Esgarraet

Sóc de l’opinió que la cuina valenciana és una de les més desconegudes i maltractades que hi ha. Desconeguda perquè si tu preguntes per aquests móns de Déu, pocs et diran alguna cosa més que la paella i l’orxata. Maltractada perquè només cal veure per aquests mateixos móns de Déu quines salvatjades es perpetren sota el nom de paellaorxata, per seguir amb els mateixos exemples.

El desconeixement i el maltracte no és cosa només de forasters. Al País Valencià també abunden. Desgraciadament, allà no hi ha el mateix grau de vertebació territorial i social (nacional, en definitiva) que pugui haver en altres llocs com Catalunya o el País Basc. Tampoc s’han editat tants (ni tan bons) llibres sobre cuina valenciana. Només els darrers anys tot això s’ha recupertat, tot i que amb un cert tarannà localista que gairebé és consubstancial als valencians i que dificulta una visió i comprensió conjunta del país.

Jo mateix no m’escapo d’aquesta ignorància ( ni tampoc del maltracte, diria algun purista…). La cuina valenciana l’he coneguda més de gran, quan ja estava interessat en la gastronomia i tenia el bloc.  Ara tinc la casa plena de llibres de cuina a un munt de comarques, pobles i barris. Però fins fa uns deu anys no hagués estat capaç de dir-vos si el que cuinava la mare a casa era tradicional valencià o no. A més, Vinaròs ja toca a Catalunya i en alguns gustos i pràctiques ens apropem més als ebrencs que als castellonencs, cosa que es nota a les receptes familiars. Més enllà del que menjàvem a casa no coneixia gairebé res i moltes receptes i pràctiques les he conegudes quan ja feia anys que duia barba…

IMG_6147 (2)
Un plat radiant per guadir a la terrasseta en bona companyia | Olletadeverdures.cat

Per exemple, el plat que porto avui al bloc: ja tenia els 30 ben fets quan el vaig tastar per primera vegada. El vaig demanar en un restaurant del Cabanyal perquè em sonava a cosa valencianíssima tot i que no estava segur del tot de què menjaríem… Per sort vaig encertar i em va agradar molt. Però un altre misteri de la vida (un mal valencià?): no l’he tornat a preparar a casa fins a aquest estiu. Allò que és deia de l'(auto)desconeixement…

És després d’haver-lo menjat -i també ara per escriure el post- que allò que em sonava a plat valencianíssim sé que és una de les amanides preferides de la zona central i sud del país -que no he trapitjat més enllà de València, ja veieu com està la cosa-. El mestre Vicent Marquès explica que forma part d’una familia d’amanides que inclou la mítica Pericana d’Alcoi i que està emparantada amb l’escalivada catalana (molt popular al nord de Castelló, per cert).

És més, al llibre La cuina del Cabanyal i dels pobles mariners de la ciutat de València, Marisa Villalba i Felip Bens afirmen amb rotunditat que l’esgarraet és “el plat nacional del Cabanyal”. Buenu, almenys em queda el consol d’haver-lo triat força bé, quan el vaig demanar per primer cop tot i disparar d’oïdes… I d’alguna cosa havia de servir tenir casa plane de llibres valencians! XD

Senzill i bo, com ha de ser
La recepta no pot ser més senzilla ni el resultat més gustós. Cuina popular en essència, vaja. Les mides que us dono aquí són les que fem a casa per fer una amanida per compartir entre dos: Dos pebrots grossos dels d’escalivar, mig gra d’all, 100 grams de bacallà esqueixat, molt d’oli d’oliva verge extra i encara més pa del vostre forn artesà preferit.

El primer pas és torrar els pebrots. Nosaltres ho fem a la planxa, res de forn. Per a que es cremin de fora amb el foc a tota castanya i quedin ben negres. Ho podeu fer directe a la flama, però és del més guarro que es pot fer una cuina: deixa els fogons horribles! Sovint m’he ajudat del bufador de cuina per accelerar-ho i arribar als racons més dificils de socarrimar, com la punta o el cul. Un cop ben cremats de fora, els deixo refredar i llavors els pelo.

