Aquest estiu hem tingut la sort de poder fer una miniestada de quinze dies a Anglaterra. Com ja us podeu imaginar, un dels nostres interessos era fer una incursió a la cuina anglesa. I com no podia ser d’altra manera, l’a priori amb què viatjàvem era que allà es menja fatal. Per a alguna cosa estan els tòpics, no?
It’s going to be that not…
Parafrasejant un anunci del Canal Plus de fa uns anys i que servidor fa servir força, el tòpic pues va a ser que no és veritat… Si més no, no amb la intensitat amb que nosaltres l’havíem percebut. A saber: que a Anglaterra no tenen una cuina tradicional i que en general els àpats són desestructurats i dominats per una mena de plantejament fast food. A més, òbviament, de no tenir cap producte digne de ser ressenyat i, ni molt menys, exportat…
Quinze dies no donen per gaire cosa, és cert. Sobretot si no tens accés directe a la cuina que es fa a les cases, indicador principal de la salut de la cuina d’un país. Però anant pel carrer i parant una mica l’orella vam poder recollir una sèrie d’indicis que Anglaterra (suposem que la resta del Regne Unit també) està intensament preocupada pel què menja i molt interessat en recuperar productes i receptes pròpies.
La cuina pública
Com a tots els llocs del món mundial, als bars i restaurants d’Anglaterra es pot menjar molt bé i molt malament. Per tant, i ho volem remarcar, també s’hi pot menjar molt bé. Nosaltres vam poder gaudir de molt bona cuina tant als pubs (autèntiques institucions gastronòmiques, sobretot als migdies) i al parell de restaurants gastronòmics que vam poder visitar (Deeson’s i The Goods Shed). I en tots aquests llocs vam poder gaudir de productes i elaboracions angleses: des del mític fish and chips (també n’hi ha de bo!! 😉 ), passant per sandvitxos, hamburgueses, porc, pastissos i elaboracions d’alta cuina amb vegetals, carns i peixos locals. De fet, els dos restaurants de més nivell que vam provar tenien en el localisme, el treball en els petits productors i l’arrelament en la cuina tradicional el seu leit motiv.
També vam menjar fish and chips greixosos i sense cap interès. També vam fer un àpat de migdia dels que ofereixen els sùpers: sandvitx, bossa de patates i beguda de color rosa per unes 4 pounds, menjat caminant pel carrer (si ets anglès, probablement camí de l’oficina…). Sembla que aquesta opció la tria molta gent en un país on el menjar del migdia té poca importància. O sigui, també vam menjar malament. Però com en molts altres llocs de Catalunya. O no heu vist mai la mala pinta que fan les Paellador que es mengen els guiris a les Rambles??? O les tapes que sobreviuen com poden a les barres de tants bars de zones turístiques del país?
La cuina tradicional
Llibres a les botigues generalistes de tot Canterbury ens van mostrar que aquest país té un interès (certament recent) per recuperar la seva cuina tradicional. Com a mostra, el que il·lustra aquest epígraf. Però és que també han fet programes de televisió al més pur estil El millor paissatge de Catalunya (per cert, un format de la BBC, que TVC va importar cap aquí…) i que es deia Britain’s best dish (el millor plat britànic), i que va donar lloc a un llibre.
El llibre que ens vam quedar aporta centenars de receptes des de l’època dels Tudor fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va marcar la cuina anglesa i que va donar lloc a plats tan emblemàtics com els crumbles. O sigui, que això que els anglesos / britànics no tenen cuina tradicional és més aviat fals…
Concerned consumers
Tal com vam poder, vam mantenir alguna conversa amb els botiguers de Kent sobre l’actitud dels compradors, i tots van coincidir a assenyalar que cada cop eren més concerned, més preocupats o interessats pel que menjaven. Això també ho vam poder notar en algunes botigues, on els productes solien estar etiquetats amb abundant informació sobre l’origen, les característiques, etc… No a tots els llocs, és cert: el Tesco, una de les cadenes més populars (en els dos sentits del terme) no oferia molta més informació que un Mercadona, posem per cas… Tampoc tots els clients mostraven el mateix interès, clarament….
Ara bé, on la cosa ja es posava gairebé exagerada era en la promoció del producte local: s’anunciava el fresc anglès i, en algun cas, de la contrada com si fos el millor producte que es podia oferir. I en molts altres d’elaborats, es feina constar amb logos, imatges i tipografies notablement visibles que havia estat fet a Anglaterra (o Kent, o el comtat que fos…). O sigui, que el local produced és un reclam publicitari de primer ordre, cosa que alguna cosa deu voler dir, dic jo… En fí, igualet que aquí, oi?
