Platillo ibèric de carxofes i pèsols

Cada Nadal, els pares de Kissumenja encarreguent un pernil ibèric de la zona de la Sierra de Aracena. Forma part indestriable del ritual d’aquestes festes a casa nostra. De fet, encarregar-lo gairebé en representa el tret de sortida: juntament amb la preparació del pernil d’ànec casolà que fa la meva sogra, el primer indicador que el Nadal s’apropa és quan mun sogre diu: “Habrá que ir encargando el jamón, eh?”.

Des de fa uns anys, el pernil arriba des de La última dehesa. Com us podeu imaginar, no és casualitat: és un assecador d’embotits d’Hinojales, d’on ve la mare de Kissumenja, al cor de la D.O. Jamón de Huelva -i a 20 quilómetres en línia recta del mític Jabugo. La tria, però, no és només per raons romàntiques. Com us podeu imaginar, el propietari de l’assecador és el primo de la hermana del hijo de… que dóna la seva paraula sobre la bona qualitat de pernil que envia a los nietos de tal, que estan en Cataluña. És un pernil amb garantia personal. Poca broma.

Cada Nadal, doncs, m’agrada estar-me al costat del meu sogre quan enceta el pernil. Jo no ho sé fer i m’agrada veure la seva habilitat amb el ganivet i la delicadesa dels seus moviments. Llavors, la conversa sempre gira al voltant del mateix: “A ver si no nos sale salao”, “El del año pasado estaba un poco tierno, a ver este” o “Parece que está vetadito, nos lo ha mandao de los buenos”. Ara, si hi ha un tema recurrent, aquest és el de l’excedent de greix del pernil.

Pesols_carxofes.jpg
Ull al suc, que és gairebé el millor del plat! | Olletadeverdures.cat

Cada any, al meu sogre li agrada recordar com de petit a casa seva guardaven el greix i el feien servir per molts altres plants, inclòs engordar el caldo. “No estaba la cosa como para tirar . Jo me l’escoltava tots els anys amb interès diguem-ne històric i antropológic, però no pas culinari: a casa mai hem fet res del greix del pernil. De fet, a casa meva el pernil no s’ha afegit mai a cap plat guisat ni tampoc s’ha posat cap os al brou. És més, a casa dels meus sogres també feia anys que no en feien res. Els temps han canviat, certament.

Enguany, però, una frase aparentment inòqua em va fer canviar de xip: “Ahora la gente  lo congela y lo usa a lo largo del año”. Ep. No calia emprar-la tota de cop, ni menjar tot un mes coses amb regust de pernil ni tampoc tenir la nevera plena d’aquelles coses que sense el vermell de la carn del pernil perdien tot l’interès. Enguany, doncs, tinc mig calaix del congelador ple de paquetets de greix  disposats a alegrar-nos uns quants plats.

El primer ús que en vaig fer va ser un plat improvisat. Volia fer aquests pèsols que tant ens agraden de la Kissumenja. Què millor que versionar amb el greix del pernil del  sogre un plat familiar tan present a la seva infantesa? La cosa, però, va canviar força: vaig veure que no tenia ous i en canvi hi havia tres carxofes malvivint a la nevera des de feia dies. Així, que tocava un plat ambelquehiha.

Vaig agafar una ceba blanca mitjana i la vaig picolar petita. La vaig posar a sofregir suaument a la cassola mentre tallava ben finet una tira d’uns 150 grams de greix de pernil, una mica entreverat de carn del porc. Quan la ceba blanquinejava, vaig afegir el greix i ho vaig tapar. De seguida es va posar transparent i als dos minuts ja pujava una oloreta de pernil que enamorava.

Vaig agafar les tres carxofes i les vaig pelar i partir en quarts. Quan em va semblar que a la ceba li faltava poc per començar a confitar, vaig posar les carxofes i vaig pujar el foc al màxim per a que les rostís una mica. Tres minuts remenant sense parar i llavors 200 mililitres de brou de verdura que tenia mig perdut pel congelador -en concret, el vaig trobar sota la tira de greix de porc que vaig agafar per fer el plat… 😉 . 10 minuts coent les carxofes i hi vaig llançar els pèsols. Sense tapar la cassola per a que s’evaporés una mica de brou, ho vaig tenir fins que els pèsols van estar cuits. Ho vaig rectificar de sal i llestos.

