El meu fillol és un personatge -en el bon sentit del terme- que ja ha aparegut per aquí. És aquell llepafils que s’inventa receptes del seu gust perquè amb prou feines li agraden mitja dotzena d’ingredients i una desena de combinacions. És aquell amant de la rutina gastronòmica que té una dotzena de restaurants fitxats i sempre que hi va demana els mateixos plats.
Òbviament, quan ve a Barcelona aplica el mateix criteri: a força d’haver de menjar, l’hem dut a una dotzena de llocs i sempre que passa per casa del padrí hem d’anar a menjar a alguns del llocs que té controlats i sempre hi demana el mateix. Un dels seus llocs favorits Barcelona era el recentment tancat restaurant libanés Feniciana, germà sofisticat del Fenicia -tots dos al Passeig de Sant Antoni, a Sants. Resulta que un dels gustos del noi són les espècies, en especial el curri. I clar, la cuina de les ribes sud i oriental de la Mediterrània li semblen sensacionals. Així que el Liban és una mena d’Ítaca culinària.
Fresques, lleugeres i saboroses- Què voleu més, amb la calor que fa?! | Olletadeverdures.cat
Allà va provar el plat que avui compartim amb vosaltres. Li va agradar tant, que li va demanar a sa mare que l’aprengués a fer per poder gaudir-lo a casa seva a Vinaròs. El darrer cop que el xaval va estar per aquí vam anar a sopar al Fenicia -fan les receptes que feien al Feniciana- i, la veritat ens va encantar. És una amanida de patata freda amanida amb all, menta i julivert. Un plat fresc i lleuger que ens sembla fantàstic per a l’estiu o per fer quan tens convidats a casa -de fet, és un disc força solicitat a casa ma germana…
La recepta no pot ser més sencilla. Bolliu o coeu al forn unes petates amb pell. Mentrestant, feu una picada amb all, menta, julivert i oli d’oliva verge extra. Quan les patates estiguin fredes, les peleu i les amaniu generosament amb la picada. En l’amaniment està la clau i el toc personal. Per exemple, ma germana ha acabat eliminant el julivert i la fa amb molta menta. Mun fillol la prefereix ben carregada d’alls. A nosaltres ens agrada menys picant i amb tanta menta com julivert -li dóna un toc herbaci que ens encanta.
Les patates que veieu a la foto les vam fer acompanyades d’unes aletes de pollastre rostides a la llimona, però poden acompanyar qualsevol plat. Fins i tot les hem dutes a la platja per a un dinar informal i un punt diferent. En tot cas, una amanida ideal per a dies de calor i poca gana.
La costella de porc cuinada sencera ha arribat tard a la meva vida, però hi ha arribat amb força i per a quedar-s’hi. A Ca Massita mai s’havia guisat en una peça i vaig haver de venir a Barcelona a estudiar per descobrir-la. Algun restaurant -no recordo quin- va ser el primer lloc on la vaig menjar i em va semblar la mar d’exòtic. Després, tafanejant, vaig descobrir que era un plat tradicional: fins i tot surt al Corpus de la cuina catalana, com aquesta recepta que tant ens va agradar. Des de llavors, l’he cuinat diverses vegades.
Estava escrit, doncs, que quan arribéssim al més d’octubre de 2015 en menjaríem algun dia. La raó? Una mica rebuscada però en el fons molt senzilla: és una de les receptes que sortia al calendari gastronòmic de l’Escuracassoles. Si no el coneixeu, és un projecte ben xulo que combina un receptari fàcil i assequible amb un calendari. A mi, despistat de mena, em va la mar de bé: la recepta que proposen per cada setmana és de temporada i la podràs fer segur! Hé! 😉
Una costella de porc daurada i cruixent i unes castanyes mantegoses i perfumades. Nyam! | Olletadeverdures.cat
El projecte és clarament col·laboratiu: les receptes les recullen de blocaires que les proposen per ser incloses al calendari. La que us expliquem avui surt de receptes.cat i ens tenia guanyats d’entrada als dos olletos: a mi per la costella sencera i a Kissumenja pel simple fer de ser porc i per les castanyes. Fans dels ingredients i combinació original. Què podia sortir malament? Doncs res, per això la compartim amb vosaltres. Ingredients per a dues persones (i que donen per una bona entaulada, eh?):
750 grams costella de porc sencera
150 grams de castanyes pelades i bollides
25 grams de mantega
1/2 de brou de verdura
Tres culleradetes d’una barreja de llorer, farigola i orenga tot picat
Oli d’oliva verge extra
All i julivert
La recepta és la mar de senzilla, cosa que als meus ulls la fa encara més atractiva. Agafem les herbes i les barregem amb una mica d’oli i un bon polsim de sal. Agaferem aquest ungüent meravellós i li farem un massatge a la costella. Amb carinyo i força, que volem que la carn agafi tota la substància. Poseu la carn a la safata del forn i li llenceu per sobre el brou, amb suavitat: no volem que aparti les herbes. Uns 40 minuts a 180 graus.
Mentre, agafeu les castanyes que ja haureu bollit, pelat (la mare que les va parir: com costen de pelar! Argh!) i deixar refredar. Les saltem en una paella amb la mantega i quan ja trobeu que estan li llenceu un bon grapat de julivert per sobre.
La recepta original diu que ara ja podeu emplatar les dues coses i portar-ho a taula. Però nosaltres vam fer una cosa una mica per accident. Resulta que vaig decidir que volia fer la foto de la recepta a la safata, perquè al plat no m’agradava. Així que vaig posar les castanyes a un costat, com veieu a la imatge. Les punyetereses van impregnar le poc brou que quedava barrejat amb el suc de la carn i van quedar es-pec-ta-cu-lars!
