Pèsols, pernil i ou escalfat

M’estava mirant la ceba a la cassola i mentre la remenava em sembla que tenia una mica cara de babaua. A més de ser una recepta ben fàcil, deu ser el meu contacte més primari amb els fogons.

No entenc com Massitet no tenia notícia d’aquesta recepta, tot i que potser és perquè hi tinc una relació un pèl estranya: tant es pot dir “pèsols, pernil i ou escalfat” com “pèsols mama yo te ayudo.

Pèsols.JPG
Els pèsols del curs del Martí de 365mm.cat | Olletadeverdures.cat

No ho recordo molt bé, però en algun moment de la vida em devia fer il·lusió dir-li a la meva mare que si em deia alguna recepta fàcil que jo pogués fer, ella no s’hauria d’aixecar més d’hora abans d’anar a treballar per deixar-nos el dinar preparat.

Però és clar, això no va ser només un dia. Després dels pèsols van venir les llenties i altres coses que se’m cremaven a la cassola perquè jo estava més per altres històries que no pas pel foc. No sé si és veritat, però sempre he pensat que la meva relació amb la cuina ve força marcada per aquests dinars…

No recordo que mostrés cap mena d’enuig si em demanava si jo preparava el dinar, però sí que feia algun bufit si en el moment que havia d’estar vigilant la cocció feien alguna cosa més distreta a la tele o estava enganxada a algun llibre interessant o vés a saber. El què sé és que la cuina acabava perdent i jo intentant dissimular el descuit (crec que les llenties no m’agraden de tantes vegades que se’m van arribar a enganxar al fons de la cassola…)

Sigui com sigui, la cara de babaua de l’altre dia mentre remenava la ceba venia perquè ara, després d’uns quants anys, recordo aquella recepta i penso en què, quan ets petit, t’encanta ajudar la mama

Doncs bé, explicat el rotllo sentimentaloide, aquí teniu els ingredients per a dues persones i la recepta:

  • 1 ceba petita
  • 100 gr de pernil salat
  • 250 gr pèsols
  • 1 miqueta de pebre vermell
  • 2 ous

Sofregim la ceba en una cassola i quan està quasi daurada hi afegim el pernil (els talls no han de ser molt petits). Remenem una mica, afegim el pebre vermell (nosaltres vam utilitzar Pimentón de la Vera) i l’aigua justa per cobrir els pèsols que hi tirarem quan aquesta comenci a bullir. L’últim pas és escalfar els ous allà mateix un cop els pèsols estiguin gairebé a punt.

Pèsols_ou.JPG
Miro la foto i em transporto a casa... | Olletadeverdures.cat

Com a mínim fa 10 anys que no feia aquesta recepta perquè, com he dit, en Massitet no n’havia sentit a parlar mai. I em pregunto si la meva mare la continua fent o és d’aquelles que s’ha qudat una mica enrera. Ara, quan anem cap a La Jonquera, si algú ajuda a fer el dinar a la meva mare és en Massitet. Per què serà? 😉

Pollastre amb suc i carxofes

Si hi ha una fita que m’he posat com a blocaire diversos cops i que mai no he aconseguit, aquesta és publicar cada mes un post amb una de les receptes que surten a la revista CUINA. Hi estem abonats i, normalment, sempre trobem algun plat interessant que ens vindria de gust cuinar i – de passada- posar-lo al bloc. Però aviat farà cinc anys que tenim el bloc i no hem penjat pas d’un parell de receptes, de la revista.

Tinc la sensació que la raó principal per la qual no publiquem és que sempre ens criden l’atenció les receptes més elaborades o, també, més exòtiques. Aquelles que s’allunyen d’allò que cuines a diari bé perquè demanen temps i dedicació; bé perquè incorporen algun ingredient poc comú a la nostra cuina.

