Mones, micos i farinades

A la pastisseria Farga que tinc al costat de casa ja han desaparegut els bunyols que es podien veure a l’aparador des de força dies abans del dimecres de Cendra. El cartell (amb lletres rosa força kitch, tot sigui dit…) que anuncia que dimecres i divendres es poden trobar bunyols de Quaresma encara hi és, això sí. Però darrera del vidre no hi ha boletes de pasta fregides: hi ha una muntanya (sic., us ho prometo) de mones de Pasqua de xocolata. Hi trobareu des de Ratatuille fins a jugadors del Barça (que s’indentifiquen per la samarreta, francament…) passant pels clàssics clàssics de Disney i clàssics moderns com els cotxes de Fórmula 1 (?). No he vist, però, cap lluitador d’Smack Dawn, la qual cosa em fa dubtar més aviat de la capacitat tècnica dels pastissers o del seu departament de marketing i no pas de l’orientació de les demandes dels xavals…

Imagino que tot plegat és signe dels temps que estem vivint, tant la rapidesa promocional de les mones (encara queden força dies de menjar bunyols, redéu!) com per l’oferta basada en imatges importades, concretades, des dels mitjans de comunicació de masses. I una altra cosa que també deu ser el signe dels temps: no n’he vist cap amb base de pa de pessic… Estan, de nou, bojos aquests catalans? Primer botifarres grogues, després bunyols i brunyols; i ara mones solament de xocolata???

Una mica d’història, tot just per situar-nos
Buscant per internet una mica d’història sobre la mona i com la xocolata s’ha convertit en hegemònica els nostre dies, trobo que el mestre Jaume Fàbrega ens dóna un cop de ma erudit, brillant i entenedor. Primer ens explica que l’origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també apunta un possible origen àrab, que aquí ens expliquen amb més precisió: muna era un cistell ple d’ous que els serfs regalaven als seus senyors. Aquesta mona primigènia, i que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fills el diumenge de Pasqua. La tradició diu que s’ha de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (primera versió) o feia dotze anys (segona versió que he trobat).

I així va ser durant segles, ja que sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d’ous. Fins i tot, aquí s’apunta que la primera en fer-ho va ser la pastisseria Massana, del carren de Ferran del cap i casal. D’aquesta entrada discreta i tardana n’ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous i, com diu Fàbrega, per allunyar-se cada cop més de l’original.

Al meu tros de país, les mones eren de pa de pessic…
Acusar els catalans, en genèric, de menjar solament mones de xocolata és falaç. Estic segur que, encara que no n’he sabut trobar, a Barcelona hi ha pastissers o forners que encara fan la mona de Pasqua més tradicional (dir que la de xocolata no ho és després de més de 100 anys és mentir…). A més, a les Terres de l’Ebre és força viva la tradició de fer mones amb pa de pessic i ous, l’original, l’ancestral, la de sempre, tal com es pot veure en aquest llibret. I també cal dir que al Maestrat fa uns pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo o panquemao(vegeu més avall…), però ara ja fa una temporada que les fetes solament de xocolata, inclosa la base, s’estan imposant. O sigui que la cosa negra aquesta mana per bona part del país (desconec la situació a les zones més meridionals) mentre que al bell mig del nostre mapa es mantenen amb vigor mones, micos i farinades a l’estil de les que es veuen en el llibret esmentat.

Les tres categories
Els lectors més espavilats, que en sou la majoria, ja haureu notat que tota l’estona parlo de mones, però en canvi el titol del post porta dos noms més, micos i farinades. Doncs sí, al Maestrat mengem tres coses diferents per Setmana Santa, depenent de l’edat i el gènere dels comensals. Així, tal com sona. De tota manera, no us penseu que som l’òstia d’originals: la base de totes tres és la mateixa pasta i canvia la forma en els mones i les micos i, en el cas de les farinades (també dites farinoses), que van farcides de confitura de carabassa, el mític cabell d’àngel.

La mona de Pasqua és un tortell circular com el que podeu veure a la foto de la dreta. En tot cas, a la nostra zona no es posa res més que sucre i pelets de sucre de colors per decorar-la. Sobre el nombre d’ou, ara la cosa ja va al gust del consumidor i se’n posen tants com en demana. Originàriament, aquesta era la que els padrins regalaven a les filloles, però ara sol ser habituals que colles d’amics i families les demanen per menjar en grup i amb tants ous com comensals.

