Crema de carabassa rostida, formatge, bacó i pinyons

La setmana passada, en un d’aquells misteriosos dies en què la tardor va ser tardor i per tant la cosa fresquejava una mica, em va venir de gust fer una crema de carabassa. És un plat que va entrar tard, al meu receptari: de jove no en menjàvem a casa, però des que Kissumenja la va fer un dia, l’hem afegida al nostre menú de tardor-hivern. 

Aquest cop, però, tenia ganes de fer-la una mica diferent. Sempre la preparàvem amb la carabassa simplement bullida i després passada pel túrmix. Normalment, hi afegiem roquefort per donar-li un toc més gustós. Però des que em vaig estar uns mesos a l’Argentina l’any passat que tenia ganes de fer-la rostida. A un restaurant que hi havia al barri eren famosos per aquesta recepta, i la veritat és que em va agradar molt.

La idea completa, però, no era fer només una crema de carabassa rostida. Com ja us he dit, el plat en qüestió va arribar a casa meva acompanyada de roquefort. Per tant, li havíem de posar una mica d’alegria i, de passada, resoldre un àpat amb un plat únic una mica diferent. Així que li vaig afegir una grapadet de coses per jugar amb textures, colors i sabors.

IMG_0886.JPG
Senzilla, divertida i "resultona". Si no la feu, és perquè no voleu! 😛 | Olletadeverdures.cat

Així que li vaig posar formatge de cabra, uns pinyons torrats i una daus de cansalada viada saltejats. Què buscava, amb cada cosa? Amb el formatge, doncs variar una mica i defugir el roquefort. A més, sempre havia pensat que l’àcid del rul·lo de cabra podia anar molt bé, per jugar amb el dolç de la carabassa. Ams els pinyons volia, en canvi, afegir un toc més de torrat, a joc amb el rostit, i també trencar la cremositat de tot plegat donant-li un toc cruixent.

I amb la cansalada… Amb la cansalada un podria explicar que era per reforçar el cruixent dels pinyons o per afegir un punt salat més fort. Però la veritat és que no. La veritat és que la vaig afegir perquè em venia molt de gust, per donar-li un punt de consistèncai, de xixa, de substància, d’alegria!

La recepta no té més misteri. A la carabassa rostida (feia uns 700 grams, ja pelada) li vaig afegir una patata bullida (no feia ni 100 grams) per donar-li consistència cremosa. Si no en posem, queda com aigualida i no ens agrada molt. Aprofitarem l’aigua de la patata per donar-li el punt d’espessor que volem.

Els pinyons, simplement torrats al forn o en una paella sense oli. I la cansalada saltada a foc fort i reposada damunt de paper absorvent per perdre oli i mantenir el cruixent. El formatge, com el veieu a la foto: posat al mig del plat a trossets. Però a darrera hora i directe de la nevera, per a que no es desfés gaire. Me’l volia trobar sencer al plat! 😉

La veritat és que ens ha agradat molt i l’hem estandaritzat: aquesta recepta es queda així i la farem tot sovint. Aquí la vam menjar com a plat únic per sopar, però trobem que amb les mides ajustades i menys acompanyaments (formatge, pinyons, cansalada) pot ser un petit entrant interessant o part d’un menú de tapetes. Dóna joc, de veres!

Salut!

P.S.: Amb aquesta recepta participem al concurs Mossegades d’octubre de Gastronòmicament. No tenia pensat fer-ho, però em va arribar la convocatòria quan ja tenia previst fer el post i m’ha fet gràcia apuntar-m’hi… Que aquests mallroquins d’Anardetapes són bona gent!

Anuncis

Carxofes amb calamars i oli de picada

Si al darrer post que vam publicar us parlàvem de com els llegums són una frontera gastromòmica que parteix cals Olletos en dos, avui us parlem d’un ingredient que ens uneix apassionadament: les carxofes. Val a dir que servidor de vostès s’ha convertit a la fe carxofera ja de grandet; de petit no m’agradaven massa i més aviat en fugia. Ara, però, ens agraden de totes les maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides, arrebosades, a l’arròs, guisades…

 

DSC_0293.JPG
Molt fàcil de fer, "resultona" i ben gustosa. Ole! | Olletadeverdures.cat

Així que quan vaig veure que el darrer número del Cuina anava de carxofes, vaig saber que alguna recepta en treuríem. I efectivament, aixì ha estat: el saltat de carxofes amb calamars i oli de picada que us expliquem avui l’hem tret d’aquest número de la revista i porta la firma del conegut Pep Nogué. Aquí va la recepta tal com la dona en Pep amb mides per parella sense fills:

