(En defensa de) La cuina anglesa

Aquest estiu hem tingut la sort de poder fer una miniestada de quinze dies a Anglaterra. Com ja us podeu imaginar, un dels nostres interessos era fer una incursió a la cuina anglesa. I com no podia ser d’altra manera, l’a priori amb què viatjàvem era que allà es menja fatal. Per a alguna cosa estan els tòpics, no?

It’s going to be that not…
Parafrasejant un anunci del Canal Plus de fa uns anys i que servidor fa servir força, el tòpic pues va a ser que no és veritat… Si més no, no amb la intensitat amb que nosaltres l’havíem percebut. A saber: que a Anglaterra no tenen una cuina tradicional i que en general els àpats són desestructurats i dominats per una mena de plantejament fast food. A més, òbviament, de no tenir cap producte digne de ser ressenyat i, ni molt menys, exportat…

Quinze dies no donen per gaire cosa, és cert. Sobretot si no tens accés directe a la cuina que es fa a les cases, indicador principal de la salut de la cuina d’un país. Però anant pel carrer i parant una mica l’orella vam poder recollir una sèrie d’indicis que Anglaterra (suposem que la resta del Regne Unit també) està intensament preocupada pel què menja i molt interessat en recuperar productes i receptes pròpies.

La cuina pública
Com a tots els llocs del món mundial, als bars i restaurants d’Anglaterra es pot menjar molt bé i molt malament. Per tant, i ho volem remarcar, també s’hi pot menjar molt bé. Nosaltres vam poder gaudir de molt bona cuina tant als pubs (autèntiques institucions gastronòmiques, sobretot als migdies) i al parell de restaurants gastronòmics que vam poder visitar (Deeson’s i The Goods Shed). I en tots aquests llocs vam poder gaudir de productes i elaboracions angleses: des del mític fish and chips (també n’hi ha de bo!! 😉 ), passant per sandvitxos, hamburgueses, porc, pastissos i elaboracions d’alta cuina amb vegetals, carns i peixos locals. De fet, els dos restaurants de més nivell que vam provar tenien en el localisme, el treball en els petits productors i l’arrelament en la cuina tradicional el seu leit motiv.

També vam menjar fish and chips greixosos i sense cap interès. També vam fer un àpat de migdia dels que ofereixen els sùpers: sandvitx, bossa de patates i beguda de color rosa per unes 4 pounds, menjat caminant pel carrer (si ets anglès, probablement camí de l’oficina…). Sembla que aquesta opció la tria molta gent en un país on el menjar del migdia té poca importància. O sigui, també vam menjar malament. Però com en molts altres llocs de Catalunya. O no heu vist mai la mala pinta que fan les Paellador que es mengen els guiris a les Rambles??? O les tapes que sobreviuen com poden a les barres de tants bars de zones turístiques del país?

La cuina tradicional
Llibres a les botigues generalistes de tot Canterbury ens van mostrar que aquest país té un interès (certament recent) per recuperar la seva cuina tradicional. Com a mostra, el que il·lustra aquest epígraf. Però és que també han fet programes de televisió al més pur estil El millor paissatge de Catalunya (per cert, un format de la BBC, que TVC va importar cap aquí…) i que es deia Britain’s best dish (el millor plat britànic), i que va donar lloc a un llibre.

El llibre que ens vam quedar aporta centenars de receptes des de l’època dels Tudor fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que va marcar la cuina anglesa i que va donar lloc a plats tan emblemàtics com els crumbles. O sigui, que això que els anglesos / britànics no tenen cuina tradicional és més aviat fals…

Concerned consumers
Tal com vam poder, vam mantenir alguna conversa amb els botiguers de Kent sobre l’actitud dels compradors, i tots van coincidir a assenyalar que cada cop eren més concerned, més preocupats o interessats pel que menjaven. Això també ho vam poder notar en algunes botigues, on els productes solien estar etiquetats amb abundant informació sobre l’origen, les característiques, etc… No a tots els llocs, és cert: el Tesco, una de les cadenes més populars (en els dos sentits del terme) no oferia molta més informació que un Mercadona, posem per cas… Tampoc tots els clients mostraven el mateix interès, clarament….

Ara bé, on la cosa ja es posava gairebé exagerada era en la promoció del producte local: s’anunciava el fresc anglès i, en algun cas, de la contrada com si fos el millor producte que es podia oferir. I en molts altres d’elaborats, es feina constar amb logos, imatges i tipografies notablement visibles que havia estat fet a Anglaterra (o Kent, o el comtat que fos…). O sigui, que el local produced és un reclam publicitari de primer ordre, cosa que alguna cosa deu voler dir, dic jo… En fí, igualet que aquí, oi?

Farmer’s markets
Una de les coses que més ens va cridar l’atenció d’Anglaterra són els Farmer’s Market, uns mercats on els mateixos (petits) productors i botiguers especialitzats ofereixen tota mena de matèria primera de gran qualitat: carn, peix, formatges, embotits, conserves, vegetals, pa, dolços… Molts eren ecològics o elaborats amb criteris respectuosos amb el medi ambient. Una mena de mercat gourmet que es pot trobar a diversos ciutats i municipis. A Kent, la comarca on nosaltres ens vam estar, n’hi havia un de fixe a la capital (The Goods Shed, a Canterbury) i un d’itinerant, el Whitstable Farmer’s market.

El raonament que provoca és molt simple: un país que, segons el tòpics, menja malament i no té interès ni per la seva pròpia gastronomia dóna lloc a espais com a aquests? Doncs és probable que no. Per tant, aquesta mena de mercats són tota una declaració d’intencions de, si més no, una part de la població. És a dir, la concreció d’aquells concerned consumers que us hem dit abans…

La cuina casolana
La cuina casolana, certament, no surt gaire ben parada de la nostra estada i de l’anterior que la Susanna havia fet el 2000 a Londres. En aquest cas, el tòpic es reforça i cal reconèixer que hi ha families angleses que mengen fatal.  Però no podem deixar de banda que les famílies que acullen estudiants no són, ni molt menys, representatives de res. Crec que no es pot extrapolar res d’aquestes families i, en tot cas, caldria tenir quin paper atorguen a la cuina… i als alumnes que acullen. Amics, no perdem de vista que la majoria ho fan pels diners!