DSC_0169-1.JPG
Una combinació molt encertada i molt... sucosa |Olletadeverdures.cat

 Dedueixo, doncs,  que mai no hem tret el temps i/o l’energia necessaris per fer-les. Ratifica aquesta sensació el fet que, avui que publiquem, ho fem amb una recepta tan simple com n’he vistes ben poques a la revista. I precisament allunyat de la nostra tradició culinària no estaria. Aquí teniu les mides traduïdes a típica-parella-sense-fills:

  • 2 cuixes i recuixes de pollastre
  • 6 carxofes (ens agraden força…)
  • 1 tomàquet  mitjà escalivat
  • 2 alls escalivats
  • 15 grams d‘ametlles torrades
  • Julivert
  • Pebrot vermell dolç de la Vera

Netegem les carxofes i les fregim. Les reservem, i en el mateix oli enrossirem el pollastre fins que tingui un color daurat ben bonic. Llavors, el mig cobrim d’aigua i el deixem bollir durant mitja hora. Mentre, farem una picada amb tots els altres ingredients amb la batedora. Ha de quedar ben fina, perquè és la substància de la salsa. Ho afegim a la cassola i tot seguit hi incorporem les carxofes. Ho deixem a foc mig uns vint minuts més.

És una recepta que apareix al reportatge sobre els romescos, una peça força interenssant. És molt interessant veure com sota una denominació hi apareixen tantes variants de coses. Però el què més m’ha cridat l’atenció és que distingueix entre els romescos per menjar crus i els que es fan servir per guisar. Els primers serien amb els ingredients en cru, mentre que els segons es fan amb tots els components cuits. Escalivats, concretament. Com la que hem fet servir en aquest plat…

Us prometo que, tot i la senzillesa, és un gran plat. Sobretot, la salsa: addictiva; vigileu la quantitat de pa que teniu a mà! A més, la combinació pollastre-carxofa amb aquesta salsa embolcallant-los  tots dos és molt, molt encertada. Un plat que va arribar per la bústia i que s’ha quedat al receptari de casa per sempre més.

Per cert, que fent aquesta recepta he vist que la salsa d’ametlles de la meva familia per part de mare se pareix moltíssim a un dels tipus de romesco que es fan al sud de Catalunya. Ho veieu, com som un mateix país? Si més no, gastronòmicament… Com xalo, aprenent aquests coses mentre us les explico! 🙂

Salut!

P.S.: Fins i tot quan aconeguim publicar una recepta, ho fem a la babalà… aquest plat és del número març i la postegem quan ja és al quiosc el número de maig. És que no tenim remei… jojojojojojo

Croquetes de trompetes i salmó

Tenim un problema… Ai, que Kissumenja comença el post dient que tenim un problema! Doncs resulta que no tinc les mides dels ingredients i això és greu. Més greu del què es pot pensar perquè, tot i no creure-ho d’entrada, la combinació de “vaig a fer fotos a les trompetes per veure què he après amb el Martí” i “la Recepta del 15 va de croquetes, a veure de què les farem ha donat un resultat força gratificant.

La cosa va anar tal com l’explico. Feia dies que volia fotografiar les trompetes i quan vam tornar del taller del Martí vaig agafar el pot i vaig començar a fer provatures: cartró ploma per aquí, la llum que ve d’allà, ara les deixo caure del pot, ara necessito polipropilè… Valenta jo, eh?, que a la primera pràctica va i agafo un pot de vidre! Valoreu vosaltres mateixos el resultat, jo hi veig coses estranyes per tot arreu…

Trompetes2.JPG
Les models... | Olletadeverdures.cat

Bé, la foto ja estava feta i ara necessitava alguna cosa per poder lluir-la al blog ;-). Aleshores van aparèixer Els fogons de la Bordeta amb la proposta de fer croquetes i em van donar la solució al meu gran dilema. Total, que després de pensar amb en Massitet què més hi podríem posar, això és el que en va sortir:

Ingredients (recordeu que són aproximats)

  • Salmó (80 gr.)
  • Trompetes seques (100 gr.)
  • Ceba (una petita)
  • Farina, dos parts de llet i una de brou de verdures (per a la beixamel)
  • Pa ratllat

Elaboració

Sofregim la ceba amb  mantega i quan té una mica de color hi afegim les trompetes (que abans hem posat a remull). Al cap d’uns deu minuts hi anem posant la farina i, quan creiem que s’ha fregit prou, hi afegim el brou i la llet per acabar de fer-hi la beixamel. Deixem refredar la massa i n’afegim el salmó tallat a trossets petits. En fem la forma i les fregim amb pa ratllat.