De fet, una de les coses que més ens va agradar de la recepta era la seva versatilitat. Per dues bandes. Primer, perquè la costella -tot i ser tan simple- quedava boníssima. Per tant, es pot preparar igual i acompanyar-la amb altres productes. Seguint en la línia tardoral, a mi se m’han acudit uns talls de moniato rostit al forn o una crema de carabassa. Fins i tot uns naps rostits, per allò de seguir en la línia original i un pèl diferent.
Pel que fa a les castenyes, ens va semblar que donavem joc per acompanyar qualsevol plat de carn, sigui rostida o fins i tot senzillament a la graella. Me les imagino amb un pollastre rostit amb poques herbes i verdures. Kissumenja va aportar la idea d’un conill rostit, una carn que li agrada molt. No trigara gaire a caure, aquesta recepta. 😉
Ja veieu: a la cosa se li pot treure molt de suc. De fet, tant de suc que més que una recepta en tens tres. Tasteu-ho, ja veureu com també acabareu veient-la com un 3-en-1!
Una de les poques coses que m’agrada de ser interina i estar cada curs en una escola diferent és que de totes elles m’he emportat alguna amistat. En un d’aquests sopars que faig amb les amigues trobades pel camí laboral, una d’elles va fer un cuscús que em va semblar molt bo i li’n vaig demanar la recepta. No hi havia pensat mai més i l’altre dia, intentant fer neteja de tot el correu acumulat, la vaig retrobar i, mare com passa el temps!, fa quatre anys que tinc pendent aquest post!!!
De receptes de cuscús n’hi ha moltes, ho sé, però aquest és especial perquè és el de la Rosa. A més, ara que fa tanta calor no està mal recordar un plat fresc com aquest.
Piquem ben petit cogombre, pastanaga, ceba i qualsevol altra verdura que posaríeu en una amanida i també ratllem uns quants tomàquets. La Rosa ho fa a ull, però el que sí em va dir és que hi ha d’haver força més quantitat de tomàquet que de la resta de verdures. Ah, i no oblidem d’afegir-hi menta! Aquí hi afegim el cuscús que ja hem bullit.
Espremem dues taronges i barregem el suc amb una mica de sal i oli. Ho afegim a la resta i es deixa reposar. I ja està!
Una recepta tan senzilla que a mi no em va quedar ni tan fresca, ni tan saborosa com a ella. Coses de ser Kissumenja, què hi farem… I sí, m’heu enganxat: no era tant per la recepta sinó per ensenyar la nova adquisició al pis. Oi que és una taula molt bonica? 😉
P.S.: Fa tant de temps que no publico res, que la mida i el lloc de la foto és el millor que he aconseguit després d’estar barallant-m’hi mitja hora…
Diuen que els humans som animals de costums. Que necessitem rutinitzar el nostre dia i a dia per poder portar la vida amb més facilitat. Hi ha qui diu que això prové de quan érem poc més que uns goril·les una mica més sofisticats del normal i vam sentir la necessitat de repetir accions cada dia per no sentir-nos tan sols i desemparats en aquell món que no enteníem. D’aquí haurien sortit festes com els solsticis o les ofrenes periòdiques a deus i deuets. O aquella cosa tan nostra de fer rituals abans d’un acte important, que tindria el seu origen en cerimònies per invocar la bona fortuna en la cacera.
Coneixeu, però, alguna activitat més sotmesa a la rutina que el menjar? Una quantitat força fixa d’àpats repartits de manera regular al llarg del dia en una successió de plats que només trenquem cada diumenge, per fer un àpat més sofisticat o elaborat per marcar que és… el dia de festa setmanal! Fins i tot s’han rutinitzat alguns plats: la paella o el tortell del diumenges en són un bon exemple. O el vermut del cap de setmana. Per no dir, és clar! els canalons de festa major, el rostit del dia de Nadal o els canalons (un altre cop!) de l’endemà. És tradició, és clar. Però que és la tradició a banda d’una rutina de llarg recorregut?
Com diu la Mar Calpena, la cuina tradicional és marró. Però ben gustosa i ben reconfortant! | Olletadeverdures.cat
A casa nostra som força de rutines gastronòmiques. Fins i tot quan mengem fora de casa solem repetir restaurants i, a cada restaurant, ens costa força sortir d’una sèrie força petita de plats. No sé si us ha passat: vas per primer lloc a un restaurants, t’organitzes amb els comensals per demanar i tastar molts plats diferents i, un cop els has tastat i has decidit quins són els més bons, difícilment sortiràs d’aquest grup quan hi tornis. A mi em passa i reconec que sovint em fa ràbia: i si estic deixant de tastar un bon plat per no sortir d’aquell que segur que m’agradarà?
Ara bé, no conec ningú amb més rutina gastronòmica fora de casa que mun fillol. Sí, ja sabeu, aquell llepafils inventor del famósarròs-al-hanout. Si jo trio entre tres o quatre plats a cada restaurant, ell va a menú fet. És més, quan triem restaurants per anar a dinar en família, el tio sol triar-lo en funció del/-s plat/s que vol menjar. Que no tria restaurants, que tria plats! I sempre que és hivern, un plat/restaurant que sempre cau és la sopa d’ametlla amb pilotilles del restaurant La casa dels Capellans, situat a la Reial Basílica de la Mare de Déu de la Salutde Traiguera.
Aquesta sopa és un plat tradicional molt implantat a l’interior del Maestrat i als Ports, zones d’hiverns llacs i tardors i primaveres de nits ben fredes. Ara bé, és Traiguera (com es pot veure aquí o aquí) la vila que la reivindica com un plat propi i a la que s’ha acabat associant amb més força aquest plat potent i reconfortant. Que la gent busca aquesta sopa, quan va al poble, vaja.
Ara bé, tot i ser un plat aparentment tan tradicional, la feina és teva per trobar una recepta. Ma germana la fa a casa, però una mica com trobava que es feia: no té la fórmula. Però jo, que els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica talibà quan de cuina tradicional es tracta, volia buscar la recepta autèntica; la de veres. Sorpresa: no és pas fàcil de trobar.
