El sopar que l’Ajuntament de Vinaròs organitza cada any en motiu del Concurs “Nacional” de cuina aplicada al llagostí és, sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments gastronòmics de l’any a la ciutat. Probablement, com a esdeveniment competeix amb el mes dels arrossos amb el recent estrenat (i esperem que es consolide) Llagostí Tapatour. Però el fet que aquest sopar el prepari el restaurant guanyador de l’edició anterior del concurs fa que el nivell (teòric) del sopar sigui elevat. Enguany, això ha estat així i a més a permès gaudir d’un sopar de clares reminiscències bullinianes: Lluís Arrufat, guanyador l’any passat, és segons xef de pastisseria a El Bulli. Nivell, xiquets, nivell…
Uns entrants de cal mestre
Les intencions del cuiner en qüestió es van veure clarament d’entrada: a l’aperitiu de benvinguda tots els plats eren de cal mestre, de ca n’Adrià: esferificacions d’oliva trencada (el millor de l’àpat?); biscuit de sèsam al microones ( també inventat a la casa, divertit); gaspatxo de remolatxa, butifarra i panís torrat (vull saber-lo fer!); llagostins kataifi (cridaners, diferents); i galeta d’arròs amb pols de llagostí (francament, no la recordo). Per tant, tot un desplegàment tècnic i estètic que no deixava lloc a massa dubtes.
Bé, si en quedava algún es va esvaïr en el primer plat que ens van servir a taula: Llagostí d’or 2009, plat amb què va guanyar el concurs l’any passat. Com ja podeu veure a la foto, la posada en escena és clarament recognoscible com un plat de l’anomenada cuina tecnoemocional. Percepció que es confirma en comprovar que la boleta marró és una esferificació dels coralls del cap del bitxo: brutal el sabor quan la rebentaves a la boca! La cua, amb un regust de fumat i potent sabor a mar accentuat pel caviar de llagostí… Bé, molt bé…
A partir d’aquí, la cosa ja va baixar una mica de nivell. Era d’imaginar, en certa forma: el sopar és fa en un lloc, les cavallerisses de l’ermita, on no hi ha cuina i se n’instal·la una per fer el fet. Aixó es va notar en el primer plat que van treure: rap, tinta, calamar. Encara que a la imatge no ho sembla, la cosa blanca que hi ha al mig és una pilota de ping-pong. Amb gust de rap, però pilota de ping-pong. No sé si m’explico…
El millor del plat, el guisat de calamar a baixa temperatura que hi ha a la base; molt bo. Si ho menjaves alhora resultava un conjunt encertat, però la textura tirava una mica cap a endarrera… Suposo que coure 100 peces de rap tomba-i-tomba i pretendre que arriben calentes i amb el punt de cocció ajustat a taula era una pretensió excessiva dades les condicions de producció.
El següent plat, però, estava ben bó. Aquí van assegurar una mica més el tret (crec) i Arrufat va apostar per unes galtes de porc salsejades, que sempre són més agraides. Estaven molt, molt meloses i la salsa (carabassa, taronja, safrà i gingebre) tenia un punt de fresc i de diferent que les feien ben agradables de menjar. Bones, la veritat… Van compensar una mica el disgust general amb el plat precedent.
A les postres, la sorpresa va ser majúscula, un plat inesperat: això d’aquí a sota és Pastís de xocolata 2010. Bé, és evident que va haver un canvi de darrera hora i ens van servir un gelat de fruit vermells, amb crema de xocolata blanca (i coco?) especiada que estava força bona. La veritat és que la vaig agrair, després de la melositat i untuositat de la galta. Fresqueta, fàcil de menjar, em vaig crupir la que es va deixar ma germana. O sigui, que em va agradar molt.
Doble meridatge: pa i vins
L’apat va anar acompanyat d’una cosa que fins ara jo no havia vist mai: meridatge de pans i de vins. ELs vins els va posar Vicente Gandia, de la D.O. Utiel Requena. Prou dignes, el millor va ser el Fusta Nova Moscatell: fresquet, equilibrat, fàcil de veure i addictiu. Era una espècie de gominola de vi. Aix, que bé. El pa el pa posar un forn de pa centeneri del poble anomenat Ca Massita. No n’havia sentit dir res fins llavors, i em va agradar molt. Feta la conya, el comentari: van posar minixapatetes (bones), pa d’olives i romeret (subtil, bo) i el millor de tots, el pa de taronja. Mireu si va triomfar, quu al sopar hi havia gent d’El Corte Inglés i li van encarregar per un àpat que tenien divendres. Olé!
I de petits fours: xocorrocs!
Amb el café van posar una petita pasta amb gust de xocolata a la pedra i forma de castanyola que la fleca de ma germana (despistats: estic parlant de Ca Massita) ha inventant recentment en homenatge a la colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, al qual la meva familia està molt unica setimentalement. Va ser la posada de llarg del dolç, amb parlament de ma germana inclòs. Què haig de dir? A mi m’agrada, sobretot perquè trobo que està molt encertat de sabor. Ja us en parlaré en propers posts…
En definitiva, un soparot de nivellasso que va superar, en la majoria dels passos, les limitacions de producció del lloc on es fa i de les expectatives que es van posar en un alt càrrec d’El Bulli. Llàstima, molta llàstima el rap… Un sopar que per mi va ser ben especial: entre els assistents hi havia en Jorge Guitián i la Garbancita Cristina, que havian estat convidats com a membres del jurat.
Al matí els vaig fer una visita per la fleca familiar, on també hi havia en Pere Planagumà (xef de Les Cols i president del jurat). I al vespre vam poder compartir les tapes bullinianes i xerrar una estona, cosa que un no pot fer sempre quan es tracta de blocaires de l’altra punta de la península (en el cas de Jorge, literalment). Un plaer xerrar amb ells, amb ma germana i mun cunyat… i a sobre presentar-los el xocorroc i altres joietes locals…
Per a l’any que ve ja m’he demanat lloc: es veu que el nivell del guanyador d’enguany és notable. Va arrassar al concurs i totes les referències que arriben són força bones. Per tant, ja podeu donar per feta la crònica del sopar de gala 2011. Per cert, algu s’apunta? M’encantaría fer-vos de cicerone per Vinaròs!
Salut!
Massitet
Olleta de verdures 
Un goig de post, Massitet. I de sopar (llevat del rap; és un peix un tant difícil, veritat?). El que queda clar és que heu posat Vinaròs al mapa dels esdeveniments gastronòmics, i no només pels llagostins! Felicitats pel que et toca de prop!
nivellasso, tu ho has dit nivellasso!
PTNTS
Dolça
Tot i les dificultats que comporta la “cuina de campanya” que van haver d’improvisar, jo trobo que té una pinta impresionant!.
Quina meravella de sopar, llevat el rap esta clar. Bé volia dir quin nivellasso!!!! Tenint en conte que era amb una cuina de campanya. De totes maneres crec que o vareu passar molt be.
Una abraçada
Personalment opino:
Abans no em feia gràcia posar or als plats, ara directament em sembla malament. Amb la que està caient i tants problemes que hi ha i que algú posi or a un plat tot reconeixent que no aporta cap sabor i cap textura…. bé, em sembla que queda ‘clarinete’ el que en penso.
El sopar i la festassa fan goig, però el que em té robat el cor i el pensament és el xocorroc que ja em tarda!! Sóc capaç d’agafar el cotxe aquest cap de setmana mateix i plantar-me a Vinaròs!!
Anda que no!!
🙂
Fantástica cena, fantástico lugar y fantástica compañía.
Fueron un par de días increibles.
Y estoy de acuerdo en que esas sferificaciones de oliva eran una explosión de aceituna y hierbas en la boca. Buenísimas.
Hola estimats!