Xe, va quedar un plat boníssim. Gust de verdures però amb un toc molt elegant del greix del pernil i una aroma sensacional. Ara, el que va quedar espectacular va ser el brou. En la meva imaginació, el platillo havia de quedar més aviat sec, però quan vaig tastar el que en aquell moment em va semblar un excès de brou, vaig decidir que seria un plat caldós. I quin gran encert!

A casa el tornarem a fer. Perquè tenim un munt de greix de pernil i perquè ens ha agradat. Potser faig un parell de proves: potser hi poso un toc de pimentón de la Vera per donar-li un toc fumat -vaig estar a punt de fer-ho però em vaig frenar perquè jo en posaria a tot!- i potser el proper el faig amb brou de carn amb os de pernil, per reforçar el porc. Però no ho tinc gaire clar, perquè així com us els he explicat va quedar boníssim!

 

Salut (i greix de pernil!!!)

Amanida de patates Feniciana

El meu fillol és un personatge -en el bon sentit del terme- que ja ha aparegut per aquí. És aquell llepafils que s’inventa receptes del seu gust perquè amb prou feines li agraden mitja dotzena d’ingredients i una desena de combinacions. És aquell amant de la rutina gastronòmica que té una dotzena de restaurants fitxats i sempre que hi va demana els mateixos plats.

Òbviament, quan ve a Barcelona aplica el mateix criteri: a força d’haver de menjar, l’hem dut a una dotzena de llocs i sempre que passa per casa del padrí hem d’anar a menjar a alguns del llocs que té controlats i sempre hi demana el mateix. Un dels seus llocs favorits  Barcelona era el recentment tancat restaurant libanés Feniciana, germà sofisticat del Fenicia -tots dos al Passeig de Sant Antoni, a Sants. Resulta que un dels gustos del noi són les espècies, en especial el curri. I clar, la cuina de les ribes sud i oriental de la Mediterrània li semblen sensacionals. Així que el Liban és una mena d’Ítaca culinària.

IMG_4955.JPG
Fresques, lleugeres i saboroses- Què voleu més, amb la calor que fa?! | Olletadeverdures.cat

Allà va provar el plat que avui compartim amb vosaltres. Li va agradar tant, que li va demanar a sa mare que l’aprengués a fer per poder gaudir-lo a casa seva a Vinaròs. El darrer cop que el xaval va estar per aquí vam anar a sopar al Fenicia -fan les receptes que feien al Feniciana- i, la veritat ens va encantar. És una amanida de patata freda amanida amb all, menta i julivert. Un plat fresc i lleuger que ens sembla fantàstic per a l’estiu o per fer quan tens convidats a casa -de fet, és un disc força solicitat a casa ma germana…

La recepta no pot ser més sencilla. Bolliu o coeu al forn unes petates amb pell. Mentrestant, feu una picada amb all, menta, julivert i oli d’oliva verge extra. Quan les patates estiguin fredes, les peleu i les amaniu generosament amb la picada. En l’amaniment està la clau i el toc personal. Per exemple, ma germana ha acabat eliminant el julivert i la fa amb molta menta. Mun fillol la prefereix ben carregada d’alls. A nosaltres ens agrada menys picant i amb tanta menta com julivert -li dóna un toc herbaci que ens encanta.

Les patates que veieu a la foto les vam fer acompanyades d’unes aletes de pollastre rostides a la llimona, però poden acompanyar qualsevol plat. Fins i tot les hem dutes a la platja per a un dinar informal i un punt diferent. En tot cas, una amanida ideal per a dies de calor i poca gana.

Salut!

Timbal de patata, brandada i pebrots del piquillo

La setmana passada vaig pujar una foto a Facebook d’una recepta que vaig improvisar amb quatre coses que tenia per la nevera. És la típica foto que puges per a donar-li vidilla a la pàgina del bloc i sense cap altra pretensió que compartir una combinació que ha sortit encertada sense ser res extraordinari. Però la cosa va triomfar: un munt de visionats, un bon grapat de likes i, a més, una lectora ens va demanar que pugéssim la recepta al bloc. Encara una altra ens va fer una pregunta sobre com estava cuinada. Resultat de tot plegat: post sobre una recepta improvisada a petició dels nostres lectors. Que als lectors se’ls ha de tenir contents! 😛

