Costella de porc rostida amb castanyes

La costella de porc cuinada sencera ha arribat tard a la meva vida, però hi ha arribat amb força i per a quedar-s’hi. A Ca Massita mai s’havia guisat en una peça i vaig haver de venir a Barcelona a estudiar per descobrir-la. Algun restaurant -no recordo quin- va ser el primer lloc on la vaig menjar i em va semblar la mar d’exòtic. Després, tafanejant, vaig descobrir que era un plat tradicional: fins i tot surt al Corpus de la cuina catalana, com aquesta recepta que tant ens va agradar. Des de llavors, l’he cuinat diverses vegades.

Estava escrit, doncs, que quan arribéssim al més d’octubre de 2015 en menjaríem algun dia. La raó? Una mica rebuscada però en el fons molt senzilla: és una de les receptes que sortia al calendari gastronòmic de l’Escuracassoles. Si no el coneixeu, és un projecte ben xulo que combina un receptari fàcil i assequible amb un calendari. A mi, despistat de mena, em va la mar de bé: la recepta que proposen per cada setmana és de temporada i la podràs fer segur! Hé! 😉

 

Una costella de porc daurada i cruixent i unes castanyes mantegoses i perfumades. Nyam! | Olletadeverdures.cat

El projecte és clarament col·laboratiu: les receptes les recullen de blocaires que les proposen per ser incloses al calendari. La que us expliquem avui surt de receptes.cat i ens tenia guanyats d’entrada als dos olletos: a mi per la costella sencera i a Kissumenja pel simple fer de ser porc i per les castanyes. Fans dels ingredients i combinació original. Què podia sortir malament? Doncs res, per això la compartim amb vosaltres. Ingredients per a dues persones (i que donen per una bona entaulada, eh?):

750 grams costella de porc sencera

150 grams de castanyes pelades i bollides

25 grams de mantega

1/2 de brou de verdura

Tres culleradetes d’una barreja de llorer, farigola i orenga tot picat

Oli d’oliva verge extra

All i julivert

La recepta és la mar de senzilla, cosa que als meus ulls la fa encara més atractiva. Agafem les herbes i les barregem amb una mica d’oli i un bon polsim de sal. Agaferem aquest ungüent meravellós i li farem un massatge a la costella. Amb carinyo i força, que volem que la carn agafi tota la substància. Poseu la carn a la safata del forn i li llenceu per sobre el brou, amb suavitat: no volem que aparti les herbes. Uns 40 minuts a 180 graus.

Mentre, agafeu les castanyes que ja haureu bollit, pelat (la mare que les va parir: com costen de pelar! Argh!) i deixar refredar. Les saltem en una paella amb la mantega i quan ja trobeu que estan li llenceu un bon grapat de julivert per sobre.

La recepta original diu que ara ja podeu emplatar les dues coses i portar-ho a taula. Però nosaltres vam fer una cosa una mica per accident. Resulta que vaig decidir que volia fer la foto de la recepta a la safata, perquè al plat no m’agradava. Així que vaig posar les castanyes a un costat, com veieu a la imatge. Les punyeteres es van impregnar le poc brou que quedava barrejat amb el suc de la carn i van quedar es-pec-ta-cu-lars!

De fet, una de les coses que més ens va agradar de la recepta era la seva versatilitat. Per dues bandes. Primer, perquè la costella -tot i ser tan simple- quedava boníssima. Per tant, es pot preparar igual i acompanyar-la amb altres productes. Seguint en la línia tardoral, a mi se m’han acudit uns talls de moniato rostit al forn o una crema de carabassa. Fins i tot uns naps rostits, per allò de seguir en la línia original i un pèl diferent.

Pel que fa a les castenyes, ens va semblar que donavem joc per acompanyar qualsevol plat de carn, sigui rostida o fins i tot senzillament a la graella. Me les imagino amb un pollastre rostit amb poques herbes i verdures. Kissumenja va aportar la idea d’un conill rostit, una carn que li agrada molt. No trigara gaire a caure, aquesta recepta. 😉

Ja veieu: a la cosa se li pot treure molt de suc. De fet, tant de suc que més que una recepta en tens tres. Tasteu-ho, ja veureu com també acabareu veient-la com un 3-en-1!

