Qui avisa no és traïdor; o lo premetut és deute, com diu el meu amic afeccionat a la traducció directa salvatge de frases fetes castellanes… Aquí teniu les fotos que vaig prometre sobre els micos, les mones i les farinades (pronunciat farinaes a la meva terra) que es fan a Vinaròs i, per extensió, al Maestrat. Encara que, en principi, aquest post havia de ser fonamentalment fotogràfic, resulta que l’estada a casa ma mare (i per tant, al forn de ma germana) ha comportat ampliacions i actualitzacions de la informació que vaig posar en el primer post dedicat a aquest tema. Primer començarem amb les dades noves (que es noti la vena acadèmica. redéu!) i després passarem a les fotografies. He afegit alguns comentaris a les imatges, que no sempre es pot donar tota la informació de manera gràfica! Totes les fotos estan preses al forn de ma germana, Forn de pa Massita, el malnom familiar amb que sempre s’ha conegut la fleca al poble.
L’escalforeta del pandurmiendo i el frito dels Ports
Parlant amb la meva mare mentre ens mengavem alguna que altra mona i algun que altre tros de farinada / farinà, em va descobrir noves dades sobre el pandurmiendo (la pasta base de mones, micos i farinades) i d’algunes pràctiques que es fan cap a l’interior de la comarca, quan el tros de paìs ja agafa el nom dels Ports (de Morella). Resulta que el pandurmiendo no solament es deixava reposant tota la nit, si no que es posava al costat d’un llit per a que l’escalfor del cos que hi dormia l’ajudes a fermentar. Cal pensar que fins ben entrat el segle XX el llevat artificial no era habitual ni a cal forner. Per tant, en una època de l’any on les nits encara són fredes, s’havia d’impulsar la masa d’alguna manera…
Així mateix, als Ports era habitual posar a sobre de les mones trossos de frito, nom amb el qual es coneix la conserva de carn de porc fregida i conservada en pots de vidre o ceràmica dins del mateix greix en que s’havia fregit, tant podia ser manteca del propi porc com oli d’oliva. Dit així pot sorprendre, però cal tenir present que el pandurmiendo, ben fet, és neutre (ni dolç, ni salat com el brioix francés) i la forma tradicional de consumir-lo és acompanyat dels ous bollits que decoren les mones i els micos. A més, hi ha zones del país que se’ls mengen amb llonganissa de pasqua, un embotit de porc curat llarg i prim molt gustós. Jo en sóc un fervent seguidor, d’aquesta pràctica.
Entre el retorn als orígens i les farinades frikis (amb perdó…)
De mones, de micos i de farinades també n’he menjat xarrant amb la meva germana. La conversa, però, no ha estat de tipus històric com amb la meva mare, si no més aviat sobre les tendències actuals. En aquest sentit, hi ha dades que semblen contradictòries però que prefereixo entendre com a indici de la complexitat dels temps que ens ha tocat viure. D’una banda, ma germana ha notat un estancament amb lleuger augment de la venda de farinades. Al mateix temps, però, en els darrers anys ha notat un augment significatiu -enguany diu que espectacular – de la venda de mones i micos: sembla que molts padrins de nova generació han tornat als orígens i regalen als seus fillols el dolç més tradicional.
Com a contrapés d’aquestes dues tendències més conservadores, n’hi ha una d’innovadora que jo, francament, no aconsegueixo entendre: augmenta la demanda de farinades farcides de crema, xocolata o boniato. Fa molts pocs anys eren directament innexistents i ara van fent forat, encara que solament són per encàrrec. Tan bones com són les de cabell d”angel de tota la vida! Jo, francament, les farinades aquestes les trobo una mica (per no dir molt) frikis: roïnes no estan, però fan mal a la vista!
