Dos formatges anglesos (i cap és l’Stilton!)

No hi ha res com anar ben documentats per la vida, senyores i senyors. Si nosaltres no haguéssim llegit diaris anglesos mentre ens estàvem a Canterbury i la nostra estimada Mar no ens hagués posat en contacte amb el nostre admirat Iban (eskerrik asko, mestre!!!), avui no estaríem escrivint aquest post de lloança als (dos) formatges anglesos: el Cheddar Lincolnshire Poacher i el Kentish Ashmore. Paraules majors, estimats!

No som especialistes en formatges i per tant no us podem dir gaire cosa sobre la seva producció. Només dir-vos que tots dos estan fets amb llet de vaca sense pasteuritzar ( o sigui, viva) i que destaquen per tenir un sabor penetrant que acaba amb una amorgor subtil (més potent al Cheddar). El Cheddar té una textura més granulosa (ens va recordar un bon Parmesano Reggiano) mentre que l’Ashmore era més cremós, tot i ser de pasta dura. En aquest cas, a més, se li fa una mena de vena blava natural que fa que algun bocí recordi a un bon formatge blau… Ei, com per plorar…

Els dos que nosaltres vam poder comprar estaven elaborats per petits productors artesans que treballen amb molt de respecte per la matèria primera i una cura especial pel que fa als cicles de producció: no sempre en pots comprar! El Cheddar és d’una petita granja regentada per la familia Read. El Ketish Ashmore solament el fabriquen els Cheesemakers of Canterbury, una empresa que treballa amb granjers locals i que s’ha fet famosa per aquest formatge, guanyador de diversos premis…

És una autèntica llàstima que, tal com ens diu l’Iban, aquests formatges siguin dificils de trobar a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol. És, a més, una injústicia. Afectats clarament per la mala fama que pateix la gastronomia anglesa, no tenen el prestigi que puguin tenir altres grans formatges europeus. Una pena, perquè un servidor no pot anar tant com voldria a Anglaterra per poder comprar-ne…

Si us els trobeu per la vida, no dubteu en agafar-ne un bon tros, per l’amor de Déu! Amb una mica de pa de qualitat ( a la foto, dos anglesos artesans…) i una cervesa Ale del país són una cosa ben semblant a una petita joia gastronòmica… A Anglaterra hi ha vida (intel·ligent) més enllà de l’Stilton…

Salut!

Massitet

‘Regalís de palo’

Al poble sempre li hem dit així, regalís de palo. El “de palo” era per diferenciar-la de la de gominola, negra o vermella. Aquesta era, simplement, regalís. Efectivament, és la regalèssia. Però ja sabeu que a Vinaròs ja fa temps que parlem una mica malament, amb castellanismes que clamen al cel com “hasta”, “pos” (pues) o “entonses”. No serà menys en qüestió de menjar! Perquè dir regalèssia si es pot dir el més curt regalís? 😉

Total, que el dissabte vaig tenir una superregressió infantil en passar per les paradetes dels artesans de la Plaça del Pi de Barcelona. Allà, a la parada de xocalata tenien aquests farcellets que veieu a la foto:  no me’n vaig poder estar. De seguida que les vaig veure em va venir al cap la bola que es feia a la boca amb els  fils que quedaven quan s’acaba el pal. Ja veus, quines coses et poden agradar quan eres xiquet!

Vosaltres també en menjàveu? O potser ho he de preguntar en present, perquè també teniu regressions?

Salut!

Massitet

El celler de Cantallops

Demà anem a fer una graellada amb uns amics i entre ells hi ha una de les germanes del David Molas. Qui m’hagués dit a mi quan la vaig conèixer a EGB (sí, encara no es deia Primària, els anys passen…) que acabaria demanant-li que ens fes d’intermediària per poder anar a visitar el celler. Encara no ho hem fet, suposo, per allò que les coses que tens a prop sempre les deixes per un altre moment…

Quan em van parlar de Vinyes dels Aspres em feia gràcia anar-hi per la idea romàntica de l’amistat. Poc després vaig conèixer a Massitet i, com que ens començavem a interessar pel gran (immens!) món del vi, vaig tornar a pensar en una possible visita. Ara que hem passat pel Fòrum Gastronòmic de Girona (que estem aprofitant de meravella, quant de post!) ja us dic jo que no ha de trigar en fer-se realitat: Déu n’hi do la qualitat, senyors!