I tornem a fer fotos amb cartolines, trípodesi demés, i lluitem amb les ombres! I ara no sé quina posar, que tinc el cap com un bombo de tant mirar-me-les! De les 70 fotos que tenia de les croquetes no n’hi ha hagut moltes que es poguéssin aprofitar. Al final, després de barallar-me amb unes quantes i de tocar-les i retocar-les, de no saber si estaven millor al principi o al final, vet aquí les croquetes elles, en dos dels moments fotogràfics. Les pobres van patir un estrés!!

Croqueta.JPG
Croqueta sobre forquilla reflexant i ombres | Olletadeverdures.cat
Croquetes.JPG
Ben fotografiades no sé, però boníssimes! | Olletadeverdures.cat

Eps, que en Martí és un bon mestre, eh?, no us guieu pel què veieu aquí! 😉

Bon profit!

Bacallà confitat amb crema de carxofes

La recepta que llegireu tot seguit no és la que haurieu d’haver llegit. M’explico. Resulta que aquest post és el dedicat a La recepta del 15 de mes de gener, que va de carxofes. La nostra idea era fer una crema d’ídem amb salmó marinat. Però quan divendres vaig anar al Mercat de Sants com cada setmana, a l’Isma ja no li quedava bitxo ataronjat… Petit disgust!

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! 😉 Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

  • 200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
  • 2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
  • 1 patata petita
  • 1/2 ceba petita
  • 1/2 pastanaga
  • 2 grans d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pebrot vermell de la Vera
  • Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

DSC_0399.JPG
Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! 🙂 Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys! 🙂

Salut!

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG
Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG
Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P. Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  😉

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG
No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! 🙂

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril 😛 . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Crumble de rocafort i porros

Estic segur que a tots vosaltres també us ha passat més d’una vegada: només de llegir el nom d’una recepta, ja sabeu que us agradarà quan la menjareu. És més, només llegir-ne el títol us agafen ganes de cuinar-la. No us cal saber-ne tots els ingredients ni tampoc la tècnica; tot això és secundari i no farà canviar la vostra decisió. Doncs exactament això és el que ens va passar quan al darrer número de la revista CUINA vam llegir això: “Crumble de rocafort i porros”.

Ja sabeu que, des que vam anar a Anglaterra fa tres anys, vam tornar enamorats de la cuina de l’illa britànica més grossa. Sense cap mena de dubte, el crumble de poma és un dels plats que més hem fet, d’allà. I no solament perquè sigui molt fàcil de fer, sinó perquè és ben bo. Per tant, començant per crumble ja ens tenia força guanyats… Si hi ha una menja que li agradi a Kissumenja, aquesta és el formatge: n’és menjadora compulsiva; addicta a qualsevol forma que adopti la llet quallada i en especial, els més forts. Però això no és tot: resulta que Massitet és un gran amant dels porros, que donen un toc molt xulo a arrossos, pastes, olles i cremes de verdures.

DSC_0196.JPG
La crosta de dalt no solament és "sexy", és boníssima! | Olletadeverdures.cat

Ja veieu, tres de tres. Si fos el Trio de Loteries de Catalunya, hauríem tret un dineral! 😛 Total, que el vam fer per dinar un diumenge i ens va encantar. Crec que no trigarà gaire en tornar a parar a taula i és probable que el proper dinar de convidats caigui. Perquè? Doncs perquè és fàcil de fer, és original i queda la mar de bé a taula si l’emplates amb una mica de gràcia i acompanyat d’una amanideta . Aquí van les mides de la recepta per a quatre persones que va sortir al CUINA d’octubre:

  • 100 grams de farina fluixa
  • 80 grams de mantega
  • 5 porros
  • 1 cullerada d’oli de nous (o d’oliva verge extra, no passa res)
  • 100 grams de rocafort
  • 250 ml de nata líquida (nosaltres vam posar llet per fer-la més lleugera)
  • 2 ous
  • Nou moscada, sal i pebre

Primer de res, posem els porros a suar a una paella amb la cullerada d’oli. Mentre suen, desfem el rocafort amb la nata (o la llet) i quan estigui ben barrejat, hi posem els dos ous batuts. Ho mesclem i ho treiem del foc. Quan ja estiguin els porros transparents, ho afegim a la mescla anterior; i ho posem a la safata del forn on ho courem. Toquet de pebre i toquet de nou moscada. Llavors, agafem la mantega una mica temperada (no fosa) i la barregem amb la farina fins que obtinguem unes molles (crumble vol dir desmollar)  homogènies de mida irregulars. Llavors, les posem per sobre de la barreja. Mitja horeta a 210 graus haurien de deixar aquestes molles daurades, que és del què es tracta. I ja està. Nyam!

