Mones, micos i farinades

A la pastisseria Farga que tinc al costat de casa ja han desaparegut els bunyols que es podien veure a l’aparador des de força dies abans del dimecres de Cendra. El cartell (amb lletres rosa força kitch, tot sigui dit…) que anuncia que dimecres i divendres es poden trobar bunyols de Quaresma encara hi és, això sí. Però darrera del vidre no hi ha boletes de pasta fregides: hi ha una muntanya (sic., us ho prometo) de mones de Pasqua de xocolata. Hi trobareu des de Ratatuille fins a jugadors del Barça (que s’indentifiquen per la samarreta, francament…) passant pels clàssics clàssics de Disney i clàssics moderns com els cotxes de Fórmula 1 (?). No he vist, però, cap lluitador d’Smack Dawn, la qual cosa em fa dubtar més aviat de la capacitat tècnica dels pastissers o del seu departament de marketing i no pas de l’orientació de les demandes dels xavals…

Imagino que tot plegat és signe dels temps que estem vivint, tant la rapidesa promocional de les mones (encara queden força dies de menjar bunyols, redéu!) com per l’oferta basada en imatges importades, concretades, des dels mitjans de comunicació de masses. I una altra cosa que també deu ser el signe dels temps: no n’he vist cap amb base de pa de pessic… Estan, de nou, bojos aquests catalans? Primer botifarres grogues, després bunyols i brunyols; i ara mones solament de xocolata???

Una mica d’història, tot just per situar-nos
Buscant per internet una mica d’història sobre la mona i com la xocolata s’ha convertit en hegemònica els nostre dies, trobo que el mestre Jaume Fàbrega ens dóna un cop de ma erudit, brillant i entenedor. Primer ens explica que l’origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també apunta un possible origen àrab, que aquí ens expliquen amb més precisió: muna era un cistell ple d’ous que els serfs regalaven als seus senyors. Aquesta mona primigènia, i que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fills el diumenge de Pasqua. La tradició diu que s’ha de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (primera versió) o feia dotze anys (segona versió que he trobat).

I així va ser durant segles, ja que sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d’ous. Fins i tot, aquí s’apunta que la primera en fer-ho va ser la pastisseria Massana, del carren de Ferran del cap i casal. D’aquesta entrada discreta i tardana n’ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous i, com diu Fàbrega, per allunyar-se cada cop més de l’original.

Al meu tros de país, les mones eren de pa de pessic…
Acusar els catalans, en genèric, de menjar solament mones de xocolata és falaç. Estic segur que, encara que no n’he sabut trobar, a Barcelona hi ha pastissers o forners que encara fan la mona de Pasqua més tradicional (dir que la de xocolata no ho és després de més de 100 anys és mentir…). A més, a les Terres de l’Ebre és força viva la tradició de fer mones amb pa de pessic i ous, l’original, l’ancestral, la de sempre, tal com es pot veure en aquest llibret. I també cal dir que al Maestrat fa uns pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo o panquemao(vegeu més avall…), però ara ja fa una temporada que les fetes solament de xocolata, inclosa la base, s’estan imposant. O sigui que la cosa negra aquesta mana per bona part del país (desconec la situació a les zones més meridionals) mentre que al bell mig del nostre mapa es mantenen amb vigor mones, micos i farinades a l’estil de les que es veuen en el llibret esmentat.

Les tres categories
Els lectors més espavilats, que en sou la majoria, ja haureu notat que tota l’estona parlo de mones, però en canvi el titol del post porta dos noms més, micos i farinades. Doncs sí, al Maestrat mengem tres coses diferents per Setmana Santa, depenent de l’edat i el gènere dels comensals. Així, tal com sona. De tota manera, no us penseu que som l’òstia d’originals: la base de totes tres és la mateixa pasta i canvia la forma en els mones i les micos i, en el cas de les farinades (també dites farinoses), que van farcides de confitura de carabassa, el mític cabell d’àngel.

mona.jpgLa mona de Pasqua és un tortell circular com el que podeu veure a la foto de la dreta. En tot cas, a la nostra zona no es posa res més que sucre i pelets de sucre de colors per decorar-la. Sobre el nombre d’ou, ara la cosa ja va al gust del consumidor i se’n posen tants com en demana. Originàriament, aquesta era la que els padrins regalaven a les filloles, però ara sol ser habituals que colles d’amics i families les demanen per menjar en grup i amb tants ous com comensals.

mico.jpg El mico és aixó que veieu a la vostra esquerra i es la versió masculina de la cosa; aquesta era per als xicots. Aquí no hi ha mides variables i sol ser d’un 15 centímetres de diametre i porta un sol ou. Per a que us feu una idea, és com un pa de pessic individual al qual se li ha escaxuflat (pren dialectalisme!) un ou al damunt.