Salut!

Platillo de carxofes, patates i confit d’ànec

Els qui ens seguiu de fa temps sabeu que no solem parlar gaire d’esdeveniments muntats per marques i que busquen convertir els blocaires en publicistes gairebé de franc dels seus productes i serveis. Ho hem fet, i tant. Com aquí o aquí. Però la nostra política davant d’això l’hem anat afinant poc a poc i és molt clara: només acceptem propostes de petits (o mitjans, si s’escau) productors arrelats al territori que treballin amb elaboracions que a nosaltres ens agraden; ens motiven. I sempre, això sí, ens reservem el dret a publicar dedicar-los un post o no.

Per això, quan la gent de Benihort ens van escriure per dir-nos si volíem una caixa de carxofes seves i parlar-ne al bloc si ens agradaven els vam dir aquest “sí, però”: no us garantim que fem un post. He de ser honest: era mentida. Sabia que en parlaríem. Per tres raons. La primera, perquè les carxofes amb D.O.P Benicarló que ens enviaven compleixen les condicions que posem: ens agraden i són de la terreta, de la comarca de Massitet. La segona, que Benihort és una cooperativa agrícola molt potent i força vinculada al Maestrat. I la tercera… Doncs la tercera era que el mateix dia que ens escrivien des de Benihort nosaltres estàvem enllestint un post on declaràvem el nostre amor a les carxofes benicarlandes… 😉

Per tant, dedicar una part d’aquest post a parlar-vos de les carxofes de Benihort que podeu comprar per internet no ens suposa cap mena de problema moral. Ni molt menys. És més, hem aprofitat Per fer una recepta feia setmanes que em rondava pel cap però que no acabava de trobar el moment de fer-lo: Platillo de carxofes, patates i ànec confitat.

Us en menjaríeu dos plats com aquest, ja us ho dic ara! | Olletadeverdures.cat

La idea no és del tot meva. Me la va donar, com tantes altres, un dels meus mestres inspiradors a la cuina, en Xesco Bueno (aka Gastromimix), xef de Ca l’Esteve. Un dia vam anar a sopar a ca seva i ens va regalar una amanida basada en carxofes confitades amb greix d’ànec. A mi de seguida em va venir al cap el pot de molles d’ànec confitades que tenia per un armari de la cuina. Va ser rebre les carxofes de Benicarló i posar-me a cuina.

Carxofes i ànec, però, em semblava poc. Quedava pobre, un plat amb només dos ingredients, trobava. Com ho solucionem? Com ho fa la gent que en sap: trucant als qui en saben encara més! 😛 Així va ser com Xesco em va dir: “tens vegetals i proteïnes; li falten hidrats. Jo li posaria unes patates fregides“. I aquí estem, fent un plat senzill encara que una mica laboriós però realment espectacular. De veres, proveu-lo. Ingredients per a dues persones:

6 carxofes D.O.P Benicarló comprades per internet a Benihort 😛

1 patata mitjana, d’uns 200 grams o patacons petits (nosaltres la vam fer amb patacons, és més pràctic)

150/200 grams de carn d’anec confitada (estic segur que amb pedrers també funciona)

Oli d’oliva verge extra (Entornalls, per exemple), sal i pebre negre molt

Primer de res escalfem el pot de confit en aigua calenta (com si féssim un bany maria) per desfer el greix i posar-lo a la cassola on courem les carxofes. Aquesta pot ser la part na mica més farragosa, ja que al greix de la part interior li costa un mica desfer-se i has d’anar buidant el pot a poc a poc. Ho podeu resoldre més fàcil si compreu greix d’ànec, però no és necessari i tampoc es fàcil de trobar.

Mentre, pelem les carxofes i en deixem només els cors, que tallarem a quarts. Amb les restes podeu fer aquesta crema de carxofa, si voleu. Les posem a la cassola i les cobrim amb el greix. Aquest punt també és delicat, ja que la cassola ha de permetre que entrin totes les carxofes però que el greix les cobreixi. Segons com sigui el pot de confit o la cassola, això pot no passar. Les deixem confitant, sense que bulli el greix. Nosaltres ho vam fer posant la cassola de les carxofes al bany maria, no directe sobre els fogons.