Un parellet de trucs. El primer, mireu que els porros no tinguin gaire aigua ni que la seva barreja amb la nata us quedi massa líquida: sortirà per sota quan l’emplateu. Per experiència pròpia del primer… La segona, no feu les molles del crumble gaire grosses: la idea és que la part de dalt quedi cruixent. El seu contrast amb la part de sota, molsuda, és genial!

Un plat contudent, gairebé de plat únic. Nosaltres la vam acompanyar tot just amb una amanida que vam treure de la revista anglesa Delicious Magazine (properament a les seves pantalles!) i va resultar un dinar prou contundent, d’aquells que més val no tenir un gran postre. No se si m’explico… 😉 

Salut!

 

Conill rostit amb moniato

Darrerament no sé que fem que La recepta del 15 ens fa anar de reconco. Si hi arribem, ho fem una mica de qualsevol manera. Descomptat, és clar, que ens vam passar l’estiu sense participar perquè no ens en vam enterar! 😦 . I a sobre, aquests xicots i xicotes tan ben plantats que porten la iniciativa darrerament ens propesen coses que més que receptes són reptes: ja vau veure com vam patir per fer l’escabetxes el mes passar i ara ens proposen…moniatos! En fi, que una mica més que no arribem a fer una recepta expressament i ens presentem amb aquesta antiga…

Al final, però, hi hem arribat. Ha estat gràcies a l’estupendu Corpus del patrimoni culinari català, que després de salvar-nos per a l’escabetx ara acudeix al nostre rescat amb un fenomenal conill rostit (al foc) amb moniato. Voluntat de no faltar a la cita, una mica d’hores extra a la cuina i una bona recepta i ja està. A fi de comptes, no cal tant per acudir a un esdeveniment que ens agrada molt i al qual volem fer la nostra petita aportació amb la recepta de torn.

DSC_0158 (2).JPG
Un rostit ben tradicional i ben bo amb un toc diferent | Olletadeverdures.cat

La tria de la receta no va ser gaire dificil: descomptat l’ús del moniato per fer panellets, només hi ha dues receptes que en porten. La que fem avui i moniatos fregits amb sucre i canyella. Com a valencià, aquesta escassedat de receptes m’ha sorprés, ja que al meu tros de pais és (relativament) força present en guisats, olles, rostits i arrossos (com la carabassa). Però imagino que es tracta de vestigis de la cuina antiga precolombina, quan la carbassa i el moniato feien la funció que ara assignem a la patata. Sigui com sigui, aixó ens va fer la tria més fàcil. Especialment, si tenim en compte que el conill és a la part alta de les preferències càrnies de la Kissumenja. Per tant, conill amb moniato.

No m’agrada replicar receptes que ja es troben en català a la xarxa. Trobo que no aporta res i més aviat empobreix la gastrosfera.cat. Cosa diferent és si es fan variacions o canvis, cosa que dóna lloc a un plat diferent. És per això que no us reprodueixo la recepta, que trobareu aquí -al web de l’Institut Català de la Cuina. Crec que, ja que han fet l’esforç de posar a l’abast de tothom el seu receptari, el millor que podem fer es redreçar-vos cap al seu web.

DSC_0156.JPG
El moniato es fregeix una mica abans d'afegir-lo al conill quasi cuit | Olletadeverdures.cat

El plat? Curiós. Sobretot per als qui no han menjat mai moniato com a part d’un plat salat. Ara, per mi queda clara quina és la funció d’afegir-lo en guisat com aquests: allargar el plat i donar-li una contundència i un plus energètic considerable. Recomenat per a tardes de digestió llarga i pausada, amb sobretaula animada amb ratafies, licors, anisos i altres digestius tan nostrats com el rostit en qüestió. Ara, nosaltres repetirem: mira que és bo!!!