Ara ve el procés que li dóna el nom al plat: un cop pelat, esgarro el pebrot. El faig a tires fines amb les mans, esgarrant-lo, i el poso en un bol on ja hi he posat força oli i el mig all filetejat gruixut. És ara quan afegeixo el bacallà, que haurè assecat amb paper de cuina per tal qeu no aporti aigua i al mateix temps es pugui empapar bé d’oli. L’ideal diu que s’ha de preparar d’un dia per l’altre, però amb unes hores a la nevera per a que es barregin ja fareu, si no podeu esperar més a menjar aquesta petita meravella valenciana…

Com us podeu imaginar, en una recepta de cuina popular hi ha moltes variants. Hi ha qui li afegeix tomàquet, alberginia o ceba, tot torrat. He vist versions amb olives. Jo he fet servir la recepta que surt al llibre que us he citat. Ara bé, reconec que nosaltres posem menys all. No ens agrada tan explosiva. Entre altres coses perquè jo sóc un adorador del pebrot torrat…

“I el pa?”, us preguntareu. El pa no és per a la recepta. El pa és per al millor que es pot fer amb aquest plat. Ni forquilla, ni cullera, ni res. Us armeu d’un bon tros de pa i comenceu a agafar llenques de pebrot i trossos de bacallà i cap a dins. Els més valents, també un tros d’all. I quan ja no quedi al plat res més que una bona taca d’oli, organitzeu-vos bé per no acabar barallats a l’hora de repartir el torns per sucar-hi: quina meravella d’oli, amb aquest color rogent i aquest aroma d’all! Si el feu, xalareu.

Llarga vida a la cuina popular valenciana, xe.

Salut!

(Re)Torna Olleta!

Enguany Olleta fa 10 anys. No ho sembla, perquè fins a aquesta entrada no n’hem dit res. Ni un comentari, no tansols a twitter o Facebook. Nosaltres, que hem estat tan escandalosos en altres aniversaris! Però sí: el primer post el vam penjar el 6 d’abril de 2007 donant la típica benvinguda al món i una setmana més tard penjàvem el primer post amb substància: la recepta de l’olleta de verdures de la mare, que no per res dóna el nom al bloc.

Coses de la vida, enguany que olleta fa 10 anys, la gent del cuina.cat han renovat el web i n’han eliminat els blocs. Normal: han volgut potenciar el que els dóna més visites -les receptes- i deixar de banda altres continguts que no generen tant de tràfic. La crac de la Gemma s’hi quedat parcialment, amb les seves famoses i ben bones receptes de postres. No m’estranya: si jo fos el responsable de Cuinat.cat també les hauria deixades! XD

Olleta, doncs, fa 10 anys i torna als origens. Torna a wordpress. Però no ho fa amb el disseny original, que ha envellit malament. Ho fa amb un altre que vol potenciar una mica més la visibilitat de les pàgines -que hem tingut molt abandonades aquests 7 anys a Cuina.cat- i amb una imatge de capçalera grossa que doni un toc més visual, més contemporani, a la cosa.

Ara, l’Olleta que trobareu a partir d’ara serà la mateixa en essència: coses que cuinem, bevem, tastem i llocs que visitem explicats amb el nostre estil de sempre i amb ganes de donar a conèixer allò que ens sembla interessant i destacable. Per a criticar ja hi ha altres, que ho fam la mar de bé, tot sigui dit.

Ho farem, però, amb un plantejament un pel diferent: potenciarem les pàgines, que actualitzarem més, i mirarem de publicar un cop al mes. Ni tant com feiem en els bons temps ni tan poc com els darrers mesos. Cal una certa regularitat, creiem.

Doncs res. Que (re)tornem. Esperem que us segueixi interessant i que seguiu venint sempre que ho considereu oportú.

Salut!

Salut!

Platillo ibèric de carxofes i pèsols

Cada Nadal, els pares de Kissumenja encarreguent un pernil ibèric de la zona de la Sierra de Aracena. Forma part indestriable del ritual d’aquestes festes a casa nostra. De fet, encarregar-lo gairebé en representa el tret de sortida: juntament amb la preparació del pernil d’ànec casolà que fa la meva sogra, el primer indicador que el Nadal s’apropa és quan mun sogre diu: “Habrá que ir encargando el jamón, eh?”.