  • 2 calamars de 250 grams
  • 6 carxofes mitjanes
  • sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Per al suc de calamar:

  • 1 gra d’all
  • 1/2 fulla de llorer petita
  • 25 grams de pebrot verd tallat a daus
  • 50 grams de vi blanc
  • mig bitxo
  • Les potes, aletes, pell i puntes que queden de netejar el calamar tallat a rodanxes
  • Oli d’oliva verge extra

Per a l’oli de picada:

  • 1 galeta maria (o una llesca de pa fregit)
  • 1 gra d‘all fregit
  • 10 fulles de julivert fregides
  • 4 ametlles torrades
  • 100 ml d’oli d’oliva verge extra

Preparem el suc de calamar sofregint els diferents ingredients, als quals afegirem el vi blanc quan estiguin rossos. Després d’evaporar-se l’alcohol, hi afegim l’aigua i ho deixem que faci un brou (uns quaranta minuts). El colem i el reservem. Preparem l’oli de picada picant al morter tons els ingredients sòlids i després afegim l’oli verge extra. Les mides són per la recepta per quatre, així que compte quan l’afegiu!

Preparem dues paelles. En una saltarem les carxofes, que haurem pelat i tallat en sis o vuit trossos. A l’altra saltarem el calamar fins que agafi un toc de color i ho posarem a sobre de les carxofes. Ho passeu llavors al plat i li afegiu l’oli de picada. En darrer terme, poseu el brou de calamar calent. Si voleu, poseu un punt de flor de sal i pebre. I corrents a taula, que no es refredi! 🙂

De fet, a les darreres setmanes ja l’hem cuinada tres o quatre cops. Una a la manera canònica (la recepta que veieu a la foto que teniu aquí a sota) i les altres tres en variacions. Originàriament, la recepta és un saltat on les parts es guisen per separat i després s’ajunten. Per cert, es suposa que el calamar s’hauria de congelar i tallar-lo ben fi amb una màquina per filetejar embotits. Francament, como que no. El vam tallar a rondanxes i arreando!

Un dels dies, però, en vam fer una versió que era un guisat: vam saltar els carxofes en una cassola, hi vam afecgir els calamars a mig procés i al final ho vam coure tot guisat amb el suc de calamar que surt a la recepta original. Just abans de servir, oli de picada per sobre i cap a taula.

Estan totes dues bones, la veritat. Però a nosaltres en ha agradat més la versió guisada: els sabors es conjunten més i les carxofes queden especialment delicioses. Agafen un toc de peix molt, molt bo. I el suc resultant també és ben bo: prepareu un bon pa artesà, que no parereu de sucar!

En poc més d’un mes, aquesta receta s’ha convertit en una de les nostres favorites per menjar carxofes, juntament amb les mítiques carxofes rostides de l”Atica. Aquestes amb calamar han resultat ser una manera diferent de menjar peix, un altre ingredient que divideix els Olletos. Però aquesta és una altra història… 😉

Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan Pallarés, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys gràcies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi següent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

DSC_0074.JPG
Una amanida fàcil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menús complets, cosa que et facilita força l’organització tant de la compra com de l’àpat. I el tercer, que els plats són vistosos però ben fàcils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquí.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan té col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que teníem la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. Així que aquí teniu les mides, per a la típica perella sense fills, d’una amanida diferent :

  • 250 grams de mongeta tendra rodona fina
  • 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
  • 1 pit de pollastre
  • 1 tomàquet petit madur
  • Vinagre i oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. Més que a bollir, serà escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomàquet per pelar-lo més fàciliment. Li treiem les llavors i el passem pel túrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot ràpid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarà) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat és que va costar Déu i ajuda que mantingués mínimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, també trobo que us agradarà. Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? 😉

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bé la recepta de la vinagreta de tomàquet. Dóna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. 😉

Pèsols, pernil i ou escalfat

M’estava mirant la ceba a la cassola i mentre la remenava em sembla que tenia una mica cara de babaua. A més de ser una recepta ben fàcil, deu ser el meu contacte més primari amb els fogons.

No entenc com Massitet no tenia notícia d’aquesta recepta, tot i que potser és perquè hi tinc una relació un pèl estranya: tant es pot dir “pèsols, pernil i ou escalfat” com “pèsols mama yo te ayudo.

Pèsols.JPG
Els pèsols del curs del Martí de 365mm.cat | Olletadeverdures.cat

No ho recordo molt bé, però en algun moment de la vida em devia fer il·lusió dir-li a la meva mare que si em deia alguna recepta fàcil que jo pogués fer, ella no s’hauria d’aixecar més d’hora abans d’anar a treballar per deixar-nos el dinar preparat.