Salut!

Recepta d’una amanida russa miraculosa

Un dels majors desencontres gastronòmics que hi ha a cals Olletos és, sense cap mena de dubte, l’amanida russa. A un servidor de vostès  li encanta i és, probablement, la tapa clàssica que més m’agrada: la demanaria sempre. En canvi, a Kissumenja no li agrada(va) gens ni mica. Sobretot, per culpa de la maionesa. Tal era el divorci sobre aquesta menja, que mai es demanava a restaurants si anavem tots dos junts. És més: l’amanida rusa era un dels plats que aprotifava per cuinar quan menjava sol a casa. Així eren les coses fins que un dia es va obrar un miracle: Kissumenja va provar l’amanida russa de l’Àtica…

Recepta de l’amanida russa de l’Àtica
Encara que donem raons per pensar-ho, no vivim a l’Àtica. Però ja sabeu que hi anem a menjar de tant i en tant i, sobretot, procurem no perdre’ns cap dels cursos de cuina que fan. Per tant, quan Borja va convocar una classe sobre la cuina de les tapes, no vaig dubtar en apuntar-me. Especialment, quan vaig veure que feien la recepta d’amanida russa, una de les dues millors que he menjat i que ham fet aparèixer un parell de cops a la  pàgina de Facebook… 

DSC_0599.JPG
A mi m'agrada més emplatada a cullerades, però era per la foto... 😉 | Olletadeverdures.cat

Total, que el cap de setmana passat vaig forçar la màquina culinària i vaig gosar preparar l’amanida russa de l’Àtica per sopar. Bé, no exagerem: vaig convèncer a Kissumenja de provar-la, insistint que era molt bona i, de fet, diferent. De tota manera, la tensió es palpava a l’ambient: i si no li agrada? I si la malbarata tirant-me-la pel cap?? Quina llàstima d’amanida! Però quan la vaig posar a taula, la va provar i va fer aquell silenci tan característic, tot el patiment es va acabar: no solament li havia agradat. Li anxisava!! Aquí teniu, doncs, la recepta d’una amanida russa miraculosa per a quatre persones:

  • 2 patates mitjanes
  • 2 pastanagues mitjanes
  • 1 bon grapat de pèsols
  • 1 ceba tendra petita
  • 1 ou
  • Oli d’oliva verge extra
  • Oli de girasol
  • 1 all
  • Pernil, olives, anxoves, tonyina en oli i  pebrots “del piquillo”

Ja veieu que la cosa va carregadeta de bombo, com diem al meu poble! Je! Som-hi va! Primer de res, tallem les patates i les pastanagues a daus, les darreres més petites que les patates. Ho posem a bullir i, quan estigui al dente, ho treiem. Fem el mateix amb els pèsols, que de fet més aviat escaldarem que bullirem. Ho retirem tot, ho posem a escórrer i quan estigui ben sec ho posem a refredar en una safata.

Posem l’ou a bullir  i mentre ens posem a fer la maionesa amb all. De fet, és una mena d’allioli molt suau, amb tot just el punt per donar-li alegria a l’amanida. Borja la fa barrejant oli d’oliva i oli de girasol, per matisar una mica la potència del verge extra. Si ho voleu fer més ràpid, sempre podeu barrejar una mica d’allioli i maionesa de pot. Ara, ja us aviso: el que va seduir a la Kissumenja va ser, entre altres coses, la suavitat de la salsa…

Ar ve quan alegrem la cosa a tope: tallem pernil serrà (uns 75 grams), esmicolem tonyina amb oli (una llauna mitjana), piquem les olives (al gust; no les vaig comptar!), trinxem les anxoves (mitja dotzena; després en posarem més a sobre) i picolem un parell de pebrots del piquillo així com la ceba tendra. Quan les verdures bollides estiguin fredes, ho afegirem tot, ho mesclarem i ho remesclarem amb la salsa… Nosaltres vam deixar tot l’ou bollit per decorar, però si voleu en poder picar a dins.

