Neules de Casa Graupera

Si a casa nostra hi ha un fet diferencial gastronòmic aquest és, sense cap mena de dubte, el de les neules. Si Massitet és un addicte a aquests rollets dolços i cruixents; Kissumenja gairebé no en tolera la presència davant seu.  Massitet les menja compulsivament, d’aquella forma tant característica que es defineix amb aqusta expressió: “No paro fins que no m’acabo el paquet”. Kissumenja, però, cada any, cada Nadal, tot i la pedagogia que intenta fer Massitet, ventil·la la discussió amb la mateixa sentència, entre despectiva i burleta: “No entenc com et pot agradar aquesta cosa, sense gust a res…” ;-).

Mestres neulers de Mataró amb una oferta inacabable… i excel·lent!
Aquesta petita història és per situar-vos en el tema d’avui, que són les neules que mengem a casa per Nadal. Com en molts altres productes per a aquestes dates, servidor de vostés té molt clar què vol i les neules sempre havien de ser de la pastisseria Viver, de Vinaròs (sí, amics, la del nostre pastís de noces…). Però l’any passat em vaig quedar amb les ganes de provar unes neules que van aparèixer en un reportatge d’un número del  Descobrir Cuina que no he sabut localitzar. Allà parlaven molt bé d’uns mestres neulers de Mataró que operaven sota el nom de Casa Graupera. “Enguany no he pogut anar, però l’any que vé aniré a Mataró a buscar-les”. Ara ja us podeu imaginar la cara de kissumenja: si no entenia que les mengés, com podia entendre que creués mitja àrea metropolitana de Barcelona en transport públic per anar a comprar-ne?

Per sort, però, ahir em vaig adonar navegant pel web de Casa Graupera (d’on he tret les fotos) que aquest cap de setmana, de divendres 12 a diumenge 14 s’estan a la cantonada de Plaça Catalunya amb Portal de l’Àngel de Barcelona. Com us podeu imaginar, aquesta tarda m’hi he tirat de cap i ara ja em teniu aquí escrivint aquest post mentre em menjo les neules una darrera de l’altra. Són brutals, les millors que ho provat mai: cruixents a més no poder, molt saboroses i gens empalagoses. Mirant-me-les bé, veig que fan fins a cinc voltes amb la pasta, de manera que queden gairebé com una capa de pasta de full, amb nombroses capes fines interposades… I una dada clau: no es fan una bola de pasta al final! Buf! Em cruspiria els tres paquets que he comprat! 

La gent de Casa Graupera tenen un ventall de productes inacable, de més de quaranta varietats. Jo solament n’he provat d’un tipus, les típiques enrotllades sense xocolata, ni praliné, ni llimona, ni res. Ara bé, he comprat les “fetes a ma”, perquè m’han dit que són més cruixents i us puc donar fe que es veritat. També tinc un paquet per obrir de “Neules medievals”, que són rodones, planes i no porten sucre. Les que jo he agafat són amb xocolata negra belga… Ja us contaré que tal quan les hagi provat. Intueixo que seran excel·lents, tant per l’experiència que he tingut amb les que ja he provat i pel fet que aquesta gent han rebut un munt de premis i reconeixement, tant a la qualitat com al seu caràcter artesà, que alguna cosa acrediten. Dic jo, eh?

Un dolc d’origen pagà, cristianitzat
Els lectors més habituals d’aquest bloc ja saben que tinc una mena de dèria historicista que fa que tendeixi a buscar i explicar l’origen dels productes i els plats més tradicionals que solc portar a aquesta petita finestra digital. Aquest cop no serà diferent: com resistir-me a esbrinar i explicar-vos l’origen d’una de les menges nadalenques que més m’agraden? La veritat és que aquest cop no m’ha costat gaire: Casa Graupera m’ha donat un tríptic on explica la història de les neules i el llibre que aquests dies estic rellegint, El menjar de Nèstor Luján, li dedica unes pàgines.

Tot sembla indicar que l’origen és pagà, en el sentit que hi ha document que mostren que els antics romans i fins i tot els egipcis ofrenaven uns dolços plans i rodons als seus deus. Com tantes altres coses, aquesta tradició va ser cristianitzada (desconec si a cop de creu, però m’imagino que sí..) i a l’edat mitjana ja consta que en alguns llocs dels Països Catalans s’oferien als feligresos en sortir de la missa del gall. Un costum, per cert, que continua vigent en algunes parròquies de la Catalunya central pel cap baix. 

Segons ens expliquen des de Casa Graupera, a l’alta edat mitjana eren considerades un dolç exquisit, sobretot quan es van començar a sofisticar i s’incloia mèl i tota mena d’espècies a la recepta, al mateix temps que es feien amb formes cada cop més sofisticades i fins i tot gravats. Néstor Lujan confirmaria aquesta dada, en el sentit que afirma que les neules solien formar part dels postres dels grans àpats dels nobles i reis catalans al llarg de tota l’edat mitjana. Del llibre d’aquest gran erudit català hem tret aquesta dita del segle XV que mostra el valor que llavors es donava a les neules: “Gran meravella verament, de les neules amb piment”. El piment era una beguda feta amb una base de vi negre molt especiat i molt estimat en aquelles èpoques. És veu que es fotien tal quantitat d’ambdues coses que el pobre Arnau de Vilanova va haver d’advertir contra aquesta pràctica en el seu Regiment de salut, espantat com estava de veure com es posaven els nobles i senyors…

Tal com explica Lujan, les neules en aquella època eren planes i no pas enrotllades. De fet, ja heu pogut llegir que la gent de Graupera en dieu medievals, a les planes. És tenint en compte aquesta dada que es pot entendre l’origen etimològic del nom, que vindria del romà nebula, que no vol dir altra cosa que núvol, boira, cosa lleugera. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla com la coneixem actualment i és llavors quan passa a ser un dolç d’ús quotidià i molt famós en les cafeteries que començen a obrir-se a la Barcelona de la decadència i posteriorment la Renaixença. És a partir de llavors quan les neules es fan pels carrers i comencen a sortir les varietats amb xocolata, les fetes amb forma de ventall, etc…

Segons expliquen la gent de Graupera, que són neulers des del 1895, a partir del segle XX la neula va perdre molta presència pública i als anys 70 gairebé es van deixar de fer de manera artesanal: els consumidors havien deixat de comprar-ne i les havien substituit per altres dolços. Actualment, però, sembla que s’ha consolidat com una part imprescindible dels àpats nadalencs, pel cap baix al Principat i actualment es consumeix en gran quantitat per aquestes dates. Sense cap mena de dubte, un servidor n’és una de les principals causes… 😉

Un últim consell abans de tancar el post: si us agraden les neules i sou de Barcelona, aprofiteu aquests dies per fer una visita a l’estand que Casa Graupera té a la mostra que ha organitzat l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català, on trobareu tot un seguit de productors agroalimentaris catalans més que interessant…

Salut!

Massitet