Platillo ibèric de carxofes i pèsols

Cada Nadal, els pares de Kissumenja encarreguent un pernil ibèric de la zona de la Sierra de Aracena. Forma part indestriable del ritual d’aquestes festes a casa nostra. De fet, encarregar-lo gairebé en representa el tret de sortida: juntament amb la preparació del pernil d’ànec casolà que fa la meva sogra, el primer indicador que el Nadal s’apropa és quan mun sogre diu: “Habrá que ir encargando el jamón, eh?”.

Des de fa uns anys, el pernil arriba des de La última dehesa. Com us podeu imaginar, no és casualitat: és un assecador d’embotits d’Hinojales, d’on ve la mare de Kissumenja, al cor de la D.O. Jamón de Huelva -i a 20 quilómetres en línia recta del mític Jabugo. La tria, però, no és només per raons romàntiques. Com us podeu imaginar, el propietari de l’assecador és el primo de la hermana del hijo de… que dóna la seva paraula sobre la bona qualitat de pernil que envia a los nietos de tal, que estan en Cataluña. És un pernil amb garantia personal. Poca broma.

Cada Nadal, doncs, m’agrada estar-me al costat del meu sogre quan enceta el pernil. Jo no ho sé fer i m’agrada veure la seva habilitat amb el ganivet i la delicadesa dels seus moviments. Llavors, la conversa sempre gira al voltant del mateix: “A ver si no nos sale salao”, “El del año pasado estaba un poco tierno, a ver este” o “Parece que está vetadito, nos lo ha mandao de los buenos”. Ara, si hi ha un tema recurrent, aquest és el de l’excedent de greix del pernil.

Ull al suc, que és gairebé el millor del plat! | Olletadeverdures.cat

Cada any, al meu sogre li agrada recordar com de petit a casa seva guardaven el greix i el feien servir per molts altres plants, inclòs engordar el caldo. “No estaba la cosa como para tirar ná“. Jo me l’escoltava tots els anys amb interès diguem-ne històric i antropológic, però no pas culinari: a casa mai hem fet res del greix del pernil. De fet, a casa meva el pernil no s’ha afegit mai a cap plat guisat ni tampoc s’ha posat cap os al brou. És més, a casa dels meus sogres també feia anys que no en feien res. Els temps han canviat, certament.

Enguany, però, una frase aparentment inòqua em va fer canviar de xip: “Ahora la gente  lo congela y lo usa a lo largo del año”. Ep. No calia emprar-la tota de cop, ni menjar tot un mes coses amb regust de pernil ni tampoc tenir la nevera plena d’aquelles coses que sense el vermell de la carn del pernil perdien tot l’interès. Enguany, doncs, tinc mig calaix del congelador ple de paquetets de greix  disposats a alegrar-nos uns quants plats.

El primer ús que en vaig fer va ser un plat improvisat. Volia fer aquests pèsols que tant ens agraden de la Kissumenja. Què millor que versionar amb el greix del pernil del  sogre un plat familiar tan present a la seva infantesa? La cosa, però, va canviar força: vaig veure que no tenia ous i en canvi hi havia tres carxofes malvivint a la nevera des de feia dies. Així, que tocava un plat ambelquehiha.

Vaig agafar una ceba blanca mitjana i la vaig picolar petita. La vaig posar a sofregir suaument a la cassola mentre tallava ben finet una tira d’uns 150 grams de greix de pernil, una mica entreverat de carn del porc. Quan la ceba blanquinejava, vaig afegir el greix i ho vaig tapar. De seguida es va posar transparent i als dos minuts ja pujava una oloreta de pernil que enamorava.

Vaig agafar les tres carxofes i les vaig pelar i partir en quarts. Quan em va semblar que a la ceba li faltava poc per començar a confitar, vaig posar les carxofes i vaig pujar el foc al màxim per a que les rostís una mica. Tres minuts remenant sense parar i llavors 200 mililitres de brou de verdura que tenia mig perdut pel congelador -en concret, el vaig trobar sota la tira de greix de porc que vaig agafar per fer el plat… 😉 . 10 minuts coent les carxofes i hi vaig llançar els pèsols. Sense tapar la cassola per a que s’evaporés una mica de brou, ho vaig tenir fins que els pèsols van estar cuits. Ho vaig rectificar de sal i llestos.

Xe, va quedar un plat boníssim. Gust de verdures però amb un toc molt elegant del greix del pernil i una aroma sensacional. Ara, el que va quedar espectacular va ser el brou. En la meva imaginació, el platillo havia de quedar més aviat sec, però quan vaig tastar el que en aquell moment em va semblar un excès de brou, vaig decidir que seria un plat caldós. I quin gran encert!

A casa el tornarem a fer. Perquè tenim un munt de greix de pernil i perquè ens ha agradat. Potser faig un parell de proves: potser hi poso un toc de pimentón de la Vera per donar-li un toc fumat -vaig estar a punt de fer-ho però em vaig frenar perquè jo en posaria a tot!- i potser el proper el faig amb brou de carn amb os de pernil, per reforçar el porc. Però no ho tinc gaire clar, perquè així com us els he explicat va quedar boníssim!

 

Salut (i greix de pernil!!!)

Costella de porc rostida amb castanyes

La costella de porc cuinada sencera ha arribat tard a la meva vida, però hi ha arribat amb força i per a quedar-s’hi. A Ca Massita mai s’havia guisat en una peça i vaig haver de venir a Barcelona a estudiar per descobrir-la. Algun restaurant -no recordo quin- va ser el primer lloc on la vaig menjar i em va semblar la mar d’exòtic. Després, tafanejant, vaig descobrir que era un plat tradicional: fins i tot surt al Corpus de la cuina catalana, com aquesta recepta que tant ens va agradar. Des de llavors, l’he cuinat diverses vegades.

Estava escrit, doncs, que quan arribéssim al més d’octubre de 2015 en menjaríem algun dia. La raó? Una mica rebuscada però en el fons molt senzilla: és una de les receptes que sortia al calendari gastronòmic de l’Escuracassoles. Si no el coneixeu, és un projecte ben xulo que combina un receptari fàcil i assequible amb un calendari. A mi, despistat de mena, em va la mar de bé: la recepta que proposen per cada setmana és de temporada i la podràs fer segur! Hé! 😉

 

Una costella de porc daurada i cruixent i unes castanyes mantegoses i perfumades. Nyam! | Olletadeverdures.cat

El projecte és clarament col·laboratiu: les receptes les recullen de blocaires que les proposen per ser incloses al calendari. La que us expliquem avui surt de receptes.cat i ens tenia guanyats d’entrada als dos olletos: a mi per la costella sencera i a Kissumenja pel simple fer de ser porc i per les castanyes. Fans dels ingredients i combinació original. Què podia sortir malament? Doncs res, per això la compartim amb vosaltres. Ingredients per a dues persones (i que donen per una bona entaulada, eh?):

750 grams costella de porc sencera

150 grams de castanyes pelades i bollides

25 grams de mantega

1/2 de brou de verdura

Tres culleradetes d’una barreja de llorer, farigola i orenga tot picat

Oli d’oliva verge extra

All i julivert

La recepta és la mar de senzilla, cosa que als meus ulls la fa encara més atractiva. Agafem les herbes i les barregem amb una mica d’oli i un bon polsim de sal. Agaferem aquest ungüent meravellós i li farem un massatge a la costella. Amb carinyo i força, que volem que la carn agafi tota la substància. Poseu la carn a la safata del forn i li llenceu per sobre el brou, amb suavitat: no volem que aparti les herbes. Uns 40 minuts a 180 graus.