A més a més, hem de ser honestos i acceptar que a moltes cases de Catalunya tampoc és que es mengi de manera especialment rica i saludable. Si no, que els ho preguntin als amics d’Alicia, que han posat en marxa una campanya per educar els nanos en una cuina equilibrada i saludable. O és que vosaltres cuineu tots els dies seguint el Corpus de la cuina catalana??? O aneu a comprar a botigues de productes ecològics? O no heu entrat mai a La Sirena??? O no heu demanat mai una pizza? Vull dir, que a Anglaterra hi ha de tot com a tots els llocs…

No us penseu que ara hem tornat absolutament encegats amb la cuina anglesa: ja us hem dit que també vam menjar malament i també vam veure coses preocupants (com per exemple la llargada dels líneals de supermercat dedicats a productes precuinats: inacabables!). Creiem, en tot cas, que allà hi ha coses dignes si es volen conèixer. Si no, mireu totes les coses interessants que Ibon va publicar a Te quedas a cenar? mentre va viure a Londres. Amb aquest post, molt més modest, tot just volem destacar que el nostre punt de vista sobre la cuina anglesa ha canviat i que també tenen coses dignes de ser defensades… i menjades!

Salut!

Massitet i Kissumenja

Les Moles: la (nostra) passió d’Ulldecona

Jeroni Castell és un personatge autèntic. En el ple sentit de les dues paraules, tant de personatge com d’autèntic. A més de cuiner és actor: el seu personatge és el Jesucrist de la versió castellana de la Passió d’Ulldecona, una de les més antigues del Principat. I és autèntic perquè sempre diu les coses que pensa i tal com les pensa. O aquesta és la sensació que sempre ens ha trasmés quan hem parlat amb ell. I precissament l’arrelament amb les tradicions locals i l’autenticitat són dos trets que permeten definir, crec, la cuina que es fa al Restaurant Les Moles.

Confirmant la primera impressió
De Les Moles ja us en vàrem fer noticia fa un temps quan vam crear la pàgina del bloc dedicada a descriure les nostres millors experiències gastronòmiques. Allà ja us vam dir que ens va encantar la seva cuina, que mescla arrelament al territori i la tradició; amb divertimentos i l’ús de recursos tècnics tan contemporanis com el nitrogen. Tot de la mà de Jeroni, autodidacta, i un jove cuiner vinarossenc anomenat Juanjo Roda, tan bon cuiner com bona gent que li dóna un cop de mà de tant en tant. En aquesta segona visita, és confirma la nostra passió per aquest restaurant i encara puja una mica més l’alta valoració que en tenim: definitivament, és un imprescindible de les comarques de l’Ebre (i una mica més enllà).

Aquest cop no vam fer menú degustació, si no que vam demanar a la Carme (maitre i reina de la sala) que ens preparés un menú  menys llarg (el degustació té 18 entrades!) però que ens permetés conèixer la cuina que s’hi dona. Hi anàvem gent que repetiem i d’altra que s’estrenava, de manera que volíem (i vam aconseguir!) un menú que aportés novetats als repetidors però també visites als grans clàssics de la casa. Aquí trobareu fotos de tots els plats que vam poder gaudir en un àpat amb un nivell mitjà molt alt i alguns grans moments que passem a descriure-vos tot seguit.

Innovació arrelada al territori
Tota la cuina que es fa a Les Moles ens dona la sensació de combinar tradició, arrelament al territori i innovació. Però hi ha tres plats dels què vam menjar en aquesta ocasió que ho demostren clarament. Dos són creatius en el ple sentit del terme; no parteixen de cap elaboració tradicional i són invenció del mestre cuiner. L’altre s’arrenglera amb la tendència a reinterpretar plats tradicionals tan pròpia del nostre temps.

El primer és l’anomenat Pedra d’Ulldecona, una mena de galeta salada ultraprima feta de llagostí i acompanyada amb una crema d’oli d’Ulldecona. El joc que amaga el plat és d’una sofisticació considerable. Ulldecona és coneguda per l’alt valor d’una mena de màrmol que s’hi fa i que és diu, precisament, pedra d’Ulldecona. D’aquesta roca estava fet el plat sobre el què ens van servir la galeta. Els llagostins, siguin de Vinaròs o de Sant Carles de la Ràpita, són el marisc per excel·lència de la zona. I el municipi del Montsià té la major extensió d’oliveres centenàries de la Península. Dóna joc el plat o no?

El segon plat és l’anomenat Ports, en honor a la serralada que uneix Catalunya i el País Valencià per la franja interior del país. En aquest cas el joc és cromàtic, olfactiu i de sabor: davant ens vam trobar un plat que representa un bosc, feia olor de bosc (humit, per més senyes) i tenia gust dels Ports: tòfona i bolets, dues de les perles que ens regala la serralada. Per acabar-ho d’adobar, la textura també era de bosc: la base del plat era una mena de crumble salat amb un consistència terrosa .

El tercer plat on ens trobem territori, tradició i innovació és en l’allipebre d’anguila. Si no és una deconstrucció, s’hi aproxima molt: l’anguila (pell cruixent, carn melosa) per una banda i l’allipebre (cremós, gairebé enganxifós) per una altra. Un plat tradicional de la zona revistat en la presentació però que mantenia el gust potent i penetrant del tradicional. Un dels grans records del dinar, va triomfar, fins i tot, entre els presents a qui no els agrada l’anguila…

Fins i tot els petits fours es poden posar com a mostra excel·lent, gairebé paradigmatica, de la cuina de Les Moles: els quatre que hi havia eren minielaboracions de pastes tradicionals de la zona: passitets de cabell d’àngel (en forma de sanvitx!), coquetes de segí i carquinyolets. El quart, un gelat de figues asbardades, un postre tradicional que no és altra cosa que figues seques arrebossades…

L’Argatà i l’Origan
Per beure, vam tirar en part pel territori proper, en part per valors segurs catalans. Per als qui volien vi negre, una ampolla de Finca l’Argatà que va causar furor entre qui no el coneixiem. La resta, una ampolla del cava l’O de l’origan. La Carme ens el va recomenar per acompanyar el menu degustació en la nostra primera visita. Ens va semblar una recomenació tan encertada que vam repetir sense dubtar. Tot plegat, estimats, ens va costar una mica més de 40€ per barba. Com us heu quedat??

Quan vam acabar de dinar, Jeroni va venir a saludar. Entre explicació i explicació dels plats; i del procés creatiu, ens va anar fent riure amb les seves bromes sobre la Passió d’Ulldecona, on havia d’actuar aquella tarda. Quan va haver de marxar a la funció, ho va fer proclamant un sorollòs “au! Me’n vaig a la passió”. A partir d’ara agafem aquesta frase com a pròpia: nosaltres no anem a Les Moles, nosaltres anem a la nostra passió d’Ulldecona!

Salut!