La farinda, de la qual no he trobat fotos per internet, és un pastís allargassat d’un 30 centimetres fet de la mateixa pasta però facit de cabell d’àngel. Aquesta seria la versió senior del pastís, ja que era la base del berenar que les colles d’amics ja més grandets i les families feien el diumenge de Pasqua al camp.

Per cert, que gràcies a la nostra estimada Maria hem pogut saber que la manera normativa d’escriure la paraula és farinada segons el Diccionari català – valencià- balear de l’IEC. Mai n’havia trobat el terme correcte i sempre ho haviém escrit tal com raja, farinà. De fet, en la versió original d’aquest post renegàvem de l’accepcció que el DIEC donava de farinada . Per cert, que si consulteu farinada al Diccionar Català – valencià – balear veureu que ens explica que a Vinaròs les farinades s’omplen de confitura. M’ha fet tanta festa veure que el diccionari fa servir la tradició vinarossenca per definir la paraula! Encara ara estic emocionat, tu! [Aquest paràgraf l’hem escrit el 06 – 03- 08 després de rebreu la comunicació de Maria]

I la pasta quina és? La resposta, a Ca Massita…
Doncs la pasta és una que s’empra per fer uns panets dolços que, amb l’amor que tenim a la meva terra pels barbarismes, coneixem com a panquemao o pandurmiendo (ho escric junt perquè trobo que encara queda més salvatge, més bàrbar… no?). Total, que aqui van les mides que es fan servir al forn de la meva familia, Forn de pa Massita, a Vinaròs (Baix Maestrat):

  • Dos mides d’aigua
  • Una mida d’oli
  • Una mida de sucre
  • Una mida d’ous
  • Farina la que entre
  • Llevat natural, una mica

Si amiguets, a la meva familia les mides són heretades de l’àvia i això de les quantitats mesurades amb grams no és gaire habitual. En tot cas, es tracta de mantenir una proporció en funció de la quantitat que es vulgui fer de pasta, i sempre tenint present que es mesura volum, no pas pes. Així que si feu la recepta mesureu-ho tot amb el mateix vas, pot o el que sigui! I la farina… Ai, eixa gran expressió “la que entre”… Que què vol dir? Tan simple i tan complicat com la que calgui per a que la consistència de la pasta sigui la suficient per poder-la treballar i donar-li forma. És com al beixamel de les croquetes: és a base de fer-me -o mirar com les fan- que s’identifica la textura correcta. A més, heu de tenir present que segons la força de la farina en caldrà més o menys. Amb aquesta pasta es fan tots tres dolços.

Pandurmiendo?
Per cert, quan aquesta tarda he parlat amb ma mare per saber la recepta de la pasta, no he pogut evitar fet una pregunta sobre el nom del pandurmiendo, que fins llavors m’havia passat per alt. La resposta no podia ser més poètica: “Es diu pandurmiendo perquè se l’ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones”. O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l’endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. Encara ara, aquesta Setmana Santa, acudiran dones a coure’n al forn de la familia. És tot un espectacle que ja explicaré en un altre post… Ara, la cosa és molt menys poètica: a la pasta se li posa llevat quimic i impulsor, de manera que puja en poca estona i de seguida a donar-li forma i cap al forn. El signe dels temps també arriba a les formes més tradicionals…

Massitet

P.S.: Les fotos les he tret del bloc Drosi del Raval ( de Castelló de la Plana) i Festes.org, perquè no en tinc dels productes de ca ma germana. Com em fa molta festa i a ella també, per Setmana Santa posaré un post amb fotos de totes tres coses per lluir de familia fornera i poder il·lustrar millor els productes. Sobretot de les farinaes, que flipo que no hi hagi ni una sola foto a Internet…