Nosaltres ja havíem tastat l’Oriol, però a Girona, a més d’aquest, vam poder degustar el Negre dels Aspres i el  S’alou, el Blanc dels Aspres i, pel que fa als vins dolços, el Vi de Panses i el Bac de Ginesteres. Jo no en sé de vins, per tant les descripcions les deixo pels experts. Jo només sé si m’agraden o no m’agraden i us ben asseguro que no sabria quin triar. El que més em va impactar, però, va ser el Bac de Ginesteres. Em va agradar molt el seu sabor però em va agradar més encara saber que aquest vi es passa més de quatre anys (!!!) 54 mesos en concret, a sol i serena dins unes ampolles de vidre. El resultat és una cosa extraordinària. Al menys a nosaltres així ens va semblar.

Per si els vins no ens havien semblat prou interessants, només faltava escoltar el David Molas i adonar-te que tenen molt clar què volen fer i com ho volen fer. La seva aposta és per la qualitat i no pas per crèixer en ampolles o litres. Volen millorar el que fan bé i pulir el que ja fan molt bé. Mentre anàvem tastant els vins ell ens anava explicant coses de la terra, del celler, dels raïms que fan servir i de la il·lusió que posen en fer una cosa una mica diferent. Va ser un tast molt agradable i amè així que no trigarem gaire en passar per casa seva i escoltar-lo amb més calma. A més, tal i com va dir, pels voltants hi ha molt a veure, que l’Empordà és una terra molt bonica.

Kissumenja

Neules de Casa Graupera

Si a casa nostra hi ha un fet diferencial gastronòmic aquest és, sense cap mena de dubte, el de les neules. Si Massitet és un addicte a aquests rollets dolços i cruixents; Kissumenja gairebé no en tolera la presència davant seu.  Massitet les menja compulsivament, d’aquella forma tant característica que es defineix amb aqusta expressió: “No paro fins que no m’acabo el paquet”. Kissumenja, però, cada any, cada Nadal, tot i la pedagogia que intenta fer Massitet, ventil·la la discussió amb la mateixa sentència, entre despectiva i burleta: “No entenc com et pot agradar aquesta cosa, sense gust a res…” ;-).

Mestres neulers de Mataró amb una oferta inacabable… i excel·lent!
Aquesta petita història és per situar-vos en el tema d’avui, que són les neules que mengem a casa per Nadal. Com en molts altres productes per a aquestes dates, servidor de vostés té molt clar què vol i les neules sempre havien de ser de la pastisseria Viver, de Vinaròs (sí, amics, la del nostre pastís de noces…). Però l’any passat em vaig quedar amb les ganes de provar unes neules que van aparèixer en un reportatge d’un número del  Descobrir Cuina que no he sabut localitzar. Allà parlaven molt bé d’uns mestres neulers de Mataró que operaven sota el nom de Casa Graupera. “Enguany no he pogut anar, però l’any que vé aniré a Mataró a buscar-les”. Ara ja us podeu imaginar la cara de kissumenja: si no entenia que les mengés, com podia entendre que creués mitja àrea metropolitana de Barcelona en transport públic per anar a comprar-ne?

Per sort, però, ahir em vaig adonar navegant pel web de Casa Graupera (d’on he tret les fotos) que aquest cap de setmana, de divendres 12 a diumenge 14 s’estan a la cantonada de Plaça Catalunya amb Portal de l’Àngel de Barcelona. Com us podeu imaginar, aquesta tarda m’hi he tirat de cap i ara ja em teniu aquí escrivint aquest post mentre em menjo les neules una darrera de l’altra. Són brutals, les millors que ho provat mai: cruixents a més no poder, molt saboroses i gens empalagoses. Mirant-me-les bé, veig que fan fins a cinc voltes amb la pasta, de manera que queden gairebé com una capa de pasta de full, amb nombroses capes fines interposades… I una dada clau: no es fan una bola de pasta al final! Buf! Em cruspiria els tres paquets que he comprat! 