Mentre, agafeu les castanyes que ja haureu bollit, pelat (la mare que les va parir: com costen de pelar! Argh!) i deixar refredar. Les saltem en una paella amb la mantega i quan ja trobeu que estan li llenceu un bon grapat de julivert per sobre.

La recepta original diu que ara ja podeu emplatar les dues coses i portar-ho a taula. Però nosaltres vam fer una cosa una mica per accident. Resulta que vaig decidir que volia fer la foto de la recepta a la safata, perquè al plat no m’agradava. Així que vaig posar les castanyes a un costat, com veieu a la imatge. Les punyeteres es van impregnar le poc brou que quedava barrejat amb el suc de la carn i van quedar es-pec-ta-cu-lars!

De fet, una de les coses que més ens va agradar de la recepta era la seva versatilitat. Per dues bandes. Primer, perquè la costella -tot i ser tan simple- quedava boníssima. Per tant, es pot preparar igual i acompanyar-la amb altres productes. Seguint en la línia tardoral, a mi se m’han acudit uns talls de moniato rostit al forn o una crema de carabassa. Fins i tot uns naps rostits, per allò de seguir en la línia original i un pèl diferent.

Pel que fa a les castenyes, ens va semblar que donavem joc per acompanyar qualsevol plat de carn, sigui rostida o fins i tot senzillament a la graella. Me les imagino amb un pollastre rostit amb poques herbes i verdures. Kissumenja va aportar la idea d’un conill rostit, una carn que li agrada molt. No trigara gaire a caure, aquesta recepta. 😉

Ja veieu: a la cosa se li pot treure molt de suc. De fet, tant de suc que més que una recepta en tens tres. Tasteu-ho, ja veureu com també acabareu veient-la com un 3-en-1!

Salut!

Currywürst

Aquest agost hem passat unes dies a Berlín, una ciutat que teníem moltes ganes de visitar perquè tenia una característica molt especial: tothom que coneixem i que hi ha estat n’ha tornat enamorat tot i ser persones mooooooolt diferents. Alguna virtut ha de tenir un lloc que genera tant de consens, n0? Total, que cap allà que hi hem anat.

No ha estat un viatge gastronòmic i no ens hem dedicat a investigar i llegir com sí que ho vam fer quan vam anar a Baden-Württemberg fa uns anys. Així  hem menjat el que ens hem trobat tot seguint les indicacions que alguns amics afeccionats a la bona teca i que ja han visitat Berlín ens van fer arribar. I, casualment, aquí també hi va haver un elevadíssim consens: “No pudeu marxar de Berlín sense menjar un currywürst en una paredeta del carrer”.

Resulta que el currywürst és una mena de plat nacional berlinés. Surt a totes les guies de la ciutat i els locals i paradetes al carrer (anomemandes Imbiss) n’omplen els carrers. No hi ha mercat o fira que no tingui la seva paredeta de salsitxes amb salsa picant amb curry. Té, fins i tot, una història oficial i que hem trobat ben xula.

 

Currywürst menjat dempeus a Bergmanstrasse, a Kreuzberg. Bo! | Olletadeverdures.cat

 

Diu aquesta història que la recepta va nàixer al Berlín ocupat de la postguerra mundial. Corria 1949 quan la senyora Hertha Heuwer va intercanviar uns licors casolans que tenia per casa per ketchup i curry (alguns diuen que salsa Worcestershire) amb els soldats britànics que ocupaven la seva part de ciutat. La intenció primera era enriquir i variar la dieta de la seva familia en plena penuria, però resulta que la senyora Heuwer era una emprenedora avant la lettre i va muntar una paredeta per vendre -primer als militars, després a tothom- les salsitxes que havia amanit amb els dos ingredients que havia bescamviat amb els ocupants. En certa forma i fins a cert punt ens ha recordat al naixement de l’apple crumble, fill de l’escasedat a la postguerra londinenca.

A partir d’aquí començar una història d’èxit immediat d’una paradeta que en els seus millors moments van portar Hertha a vendre 10.000 salsitxes a la setmana i a patentar la salsa el 1951, que es deia Chillup. Ara és una mena d’institució social, el fastfood local: es sol menjar de peu, tallada a rodantxes i ben mullada de salsa. per facilitar-ne l’endrapada i amb una forquilla especial que originàriament era de fusta o cartró. De fet, és la -ara- habitual forquilla de tres dents, que sembla s’inventà a Berlín al voltant del currywürst. El lloc més famós ara per menjar-ne és el Konnopke’s Imbiss, a l’antic Berlín Oriental. Per cert, que en aquesta part de la ciutat és (era) diferent: les salsitxes eren més toves perquè es feien sense pell, ja que a l’Alemanya Oriental no hi havia el material necessari per fer-ne. Quines coses, oi?

Com en tots els plats nacionals, hi ha certa controversia al seu voltant. N’hem trobat dues. La primera, sobre la salsa: si la base és (només) ketchup amanit amb força curry i altres espècies o és una salsa de tomàquet amb Worcestershire amb curry i altres espècies. Alguns fins i tot diuen que l’original portava ceba sofregida picada molt petita Als anys noranta es va aixecar una segona polèmica perquè un autor deia -aixó sí, sense proves, que l’invent havia tingut lloc a Hamburg i dos anys abans. Ja veieu: menjar un currywürst no és menjar qualsevol cosa… 😉

Més enllà de la salsitxa picant
No només de currywürst viuen els berlinesos, encara que a jutjar per la quantitat de locals i paradetes que en vénen ha de ser necessàriament una vianda bàsica per a aquesta gent. També s’ha de tastar la cuina turca. O, per ser més precisos, de l’Orient Mitjà. Aquesta també va ser una recomenació força estesa: aneu a algun restaurant d’aquesta mena perquè allà hi ha molt bon nivell degut a la gran comunitat migrada des de l’Orient Mitjà i en especial de l’actual Turquia. També hi havia consens sobre el lloc on fer-ho: al barri de Kreuzberg, també conegut com a… Barri turc.

A Berlín trobareu cuina de l’Orient Mitjà més rica que la que trobem a quí | Olletadeverdures.cat

De fet, ens ho vam pendre tan seriosament que vam llogar un apartament en aquesta part de la ciutat i vam fer el que s’ha de fer en aquests casos: preguntar-li a la llogatera on s’ha de menjar. I entre un munt de restaurants de diversa mena ens va recomenar el que ells ens va dir que era el seu favorit: Knofi.