La reina de la festa: la farinà
Com que una de les sorpreses que em vaig endur fent el primer post sobre el tema va ser que no trobava fotos de les farinaes per internet, aquesta Pasqua m’he passat una mica fent-los fotos a les que fan al forn familiar. Aquí us en passo tot just dues per que en veigeu la forma i l’interior, però aquí he 
penjat totes les fotos que tinc sobre les farinades, tradicionals i frikis. Les que veieu són les tradicionals, farcides amb la confitura de carabassa blanca coneguda com cabell d’àngel. Ben farcidetes, a casa ens agraden més a l’endemà: la pasta s’ha assecat una mica i al mateix temps s’ha empapat del suc de la confitura. La dolçoreta melosa de la confitura, la pasta una mica cruixent… Fuuuààààààààààà, que bó…
La mona, el dolç per les nenes
Aquí teniu les fotos del dolç de Pasqua que al meu poble els padrins compren a les filloles. Com 
podeu veure, és un zero fet amb pandurmiendo i un ou bollit tancant el cercle. Clarament és menys amorosa que les farinades, ja que no van farcides de res i en ser poc gruixudes la pasta queda una mica menys esponjosa que els seus germans grassonets, els micos (vegeu més avall). Com podeu veure, i com passa amb tots aquests dolços, a casa es fan artesanalment una a una i s’acaben amb un decoració de sucrets de colors que li donen una mica d’alegria. En aquesta foto es veu el meu pobre cunyat decorant una de les gairebé 200 que van fer entre ell i el treballador de la casa, Nasio, el dissabte de Pasqua, el dia més fort de l’any al forn…
Els xicots fan el mico
Mireu quins micos més llustrosos fan el meu cunyat i Nasio! La pasta es tan flonja, tan suau, que pobra tot sovint no aguanta el pes de l’ou bollit que el corona. Fixeu-vos, tot comparant les dues fotos, com augmenta de volum aquest dolç. És amb diferència el més esponjós, el més subtil de tots els que es fan per Pasqua a Vinaròs. Personalment, aquest és el que més m’agrada menjar amb la llonganissa de Pasqua: el contrast de textures i sabors és descomunal; i forma part de la gràcia de la menja conjunta de totes dues coses.
Tot fet a mà, solament amb màquina per pastar…
Em permeto acabar aquest àlbum de fotos amb una composició de quatre imatges on podeu veure com es fan a mà totes les mones, micos i farinades, inclosa la creu de pasta que encercla els ous quan s’escauen. Hi ha coses que canvien, però hi ha d’altres que es mantenen. A les quatre fotos d’aquí a sota podeu veure a Nasio estirant la pasta, donant-li la forma a la mona, fent la creu de pasta a l’ou i un bon grapat fermentant just abans d’anar al forn de quatre en quatre.
Tingueu pressent que el passat dissabte, al llarg de 22 hores de feina ininterrompuda, el meu cunyat i Nasio van fer més de 250 farinades, unes 150 mones i més de 100 micos, sense comptar el pa del dia i altres pastes. Totes fetes i enfornades a mà, tretes amb la pala de forner llanda a llanda després d’haver fermentat a la cambra. Que voleu que us digui, m’ha emocionat una mica fer aquest post…
Massitet
Nota al peu: una selecció de les millors fotos que vaig fer al forn de ma germana, incloses aquestes i moltes més, les podeu trobar aquí.
Olleta de verdures 
Quin reportatge més bo! i quina enveja poder viure en primera persona tot el procés de la mona i de tota la resta. Allò de tenir una germana fornera és tot una meravella!
Ummm! Que bo! Llàstima que no ho poguem tastar perquè fan una pinta!
A Girona la tradició marca per Pasqua el Tortell de Ram, que a mi m’hi fan pensar les vostres farinaes, tot i tenir la forma rodona de les vostres mones. Però amb la globalització ja se sap…
Estava esperant amb candaletes aquest post i les fotos que ens vas prometre i no m’ha decebut gens, al contrari, he disfrutat moltíssim llegint-lo! I més encara sabent que totes les fotos estan fetes a casa teva i el treball de camp és de primera línia… em fas molta enveja, m’hauria encantat estar allà mirant com fan totes les mones! I també m’hauria agradat ajudar (o fer nosa, depen de com es miri ;))
Quina feinada, però, deuen acabar esllomats!
Jo ja he triat la meva preferida: les farinaes farcides de cabell d’àngel 🙂
Entenc la tava indignació amb els farcits de nata, trufa o crema… frikis frikis total!
I trobo espectacular com fermenta la massa dels micos, gairebé triplica el volum!
Felicita a te germana de part d’una blocaire de Sabadell, si mai baixo per allà passaré pel seu forn seguríssim!
Quina llàstima. Aquesta setmana santa he passat molt a prop d’aquí. Si ho hagués sabut hauria fet una visiteta a aquest forn a tastar aquestes maravelles. M’ho apunto i quan hi torni em passaré segur. Moltes gracies per l’oportunitat de poder aprendre coses tan interessant que si no fos per la germanor que es crea en la gastrosfera (com a tu t’agrada dir-ho) la desconeixeriem totalment.
Hola a tothom:
Abans de les respostes personals, moltes gràcies a tothom pels comentaris tan cordials i agradables que heu deixat en aquest post. La veritat és que és un text amb moltes implicacions per mi i veure que es tan ben rebut m’ha fet, de veritat, molta il·lusió.
Roser, això de tenir fron a casa és un autèntic xollo. Si vols i en tens ganes, puc parlar amb ella si podeu fer un stage amb el Ro: la part del pa segur que l’aprofiteu molt més que jo! 😉 I si el reportatge és bo és, com diu Gemma, perquè poder estar a primera línia és la clau…
Gemma, m’encanta veure que les teves preferides són les de cabell d’àngel! 😉 I poder fer el treball de camp en primera línia és la clau de tot plegat! Ep! Podem parlar amb la Roser i aprofitar per fer l’estada juntes… Si mai passes pel forn, no se t’ocurreixi no dir qui ets. Avui, a casa ma germana, ja et coneixen!