La gent de Casa Graupera tenen un ventall de productes inacable, de més de quaranta varietats. Jo solament n’he provat d’un tipus, les típiques enrotllades sense xocolata, ni praliné, ni llimona, ni res. Ara bé, he comprat les “fetes a ma”, perquè m’han dit que són més cruixents i us puc donar fe que es veritat. També tinc un paquet per obrir de “Neules medievals”, que són rodones, planes i no porten sucre. Les que jo he agafat són amb xocolata negra belga… Ja us contaré que tal quan les hagi provat. Intueixo que seran excel·lents, tant per l’experiència que he tingut amb les que ja he provat i pel fet que aquesta gent han rebut un munt de premis i reconeixement, tant a la qualitat com al seu caràcter artesà, que alguna cosa acrediten. Dic jo, eh?

Un dolc d’origen pagà, cristianitzat
Els lectors més habituals d’aquest bloc ja saben que tinc una mena de dèria historicista que fa que tendeixi a buscar i explicar l’origen dels productes i els plats més tradicionals que solc portar a aquesta petita finestra digital. Aquest cop no serà diferent: com resistir-me a esbrinar i explicar-vos l’origen d’una de les menges nadalenques que més m’agraden? La veritat és que aquest cop no m’ha costat gaire: Casa Graupera m’ha donat un tríptic on explica la història de les neules i el llibre que aquests dies estic rellegint, El menjar de Nèstor Luján, li dedica unes pàgines.

Tot sembla indicar que l’origen és pagà, en el sentit que hi ha document que mostren que els antics romans i fins i tot els egipcis ofrenaven uns dolços plans i rodons als seus deus. Com tantes altres coses, aquesta tradició va ser cristianitzada (desconec si a cop de creu, però m’imagino que sí..) i a l’edat mitjana ja consta que en alguns llocs dels Països Catalans s’oferien als feligresos en sortir de la missa del gall. Un costum, per cert, que continua vigent en algunes parròquies de la Catalunya central pel cap baix. 

Segons ens expliquen des de Casa Graupera, a l’alta edat mitjana eren considerades un dolç exquisit, sobretot quan es van començar a sofisticar i s’incloia mèl i tota mena d’espècies a la recepta, al mateix temps que es feien amb formes cada cop més sofisticades i fins i tot gravats. Néstor Lujan confirmaria aquesta dada, en el sentit que afirma que les neules solien formar part dels postres dels grans àpats dels nobles i reis catalans al llarg de tota l’edat mitjana. Del llibre d’aquest gran erudit català hem tret aquesta dita del segle XV que mostra el valor que llavors es donava a les neules: “Gran meravella verament, de les neules amb piment”. El piment era una beguda feta amb una base de vi negre molt especiat i molt estimat en aquelles èpoques. És veu que es fotien tal quantitat d’ambdues coses que el pobre Arnau de Vilanova va haver d’advertir contra aquesta pràctica en el seu Regiment de salut, espantat com estava de veure com es posaven els nobles i senyors…

Tal com explica Lujan, les neules en aquella època eren planes i no pas enrotllades. De fet, ja heu pogut llegir que la gent de Graupera en dieu medievals, a les planes. És tenint en compte aquesta dada que es pot entendre l’origen etimològic del nom, que vindria del romà nebula, que no vol dir altra cosa que núvol, boira, cosa lleugera. No és fins al segle XVII que la neula s’enrotlla com la coneixem actualment i és llavors quan passa a ser un dolç d’ús quotidià i molt famós en les cafeteries que començen a obrir-se a la Barcelona de la decadència i posteriorment la Renaixença. És a partir de llavors quan les neules es fan pels carrers i comencen a sortir les varietats amb xocolata, les fetes amb forma de ventall, etc…

Segons expliquen la gent de Graupera, que són neulers des del 1895, a partir del segle XX la neula va perdre molta presència pública i als anys 70 gairebé es van deixar de fer de manera artesanal: els consumidors havien deixat de comprar-ne i les havien substituit per altres dolços. Actualment, però, sembla que s’ha consolidat com una part imprescindible dels àpats nadalencs, pel cap baix al Principat i actualment es consumeix en gran quantitat per aquestes dates. Sense cap mena de dubte, un servidor n’és una de les principals causes… 😉

Un últim consell abans de tancar el post: si us agraden les neules i sou de Barcelona, aprofiteu aquests dies per fer una visita a l’estand que Casa Graupera té a la mostra que ha organitzat l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català, on trobareu tot un seguit de productors agroalimentaris catalans més que interessant…

Salut!