Resulta que el Knofi arrenca el 1986 i és un restaurant força valorat a la ciutat i la seva botiga annexa és coneguda com un lloc on trobar productes difícils d’aconseguir . Vam sopar molt bé i molt barat (25 euros dues persones) a base de tres raccions de cuina creativa d’arrel oriental i un clàssic tahine de corder ben bo. Una miradeta per la botiga i ens vam poder fer una idea de com agrada aquesta oferta als alemanys-de-més-antiguitat: omplien ells sols el local. És curiós: sembla com si un fi fil de curry relligués la història gastronòmica recent de la ciutat. No trobeu?

La veritat és que Kreuzberg mereix una bona visita. Té fama de vida bohèmia de la Orienstrasse i Bergmannstrasse hi competeix. A nosaltres personalment ens va agradar més la segona, on teníem el pis i on hi ha el Knofi. És més peatonal i amb voreres més amples, cosa que la fa més viva (terrasses a patades) i més patejable. A més, hi ha el Markthalle am Marheinekeplatz, un mercat de mitjans del segle XIX que ara s’ha especialitzat en productes de la regió, la majoria dels qualsbio. Hi ha paradetes per menjar i també una mostra de diverses cuines (sobretot, la ja sabuda turca i la també molt present italiana). En dissabte i diumenge fan un mercat de productes frescos que és una petita joia. També val la pena el mercat turc (exacte!) que fan els divendres a Maybufacher Strasse i que permet observar amb claredat la potència d’aquesta comunitat a la ciutat.

Part (sí, part!) de les salsitxes que es poden trobar al KaDeWe | Olletadeverdures.cat

Com que som de bona vida, no ens podem estar de recomenar-vos una visita a la planta gourmet del centre comercial KaDeWe. Ens en va parlar per primera vegada la nostra amiga Teresa -gran fan i visitadora de Berlín- i des de llavors era una mena de mite. Productes alemanys de qualitat i també de tot arreu. Aquí ens vam proveïr de salsitxes artesanes i dels millors cogombrets agredolços del món, a més de mostassa tradicional i una crema de curry que ens van alegrar el primer sopar a la ciutat. Una meca per als gastròpodes!

Hi ha una pastisseria que talla la respiració -que bons són els pastissos de fruites del bosc germànics!-, vins de tot el país de tota gama de preus i una mostra de cerveses força àmplia.  Hi trobareu també un munt de petits gastrobars per provar els productes que hi podeu comprar. Aquest centre comercial es va fer famós perquè el seu cartell lluminós es veia des de la banda oriental de la ciutat quan hi havia el mur i per a molts ciutadans de la banda comunista poder anar a comprar-hi va esdevenir una mena de símbol d’una vida millor. Molts, diuen, hi van anar a passejar el mateix dia que va caure el mur.

I si sou llèpols i en especial fans de la xocolata, a la Gerdarmenmarkt Platz hi ha la xocolateria Fassbender and Rausch, la més famosa de Berlín per les esves esculptures de xocolata i pel bon nivell dels seus productes. Amb aparença de joieria, no us deixeu impressionar per la catifa vermella que hi ha a la porta: s’hi pot comprar, tot i no ser barata. A més, la plaça on està és una de les visites obligades de la ciutat. Preciosa i amb un història de guerres però també de tolerància digna de ser escoltada.

Eixe garró per tapar el foradet que ens queda! Ep, que és per compartir, eh? 😛 | Olletadeverdures.cat

Si amb tot això no n’heu tingut prou, sempre podeu tapar eixe raconet buit de l’estòmec amb un braó de porc! Plat habitual de centreeuropa –aquest de Praga ens va flipar!– aquí el serveixen bollit (també pot ser rostit) amb chucrut i un puré de patata descomunal. El vam menjar a Nikolaiviertel, el barri més antic de la ciutat i on trobareu una taberna antiga anomenada Zum Nussbaum gens cara i força correcta. De cuina alemanya ens van parlar molt bé del Yorcksschloessen, que a més es un local de jazz i blues fantàstic. No vam tenir temps de provar-lo, però.

I ja està. Això és el més destacables del que hem menjat per Berlín. Res ordenat ni glamurós. Però ei, cosa bona i disfutable, de debò. 😉

Salut!

 

P.S.: Només un parell de recomenacions finals:

A.- Hi ha una molt bona manera d’entrar a la ciutat i és amb les visites guiades gratuïtes (sí, gratuïtes) de Sandemans New Europe. Una empresa de guies que va diversos tours però que en té un que és de franc i que només es paga al final el que un vol. De debò: són bones i els guies us ajuden en tot un cop acabada la visita pactada. Si podeu, pilleu a Laura. 😉

B.- Si hi esteu en cap de setmana, reserveu-vos una estona per passar-vos pel Mauerpak Flohmarket. Com diria el poeta: “Váis a flipar! Palabra!”

Un guisat pasqual

Sóc comensal de cullera. M’agraden els plats que necessiten aquest estri per menjar-los, per arreplegar-ne tota la substància. M’agraden les receptes que queden sucoses, untuoses, meloses, cremoses, mantegoses, gelatinoses, caldoses… Com diem al poble, “que quede llacoset”. M’enxisen, doncs, els guisats de cullera, que combinen una salsa espessa i consistent amb els trossos de carn o de peix o de verdura; o amb l’arròs o amb els llegums. M’agrada, doncs, arrossegar culleres pel fons del plat i fer-les pujar suaument per recollir tot el que pugui del plat que tinc al davant…

Sóc un gran aficionat als llegums. Em tornen boig. En menjaria dia sí dia també. Sobretot fesols i cigrons. M’agrada guisar-los i deixar-los en (exacte!) eixe punt de cocció en què estan a punt de desfer-se però encara estan sencers. Quan queden… mantegosos, és clar! 😉 Per això a casa nostra es habitual menjar-ne amb polp, amb bledes, estofats amb la recepte del Bar Pinotxo.

Sóc molt fan de receptes de temporada. No puc evitar limitar el consum de productes que estan fora del seu temps i necessito sentir el pas de les temporades ataquinant-me, sobretot, de les verdures i fruites que toquen a cada moment. Per això a l’hivern mengem cada setmana les sacrosantes carxofes i poques vegades deixo escapar unes bones bledes o espinacs.

Això és un plat de cullera, si senyor! | Olletadeverdures.cat

I sóc, també, amic de les tradicions. M’agrada mirar al calendari de festes i costums i menjar el que s’ha de menjar quan toca celebrar alguna cosa. Per això a per Quaresma persegueixo bunyols per tota Catalunya o mengem més bacallà que de costum. Per Pasqua mones, micos i farinades. Per diumenge Sant berenar de mico i llangonissa de Pasqua.

Per això avui m’ha vingut tant de gust la recepta que us explico en aquest: un guisat de fesols, bledes i bacallà. Una versió pasqual -per l’afegitó del bacallà, tan tradicional d’aquestes dates- d’una recepta que ja hem vist de forma molt semblant en aquest bloc. Ingredients per a dues persones:

400 grams de fesols cuits (si voleu, ho podeu fer amb cigrons)

500 grams de bledes (ho podeu fer amb espinacs)

1 ceba petita o mitja de gran

1 gra d’all

Per a l’oli de picada: un all, un llesca de pa petita, unes fulles de julivert, pebrot vermell de la vera.