[Actualització 25-03-08: aquí trobareu un post amb noves informacions sobre les mones, els micos i les farinades al Maestrat; i també les fots que prometia aquí sobre. Aquí hi ha un àlbum amb moltes més imatges que les empredes en aquest segon post]

Anuncis

15 thoughts on “Mones, micos i farinades

  1. Per la zona de procedència dels meus pares (Racó d’Ademús, València) també pots trobar “pan dormido”, una mena de briox fosquet (com cremat), molt bo, suposo que similar al que comenteu. És curiós com s’influencien molts postres, o el menjar en general per zones més o menys properes.

  2. Com sempre, un article molt interessant! Ja et vaig dir que m’agradaven molt aquests temes de les tradicions culinàries… De l’origen i dels tipus de mones de Pasqua se’n podria escriure un llibre 🙂 I tu n’has fet una bona explicació!
    Personalment, a mi m’agraden les de pa de pessic i cobertes de yema. Un ou de xocolata, unes plumes i poca cosa més… Tinc una amgia d’Amposta que sempre parla de la mona tipus tortell de les teves terres i que aquí (a Sabadell) no n’hi ha… M’imagino que deu ser bastant semblant al tortell de reis, però amb altres aromes i sense massapà, oi? No he tasta mai el panquemao, tot i que n’he sentit a parlar molt!
    Jo també espero les fotos de després de Setmana Santa 🙂

  3. Hola a tothom!
    D’entrada, moltes gràcies pels comentaris que ens deixeu! Ens fan molta festa, sobretot quan ens diuen que els nostres post són interessants, generen expectatives i fan recordar tradicions familiars dels nostres lectors! Gràcies, de debó…

    Mar, les fotos les posarem tan aviat com les tinguem. Ens fa molta festa posar-les!

    Roser, el teu comentari confirma una cosa que ja havia trobat en algun lloc: a la zona de l’interior del País Valencià, el sud de Terol i alguna part de la Manxa es fa un “Pan Quemao” que es motl semblant al Pna durmiendo. De fet, la meva mare m’explica que el nom de Pan Quemado li ve, precisament, de semblar cremat pel color marró tan fosc que agafa en coure’l. Efectivament, deu ser el mateix o molt semblant!

    Gemma, gràcies de nou per la cordialitat del teu comentari. Efectivament, les mones són un univers amb molta feia a fer! Sobre la mona que tu dius semblant a un roscó de reis, de fet la pasta és força semblant però a la mona no se li posa fruita confitada ni massapà. Es pasta sola. De tota menera, és veritat que he vist alguna foto de mones amb forma circular (talment com un tortell) i amb fruita confitada i ous. Potser és aquesta la de la tradició de la teva amiga!

    Salut a tothom!

    P.S.: Ja no falta res per al sopar en bloooooooooooooooooooooooooc!!!

  4. Estic llegint el teu article mentre espero que les meves mones de Pasqua, tradicionals, es facin. M’agrada que hi hagi gent interessada en que no es perdin les tradicions. Particularment en faig una pel meu pare, una per la meva fillola i una per als meus fills…
    Cada any espero cumplir amb la tradició com un ritus, un deure, una participació en aquests costums per a que no es perdin…

  5. Hola Pepa!
    Em fa molt de goig el teu missatge: veure que hi ha gent que encara fa les mones tradicionals a casa! Per tant, encantat de veure que hi ha gent que manté les tradicions i no perd les arrels…

    Felicitats i molt bon profit!