La veritat és que vaig decidir, amb certa alegria, que la trobaria fàcilment en un parell de llibres fantàstics que tinc a casa. I no. El monumental Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes (574 pàgines) no en parla ni de passada. Però és que La cuina de Traiguera… tampoc! Ni la menciona.
Si us encomaneu a Sant Google, veureu que el miracle que us envia té forma de postres dolces, res a veure amb el que busquem. I cap de les cerques que he vist (unes 10 pàgines) dóna cap recepta de la zona que jo busco. Però és que si busques una recepta d’aquesta zona, t’envia a aquest treball que va fer una senyora a la “universitat per a majors” de la UJI. No em va convèncer gens: portava ceba fregida i tots després de 10 segons de conversa a casa meva estem convençuts que la que mengem al restaurant no en porta. I un bloc que parla de Catí (també al Maestrat interior) n’explica una amb ou. Poc a veure, també.
Total, que al final hem fet la recepta amb la versió simple i senzilla que ma germana troba que és: ametlla molta bullida amb un molt bon brou de carn i les pilotilles de carn picada. Per gust i aspecte, juraríem que ho és. Nosaltres hem bollit primer un parell de minuts les pilotilles amb el brou per acabar de donar-li potència. Llavors hem posat la pols d’ametlla crua i ho hem deixat bullint a foc baix fins que ha anat espessint.
Les mides per a dues persones han estat aquestes però la veritat és que són una mica lliures. La clau és que quedi una mica espès, però entenc que si algú ho prefereix més líquid no passa res:
150 grams de pilotilles (mandonguilles petites de porc, vedella i una mica d’all i julivert)
És un plat sensacional. Com us podeu imaginar és molt gustós, però a més té un el punt curiós de la textura de l’ametlla i el fet d’estar combinar un fruit sec més aviat dolç amb ingredients clarament propis d’una sopa. Ben calentonet, ens ha fet passar les tardes ben fredes que ha tingut aquest mes de febrer. I, òbviament, ens ha donat energies per acabar d’encarar el dia! Un plat d’aquells que et reconforta i et reconecta amb la teves cultura i tradicions. Amb les teves rutines, vaja. 😉
Fa uns anys es va posar de moda, entre el gastrobloguerisme local, publicar pels volts de Nadal un post on s’arreplegaven i endreçaven aquelles receptes que els autors trobaven que tenien prou categoria com per posar-les a taula en un dels múltiples àpats que fem per Nadal en aquest tros de món.
Tot i que servidor de vostès havia considerat fer-ho algun mes de desembre, sempre ho acabava descartant. Una mescla de mandra i de sensació de voler aprofitar receptes ja fetes per aconeguir més visites -una de les obsessions que solem patir tots els blocaires, també els d’anar per casa com nosaltres- m’ho ha impedit durant un bon grapat d’any.
Fins ara. I que ho ha fet canviar? Doncs que un bona amiga em va dir fa uns dies: hauries de fer un post on teniu totes les receptes aquestes xules que ens arreglarien un menjar de dinar a més de dos i més de tres? I llavors vaig pernsar que ves que no estigués equivocat i que un post d’aquesta mena podia ser útil per més gent. El primer, per nosaltres mateixos: entre gairebé 300 receptes publicades, ja no sé ni quines tenim.
Total, que aquí teniu una vintena de receptes ordenades per categories. El criteri per triar-les entres les gairebé 200 que tenim al bloc ha estat molt clar: només hem inclòs les que nosaltres hem posat a taula alguna Nadal i han tingut èxit d’acceptació. Validesa contrastada! 😉
Entrants
Com a moltes altres cases, a la nostra no fem un menús amb dos o tres plats per Nadal. El que seria el primer està format per un munt -cada cop menys, per sort- d’entrants a partir dels quals cadascú es munta el seu plat. Els hem ordenat entre els més clàssics -alguns carrinclons, nostàlgics fins i tot amb poca categoria diria algú- i els més modernillos.
La copa de quallada de foie és molt fàcil però elegant, oi? | Olletadeverdures.cat
Entre les tapetes modernilles que han entrat amb força a casa nostra per nada destaquen aquestes tres que vam aprendre del mestre Xesco Bueno: sandvitx de poma i foie micuit, capuccino de bolets i quallada de foie i pera tofonada. Feu la que feu triomfareu. I si feu les tres, hat-trick rotllo Messi. M’explico?
La llata a baixa temperatura és sensacional, de veres… | Olletadeverdures.cat
Altres carns
No només de rostits viu el clan Olleta, encara que gairebé. Aquí teniu un parell de plats de carn ben bons que van fer cap a la nostra taula un parell de cap d’anys diferents: un xai guisat es-pec-ta-cu-lar que vam aprendre a fer al País Basc i un confit d’ànec amb pommes salardaises fàcil i resulton per quedar bé amb la colla d’amics.
El torrat és sexi, i aquest confit és addictiu! 😛 | Olletadeverdures.cat
Un parell de peixos
Com que el dia de Nadal mengem rostit, la nit de Nadal fem plats de peix. En molts casos són receptes clàssiques que no hem pujat al bloc (rom al forn amb patates, rap amb llagostins), però hi ha dues receptes del bloc que hem fet i han triomfat. La primera és la nugà de rap, un plat tradicional valencià. El segon, que s’ha convertit en un clàssic que ens visita gairebé cada any és el mític fricandó de rap, vainilla i rossinyols de, un altre cop, el gran Xesco.