Primer de res farem una picada tradicional fregint tots els ingredients lleugerament (recordeu de posar el pebrot de la Vera a darrera hora, que si es cou massa amargueja!). Els piquem al morter que no quedi gaire fi i ho cobrim d’oli. D’aquesta manera tenim un oli de picada que farem servir per amanir el plat just abans de treure’l a taula. Així que ja podem reservar-ho.

Ara agafem una cassola i hi posem a sofregir la ceba picada petita. Al cap d’una estona i posem l’all també picat. Quan la ceba tingui color, hi afegim les fulles de bleda ben netes (per que no hi hagi gens de terra) i trencades (per a que quedin d’una mica que les puguem menjar bé un cop cuites.

La imatge perfecta per definit llacoset: una cassola amb una salsa que ho relliga tot. Nyam! | Olletadeverdures.cat

Ho ofeguem lleugerament i hi afegim un glop d’aigua, no gaire. Si hem cuit els fesols a casa, en comptes d’aigua hi posarem una mica del brou que ha quedat de la cocció. Una tercera opció es posar-hi una mica de brou de verdura que us ha quedar per casa. Deixem que bulli tot una estona i ja podem afegir els fesols. Quan trobem que els falten dos minuts per a estar cuits del tot, afegim el bacallà i ho deixem aquest parell de minuts.

Algunes alternatives: hi ha qui fregeix el bacallà abans de tirar les bledes. Si el bacallà es un tros gruixut, el podeu afegir just despès dels fesols. Si no us agrada una mica cru com us proposem aquí, el podem afegir també abans. Quan ja tingueu el bacallà al vostre gust, destapeu la cassola i afegiu oli de picada al vostre gust.

En tot cas, feu el que feu us quedarà un plat tradicional i de temporada (valgui la redundància!) ben sucós i mantegós que menjareu fent passar la cullera pel fons del plat i fent-la pujar suaument per recollir fesols, sofregit, bledes, picada i bacallà. Un espectacular plat de cullera, vaja.

Salut i bona mona!

Sopa d’ametlla amb pilotilles

Diuen que els humans som animals de costums. Que necessitem rutinitzar el nostre dia i a dia per poder portar la vida amb més facilitat. Hi ha qui diu que això prové de quan érem poc més que uns goril·les una mica més sofisticats del normal i vam sentir la necessitat de repetir accions cada dia per no sentir-nos tan sols i desemparats en aquell món que no enteníem. D’aquí haurien sortit festes com els solsticis o les ofrenes periòdiques a deus i deuets. O aquella cosa tan nostra de fer rituals abans d’un acte important, que tindria el seu origen en cerimònies per invocar la bona fortuna en la cacera.

Coneixeu, però, alguna activitat més sotmesa a la rutina que el menjar? Una quantitat força fixa d’àpats repartits de manera regular al llarg del dia en una successió de plats que només trenquem cada diumenge, per fer un àpat més sofisticat o elaborat per marcar que és… el dia de festa setmanal! Fins i tot s’han rutinitzat alguns plats: la paella o el tortell del diumenges en són un bon exemple. O el vermut del cap de setmana. Per no dir, és clar! els canalons de festa major, el rostit del dia de Nadal o els canalons (un altre cop!) de l’endemà. És tradició, és clar. Però que és la tradició a banda d’una rutina de llarg recorregut?

Com diu la Mar Calpena, la cuina tradicional és marró. Però ben gustosa i ben reconfortant! | Olletadeverdures.cat

A casa nostra som força de rutines gastronòmiques. Fins i tot quan mengem fora de casa solem repetir restaurants i, a cada restaurant, ens costa força sortir d’una sèrie força petita de plats. No sé si us ha passat: vas per primer lloc a un restaurants, t’organitzes amb els comensals per demanar i tastar molts plats diferents i, un cop els has tastat i has decidit quins són els més bons, difícilment sortiràs d’aquest grup quan hi tornis. A mi em passa i reconec que sovint em fa ràbia: i si estic deixant de tastar un bon plat per no sortir d’aquell que segur que m’agradarà?

Ara bé, no conec ningú amb més rutina gastronòmica fora de casa que mun fillol. Sí, ja sabeu, aquell llepafils inventor del famós arròs-al-hanout. Si jo trio entre tres o quatre plats a cada restaurant, ell va a menú fet. És més, quan triem restaurants per anar a dinar en família, el tio sol triar-lo en funció del/-s plat/s que vol menjar. Que no tria restaurants, que tria plats! I sempre que és hivern, un plat/restaurant que sempre cau és la sopa d’ametlla amb pilotilles del restaurant La casa dels Capellans, situat a la Reial Basílica de la Mare de Déu de la Salut de Traiguera.

Aquesta sopa és un plat tradicional molt implantat a l’interior del Maestrat i als Ports, zones d’hiverns llacs i tardors i primaveres de nits ben fredes. Ara  bé, és Traiguera (com es pot veure aquí o aquí) la vila que la reivindica com un plat propi i a la que s’ha acabat associant amb més força aquest plat potent i reconfortant. Que la gent busca aquesta sopa, quan va al poble, vaja.

Ara bé, tot i ser un plat aparentment tan tradicional, la feina és teva per trobar una recepta. Ma germana la fa a casa, però una mica com trobava que es feia: no té la fórmula. Però jo, que els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica talibà quan de cuina tradicional es tracta, volia buscar la recepta autèntica; la de veres. Sorpresa: no és pas fàcil de trobar.

La veritat és que vaig decidir, amb certa alegria, que la trobaria fàcilment en un parell de llibres fantàstics que tinc a casa. I no. El monumental Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes (574 pàgines) no en parla ni de passada. Però és que La cuina de Traiguera… tampoc! Ni la menciona.

Si us encomaneu a Sant Google, veureu que el miracle que us envia té forma de postres dolces, res a veure amb el que busquem. I cap de les cerques que he vist (unes 10 pàgines) dóna cap recepta de la zona que jo busco. Però és que si busques una recepta d’aquesta zona, t’envia a aquest treball que va fer una senyora a la “universitat per a majors” de la UJI. No em va convèncer gens: portava ceba fregida i tots després de 10 segons de conversa a casa meva estem convençuts que la que mengem al restaurant no en porta. I un bloc que parla de Catí (també al Maestrat interior) n’explica una amb ou. Poc a veure, també.

Total, que al final hem fet la recepta amb la versió simple i senzilla que ma germana troba que és: ametlla molta bullida amb un molt bon brou de carn i les pilotilles de carn picada. Per gust i aspecte, juraríem que ho és. Nosaltres hem bollit primer un parell de minuts les pilotilles amb el brou per acabar de donar-li potència. Llavors hem posat la pols d’ametlla crua i ho hem deixat bullint a foc baix fins que ha anat espessint.

