Des que vam crear el bloc, aviat farà tres anys, tots els anys durant la Quaresma hem publicat un post sobre l’abadejo . No ha estat una cosa premeditada, sinó una simple casualitat. Bé, una casualitat d’aquelles que posa de manifest com les tradicions estan ben arrelades a la meva casa familiar. De fet, tots els plats de bacallà que hem publicat els hem menjat a casa ma mare… Aquest any, ni que sigui una mica tard, no volem faltar a la nostra tradició del post sobre l’abadejo.
L’abuelo Pepito
Als meus avis jo no els he conegut. A l’abuelo Àngel el van afusellar l’11 de setembre de 1941 a la presó de Castelló de la Plana per “rojo peligroso” i l’abuelo Pepito va morir als anys setanta de malaltia abans que jo nasqués. De records de tots dos en tinc gràcies a la tia Manuela i a la meva mare, que de tant en tant m’expliquen coses. De records culinaris, però, només en tinc de Pepito. El plat que avui us presento era un dels seus preferits. Simple i directe, aquest abadejo és una mostra dels gustos d’un cap de família de classe treballadora (obrer de la construcció) casat amb una llauradora. Ingredients per a dues persones:
- 2 talls d’abadejo d’uns 150 grams (els de la foto són de la part del llom)
- 2 patates mitjanes
- 2 dents d’all
- oli d’oliva verge extra, sal, pebrot vermell de la Vera
La cosa no té gens de misteri. Poseu les patates a bullir senceres i pelades. Quan ja estiguen cuites, apageu el foc i hi afegiu el bacallà. Mentre deixeu que el peix es cogui, prepareu la picada: dos dents d’all, pebrot vermell al gust i oli suficient per lubricar ben lucbirades les patates i el peix. Un cop estigui , poseu el peix i la patata a escórrer. Llavors, talleu la patata en quatre talls en sentit horitzontal i poseu el bacallà a sobre. Ara ja només falta donar-li color i alegria amb la picada que hem preparat.
El plat no és més que un senzillíssim guisat de bacallà i patates bullides; amanit amb una picada. Però si el proveu veure que és un plat que mereix un respecte. Poca broma amb l’efecte de la picada sobre el bollit!! Us ho prometo, t’alegra el dia més gris i dur de l’antiga Quaresma! Si fem concessions als nostres temps i l’acompanyem d’una copeta de vi blanc ben lleuger i fresc, la cosa pot ser, realment, important…
Salut!
Massitet
Nota: sé que em permetreu usar tota l’estona la paraula abuelo. A casa meva sempre l’hem feta servir i, la veritat, parlar dels meus abuelos en termes d’avis no em sortiria ni que Pompeu em fuetegés salvatgement… 😉
Olleta de verdures 
Quina recepta més bona i quin post més bonic!!!! El bacallà (o abadejo, que ja sé que no és el mateix gràcies al bon amic Enric Bayé) m’agrada molt i aquest plat, malgrat la senzillesa de la preparació, té uns ingredients saborosos que segur que el feien boníssim. Salutacions.
Gràcies, Francesc!!
Ja sé que tècnicament bacallà i abadejo no són el mateix, però al Maestrat aquesta diferència no fem: del bacallà en diem abadejo. Com ho porteu això a Beneixama??
I la recepta és per provar-la ni que sigue un dia…
Salut, república i independència!
La bondat d’aquesta recepte rau en la seva senzillesa i escassa cocció del bacallà.
Davant d’un bon bacallà, o abadejo, si el volem “coure” en oli, no ha de fregir i si el volem “coure” en aigua, no ha de bullir, així en preservem el gust i propietats.
Ha de ser un plat fantàstic. Segur.
Salut.
Manel.
Hola Manel!
Certament, el bacallà cada vegada m’agrada menys elaborat, menys cuit. I prenc nota de com fregir-lo. Entenc, del teu comentari, que es tracta més aviat de “bullir-lo” en oli calent i no tant fregir-lo en oli roent…
I és un plat fantàstic, certament!
Salut!
A mi també em vénen ganes de menjar abadejo/bacallà, de moltes maneres: mandonguilles, ajoarriero (de les comarques de l’interior de València), o simplement a la planxa (deixat macerar uns deu minuts sobre un llitet de picada d’all, oli i julivert. De qualsevol manera està deliciós. Quan n’hi ha de fresc al mercat, no m’ho pense gens. I, ara que la Quaresma ja no ens pot prohibir res, ens queda la riquesa i la varietat de receptes amb peix. Ummm!