Des de fa uns anys, el pernil arriba des de La última dehesa. Com us podeu imaginar, no és casualitat: és un assecador d’embotits d’Hinojales, d’on ve la mare de Kissumenja, al cor de la D.O. Jamón de Huelva -i a 20 quilómetres en línia recta del mític Jabugo. La tria, però, no és només per raons romàntiques. Com us podeu imaginar, el propietari de l’assecador és el primo de la hermana del hijo de… que dóna la seva paraula sobre la bona qualitat de pernil que envia a los nietos de tal, que estan en Cataluña. És un pernil amb garantia personal. Poca broma.

Cada Nadal, doncs, m’agrada estar-me al costat del meu sogre quan enceta el pernil. Jo no ho sé fer i m’agrada veure la seva habilitat amb el ganivet i la delicadesa dels seus moviments. Llavors, la conversa sempre gira al voltant del mateix: “A ver si no nos sale salao”, “El del año pasado estaba un poco tierno, a ver este” o “Parece que está vetadito, nos lo ha mandao de los buenos”. Ara, si hi ha un tema recurrent, aquest és el de l’excedent de greix del pernil.

Pesols_carxofes.jpg
Ull al suc, que és gairebé el millor del plat! | Olletadeverdures.cat

Cada any, al meu sogre li agrada recordar com de petit a casa seva guardaven el greix i el feien servir per molts altres plants, inclòs engordar el caldo. “No estaba la cosa como para tirar . Jo me l’escoltava tots els anys amb interès diguem-ne històric i antropológic, però no pas culinari: a casa mai hem fet res del greix del pernil. De fet, a casa meva el pernil no s’ha afegit mai a cap plat guisat ni tampoc s’ha posat cap os al brou. És més, a casa dels meus sogres també feia anys que no en feien res. Els temps han canviat, certament.

Enguany, però, una frase aparentment inòqua em va fer canviar de xip: “Ahora la gente  lo congela y lo usa a lo largo del año”. Ep. No calia emprar-la tota de cop, ni menjar tot un mes coses amb regust de pernil ni tampoc tenir la nevera plena d’aquelles coses que sense el vermell de la carn del pernil perdien tot l’interès. Enguany, doncs, tinc mig calaix del congelador ple de paquetets de greix  disposats a alegrar-nos uns quants plats.

El primer ús que en vaig fer va ser un plat improvisat. Volia fer aquests pèsols que tant ens agraden de la Kissumenja. Què millor que versionar amb el greix del pernil del  sogre un plat familiar tan present a la seva infantesa? La cosa, però, va canviar força: vaig veure que no tenia ous i en canvi hi havia tres carxofes malvivint a la nevera des de feia dies. Així, que tocava un plat ambelquehiha.

Vaig agafar una ceba blanca mitjana i la vaig picolar petita. La vaig posar a sofregir suaument a la cassola mentre tallava ben finet una tira d’uns 150 grams de greix de pernil, una mica entreverat de carn del porc. Quan la ceba blanquinejava, vaig afegir el greix i ho vaig tapar. De seguida es va posar transparent i als dos minuts ja pujava una oloreta de pernil que enamorava.

Vaig agafar les tres carxofes i les vaig pelar i partir en quarts. Quan em va semblar que a la ceba li faltava poc per començar a confitar, vaig posar les carxofes i vaig pujar el foc al màxim per a que les rostís una mica. Tres minuts remenant sense parar i llavors 200 mililitres de brou de verdura que tenia mig perdut pel congelador -en concret, el vaig trobar sota la tira de greix de porc que vaig agafar per fer el plat… 😉 . 10 minuts coent les carxofes i hi vaig llançar els pèsols. Sense tapar la cassola per a que s’evaporés una mica de brou, ho vaig tenir fins que els pèsols van estar cuits. Ho vaig rectificar de sal i llestos.