Mentre, bullim o coem les patates amb pell al vapor. Quan les tenim cuites les retirem. Ara arriba el moment home-orquestra. Agafem les molles de carn d’ànec i les posem en un paella a escalfar i saltar lleugerament. Aprofitarem per pebrar-les i, si s’escau, afegir un punt de sal. Mentre fem això fregim a foc molt fort les patates tallades a galls o com més us agradi. només les volem daurar, que ja les tenim cuites. Fetes així quedem menys greixoses, que la resta del plat ja ho és prou. Si les carxofes les hem fetes amb temps i estan fredes, les hem d’escalfar fins a que estiguin tèbies. I ara munteu el plat: amb tota la gràcia que sigueu capaços, aneu alternant patates, carxofes i carn per que muntar un platillo una mica vistós. Compte amb les carxofes, que si estan ben cuites tendeixen a desmuntar-se! 😉

Avís per a navegants: si el feu repetireu. De veres. És un platillo gustós amb un munt de textures: les carxofes es desfaran a la boca, la carn estarà melosa i les patates cruixiran i contrastaran amb tota la resta. A més, les carxofes conserven el gust vegetal però tenen el matís del gust de l’ànec. Un vi blanc fresc i una mica àcid o un cava un pèl estructurat us aplanaran encara més el camí cap al cel gastronòmic.

Salut i carxofes, estimats!

P.S.: La gent de Benihort són molt enrotllats i ens han donat un codi promocional per a vosaltres. Si compreu les seves carxofes per Internet (que us porten a casa en un pim-pam) i poseu el codi B020 , us faran un descompte per haver llegit aquest post. Si les proveu, ja ens direu què us semblen! 🙂

Sopa d’ametlla amb pilotilles

Diuen que els humans som animals de costums. Que necessitem rutinitzar el nostre dia i a dia per poder portar la vida amb més facilitat. Hi ha qui diu que això prové de quan érem poc més que uns goril·les una mica més sofisticats del normal i vam sentir la necessitat de repetir accions cada dia per no sentir-nos tan sols i desemparats en aquell món que no enteníem. D’aquí haurien sortit festes com els solsticis o les ofrenes periòdiques a deus i deuets. O aquella cosa tan nostra de fer rituals abans d’un acte important, que tindria el seu origen en cerimònies per invocar la bona fortuna en la cacera.

Coneixeu, però, alguna activitat més sotmesa a la rutina que el menjar? Una quantitat força fixa d’àpats repartits de manera regular al llarg del dia en una successió de plats que només trenquem cada diumenge, per fer un àpat més sofisticat o elaborat per marcar que és… el dia de festa setmanal! Fins i tot s’han rutinitzat alguns plats: la paella o el tortell del diumenges en són un bon exemple. O el vermut del cap de setmana. Per no dir, és clar! els canalons de festa major, el rostit del dia de Nadal o els canalons (un altre cop!) de l’endemà. És tradició, és clar. Però que és la tradició a banda d’una rutina de llarg recorregut?

Com diu la Mar Calpena, la cuina tradicional és marró. Però ben gustosa i ben reconfortant! | Olletadeverdures.cat

A casa nostra som força de rutines gastronòmiques. Fins i tot quan mengem fora de casa solem repetir restaurants i, a cada restaurant, ens costa força sortir d’una sèrie força petita de plats. No sé si us ha passat: vas per primer lloc a un restaurants, t’organitzes amb els comensals per demanar i tastar molts plats diferents i, un cop els has tastat i has decidit quins són els més bons, difícilment sortiràs d’aquest grup quan hi tornis. A mi em passa i reconec que sovint em fa ràbia: i si estic deixant de tastar un bon plat per no sortir d’aquell que segur que m’agradarà?

Ara bé, no conec ningú amb més rutina gastronòmica fora de casa que mun fillol. Sí, ja sabeu, aquell llepafils inventor del famós arròs-al-hanout. Si jo trio entre tres o quatre plats a cada restaurant, ell va a menú fet. És més, quan triem restaurants per anar a dinar en família, el tio sol triar-lo en funció del/-s plat/s que vol menjar. Que no tria restaurants, que tria plats! I sempre que és hivern, un plat/restaurant que sempre cau és la sopa d’ametlla amb pilotilles del restaurant La casa dels Capellans, situat a la Reial Basílica de la Mare de Déu de la Salut de Traiguera.