Però és clar, això no va ser només un dia. Després dels pèsols van venir les llenties i altres coses que se’m cremaven a la cassola perquè jo estava més per altres històries que no pas pel foc. No sé si és veritat, però sempre he pensat que la meva relació amb la cuina ve força marcada per aquests dinars…

No recordo que mostrés cap mena d’enuig si em demanava si jo preparava el dinar, però sí que feia algun bufit si en el moment que havia d’estar vigilant la cocció feien alguna cosa més distreta a la tele o estava enganxada a algun llibre interessant o vés a saber. El què sé és que la cuina acabava perdent i jo intentant dissimular el descuit (crec que les llenties no m’agraden de tantes vegades que se’m van arribar a enganxar al fons de la cassola…)

Sigui com sigui, la cara de babaua de l’altre dia mentre remenava la ceba venia perquè ara, després d’uns quants anys, recordo aquella recepta i penso en què, quan ets petit, t’encanta ajudar la mama

Doncs bé, explicat el rotllo sentimentaloide, aquí teniu els ingredients per a dues persones i la recepta:

  • 1 ceba petita
  • 100 gr de pernil salat
  • 250 gr pèsols
  • 1 miqueta de pebre vermell
  • 2 ous

Sofregim la ceba en una cassola i quan està quasi daurada hi afegim el pernil (els talls no han de ser molt petits). Remenem una mica, afegim el pebre vermell (nosaltres vam utilitzar Pimentón de la Vera) i l’aigua justa per cobrir els pèsols que hi tirarem quan aquesta comenci a bullir. L’últim pas és escalfar els ous allà mateix un cop els pèsols estiguin gairebé a punt.

Pèsols_ou.JPG
Miro la foto i em transporto a casa... | Olletadeverdures.cat

Com a mínim fa 10 anys que no feia aquesta recepta perquè, com he dit, en Massitet no n’havia sentit a parlar mai. I em pregunto si la meva mare la continua fent o és d’aquelles que s’ha qudat una mica enrera. Ara, quan anem cap a La Jonquera, si algú ajuda a fer el dinar a la meva mare és en Massitet. Per què serà? 😉

Pollastre amb suc i carxofes

Si hi ha una fita que m’he posat com a blocaire diversos cops i que mai no he aconseguit, aquesta és publicar cada mes un post amb una de les receptes que surten a la revista CUINA. Hi estem abonats i, normalment, sempre trobem algun plat interessant que ens vindria de gust cuinar i – de passada- posar-lo al bloc. Però aviat farà cinc anys que tenim el bloc i no hem penjat pas d’un parell de receptes, de la revista.

Tinc la sensació que la raó principal per la qual no publiquem és que sempre ens criden l’atenció les receptes més elaborades o, també, més exòtiques. Aquelles que s’allunyen d’allò que cuines a diari bé perquè demanen temps i dedicació; bé perquè incorporen algun ingredient poc comú a la nostra cuina.

DSC_0169-1.JPG
Una combinació molt encertada i molt... sucosa |Olletadeverdures.cat

 Dedueixo, doncs,  que mai no hem tret el temps i/o l’energia necessaris per fer-les. Ratifica aquesta sensació el fet que, avui que publiquem, ho fem amb una recepta tan simple com n’he vistes ben poques a la revista. I precisament allunyat de la nostra tradició culinària no estaria. Aquí teniu les mides traduïdes a típica-parella-sense-fills:

  • 2 cuixes i recuixes de pollastre
  • 6 carxofes (ens agraden força…)
  • 1 tomàquet  mitjà escalivat
  • 2 alls escalivats
  • 15 grams d‘ametlles torrades
  • Julivert
  • Pebrot vermell dolç de la Vera

Netegem les carxofes i les fregim. Les reservem, i en el mateix oli enrossirem el pollastre fins que tingui un color daurat ben bonic. Llavors, el mig cobrim d’aigua i el deixem bollir durant mitja hora. Mentre, farem una picada amb tots els altres ingredients amb la batedora. Ha de quedar ben fina, perquè és la substància de la salsa. Ho afegim a la cassola i tot seguit hi incorporem les carxofes. Ho deixem a foc mig uns vint minuts més.

És una recepta que apareix al reportatge sobre els romescos, una peça força interenssant. És molt interessant veure com sota una denominació hi apareixen tantes variants de coses. Però el què més m’ha cridat l’atenció és que distingueix entre els romescos per menjar crus i els que es fan servir per guisar. Els primers serien amb els ingredients en cru, mentre que els segons es fan amb tots els components cuits. Escalivats, concretament. Com la que hem fet servir en aquest plat…

Us prometo que, tot i la senzillesa, és un gran plat. Sobretot, la salsa: addictiva; vigileu la quantitat de pa que teniu a mà! A més, la combinació pollastre-carxofa amb aquesta salsa embolcallant-los  tots dos és molt, molt encertada. Un plat que va arribar per la bústia i que s’ha quedat al receptari de casa per sempre més.

Per cert, que fent aquesta recepta he vist que la salsa d’ametlles de la meva familia per part de mare se pareix moltíssim a un dels tipus de romesco que es fan al sud de Catalunya. Ho veieu, com som un mateix país? Si més no, gastronòmicament… Com xalo, aprenent aquests coses mentre us les explico! 🙂

Salut!

P.S.: Fins i tot quan aconeguim publicar una recepta, ho fem a la babalà… aquest plat és del número març i la postegem quan ja és al quiosc el número de maig. És que no tenim remei… jojojojojojo

Croquetes de trompetes i salmó

Tenim un problema… Ai, que Kissumenja comença el post dient que tenim un problema! Doncs resulta que no tinc les mides dels ingredients i això és greu. Més greu del què es pot pensar perquè, tot i no creure-ho d’entrada, la combinació de “vaig a fer fotos a les trompetes per veure què he après amb el Martí” i “la Recepta del 15 va de croquetes, a veure de què les farem ha donat un resultat força gratificant.

La cosa va anar tal com l’explico. Feia dies que volia fotografiar les trompetes i quan vam tornar del taller del Martí vaig agafar el pot i vaig començar a fer provatures: cartró ploma per aquí, la llum que ve d’allà, ara les deixo caure del pot, ara necessito polipropilè… Valenta jo, eh?, que a la primera pràctica va i agafo un pot de vidre! Valoreu vosaltres mateixos el resultat, jo hi veig coses estranyes per tot arreu…

Trompetes2.JPG
Les models... | Olletadeverdures.cat

Bé, la foto ja estava feta i ara necessitava alguna cosa per poder lluir-la al blog ;-). Aleshores van aparèixer Els fogons de la Bordeta amb la proposta de fer croquetes i em van donar la solució al meu gran dilema. Total, que després de pensar amb en Massitet què més hi podríem posar, això és el que en va sortir:

Ingredients (recordeu que són aproximats)

  • Salmó (80 gr.)
  • Trompetes seques (100 gr.)
  • Ceba (una petita)
  • Farina, dos parts de llet i una de brou de verdures (per a la beixamel)
  • Pa ratllat

Elaboració

Sofregim la ceba amb  mantega i quan té una mica de color hi afegim les trompetes (que abans hem posat a remull). Al cap d’uns deu minuts hi anem posant la farina i, quan creiem que s’ha fregit prou, hi afegim el brou i la llet per acabar de fer-hi la beixamel. Deixem refredar la massa i n’afegim el salmó tallat a trossets petits. En fem la forma i les fregim amb pa ratllat.

I tornem a fer fotos amb cartolines, trípodesi demés, i lluitem amb les ombres! I ara no sé quina posar, que tinc el cap com un bombo de tant mirar-me-les! De les 70 fotos que tenia de les croquetes no n’hi ha hagut moltes que es poguéssin aprofitar. Al final, després de barallar-me amb unes quantes i de tocar-les i retocar-les, de no saber si estaven millor al principi o al final, vet aquí les croquetes elles, en dos dels moments fotogràfics. Les pobres van patir un estrés!!

Croqueta.JPG
Croqueta sobre forquilla reflexant i ombres | Olletadeverdures.cat
Croquetes.JPG
Ben fotografiades no sé, però boníssimes! | Olletadeverdures.cat

Eps, que en Martí és un bon mestre, eh?, no us guieu pel què veieu aquí! 😉

Bon profit!

Bacallà confitat amb crema de carxofes

La recepta que llegireu tot seguit no és la que haurieu d’haver llegit. M’explico. Resulta que aquest post és el dedicat a La recepta del 15 de mes de gener, que va de carxofes. La nostra idea era fer una crema d’ídem amb salmó marinat. Però quan divendres vaig anar al Mercat de Sants com cada setmana, a l’Isma ja no li quedava bitxo ataronjat… Petit disgust!

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! 😉 Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

  • 200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
  • 2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
  • 1 patata petita
  • 1/2 ceba petita
  • 1/2 pastanaga
  • 2 grans d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pebrot vermell de la Vera
  • Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

DSC_0399.JPG
Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! 🙂 Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys! 🙂

Salut!