Xe, va quedar un plat boníssim. Gust de verdures però amb un toc molt elegant del greix del pernil i una aroma sensacional. Ara, el que va quedar espectacular va ser el brou. En la meva imaginació, el platillo havia de quedar més aviat sec, però quan vaig tastar el que en aquell moment em va semblar un excès de brou, vaig decidir que seria un plat caldós. I quin gran encert!

A casa el tornarem a fer. Perquè tenim un munt de greix de pernil i perquè ens ha agradat. Potser faig un parell de proves: potser hi poso un toc de pimentón de la Vera per donar-li un toc fumat -vaig estar a punt de fer-ho però em vaig frenar perquè jo en posaria a tot!- i potser el proper el faig amb brou de carn amb os de pernil, per reforçar el porc. Però no ho tinc gaire clar, perquè així com us els he explicat va quedar boníssim!

 

Salut (i greix de pernil!!!)

Brioix, alvocat i sardina fumada

Que a Astúries i a Burgos ens ho vam passar molt bé menjant ja us ho vam explicar. Però que havíem vingut amb un parell o tres d’idees de receptes per provar de fer a casa, no. Avui ho començareu a descobrir, perquè el post és una versió d’una recepta que vam tastat al 180º de Oviedo, una dels tres experiències més xules que vam viure al Principat.

A veure, ens hem atrevit a reproduir-la perquè, sobre el paper, ens semblava molt senzilla: és un exemple perfecte de recepta de producte, on la clau no és una tècnica supersofisticada sinó la qualitat dels ingredients. Quan ens la van cantar a taula ja es veia clar que era simple: “brioche, tomate natural, aguacate y bocarte ahumado”. Quan la vam tastar o vam verificar: no hi ha res més (ni res menys!) del que es veia a simple vista. Bé, si: que el brioix estava calantet i probablement acabat de fer.

IMG_5345.JPG
Un mosset suau que barreja sabors i textures. En voldreu més! | Olletadeverdures.cat

Per tant, ja teniu gairebé tota la recepta. Ara us detallarem com vam resoldre nosaltres els diferents punts i, també, què canviarem per a properes versions. El brioix el vam encarregat a Ca Massita. Sabem perfectament que fan un panquemao neutre, no gaire dolç, que casa perfectament amb menjar salat. El vam tostar lleugerísimament més amb la intenció de tenir-lo calent que no pas de fer-lo (massa) cruixent. De bocarte fumat nosaltres no en teníem. Però el nostre estimat Santi té una fantàstica sardina fumada a la seva parada del Mercat de Vinaròs i és el que vam posar. Aprofitant que és estiu vam ratllat tomàquet de pera natural de la parada de Júlia al Mercat de Sants i la vam amanir amb una mica d’oli d’oliva de la cooperativa de Pau. L’alvocat, també de Júlia, només el vam aixafar amb una forquilla i li vam donar sal.

Va quedar molt bona i aquesta recepta rondarà molt per casa: és una combinació original, si tens una mica de traça -no és el nostre cas- et pot quedar ben atractiva a la vista i és molt, molt, molt fàcil de fer. Es menja en dos mossegades i pot formar part perfectament d’un sopar a base de tapes o d’uns entrants una mica curradets.

Ara bé, coses a millorar: sobretot, la part de l’alvocat. A nosaltres ens agrada però als pintxos de la foto n’hi havia massa. Matava massa el fumat de la sardina, que en aquest cas és molt suau, fins i tot elegant. Així mateix, quedarà millor si el triturem amb una batidora i en fem una crema més fina i amanida amb un punt d’oli d’oliva. A més de més gustós, segur que quedarà més bonic. A la foto té un punt rústic que trobo que no se li adiu. Ara, això ja són manies i les manies són com els gustos: cadascú té les seves.

En tot cas, trobem que és la típica recepta fàcil i resultona que et permet sortir de la rutina sense complicar-te la vida i/o quedar com un cuinetes davant dels amics. Bé, almenys dels que no et coneixen gaire… 😛

Salut!