Massitet

P.S.: Si voleu veure algunes receptes d’aquest restaurant, en aquest enllaç trobareu les que van portar al Cuines de TV3…

Un Àpat! de Sant Jordi

” El menú del migdia del restaurant Àpat! és una de les gangues de Barcelona”. No podem estar més d’acord amb Pau Arenòs quan fa aquesta afirmació en el seu llibret Deixa’t guiar. Sincerament, mai haguéssim esperat el què ens hi van posar al plat quan vam anar el dia de Sant Jordi si no ho haguéssim llegit abans. Tanta qualitat (i quantitat) per 13’50€ al cor de l’Eixample??? Fins i tot després d’haver-ho comprovat ens costa de creure…

Un menú (quasi) de festa grossa
Gaspatxo de freses i gelat de parmesà; i amanida de verdures a la grega amb verat escabetxat de primer. Filet de llobarro amb coliflor i peus de porc; i tàrtar de bou amb mermelada de ceba i cruixent de parmesà de segon. Pa de pessic d’ametlla tebi amb escuma de llet merengada i strudel de pinya i panses amb gelat de rom negre. Si algú ens diu que ha dinat això, el primer que em surtiria dir-li seria: “Redéu, quin dinar ! Quina festa celebràveu??”. O no?

És un àpat que, crec, la majoria qualificaríem d’especial i que no té res a veure amb el que mengem un dimecres qualsevol, ja sigui a casa o en un restaurant de diari. I per evitar un possible malentès: no era un menú especial perquè fos Sant Jordi. Aquest, l’especial de la diada, valia 27 euros. Per tant, tot això que vam menjar era el menú normal i corrent. I quasi res: cinc primers, cinc segons i tres postres per triar. I us podem donar fe que ens va costar Déu i ajuda triar: tots els plats veníen de gust!

El nivell, molt alt
Ja ho podeu deduir del to que té el post fins ara: l’Àpat! ens va agradar molt. El nivell de la cuina era molt digne si no es tenia en compte el preu i directament espectacular si es tenia present. El gaspatxo desplegava els sabors a poc a poc, un darrera de l’atre. El rodaballo es desfeia a la boca i el cruixent de peus de porc que l’acompanyaven el volem aprendre a fer: els amics ens demanaran a crits que els convidem a casa per menjar-ne! 😉 Molt bé els dos postres, encara que l’exhuberància de l’Strudel i l’encertat gelat de rom deixaven una mica apagat l’encert del pa de pessic i, en especial, de l’escuma de llet merengada. Si voleu trobar alguna recepta dels seus plats, les trobareu aquí.

Sense cap mena de dubte, el nivell d’aquest menú és de quasi alta cuina. No en va la filosofia del seu xef, Oriol Vicente, és precisament servir plats gastronòmics juntament amb d’altres més modestos a preus continguts. Paradigma dels bistronòmics, en diu Arenòs d’això. Fins i tot els detalls són d’un restuarant gran: un rajolí d’un excel·lent oli d’oliva verge extra d’Arbequina tirat pel xef a sobre del plat de cortesia i pa calentet (i no pas dolent) per anar sucant mentre arriben els plats. Tenim ganes, de fet, de provar la seva oferta més gastrònomica nocturna…

Efectivament, una ganga…
Tot plegat, 17 euros cadascú. I perquè vam fer dues canyes per cap en comptes de la que entrava en el menú i el plat de rodaballo tenia una suplement de 2€. Què? Al·lucinant, oi? I un detall que em va deixar de pasta de boniato: el preu del menú és el mateix des de, pel cap baix, 2007! En Vicente es mereix un monument, tu!

No m’estranya que el local fos ple i que els clients i el servei es coneguessin entre ells. Nosaltres també hi seríem assidus, si poguéssim! Solament un cosa:haureu de ser una mica comprensius amb els moments de desbordament del servei que es poden produir puntualment. Res greu, però. Compensa, i amb escreix, l’experiència de sentir que has trobat, efectivament, una ganga.

Salut!

Massitet i kissumenja

Aude gastronòmic (I): els restaurants

Tornem del nostre viatge de noces per l’Aude encantants, amb ganes de tornar a vistar aquesta contrada a cavall entre la nostrada Catalunya nord i Occitània. El paissatge, l’experiència de navegar per un canal, la bonhomia de la gent que ens hi vam trobar són bones raons. També ho és, però, la gastronomia, que ens va agradar tant per les dolces semblances a la cuina catalana com pel nivell mitjà de la cuina que s’hi fa i dels productes que s’elaboren…

La cuina: bones preparacions i bona relació qualitat preu
No hi ha cap restaurant des tots on hem menjat, ja sigui més clàssic o més modernillo, que no ens hagi agradat i on la relació qualitat – preu no ens hagi semblat positiva, tenint en compte que estem en una zona turística. De fet, una de les coses que més ens va cridar l’atenció de la cuina pública de l’Aude és que els restaurants t’oferexien simultàniament un mínim de dos menús, encara que en alguns te n’ofereixen tres i, més excepcionalment, quatre.

Com a principi general, un menú està al voltant dels 15€, l’altre entre els 25 i els 30€. En cas d’haver-ne un tercer ja rondaria els 35€ i el quart voltaria els 50€. Això en els restaurants més populars però també en els gastronòmics, on els preus s’eleven (el més barat, ja per sobre dels  25€) però l’oferta de diferents menús es manté. En teniu un exemple la foto de la terrasseta de La Fontaine d’Helios: ja veieu la carta, els dos menús i els preus.

Entre els restaurants que destacaríem per la zona del canal estan Le Comptoir Nature, ubicat en una petita joia anomenada Le Somail. Aquí vam menjar el millor paté fet a casa de tot el viatge i, probablement, de la nostra existència. A la mateixa vila vam poder sopar a L’O a la Bôuche, el local postmo de la contrada i on la brandada de bacallà (per cert, un plat d’origen occità!) ens va robar el cor. Competia en postmodernitat i bona oferta gastronòmica El Café du Port, a Paraza, un local regentat per anglesos on vam menjar un crumble de verdures  i una tartaleta de llardons i roquefort inoblidables. Per no esmentar l’oferta de postres, digna d’un restaurant de molta més categoria.