Efectivament, acaben desllomats de la feina, però crec que hi ha una clau per entendre que puguin soportar-ho; malgrat tot, els apassiona la seva feina i els encanta veure com la gent s’emporta els productes. I saps una cosa? Hi ha gent que truca per telefon per explicar que els encanta la farinà mentre se la mengen. Pell de gallina, tu! Per cert, vist el teu nivell, estic segur que ajudaries i no pas poc!
Plugim: si mai passes dóna senyals de vida. Estic segur que els agradarà saber qui ets i això dels blocaires que van caçant productes pel pais els fa molta festa! Sols passar per Vinaròs? Si necessites algun cop de mà pregunta, eh???? I per mi és un plaer explicar totes aquestes coses. Saps perquè? doncs perquè moltes les aprenc mentre les “investigo” i les escric… Saps que això del frito ho he après per aquest post i que no recordava allò del pandurmiendo al peu del llit? Doncs això, en tot cas és un plaer compartit. I encara més si és en aquesta gastrosfera que anem construint tots plegats a poc a poc. No?
Tota una lliçó d’antropologia explicada des de la proximitat i la passió. Molt interessant.
Ara, he de confessar que sóc més aviat friki: el cabell d’àngel mai m’ha agradat, me culpa. Melmelades i confitures estan proscrites al meu plat. Quan veig com unta la Roser els panets de llet i nous amb melmelada, no me’n sé avenir. Quan era petit i m’estava en un hotel sempre patia per l’hora d’esmorzar: i per què no em donen pà amb tomàquet enlloc de torrades amb mantega i melmelada, em preguntava…
Salut a tothom.
Hola Ru:
Moltes gràcies pel comentari que ens deixes. Amb coses com les que dius tu i Ro, i també la Gemma, encara es fa molt més agradable escriure aquestes petites històries, ja de per si satisfactòries.
I sobre el cabell d’àngel, no peteixis! Jo no en sóc un especial fan, però he de reconeixer que a les farinaes, i als pastissets (aviat en parlaré…) són imbatibles; insuperables…
Enhorabona pel reportatge i per les fotos! Quina enveja!
Jo tampoc sóc de la lliga de les confitures i cabell d’àngel i seria una de les frikis que el demanaria amb crema 🙂
Doncs jo em quedo amb els micos… Es que el cabell d’àngel no m’agrada… I els trobo a punt de “incarles el diente”!!! Apa quina feinada!!! Una molt forta abraçada a tots els de Ca Massita!!!
Soc clienta d´aquest forn i la veritat es que o fan tot realment bonissim, no només les mones i farinades les ensaimades estàn de “muerte” igual que el pa o els ximos que als meus nens els encanten. Una salutació per a Elena.
Hola Gemma!
Bé, això de frikie és amb carinyo, eh??? Vull dir, que les originals són boníssimes!
Sara Maria, jo els micos és que me’ls menjaria de tres en tres!! Un amb xocolata, l’altra amb llangonissa i el tercer m’ho hauria de pensar molt!!!
Hola Sïlvia! Moltes gràcies pel comentari. Ja li ho diré a ma germana, que segur que li agradarà. De totes maneres, espero que només amb el nom i el pa que comprés et pugue identificar!!!
Besets a totes!!!
Riquisimes les mones, els micos y les farinaes, yo ya he fet la confitura pa fe les mones me encanta prepararo tot desde el cabell de angel hasta la pasta y tindre que espera a que pujen pa posarles al forn, a mi a cada tems magrada fe lo tradicional daqui a Vinarós, mones , primes, pastisets de confitura y tambe els buñols de carabasa ,gracies pel bon reportaje de les mones.
Hola Lolita! No saps com m’ha agradat llegir el teu comentari! Una vinarossenca que encara manté la tradició de fer les pastes de Pasqua a casa! I a sobre ens llegeix i ens comenta! Les has portat mai a coure a algun forn o sempre ho has cuit a casa?? Moltes gràcies, de veritat!! 🙂
La meua mare quan les feia si que les portavem al forn entonces si que se portaven al forn a poquete s cases ni havia de forn, jo les faig a casa encara que reconec que al forn de panaderia es lo ideal o en un forn moru tambe trovo que quedaria de maravilla, he entrat al teu bloc per mig del blog del forn de la teua germana i vaig veure que havia un blog que es diu olleta de verdures i la meua filla yeshica boira (que per cert et coneix i t´envia una abraÇada) em va comentar que tenies un blog de cuina i per curiositat vaig entrar, fins una altra vegada. Lolita.