Besets
Hola Queti!
La recepta que em proposes em pareix excel·lent! Una pregunta: la maceració la fas abans de passar-lo per la planxa o després?? Jo sóc dels teus i dels del Manel: el bacallà, de qualsevol manera!!!
I de bacallà fresc, la veritat, no n’he menjat mai massa. Igual un dia ho provo!
Salut!
Hola, Massitet!
La maceració, abans, i només pel tall que ha quedat sense pell. Queda ben sucós. Una altra cosa, quan era menuda, a casa torràvem, a foc viu, la pell del bacallà salat (que empràvem per fer les mandonguilles de pasqua), i està boníssima!
Hola Queti!
Moltes gràcies per l’explicació, encara que no tinc molt clar que vols dir amb el tall que ha quedat sense pell…
Per cert, això de les mandonguilles de Pasqua sona molt bé!! Téns la recepta al bloc? VAig a veure si la trobo! Per cert, la pell torrada a foc viu deu estar boníssima!!
Moltes gràcies per la resposta!!
A casa de la meva reina el fan igual però afegint-hi coliflor.
Em va extranyar perque jo fins anar a casa seva mai havía vist aquesta combinació.
Però si li poses/posen pimentón de la Vera…doncs ja em tenen guanyat!!
🙂
Prenc nota de la coliflor!! Ostres, fet exactament igual però posant coliflor amb la patata també ha de ser un plat excel·lent!
I veig que tu eres del meu: quan hi ha pebrot de la Vera, ja no cal mirar res més! A por elloooooooooooooooooooos!!! jajajaja
Salut!
Quin abadejo més bo, no l’havia vist mai fet amb pimenton, això que a casa la meva mare el feia servir molt; però encara és més bo, el post que esmentes al teu abuelo, que com molts del nostres també eren “Rojos” i gràcies a ells i a les nostres maren sabem molt d’aquells temps.
Una abraçada,
Hola Carme!
Tens tota la raó del món: menys mal que hi ha hagut gent que ha mantingut viva la memòria de la gent que no va sobreviure per poder explicar-ho…
I el pimentó és la clau, és la gràcia de la jugada…
Salut!
Com descendent de “rojos” també i a més anticlericals (no tots els “rojos” ho eren…)… aprecio el teu post… El bacallà… uffff…. m’agrada de totes maneres… fins i tot cru m’apassiona…. Ara el meu repte es tenir “pimentón de la Vera”.. 🙂
Hola Ricard!
Veig que els descendents dels rojos dels anys trenta ens agrada això de la cuina! Estic segur que hi ha alguna relació, en tot plegat….
Jo també sóc un apassionat del bacallà, que el menjaria de totes les formes, mides i colors!
I el pimentón de la Vera jo el trobo a Casa Gispert, però a qualsevol dels grans colmados de Barcelona (Murria, Quilez, Ravell) en trobes de la màxima qualitat. A Sabadell, però, ja no sé on en pots trobar…
Salut!
El buscaré a Casa Gispert… o als altres lloc que indiques i que conec… A Sabadell, tot i haver-hi nascut no hi faig altre activitat que dormir i treballar parcialment…. tota la meva vida lúdica té lloc a bcn…. Tinc com una fobia a Sabadell…. :-). Ja diuen que els “Samperes” són raros…. i si a sobre físics, ja imagines quina barreja… 🙂
Hola RIcard!
No sé si sou raros o no, però no m’estranya que facis vida a Barcelona, sobretot tant com t’agrada menjar bé. És una ciutat increïble, des del punt de vista gastronòmic!!
Salut!
Magnífica recepta, Massitet!!!
Jo també en sóc un fanàtic, del bacallà i, com amb el peix fresc, la meva mare sempre deia que “vol poques mandangues”. Quantes nits, quan arribo de treballar, per sopar, tinc bacallà bullit amb patates…, però l’afegit de la col-i-flor que apunta starbase me l’apunto, i tant que me l’apunto!
Una abraçada.
Hola Assur!
Efectivament, amb el bon peix poques mandangues! Com saben, les mares. Com n’ès d’intel·ligent, la cuina popular!!!
I ja veig que l’Starbase està triomfant amb la col-i-flor!!!
Salut!
Hola quisumenja i massitet (per fiiiiiiiiiiiiiiii me atraveixo a escriura aviam com irá) al llegir la recepta del abuelo no he pegut registirme dons el bacallá m´agrada molt i aquet es tant senzill i fácil de fer que penso probar-lo.Bueno guapos fins un altra.Adeuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu.