Tres recomenacions a Astúries

Fa unes setmanes vam tenir l’oportunitat de passar uns dies per Astúries, un lloc que feia molt de temps que teníem ganes de visitar. Hi tenim amics que sempre ens han contat com és de bonica. A més, amics i coneguts que l’havien visitada ens deien que era molt interessant, que pagava la pena passar una setmaneta per allà. A més, per a fer-la encara més sexy, tothom coincidia en què a/ es menja molt bé i b/ és relativament barata (què no ho és, venint de Barcelona!?!). Total, que era evident que hi havíem d’anar i hi vam fer cap.

Som-hi amb la teca. Vam menjar molt i, en general, molt bé amb alguns punts d’excel·lència. Fins i tot els llocs més discrets -com sempre, situats en els principals atractius turístics- van mostrar un nivell digne, especialment tenint en compte el que et poden arribar a donar a la costa mediterrània per les mateixes dates. Vam menjar fabada als peus del Santuari de Covagonda -correcta, diuen que la millor la serveixen aquí-, si aneu a Cangas de Onís paga la pena aturar-se a fer una sidra i uns pintxos a El Polesu (un lloc ben peculiar) i si passeu per Luanco hi ha una terrasseta mig amagada amb bones vistes on menjar bones tapes. Però nosaltres hem vingut avui aquí a explicar-vos els tres llocs més interessants que vam trobar i que, tot i jugar a lligues diferents, prometen grans moments de plaer i felicitat.

Güeyu-Mar (Platja de la Vega, Ribadesella)
La primera referència que us volem donar -per estricte ordre cronològic- és Güeyu-Mar, un lloc que va començar com un xiringuito de platja i que ha acabat sent “un dels millors restaurants de peix d’Espanya” segons el crític de l’ABC. Poca broma. Vam trobar-lo fent la típica cerca tonta a Google (“Dónde comer en Ribadesella”) i de seguida vam veure que hi havíem d’anar. La clientela hi parlava molt bé i un altre Santo Cristo Gros de la crítica gastronòmica, José Carlos Capel li dedicava no un post sino dos ben elogiosos en molt poc temps.

IMG_6396.JPG
Un llobarro que feia plorar de felicitat. Mare meua. | Olletadeverdures.cat

Xe tu, tenien tota la raó els dos gastropopes: espectacular. Sabeu que sóc de poble de mar i valoro molt el que es menja al nostre mar, però no recordo haver menjat millor peix i millor cuinat en la meva vida. Oh! Vam compartir tres plats: el obligatori salpicon de marisc (una de les insignies de la casa, brillant), uns calamarsons de potera a la brasa (no els netegen i són fantàstics; han donat fama al xef entre la professió) i un increïble (us ho juro, increïble) llobarro a la brasa. De postres, el mític pastís de formatge Gamoneu de la casa (ha sortit fins i tot a la tele). Diu Kissumenja, superfan d’aquest pastissos, que és el millor que ha menjat mai amb diferència. Us ho diré ras i curt: si teniu l’oportunitat d’anar-hi, no la deixeu passar. Això sí: uns 60€ per cap.

Sidreria la Xagarda (Poo de Llanes)
Canvi de registre: no surt ni a El País, ni l’ABC ni a la tele, però és un lloc magnífic. Una sidreria en un dels nuclis del municipi de Llanes, molt a prop d’alguna de les millors platges d’Astúries. Com el vam trobar, mig amagat com està? Aquest cop ens ho va xivar Rubén Galdón, periodista asturià i gastroblocaire a Omacatladas. El vam conèixer a través de l’estimada Mar Calpena i va contribuir, clarament, a millorar el nostre viatge. Visca Internet, xe!! 🙂

IMG_6568.JPG
Dos pams feia l’animal! Dos! I les patacones cruixents i tendres… Nyam! | Olletadeverdures.cat