Massitet

Salmó enklaustrat

Els amics de Barcelona ens tenen més que fitxats i saben com arribar-nos al cor. El dia de la nostra boda ens van sorprendre amb una capsa plena de regals persoanlitzats, on cadascú ens feia un regal personalitzat en un doble sentit: estaven lligats a nosaltres, però també a ells. És a dir, servien força per definir la nostra relació d’amistat. Un d’aquests regals, que ens va fer la gran cuinera i gourmet empedreïda, és una papillotera de silicona de Lékué (“estuche de vapor”, en diuen ells…). En honor a aquest regal, que exemplifica perfectament això que us deia del regal com a mètafora de la nostra relació, hem creat la recepta que avui us expliquem: salmó enklaustrat.

I què és el salmó enklaustrat?
Abans de res, un aclariment sobre el nom: no és pas gratuït. Resulta que el nom de guerra de la persona que ens va fer el regal és Klaus (sí, sí, la mateixa del menú de bolets del Solsonès!). I com resulta que els ingredients que poses en aquest estri queden tancant a dins, enclaustrat, el joc de paraules (més aviat gràfic, de fet) era molt fàcil de fer. Especialment amb l’estri aquest, que és molt pràctica: ara cuinem més coses al vapor que mai!

Els ingredients són molt pocs: uns bolets (homenatge complet al Solsonès), una suprema de salmó per persona,  un parell de dents d’all per perfumar, oli d’oliva verge extra, sal i pebre. El procediment tampoc pot ser més senzill: posem les supremes primer, ho cobrim amb els bolets (en aquest cas, uns camagroc), li posem una mica d’oli (no gaire, el salmó soltarà el seu greix… mmmmm) i ho salpebrem lleugeremant. 10 minuts al forn si us agrada al punt, 15 si us agrada el peix més fet. En tot cas, dependrà del gruix de les supremes, que en aquesta ocasió eren força gruixudetes. I ja està.

Acompanyament d’amics gourmands, també
Per completar l’àpat i fer-lo baixa amb una mica d’ajut líquid també vam emprar altres regals gourmets que ens van fer quatre amics més dins la caixa de la boda. De primer ens vam menjar una amanida d’Algorta (vegeu la recepta aquí) feta amb tonyina en conserva Zallo, que ens van regalar Resercherenator i Atzavara (els noms no els poso jo, eh?). Resulta que dins del nostre camp professinal, que compartim tots tres, hi ha un autor de referència que es diu Zallo de cognom i sempre ens ha fet molta gràcia que una de les millors tonyines que es fa a Euskadi es digui així.

Per veure, ens vam arrear el vi blanc que es va veure a les bodes de Canaan. Sí, si, heu llegit bé. Resulta que hi ha uns cellers de l’anomenada Terra Santa que fan vins (un de blanc i un de negre) que tracta de respectar tant en raïms emprats com en procediment la manera de fer en temps bíblics. A mi, que com diu ma mare sóc un descregut sense remei, em fa gràcia com a exercici comercial. La broma, aquest cop, venia perquè Maribel feia temps que deia que les nostres noces semblaven les de Cannan, ja que les portàvem celebrant amb àpats i trobades des que ens vam casar al febred al Registre Civil de Barcelona fins que vam fer la festa grossa a Vinaròs el passat setembre.

A més, no són uns mals vins, pel cap baix el blanc. Es tracta de vins Kohser (elaborats seguint les normes judaiques) que va resultar furitós i molt aromàtic, més aviat dolcenc i fàcil de beure. A la foto podeu veure els vins (també tenim el negre…) i la tonyina. Els cellers es diuen Dalton Winery (com els germans, tu!) i aquí podeu trobar una mica d’informació sobre aquests vins.

Bon profit, estimats!

Massitet

Cafeïna barcelonauta

Kisumenja i un servidor no som, la veritat sigue dita, una grans coneixedors del café. Vull dir: no coneixem gaire les principals zones productores, ni tampoc les característiques diferencials d’un o altre tipus de cafe. Tampoc entenem gaire del tast de café: ens agraden o no ens agraden. Punto pelota. De fet, sempre el prenem amb llet. Ara bé, si que sabem com ens agraden els cafés per prendre amb llet: amb una mica de cos, no gaire àcids i, en el cas de Massitet, no massa aspres. Que no rasquen massa, vamos. Partint d’aquesta base, hem anat fent al llarg dels darrers mesos una recera que ens ha dut a trobar tres cafés que ens agraden força.