Les mides per a dues persones han estat aquestes però la veritat és que són una mica lliures. La clau és que quedi una mica espès, però entenc que si algú ho prefereix més líquid no passa res:

Mig litre de brou de putxero (com aquest)

250 grams d’ametlla marcona crua molta

150 grams de pilotilles (mandonguilles petites de porc, vedella i una mica d’all i julivert)

És un plat sensacional. Com us podeu imaginar és molt gustós, però a més té un el punt curiós de la textura de l’ametlla i el fet d’estar combinar un fruit sec més aviat dolç amb ingredients clarament propis d’una sopa. Ben calentonet, ens ha fet passar les tardes ben fredes que ha tingut aquest mes de febrer. I, òbviament, ens ha donat energies per acabar d’encarar el dia! Un plat d’aquells que et reconforta i et reconecta amb la teves cultura i tradicions. Amb les teves rutines, vaja. 😉

Salut!

Arròs sec de carxofes i llangostins

Hi ha un eslògan al sud de Tarragona i al nord de Castelló -especialment apreciat pels sectors catalanistes i d’esquerres- que diu que “el Sénia no és frontera”. El Sénia és el riu (sec) que marca la divisió administrativa entre Catalunya i el País Valencià i el crit vol reivindicar precisament això: que la frontera és estrictament administrativa i que la gent de banda i banda viu en un territori amb forts vincles socials, econòmics, polítics, afectius i de tota mena. De fet, hi ha un altre eslògan especialment apreciat pels mateixos d’abans que va una mica més enllà i diu que “el Sénia és comarca”.

Si anem al tema que ens interessa, això de la frontera inexistent és especialment veritat quan parlem de gastronomia. Aquesta franja de terra, que des de fa uns anys també es coneix com Territori del Sénia, comparteix molts gustos i costums a l’hora de seure a taula: des del cóc de tonyina als pastissets de cabell d’àngel; dels arrossos de peix al cóc de poma (o de maçana, com diuen a les terres de l’Ebre).

Com us podeu imaginar, aquestes receptes comunes descansen sobre un paisatge que dóna uns productes apreciats per la gent que l’habita. Per mi n’hi ha quatre que són fonamentals,  llocs comuns acceptats per bona part dels seus moradors: l’arròs (del Delta, és clar! La majoria emparat sota la DO Delta de l’Ebre), les carxofes (amb una DO a Benicarló i jornades gastronòmiques a banda i banda), les galeres (el llangostí dels pobres, poc apreciat a fora i que aquí adorem tots) i els llangostins (que tenen nom i fama els de Vinaròs, però que es pesquen a tot el sud de l’Ebre). Els darrers anys es podria afegir un cinquè: els olis fets amb les varietats tradicionals farga, morruda i sevillenca i, en especial, els elaborats amb el fruit de les oliveres mil·lenàries que hi ha repartides per aquesta contrada.

Del milloret de la terra només poden sortir receptes fantàstiques. O no? | Olletadeverdures.cat

 

Us explico tot això perquè, a més de voler col·lar-vos una mica de promoció del meu país petit, feia temps que em rondava pel cap fer alguna recepta que il·lustrés, que representés fins a cert punt, aquest territori que sento com casa meva i que tantes coses té en comú, també a l’hora de posar-se davant dels fogons. Que si un guisat de peix, que si un cóc salat original, que si un dolça amb cabell d’àngel…  No ho acabava de trobar, fins que la vespra de Reis vaig obrir els ulls, vaig caure del cavall i vaig fer un clic. Tot alhora.

Resulta que aquell dia vaig anar a Amposta a buscar un dels nostres olis favorits, l’Entornalls que elabora el pagès de l’Ebre (així s’autodefineix ell) Dani Forcadell i embotella des de l’any passat. I llavors em va venir un regal inesperat: un dels primers paquets del seu arròs, que ara també vol comercialitzar sota la marca Entornalls en comptes de vendre’l a la cooperativa. Dani fa temps que busca posar en valor uns productes que cuida molt i. L’any passat vam ser dels primers en comprar-li l’oli -no el coneixiem, el vam trobar a Twitter via una amiga comuna- i enguany hem estat dels primers en provar el seu arròs. Vespra de Reis, nit màgica.

Dani em va fer un regal, però que venia una mica enverinat: volia que li digués com funciona a la cuina, si era bo o no i si era fiable un cop al foc. És una arròs particular, que no rep pesticides i que està molturat en un molí tradicional -molt menys agressiu amb el gra-. Té un toc gris perlat que el distingeix a simple vista dels arrossos més rentats que es fan habitualment. No el trobareu dins de la DO -de vegades aquestes institucions compliquen més que ajuden- però la qualitat està més que garantida. Paraula.

En fi, una responsabilitat però també l’oportunitat perfecta per fer i compartir amb vosaltres aquesta idea que em rondava pel cap. Aquí va, doncs, una recepta arrelada almeu tros de país. Com sempre, les mides són per a la típica parella sense fill i un dels membres obsessionat en no engreixar-se més (servidor de vostès, per si hi ha algun dubte…).

150 grams d’arròs bomba cultivat al Delta (quan pogueu, pilleu-lo del de Dani)

3 carxofes de la DO Bernicarló

12 llangostins de Vinaròs (al poble els pesquem millor, per això són els millors del món :-P)

4 vegades el volum de l’arròs de brou de peix que porte galeres (aquí el que fa la matriarca Massita)

Oli d’oliva verge extra de qualsevol cooperativa de la zona (Jo he posat Entornalls, és clar)

La recepta és molt senzilla i es basa en triar el milloret del terreno. Només hi ha un petit truc, que ara us explicaré. Primer de tot, pelem els llangostins i els treiem els caps. Agafem tota aquesta closca i la posarem a sofregir en una cassola. Hem d’aixafar els caps per treure’n els corals, la part més gustosa d’aquest marisc. Quan ho tindrem enrossit, hi afegirem el brou de peix que ja tindrem fet i ho deixarem infusionar fins que el farem servir. Aquest és el petit truc: tenir un bon brou de peix amb el toc de les galeres i també del llangostí. És la base del plat, que li donarà sabor a l’arròs.

Mentre el brou infusiona fregim lleugerament les cues de llangostí en el rajoli d’oli que haurem posat la paella on farem l’arròs. Treiem i reservem. Farem el mateix amb els cors de les carxofes, que haurem tallat a quarts i daurarem lleugerament pels seus tres costats. Ara ve l’hora de colar el brou i tirar-lo a la paella.

Quan arranqui el bull, arròs cap a dins. Nosaltres l’hem tingut 12 minuts a foc fort i després 5 més a foc mitjà. Just quan vam baixar el foc vam incorporar els cors de carxofa i les llagostins i hem esperat a que l’arròs es begués tot el brou. Un parell de minuts de repòs i a taula. Fantàstic. L’arròs bomba destaca per la seva bona capacitat per no trencar-se quan es cou i xuplar molt de brou, la qual cosa el fa ideal per arrossos gustosos. El de Dani  ha fet les dues coses estupendament -sobretot xuplar el brou; fins a quatre vegades el seu volum!– i l’arròs ha quedat solt, ben cuit i mooooooooooolt gustós.