Aquesta sopa és un plat tradicional molt implantat a l’interior del Maestrat i als Ports, zones d’hiverns llacs i tardors i primaveres de nits ben fredes. Ara  bé, és Traiguera (com es pot veure aquí o aquí) la vila que la reivindica com un plat propi i a la que s’ha acabat associant amb més força aquest plat potent i reconfortant. Que la gent busca aquesta sopa, quan va al poble, vaja.

Ara bé, tot i ser un plat aparentment tan tradicional, la feina és teva per trobar una recepta. Ma germana la fa a casa, però una mica com trobava que es feia: no té la fórmula. Però jo, que els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica talibà quan de cuina tradicional es tracta, volia buscar la recepta autèntica; la de veres. Sorpresa: no és pas fàcil de trobar.

La veritat és que vaig decidir, amb certa alegria, que la trobaria fàcilment en un parell de llibres fantàstics que tinc a casa. I no. El monumental Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes (574 pàgines) no en parla ni de passada. Però és que La cuina de Traiguera… tampoc! Ni la menciona.

Si us encomaneu a Sant Google, veureu que el miracle que us envia té forma de postres dolces, res a veure amb el que busquem. I cap de les cerques que he vist (unes 10 pàgines) dóna cap recepta de la zona que jo busco. Però és que si busques una recepta d’aquesta zona, t’envia a aquest treball que va fer una senyora a la “universitat per a majors” de la UJI. No em va convèncer gens: portava ceba fregida i tots després de 10 segons de conversa a casa meva estem convençuts que la que mengem al restaurant no en porta. I un bloc que parla de Catí (també al Maestrat interior) n’explica una amb ou. Poc a veure, també.

Total, que al final hem fet la recepta amb la versió simple i senzilla que ma germana troba que és: ametlla molta bullida amb un molt bon brou de carn i les pilotilles de carn picada. Per gust i aspecte, juraríem que ho és. Nosaltres hem bollit primer un parell de minuts les pilotilles amb el brou per acabar de donar-li potència. Llavors hem posat la pols d’ametlla crua i ho hem deixat bullint a foc baix fins que ha anat espessint.

Les mides per a dues persones han estat aquestes però la veritat és que són una mica lliures. La clau és que quedi una mica espès, però entenc que si algú ho prefereix més líquid no passa res:

Mig litre de brou de putxero (com aquest)

250 grams d’ametlla marcona crua molta

150 grams de pilotilles (mandonguilles petites de porc, vedella i una mica d’all i julivert)

És un plat sensacional. Com us podeu imaginar és molt gustós, però a més té un el punt curiós de la textura de l’ametlla i el fet d’estar combinar un fruit sec més aviat dolç amb ingredients clarament propis d’una sopa. Ben calentonet, ens ha fet passar les tardes ben fredes que ha tingut aquest mes de febrer. I, òbviament, ens ha donat energies per acabar d’encarar el dia! Un plat d’aquells que et reconforta i et reconecta amb la teves cultura i tradicions. Amb les teves rutines, vaja. 😉

Salut!

Tria de receptes per Nadal

Fa uns anys es va posar de moda, entre el gastrobloguerisme local, publicar pels volts de Nadal un post on s’arreplegaven i endreçaven aquelles receptes que els autors trobaven que tenien prou categoria com per posar-les a taula en un dels múltiples àpats que fem per Nadal en aquest tros de món.

Tot i que servidor de vostès havia considerat fer-ho algun mes de desembre, sempre ho acabava descartant. Una mescla de mandra i de sensació de voler aprofitar receptes ja fetes per aconeguir més visites -una de les obsessions que solem patir tots els blocaires, també els d’anar per casa com nosaltres- m’ho ha impedit durant un bon grapat d’any.

Fins ara. I que ho ha fet canviar? Doncs que un bona amiga em va dir fa uns dies: hauries de fer un post on teniu totes les receptes aquestes xules que ens arreglarien un menjar de dinar a més de dos i més de tres? I llavors vaig pernsar que ves que no estigués equivocat i que un post d’aquesta mena podia ser útil per més gent. El primer, per nosaltres mateixos: entre gairebé 300 receptes publicades, ja no sé ni quines tenim.