El frincadó de rap ja és una clàssic contemporani, a casa nostra. Nyam! | Olletadeverdures.cat
Canalons: dels canònics als oficials A casa nostra els canalons es mengen el dia de Reis. Un senyor comiat del Nadal que comença dos dies abans fent el rostit amb què farcirem els tubs el dia abans. Històricament havíem fet el canalons que l’àvia que la mare va reconstruir de la seva memòria. Són els canalons canònics. Un any, però, vam decidir posar una mica de foie. Al principi, la matriarca Massita no h ha veure gens clar -era fan dels canònics-, però quan els va tastar ja no en fem d’altres: de rostit amb foie i tòfona. De tant en juguem amb la beixamel, com l’any que la vam fer de ceps…
Supercanaló de rostit, fetge gras i tòfona. Sensacional. | Olletadeverdures.cat
I un parell de torrons per acabar
Si en una cosa som clàssics a casa nostra, és amb els torrons. Després de diverses provatures amb torrons estranys, a casa es mengen els clàssics. I entre els tradicionals, n’hi ha dos que els fem nosaltres: el torró de massapà de l’abuela Consueloi el torró de cacauet de la Valldigna. Sensacionals els dos, què us haig de dir?
Torró de cacauet. Proveu-lo, no ho dubteu… | Olletadeverdures.cat
Doncs aquí ho teniu: una vintena de receptes que, si voleu, us permet muntar un àpat sencer de Nadal des dels entrants fins a les postres. Si alguna us inspira per resoldre algun dels múltiples àpats que (encara) queden per fer aquestes festes, el post ja haurà valgut la pena. I jo no em quedaré amb la sensació d’estar servint-vos un refregit… 😉
Des que vaig veure per primera vegada una foto de la vaixella del Bornque venen els de Sàpiens Publicacions, vaig tenir molt clar que aquells plats jo els volia tenir a casa. No només per la seva relació amb els fets de 1714-sí, el factor històric i emocional també hi jugava-, sinó especialment perquè la trobava objectivament bonica. De fet, la combinació de blau i blanc en la ceràmica em té el cor robat. I a fe de Déu que els diferents motius que tenia la vaixella en qüestió m’agradaven. Especialment, la dels plats plans grans.
Així que no vaig dubtar en encarregar-la. I només fer-ho, vaig començar a pensar amb quin menjar l’estrenaríem. Vaig contemplar la idea de buscar alguna recepta en alguns dels llibres de cuina tradicional catalana que tinc per casa. Ja sabeu, allò de fer quadrar els fons i la forma. I quan estava decidit a treure pols a aitals exemplars, em va arribar a casa el número de setembre de Cuina. Problema resolt: hi havia quatre propostes inspirades en plats del XVIII. A més, dos em semblaven especialment sexis i del nostre gust…
No em direu que la vaixella no és bonica i que l’arròs no hi queda de cine… | Olletadeverdures.cat
I així és com hem arribat al post d’avui: un dinarot de diumenge amb dues receptes del 1714. De primer, un arròs especiat molt interessant i fàcil de fer. Les mides que us passo aquí sota són per a dues persones i, en el cas de les espècies, he fet una variació per ajustar-les a les que tenia per casa
160 grams d’arròs de gra rodó
75 grans de pastanaga
50 grams d’api
Un gra d’all més aviat grandet
25 grams de panses de Corint
10 fulles de julivert
3 brins de safrà
Un clau d’olor
Una polsim de barreja de gingebre en pols, canyella, nou moscada i anís (a la recepta original posava macís, però jo no en tenia i li he posat anís estrellat molt)
Oli d’oliva verge extra, sal i aigua
Primer de res rentem l’arròs amb aigua abundant fins que l’aigua que en surti no sigui blanquinosa. Així li traiem el midó i l’arròs quedarà més solt. Tot seguit, piquem molt petit la pastanaga i l’api, que posarem a sofregir. Quan hagi agafat una mica de color, hi posarem l’all també picolat petit i les panses.
Un cop s’hagin inflat les panses, ha arribat l’hora d’abocar-hi les espècies i el julivert ben picat. Ho remenem amb alegria i tot seguit i tirem l’arròs. Meneo ràpid i cap a dins l’aigua, que tindrem tíbia. A partir d’aquí, atenció a les instruccions perquè són importants per a que quedi bé: fins que arranqui el bull, foc fort; després, abaixem i el tenim fins que estigui cuit al nostre gust.
Ull amb aquesta crema de xocolata, que us pot fer passar estones moooooooooolt felices! | Olletadeverdures.cat
Després d’aquest arròs, que és lleugeret i mengívol -està bo, xe!-, hem apostat per unes postres ben contundents. A la revista cuina l’anomenen crema de xocalata. Però la veritat és que és, com veureu, una mena de crema catalana de xocolata. Que no és exactament el mateix. Aquí van de nou les mides per dues persones. Amb un avís: a nosaltres ens han sortit tres plats…
125 grams de cobertura de xocolata negra amb un mínim de 70% de cacau (El Torras és estupendu, tu)
4 ous mitjans
50 grams de sucre
1/2 litre de llet
25 grams de midó
Una mica de pela de llimona ratllada
10 grams de canyella i una mica de sucre per cremar
Desfem la xocolata amb bona part de la llet a foc molt baix per a que no es cremi. Mentre, barregem els ous amb el sucre i desfem el midó en la mica de llet (freda!) que no em posat a bullir. Quan la xocolata estigui desfeta, l’afegim a la mescla d’ous i sucre. Ho posem a foc baix per a anar espessint i hi afegim el midó i la llimona. En aquesta part del procés no poden parar de remenar i hem d’evitar que la barreja bulli, ja que sinó l’ou es quallaria i ens quedarien uns -probablement deliciosos- ous remenats amb xocolata.
Un cop això estigui espès -pot trigar una mica, la veritat-, ho posem en plats o en bols i ho deixem refredar. Llavors quallarà i quan l’anem a servir podrem fer el següent pas: hi posem a sobre una mica de sucre i canyella i amb un cremador (o amb el bufadorque tants hem comprat pensant que casa nostra era El Bulli…) la cremem com si fos la nostra crema groguenca de tota la vida. Ara agafeu un ratllador (el Microplane, de quan seguíem pensant que allò nostre era El Bulli) i espolsem per sobre una mica de la mateixa xocolata amb què hem fet la crema.