De pintxos per Burgos

Des que havia estudiat Història de l’Art a l’institut que volia anar a Burgos. La seva catedral està considerada un exemple gloriós del gòtic hispà (és Patrimoni de la Humanitat de la Unesco) i me’n vaig enamorar de seguida amb les quatre fotos que sortien al llibre de text. Mai hi havia estat, però. Així que quan vam organitzar el viatge a Asturies  -sí, aquell on vam menjar tan i tant bé-ens ho vam manegar per fer passar la ruta per la ciutat medieval.

Però allà no només vam mirar del dret i del revés la Catedral. Què va! El primer que vaig buscar va ser què i on es menja a Burgos. Només faltaria! 😛 No tenia cap pista prèvia, així que vaig fer un googleazo i em va sortir aquesta peça de quan va ser capital gastronòmica d’Espanya. Descartat el xai lletó al forn -quina calor!!-, quedava clar que la cosa anava de pintxos, tapes i racions. Vam donar un cop d’ull a Trip Advisor per ampliar punts de vista i, quina meravella, aquí també vam tenir la sort de tenir el consell de Rubén Galdón. Com que ens havia aconsellat tan bé a Astúries, vam seguir de prop la seva “ruta bàsica de pintxos a Burgos”.

Sense ni mirar on eren i ni si estàvem dissenyant una salvatjada, vam fer una ruta pròpia creuant els que apareixien a les tres llistes i també els que ens semblaven més interessants. El resultat va ser un passeig molt agradable pel centre històric, tot rodejant la ja famosa catedral… Paisatge i teca. Aquí va la nostra petita crònica, amb recomenacions de llocs i què menjar a cadascuna.

IMG_6667.JPG
La Cojunuda: un pintxo ben clàssic que serveixen a centenarts | Olletadeverdures.cat

Vam començar per Casa Pancho, que apareixia a les tres llistes i tothom coincidia en dos pintxos: la cojonuda i la croqueta d’ibèrics. El primer és un pintxo de botifarra, piquillo i ou de guatlla molt de la terra i molt bo. Les croquetes correctes, però n’hem menjat de molts millors arreu. El lloc és molt clàssic i les tapes són totes d’aquest estil. Tot el que vam provar, molt correcte.

Tot just dues cases més enllà hi ha La Quinta del Monje. Tot i el nom així com classicot, el plantejament és el contrari: cuina creativa aplicada al pintxo. Molt bo el de cecina amb cremós de formatge i fruits secs, molt ben cuit el de bacallà arrebosat i original el de sardines fumades i pebrot verd. Doneu un cop d’ull a la carta: flipareu molt, amb el concepte que tenen de tapes i pintxos…

IMG_6669.JPG
El de l’esquerra és el de cecina. Una dotzena, si us plau! | Olletadeverdures.cat

Ens va agradar molt, molt la Cerveceria El Morito. Aquí més que pinxos la cosa va de platillos i d’entrepans. Vam demanar una racció de morro i orella que ens va fer volar. Com estava de bona! Vam veure sortir també racions de fregits amb una pinta excel·lent però  eren tan grans -ull amb aixó!- que no vam gosar prendre res més. Molt fans.

IMG_6700.JPG
Morro i orella sobre un llit de verdures a la planxa. JARL!!! | Olletadeverdures.cat

Al Gaona Jardín hi vam anar a tastar el recomenat pastís de verdures gratinat amb pinyons. Et pots esperar un pintxo suau i aquest, sense arribar a passar-se de potència, no ho era. Melós i amb un gratinat untuós adictiu. Molt bo, xe. El local és molt bonic i va ser el més tranquil de tots els que vam visitar -al Morito has d’anar d’hora, si vols agafar un lloc mínimament digne.

IMG_6704.JPG
Clàssic però efectiu, aquest pastís de verdures. Bo! | Olletadeverdures.cat

A La Favorita hi volíem anar sí o sí. No només sortia a les tres llistes, sinó que hi havia un plat que calia tastar: l’“Anchoas a la Favorita”. El 2013 va guanyar el premi a l’entrepà d’autor a Madrid Fusión i és un espectacle: el peix està fet a la graella i té un toc de fum i de carbó deliciós. Del milloret de Burgos. La barra de pintxos del local és del més llarg que he vist en la vida i la varietat mareja. Per a que no fos dit, vam fer un pintxo de xai lletó a baixa temperatura molt bo -un pèl sec, però.