Total, que aquí teniu una vintena de receptes ordenades per categories. El criteri per triar-les entres les gairebé 200 que tenim al bloc ha estat molt clar: només hem inclòs les que nosaltres hem posat a taula alguna Nadal i han tingut èxit d’acceptació. Validesa contrastada! 😉

Entrants
Com a moltes altres cases, a la nostra no fem un menús amb dos o tres plats per Nadal. El que seria el primer està format per un munt -cada cop menys, per sort- d’entrants a partir dels quals cadascú es munta el seu plat. Els hem ordenat entre els més clàssics -alguns carrinclons, nostàlgics fins i tot amb poca categoria diria algú- i els més modernillos.

La copa de quallada de foie és molt fàcil però elegant, oi? | Olletadeverdures.cat

Entre els clàssics que hem menjat a casa nostra hi ha els dàtils farcits d’ametlla i embolcallats amb pernil ibèric, les mallorquines torrades amb sobrassada i mel i una creació de ma germana: galets farcits de carn de cranc. Les croquetes de rap també queden bé, la veritat. I, esclar, unes kokotxes al pil-pil alegren qualsevol trobada familiar…

Entre les tapetes modernilles que han entrat amb força a casa nostra per nada destaquen aquestes tres que vam aprendre del mestre Xesco Bueno: sandvitx de poma i foie micuit, capuccino de bolets i quallada de foie i pera tofonada. Feu la que feu triomfareu. I si feu les tres, hat-trick rotllo Messi. M’explico?

Rostits
Com que nosaltres som una gent com Déu mana (ehem!), el dia de Nadal és sinònim de carn rostida. Això sí, hem fet rostits de totes carns, tècniques i acompanyaments. Ens agraden molt, per diferents, les galtes de porc amb el toc de l’Àtica i fins i tot vam aconseguir fer una recepta de la Ruscalleda: rostit de capó, pinya i dàtils. Va triomfar molt el pernil de porc rostit sencer i vam aconseguir farcir -amb el suport de la sogra- un pollastre de festa major. I el rostit de xai marinat va ser ben sorprenent Ara bé, el rei dels rostits segueix sent la llata de vedella a baixa temperatura. Oh!

La llata a baixa temperatura és sensacional, de veres… | Olletadeverdures.cat

Altres carns
No només de rostits viu el clan Olleta, encara que gairebé. Aquí teniu un parell de plats de carn ben bons que van fer cap a la nostra taula un parell de cap d’anys diferents: un xai guisat es-pec-ta-cu-lar que vam aprendre a fer al País Basc i un confit d’ànec amb pommes salardaises fàcil i resulton per quedar bé amb la colla d’amics.

El torrat és sexi, i aquest confit és addictiu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Un parell de peixos
Com que el dia de Nadal mengem rostit, la nit de Nadal fem plats de peix. En molts casos són receptes clàssiques que no hem pujat al bloc (rom al forn amb patates, rap amb llagostins), però hi ha dues receptes del bloc que hem fet i han triomfat. La primera és la nugà de rap, un plat tradicional valencià. El segon, que s’ha convertit en un clàssic que ens visita gairebé cada any és el mític fricandó de rap, vainilla i rossinyols de, un altre cop, el gran Xesco.

El frincadó de rap ja és una clàssic contemporani, a casa nostra. Nyam! | Olletadeverdures.cat

 

Canalons: dels canònics als oficials
A casa nostra els canalons es mengen el dia de Reis. Un senyor comiat del Nadal que comença dos dies abans fent el rostit amb què farcirem els tubs el dia abans. Històricament havíem fet el canalons que l’àvia que la mare va reconstruir de la seva memòria. Són els canalons canònics. Un any, però, vam decidir posar una mica de foie. Al principi, la matriarca Massita no h ha veure gens clar -era fan dels canònics-, però quan els va tastar ja no en fem d’altres: de rostit amb foie i tòfona. De tant en juguem amb la beixamel, com l’any que la vam fer de ceps…

Supercanaló de rostit, fetge gras i tòfona. Sensacional. | Olletadeverdures.cat

I un parell de torrons per acabar
Si en una cosa som clàssics a casa nostra, és amb els torrons. Després de diverses provatures amb torrons estranys, a casa es mengen els clàssics. I entre els tradicionals, n’hi ha dos que els fem nosaltres: el torró de massapà de l’abuela Consuelo i el torró de cacauet de la Valldigna. Sensacionals els dos, què us haig de dir?