Farmer’s markets
Una de les coses que més ens va cridar l’atenció d’Anglaterra són els Farmer’s Market, uns mercats on els mateixos (petits) productors i botiguers especialitzats ofereixen tota mena de matèria primera de gran qualitat: carn, peix, formatges, embotits, conserves, vegetals, pa, dolços… Molts eren ecològics o elaborats amb criteris respectuosos amb el medi ambient. Una mena de mercat gourmet que es pot trobar a diversos ciutats i municipis. A Kent, la comarca on nosaltres ens vam estar, n’hi havia un de fixe a la capital (The Goods Shed, a Canterbury) i un d’itinerant, el Whitstable Farmer’s market.
El raonament que provoca és molt simple: un país que, segons el tòpics, menja malament i no té interès ni per la seva pròpia gastronomia dóna lloc a espais com a aquests? Doncs és probable que no. Per tant, aquesta mena de mercats són tota una declaració d’intencions de, si més no, una part de la població. És a dir, la concreció d’aquells concerned consumers que us hem dit abans…
La cuina casolana
La cuina casolana, certament, no surt gaire ben parada de la nostra estada i de l’anterior que la Susanna havia fet el 2000 a Londres. En aquest cas, el tòpic es reforça i cal reconèixer que hi ha families angleses que mengen fatal. Però no podem deixar de banda que les famílies que acullen estudiants no són, ni molt menys, representatives de res. Crec que no es pot extrapolar res d’aquestes families i, en tot cas, caldria tenir quin paper atorguen a la cuina… i als alumnes que acullen. Amics, no perdem de vista que la majoria ho fan pels diners!
A més a més, hem de ser honestos i acceptar que a moltes cases de Catalunya tampoc és que es mengi de manera especialment rica i saludable. Si no, que els ho preguntin als amics d’Alicia, que han posat en marxa una campanya per educar els nanos en una cuina equilibrada i saludable. O és que vosaltres cuineu tots els dies seguint el Corpus de la cuina catalana??? O aneu a comprar a botigues de productes ecològics? O no heu entrat mai a La Sirena??? O no heu demanat mai una pizza? Vull dir, que a Anglaterra hi ha de tot com a tots els llocs…
No us penseu que ara hem tornat absolutament encegats amb la cuina anglesa: ja us hem dit que també vam menjar malament i també vam veure coses preocupants (com per exemple la llargada dels líneals de supermercat dedicats a productes precuinats: inacabables!). Creiem, en tot cas, que allà hi ha coses dignes si es volen conèixer. Si no, mireu totes les coses interessants que Ibon va publicar a Te quedas a cenar? mentre va viure a Londres. Amb aquest post, molt més modest, tot just volem destacar que el nostre punt de vista sobre la cuina anglesa ha canviat i que també tenen coses dignes de ser defensades… i menjades!
Salut!
Massitet i Kissumenja
Olleta de verdures 
Molt d’acord amb el que dius, jo recordo uns ronyons meravellosos menjats a Londres, a la manera dels emorzars anglesos, que estàven de meravella. I el roastbeff??? I el punt de cocció de les verdures, el trobo genial, aquí les acabem bullint massa!!!
Que és el que déiem: el britànic mig potser menjarà fatal, però als súpers hi ha herbes fresques de tots els tipus, els gastropubs estan en alça, i el tema local i orgànic el senten molt endins. Per cert, m’ha encantat el “it’s going to be that not”:
Hola noies!
Teniu les dues més raons que un sant!
Sara Maria, això que dius de les verdures bollides tens tota la raó del món: les deixen al dente, cosa que em sembla genial! El roastbeef no hem tingut ocasió de provar-lo, per això no l’aporto com a “prova”… I aquest ronyons… Qui els pogués menjar!!
Mar, aixó de l’anglès mitjà suposo que és veritat: les “proves” que hem trobat van en aquesta direcció. Però jo afirmo amb tot la rotunditat que calgui que el català mijtà no menja gaire millor, i en canvi la nostra cuina té una fama global de nassos… De tota la resta que dius, alucinant amb alguna de les coses que vam veure, beure i viure…
I això del “It’s going to be that not” vé d’una broma interna amb els col·legues de la uni quan jo els deia, amb conya, que dominiva l’anglès amb suficiència… Coses de l’humor esperpèntic valencià… 😉
Salut amigues!
Hummmm,
that’s interesting, sir.
Hmmm……..
😛
Anglesos, m’encanten! Jo vaig tindre la sort d e poder anar a la TASTE of CHRISTMAS, que ara la tornen a fer i es una passada… (es com una fira de l’ALIMENTARIA, on es llueixen una miqueta els cuiners anglesos…) i la veritat és que malgrat et mirin malament quan ho dius: jo vaig menjar molt bé a London!