Ei, la crema aquesta queda una cosa seriosa. Només un consell: ull amb la llimona. A la recepta posava la pela de mitja llimona i per nosaltres ha estat un pèl massa. A la propera en posarem menys. La canyella, com sempre, al gust. De tota manera, és una crema fantástica que dóna un munt de joc: jo ja l’he imaginada farcint un cóc ràpid cruspit una tarda de tardor -a veure si arriba ja!!!- mentre plou i fa fresca. Acompanyant l’arròs, que per cert és molt carmanyolable, ha resultat un dinar ben interessant.
Per cert, mentre cuinava m’he adonat que els ingredients que feia servir són per nosaltres ben quotidians. Però recuperant els meus coneixements d’història, he pres consciència que aquests plats devien ser propis de les classes benestants. I, probablement, no de cada dia. Si els ous i la llet no devien ser ni molt menys de consum diari, un luxe oriental -literalment- com les espècies encara ho devien ser menys. Així que, junt amb la vaixella amb que l’hem servir, no em direu que aquest àpat no ha estat ben bé un dia de festa grossa de principis del XVIII…
A casa nostra cada cop mengem menys tonyina vermella fresca. No és que no ens faci el pesi. Més aviat al contrari: m’atreviria a dir que és el peix que més gaudim. Ens agrada a la planxa, fregida, en ceba i el marmitakoés un dels nostres plats fetitxe. L’adorem. Però des que fa uns anys va saltar l’alarmasobre el precari estat de salut d’aquesta espècie al nostre mar Mediterrani vam decidir no contribuir gaire a l’extinció a la que semblava estar abocada.
Certament, els darrers mesos hi ha indicis que les mesures per protegir-la han tingut efectei cada cop els pescadors troben més peix. Però tot i això no hem deixat de controlar molt el nostre consum d’aquest bitxo fantàstic. A veure, no vol dir que no ens en cruspim gens. En mengem molt poca i l’hem convertit en una mena de producte de luxe que només preparem en ocasions especials i cuinant-la de les formes que més ens agraden.
Si hem de menjar poca tonyina, mengem-la amb entusiasme! 😛 | Olletadeverdures.cat
Com heu pogut deduir ja, doncs, la recepta que compartim amb vosaltres avui és una d’aquestes amb tonyina que més ens agrada i que hem convertit en plat de festa grossa: Orechiette amb pesto, bolets saltats i tonyina fresca a la planxa. No és una recepta estrictament original, ja que és una versió d’aquesta altraque també és ben bona i que vam descobrir fa un munt d’anys, quan encara no teníem bloc i ni tan sols la cuina era el nostre hobby.
La veritat és que és una recepta molt senzilla amb ingredients fàcils de trobar. L’única cosa és que els diferents ingredients és preparen per separat i després s’integren en el plat, la qual cosa el pot fer semblar una mica laboriós. Però anem a pams i veureu que no és gaire complicat i val la pena posar-s’hi. Aquí us l’expliquem amb ingredients per a dues persones:
200 grams d’orechiette (o la pasta que més us agradi, no ens posarem talibans en això…)
2 talls de 100 grams de tonyina vermella
50 grams de pesto
100 grams de rossinyols (nosaltres ho hem fet amb tota mena de bolets. Aixó sí, millor carnosos)
3 fulles de tomàquet sec en oli
Sal i oli d’oliva verge extra
Posem la pasta a bullir i mentre preparem la resta. Els bolets els netejarem i els tallarem a trossos grans, que es vegin al plat. Els untarem amb oli i els posarem a saltar en un paella que ja tindrem molt escalfada, fumejant. A nosaltres ens agrada com quedem després de torturar-los només un parell de minuts. Tampoc els posem sal per a que no suïn i s’estovin. Els volem ferms. En últim lloc, en una paella que tindrem a l’altre fogó i també molt calenta hi posarem els talls de tonyina. A nosaltres ens agrada tot just tomba-i-tomba, que quedi vermella per dins, però això ja se sap que va a gustos. Tallem en juliana els tomàquets secs i reservem.
Ara arriba el moment de posar al plat, que procurarem fer amb la tonyina acabada de treure del foc i els bolets encara saltant a la paella. Barregem el pesto i la pasta prèviament escorreguda. Hi afegim els bolets encara calents i els tallets de tomàquet, remenem i col·loquem al centre del plat. És ara quan incorporem el tall de tonyina a sobre. Si voleu, podeu reservar uns bolets per posar-los al voltant de la tonyina i fer-los més visibles.
El pesto ens el fem nosaltres a partir duna combinació de receptes que hem anat trobant per la xarxa. Hi ha notables variants, però aquí el fem amb formatge pecorino (res de parmesà), fulles d’alfàbrega fresca, pinyons torrats (no posem avellanes, encara que alguns ho fan), molt poc all (no ens agrada que piqui gaire) i oli d’oliva verge extra. Les instruccions, molt simples, les trobareu a l’enllaç. De vegades fem una variant que en diuen pesto vermell, on s’afegeixen tomàquets secs conservats en oli. Si emprem aquest, ja no posem els talls petits que us hem explicat abans.
A nosaltres ens agrada molt, aquesta recepta. Amb un vi blanc fresc i un punt àcid et permet fer un àpat equilibrat i amb un toc d’originalitat. Creiem que també és una bona forma de mostrar respecte per un peixot que, , si no anem amb cura, convertirem de debò en un producte exclusiu només a l’abast dels més adinerats.
Aquests dies, el futbolista brasiler Dani Alves s’ha fet tristament famós per haver menjat un plàtan. I dic tristament perquè la banana que es va menjar li havia llançat un seguidor una mica curtet del Vila-real. El noi en qüestió, com ha havia ocorregut altres vegades per a pena de tots, li va llançar com un missatge racista, donant-li a entendre que era un simi. Un ésser (suposadament) inferior, vaja. Quina ràbia, veritat?
Però, per sort de la humanitat, de la mateixa manera que hi ha persones justetestambé n’hi ha de brillants que saben agafar una situació i reconvertir-la, girant-li tot el sentit. Una va ser Dani Alves, que devia deixar al racista en qüestió amb encara més cara de tonto quan es va menjar la fruita. I l’altra és la persona que va crear el hashtag #somostodosmacacos i que ha donat lloc a una campanya de solidaritat i protesta que ha omplert Facebook, Twitter i Instagram de fotos amb gent menjant plàtans. Alguns, molt famosos, la qual cosa ha donat encara més revol a la protesta, a hores d’ara planetària. Brillant, el crac que va llançar-li a Alves, eh? Ai, Senyor…
Negre, amb plàtan, dolç, boníssim… i antiracista | Olletadeverdures.cat
Va ser arran d’aquesta campanya que se’m va passar pel cap la idea de fer alguna recepta amb plàtan que servís, de passada, per mostrar el nostre rebuig a les actituds racistes vinguin d’on vinguin i vagin cap a qui vagin adreçades. A fi de comptes, si el gest d’Alves va consistir en menjar-se un plàtan, què pot fer millor un bloc de cuina per solidaritzar-se amb ell que fer receptes amb plàtans?
Una curiositat del cas és que la recepta la tenia feta de fa molt temps. Anys, de fet. Per aquells misteris insondables de la vida blocaire, de vegades passa que fas una recepta pensant en publicar-la però després es passa mesos a la carpeta d’esborranys, pendent de pujar-la. En aquest cas, agafeu-vos, s’hi ha passat quatre anys. En comptes de pensar que sóc un desastre prefereixo imaginar que la recepta ha estat esperant el millor moment per aparèixer. I, francament, no hagués pogut trobar-ne una de millor!
Es tracta d’un brownie de xocolata negra (el color que es veu que no suporta el noiet aquest…) amb plàtan (la fruita esdevinguda símbol de l’antiracisme). L’hem treta d’un llibre que ens vam dur d’Anglaterra i que ja ha aparegut altes cops per aquest bloc. Per exemple, en aquest plumcake de dàtils o aquest pastís de xocolata, tot un clàssic de casa nostra. Amb les mides que us passo surten 15 peces d’uns 6×6 centímetres. Pero, ei! No dubteu: feu tota la mida, que no us en penedireu! 😉
175 grams de mantega tallada a daus
300 grams de sucre “light muscovado” (no us atabaleu, amb sucre moreno surt estupendu, també)
175 grams de xocolata negra trencada a trossos
100 grams d’anous trencades a trossos
3 ous batuts
2 plàtans madurs aixafats amb forquilla
100 grams de farina
7 grams de llevadura en pols (feu el que pogueu amb la bàscula…)
30 grams de cacau en pols
Som-hi va, que és molt fàcil! Posem el sucre, la mantega i la xocolata en una cassola al foc i ho escalfem amb alegria fins que estigui ben fos i mesclat. Ho treiem del foc. Ara bé l’hora d’afegir les anous, els ous i els plàtans. Quan estigui de nou tot barrejat, afegim la farina, la llevadura i el cacau el pols. Nova mescledeta i cap una safata d’uns 18×28 centímetres. Mitja horeta al forn, que haurem preescalfat a uns 180 graus i llestos. Ha de quedar ferm del centre, punxue-lo, d’acord? Ho deixem refredar i llavors podrem fer els quadradets
Francament, queda un brownie molt bo. És ben sabut que la xocolata negra i el plátan casen molt bé. Aquí hi afegim el punt cruixent de les anous, que li donen (més) sabor i ajuden a trencar una textura tova, humida, molt british… i que a nosaltes ens enxisa! Si a sobre te’l menges com un petit acte íntim antiracista… doncs la cosa encara puja uns punts el grau de plaer!
Quan era xiquet, anar a Castelló amb mun pare era una de les meves aventures preferides. Massito hi anava regularment per qüestions de paperassa relacionades amb la fleca i, de tant en tant, a trafegar amb algun representant de farines. Com sabia que m’agradava acompanyar-lo, sempre que podia s’ho combinava per a que el meu calendari escolar em deixés anar-hi. Era així de bon paio, ell.
Vist amb ulls d’un xiquet de vuit anys, el viatge (sí, viatge…) a Castelló tenia gairebé un component èpic; un nosequè de cosa extraordinària. Tot i que amb prou feines eren 90 quilómetres. Clar que les condicions ajudaven a posar-se en situació trascendent: imagineu-vos la N340 als anys vuitanta, plena de bonys, estreta i mal acondicionada, farcida d’un tràfic insofrible amanit amb una gran quantitat de camions de gran tonatge que amb prou feines arribaven al límit dels 80 quilòmetres per hora. Si a això hi afegiu un Renault 6 (verd metalitzat, per més senyes) carregadet de quilòmetres i sense aire condicionat ni direcció assistida ni punyetes… Trajecte entretingut, vaja. I preocupant, des del punt de vista de la sempre patidora matriarca Massita…
La road movie en qüestió, però, tenia final feliç. Des del meu punt de vista dos, concretament. El primer era poder veure a Magnum en persona. Sí, tu: Tom Selleck treballava a l’Associació Provincial de Forners i Pastissers de Castelló. Superbigoti inclòs, és clar. Resulta que l’investigador privat hawaià que jo seguia amb passió per TV3 tenia un doble que vivia a Castelló i ens atenia amb aquella veuota gruixuda i fonda que em tenia tota l’estona amb la boca oberta. Tenia un punt catxondo i fascinant, veure allà al davant un tio tan semblant al Magnum…
El segon motiu, i ja us ho podeu imaginar, era gastronòmic. Mun pare va ser un home de gustos senzills però ben definits, precisos. No fou una persona amant dels luxes. Un fill de vídua de guerra d’una familia modesta de poble no pot ser-ho. Però sí que xalava fent allò que li agradava. I el que li agradava quan anàvem a Castelló era menjar ximets…
Aquesta joia vermella, cruixent, humida, gustosa és el que anàvem a buscar a Castelló... Nyam! | Olletadeverdures.cat
El viatge s’organitzava estratègicament per fer que la nostra estada a Castelló coincidís amb l’hora d’un àpat, fos esmorzar o dinar. Només hi havia un dubte, a l’hora d’anar a endrapar: on ens els menjaríem. La tria sempre estava entre El Chiki i el Virginia, dos bars setenteros que passaven per ser els que feien els millors ximos. Segons mun pare, esclar. Li (ens!) agradaven tant que fins i tot hi anàvem encara que fos massa tard. Tot sovint, pactàvem no dir-li a la mare que ens havíem fotut un ximo a la una, de pressa i corrents, just abans de sortir pitant cap a Vinaròs per arribar a dinar cap a les dues. Sempre ens pillaven, però: servidor de vostès solia arribar amb poca gana…
Perquè clar, ja heu vist les fotos del post: el ximet, l’entrepà fregit típic de Castelló de la Plana, no és precisament una coseta modesta i lleugera. És un bitxo, una autèntica bomba des de qualsevol punt de vista. Com no ha ha de ser, si és un entrepà farcit de tomàquet fegit, tonyina, ou, pebrot, pinyons? I, per si tot això era poc, el panet es passa per la paella!
Calcular les mides necessàries per fer aquesta recepta és una mica arriscat. Dependrà de la mida del panet que feu servir i de quant aconseguiu farcir-lo. De tota manera, si us sobra mullat sempre podeu fer un coquet… Aquí van les mides per 6/8 entrepans de la mida dels de les fotos:
6 o 8 panets del tipus ximet (més ample del mig que de les puntes. Vegeu aquí una foto)
1/2 quilo de tomàquet natural sense pell i picat molt petit a ganivet
1 ceba petita picada a ganivet
1 pebrot escalivat o cuit al forn (només en farem servir la meitat, però)
1 llauna de tonyina d’uns 80 grams
Un grapat de pinyons fregits
1 ou dur
1 ou batut
Una mica de llet
Oli d’oliva verge extra i sal
El primer que farem serà posar fregir la ceba. Quan jo porti una estona, però sense que hagi agafat color, afegirem el tomàquet. Quan ja estigui gairebé cuit, afegirem la tonyina, els pinyons fregits, la meitat del pebrot tallat a trocets i un polsim de sal. La recepta clàssica diu que ho deixem coure tot cinc minuts. (Nosaltres, però, ho afegim tot quan el tomàquet ja està cuit. Trobem que si ho fem a la manera tradicional, la tonyina puja molt de sabor en coure-la). Un cop fet això, treiem la salsa i la deixem colar en un colador fi. Ha de quedar força eixuta, ja que sinó mullarà massa el pa i el tencarà. Quan estigui colada, afegim l’ou dur picat no massa petit (vegeu-la aquí).
Així de 'monos', dauradets i cruixents (i de boníssims!) són els ximets... | Olletadeverdures.cat
Ara ja podem farcir el panet, que haurem buidat com ja haureu vist aquí. El mullem una mica, molt poc, amb llet que ahurem posat en un plat i amb ajuda d’una cullereta el banyarem un pèl per dins. El farcim amb una cullerta petita apretant per a que quedi ben ple i sense bosses d’aire a dins. Tampem posant la punta del panet a l’inrevès i aguantant-la amb un escurdents. El passem per ou batut i cap a l’oli, que ha de ser una mica abundant i ben roent. Pim, pam, un parell de voltes i cap a fora, a escórrer sobre paper absorvent.
En els podem menjar tebi o fred. Tebis, la veritat, són brutals. Entre el cruixent del pa i el mullat humit i consistent a dins. El calent de fora i el punt més tebi de dins… La ceba, la tomata, el punt quallat de l’our dur… Enteneu, oi, que pretenguéssim enganyar a la matriarca Massita fent el golafre per Castelló?
On, quan i per què es menjava?
Preparant el post m’ha assaltat la curiositat de conèixer una mica més d’aquest entrepà tan curiós. Per mi, era un menjar molt associat a Castelló. A més, sabia que hi estava molt estès, allà: no només els trob(av)es als dos bars on anem el pare i jo. Es troba(va) a tots els bars. És més: i a totes les fleques. De fet, Agus, un seguidor d’Olleta a Facebook, ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que el va inventar un forner per treures de sobre un excedent enorme de panets petits.
Total, que tenia ganes de reconstruir una mica la història d’aquest plat convençut que era exclusiu de Castelló. Així que vaig agafar un llibre fantàstic (i monumental: 574 pagines) que es diu Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes. Els seus autors, Joan i Pere Agustí (fill i pare), en diuen això: “Abans les iaies o les mares solien fer-los com a cosa extraordinària per a sopar algun dia, però sobretot per esmorzar o berenar el dia de la Magdalena, per Carnestoltes, Pàsqua o per anar d’excursió”. El seu origen, doncs, era un plat per a dies importants, diferents. No com ara que s’ha fet quotidià.
Tot i això, els autors no expliquen sobre els seu origen o per on es menja. Però donen una pista: “el nom canvia segons els llocs (pitos, pepitos, ximets…) però tots fan referència al mateix menjar”. O sigui, que la cosa està extesa per fora de la ciutat. La qüestió era per on. Jo tenia (en passat) una cosa clara: que a Vìnaròs no eren habituals. Però parlant amb els nostres seguidors a Facebookvam saber que hi havia un bar portant per castelloneros on en feien i on molts dels qui el coneixien (i estimen!) els van menjar allà. Joan i Agus ens en van fer cinc cèntims i n’explicaven el caràcter excepcional: el feien perquè eren de Castelló. I mun pare i jo inventant-nos excursions per menjar-ne!