Aquest cop hem optat per  fer un arròs sec perquè és el nostre preferit i entronca amb la tradició del territori -paelles, rossejats-. Però seguirem investigant aquesta recepta i properament l’assajarem amb un arròs melós. Amb un brou tan bo, ha de ser una bomba. Com l’arròs… hehehe

 

Salut!

 

Menjar pizza a caballo

Aquests dies, un  amic i conegut blocaire català està passant una temporada a l’Argentina. Com que ens coneixem i sabia que jo havia viscut durant tres mesos a Buenos Aires, abans de marxar em va demanar que li fes cinc cèntims de coses que podia visitar i -sobretot- menjar. Ja sabeu com va això de ser (gastro)blocaire, no? Ens agrada trobar-nos per menjar… i per parlar de menjar!

Total, que li vaig fer una botifarra de correu electrònic amb una vintena o més de suggeriments només a Buenos Aires. Entre les diverses indicacions que li vaig fer era que mirés de practicar un esport molt portenyo: menjar pizza a caballo. Li ho vaig dir així, sense més indicacions, amb la voluntat d’intrigar-lo una mica i, si més no, fer-lo entrar a Google abans de volar cap al Rio de la Plata.

Fainá: una (altra) menja importada d’Itàlia
Òbviament, la broma que li vaig fer és la mateixa que intento fer-vos a vosaltres: menjar pizza a caballo no té res a veure amb la equitació ni tampoc amb haver de fer postures estranyes (i degradants?!) per menjar-se un tall de coca italiano-argentina. Áquesta pràctica gastronòmica argentina agafa el nom del fet que el tall de pizza es menja a sobre d’una altra cosa. I aquesta altra cosa és un producte molt poc conegut i, al menys per mi, fascinant: la fainà.

Això és una pizza a caballo, senyores i senyors. A cavalcar!! | Olletadeverdures.cat

Jo de la fainá no en vaig sentir a parlar fins que portava ja uns quants dies a Buenos Aires. Segons explica la Viquipèdia -i així m’ho van explicar els amics portenyos- la feina és una massa cuita d’un dit de gruix feta amb farina de cigrons, aigua, oli d’oliva, sal i pebre que va arribar al Rio de la Plata com moltes altres receptes que ara són típiques d’aquella zona: de la mà dels immigrants genovesos que hi van anar a petar a principis del segle XX.

Allà hi van dur, com fan tots els expatriats, els seus plats tradicionals. I un d’aquesta és la fainá. Al post expliquen que a d’altres llocs de la mediterrània (nord d’Àfrica, Sardenya, Gibraltar) i se la coneix amb altres noms com calentita, karantita, socce o Fainé. És una massa compacta però força elàstica i un punt gomosa que  sola no diu res, però acompanyant un tall ben farcit dels ingredients que més us agradi li dóna un nosequé que té un punt d’addictiu, de no voler que s’acabi.

A la zona del Rio de la Plata, però, es sap del cert que la van dur els genovesos, que van convertir en una tradició local menjar un tall de pizza -qualsevol, totes valen- acompanyada de fainá i un got de moscato. De fet, és molt habitual trobar aquest tipus de vi  a Buenos Aires, encara que no és la variant tan dolça que s’ha posat de moda entre nosaltres els darrers anys.

Així que ja ho sabeu: a més de l’asado, poques coses hi ha més pròpies de Buenos Aires que endrapar un tall de pizza amb la fainá a sota i un gotet de vi. De fet, mentre vaig viure allà vaig veure que era un dinar força habitual tant entre executius del centre de la ciutat com dels treballadors de les parts més populars. Us ho prometo: és deliciós i atipa!

Ah! I si mai aneu per allà i voleu seguir el consell que li vaig donar al col·lega, no ho dubte: deixeu-vos caure per Pirilo, al barri de Sant Telmo. Diuen que és el millor lloc on menjar aquesta combinació. Però és que clar, en preparen des del 1932… Jo, ja us ho podeu imaginar, me’n vaig fer un fart! 😛

Salut!

De sopar amb el president Pujol

Els darrers dos anys me’ls he passat, per motius de feina, capbussat en la figura política de Jordi Pujol. He llegit gairebé tot el que ha escrit  i molt del que s’ha escrit sobre ell, especialment pel que fa a la seva relació amb els mitjans de comunicació. La veritat és que li he dedicat moltes hores, a aquesta feina. Potser ho heu notat i tot: mai abans havíem tingut tan abandonat el bloc…

Però per molt que m’apassioni amb la feina, el gastroblocaire que porto dins treu el cap de tant en tant reclamant una estona d’atenció. Així que, mentre prenia notes compulsivament sobre la biografia política del president, també vaig crear un petit arxiu paral·lel amb les diverses coses que anava trobant sobre, ja us ho avanço ara, la ben curiosa relació de Pujol amb el menjar i la gastronomia.

President per primer cop
Francament, la darrera cosa que em podia imaginar sobre la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat al 1980 és que ho celebraria… sopant a casa seva un plat de patata i mongeta bollides i un tall de lluç a la planxa. Suposo que per la influència dels mitjans de comunicació o pel glarmur i pompa que es sol associar al poder, em pensava que hi havia hagut una mena de recepció amb un gran sopar i bona festa després.

Especialment, tenint en compte que el nomenament de Pujol representava la concreció de la recuperació de la Generalitat i de l’autogovern després de la llarga, fosca i tenebrosa dictadura feixista. Però no: un plat de patata i mongeta bollides amb un tall de peix a la planxa cuinat per Marta Ferrussola en un pis del carrer de Mandri de Barcelona.

Un plat ben poc glamurós per un president, no trobeu? 😉 | Olletadeverdures.cat

El propi Pujol explica el perquè d’aquesta discreció, d’aquest perfil tan baix en la celebració, inclosa la dimensió gastronòmica. “Estava content, és clar que estava content. Com podia no estar-ho? Però vinc d’una familia refractària a la manifestació sentimental. No projecto els estats de joia ni busco amb qui compartir-los. Tinc una manera particular de funcionar. Tot d’una es produeix sobre mi un fet important, i l’assimilo amb molta serenitat. Crec que els sentiments s’han d’exterioritzar amb contenció. No en presumeixo ni ho considero una virtut que els altres hagin de seguir d’exemple. Sóc com sóc. Aquell vespre em devia trobar per sopar el menú habitual de tants dies: patates bullides amb mongetes tendres i una rodanxa de lluç. En acabat, al llit i a dormir, sense cap celebració” (Pujol, 2007: 378 i 379).

No se m’acut un perfil més baix, la veritat!  I pel que respecte estrictament al menjar, aquest sopar és, de fet, l’única referència que apareix als tres volums de les memòries de Pujol. Més 1200 pàgines de records i activitat financera, cultural, política i social que només inclouen una sola referència al menjar. I d’una modèstia que resulta gairebé increïble. No trobeu?.