A veure, la cosa és molt senzilla i parteix d’un petit problema: vaig comprar un pot de pebrots del piquillo per farcir-los de brandada. Però quan vaig obrir el pot, la majoria estaven una mica massa tous i es trencaven molt fàcilment. Així que ho vaig haver de salvar d’alguna manera. És així com va sortir el timbal de patata amb brandada de bacallà, piquillos, picada d’all i julivert i olivada negra. Ingredients per a la típica parella sense fills:

400 grams de patata

250 grams de brandada de bacallà

100 grams (aprox) de tires de pebrots del piquillo (aquí som molt fans dels de Pedro Luís)

Picada d’all i jluivert

Olivada negra

Sal i oli d’oliva verge extra

FullSizeRender.jpg
De vegades encertes, barrejant les coses que tens per la nevera… | Olletadeverdures.cat

Posem la patata bullir ja tallada a daus. Un cop en Borja, cuiner de l’Àtica Restaurant, em va explicar que si es comença a bollir amb aigua freda el puré surt millor. O així ho vaig entendre i així ho faig. A mi com més m’agrada és fet amb tenedor (no gaire fi) i només amb oli d’oliva i sal (sense mantega). El fem i el reservem, perquè el plat és fred.

Mentrestant podem aprofitar per fer la picada tradicional d’all i julivert i per batre una mica la brandada per esponjar-la. La que jo vaig comprar era una mica massa espessa per a com jo la volia i la vaig batre una mica amb un rajolí extra d’oli d’oliva. Posem a escórrer les tires de pebrot, que les volem sense gaire aigua.

I ja podem muntar el plat. Nosaltres vam fer servir un motllo, com podeu veure a la foto. Base de patata i a sobre la brandada. Treiem el motllo i hi posem a sobre les tires de pebrot, una petita cullerada d’olivada (a nosaltres ens encanta aquesta, dolça) i una culleradeta de picada d’all i julivert. És el suc verd que es veu a la base del plat.

La veritat és que va quedar molt bona. Això sí: és un plat contundent. Amb el de la foto vam dinar i vam acabar més que tips! De fet, la propera vegada que la farem (perquè sí, repetirem) posarem menys patata (uns 300 grams) i mantindrem la mida de bacallà. No només per a que sigui més llaugera; també per a que es noti més el gust del bacallà, que ens agrada molt. Així mateix, farem una prova sense picada d’all i julivert. O la posarem amb moooooooolta cura, perquè si no controles domina el plat de seguida. I no: el que mola és el gust de patata, brandada i piquillo. De fet, la picada i l’olivada la vam posar per donar-li un plus al plat, més color, més contrastos.

Com veieu, és un plat sense cap complicació ni cap misteri. Però és d’aquells plats que combinen sabors coneguts i bones que lliguen bé i donen un plus un cop combinats. Ja ens direu què us sembla, si la feu… 🙂

Salut!

 

El cuscús de la Rosa

Una de les poques coses que m’agrada de ser interina i estar cada curs en una escola diferent és que de totes elles m’he emportat alguna amistat. En un d’aquests sopars que faig amb les amigues trobades pel camí laboral, una d’elles va fer un cuscús que em va semblar molt bo i li’n vaig demanar la recepta. No hi havia pensat mai més i l’altre dia, intentant fer neteja de tot el correu acumulat, la vaig retrobar i, mare com passa el temps!, fa quatre anys que tinc pendent aquest post!!!

De receptes de cuscús n’hi ha moltes, ho sé, però aquest és especial perquè és el de la Rosa. A més, ara que fa tanta calor no està mal recordar un plat fresc com aquest.

Piquem ben petit cogombre, pastanaga, ceba i qualsevol altra verdura que posaríeu en una amanida i també ratllem uns quants tomàquets. La Rosa ho fa a ull, però el que sí em va dir és que hi ha d’haver força més quantitat de tomàquet que de la resta de verdures. Ah, i no oblidem d’afegir-hi menta! Aquí hi afegim el cuscús que ja hem bullit.

Espremem dues taronges i barregem el suc amb una mica de sal i oli. Ho afegim a la resta i es deixa reposar. I ja està!