La Xagarda és un lloc popular on hi va molta gent del país. A l’estiu, amb el pareo i tots els trastos de la platja. Ara bé, s’hi menja una cuina tradicional de cal Déu i es coneix per les versions evolucionades d’un plat nacional: el cachopo. Originàriament, dos filets de vedella amb pernil i formatge al mig, tot arrebossat. Ara els fan de tot (peix, pollastre) i aquí han fet receptes fantàstiques com la que ens vam menjar: pernil ibèric, formatge El Peral i pebrot escalivat. Per acompanyar, una “ensaladita”. Les mides de les dues coses, descomunals: el cachopo feia literalment dos pams i amb tot aquell menjar huaríem pogut dinar perfectament tres persones i fins i tot quatre si no tenien gaire gana. L’arròs amb llet de postres (de premi!) tenia una mida una mica més raonable… Ara, nosaltres ens ho vam fotre tot… 😄

La terrassa és meravellosa, molt comfortable. I si us agrada el mon dels trens, a tocar hi ha una estació de la FEVE i pots veure passar trens de via estreta mentre et veus un got de sidra. Si no en sou fans, no patiu: en dues hores van passar dos tres ben poc sorollosos… 😛 Tot plegat ens va semblar molt barat: 20€ per cap.

180ºC (Oviedo)
Una altra recomenació de Rubén que mai li agrairem prou. Quin soparot i quina estona més agradable hi vam passar! Buscàvem algun lloc on tastar cuina contemporània d’autor i ens va semblar de seguida un bon lloc. Al centre d’Oviedo, és un refugi acollidor enmig de la Calle Gascona, un camp de mines gastronòmic conegut com El Bulevard de la Sidra -del bulevard es salva la recomenable La Finca, on la sidra raja literalment de les parets. El xef de 180ºC , Edgar de Miguel, es va formar a Catalunya i va estar un any i mig treballant amb Ruscalleda a Sant Pol. Nivellàs, com veureu tot seguit.

IMG_6634.JPG
El brioix l’intentarem reproduir: boníssim i aparentment fàcil de fer. Oh! | Olletadeverdures.cat

Vam compartir tres plats: un memorable brioix amb tomàquet, alvocat i bocarte fumat (una mena de boqueró atlàntic). Encara en parlem salivant setmanes després. Una amanida de bonítol del nord escabetxat amb escuma de tomàquet sensacional. Era temporada del bonítol i, clar, estava enorme. Tu diràs. De tercer,Gochin Asturcelta glaseado con calabaza y naranja”. És a dir, garrinet d’una raça local fet a baixa temperatura. Força més greixós que altres garrins, la gelatina baixava estupendament amb l’acompanyament. Gol! De postres, uns excessius (per mides) pastís de poma deconstuit (crema a dalt, poma a baix, trencadís de massa pel mig) i pastís de xocolata blanca amb sopa de cítrics (massa àcida). Un sopar de molt nivell, al nostre entendre estrellable.

Bonus tracks
No vull acabar aquest post sense fer tres observacions sobre la gastronomia asturiana, encara que una és gairebé una advertència. La primera si voleu és una  tonteria però a nosaltres ens sembla un petit indicador del nivell d’honestitat (i perquè no, de qualitat) de la cuina d’aquí: a tots els llocs on em vam menjar, les patates fregides eran naturals, res de congelades. La segona, deixeu-vos temps per buscar i lloc a la panxa per tastar formatges: més enllà del conegut Cabrales i de l’emergent Afoga’l pitu, hi ha coses sensacionals com un bon Gamoneu o el que fan a Quesos La Peral. Pregunteu: en solen tenir als bars i restaurants. La tercera, per l’amor de Déu aneu amb compte amb les mides: allò de les raccions enormes no és un mite, és ben real. Els dos primers dies vam haver de demanar si podien aturar alguns dels plats, perquè amb les dues primeres tapes ja havíem sopat… 

Ja ho veieu: Asturias, patria querida, Patria de mis amores (gastronómicos). A xalar! 😛

Advertisements

One thought on “Tres recomenacions a Astúries

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s