Cal reconèixer, però, que al capítol que El Convidat que li va dedicar ja es veu que la cuina no és el seu fort i que el menjar és una qüestió que no l’atabala gens més enllà del fet estricte d’alimentar-se: Marta Ferrussola fins i tot insinua que ni es frega el pa amb tomàquet. Un zero a l’esquerra a la cuina, vaja. I si s’ha de fer ell el sopar ni una truita: pa i llangonissa o un tros de formatge. Zero sofisticació, tu.

Pujol fora de casa: frugalitat i poca innovació
Algunes de les obres que s’han escrit sobre la vida política de Pujol dediquen apartats o inclouen nombreses referències a la seva relació amb la cuina, el menjar i la gastronomia, sempre destacant-ne la poca atenció que li dedicava. Que ha cridat l’atenció  periodistes i historiadors, vaja. Martínez i Oliveres (2005: 83) destaquen mig sorpresos “la vida frugal que va dur mentre era el màxim executiu de Banca Catalana: per al matrimoni Pujol Ferrusola, la idea de sortir a sopar es limitava a consumir unes pizzes i unes coca-coles al desaparegut restaurant Tropeziens, al passeig de Gràcia de Barcelona, davant del seu despatx a Banca Catalana”.

En aquest bloc tan interessant i curiós sobre la Barcelona desapareguda he trobat un post  explicant de què anava el Tropeziens. La imatge que en dona encara fa més frugals i modestes les pizzes familiars dels Pujol Ferrussola. Us imagineu un Botin, un González o, per quedar-nos a casa, uns Serra, Todó, Calzada… baixant a la pizzeria del costat de l’oficina per menjar una pizza amb els fills? Jo ja us dic jo que no. La veritat, aquesta anècdota em va sobtar força, quan la vaig llegir.

Els mateixos periodistes expliquen una altra anècdota que demostraria el seu caràcter refractari a l’opulència culinària. “Un dels més exquisits dirigents de CDC, Macià Alavedra, havia organitzat un viatge del candidat nacionalista a París perquè hi mantingués diverses trobades amb polítics francesos. Alavedra, amant de la bona taula i bon coneixedor de París, on havia passat part de la joventut, va escollir per a l’ocasió el restaurant Au Pactole, un dels clàssics del boulevard Sant-Germain parisenc, al Barri Llatí”.

Fins aquí, potser tot encaixaria en la imatge majoritària que tenim d’un sopar amb polítics involucrats. Però la història fa un gir entre revelador i divertit: “Un sorprès Alavedra va ser agafat pel braç per Pujol, que, ostensiblement, havia quedat aclaparat pel luxe ampul·lós, l’ostentació i la llista de preus. El futur ‘superconseller’ de Pujol va ser interrogat inquisitivament: ‘Macià, n’estàs segur, que ens podem permetre aixó? No estarem rebentant la campanya abans de començar?”.

Tot menjant al Palau: sense canvis a la vista
La faceta pública del President Pujol no sembla incloure una relació especialment diferent amb el menjar. Segons expliquen algunes cròniques dels seus anys al Govern, ser convidat a dinar pel President no era una porta a l’exhuberància, la magnificiència o la fastuositat.

Segons expliquen Martínez i Oliveres (2005: 82), “difícilment aprecia la sofisticació culinària: per a Pujol, un bon àpat és un arròs a la cubana, regat amb vi de taula. El 1975, en plena presentació com a banquer transmutat en líder polític, va deixar bocabadats els empresaris que acudiren a un sopar amb el futur president de la Generalitat quan va demanar al cambrer un plat que de ben segur no figurava a la carta del selecte restaurant Reno de Barcelona: ous ferrats amb patates fregides“.

Aquests mateixos periodistes, però, expliquen que, en els seus últims anys de govern, “Pujol semblava haver millorat els seus gustos a taula: els comensals que van anar desfilant per la Casa dels Canonges durant els seus darrers mesos de mandat, en comptes dels tradicionals macarrons gratinats, els oferia cigrons amb gambes o mongetes saltades amb escamarlans; ben segur que els qui esperessin trobar un gurmet en la persona del president devien endur-se una decepció en comprovar que la màxima exquisitat que Pujol tolera a la cuina és una combinació de llegums i marisc” (Martínez i Oliveres, 2005: 82). Doncs això: jo sóc dels que m’esparava un gourmet i pam! aquí esiec fent un post basat sobretot en la sorpresa i l’estupefacció…

Així que ja ho sabeu: si mai aneu a sopar amb el President Pujol i encara que sigui en una ocasió especial, el més probable es que de menú tingueu mongeta, patata i peix. O pa (sense tomàquet) i embotit si Marta Farrussola no corre per casa… 😉

Salut!

P.S.: Si us interessa el llibre que ha sortit de la recerca que he fet sobre Jordi Pujol, en aquest vídeo s’explica força bé en i no dura ni cinc minuts… 😉

Llibres citats:

Pujol, Jordi (2007): Memòries. Història d’una convicció. Barcelona: Proa.

Oliveres, Jordi i Félix Martínez (2005): Jordi Pujol. En nom de Catalunya. Barcelona: Plaza y Janés.

Un esmorzar amb l’estudiant Josep Pla

“En els meus temps d’estudiant a Barcelona -època de la primera guerra- se produiren en la capital quatre o cinc coses que, al meu entendre, no tingueren rival -des del punt de vista culinari, s’entén. Aquestes coses foren: primer, el pa; segon, les mongetes seques; tercer; el bacallà; quart, la confiteria; cinquè, el cafè; sisè, el tabac de fulla i concretament el cigar de l’Havana”.

“El pa. Llavors el pa era bo a tot arreu del país, però a Barcelona era finíssim, gustós, lleuger, aeri. Es feien totes les formes de pa habitual, però per Barcelona s’introduïren moltes novetats. En aquells moments els panets de Viena tenien un èxit immens. Eren bons, admirablement deixats de dins i de fora, agradables, d’un incentiu permanent. Els panets de Viena crearen l’interès del sandvitx -una altra novetat. Arribaren les màquines per a tallar el pernil i la mortadel·la fina i prima, i, dins dels panets oberts, aquestes matèries resultaven plenes d’interès. Un parell d’exemplars d’aquests i un vas de cervesa fresca constituïen un esmorzar molt ben trobat, extremament mengívol. M’hi vaig afeccionar i durant tota la vida l’he practicat, sobretot a l’estranger. Després de la guerra civil, el pa ha empitjorat enormement. N’és prou sabuda la causa -encara que massa oblidada. El pa actual és conseqüència imprescriptible del mes gran monopoli creat a la Península, dseprés de la guerra civil: el del Servei Nacional del Blat”.

Un esmorzar ben trobat i molt mengívol, com diria en Pla... | Olletadeverdures.cat

Aquests paràgrafs que us he transcrit corresponen a El que hem menjat, el sobrecitat i tot sovint maltractat llibre de Josep Pla sobre (el seu punt de vista sobre) la cuina catalana. És un dels passatges que més em van cridar l’atenció des que el vaig llegir per primer cop. Gairebé podria dir que em va impressionar. Per dues raons.