Un altre dia, parlant amb ma germana, em va explicar, mig sorpresa perquè per ella també eren només d’allà, que la seva amiga Dolors li havia explicat que de petita n’havia menjat perquè la seva àvia li n’havia fet regularment per berenar. De fet, dos blocaires Vinaròs que ens estimem molt també els fani tenen el record de l’àvia Pepa cuinant-los. Ara, la cosa es va posar especialment interessant quan una altra seguidora de Facebook ens va explicar que una amiga seva de Gandia els coneixia i en deia (su sóna?) pepitos. Enllaçava aquest post, que explica moltes coses interessants.
Aquest post diu, per exemple, coses com aquestes: “Com són una recepta popular el seu origen és incert, però pels seus ingredients i contundència cal destacar el seu paper com a aliment trencador del dejú de Quaresma. ‘Que no ens deixen menjar carn? Pos farem un pepito…’”. Explica, amb força gràcia, que la Quaresma era un temps de penuria i molta gana per les classes populars del nostre país, que buscaven amb aquesta bomba calòria tant tapar la gana com burlar les exigències de l’antiga Quaresma; la que no hi havia més remei que seguir… Ho sigui, no només no era exclusiu de Castellò, sinó que també era tradicional a l’altra punta del País!
Sembla, doncs, que els ximets són una menja tradicional d’una part ben grossa del centre del País Valencià, que va almenys de Castelló a Gandia tant per la costa com per l’¡interior. I que un plat tan luxuriós, com tants d’altres, tenen un origen popular lligat a festes religioses i les seves exigències.
En qualsevol cas, vinguin d’on vinguin, feu-nos cas: tasteu-los. De veres, feu-los i proveu-los. Estic segur que us encantaran! Ja sabeu: mun pare i jo erem capaças d’anar a Castelló a buscar-los… 🙂
Roger Mas és, sense cap de mena de dubte, un dels músics catalans actuals que més em fa trempar. És posar algun dels seus discos, especialment el que va enregistrar amb la Cobla Sant Jordi, i la pell comença a eriçar-se. De fet, l’espectacle que va fer girar per Catalunya a partir d’aquest disc és l’únic concert que mai hem repetit, a Barcelona i a Manresa. I no l’hem vist més perquè no hem pogut! Que em posa musicalment parlant, vaja… 😉
El vaig descobrir relativament tard, fa un parell d’anys, gràcies a dues amigues solsonines militants. Ens van dur al primer concert-assaig de l’espectacle que feia amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelonai des de llavors me’n vaig enamorar. Tanta passió musical em va portar, inevitablement, a voler saber d’aquest xicot de Solsona que sembla tan bona persona com bon músic és. Així que em vaig posar a seguir-lo a Twitter, em vaig fer fan de la seva pàgina de Facebook i em vaig posar a tafanejar les fotos que puja a Instagram. I un dia d’aquests, pam! Allà estava: una foto-recepta amb el plat de pasta que més li agrada.
Es tan senzilla com bona. Per esperits sensibles... 😉 | Olletadeverdures.cat
Una recepta ben senzilla que ja us avanço ara, tal com la va explicar ell a Instagram: espaguetisi espinacs bollits junts, un bon grapat de parmesà ratllat i rajolinot d’oli d’oliva. Ell no ho diu, però ja m’imagino que oli d’oliva verge extra. Ja no sé si de Les Garrigues, però me’l puc imaginar consumint oli de la seva terra o algun italià de la zona de la seva parella. Un home que actua sempre amb unes espardenyes catalanes posades no deu gastar altres olis. Dic jo, vaja. I d’espinacs, el menat sancer per dos persones. Tampoc ho diu ell, però jo m’hi fico.
No cal haver tafanejat massa per saber que la seva parella és italiana. Per tant, no em va sorprendre que no fos la més o menys habitual recepta de pasta amb alguna combinació de tomàquet i formatge, la seva favorita. De fet, quan ho vaig comentar amb una amiga que el coneix una mica em va dir: això és “cosa de la tal“, significant tal el nom de la seva parella que no sé si es tan conegut com el fet que sigui italiana. O sigui, un recepta de pasta que s’escapa de l’habitual per aquesta banda del planeta i favorita d’un paio que t’emociona. Òbviament, l’havíem de fer. Sense discussió.
Un parell de trucs per gaudir-la especialment . Cuineu-la escoltant els seus discos. Us quedarà més bona. Sobretot si feu coincidir el llançament del parmesà amb algun dels moments en què entra tota la força dels instruments d’aire a la versió d’ Un home i un elefantque va enregistrar amb la Cobla . Us quedarà carregadet de formatge i repartit cosa fina!
Segon consell: menjeu-la escoltant els seus discos, també. Us eriçarà la pell. Sobretot, si feu coincidir el primer mos amb el final d’El Dolor de la bellesa, també en la versió Cobla. La teniu aquí a sobre. Si sou gent sensible us costarà, quan començi el tram final amb eixa trompeta al més pur estil western del Morricone, no aixecar-vos de la cadira i començar a moure els brassos compulsivament com si estiguessiu dirigint una orquestra mentre mireu cap al sostre amb els ulls tancats, extassiats. Però si us aguanteu i aprofiteu aquest moment per fer el primer mos, veureu com la pasta té un altre gust.
Ja ho sé, sóc un exagerat. Però quan s’escapa el fan que tinc tancat i barrat a dins meu, em surten posts sentits i abrandats. Aquesta música, aquesta veu (aquesta veu!) i aquesta sensibilitat per modernitzar els sons tradicionals em tenen el cor robat. I a sobre, fa plats de pasta interessants. Oh!
Salut, mestre Mas!
P.S.: Òbviament, he escrit el post escoltant-lo amb la cobla (ja he avisat, que m’agradava molt!). I m’han agafat unes ganes loques de foter-me’n un plat… Nyam!
en petit cogombre, pastanaga, ceba i qualsevol altra verdura que posaríeu en una amanida i també ratllem uns quants tomàquets
Olleta de verdures 