IMG_6753.JPG
Un pintxo de premi: val la pena menjar-lo si passeu per Burgos. | Olletadeverdures.cat

I vam tancar la ruta a La Cantina del Tenorio. Vam anar allà a clausurar perquè Rubén ens havia parlat molt bé del gelat d’Idiazabal, un plat que ja us diem ara que justifica la visita al local. Molt, molt bo, amb sabor net i clar al formatge basco-navarrès. I amb els topings que ens van posar, una meravella! Clar, mentre ens preparaven el gelat vam haver de menjar alguna coseta 😉 : un pastís de morcilla i unes crestes (empanades) de bonítol molt correctes.

IMG_6756.JPG
Un final de festa fantàstic. Per als amants del formatge, és clar… | Olletadeverdures.at

Tres comentaris generals sobre Burgos. El primer, a tot arreu trobareu pintxos de/amb morcilla. Per tant, en podreu menjar per un tub. Si no, també es fàcil trobar-ne de relativa bona qualitat per emportar-te-la cap a casa. Nosaltres les vam comprar artesanes de San Lesmes i ei, molt bones. El segon, que el nivell general era molt correcte amb punts de brillantor. Es menja bé i a bon preu, a Burgos. I el tercer, el servei: a gairebé tots els llocs (l’excepció, La Favorita) el servei és ràpid i atent. Molt agradable a El Morito i Goena Jardín. Una cosa que alguns locals d’aquí podrien importar…

Com vam xalar a Burgos, xe. Salut!

Tres recomenacions a Astúries

Fa unes setmanes vam tenir l’oportunitat de passar uns dies per Astúries, un lloc que feia molt de temps que teníem ganes de visitar. Hi tenim amics que sempre ens han contat com és de bonica. A més, amics i coneguts que l’havien visitada ens deien que era molt interessant, que pagava la pena passar una setmaneta per allà. A més, per a fer-la encara més sexy, tothom coincidia en què a/ es menja molt bé i b/ és relativament barata (què no ho és, venint de Barcelona!?!). Total, que era evident que hi havíem d’anar i hi vam fer cap.

Som-hi amb la teca. Vam menjar molt i, en general, molt bé amb alguns punts d’excel·lència. Fins i tot els llocs més discrets -com sempre, situats en els principals atractius turístics- van mostrar un nivell digne, especialment tenint en compte el que et poden arribar a donar a la costa mediterrània per les mateixes dates. Vam menjar fabada als peus del Santuari de Covagonda -correcta, diuen que la millor la serveixen aquí-, si aneu a Cangas de Onís paga la pena aturar-se a fer una sidra i uns pintxos a El Polesu (un lloc ben peculiar) i si passeu per Luanco hi ha una terrasseta mig amagada amb bones vistes on menjar bones tapes. Però nosaltres hem vingut avui aquí a explicar-vos els tres llocs més interessants que vam trobar i que, tot i jugar a lligues diferents, prometen grans moments de plaer i felicitat.

Güeyu-Mar (Platja de la Vega, Ribadesella)
La primera referència que us volem donar -per estricte ordre cronològic- és Güeyu-Mar, un lloc que va començar com un xiringuito de platja i que ha acabat sent “un dels millors restaurants de peix d’Espanya” segons el crític de l’ABC. Poca broma. Vam trobar-lo fent la típica cerca tonta a Google (“Dónde comer en Ribadesella”) i de seguida vam veure que hi havíem d’anar. La clientela hi parlava molt bé i un altre Santo Cristo Gros de la crítica gastronòmica, José Carlos Capel li dedicava no un post sino dos ben elogiosos en molt poc temps.