Una recepta tan senzilla que a mi no em va quedar ni tan fresca, ni tan saborosa com a ella. Coses de ser Kissumenja, què hi farem… I sí, m’heu enganxat: no era tant per la recepta sinó per ensenyar la nova adquisició al pis. Oi que és una taula molt bonica? 😉

P.S.: Fa tant de temps que no publico res, que la mida i el lloc de la foto és el millor que he aconseguit després d’estar barallant-m’hi mitja hora…

Platillo de carxofes, patates i confit d’ànec

Els qui ens seguiu de fa temps sabeu que no solem parlar gaire d’esdeveniments muntats per marques i que busquen convertir els blocaires en publicistes gairebé de franc dels seus productes i serveis. Ho hem fet, i tant. Com aquí o aquí. Però la nostra política davant d’això l’hem anat afinant poc a poc i és molt clara: només acceptem propostes de petits (o mitjans, si s’escau) productors arrelats al territori que treballin amb elaboracions que a nosaltres ens agraden; ens motiven. I sempre, això sí, ens reservem el dret a publicar dedicar-los un post o no.

Per això, quan la gent de Benihort ens van escriure per dir-nos si volíem una caixa de carxofes seves i parlar-ne al bloc si ens agradaven els vam dir aquest “sí, però”: no us garantim que fem un post. He de ser honest: era mentida. Sabia que en parlaríem. Per tres raons. La primera, perquè les carxofes amb D.O.P Benicarló que ens enviaven compleixen les condicions que posem: ens agraden i són de la terreta, de la comarca de Massitet. La segona, que Benihort és una cooperativa agrícola molt potent i força vinculada al Maestrat. I la tercera… Doncs la tercera era que el mateix dia que ens escrivien des de Benihort nosaltres estàvem enllestint un post on declaràvem el nostre amor a les carxofes benicarlandes… 😉

Per tant, dedicar una part d’aquest post a parlar-vos de les carxofes de Benihort que podeu comprar per internet no ens suposa cap mena de problema moral. Ni molt menys. És més, hem aprofitat Per fer una recepta feia setmanes que em rondava pel cap però que no acabava de trobar el moment de fer-lo: Platillo de carxofes, patates i ànec confitat.

IMG_4070.JPG
Us en menjaríeu dos plats com aquest, ja us ho dic ara! | Olletadeverdures.cat

La idea no és del tot meva. Me la va donar, com tantes altres, un dels meus mestres inspiradors a la cuina, en Xesco Bueno (aka Gastromimix), xef de Ca l’Esteve. Un dia vam anar a sopar a ca seva i ens va regalar una amanida basada en carxofes confitades amb greix d’ànec. A mi de seguida em va venir al cap el pot de molles d’ànec confitades que tenia per un armari de la cuina. Va ser rebre les carxofes de Benicarló i posar-me a cuina.

Carxofes i ànec, però, em semblava poc. Quedava pobre, un plat amb només dos ingredients, trobava. Com ho solucionem? Com ho fa la gent que en sap: trucant als qui en saben encara més! 😛 Així va ser com Xesco em va dir: “tens vegetals i proteïnes; li falten hidrats. Jo li posaria unes patates fregides“. I aquí estem, fent un plat senzill encara que una mica laboriós però realment espectacular. De veres, proveu-lo. Ingredients per a dues persones:

6 carxofes D.O.P Benicarló comprades per internet a Benihort 😛

1 patata mitjana, d’uns 200 grams o patacons petits (nosaltres la vam fer amb patacons, és més pràctic)

150/200 grams de carn d’anec confitada (estic segur que amb pedrers també funciona)

Oli d’oliva verge extra (Entornalls, per exemple), sal i pebre negre molt

Primer de res escalfem el pot de confit en aigua calenta (com si féssim un bany maria) per desfer el greix i posar-lo a la cassola on courem les carxofes. Aquesta pot ser la part na mica més farragosa, ja que al greix de la part interior li costa un mica desfer-se i has d’anar buidant el pot a poc a poc. Ho podeu resoldre més fàcil si compreu greix d’ànec, però no és necessari i tampoc es fàcil de trobar.

Mentre, pelem les carxofes i en deixem només els cors, que tallarem a quarts. Amb les restes podeu fer aquesta crema de carxofa, si voleu. Les posem a la cassola i les cobrim amb el greix. Aquest punt també és delicat, ja que la cassola ha de permetre que entrin totes les carxofes però que el greix les cobreixi. Segons com sigui el pot de confit o la cassola, això pot no passar. Les deixem confitant, sense que bulli el greix. Nosaltres ho vam fer posant la cassola de les carxofes al bany maria, no directe sobre els fogons.