Trio d’asos

Tots els cafés que us explicarem avui són tots de petit comerç, la majoria dels quals torrats per ells mateixos i molts al moment. Ho sigue, que avui no parlem de grans productors ni de marques comercials. A més, en tots els casos hem demanat específicament cafés per prendre amb llet, de manera que sempre hem seguit el consell dels propis venedors. De tots aquests, els tresque més ens agraden són aquests:

• La mescla de la casa de Cafés el Magnífico, una botiga especialitzada del Born i que per nosaltres és el millor del trio d’asos que preferim (de la botiga n’hem parlat aquí).
• El Café Natural Selección Gran Sabor de La Portorriqueña, una altra botiga especialitzada amb més d’un segle d’història situada al Raval, en concret al carrer de Xuclà.
• El Café Selecció Natural de Cafés Caracas, una petita cadena de cafeteries que comercialitzen cafés i on aquest ja el publiciten clarament com el més addient per al café amb llet.

El que més consumim és el tercer i el que menys el de Cafes el Magnífico. Encara que aquest darrer és el que més ens agrada, la botiga ens agafa fora de ma i solament el comprem quan anem al Born. Cada cop prenem més el de La Portoriqueña, que de fet s’ha convertit en punt de pas obligat en la meva excursió setmanal a la Boqueria. El de Caracas també el prenem molt perquè tenim una botiga relativament a prop a Gràcia.

Per arribar a aquesta llista hem tastat també d’altres que, sí bé no són cafés dolents, no ens agraden tant com aquests. Hem provat, doncs, la famosa mescla de la casa de la mantequeria Can Ravell i la del Colmado Quílez. També hem tastat la de Casa Gispert, una de les nostres botigues preferides de Barcelona. En aquest darrer cas ens sap greu que no guanyés, perquè anàvem prediposats a incorporar-lo a la nostra dieta diària. No hem pogut provar, en canvi, una de les mescles amb certa fama: la del Colmado Murria. Resulta que no molen el cafe i te’l venen en gra. I com nosaltres (encara) no tenim molinet…

En fi, aquesta seria la nostra selecció. I vosaltres, quin café és el vostre preferit? Gràcies!

Massitet

Mamma mia, Sandro Desii!!!

Començo a escriure aquest post encara sota l’impacte que m’han provocat els gelats de Sandro Desii que he provat aquesta tarda. Perlamordedeunostresenyor, quina cosa més bona! Sense cap mena de dubte, són els millors gelats que he menjat en la vida, solament superats (per moooooooooooolt poc…) pels de la gelateria italiana de la Plaça de la Revolució de Barcelona. Feia temps que volia dedicar un post a la pasta d’aquest italià (qualificat de) genial però ara, amb el gust del gelat encara a la boca (fa mitja hora que me l’he menjat!) he decidit dedicar-li un post als productes diversos que he tingut la sort d’haver provat ja.

Els productes salats: la pasta
Dels productes salats que fa Sandro Desii, i no en són pocs, solament he provat la pasta seca d’encenalls de bolets del Montseny i em van semblar un producte de molta qualitat. És cert, com diu el Gourmet de provincias sobre una altra pasta del Desii, que el sabor era molt matisat, molt suau. Tot i això la pasta tenia una textura, un tacte, excel·lents. El sabor, encara que no era massa de bolets, també era bo, la veritat. Una pasta interessant amb un preu a tenir present abans d’obtar-hi per a cada dia: per sobre de 4 euros el paquet de 250 grams. Ara, per un plat de pasta deluxe un dia de festa, doncs val la pena pagar el preu. Per cert, mireu-vos bé les opcions que donen, que són molt interessants. Uns botons de mostra: tomata i all; fideuà de peix; llimona; o espinacs i alfàbrega.