Un entorn molt més clàssic ens envoltava a En Bonne Compagnie, el primer petit restaurant que vam conèixer en arribar Homps (d’on sortiem per fer el creuer) i que ja ens va anunciar que per 20€ per cap es podia menjar molt bé a l’Aude. En aquest cas el pastís de salmó fresc i creme frche; i el carré de corder ja ens van avisar que en aquesta contrada no menjaríem, precisament, malament… Tot això, teniu-ho present, en municipis per sota dels 500 habitants…

On més àpats vam fer va ser a Carcassona, per raons que després us explicarem. Aquí vam poder menjar la famosa cassoulet occitana més popular a L’Auberge de Madam Carcas i la més gourmet a  Compte Roger. La diferència? La qualitat del producte, la mida de la ració i el servei. La gastronòmica no te la serveixen en la cassola tradicional, sinó que te l’escudellen al davant i la serveixen en un plat. Totes dues eren excel·lents de sabor, però la mongeta de la fina es desfeia a la boca i la qualitat de l’embotit i de l’ànec era notablement millor en la de més categoria. Quin plaer, però, haver pogut repetir de cassoulet!!! Òbviament, han vingut uns quants pots d’aquesta joia en conserva cap a Barcelona…

De l’únic que ens queixaríem, potser, és que el gastronòmic no va assolir les expectatives (tret de la cassoulet…;-) ). Correcte, però en canvi la relació qualitat preu no ens va semblar tan ajustada. Ara bé, diem que potser ens queixaríem perquè estem disposats a deixar-ho passar per alt solament pel nivell de l’assortiment de formatges que Massitet es va arrear de postres. Solemne perquè sí…

El restaurant més íntim de tots…
Posats a queixar-nos, ens queixem també del temps, que durant els dies de navegació el sol no va aparèixer gaire. Però a nosaltres, que ens agrada buscar la part positiva, ens quedem amb que la pluja ens va regalar l’oportunitat de menjar, més d’una vegada, en el restaurant més especial del viatge: Ha Penny (el nostre bateau).

El que veieu a la foto és el nostre primer sopar al vaixell, composat per una mostra excel·lent de productes de la terra: paté, saucisson i formatge de vaca. Per veure, La Pompadour, el típic vi que compres perquè l’etiqueta és xula i te n’acabes emportant unes ampolles a Barcelona. Tot, comprat en el supermercat d’una benzinera en una carretera local. De debó! Ens va semblar al·lucinant el què es pot trobar en qualsevol botigueta d’aquests pobles, amb productes que a Barcelona aniriem a buscar, probablement, en una botiga selecta…

En fi, ja vegeu que malament no hem menjat i que coses per provar i conèixer, solament en el pla gastronòmic, n’hi ha per donar i per vendre. Una sorpresa molt agradable en un territori d’on solament coneixíem la cassoulet i n’hen tornat enamorats, també, de la seva cuina i els seus productes…

Salut!

Massitet i Kissumenja

Nota: properament, a les seves pantalles. un post sobre les gastrobotigues de l’Aude…

Alkimia: expectatives superades

“Això de les expectatives m’acolloniex molt, perquè la gent pot venir esperant molt i després pensar que no ha estat per tant”. Jordi Vilà, xef de l’Alkimia de Barcelona, es mostrava així de franc en la petita conversa que vam poder mantenir amb ell quan ja enfilavem la porta del seu restaurant. El vam voler felicitar personalment per un sopar que ha estat, sense cap mena de dubte, un dels nostres més grans moments gastronòmics. Li vam dir que era el primer cop que hi anàvem, que feia força temps que teníem ganes de conèixer la seva alquímia. Llavors, nosaltres també vam ser francs: veníem amb les expectatives molt altes, però l’àpat les havia superades abastament…

Poker d’asos…
Quatre plats. Quatre creacions d’en Vilà es disputen el premi de millor plat de la nit. Una situació en què ben poques vegades ens havíem trobat: gairebé sempre hi ha hagut un plat que sobresortia, com a molt dos. En aquest cas, però, la feina ha estat nostra i de l’amiga amb qui vam gaudir de l’àpat per triar el millor plat.

El primer candidat de la nit, per estricte ordre d’aparició a la taula, va ser la coca de mantega trufada, iogurt, escalivada i anxova. Quina delicia! Com va dir kissumenja, la teoria segons la qual en un plat on hi ha anxova, aquesta ho domina tot va quedar invalidada amb la coca del Vilà: quina finor, quina subtilesa, quina conjunció! En paraules de la nostra acompanyant: “els sabors es van desplegant, un darrera de l’altre, obrint-se a poc a poc”. Ara un, ara l’altre. Sense molestar-se, sense barallar-se entre ells… Només tenia un petit inconvenient: s’acabava de seguida! 😉

El segon plat que es baralla per ser el millor de la nit és l’arròs de nyores i escamarlans. Aquest Massitet l’esperava amb deliri: hi ha tan bones referències a tot arreu que era impossible no esperar-ne grans coses. Satisfacció a dojo: sabor equilibrat, tot i que el color vermell faria pressuposar excès de nyora. Sabor a peix matisat pel pebrot i accentuat per un escamarla al punt, fi i saboròs. Aquí Massitet ja va pronunciar per primer cop una frase que repetiria com un mantra tot l’apat: “I això com ho fan??”. La densa melositat de l’arròs era, era, era… buffff

La Gamba a mà va arribar ja passat el meridià del sopar, però per nosaltres hagués pogut arribar al final: l‘important és gaudir d’aquesta joia de la gastronomia catalana. No ens estranya que li hagin donat tants premis ni que les referències siguin tan efusives: aquesta gamba és una autèntica passada. Cuita tot just tres minuts, és sucosa i amb gust a marisc penetrant. Però el llit de clau, llima, llorer, sal grossa i no sé quantes especies més li fa un contrast terròs i penetrant que creava un joc sofisticat i sublim. Crec que mai havíem xuclat amb tanta insistència un cap de gamba…

Tot i l’orgasme provocat per la gamba, kissumenja encara va gaudir d’un moment de glòria gastronòmica amb els Molls sobre el mar. Els molls (orientals, rogers) melosos i gustosos, sobre un fons de brou de verdures de color blau (fet sense colorants!) i un llit d’algues era, com deia el plat, molls a dins del mar. Gust de peix embolcallat per un glop de mar pura, salada i mineral. Només kissumenja el situa en el màxim nivell, però hi ha consens entre els tres comensals que és un plat digne de formar part de l’elit del sopar.

… en un partida magistral
Els quatre plats que us hem resaltat són el poker d’asos. Però la partida va ser, tota ella, magistral. Cap plat va desentonar en un sopar per recordar. Tots, amb una qualitat del producte decomunal: evident marca de la casa… Els dos aperitius ja van apuntar formes, sobretot el pa amb tomàquet líquid. El ravioli ibèric sobre crema de nyàmera (“un tubercle amb gust de carxofa” ens va dir; i efectivament ho és) va ser sorprenent.

El bombó d’ou fregit amb patata, codonyat i sobrasada era un divertimento estètic i tecnic entranyable; i la tonyina marinada, que va aguantar amb dignitat el cop d’aparèixer després de la coca, era excel·lent. Meloses i delicioses les cintes de presa ibèrica, tractada com si fos un rostbif amb trufa i cremós de formatge. Només la pilota de perdiu va patir el fet d’ aparèixer la darrera en un menú que, tot i no ser excessiu, sí que pot provocar que algun plat darrer ja te’l mengis sense el deliri i la predisposició dels primers. Aquí podreu veure fotos de tots aquests plats i també de la resta…

Les postres, en canvi, van entrat amb relativa facilitat per la seva frescor. El primer, quatre cítrics amb gelat d’ametlla, flor de taronja i alfàbrega va ser genial, sobretot el gelat. No li vam poder fer ni foto: ens el vam menjar abans! I a sobre l’acidesa va ajudar a netejar i fer lloc per al segon. Xocolata amarga amb crema de frambuesa i gelat d’eucaliptus: mentolat, balsàmic, acid, fresc, amarc, cremós, dens… En fi… Excel·lents els petits furs, de quatre tipus diferents i on una mena de xupa xups d’after eight fred va triomfar per la seva vistositat.

Fins i tot el vi es va apuntar al festival, gràcies a una recomenació del summelier que va donar lloc a un vi que tornarem a beure segur: molt floral al nas, acompanyat de fruita i solament algun toc que et fes pensar que havia estat criat en bota. Exactament el mateix en boca: finor, fruita i una fusta absolutament integrada que es notava en el volum i el punt greixós que tenia el vi. Deliciós i fàcil de beure, va acompanyar perfectament tot el sopar, que al cap i a la fi era la seva feina. El nom? Val, vinga va, us el donem: Tayaimgut blanc 2006. Però no n’abuseu, que el celler és petit i no en fan gaire! I sí, malgrat el nom és català, del Penedès per més pistes. Ara, la seva gràcia està en que està elaborat com els sauvignon blanc del Loira. Per això no solament no sona a català; tampoc ho és, un vi català…

Local sobri i servei excel·lent
El local del restaurant predisposa a gaudir. Domini absolut del blanc en un local llarg i un pèl estret molt ben iluminat: veus perfectament el que tens al plat. Taules prou amples i separades el just: pots sopar amb intimitat, tot i que el local fos ple, com el dia que hu vam anar.

El servei exactament el mateix: jove, comunicatiu i molt eficaç. Amb sentit de l’humor (vam riure amb ells, fins i tot), explicaven perfectament el plat i aportaven la informació complementària necessària per entendre millor que téns al davant i perquè és tan bo. Molt bé, doncs. I sense cap mena de dubte part activa del gran moment que vam passar a can Vilà.

El preu, 110€ per cap aproximadament, ens sembla una relació qualitat – preu – satisfacció excel·lent. Vam fer el Menú Alkimia (2 aperitius, 9 plats i 2 postres) amb un cost de 68€ per cap i vam beure dues ampolles de vi a 25€ cadascuna; és a dir, al doble del preu de botiga o una mica més. D’això darrer no en tinc gaire queixa, encara que em sembla un punt excessiu. Ara bé, el que si que no em sembla ajustat són els 8€ que ens van cobrar per cada copa de cava Torelló Brut Nature que ens vam fer d’aperitiu. Si no ens hem equivocat en els càlculs, amb les tres copes poden pagar perfectament dues ampolles a botiga…

Única, mínuscula i gairebé oblidada taqueta d’un sopar memorable i que intentarem repetir algun cop més a la nostra vida, perquè val ben bé el preu que costa, sense cap mena de dubte. En aquesta casa no hi ha expectatives que valguin. Les rebenta totes. Si no hi heu anat mai, no ho dubteu: feu estalvi i aneu-hi. Si ja hi heu estat, felicitats.  De veritat…

Massitet i Kissumenja

Àtica Restaurant

Probablement, la manera més fàcil de començar aquest post seria emprant el tòpic que ja corre sobre aquest restaurant i que diu que el local, gens glamurós i més aviat poc vistós, no es correspon en absolut amb l’excelència de la cuina que s’ofereix en aquesta petita joia de les Corts. Però crec que seria molt injust prestar més atenció a les parets del local que a les elaboracions, grandioses gairebé totes elles, que arriben a les seves taules.

Era el primer cop que hi ha anàvem els tres comensals (Mar, Sara Maria i un servidor) i tots tres ho feiem amb moltes expectatives: per vies diferents, tots n’havíem sentit a parlar molt bé i tots teníem ganes de coneixer-lo. Però ja sabem que passa amb les expectatives: si te’n passes, el disgust pot ser de dimensions còsmiques. En aquest cas, però, les expectatives es van complir amb escreix. Crec que hi haurà consens entre els tres si afirmo que el primer plat, la seva ja clàssica coca de sardines amb cabell d’àngel i festucs, ja ens va deixar ben clar i sense marge a l’equivocació que estàvem a les portes d’un gran sopar. Sincerament, impressionant! Quina combinació, senyores i senyors…

La resta del sopar va anar en una línia de qualitat elevada constant en tots els plats, encara que amb algun plat força mes destacat que algun altre. Els calamarsons amb crema de carabassa -al punt, gustosos- van ser el seguent i van patir les conseqüències d’aparèixer després de la cosa: una mica més i no els fem cas parlant de la coca. La cosa va revifar de seguida: les carxofes rostides amb botifarra ens van tornar a fer callar i ens van fer concentrar-nos, de nou, en el què teniem al plat. Molt destacables, per sabor i per punts de cocció. El rissotto de bolets era descomunalment cremós i mooooooolt gustós. De gran potència, com han de ser els rissotos. Ara, per potència la dels peus de porc sense feina, deshosats i embolcallats d’una salsa gelatinosa que ens va fer sucar el plat a tots. Un pa, per cert, excel·lent i juraria que fet per ells mateixos. Bufffffffff… Per rematar la part salada, vedella rustida sobre crema de patata. Em costa decidir que era més bo, si la galta -melosa, gustosa, potent- o la crema -fina, delicada, subtil. Una combinació excel·lent.

El trio de postres va ser  -també- una mica desigual, encara que tots en un nivell elevat. El més sorprenent, pot ser, va ser el gorgonzola amb dolç de poma. Precisament per ser un postre sense gaire elaboració aparent, la qualitat del formatge i el contrapunt dolç van ser una mescla triomfant. Les torradetes amb xocolata, oli d’oliva i sal van ser un gran tria, tot i els dubtes inicials. La mousse de xocolata, cassolana, era deliciosa i l’oli (juraria que arbequina) era excel·lent. El pastís de xocolata era tan suau, tan subtil el pobre, que va passar una mica desapercebut. Encara que la segona cullerada em va permetre notar un joc de textures i sabors que li donaven més personalitat. Podeu veure les fotos de tots els postres, i la resta de plats, clicant en aquest enllaç.

Per beure, a banda de les canyes i copes de vi prèvies a la teca, ens vam cascar entre Mar i un servidor una ampolla de Sassó Parera, un chardonnay amb toc de Gewürztraminet amb criança sobre lies del Celler Minguet. Complex, la fruita dominava una fusta subtil que es notava més al nas que a la boca. Addictiu, amb acidesa equilibrant, va acompanyar tot el sopar amb soltura fins al final, on els peus de porc i la vedella el van fer patir un pelet. Un molt bon vi, en qualsevol cas…

Sí, efectivament tot això es serveix en un local modest, amb taules i cadires de fusta i estovalles de paper. Un espai sense cap sofisticació ni concessió al disseny o la decoració impostada. Solament, com a detall, un racó amb mig centenar de llibres de cuina i gastronomia. Res a veure, efectivament, amb el típus de locals als quals estem acostumats a menjar tan bé. De tota manera, sostinc que aquesta buidor ambiental no és pas un demèrit del restaurant, sinó tota una declaració d’intencions de la jove parella que porta aquest restaurant: l’important està en el text, no en el context. I és aquí, en el text – plat, on la cosa es posa gran, gran, gran de veritat. Només se m’acut una altra manera per dir-ho més clar: visita imprescindible.

Aquesta oferta tan personal, tan característica, és fruit d’una jove parella (Borja Sánchez, del 78; Marian Sánchez,  del 76) que han obert un projecte personal al cor de Les Corts (Carrer de Galileu, 159) després d’haver voltat per alguns dels millors fogons del nostre país i també de l’Estat espanyol i s’han aturat a les Corts, al número 159 del carrer Galileu. Aixó es nota al plat, que és on s’ha de notar. Tot i que Pau Arenós ens dona una dada interessant: a la cuina, “el Borja té tres focs i un forn”. No vull ni saber què faria amb més dotació! O sigui, que dues persones soles amb el mínim equipament. Digueu el que vulgueu, però jo crec que això els fa més grans… El servei, sense res innecessari i amb tota la informació precisa: sap què serveix i perquè. Honest, clar i directe. Res d’amabilitats impostades ni tampoc sequedats. Ai va la ostia! Que ella es basca i això a la sala, per sort, es nota! 😉

Per cert, tot plegat per 38€ per cap. Sí, sí, 38. La millor relació qualitat – preu – satisfacció que recordo!

Massitet

P.S.: Com va dir Mar al sopar, em temo que d’aquí a un temps m’empenediré d’haver ajudat, ni que sigui una mica, a donar a conéixer aquest restaurant.  Segur que la propera vegada no trobem lloc!

Quina sort! Hem anat al Bergantín…

Ja fa uns quants anys que el Mes dels arrossos de Vinaròs s’ha convertit, des del meu punt de vista, en un dels actes imprescindibles en l’agenda de la nostra colla d’amics de Barcelona. Ara ja fa un grapat d’anys que com a grup no fallem a la cita, encara que les persones que acudeixen poden ballar una mica. Tots els anys que portàvem baixant, a més de ser fidels a la cita, també ho erem al restaurant. Com sabeu els lectors habituals d’aquest bloc, La Isla és el restaurant de referència de la meva familia. I és clar: on havíem de dur als amics barcelonautes el primer cop que venien als Mes dels arrosos? Tant els va agradar que des de llavors sempre ens havien demanat repetir. Fins enguany…

El Bergantín: Nissaga hostelera i tradició amb tocs renovadors
Feia un parell d’anys, però, que un servidor proposava un canvi . Enguany fins i tot vaig sotmetre la proposta de canviar de restaurant, però vam perdre de forma aclaparadora, sense paliatius. Així, doncs, també havíem d’anar a La Isla. Però un imprevist va fer que (per sort, crec jo) pogués dur els meus amics al Restaurant Bergantin, la proposta alternativa que havia proposat. La Isla tancava el cap de setmana que nosaltres volíem anar i vam poder dur els barcelonautes al nou restaurant. Només us dic una cosa per a que us aneu fent a la idea de com va anar el dinar: tots em van reconéixer que l’any que l’any que ve tots tindran problemes per triar on anar dels dos llocs…

La familia que porta el restaurant (tres germans, un a la sala i dues a la cuina) formen part d’una missaga de gent dedicada a l’hosteleria. Nosaltres els coneixem perquè els pares dels actuals propietaris van començar en un petit bar del mateix nom que hi havia al costat del forn dels pares, on venien a comprar el pa. De fet, ma germana i una de les dues cuineres són amigues d’infantesa. Per tot plegat tenim una relació molt cordial i propera amb aquesta familia. La cuina que fan i serveixen els tres germans és la tradicional de la zona: marisc, peix i arròs. Això sí, amb una honestedat descomunal: mai et prendran el pèl amb el que et donen, que sempre és producte de la zona tractat amb el màxim respecte. Elaboracions de tall clàssic (només cal que mireu els plats del menú), però amb algun toc de modernitat que es nota, sobretot, en uns plats més lleugers, menys oliosos. També en alguns dels arrossos que vam menjar, com el que fan al cava, i que surten de les tradicions més clàssiques del Maestrat mariner.

Pica-pica: anem de descoberta
Com ja hem explicat altres anys, el menú que fan els restaurants al mes dels arrossos està format per un grapat de tapes i platillos per picar (on els restaurants solen mostrar el millor de la casa) i una bona mostra d’arrossos que inclouen plats que solament es fan per aquestes jornades. Els platillos que ens van oferir els tres germans van estar molt bé, amb moments certament gloriosos. Destaquen clarament els xipirons guisats amb verduretes, que inclouen carabaceta i alberginia en una combinació que va triomfar. Molt bones les navalles, petites i tendres, amb un suau allioli negat. Sublims, com sempre, els llagostins de Vinaròs suament fregits: mides variades (jo vull els petits!) i carn dura, al punt. Excel·lents.

Però possiblement les grans triomfadores del pica – pica van ser les ortigues de mar arrebossades, que els Principatins van conèixer aquest dia. Són unes algues petites, pur sabor de mar, arrebossades lleugerament. El contrast de l’arrebossat cruixent i la melositat de les ortigues és genial. Imprescindibles. De fet, no estaven previstes en el pica – pica, però Cristina, la cuinera amiga de la meva germana li va regalar perquè sap que li agraden molt… El quart platillo, el peixet fregit, correcte. Però no tenia res a fer amb la resta de competidors…

Tres arrossos i polèmica per escollir el millor…

Per tal de poder provar més arrossos, vam emprar el truc de sempre des que acudim a les jornades: demanar-ne tres de diferents i poder fer un tast de cadascún… Vam triar tres arrossos mariners, dos de clàssics (amb rap i sepionets, un; amb galeres i crancs, l’altre) i un de mes modern: arròs al cava. Tots tres van resultar cuits al punt, lligadets pel midó i els brous que els acompanyaven, però amb el cor duret, al punt. Com a nosaltres ens agraden. De sabor, van mostrar perfils força diferents. Contundent el sabor mariner del de galeres i crancs. Quanta potència de sabor! S’havia de menjar el darrer o tapava els altres. Molt fi, molt equilibrat el de rap i sepionets. Sabor a peix mes matisat i amb els trocets de rap i sepionet que donaven el contrapunt de textura i sabors. El fet amb cava i calamarets va ser el mes diferent de tots: porta formatge, que li dóna un untuositat diferent, però al mateix temps el toc sec del cava es notava moltíssim i el feia gairebé (ara exagero una mica) astringent i un pèl aspre. Res a veure amb els altres excepte amb la qualitat: excel·lent!

