Sopant en un lloc com no n’havíem vist mai cap

A principis de setembre, els olletos vam tenir l’oportunitat de sopar en un lloc com no n’ havíem vist mai cap. No és un restaurant, perquè no hi pot sopar qui vol. Tampoc és una casa particular strictu sensu, perquè pots sopar-hi sent un desconegut. No és pas un negoci, perquè no hi guanyen diners tot i que pagues per menjar-hi. No és un sopar d’amics, perquè nosaltres no coneixíem els propietaris. Per fer-ho tot una mica més confós, el cuiner i la cap de sala s’asseuen a sopar amb tu…
IMG_2252.JPG
I encara més: difícil de trobar! Ens vam perdre dos cops... | Olletadeverdures.cat
“On vas sopar, doncs?”. Si em feu aquesta pregunta, us ho explicaré d’aquesta manera: és un antic molí situat al costat del riu Sènia, a cavall entre Catalunya i el País Valencià, que una parella jove i entusiasta està rehabilitant. Ell és un afeccionat a la cuina (i ja us ho avanço: ho fa bé!) i es posa als fogons quan un amic o conegut connaisseur li ho demana. Per anar-hi el primer cop, t’hi ha de portar algú que els conegui. I només si els va bé la data i la proposta, hi podrem sopar. Jo no he sabut trobar un nom per definir-ho, sincerament.
Tomàquet_Serengue.jpg
Tomàquets del serengue, de les que ens vam menjar... | Olletadeverdures.cat
I què s’hi menja? Coses bones, de la terra, moltes collides a la pròpia finca i d’agricultura ecològica. La parella que el regenta (deixe’m-ho així, sense noms…) són uns convençuts de la importància de cuidar la terra i estimen la seva. Tenen un hort i estudien tenir conills i gallines. El que no tenen, ho compren. El peix, a Vinaròs. El vi, a la Terra Alta. Els bolets, collits per ells als Ports. El receptari, una barreja de les tradicions locals i aportacions de llibres de cuina del gust dels amfitrions.
Cuina_1.jpg
La cuina, preciosa, mostrant-nos els plats del sopar | Dolors Cervera
Carta? No pas! Menú pactat? Nooooooooooo… El que hi hagi de temporada i/o al mercat i li vagi bé cuina al xef afeccionat. Ja t’ho trobaràs en arribar. Per entrar, uns carbassons (ecològics, de la casa) en tempura amb sobrassada de Mallorca. Combinació guanyadora. I no, la sobrassada no arrassava el carbassó. Amanida de tomàquet cor de bou, raf i surrac (varietat local mig perduda de Bernicarló, al Maestrat) amb formatge tendre. Tot de la casa, amanit amb oli d’oliva… de la finca. Coc de tonyina que es desfeia a la boca -i us ho diuen els Massitos al complet!
IMG_2231.JPG
El tàrtar d'anguila en primer terme, com al sopar... | Olletadeverdures.cat
Impressionant, literalment, el tàrtar d’anguila del Delta fumada amb tomàquet Serengue. Probablement, el plat de la nit. No es quedaven curtes les flors de carabaceta arrebossades. Tampoc estava gens malament l’amanida d’algues, nous del veí [sic] i vinagreta de gerds -salvatges, també recollits. El segon rounds dels entrants encara incloia unes cocotxes de bacallà al pil-pil amb pebrots verds fegrits (quin pil-pil més ben lligat) i un plat de la Rusqui: vieira amb carxofes (d’estiu) i patata confitada -un mar i muntanya que penso copiar!
IMG_2235.JPG
El plat de la Rusqui, sensacional! | Dolors Cervera
De plat fort, un guisat tan de la terra que gairebé sorprén: suquet de rap, llagostins i escamarlans. El sabor que ha de tenir un suquet canònic amb un punt de modernitat: el peix no estava sobrecuit, com han fet sempre els mariners. Tot plegat ho vam poder veure sobre la taula de la cuina només vam entrar. Més aviat com si fos la casa d’un amic, certament.
IMG_2238.JPG
Impressionant la cassola de rap, escamarlans i llagostins | Dolors Cervera
Per tancar, un parell de postres literalment de llibre : pastís de xocolata amb recepta de la Ruscalleda i pastís de llimona i merenga (tret d’un altre llibre que no recordo). El de llimona i merenga era directament addictiu -una manera com un altra de dir que vam repetir- i el de xocolata, potent com ell a soles.
IMG_2242.JPG
Pastís de crema de llimona i merenga. Nyaaaam! | Olletadeverdures.cat

Per beure, vi negre de la Terra Alta i un cava que no vaig apuntar, en cap dels dos casos. Ah, i uns gintònics clàssics de Seagrams que van tancar el sopar i van acompanyar la sobretaula amb una dignitat i saber estar entranyables, com només saben els cavallers anglesos. Bé, molt bé. Tan a gust ens trobàvem, que vam acabar marxant cap a les dues de la matinada. És el que té estar sopant… en un lloc tan especial.