Torró de cacauet. Proveu-lo, no ho dubteu… | Olletadeverdures.cat

Doncs aquí ho teniu: una vintena de receptes que, si voleu, us permet muntar un àpat sencer de Nadal des dels entrants fins a les postres. Si alguna us inspira per resoldre algun dels múltiples àpats que (encara) queden per fer aquestes festes, el post ja haurà valgut la pena. I jo no em quedaré amb la sensació d’estar servint-vos un refregit… 😉

Bon Nadal i millor entrada d’any, gent! Salut!

 

Entrants (nostàlgics) de Nadal

Temps era temps en què esperaves l’àpat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava més enllà de mitja dotzena d’embotits i el salmó fumat -ara ja producte quasi cotidià- era una cosa molt exòtica que només menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les àvies de casa encara vivien el menú de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu més sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anàvem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menús familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dàtil farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sí) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que és tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita és fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots són una colla de llèpols.

Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? Només un truc: poseu la mel després de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. Ràpid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi són entrants nostàlgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostàlgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fàcils i però també ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llàstima, perquè és una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però també entenem que és una feinada i que indexar cada més centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i gràcies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!

 

Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan Pallarés, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys gràcies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi següent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

Una amanida fàcil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menús complets, cosa que et facilita força l’organització tant de la compra com de l’àpat. I el tercer, que els plats són vistosos però ben fàcils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquí.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan té col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que teníem la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. Així que aquí teniu les mides, per a la típica perella sense fills, d’una amanida diferent :

• 250 grams de mongeta tendra rodona fina
• 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
• 1 pit de pollastre
• 1 tomàquet petit madur
• Vinagre i oli d’oliva verge extra
• Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. Més que a bollir, serà escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomàquet per pelar-lo més fàciliment. Li treiem les llavors i el passem pel túrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot ràpid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarà) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat és que va costar Déu i ajuda que mantingués mínimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, també trobo que us agradarà. Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? 😉

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bé la recepta de la vinagreta de tomàquet. Dóna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. 😉

Santes hamburgueses

Ara ja no recordo com li dèiem, perquè hi hem anat més d’un cop i ja tenim ben clar que es diu Santa Burg, però la primera vegada que vam veure el rètol del restaurant no teníem molt clar el què hi deia. Hi passàvem per davant i anàvem intentant esbrinar què hi hauria al local, què s’hi faria i quan vam veure més clar que era un restaurant, què s’hi menjaria. Al cap de poc temps, la Mar Calpena ens en va parlar, i després Massitet va veure la recepta d’una de les hamburgueses al programa Cuines de TV3.

Darrere el projecte està també Xavier Pellicer però a la cuina hi ha el xef Alain Guiard. Si és té en compte que aquest últim, a banda de l’Àbac, ha estat també als fogons de El Racó de Can Faves o al Sant Pau es podria posar en dubte que, en conjunt, el Santa Burg sigui una proposta gourmet. Però el què jo crec és que han apostat per un producte i ho han fet molt bé. Tal com diuen al seu web la carn és de bou de primera qualitat i trinxada a mà. Serveixen hamburgueses, sí, però amb una carn i uns ingredients excel·lents.  Tampoc no es pot deixar de banda que pots acompanyar-les amb alguna cervesa artesanal. A banda de triar la què més t’agradi de les 10 Santes que ofereixen (Santa Burg, Santa Jordi, Santa Brats…), hi pots afegir algun extra o salsa a banda, com ceba, ou, tomàquet o salsa chili. I per si això fos poc, les patates fregides i els nuggets són ben bons!

Nuggets amb ratlladura de llimona | Olletadeverdures.cat

Si no em descompto, nosaltres n’hem tastat 4, i de totes, la què més m’ha agradat és la Santa Maraia, potser perquè el pa de coca m’agrada moltíssim. Reconec que la Santa Deluxe està molt bona també, però jo sóc de les que el foie li cansa una mica, així que per a mi és excessiva.

