Salmó enklaustrat

Els amics de Barcelona ens tenen més que fitxats i saben com arribar-nos al cor. El dia de la nostra boda ens van sorprendre amb una capsa plena de regals persoanlitzats, on cadascú ens feia un regal personalitzat en un doble sentit: estaven lligats a nosaltres, però també a ells. És a dir, servien força per definir la nostra relació d’amistat. Un d’aquests regals, que ens va fer la gran cuinera i gourmet empedreïda, és una papillotera de silicona de Lékué (“estuche de vapor”, en diuen ells…). En honor a aquest regal, que exemplifica perfectament això que us deia del regal com a mètafora de la nostra relació, hem creat la recepta que avui us expliquem: salmó enklaustrat.

I què és el salmó enklaustrat?
Abans de res, un aclariment sobre el nom: no és pas gratuït. Resulta que el nom de guerra de la persona que ens va fer el regal és Klaus (sí, sí, la mateixa del menú de bolets del Solsonès!). I com resulta que els ingredients que poses en aquest estri queden tancant a dins, enclaustrat, el joc de paraules (més aviat gràfic, de fet) era molt fàcil de fer. Especialment amb l’estri aquest, que és molt pràctica: ara cuinem més coses al vapor que mai!

Els ingredients són molt pocs: uns bolets (homenatge complet al Solsonès), una suprema de salmó per persona,  un parell de dents d’all per perfumar, oli d’oliva verge extra, sal i pebre. El procediment tampoc pot ser més senzill: posem les supremes primer, ho cobrim amb els bolets (en aquest cas, uns camagroc), li posem una mica d’oli (no gaire, el salmó soltarà el seu greix… mmmmm) i ho salpebrem lleugeremant. 10 minuts al forn si us agrada al punt, 15 si us agrada el peix més fet. En tot cas, dependrà del gruix de les supremes, que en aquesta ocasió eren força gruixudetes. I ja està.

Acompanyament d’amics gourmands, també
Per completar l’àpat i fer-lo baixa amb una mica d’ajut líquid també vam emprar altres regals gourmets que ens van fer quatre amics més dins la caixa de la boda. De primer ens vam menjar una amanida d’Algorta (vegeu la recepta aquí) feta amb tonyina en conserva Zallo, que ens van regalar Resercherenator i Atzavara (els noms no els poso jo, eh?). Resulta que dins del nostre camp professinal, que compartim tots tres, hi ha un autor de referència que es diu Zallo de cognom i sempre ens ha fet molta gràcia que una de les millors tonyines que es fa a Euskadi es digui així.

Per veure, ens vam arrear el vi blanc que es va veure a les bodes de Canaan. Sí, si, heu llegit bé. Resulta que hi ha uns cellers de l’anomenada Terra Santa que fan vins (un de blanc i un de negre) que tracta de respectar tant en raïms emprats com en procediment la manera de fer en temps bíblics. A mi, que com diu ma mare sóc un descregut sense remei, em fa gràcia com a exercici comercial. La broma, aquest cop, venia perquè Maribel feia temps que deia que les nostres noces semblaven les de Cannan, ja que les portàvem celebrant amb àpats i trobades des que ens vam casar al febred al Registre Civil de Barcelona fins que vam fer la festa grossa a Vinaròs el passat setembre.

A més, no són uns mals vins, pel cap baix el blanc. Es tracta de vins Kohser (elaborats seguint les normes judaiques) que va resultar furitós i molt aromàtic, més aviat dolcenc i fàcil de beure. A la foto podeu veure els vins (també tenim el negre…) i la tonyina. Els cellers es diuen Dalton Winery (com els germans, tu!) i aquí podeu trobar una mica d’informació sobre aquests vins.

Bon profit, estimats!

Massitet