Ah, i també he provat la seva crema de balsàmic, que des de llavors és la meva de capçalera: cremosa, suau, gustosa… Ideal per decorar plats amb un filet i donar-los un puntet dolcenc molt interessant…

I ara les dolços..
Dels gelats ja us he dit que m’han semblat. N’hem provat tres i a quin més emocionant, en el sentit literal del terme… Ens han deixat sense paraules tant el de kefir amb cirera negra, com el de xocolata grand cru 72% Antonio Chavez i el de xocalata de Guinea 58% amb canella fresca. Brutals, de veritat! No solement pels sabors, nets i potents, sinó també per la textura: quina cremositat! Quina densitat! Mort a les escumes! Ens hem quedat amb les ganes de provar el de sobao pasiego amb orujo de Liébana (us ho juro, existeix!) i el de vinagre bàlsàmic amb frambueses… Vist el nivell, aquests deuen ser per llençar coets!

I sobre els postres…
Els gelats, de fet, no estava previst que els provessim, ja que nosaltres anàvem a comprar postres per a un sopar. De fet, anàvem a una botiga de Gràcia que es diu Sabor Intens (qun nom més encertat!) i un cop allà hem vist que tenien postres i gelats del Desii. Ara, quan acabo aquest post havent sopat i provat també els postres, us poc dir que el Desii té alguna peça sublim. El tatin de poma, en concret: cremosa i densa la fruita, cruixent la pasta fullada, dolçor i acidesa equlibrats; frescor malgrat tot… Molt bé! El brownie, en canvi, encara que de sabor era excel·lent, m’ha semblat massa dur, massa consistent, massa pedra (per entendre’ns, i des del carinyo…) Un mal producte, el brownie? No senyor! Ara, hi ha millors alternatives…

Un paio particular
Tot això que us explico ho fa un paio italià que es va instal·lar a Catalunya als anys setanta (en concret a la Colònia Guell) i, com diu algún comentari que he llegit per aquesta Internet de Déu, des de llavors s’ha dedicat a gelar-ho tot. En donen fe, certament, els gelats que us hem esmentat. Al seu web, però, trobareu els catàlegs de productes dolços i salats, fets gairebé artesanalment, recolzats sobre la recerca gastronìmica i amb una cura per la matèria primera excepcional. Un tio ocurrent, certament: si fas gelat de vinagre i pasta italiana de llimona, has d’estar (necessàriament) un pèl tocat. Ni que fos per la creativitat…

Els productes són relativament fàcils de trobar, encara que hi és molt més la pasta: n’he vist a diverses botiques de barri i als colmados clàssics de l’Eixample. També en tenen a El Corte Inglés. No són tan fàcils de trobar ja les seves salses per acompanyar les pastes ni els gelats. De fet, aquestes dues coses solament les he trobades a Sabor Intens, la botiga delicatessen de Gràcia que està a tocar del Mercat de la Llibertat. Aquí, exactament… Si no ho he processat malament (massa informació de cop!), tenen tota la pasta i totes les salses, a més de gairebé tots els gelats. Per cert, que aquesta botigueta (no deu superar el 20 metres quadrats…) mereix una visita (i un post) per ella mateixa!

Mamma mia, Sandro Desii…

Massitet

El llangostí dels pobres

Estic molt d’acord amb Camil Ros quan afirma que la galera és un marisc que ha estat molt maltractat pel mercat i pels consumidors, que fins fa poc (i encara ara molts ho fan) el considerava un producte de segona, de poca categoria. Per entendre’ns, un producte popular en el sentit de poc selecte, poc glamurós. Com en pot estar d’equivocada l’opinió pública tot sovint… Sense cap mena de dubte, la galera és un dels mariscos més gustós que hom coneix. O sigui, que res de menystenir-la…

Popular no vol dir poc interessant…
Al meu poble, que com ja sabeu es terra de llangostins, un marisc noble, a la galera se l’ha arribat a conèixer com el llangostí dels pobres: el seu baix cost en relació a d’altres mariscs més exclusius la fa (la feia?) accesible a les classes més populars, que no podien accedir al selecte llangostí. De fet, la galera ha estat durant molt de temps un ingredient per als brous de peix o per fer guisats de barca, dels que es feien els pescadors amb captures de poc valor a la llotja. Però el nom de llangostí dels pobres ja apunta una cosa significativa: la qualitat de la galera era comparable a la del llangostí. En tot cas, no cal confondre plat popular amb baixa qualitat o escasses virtuts. Ans al contrari: la potència del seu sabor a mar i a marisc (iode, en diuen alguns), la persistència d’aquest sabor a la boca i la consistencia tersa de la seva carn són una font de satisfacció brutals…