IMG_6396.JPG
Un llobarro que feia plorar de felicitat. Mare meua. | Olletadeverdures.cat

Xe tu, tenien tota la raó els dos gastropopes: espectacular. Sabeu que sóc de poble de mar i valoro molt el que es menja al nostre mar, però no recordo haver menjat millor peix i millor cuinat en la meva vida. Oh! Vam compartir tres plats: el obligatori salpicon de marisc (una de les insignies de la casa, brillant), uns calamarsons de potera a la brasa (no els netegen i són fantàstics; han donat fama al xef entre la professió) i un increïble (us ho juro, increïble) llobarro a la brasa. De postres, el mític pastís de formatge Gamoneu de la casa (ha sortit fins i tot a la tele). Diu Kissumenja, superfan d’aquest pastissos, que és el millor que ha menjat mai amb diferència. Us ho diré ras i curt: si teniu l’oportunitat d’anar-hi, no la deixeu passar. Això sí: uns 60€ per cap.

Sidreria la Xagarda (Poo de Llanes)
Canvi de registre: no surt ni a El País, ni l’ABC ni a la tele, però és un lloc magnífic. Una sidreria en un dels nuclis del municipi de Llanes, molt a prop d’alguna de les millors platges d’Astúries. Com el vam trobar, mig amagat com està? Aquest cop ens ho va xivar Rubén Galdón, periodista asturià i gastroblocaire a Omacatladas. El vam conèixer a través de l’estimada Mar Calpena i va contribuir, clarament, a millorar el nostre viatge. Visca Internet, xe!! 🙂

IMG_6568.JPG
Dos pams feia l’animal! Dos! I les patacones cruixents i tendres… Nyam! | Olletadeverdures.cat

La Xagarda és un lloc popular on hi va molta gent del país. A l’estiu, amb el pareo i tots els trastos de la platja. Ara bé, s’hi menja una cuina tradicional de cal Déu i es coneix per les versions evolucionades d’un plat nacional: el cachopo. Originàriament, dos filets de vedella amb pernil i formatge al mig, tot arrebossat. Ara els fan de tot (peix, pollastre) i aquí han fet receptes fantàstiques com la que ens vam menjar: pernil ibèric, formatge El Peral i pebrot escalivat. Per acompanyar, una “ensaladita”. Les mides de les dues coses, descomunals: el cachopo feia literalment dos pams i amb tot aquell menjar huaríem pogut dinar perfectament tres persones i fins i tot quatre si no tenien gaire gana. L’arròs amb llet de postres (de premi!) tenia una mida una mica més raonable… Ara, nosaltres ens ho vam fotre tot… XD

La terrassa és meravellosa, molt comfortable. I si us agrada el mon dels trens, a tocar hi ha una estació de la FEVE i pots veure passar trens de via estreta mentre et veus un got de sidra. Si no en sou fans, no patiu: en dues hores van passar dos tres ben poc sorollosos… 😛 Tot plegat ens va semblar molt barat: 20€ per cap.

180ºC (Oviedo)
Una altra recomenació de Rubén que mai li agrairem prou. Quin soparot i quina estona més agradable hi vam passar! Buscàvem algun lloc on tastar cuina contemporània d’autor i ens va semblar de seguida un bon lloc. Al centre d’Oviedo, és un refugi acollidor enmig de la Calle Gascona, un camp de mines gastronòmic conegut com El Bulevard de la Sidra -del bulevard es salva la recomenable La Finca, on la sidra raja literalment de les parets. El xef de 180ºC , Edgar de Miguel, es va formar a Catalunya i va estar un any i mig treballant amb Ruscalleda a Sant Pol. Nivellàs, com veureu tot seguit.

IMG_6634.JPG
El brioix l’intentarem reproduir: boníssim i aparentment fàcil de fer. Oh! | Olletadeverdures.cat

Vam compartir tres plats: un memorable brioix amb tomàquet, alvocat i bocarte fumat (una mena de boqueró atlàntic). Encara en parlem salivant setmanes després. Una amanida de bonítol del nord escabetxat amb escuma de tomàquet sensacional. Era temporada del bonítol i, clar, estava enorme. Tu diràs. De tercer,Gochin Asturcelta glaseado con calabaza y naranja”. És a dir, garrinet d’una raça local fet a baixa temperatura. Força més greixós que altres garrins, la gelatina baixava estupendament amb l’acompanyament. Gol! De postres, uns excessius (per mides) pastís de poma deconstuit (crema a dalt, poma a baix, trencadís de massa pel mig) i pastís de xocolata blanca amb sopa de cítrics (massa àcida). Un sopar de molt nivell, al nostre entendre estrellable.