Ptnts
Totalment d’acord amb tu,jo he menjat molt be tan a londres com a poblets petits,i també he menjat malament tal com dius tu aquí, a catalunya també hi han llocs fatals i d’altres sencills pero bonissims.
de fet jo soc una fanatica d’anglaterra i els seus markets i supers.
i També soc una gran aficionada a la cuina catalana
Hola, fantàstica crònica, m’hi enganxat. Jo també hi estat a Anglaterra, a Escocia i a Irlanda i estic d’acord amb tot el que dieu. Potser la cuina Irlandesa te més arrels tradicionals com per exemple “oysters with Guiness”, je, je.
No oblidem pas que Anglaterra te el segon millor restaurant del món, The Fat Duch; el millor és a Catalunya.
Salut,
Pepin
Ostres, quants anglòfils gastronómics que trobo! M’encanta!
La veritat és que em sorpren una mica, perquè l’unanimitat contra la cuina que he trobat entre la gent que ha anat a Anglaterra era total!!
Òscar, ets el mestre del gastrohumor blocaire… Estàs segur que no hauries de fer el salt al guionatge televisiu o al monologuisme??? See you sooooons, Sir!!! 😉
Això del Taste of Christmas, Marta, devia ser genial, no?? I veig que a tu també t’ha passat: quan vam tornar de Canterbury i explicàvem com de bé havíem pogut menjar, la gent no s’ho volia cruere!
Antònia, moltes gràcies per la visita i pel comentari. Efectivament, a Catalunya i al conjunts dels països de parla catalana també es pot menjar molt malament. Al final, com en tantes altres coses, això de la cuina és una qüestió de sensibilitats… A Anglaterra i a Catalunya…
Pepin, gràcies pel comentari sobre el post! Crec que és una de les millors coses que es poden dir d’un escrit, que enganxa! La veritat és que nosaltres ens vam quedar en ganes de conèixer les altres cuines de les illes britàniques i d’Irlanda, que pel que veig també tenen interès!!! I això del The Fath duck és una veritat com un temple…
Petonets i salut per a tothom!
Hola estimats, doncs no podem parlar massa perquè desconeixem empíricament la gastronomia anglesa, i he de dir, a favor nostre que no ens deixem emportar (quasi bé mai) pels tòpics, així doncs el dia que hi tinguem la oportunitat d’anar-hi hi anirem amb la ment ben oberta i amb ganes de tastar la seva cuina. Del que si podem parlar, és això que tu dius dels paelles d’ors i tapes ronyosses a molts bars i restaurants… en fi, no entenc com s’ho poden menjar.
Gràcies per aquest post, i molt bona sortida demà. Un petó gran a tota la colla.
Hola, hola!
Feu molt bé amb això dels tòpics, la veritat. Ara, fer-los cas una temporada també et permet emportar-te una bona sorpresa de tant en tant, com és el cas!!
De res pel post: és un plaer tenir lectors com vosaltres.
I no patiu, que crec que de la trobada de demà en tindreu noticia per diferents fonts…
Salut i petons, preciosos!
Suscribo punto por punto y linea por linea la crónica. Yo este verano he tenido una experiencia parecida, casi idéntica, y puedo dar fe de que las palabras “cocina” e “inglesa” no siempre resultan incompatibles. No podemos tampoco olvidarnos de la gran variedad de cervezas, en su mayoría de producción local, y el reto que supone descubrirlas usando como único criterio de elección el nombre (Spitfire) o el dibujo de la etiqueta (un dragón marino). Y sorprendentemente (al menos para mi), la sidra es más que buena y, sobre todo, se agradece en un día de calor inglés (palabras que tampoco son incompatibles).
Pero supongo que Massitet y Kissumenja saben de que hablo.
Hola Quartdolla!
Quina alegria trobar-te per aquí!
Tens tota la raó amb la qüestió de les cerveses. De fet, he pensat fer un post sobre aquesta qüestió una mica més endanvant! Es mereixen una referència a banda: amb les hores que vam dedicar a estudiar-les!! jajajajaj
Cuina anglesa, cervesa anglesa…
Salut!
Estic molt interessada en la recepta del típic pastís de carn anglès. Des de que vaig veure l’obra televisiva de LA DUQUESSA DE DUKE STREET, basada en la vida d’un gran cuiner anglès, que vaig darrera d’aquesta recepta que em va cridar tant l’atenció (entre d’altres, es clar)….
Hola Pepi!
Gràcies per la teva visita al bloc i pel teu comentari. També per la teva pregunta. La veirtat és que en la nostra estada no el vam provar, “el típic pastís de carn”. Ara bé, el que si vaig veure és que n’hi ha més d’un, de pastís de carn anglès…
Pot ser el mes conegut és el Shepherd’s Pie, que estic segur que deu haver alguna recepta en català o en castellà per Internet -en anglès, òbviament-. Has provat de buscar-la?
Salut i sort!