La primera, que Barcelona fos la ciutat on es podien trobar les millors versions de productes com les mongetes seques, el pa o el bacallà, que semblaria que haguéssin de ser més bones en zones de pagès o amb més tradició culinària al respecte. La segona, perquè és un dels pocs passatges del llibre on Pla lloa, sense gaires matisos, productes o elaboracions. Si l’heu llegit ja sabeu que vull dir: l’escriptor empordanès sempre tenia alguna queixa que fer o alguna millora a proposar sobre gairebé qualsevol menja. Hauríeu de veure com critica l’ús del tomàquet o de l’all als receptaris familiars de l’Empordà,  que ell considera “un excès que tot ho destrueix”. I això que ha passat a la història com un dels grans defensors de la cuina tradicional catalana!

Total, que tant em va cridar l’atenció auquest passatge del llibre que sempre m’havia fet gràcia reproduir un d’aquests esmorzars. Amb un punt de repte important, és clar: intentar buscar un molt bon pa, una mortadela ben fina i prima per fer “un sandvitx ple d’interès” i acompanyar-lo d’una cervesa fresca. Per sort, la Barcelona de 100 anys (exactes?) després permet fer-ho. No sabrem mai, però, si amb el vistiplau rotund i sense paliatius del mestre de Palafrugell.

El panet de Viena, “admirablement deixat de dins i de fora, agradable, d’un incentiu permanent” tenia molt clar on anar a buscar-lo: a la Turris, una de les meves fleques preferides de Barcelona. Els havia provat feia molt de temps i els trobava certament admirables. Amb la mortadel·la tampoc tenia gaires dubtes: a la nostra xarcuteria de referència, la Fondevila del barri de Sants, feia uns quants anys que ens havien recomenat una bolonyesa ben gustosa que ens tallaven ben fina -com ens agrada, d’altra banda, tot l’embotit.

El problema es va presentar, però, amb la cervesa. Fou petit, però. Podria haver obtat per una Estrella Damm o per una Moritz, totes dues cerveseres que estaven elaborant a la ciutat de Barcelona en els anys que el jove Pla es cascava una birreta amb l’esmorzar de cada dia. Però pensava que Pla se’n mereixia una d’artesana, feta a Barcelona, per mirar d’emular una mica la qüestió de la proximitat i el caràcter artesà. La cosa però es va resoldre de cop un bon dia, quan la Moritz va començar a fer a la seva fàbrica de la Ronda de Sant Antoni cervesa fresca sense pasteuritzar. La que, molt probablement, bevia aquell estudiant espavilat i lletraferit? No ho sé, però a mi em sembla molt probable que sí.

Així, doncs, és com un bon dissabte de març ens vam regalar aquest esmorzar. Us ho diré ras i curt: als temps de la Primera Guerra Mundial, Josep Pla seria un jovenet estudiós, però no era curt de gambals. Xe tu, quin entrepà més bo i quina cervesa més encertada. Quin esmorzarot! Certament, “molt ben trobat, extremament mengívol”. Com el mestre Pla, nosaltres també ens hi podríem acostumar a practicar-lo tota la vida…

Salut!

Espaguetis a la Roger Mas

Roger Mas és, sense cap de mena de dubte, un dels músics catalans actuals que més em fa trempar. És posar algun dels seus discos, especialment el que va enregistrar amb la Cobla Sant Jordi, i la pell comença a eriçar-se. De fet, l’espectacle que va fer girar per Catalunya a partir d’aquest disc és l’únic concert que mai hem repetit, a Barcelona i a Manresa. I no l’hem vist més perquè no hem pogut! Que em posa musicalment parlant, vaja… 😉

El vaig descobrir relativament tard, fa un parell d’anys, gràcies a dues amigues solsonines militants. Ens van dur al primer concert-assaig de l’espectacle que feia amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i des de llavors me’n vaig enamorar. Tanta passió musical em va portar, inevitablement, a voler saber d’aquest xicot de Solsona que sembla tan bona persona com bon músic és. Així que em vaig posar a seguir-lo a Twitter, em vaig fer fan de la seva pàgina de Facebook i em vaig posar a tafanejar les fotos que puja a Instagram. I un dia d’aquests, pam! Allà estava: una foto-recepta amb el plat de pasta que més li agrada.

Es tan senzilla com bona. Per esperits sensibles... 😉 | Olletadeverdures.cat

Una recepta ben senzilla que ja us avanço ara, tal com la va explicar ell a Instagram: espaguetis i espinacs bollits junts, un bon grapat de parmesà ratllat i rajolinot d’oli d’oliva. Ell no ho diu, però ja m’imagino que oli d’oliva verge extra. Ja no sé si de Les Garrigues, però me’l puc imaginar consumint oli de la seva terra o algun italià de la zona de la seva parella. Un home que actua sempre amb unes espardenyes catalanes posades no deu gastar altres olis. Dic jo, vaja. I d’espinacs, el menat sancer per dos persones. Tampoc ho diu ell, però jo m’hi fico.

No cal haver tafanejat massa per saber que la seva parella és italiana. Per tant, no  em va sorprendre que no fos la més o menys habitual recepta de pasta amb alguna combinació de tomàquet i formatge, la seva favorita. De fet, quan ho vaig comentar amb una amiga que el coneix una mica em va dir: això és “cosa de la tal“, significant tal el nom de la seva parella que no sé si es tan conegut com el fet que sigui italiana. O sigui, un recepta de pasta que s’escapa de l’habitual per aquesta banda del planeta i favorita d’un paio que t’emociona. Òbviament, l’havíem de fer. Sense discussió.

Un parell de trucs per gaudir-la especialment . Cuineu-la escoltant els seus discos. Us quedarà més bona. Sobretot si feu coincidir el llançament del parmesà amb algun dels moments en què entra tota la força dels instruments d’aire a la versió d’ Un home i un elefant que va enregistrar amb la Cobla . Us quedarà carregadet de formatge i repartit cosa fina!

Segon consell: menjeu-la escoltant els seus discos, també. Us eriçarà la pell. Sobretot, si feu coincidir el primer mos amb el final d’El Dolor de la bellesa, també en la versió Cobla. La teniu aquí a sobre. Si sou gent sensible us costarà, quan començi el tram final amb eixa trompeta al més pur estil western del Morricone, no aixecar-vos de la cadira i començar a moure els brassos compulsivament com si estiguessiu dirigint una orquestra mentre mireu cap al sostre amb els ulls tancats, extassiats. Però si us aguanteu i aprofiteu aquest moment per fer el primer mos, veureu com la pasta té un altre gust.

Ja ho sé, sóc un exagerat. Però quan s’escapa el fan que tinc tancat i barrat a dins meu, em surten posts sentits i abrandats. Aquesta música, aquesta veu (aquesta veu!) i aquesta sensibilitat per modernitzar els sons tradicionals em tenen el cor robat. I a sobre, fa plats de pasta interessants. Oh!

Salut, mestre Mas!

P.S.: Òbviament, he escrit el post escoltant-lo amb la cobla (ja he avisat, que m’agradava molt!). I m’han agafat unes ganes loques de foter-me’n un plat… Nyam!