Ara només faltaria decorar. A la versió de la foto hi vam posar l’ou dur ratllat, uns filets de pebrot vermell, les anxoves i unes olives negres. El resultat és, us ho ben prometo, una amanida russa addictiva. Pregunteu-li a Kissumenja: a partir d’ara hauré de vigilar-la quan en faci a casa!! 😉 Suau però gustosa, amb un anar i venird’ingredients que tornen i marxen sense parar per deixar pas al següent…

Acompanyada d’una cerveseta artesana catalana suau i ben fresqueta, ja podeu dir missa: no us farem ni cas! 😛

Salut!

Llauna de negritos i botifarra blanca

Feia molt, molt de temps que volia jugar amb llaunes de conserves buides per a presentar tapetes i platillos d’una manera una mica diferent. Bé, d’acord: una mica diferent a casa nostra. No sóc precisament original fent-ho: hi ha bars i restaurants de Barcelona (el Santa Maria i Comerç 24, crec recordar) que ho fan servir. I Ferrán Adriá i Caprabo ho van donar a conèixer en el mai prou valorat llibre Cuina a casa amb Caprabo i Ferran Adrià.
DSC_0003.JPG
Una altra manera de presentar una tapeta... | Olletadeverdures.cat
Total, que quan l’altre dia vaig fer aquella pasta amb negritos i salmó, vaig posar negritos en excés a saltejar. Com que m’en vaig adonar, en vaig apartar un parell de bones cullerades. Sou els que veieu dins d’aquesta llauna. Vaig afegir la botifarra amb els bolets encara calents, de manera que es desfés una mica. En aquests saltats m’agrada posar-hi sal grossa i un punt d’oli d’arbequina cru, que sempre li dóna sabor i un punt de frescor. I ja està. La veritat és que posat així feia fins i tot més festa, el platillo. No?
Salut!

Carxofes rostides amb recepta de l’Àtica

Ja ho sabeu: el Restaurant Àtica és un dels llocs de peregrinació del gastroblocarisme català, en especial dels de la subespècie metropolitana. No solament perquè un vespre el vam, literalment, bloquejar. També perquè no som pocs els qui anem de tant en tant sols (sí, també anem sols per la vida!! jejeje) a sopar o a dinar el menú del migdia, també molt recomenable. Per això, quan van començar a fer cursos de cuina ara fa uns mesos ens hi hem apuntat sempre… que hem trobat plaça!

Carxofes rostides amb botifarra i pernil
Una de les receptes que ens feia especial gràcia aprendre a fer eren les carxofes rostides. Les havíem intentat fer pel nostre compte, però no ens sortien. Tenien un punt, una alguna cosa que no sabíem que era i que les feien diferents. Ara ja ho sabem: el rajolí de brandi, tal com si fos un rostit de veres! Seguiu llegit i ho entendre tot… 😉

Agafem una ceba mitjana i la piquem petita. La posem a la cassola a foc baix per a que vagi suant i s’cabi fent gairebé un melmelada. Llavors, hi posem els cors de carxofes tallades a quarts i apugem el foc al màxim durant dos o tres minuts. La intenció es que les carxofes agafin aquell color marronet propi del rostit. Llavors i posem un xorret de brandi i deixem que s’evapori.

DSC_0165.JPG
No hi ha res com demanar la recepta a qui la té... 😉 | Olletadeverdures.cat

Quan ho hagi fet, afegirem el brou de pollastre ( o de verdures, que noslatres ho hem fet i resulta) i la botifarra. El truc està en haver escalfat el brou mentre pelem les carxofes i haver afegit la botifarra tallada a daus per a que infusioni. Com us podeu imaginar, el brou que resulta és gloríós… Per cert, no les heu de cobrir de brou, eh? El suficient per a que es coguin i quedi una mica de salseta…

A partir d’aquí, la cosa ja va bastant a gustos. Borja les sol deixar més aviat duretes, cosa que sorprén un pèl i xoca amb la tendresa de la botifarra. A nosaltres ens agraden un pèl més tovetes, però sense deixar d’estar un punt dures; al dente suposo… Un cop al plat, hi afegiu el pernil ibèric. Si ho fem ara, no es mullarà, conservarà la textura i igualment aportarà el sabor. I l’escalfor farà que el greix quedi fonoset… Oh! Glòria divina!

Per cert, no us oblideu d’un bon tros de pa artesà o casolà: la salseta que queda és literalment addictiva…

Salut!