Moltes gràcies a tots per venir a casa nostra, llegir-nos i, encara més, fer l’esforç de deixar-nos un comentari! Gràcies de veritat…
Queti, molt agraït del teu comentari. Com a vinarossenc i també com a valencià, poder dir coses boniques del teu país sempre és un plaer. Per tant, la part que em toca és ben grossa! 😉
Dolça, efectivament hi va haver nivell. I no pas baix…
Ricard, això de la “cuina de campanya” m’ha agradat. És ben cert que és una cuina muntada allà mateix i això condiciona. Només crec que ho haurien de tenir un pel més present. Com diu la Queti, el rap és un peix complicat fins i tot en cuines com Déu mana! 😉
Ara, vam gaurdir i no pas poc…
Sión, ho vam passar estupendament la veritat! jajaja Voleu venir l’any que vé? Per mi encantats! 😉
Starbase, per ser-te sincer, ni el vaig “veure” l’or. De fet, acabo de repassar el post i m’he adonat que no l’he esmentat més enllà del nom del plat. Estic d’acord amb que no aporta res al plat. En tot cas, jo no li vaig notar. Però la meva objecció és més aviat “estètica” què “ètica”. Em sembla molt més criticable que el sopar costi 75€ “con la que está cayendo”. No?
No sé. En tot cas, crec que l’or era més aviat per donar-li vistositat…
Jorge, encantado de volver a leerte. Si para ti fué increible, la verdad es que no se que adjetivo usar para decir lo que suposo para mi y para mi familia… Ojalá podamos repetir pronto…
Salut estimats!!
meravellós!!!!!!!! i xapò pel cuiner que de cuina de campanya rés de res. un paellero no es pot considerar cuina de campanya. al cesar lo que és del cesar.
percert: jo l’any que ve, m’apuntoooooooooo!!
Enhorabona per haver participat en aquest soparot, que té molt però que molt bona pinta. Llàstima que no hi puguem assistir si vivim tan lluny. M’agrada el tecnicisme preciosista d’Adrià perquè porta rastre, és a dir, deixa soll, o solatge, com vulgueu, i permet que cascú faça ses cascunades amb les seues receptes. Potser, però, em decante pel dolç, que hi voleu? Aquest petit four de xocoló, els veig i me’l menge. I el maridatge de pa i vi, supose que també l’oli tan meravellós que teniu, és de les poques coses que omplin el paladar de goig simple i natural, com demanava Pla. Fantàstic. M’ha agradat això del pa, i la invenció. Si teniu capacitat de convenciment sobre aquest forn Massita, que esdevindrà un mite del País Valencià, of course, demaneu-li que prepare unes pataquetes amb panses de la Marina i pinyons. Com si fóra coca celestial. Garantit
Perla
Ufff, us felicito per aquest magnífic treball que esteu fent.
Cada vegada que entro aquí és com si sentira l’olor del plats, i vorels fotografiats només fa que m’entre encara més gana!
Seguiu així!
Se m’està fent la boca aigua!!! Quin àpat més bo i complet!!
Hola bonicos!
Mestre Roda, crec que téns tota la raó; repasso el post i trobo que em centro massa un plat, quan el global va estar molt bé i les condicions de producció eren molt dures. Cert: té molt de mèrit el què ens van oferir!!!
Perla, llàstima que no pugues venir perquè et convidaria per poder compartir taula amb tu! I no t’ho dic de mentira!! Sobre Ca Massita: jo d’influència en tinc una mica, crec. Es el de meva familia! Cinquena generació, ara amb ma germana al front! 😉 Ja li comentaré, ho pots tenir per segur!
Alex, moltes gràcies! M’agrada molt vore que la gent de Vinaròs entreu a Olleta i en digueu la vostra. Per tant, agraït!! I la veritat és que els plats donen gana només de vore’ls…
Fogons, moltes gràcies! Bó i complet. Ja ho pots ben dir… Gràcies per la visita!
I a tots, besets i salut!