Dos formatges anglesos (i cap és l’Stilton!)

No hi ha res com anar ben documentats per la vida, senyores i senyors. Si nosaltres no haguéssim llegit diaris anglesos mentre ens estàvem a Canterbury i la nostra estimada Mar no ens hagués posat en contacte amb el nostre admirat Iban (eskerrik asko, mestre!!!), avui no estaríem escrivint aquest post de lloança als (dos) formatges anglesos: el Cheddar Lincolnshire Poacher i el Kentish Ashmore. Paraules majors, estimats!

No som especialistes en formatges i per tant no us podem dir gaire cosa sobre la seva producció. Només dir-vos que tots dos estan fets amb llet de vaca sense pasteuritzar ( o sigui, viva) i que destaquen per tenir un sabor penetrant que acaba amb una amorgor subtil (més potent al Cheddar). El Cheddar té una textura més granulosa (ens va recordar un bon Parmesano Reggiano) mentre que l’Ashmore era més cremós, tot i ser de pasta dura. En aquest cas, a més, se li fa una mena de vena blava natural que fa que algun bocí recordi a un bon formatge blau… Ei, com per plorar…

IMGP2424

Els dos que nosaltres vam poder comprar estaven elaborats per petits productors artesans que treballen amb molt de respecte per la matèria primera i una cura especial pel que fa als cicles de producció: no sempre en pots comprar! El Cheddar és d’una petita granja regentada per la familia Read. El Ketish Ashmore solament el fabriquen els Cheesemakers of Canterbury, una empresa que treballa amb granjers locals i que s’ha fet famosa per aquest formatge, guanyador de diversos premis…

És una autèntica llàstima que, tal com ens diu l’Iban, aquests formatges siguin dificils de trobar a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol. És, a més, una injústicia. Afectats clarament per la mala fama que pateix la gastronomia anglesa, no tenen el prestigi que puguin tenir altres grans formatges europeus. Una pena, perquè un servidor no pot anar tant com voldria a Anglaterra per poder comprar-ne…

Si us els trobeu per la vida, no dubteu en agafar-ne un bon tros, per l’amor de Déu! Amb una mica de pa de qualitat ( a la foto, dos anglesos artesans…) i una cervesa Ale del país són una cosa ben semblant a una petita joia gastronòmica… A Anglaterra hi ha vida (intel·ligent) més enllà de l’Stilton…

Salut!

Massitet

(En defensa de) La cuina anglesa

Aquest estiu hem tingut la sort de poder fer una miniestada de quinze dies a Anglaterra. Com ja us podeu imaginar, un dels nostres interessos era fer una incursió a la cuina anglesa. I com no podia ser d’altra manera, l’a priori amb què viatjàvem era que allà es menja fatal. Per a alguna cosa estan els tòpics, no?

It’s going to be that not…
Parafrasejant un anunci del Canal Plus de fa uns anys i que servidor fa servir força, el tòpic pues va a ser que no és veritat… Si més no, no amb la intensitat amb que nosaltres l’havíem percebut. A saber: que a Anglaterra no tenen una cuina tradicional i que en general els àpats són desestructurats i dominats per una mena de plantejament fast food. A més, òbviament, de no tenir cap producte digne de ser ressenyat i, ni molt menys, exportat…

Anglaterra2

Quinze dies no donen per gaire cosa, és cert. Sobretot si no tens accés directe a la cuina que es fa a les cases, indicador principal de la salut de la cuina d’un país. Però anant pel carrer i parant una mica l’orella vam poder recollir una sèrie d’indicis que Anglaterra (suposem que la resta del Regne Unit també) està intensament preocupada pel què menja i molt interessat en recuperar productes i receptes pròpies.

La cuina pública
Com a tots els llocs del món mundial, als bars i restaurants d’Anglaterra es pot menjar molt bé i molt malament. Per tant, i ho volem remarcar, també s’hi pot menjar molt bé. Nosaltres vam poder gaudir de molt bona cuina tant als pubs (autèntiques institucions gastronòmiques, sobretot als migdies) i al parell de restaurants gastronòmics que vam poder visitar (Deeson’s i The Goods Shed). I en tots aquests llocs vam poder gaudir de productes i elaboracions angleses: des del mític fish and chips (també n’hi ha de bo!! 😉 ), passant per sandvitxos, hamburgueses, porc, pastissos i elaboracions d’alta cuina amb vegetals, carns i peixos locals. De fet, els dos restaurants de més nivell que vam provar tenien en el localisme, el treball en els petits productors i l’arrelament en la cuina tradicional el seu leit motiv.

Anglaterra3

També vam menjar fish and chips greixosos i sense cap interès. També vam fer un àpat de migdia dels que ofereixen els sùpers: sandvitx, bossa de patates i beguda de color rosa per unes 4 pounds, menjat caminant pel carrer (si ets anglès, probablement camí de l’oficina…). Sembla que aquesta opció la tria molta gent en un país on el menjar del migdia té poca importància. O sigui, també vam menjar malament. Però com en molts altres llocs de Catalunya. O no heu vist mai la mala pinta que fan les Paellador que es mengen els guiris a les Rambles??? O les tapes que sobreviuen com poden a les barres de tants bars de zones turístiques del país?