Mentre, bullim o coem les patates amb pell al vapor. Quan les tenim cuites les retirem. Ara arriba el moment home-orquestra. Agafem les molles de carn d’ànec i les posem en un paella a escalfar i saltar lleugerament. Aprofitarem per pebrar-les i, si s’escau, afegir un punt de sal. Mentre fem això fregim a foc molt fort les patates tallades a galls o com més us agradi. només les volem daurar, que ja les tenim cuites. Fetes així quedem menys greixoses, que la resta del plat ja ho és prou. Si les carxofes les hem fetes amb temps i estan fredes, les hem d’escalfar fins a que estiguin tèbies. I ara munteu el plat: amb tota la gràcia que sigueu capaços, aneu alternant patates, carxofes i carn per que muntar un platillo una mica vistós. Compte amb les carxofes, que si estan ben cuites tendeixen a desmuntar-se! 😉

Avís per a navegants: si el feu repetireu. De veres. És un platillo gustós amb un munt de textures: les carxofes es desfaran a la boca, la carn estarà melosa i les patates cruixiran i contrastaran amb tota la resta. A més, les carxofes conserven el gust vegetal però tenen el matís del gust de l’ànec. Un vi blanc fresc i una mica àcid o un cava un pèl estructurat us aplanaran encara més el camí cap al cel gastronòmic.

Salut i carxofes, estimats!

P.S.: La gent de Benihort són molt enrotllats i ens han donat un codi promocional per a vosaltres. Si compreu les seves carxofes per Internet (que us porten a casa en un pim-pam) i poseu el codi B020 , us faran un descompte per haver llegit aquest post. Si les proveu, ja ens direu què us semblen! 🙂

Tria de receptes per Nadal

Fa uns anys es va posar de moda, entre el gastrobloguerisme local, publicar pels volts de Nadal un post on s’arreplegaven i endreçaven aquelles receptes que els autors trobaven que tenien prou categoria com per posar-les a taula en un dels múltiples àpats que fem per Nadal en aquest tros de món.

Tot i que servidor de vostès havia considerat fer-ho algun mes de desembre, sempre ho acabava descartant. Una mescla de mandra i de sensació de voler aprofitar receptes ja fetes per aconeguir més visites -una de les obsessions que solem patir tots els blocaires, també els d’anar per casa com nosaltres- m’ho ha impedit durant un bon grapat d’any.

Fins ara. I que ho ha fet canviar? Doncs que un bona amiga em va dir fa uns dies: hauries de fer un post on teniu totes les receptes aquestes xules que ens arreglarien un menjar de dinar a més de dos i més de tres? I llavors vaig pernsar que ves que no estigués equivocat i que un post d’aquesta mena podia ser útil per més gent. El primer, per nosaltres mateixos: entre gairebé 300 receptes publicades, ja no sé ni quines tenim.

Total, que aquí teniu una vintena de receptes ordenades per categories. El criteri per triar-les entres les gairebé 200 que tenim al bloc ha estat molt clar: només hem inclòs les que nosaltres hem posat a taula alguna Nadal i han tingut èxit d’acceptació. Validesa contrastada! 😉

Entrants
Com a moltes altres cases, a la nostra no fem un menús amb dos o tres plats per Nadal. El que seria el primer està format per un munt -cada cop menys, per sort- d’entrants a partir dels quals cadascú es munta el seu plat. Els hem ordenat entre els més clàssics -alguns carrinclons, nostàlgics fins i tot amb poca categoria diria algú- i els més modernillos.

DSC_0246.JPG
La copa de quallada de foie és molt fàcil però elegant, oi? | Olletadeverdures.cat

Entre els clàssics que hem menjat a casa nostra hi ha els dàtils farcits d’ametlla i embolcallats amb pernil ibèric, les mallorquines torrades amb sobrassada i mel i una creació de ma germana: galets farcits de carn de cranc. Les croquetes de rap també queden bé, la veritat. I, esclar, unes kokotxes al pil-pil alegren qualsevol trobada familiar…

Entre les tapetes modernilles que han entrat amb força a casa nostra per nada destaquen aquestes tres que vam aprendre del mestre Xesco Bueno: sandvitx de poma i foie micuit, capuccino de boletsquallada de foie i pera tofonada. Feu la que feu triomfareu. I si feu les tres, hat-trick rotllo Messi. M’explico?