El mico és aixó que veieu a la vostra esquerra i es la versió masculina de la cosa; aquesta era per als xicots. Aquí no hi ha mides variables i sol ser d’un 15 centímetres de diametre i porta un sol ou. Per a que us feu una idea, és com un pa de pessic individual al qual se li ha escaxuflat (pren dialectalisme!) un ou al damunt.

La farinda, de la qual no he trobat fotos per internet, és un pastís allargassat d’un 30 centimetres fet de la mateixa pasta però facit de cabell d’àngel. Aquesta seria la versió senior del pastís, ja que era la base del berenar que les colles d’amics ja més grandets i les families feien el diumenge de Pasqua al camp.

Per cert, que gràcies a la nostra estimada Maria hem pogut saber que la manera normativa d’escriure la paraula és farinada segons el Diccionari català – valencià- balear de l’IEC. Mai n’havia trobat el terme correcte i sempre ho haviém escrit tal com raja, farinà. De fet, en la versió original d’aquest post renegàvem de l’accepcció que el DIEC donava de farinada . Per cert, que si consulteu farinada al Diccionar Català – valencià – balear veureu que ens explica que a Vinaròs les farinades s’omplen de confitura. M’ha fet tanta festa veure que el diccionari fa servir la tradició vinarossenca per definir la paraula! Encara ara estic emocionat, tu! [Aquest paràgraf l’hem escrit el 06 – 03- 08 després de rebreu la comunicació de Maria]

I la pasta quina és? La resposta, a Ca Massita…
Doncs la pasta és una que s’empra per fer uns panets dolços que, amb l’amor que tenim a la meva terra pels barbarismes, coneixem com a panquemao o pandurmiendo (ho escric junt perquè trobo que encara queda més salvatge, més bàrbar… no?). Total, que aqui van les mides que es fan servir al forn de la meva familia, Forn de pa Massita, a Vinaròs (Baix Maestrat):

• Dos mides d’aigua
• Una mida d’oli
• Una mida de sucre
• Una mida d’ous
• Farina la que entre
• Llevat natural, una mica

Si amiguets, a la meva familia les mides són heretades de l’àvia i això de les quantitats mesurades amb grams no és gaire habitual. En tot cas, es tracta de mantenir una proporció en funció de la quantitat que es vulgui fer de pasta, i sempre tenint present que es mesura volum, no pas pes. Així que si feu la recepta mesureu-ho tot amb el mateix vas, pot o el que sigui! I la farina… Ai, eixa gran expressió “la que entre”… Que què vol dir? Tan simple i tan complicat com la que calgui per a que la consistència de la pasta sigui la suficient per poder-la treballar i donar-li forma. És com al beixamel de les croquetes: és a base de fer-me -o mirar com les fan- que s’identifica la textura correcta. A més, heu de tenir present que segons la força de la farina en caldrà més o menys. Amb aquesta pasta es fan tots tres dolços.

Pandurmiendo?
Per cert, quan aquesta tarda he parlat amb ma mare per saber la recepta de la pasta, no he pogut evitar fet una pregunta sobre el nom del pandurmiendo, que fins llavors m’havia passat per alt. La resposta no podia ser més poètica: “Es diu pandurmiendo perquè se l’ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones”. O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l’endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. Encara ara, aquesta Setmana Santa, acudiran dones a coure’n al forn de la familia. És tot un espectacle que ja explicaré en un altre post… Ara, la cosa és molt menys poètica: a la pasta se li posa llevat quimic i impulsor, de manera que puja en poca estona i de seguida a donar-li forma i cap al forn. El signe dels temps també arriba a les formes més tradicionals…

Massitet

P.S.: Les fotos les he tret del bloc Drosi del Raval ( de Castelló de la Plana) i Festes.org, perquè no en tinc dels productes de ca ma germana. Com em fa molta festa i a ella també, per Setmana Santa posaré un post amb fotos de totes tres coses per lluir de familia fornera i poder il·lustrar millor els productes. Sobretot de les farinaes, que flipo que no hi hagi ni una sola foto a Internet…

[Actualització 25-03-08: aquí trobareu un post amb noves informacions sobre les mones, els micos i les farinades al Maestrat; i també les fots que prometia aquí sobre. Aquí hi ha un àlbum amb moltes més imatges que les empredes en aquest segon post]