La cuina tradicional
llibre_patternsLlibres a les botigues generalistes de tot Canterbury ens van mostrar que aquest país té un interès (certament recent) per recuperar la seva cuina tradicional. Com a mostra, el que il·lustra aquest epígraf. Però és que també han fet programes de televisió al més pur estil El millor paissatge de Catalunya (per cert, un format de la BBC, que TVC va importar cap aquí…) i que es deia Britain’s best dish (el millor plat britànic), i que va donar lloc a un llibre.

El llibre que ens vam quedar aporta centenars de receptes des de l’època dels Tudor fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va marcar la cuina anglesa i que va donar lloc a plats tan emblemàtics com els crumbles. O sigui, que això que els anglesos / britànics no tenen cuina tradicional és més aviat fals…

Concerned consumers
Tal com vam poder, vam mantenir alguna conversa amb els botiguers de Kent sobre l’actitud dels compradors, i tots van coincidir a assenyalar que cada cop eren més concerned, més preocupats o interessats pel que menjaven. Això també ho vam poder notar en algunes botigues, on els productes solien estar etiquetats amb abundant informació sobre l’origen, les característiques, etc… No a tots els llocs, és cert: el Tesco, una de les cadenes més populars (en els dos sentits del terme) no oferia molta més informació que un Mercadona, posem per cas… Tampoc tots els clients mostraven el mateix interès, clarament….

Anglaterra4

Ara bé, on la cosa ja es posava gairebé exagerada era en la promoció del producte local: s’anunciava el fresc anglès i, en algun cas, de la contrada com si fos el millor producte que es podia oferir. I en molts altres d’elaborats, es feina constar amb logos, imatges i tipografies notablement visibles que havia estat fet a Anglaterra (o Kent, o el comtat que fos…). O sigui, que el local produced és un reclam publicitari de primer ordre, cosa que alguna cosa deu voler dir, dic jo… En fí, igualet que aquí, oi?

Farmer’s markets
Una de les coses que més ens va cridar l’atenció d’Anglaterra són els Farmer’s Market, uns mercats on els mateixos (petits) productors i botiguers especialitzats ofereixen tota mena de matèria primera de gran qualitat: carn, peix, formatges, embotits, conserves, vegetals, pa, dolços… Molts eren ecològics o elaborats amb criteris respectuosos amb el medi ambient. Una mena de mercat gourmet que es pot trobar a diversos ciutats i municipis. A Kent, la comarca on nosaltres ens vam estar, n’hi havia un de fixe a la capital (The Goods Shed, a Canterbury) i un d’itinerant, el Whitstable Farmer’s market.

Anglaterra1

El raonament que provoca és molt simple: un país que, segons el tòpics, menja malament i no té interès ni per la seva pròpia gastronomia dóna lloc a espais com a aquests? Doncs és probable que no. Per tant, aquesta mena de mercats són tota una declaració d’intencions de, si més no, una part de la població. És a dir, la concreció d’aquells concerned consumers que us hem dit abans…

La cuina casolana
La cuina casolana, certament, no surt gaire ben parada de la nostra estada i de l’anterior que la Susanna havia fet el 2000 a Londres. En aquest cas, el tòpic es reforça i cal reconèixer que hi ha families angleses que mengen fatal.  Però no podem deixar de banda que les famílies que acullen estudiants no són, ni molt menys, representatives de res. Crec que no es pot extrapolar res d’aquestes families i, en tot cas, caldria tenir quin paper atorguen a la cuina… i als alumnes que acullen. Amics, no perdem de vista que la majoria ho fan pels diners!

A més a més, hem de ser honestos i acceptar que a moltes cases de Catalunya tampoc és que es mengi de manera especialment rica i saludable. Si no, que els ho preguntin als amics d’Alicia, que han posat en marxa una campanya per educar els nanos en una cuina equilibrada i saludable. O és que vosaltres cuineu tots els dies seguint el Corpus de la cuina catalana??? O aneu a comprar a botigues de productes ecològics? O no heu entrat mai a La Sirena??? O no heu demanat mai una pizza? Vull dir, que a Anglaterra hi ha de tot com a tots els llocs…

No us penseu que ara hem tornat absolutament encegats amb la cuina anglesa: ja us hem dit que també vam menjar malament i també vam veure coses preocupants (com per exemple la llargada dels líneals de supermercat dedicats a productes precuinats: inacabables!). Creiem, en tot cas, que allà hi ha coses dignes si es volen conèixer. Si no, mireu totes les coses interessants que Ibon va publicar a Te quedas a cenar? mentre va viure a Londres. Amb aquest post, molt més modest, tot just volem destacar que el nostre punt de vista sobre la cuina anglesa ha canviat i que també tenen coses dignes de ser defensades… i menjades!

Salut!

Massitet i Kissumenja