Roast beef, formatge cheddar i pa de coca | Olletadeverdures.cat

L’últim dia que hi vam anar vam tenir taula perquè hi vam entrar d’hora, perquè sovint està ple a bessar. Això i que no hi hagi molt de personal, fa que la cosa vagi una mica lenta a vegades. A banda d’això i de què trobo a faltar que hi hagi algun postre més que la coca de crema, no tinc res més en contra. Trobo que s’hi menja molt bé, que el tracte dels cambrers és molt bo i que la relació qualitat-preu és molt bona.

Milanesa napolitana, el plat nacional de Buenos Aires?!

Quan vaig arribar a Buenos Aires ara ja fa un parell de mesos, ho vaig fer amb una idea força clara tant sobre la importància de la carn a la cuina local com també de la influència que la cuina italiana havia deixat en forma de passió per la pasta i les pizzes. Però un cop aquí he anat descobrint algunes obsessions gastronòmiques més d’aquesta gent -més enllà de les conegudíssimes empanades.

Una d’aquestes descobertes és la milanesa. Al principi no li vaig prestar massa atenció, entre altres coses perquè era una cosa que no buscava: jo volia asados i pasta fresca! Sí que m’havia semblat veure-la en alguna de les moltes cartes de cases de menjar que he pogut conèixer aquests mesos. Però el dia que vam anar a dinar amb els nostres amics Pablo i Maria; i ell va dir “de aquí hay que comer la milanesa”, no me’n vaig poder estar de preguntar-li. De què va, això de la milanesa?

Pablo em va explicar que, com tantes altres receptes de la cuina porteña, la milanesa va arribar d’Itàlia -del nord, com el seu nom indica amb força claredat. La base no és res més que un filet de (bona) vedella (argentina) arrebossat amb gràcia, de manera que de dins quedi tendre i de fora cruixent. Com us podeu imaginar, és un plat que guanya molt acabat de fer i que cal rebutjar si és molt gruixut o reescalfat. L’acompanyament estàndar, la seva parella de ball habitual, són unes bones papas fritas.

Milanesa sola. Veieu les mides??! | Olletadeverdures.cat

El plat, però, té una particularitat força graciosa i una variant molt interesssant -que de fet és l’objecte d’aquest post. La particularitat és la manera d’aconseguir que la carn quedi ben fina. No, no s’aconsegueix a base de tenir molta traça tallant. No. S’aconsegueix tenint habilitat fotent cops a sobre la taula! Xiquets i xiquetes: a Buenos Aires aprimen la carn a cops de martell (de fusta)… Així aconsegueixen tres coses: l’esmentada finor, la tendresa citada i les mides vistes a la primera foto. Clar, a base de cops la carn s’escampa…

La variant que servidor troba tan interessant és la milanesa napolitana. No us crida l’atenció, un nom tan particular -per no no dir un pèl esquizofrènic? No sé, és com parlar d’una crema catalana madrilenya. Dos gentilcis en un sòl plat? A més, quan tens una mica de nocions de geografia italiana, la pregunta és: de dos llocs tan allunyats? L’explicació (com sempre?) es troba en l’origen d’aquest plat en una ciutat que a finals del XIX i principis del XX devia ser de les més cosmopolites del món…

Entre la carn i la pizza, tu!
A Buenos Aires van arribar italians de totes les parts del país, cadascú amb la seva cuina local a la memòria. Un cop aquí, i com ha passat al llarg de tota la història de la humanitat, algunes tradicions es van conservar intactes i d’altres es van mesclar per a donar lloc a nous plats. Així neixia la milanesa napolitana: el tall de carn arrebosat del nord cobert amb tomàquet, formatge i orenga. O sigui, els ingredients de la més famosa de les pizzes napolitanes; la margarita. Tot plegat, acabat de coure al forn. Genial, no?