Algú podrà pensar que, a fi de comptes, estem davant d’un d’aquests (falsos) clandestins que s’ha posat (immerescudament) de moda darrerament, sobretot a Barcelona. No ens equivoquèssim pas. I sobretot, no cometem l’error de posar aquest vell molí, autèntic, en el mateix sac que aquests productes de màrqueting sense ànima. No és un negoci, no és màrqueting: els seus propietaris no s’hi guanyen la vida. No volen cap mena de publicitat. No estaven conveçuts ni tansols de la conveniència de permetre’m publicar aquest post. Sí, estimats: els vaig demanar permís! Com no! 😉

Tony_Riolobos.jpg
La clau que ens va obrir la porta del "lloc". Pots estar ben ufanós, Tony! 😉 | Dolors Cervera

Només us explicaré una cosa: fins fa uns mesos, aquesta parella tenien programat fer un cop al mes aquesta mena de sopars. Però se’n van cansar: no era el seu objectiu, no era el què els venia de gust. Per això ara només ho fan de tant en tant, sota demanda i si els va bé. Nosaltres vam tenir la sort de trobar una mà que ens hi va permetre penetrar. El resultat és una experiència gastronòmica i social sensacional. Tant, que no havíem vist mai cap cosa igual

Massitet

P.S.: En aquest enllaç trobareu totes les fotos dels plats. Vull agraïrs a Dolors Cervera que ens en deixi moltes de les que va fer ella. Nosaltres no anàvem ben equipats! 😉

Anuncis

11 thoughts on “Sopant en un lloc com no n’havíem vist mai cap

  1. Això si que fa enveja…. Sana enveja, però enveja al cap i a la fi.

    Quina il·lusió trobar un lloc així…!.

    I evidentment res a veure amb la farsa dels clansdestins de BCN. Per cert, avui he escoltat per RAC1, l’anunci d’un “clandestí”. El Chi-Ton a la Pedrera…

    Deu nos en guard…!. Un clandestí anunciant-se per la radio….. :)))

  2. D’això se’n diu antropologia gastronòmica! Quan copiïs les carxofes, avisa! 😉 No sabia que hi havia una varietat de carxofes d’estiu… moooooooolt interessant…

  3. A mi m’és igual si no fan publi. Ara ja me n’heu parlat i teniu l’obligació moral de portar-m’hi :p. Per cert, ahir vaig trobar Eristoff Black al Caprabo, la guardo per estrenar-la amb Kisumenja.

  4. Hola colla!
    Ricard, agraeixo molt el teu comentari! Mira que et tenia present quan escrivia el post! I segueixes tenint tota la raó del món: un clandestí que s’anuncia per la ràdio… i que és diu chi-ton!!! aaaaaaaaarghhhhhhhhhh!!!

    Hola Pablo! La recepta de les carxofes ha de ser genial. Però l’estat buscant per Internet i no l’he trobada… Hauré d’investigar a quin llibre de la Rusqui deu estar. I sobre les carxofes d’estiu, la veritat és que són sosaines. Força menys tendres. Res a veure amb les d’hivern, vaja! Parlem d’aquí a uns mesos…

    Mar Calpena, obligació moral que mirare’m d’acomplir amb alegria i satisfacció. I pel que veig per aquí a sota, crec que ma germana també ens voldrà acompanyar! jajajaja Diu la Kissumenja que ja ho sap, que ja t’ha llegit! Miedorrrrrrrrrrrrrrrr! jajajajaj

    Sandra, doncs haurem de resoldre tanta enveja! Efectivament, tot bona pinta i bon gust…

    Tony, graciessssssssssssss! De veres, sensacional!

    Quan vulgues, mana! Ja veus que la Calpena ens acompanya! 🙂

    Ana, moltes gràcies pel comentari. Certament, tot va estar molt bé!

    Xesco, que t’hagi de dir! Nosaltres ho vam fer un dia una mica semblant, no? Ara, com cuinar tots junts no hi ha res. Aixó sí, com tu dius, omplen i reconforten. I t’apunto per la propera visita! 🙂

    Colla, gràcies per comentar. I salut! 🙂

  5. Som una colla d’envejosos (sans), però per desgracia hi ha molts pocs llocs com aquets, on menges molt bé i et sents com amb la colla d’amics, quin gran luxe
    Una abraçada

  6. Crec que conec el lloc. Fa uns anys vam celebrar l’aniversari del germa de la propietaria… Al veure la foto de la cuina ho he recordat. Vam fer el sopar fora. No puc oblidar el cuscus que ens van preparar… la reforma de la casa no pot ser millor.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s