Rostits
Com que nosaltres som una gent com Déu mana (ehem!), el dia de Nadal és sinònim de carn rostida. Això sí, hem fet rostits de totes carns, tècniques i acompanyaments. Ens agraden molt, per diferents, les galtes de porc amb el toc de l’Àtica i fins i tot vam aconseguir fer una recepta de la Ruscalleda: rostit de capó, pinya i dàtils. Va triomfar molt el pernil de porc rostit sencer i vam aconseguir farcir -amb el suport de la sogra- un pollastre de festa major. I el rostit de xai marinat va ser ben sorprenent Ara bé, el rei dels rostits segueix sent la llata de vedella a baixa temperatura. Oh!

llata_plat.jpg
La llata a baixa temperatura és sensacional, de veres… | Olletadeverdures.cat

Altres carns
No només de rostits viu el clan Olleta, encara que gairebé. Aquí teniu un parell de plats de carn ben bons que van fer cap a la nostra taula un parell de cap d’anys diferents: un xai guisat es-pec-ta-cu-lar que vam aprendre a fer al País Basc i un confit d’ànec amb pommes salardaises fàcil i resulton per quedar bé amb la colla d’amics.

IMG_0651.JPG
El torrat és sexi, i aquest confit és addictiu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Un parell de peixos
Com que el dia de Nadal mengem rostit, la nit de Nadal fem plats de peix. En molts casos són receptes clàssiques que no hem pujat al bloc (rom al forn amb patates, rap amb llagostins), però hi ha dues receptes del bloc que hem fet i han triomfat. La primera és la nugà de rap, un plat tradicional valencià. El segon, que s’ha convertit en un clàssic que ens visita gairebé cada any és el mític fricandó de rap, vainilla i rossinyols de, un altre cop, el gran Xesco.

IMG_0042.jpg
El frincadó de rap ja és una clàssic contemporani, a casa nostra. Nyam! | Olletadeverdures.cat

 

Canalons: dels canònics als oficials
A casa nostra els canalons es mengen el dia de Reis. Un senyor comiat del Nadal que comença dos dies abans fent el rostit amb què farcirem els tubs el dia abans. Històricament havíem fet el canalons que l’àvia que la mare va reconstruir de la seva memòria. Són els canalons canònics. Un any, però, vam decidir posar una mica de foie. Al principi, la matriarca Massita no h ha veure gens clar -era fan dels canònics-, però quan els va tastar ja no en fem d’altres: de rostit amb foie i tòfona. De tant en juguem amb la beixamel, com l’any que la vam fer de ceps…

canalojpg.jpg
Supercanaló de rostit, fetge gras i tòfona. Sensacional. | Olletadeverdures.cat

I un parell de torrons per acabar
Si en una cosa som clàssics a casa nostra, és amb els torrons. Després de diverses provatures amb torrons estranys, a casa es mengen els clàssics. I entre els tradicionals, n’hi ha dos que els fem nosaltres: el torró de massapà de l’abuela Consuelo i el torró de cacauet de la Valldigna. Sensacionals els dos, què us haig de dir?

DSC_0302.JPG
Torró de cacauet. Proveu-lo, no ho dubteu… | Olletadeverdures.cat

Doncs aquí ho teniu: una vintena de receptes que, si voleu, us permet muntar un àpat sencer de Nadal des dels entrants fins a les postres. Si alguna us inspira per resoldre algun dels múltiples àpats que (encara) queden per fer aquestes festes, el post ja haurà valgut la pena. I jo no em quedaré amb la sensació d’estar servint-vos un refregit… 😉

Bon Nadal i millor entrada d’any, gent! Salut!

 

Ximet: l’entrepà fregit de Castelló

Quan era xiquet, anar a Castelló amb mun pare era una de les meves aventures preferides. Massito hi anava regularment per qüestions de paperassa relacionades amb la fleca i, de tant en tant, a trafegar amb algun representant de farines. Com sabia que m’agradava acompanyar-lo, sempre que podia s’ho combinava per a que el meu calendari escolar em deixés anar-hi. Era així de bon paio, ell.

Vist amb ulls d’un xiquet de vuit anys, el viatge (sí, viatge…) a Castelló tenia gairebé un component èpic; un nosequè de cosa extraordinària. Tot i que amb prou feines eren 90 quilómetres. Clar que les condicions ajudaven a posar-se en situació trascendent: imagineu-vos la N340 als anys vuitanta, plena de bonys, estreta i mal acondicionada, farcida d’un tràfic insofrible amanit amb una gran quantitat de camions de gran tonatge que amb prou feines arribaven al límit dels 80 quilòmetres per hora. Si a això hi afegiu un Renault 6 (verd metalitzat, per més senyes) carregadet de quilòmetres i sense aire condicionat ni direcció assistida ni punyetes… Trajecte entretingut, vaja. I preocupant, des del punt de vista de la sempre patidora matriarca Massita…