Bonus tracks
No vull acabar aquest post sense fer tres observacions sobre la gastronomia asturiana, encara que una és gairebé una advertència. La primera si voleu és una  tonteria però a nosaltres ens sembla un petit indicador del nivell d’honestitat (i perquè no, de qualitat) de la cuina d’aquí: a tots els llocs on em vam menjar, les patates fregides eran naturals, res de congelades. La segona, deixeu-vos temps per buscar i lloc a la panxa per tastar formatges: més enllà del conegut Cabrales i de l’emergent Afoga’l pitu, hi ha coses sensacionals com un bon Gamoneu o el que fan a Quesos La Peral. Pregunteu: en solen tenir als bars i restaurants. La tercera, per l’amor de Déu aneu amb compte amb les mides: allò de les raccions enormes no és un mite, és ben real. Els dos primers dies vam haver de demanar si podien aturar alguns dels plats, perquè amb les dues primeres tapes ja havíem sopat… 

Ja ho veieu: Asturias, patria querida, Patria de mis amores (gastronómicos). A xalar! 😛

Amanida de patates Feniciana

El meu fillol és un personatge -en el bon sentit del terme- que ja ha aparegut per aquí. És aquell llepafils que s’inventa receptes del seu gust perquè amb prou feines li agraden mitja dotzena d’ingredients i una desena de combinacions. És aquell amant de la rutina gastronòmica que té una dotzena de restaurants fitxats i sempre que hi va demana els mateixos plats.

Òbviament, quan ve a Barcelona aplica el mateix criteri: a força d’haver de menjar, l’hem dut a una dotzena de llocs i sempre que passa per casa del padrí hem d’anar a menjar a alguns del llocs que té controlats i sempre hi demana el mateix. Un dels seus llocs favorits  Barcelona era el recentment tancat restaurant libanés Feniciana, germà sofisticat del Fenicia -tots dos al Passeig de Sant Antoni, a Sants. Resulta que un dels gustos del noi són les espècies, en especial el curri. I clar, la cuina de les ribes sud i oriental de la Mediterrània li semblen sensacionals. Així que el Liban és una mena d’Ítaca culinària.

IMG_4955.JPG
Fresques, lleugeres i saboroses- Què voleu més, amb la calor que fa?! | Olletadeverdures.cat

Allà va provar el plat que avui compartim amb vosaltres. Li va agradar tant, que li va demanar a sa mare que l’aprengués a fer per poder gaudir-lo a casa seva a Vinaròs. El darrer cop que el xaval va estar per aquí vam anar a sopar al Fenicia -fan les receptes que feien al Feniciana- i, la veritat ens va encantar. És una amanida de patata freda amanida amb all, menta i julivert. Un plat fresc i lleuger que ens sembla fantàstic per a l’estiu o per fer quan tens convidats a casa -de fet, és un disc força solicitat a casa ma germana…

La recepta no pot ser més sencilla. Bolliu o coeu al forn unes petates amb pell. Mentrestant, feu una picada amb all, menta, julivert i oli d’oliva verge extra. Quan les patates estiguin fredes, les peleu i les amaniu generosament amb la picada. En l’amaniment està la clau i el toc personal. Per exemple, ma germana ha acabat eliminant el julivert i la fa amb molta menta. Mun fillol la prefereix ben carregada d’alls. A nosaltres ens agrada menys picant i amb tanta menta com julivert -li dóna un toc herbaci que ens encanta.

Les patates que veieu a la foto les vam fer acompanyades d’unes aletes de pollastre rostides a la llimona, però poden acompanyar qualsevol plat. Fins i tot les hem dutes a la platja per a un dinar informal i un punt diferent. En tot cas, una amanida ideal per a dies de calor i poca gana.

Salut!