Genial i contundent, de fet. Especialment si hi afegeixen pernil dolç, costum força estés. Amb una poden menjar perfectament dues persones. Personalment, m’agrada més la versió que posa el tomàquet fresc a rodanxes a sobre. És una mena de toc d’autor més modernillo que trobes en alguns llocs i que la fa un pèl més lleugera que la que porta la salsa de tomàquet. Ara, per a gustos sabors…

Sigui com sigui, menjeu-la si mai veniu: és una mena de plat nacional de la ciutat.  És per tot arreu (ara ja m’hi he fixat: la tenen TOTS els restaurants que he visitat). Hi ha qui diu que ha alimentat les classes populars de la ciutat des de mitjans del segle XX.  Una explicació que es troba en la potència de la indústria càrnica argentina, que fa que els preus siguin aquí més baixos: “¿en qué otro lugar del mundo podía comerse un “escalope” de nalga o de bola de lomo, manjar de reyes, como plato cotidiano, por el precio de una salchicha?”, diu l’Academia Argentina de Gastronomia.

No us deixeu enganyar pel nom, doncs: si demaneu una milanesa napolitana, estareu menjant l’essència de  Buenos Aires. Si a sobre demaneu, amb to convençut, una milanga con fritas, ja gairebé sereu un porteño més… 😉

Salut!

Nota al peu: quan vaig veure què era, el meu cap va linkar amb la vedella arrebossada que mengen compulsivament a Baden-Wurtemberg. Com dos països taaaaaaaaan (aparentment) allunyants, comparteixen passió? L’explicació és molt fàcil: el sud d’Alemània i el nord d’Itàlia no són tan lluny… La resta, ja l’heu llegida… 😉

Excursió amb una truita de llangonisses

Quan de petit anava d’excursió amb l’escola o amb alguna de les múltiples activitats extraescolars a què estava apuntat, gairebé sempre m’emportava per dinar un entrepà de truita. Hi ha havia diverses opcions, entre els meus gustos preferint, començant per una simple truita a la francesa (encara ara, de tant en tant, em regalo un sopar de pa amb tomàquet i truita a la francesa, un dels meus petits plaers favorits). Però les dues favorites eren la de pernil salat i, sobretot sobretot, la de llangonisses…

El meu gust de la memòria fet truita... | Olletadeverdures.cat

No em pregunteu perquè la meva mare em feia (sempre) entrepans de truita per marxar d’excursió: suposo que el saber popular li feia veure que era un àpat força complet, amb proteïna i hidrats. A mi m’era igual, perquè els entrepans de truita m’encataven. Vist amb la distància dels anys i amb el punt d’exageració que donen els bons records, juraria que una de les coses que més m’agradava de les excursions -digueu-me antisocial, si voleu…

No té cap secret, la recepta. Es tallen a trossos petits allò que al Maestrat en diem llangonisses i que els orientals dieu salsitxes i es fregeixen ben fregides. Quan tenen aquell color daurat que enamora, s’afegeix l’ou fins que qualli. La mare les doblava per a que quedessin allargades i cabessin a un mitjanet, la manera que tenim de dir-li a Ca Massita als entrepans de 50 grams.”Tomateta, sal i oli”, que diria ma mare,  i cap a dins del pa.

La que veieu a la foto la vaig fer mig extasiat un dia que tenia dues salsitxes per casa i no sabia ben bé que fer per sopar. La neurona que tinc permanentment conectada a la meva infància va fer un xispasso, els ulls se’m van obrir com quan estàs molt content, em van pujar els colors a la cara de l’emoció, vaig somriure fins quasi riure i finalment vaig dir mig cridant : “Hòstia! Una tortilla de llangonisses!”. És el que tenen les regressions infantils…

Salut!

Coca de pernil rostit

Just fa un mes us explicava en aquest post, també dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 és un dels meus favorits dels dedicats a l’afecció aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportació a la iniciativa mensual de la gent de  Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. Només la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el faríem. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteïna. Després, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. Aixó, però, ja us ho explicarà Kissumenja en un post que ja està escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat és que l’entrepà no té cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau està a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. Aquí van els ingredients per fer-lo:

• 1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
• Cognac
• Vi ranci
• Sal i pebre
• Oli d’oliva verge extra
• Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sé: bo és dificil de trobar a Barcelona…)
• Pa de coca d’un flequer artesà

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vídeo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolí d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res més. La veritat és que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica més i no en deixo per l’entrepà!

[tv3 4065571]

Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vídeo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire àcid i oli d’oliva verge. I ja està: a muntar l’entrepà. A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. Donarà joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!