La road movie en qüestió, però, tenia final feliç. Des del meu punt de vista dos, concretament. El primer era poder veure a Magnum en persona. Sí, tu: Tom Selleck treballava a l’Associació Provincial de Forners i Pastissers de Castelló. Superbigoti inclòs, és clar. Resulta que l’investigador privat hawaià que jo seguia amb passió per TV3 tenia un doble que vivia a Castelló i ens atenia amb aquella veuota gruixuda i fonda que em tenia tota l’estona amb la boca oberta. Tenia un punt catxondo i fascinant, veure allà al davant un tio tan semblant al Magnum…

El segon motiu, i ja us ho podeu imaginar, era gastronòmic. Mun pare va ser un home de gustos senzills però ben definits, precisos. No fou una persona amant dels luxes. Un fill de vídua de guerra d’una familia modesta de poble no pot ser-ho.  Però sí que xalava fent allò que li agradava. I el que li agradava quan anàvem a Castelló era menjar ximets…

IMG_1995.JPG
Aquesta joia vermella, cruixent, humida, gustosa és el que anàvem a buscar a Castelló... Nyam! | Olletadeverdures.cat

El viatge s’organitzava estratègicament per fer que la nostra estada a Castelló coincidís amb l’hora d’un àpat, fos esmorzar o dinar. Només hi havia un dubte, a l’hora d’anar a endrapar: on ens els menjaríem. La tria sempre estava entre El Chiki i el Virginia, dos bars setenteros que passaven per ser els que feien els millors ximos. Segons mun pare, esclar. Li (ens!) agradaven tant que fins i tot hi anàvem encara que fos massa tard. Tot sovint, pactàvem no dir-li a la mare que ens havíem fotut un ximo a la una, de pressa i corrents, just abans de sortir pitant cap a Vinaròs per arribar a dinar cap a les dues. Sempre ens pillaven, però: servidor de vostès solia arribar amb poca gana…

Perquè clar, ja heu vist les fotos del post: el ximet, l’entrepà fregit típic de Castelló de la Plana, no és precisament una coseta modesta i lleugera. És un bitxo, una autèntica bomba des de qualsevol punt de vista. Com no ha ha de ser, si és  un entrepà farcit de tomàquet fegit, tonyina, ou, pebrot, pinyons? I, per si tot això era poc, el panet es passa per la paella!

Calcular les mides necessàries per fer aquesta recepta és una mica arriscat. Dependrà de la mida del panet que feu servir i de quant aconseguiu farcir-lo. De tota manera, si us sobra mullat sempre podeu fer un coquet… Aquí van les mides per 6/8 entrepans de la mida dels de les fotos:

6 o 8 panets del tipus ximet (més ample del mig que de les puntes. Vegeu aquí una foto)

1/2 quilo de tomàquet natural sense pell i picat molt petit a ganivet

1 ceba petita picada a ganivet

1 pebrot escalivat o cuit al forn (només en farem servir la meitat, però)

1 llauna de tonyina d’uns 80 grams

Un grapat de pinyons fregits

1 ou dur

1 ou batut

Una mica de llet

Oli d’oliva verge extra i sal

El primer que farem serà posar fregir la ceba. Quan jo porti una estona, però sense que hagi agafat color, afegirem el tomàquet. Quan ja estigui gairebé cuit, afegirem la tonyina, els pinyons fregits, la meitat del pebrot tallat a trocets i un polsim de sal. La recepta clàssica diu que ho deixem coure tot cinc minuts. (Nosaltres, però, ho afegim tot quan el tomàquet ja està cuit. Trobem que si ho fem a la manera tradicional, la tonyina puja molt de sabor en coure-la). Un cop fet això, treiem la salsa i la deixem colar en un colador fi. Ha de quedar força eixuta, ja que sinó mullarà massa el pa i el tencarà. Quan estigui colada, afegim l’ou dur picat no massa petit (vegeu-la aquí).

IMG_1978.JPG
Així de 'monos', dauradets i cruixents (i de boníssims!) són els ximets... | Olletadeverdures.cat

Ara ja podem farcir el panet, que haurem buidat com ja haureu vist aquí. El mullem una mica, molt poc, amb llet que ahurem posat en un plat i amb ajuda d’una cullereta el banyarem un pèl per dins. El farcim amb una cullerta petita apretant per a que quedi ben ple i sense bosses d’aire a dins. Tampem posant la punta del panet a l’inrevès i aguantant-la amb un escurdents. El passem per ou batut i cap a l’oli, que ha de ser una mica abundant i ben roent. Pim, pam, un parell de voltes i cap a fora, a escórrer sobre paper absorvent.