Tres aplicacions
A casa de la meva mare la galera té una presència notable i és un plat que es menja amb deliri i satisfacció. A casa nostra, a Barcelona, no n’hi ha perquè ma mare ha comprovat que congelar-les fa que es buidin de carn i quedin fofes. Als mercats de Barcelona, però, no les he sabudes trobar. La recepta bàsica són fregides amb all, així, tal qual i sense res més. Amb un punt de sal i llestos. Les altres dues aplicacions són indirectes: es posa al brou de peix, amb qual li dona un sabor i uns aromes deliciosos. Imprescible per fer el brou del rosejat . La tercerca aplicació és en arròs caldós de galeres, que al restaurant La Isla de Vinaròs fan de manera insuperable i del qual estic conspirant per obtenir-ne la recepta… Seguirem informant.

Massitet

Fans del tall que es pela

La setmana passada, quan vaig anar a fer la visita de rigor a Eva Lugo a la Boqueria, vaig veure un cartellet que posava “tall que es pela”. N’havia llegit molt i fins i tot n’havia sentit a parlar als programes de cuina de ràdio i televisió, d’aquest tall. Tothom hi coincidia: era una de les peces de la vedella més desconeguda i, al mateix temps, una de les més valuoses des del punt de vista gastronònic. Aíxí que li vaig preguntar a la Eva per a que serviria.

La resposta no em va deixar lloc a dubtes: “Va molt, molt bé per a fer fricandó”. Això ja era un punt (clau) a favor. Però va continuar: “També és pot fer a la planxa tomba-i-tomba i la gent l’empra molt per arrebossar”. Era obvi: n’havia de comprar. Pensat i fet. Li’n vaig pillar un de sencer, de poc més de mig quilo, que em va filetejar finament amb art i salero mentre em cantava (en sentit figurat) les virtuts de la peça.

En una semana hem aconseguit provar totes les seves potencialitats: a la planxa (bé, però hi ha peces millors per al nostre gust; ens agrada la carn a la planxa gruixudeta); arrebossada (primer cop que  menjava vedella cuita així i va triomfar com l’Starlux) i fricandó (que tal com veureu molt aviat, ha col·locat aquest tall de carn entre els adorats a casa nostra). En definitiva, un tall de carn polivalent i no gaire car en comparació amb altres parts de la vedella que dóna molt de joc.

A casa nostra ja som fans del tall que es pela…

Massitet

Què redéu deu ser aquesta botifarra groga???

La tradició aquesta del Dijous Gras deu ser una cosa molt principesca (de Principat, principesca; lògica pura…), perquè al nord del País Valencià no n’havíem sentit a parlar més que per TV3 (abans ens la tallessin, és clar!). De fet, un simbol tan propi d’aquesta festa com la botifarra d’ou jo l’he descoberta a Barcelona, ja ben grandet (bé, passats els 25, quan ja no tenia el Carnet Jove). I la pregunta retòrica que veieu al títol del post va ser la que em vaig fer la primera vegada que en vaig veure una en viu i en directe: que friki em va semblar, tu! Ara, ja passats els trenta, m’assabento per Descobrir Cuina que la botifarra d’ou és pròpia de Barcelona i les comarques que l’envolten, també conegudes com Àrea Metropolitana de Barcelona.

En tot cas, és una descoberta de collons, que diriem a la meva terra on som uns malparlats de collons (ui! perdó… per la repetició! jejeje). Jo sempre l’he comprada a Embotits Selectes Montse, la meva xarcuteria de capçalera a la Boqueria. Però enguany provaré la d’El Rebost de l’Ibèric, una botigueta que tinc prop de casa i sobre la qual ja tinc ganes de fer-ne un post…

La veritat és que tenia la intenció de fer un text més llarg sobre la tradició aquesta tant exòtica per mi com és el Dijous Gras. Però he vist aquest de Menjar sa (un bloc relativament nou però que ha entrat amb força a la gastrosfera.cat) i he decidit que jo no puc dir ni més coses ni tampoc dir millor les que allà s’hi diuen. Per tant, si us interessa la cosa, us aconsello que li feu una visiteta…