    Massitet

  6. Ostres moltes gracies per deixar ben clara la historia de la mona i el mico. Jo es que vaig fer l’altre dia una mona pels de la feina (visc als Estats Units) i em va costar explicar la historia d’aquesta tradicio… I es que si ja es dificil traduir les receptes americanes en catala (tinc un bloc a http://cuinayanki.blogspot.com) imagineu al reves!

    pero sou genials, quina traça amb la historia! ara mateix vaig a intentar traduir tot aixo als devoradors de “Monkey cake” com diuen ells.

    eli

  7. Hola,
    És la primera vegada que veig el teu bloc. No acostumo a buscar tema culinari per internet tot i que sempre he sigut molt aficionada(teòrica!). A casa, de menuts, sempre havíem fet mones que coïa ma mare a casa també, però de la recepta original no en queda res, perquè quan jo tenia 8 o 10 anys, li’n van passar una altra que portava farina de coco i, a partir d’aquell moment, ja es va perdre la més antiga. De fet la recordo com una massa molt dura, sense farcir. El que més ens agradava eren els ous durs i el “pa benet”(suposo que hauria de ser beneït), que és com diem per aquí al Delta als confitets de colors que guarneixen les mones. Ma mare sempre deia que sa germana gran feia una massa de pandurmiendo que era molt bona, però com era més entretinguda suposo que no li va demanar mai. El fer mones a casa es va acabar quan ens vam anar fent més grans, però quan em vaig casar i vaig tenir el primer fill, ma sogra em va dir que podríem fer mones(ella també n’havia fet anys enrera). Tenia una recepta tipus pandurmiendo(sé que s’aixecava molt matí per a pastar-la i donar-li temps a que llevés) i eren boníssimes i ella sí que les ha farcit sempre amb cabell d’àngel. Després d’uns anys li’n van passar una semblant, però que jo no he trobat mai tan bona i és la que fem ara. Amb la massa fem mones(fins i tot de les frikis farcides amb crema de xocolata) i ous durs i “congres”, que són com les vostres “farinaes”. Les guarnim pintant-les amb ou batut, pa benet i fruita confitada(per fer-les més atractives perquè no se la menja ningú). I sempre les anem a coure al forn de pa, com moltes altres famílies. I als forns del poble amb les mones de xocolata i les de pastís, continuen convivint les tradicionals i són de les que en vénen més.
    He estat buscant la recepta de pandurmiendo i m’ha sortit el teu bloc. M’ha agradat vore les fotos de les farinaes i conéixer la versió masculina de les mones. El que tinc dubtes de la recepta és que no he vist ous per cap banda, no en posen al forn familiar?.

  8. Hola Neus!
    Moltes gràcies per la teva visita i per la cordialitat del teu post! I gràcies per ajudar-nos a trobar un error! Em vaig deixar els ous quan vaig introduir la recepta de la pasta!
    M’alegra veure que hi ha gent que torna a les formes tradicionals. Pel que m’expliques, eres d’aquesta generació que vam començar a rebre mones de xocolata però quan ens hem fet grans hem tornat als orígens…
    Una abraçada per als habitants de les terres de l’ebre i les del Sènia!

  9. hola,
    a Barcelona, sí que hi ha forners i pastisseries que fan la mona de pa encara , com a mínim n’hi ha una..al passeig de sant joan a l’alçada d’arc del triomf n’hi ha una (al menys fins l’any passat en feien) 🙂

    1. Hola anirac!
      Quan vaig escriure aquest post no tenia constància de cap fleca que fes les mones “tradicionals” de Barcelona, que resulta que són molt semblants de les “nostres”!!!
      Avui n’he vist al forn Baltà de Sants, i he vist que en diuen Cristines. Gràcies per aquesta altra referència. I moltes gràcies per la visita i pel teu comentari. Benviguda a casa nostra!!!

      Salut!!

  10. Moltes gràcies per il.lustrar-nos! Però m¡he fet un lio…quan dius que les mones eren de pa de pessic, et refereixes a que eren les del llibret, les que tu ens descrius com a mico, mona i farinada? Jo tinc entès que el pa de pessic és el coc, la base de molts pastissos, la recepta del iogurt…vaja, no sé com dir-ne sino…
    Però per mi aquesta recepta que tu ens poses és un tortell o una coca del tipus de sant joan…m’ho pots aclarir?
    Fins aviat!

  11. Hola,
    Estic buscant la recepta del “pa benet” valencià i no la trobe. No se molt be com diferenciar la mona de pasqua del “pa benet” ja que mones si que acostumbre a fer. He trobat aquest blog i he pensat que tal vegada sabrieu la direfència i la recepta. Em podeu ajudar?. Moltes gràcies!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s