En els podem menjar tebi o fred. Tebis, la veritat, són brutals. Entre el cruixent del pa i el mullat humit i consistent a dins. El calent de fora i el punt més tebi de dins… La ceba, la tomata, el punt quallat de l’our dur… Enteneu, oi, que pretenguéssim enganyar a la matriarca Massita fent el golafre per Castelló?

On, quan i per què es menjava?
Preparant el post m’ha assaltat la curiositat de conèixer una mica més d’aquest entrepà tan curiós. Per mi, era un menjar molt associat a Castelló. A més, sabia que hi estava molt estès, allà: no només els trob(av)es als dos bars on anem el pare i jo. Es troba(va) a tots els bars. És més: i a totes les fleques. De fet, Agus, un seguidor d’Olleta a Facebook, ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que el va inventar un forner per treures de sobre un excedent enorme de panets petits.

Total, que tenia ganes de reconstruir una mica la història d’aquest plat convençut que era exclusiu de Castelló. Així que vaig agafar un llibre fantàstic (i monumental: 574 pagines) que es diu Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes. Els seus autors, Joan i Pere Agustí (fill i pare), en diuen això:  “Abans les iaies o les mares solien fer-los com a cosa extraordinària per a sopar algun dia, però sobretot per esmorzar o berenar el dia de la Magdalena, per Carnestoltes, Pàsqua o per anar d’excursió”. El seu origen, doncs, era un plat per a dies importants, diferents. No com ara que s’ha fet quotidià.

Tot i això, els autors no expliquen sobre els seu origen o per on es menja. Però donen una pista: “el nom canvia segons els llocs (pitos, pepitos, ximets…) però tots fan referència al mateix menjar”. O sigui, que la cosa està extesa per fora de la ciutat. La qüestió era per on. Jo tenia (en passat) una cosa clara: que a Vìnaròs no eren habituals. Però parlant amb els nostres seguidors a Facebook vam saber que hi havia un bar portant per castelloneros on en feien i on molts dels qui el coneixien (i estimen!) els van menjar allà. Joan i Agus ens en van fer cinc cèntims i n’explicaven el caràcter excepcional: el feien perquè eren de Castelló. I mun pare i jo inventant-nos excursions per menjar-ne!

Un altre dia, parlant amb ma germana, em va explicar, mig sorpresa perquè per ella també eren només d’allà, que la seva amiga Dolors li havia explicat que de petita n’havia menjat perquè la seva àvia li n’havia fet regularment per berenar. De fet, dos blocaires Vinaròs que ens estimem molt també els fan i tenen el record de l’àvia Pepa cuinant-los. Ara, la cosa es va posar especialment interessant quan una altra seguidora de Facebook ens va explicar que una amiga seva de Gandia els coneixia i en deia (su sóna?) pepitos. Enllaçava aquest post, que explica moltes coses interessants.

Aquest post diu, per exemple, coses com aquestes: “Com són una recepta popular el seu origen és incert, però pels seus ingredients i contundència cal destacar el seu paper com a aliment trencador del dejú de Quaresma. ‘Que no ens deixen menjar carn? Pos farem un pepito…’”. Explica, amb força gràcia, que la Quaresma era un temps de penuria i molta gana per les classes populars del nostre país, que buscaven amb aquesta bomba calòria tant tapar la gana com burlar les exigències de l’antiga Quaresma; la que no hi havia més remei que seguir… Ho sigui, no només no era exclusiu de Castellò, sinó que també era tradicional a l’altra punta del País!

Sembla, doncs, que els ximets són una menja tradicional d’una part ben grossa del centre del País Valencià, que va almenys de Castelló a Gandia tant per la costa com per l’¡interior. I que un plat tan luxuriós, com tants d’altres, tenen un origen popular lligat a festes religioses i les seves exigències.

En qualsevol cas, vinguin d’on vinguin, feu-nos cas: tasteu-los. De veres, feu-los i proveu-los. Estic segur que us encantaran! Ja sabeu: mun pare i jo erem capaças d’anar a Castelló a buscar-los… 🙂

Salut i ximets!