Acabats els arrossos, vam decidir escollir quin va estar el millor arròs de l’àpat i va haver polèmica. Si feiem servir el métode olímpic, amb medalles, qui se’n va emportar més d’or va ser el de galeres i crancs. Però si feiem servir el sistema de punts (3 al millor, 2 al segon, 1 al darrer) guanyava l’arròs de rap i sepionets seguit de molt a prop per el de gelares i el del cava.  Total, que el sistema de punts, molt mes precís encara que la Montse renegui 😉 , mostra el que crec que va ser la situació real: arrossos excel·lents i problemes seriosos per posar-ne un per sobre de l’altre…

De postres ens vam arrear, com l’any passat, un pastisset de Santa Catalina, del qual us en explico quatre cosetes en aquest post. 

En definitiva, un altre gran mes dels arrossos i un altra opció on anar a gaudir de bona cuina. A més, tindreu xou assegurat: Carlos, el germà que porta la sala, és un tio simpàtic i extravertit que sempre té alguna història divertida o acudit que contar-vos. Ara bé, entre broma i broma feu-li cas en les recomenacions: simpàtic, però bon professional…

Massitet (Kissumenja continua moooooooooooooooooolt ocupada…)

P.S.: Mes fotos, al lloc de sempre. O sigui, aquí… Per cert, tres de les que veieu aquí són de la nostra estimada Atzavara, que amb la seva nova D60 ens està començant a deixar en ridícul… 😉

Sopem en bloc II: el retrobament

El passat divendres 28 de novembre la comunitat gastroblocaire catalana vam fer el segon sopar en bloc. Aquest cop l’afluència va ser molt menor: la baixa en massa dels enoblocaires es va notar força quantitativament, ja que al primer sopar n’eren una dotzena. Compromisos previs van fer impossible que altres blocaires no poguessin assistir. En tot cas, una mostra molt ben assortida (i ben divertida!) de gastroblocaires ens vam trobar al Nonell Restaurant de Barcelona, a tocar de la catedral.

Repetidors i noves incorporacions
En la vessant social del sopar, hi vam acudir uns quants repetidors del primer (Òscar, Manel, Mar, Sara Maria, Tiriti, Xavi i Rosa Maria, i Massitet) i tres noves incorporacions (Arantxi i Juan; i Kissumenja, de la qual per fi la comunitat gastroblocaire va comprovar que existia i no era un recurs narratiu de Massitet…). Vam riure molt i estic segur que des de les taules del voltant opinen que massa. Definitivament, els gastroblocaires tenim quatre característiques bàsiques a banda del gust per menjar bé: parlem molt, riem molt, ho fem en veu alta i fem mooooooooooooooooooltes fotos als àpats. Redéu, quants de flaixos! Oi, Sara Maria?

La nit vas ser divertida (seure al costat del Tiriti és garantia d’anècdotes descollonants!) i el gust per retrobar-nos i conèixer-nos amb els nous va fer que passes volant… El fet de ser poca gent tenia un gran avantatge i és que ens va donar l’oportunitat de parlar tots més entre nosaltres, una de les coses que no va acabar de funcionar en la versió extended que va ser el primer sopar: gairebé més de trenta. Cinc (Mar, Tiriti, Manel i nosaltres dos) vam aguantar per fer un ginotiquet com Déu mana, encara que la intenció de fer-lo al Boadas ens va durar 3 segons, temps necessari per veure que no hi cabíem amb comoditat… Les risses van continnuar fins les dues de la matinada.

La part gastronómica: resturant correcte amb bons plats
El Nonell Restaurant va ser un lloc ben agradable i encertat per la trobada que vam fer. El nivell de la cuina va ser força correcte, sense gaires innovacions ni estridències (entenguis en sentit positiu, si us plau). La tapa d’entrada, una vièria amb crema de patata, semblava indicar que el sopar tenia un potencial espectacular. Però el conjunt de plats es va mostrar irregular, amb alguns clarament prescindibles (el salmó, que podeu veure en aquesta foto: bonic però sense sabor), uns altres força correctes (els nyoquis i les verdures, que il·lustren el post) i el gran guanyador indiscutible, per unanimitat (crec) i sense competència: l’ànec, que podeu veure just aquí a sota..

Com diu Mar en la seva crònica, pell cruixenteta, interior melòs i una potència de sabor que lligava molt bé amb la poma i la pera que l’acompanyaven. Bó, molt bó. Els postres, amb un gran nivell: gran la crema especiada i gegant el coulant de xocolata amb gelat de toffee. Gran tancament que en el meu cas va anar de menys a més: verdures – ànec – coulant. Si els voleu, la Sara Maria ha posat el nom complet dels plats al seu post.

Per beure, una carta una mica justeta de vins ens va permetre beure un Castell del Remei Gotim Bru modest però segur, amb equilibri entre fruita, acidesa i un pèl de fusta. Fresc, gustós i fàcil. I un Viñas del Vero Gewürztraminer dolcet i llèpol que es bevia molt, massa, fàcilment (oi, Mar ;-)). van acompanyar molt correctament els plats. Per acabar l’apat, ens vam apalancar amb diverses ampolles de Vi de gel de Gramona (una de gewürztraminer i dues de Riesling). Equilibri entre dolçor i acidesa, una mica de complexitat aromàtica i un gust intens i llarg. Què bons són aquests vinets i que bé anaven amb la crema (no tant amb el coulant)! i que com acompanyen mentre la fas petar a la sobretaula… Tot per uns 40 euros, preu clarament inflat per les botelles de vi que ens vam arrear: el preu sense vi era de 28 euros!

El resum de tot plegat és molt fàcil de fer i és el següent: quan Sopem en bloc III?

Salut!

Massitet (kissumenja va moooooooooooooooooooooolt atabalada).

P.S.: Totes les fotos dels plats les podeu trobar aquí. Com sempre, podeu usar-les al vostre gust sempre que en citeu la font…

Ep, que ja és novembre!

Atabalat com estic aquests dies per la meva estada a Euskadi, encara no havia trobat un ratet per poder fer un post i explicar-vos que a Vinaròs ja ha començat el Mes dels arrossos. Com cada novembre des de fa 15 anys, un bon grapat de restaurants ofereixen durant tot el mes menús especials que tenen l’arròs com a protagonista. Com ja he explicat en altres entrades, les virtuts d les jornades són dues: que podeu trobar arrossos que solament es fan per aquestes setmanes; i que els menús tenen uns preus realment baixos, ja que l’atenció és atreure als restaurants a un tipus de client que pot ser d’altra manera no hi aniria…

No em cansaré mai de dir que nosaltres enguany anirem amb els amics de Barcelona, com sempre, a La Isla. Enguany, per segona vegada, vaig proposar un canvi per provar un restaurant nou i la resposta va ser un abrumador no. En tot cas, aquí teniu l’enllaç del PDF que fa de guia i que penja del web de l’Ajuntament. Hi trobareu els noms i adreces de tots els restaurants que participen i el menú que ofereixen. Mireu, mireu els preus…

No se m’acut millor oportunitat per donar un volt pel Baix Maestrat que el mes de novembre…

Salut!

Massitet

Lluçanès

Un dels avantages de tenir bons amics gourmets que t’estimen molt és que, de tant en tant, et fan algun regal inesperat que et porta a vivir un gran moment gastronòmic. El passat mes de juliol vam tenir la sort que una molt bona amiga nostra ens portés de la mà a un d’aquests moments gastronòmics convidant-nos a dinar al Restaurant Lluçanès de Barcelona. Sí senyor, quin gran àpat vam poder gaudir… 

Un restaurant particular 
El restaurant Llucanés és un menjador particular. Primer, per la seva història: nascut a Prats de Lluçanès sota el lideratge del xef Àngel Pascual, viu una evolució que el porta d’una cuina més tradicional a una oferta clarament gastronòmica i al reconeixement d’una estrella Michelin. Llavors, amb la nova oferta consolidada i prestigi reconegut, fan el salt a Barcelona. S’instal·len al barri de la Barceloneta sense perdre la seva condició de projecte familar. Ho fan a la cerca d’un nou públic que faci sostenible el model de restaurant. Això no és tot, pel que fa a particularitats: quan s’instal·len al cap i casal, ho fan dins del Mercat del barri, un fet novedós en restaurants d’aquest nivell. És, doncs, un restaurant exiliat al Mercat de la Barceloneta.

El resultat d’aquesta doble evolució és un restaurant de cuina catalana actualitzada, arrelada al territori i basada en un molt bon producte. L’espai conforma un entorn que mescla la tradició i exuberància d’un mercat tradicional amb un local decorat amb un accent modern i la sobrietat com a eix fonamental, tot amb un accent industrial notable (mireu, si no, les fotos que es poden veure al seu web). La cuina, a vista, és un altre dels punts atractius d’un local amable i acollidor.

L’àpat: nivell general mitjà-alt i punts sublims
L’àpat que vam gaudir al Lluçanés va ser, en termes generals, molt bó. No tots els plats van emocionar, però els que ho van fer ens van posar molt la pell de gallina. Fins i tot i va haver algun calfred d’emoció a l’esquena, el màxim reconèixement que el nostre cos atorga a un moment de plaer… O sigui, que va ser una experiència digna de ser incorporada a la nostra selecció de grans moments gastronòmics. Aquí us passem l’index de plats (aquí podeu veure totes les fotos)  del menú degustació que vam poder gaudir:

• Tapetes (escopinya, miso i gelatina de maracuià; Hamburguesa de peix i escalibada; i Flor de carbassó farcida d’ànec).
• Rogers escabetxats amb fruites i verdures
• Caneló de pollastre de pota de negra del Penedès amb beixamel de parmesà i encenalls de foie
• Sepions amb arròs venere a la brutesca
• Dot, patata violeta amb estofat i escuma d’all i oli de romesco
• Cansalada de coll, pa torrat, cumquats i salsa de vermouth
• Xocolata i mandarina amb densitats
• Cireres al vi negre amb gelat de llet merengada

Els moments més gloriosos van ser uns quants i força ben repartatits al llarg del dinar. Les tapetes, (en especial l’hamburguesa i la flor de carbassó) van ser ja tota una declaració d’intencions: vam tenir clar de seguida que ens ho passariem bé menjant sabors purs, clars i potents.

Però en arribar el caneló de pollastre Massitet ja havia decidit que aquest àpat seria dels que recordaríem llarg temps: quina sabor de pollastre més net i clar; quant de sabor a pollastre: ens n’haguéssim cruspit dos plats més! El mateix ens va passar amb els Sepions i l’arròs que van venir a continuació: quant de gust, quin sabor a mar més net! Després d’aquests dos plats teníem les papil·les gustatives estabornides i la pell demanat a crits deixar d’estar en mode gallina… Encara salivem quan mirem les fotos…

El quart moment de plaer fortet ja va trigar una mica més en arribar (Dot discret; cansalada massa contundent per al moment en què apareix a taula): les cireres eren, directament, sublims. Un compendi d’equilibri entre frescor i dolçor. Molt interessants…

Per acompanyar l’apat vam demanar una ampolla d’Odysseus Blanc, un vi de garnatxa blanca del Priorat que es va mostrar molt gustós, amb un equilibri excel·lent entre la frescor de la fruita i el toc de la fusta, integrada amb precisió. Molt bó, encara que per nosaltres no tan interessant com el seu germà fet de Pedro XIménez. Va acompanyar l’àpat a la perfecció, precisament pel seu equilibri i l’excel·lent temperatura a que va ser servit.

El servei: cordialitat i eficàcia amb un toc just de familiaritat
El bon nivell de la cuina va anar acompanyat d’un servei a sala que es va mostrar com el vi: equilibrat. En aquest cas, entre la rapidesa, la professionalitat i la familiaritat. Segur que el fet d’haver solament dues taules més en tot l’apat va ajudar a aconseguir aquest servei eficaç, però en tot cas cal destacar-ho. La cap de sala i dóna del xef Àngel Pascual va estar atenta sense embafar, preocupada pel nostre confort i per la nostra satisfacció. El resultat: un lloc agradable que ajuda a gaudir una mica més del (bon) menjar…

“La cuina és un art que requereix temps i paciència”. Això diu el díptic on ens van imprimir el menú degustació quan els vam demanar si ens el podien donar. La veritat és que a taula no ho vam notar: ritme ràpid i sense esperes. Però segur que per fer una cuina de sabor tan purs i tan potents en cal molt, de temps de i de paciència. Esperem que ho mantinguin per molts anys per continuar fent art…

Massitet i kiseumenja