Investigant el cóc d’abadejo

Des que ma germana es va fer càrrec del forn de pa familiar, la tasca que ha dut a terme per recuperar algunes receptes tradicionals oblidades a les fleques (i a moltes cases) de Vinaròs ha estat notable. Algunes ja s’havien afegit al repertori del negoci familiar quan encara la portaven els meus pares, com la farinada de repassos. Però poc a poc ma germana i mun cunyat n’han anat afegint més, totes amb bona acollidantre la clientela.

coc_abadejo_bonaAquesta manera de fer ha viscut una acceleració, o millor dit, un aprofundiment notable fa un temps. Concretament, des que, abans de l’estiu, el nostre estimat Juanjo Roda ens va encarregar a mi, a ma germana i a un altre forner del poble fer un llibre sobre pastes tradicionals de Vinaròs. Revisant la paperassa de l’abuela Consuelo (un dia faré un post de la seva mítica llibreta…) i explotant la memòria gustativa de la familia, especialment la de la meva mare, hem fet un llistat d’una trentena llarga de receptes algunes de les quals estaven gairebé esborrades de l’imaginari col·lectiu local. Una de les recuperades ha estat el cóc d’abadejo que avui us presento.

Un pèl més complicat del què sembla
Aparentment, la recepta no tenia massa misteri. Sobre una base de pasta per a cócs salats (de fet és una base neutra), es posa tomata madura tallada grossa i de qualsevol manera, sense gaire mirament. Llavors, es tirava un bon grapat de farina per sobre, per espessir el suc vermellós de l’hortalissa. Per acabar, s’afegien molles d’abadejo (bacallà, orientals), pinyons i una picada d’all i julivert. Res especialment complicat, oi?

Doncs alerta, perquè l’all i el julivert tenen perill: s’han de posar a mig coure el coc, perquè sinó es crema i el conjunt amargueja. A més, un cop posada la picada, ma mare va veure clar que ens havíem equivocat: no es posava en picada, que quedava amb les taquetes verdoses que podeu veure a la foto. No senyors: ma mare va tenir una mena de flashback i va recordar amb claredat que el que feien les dones que venien a pastar al forn el que feien era, a mig coure el forn, tallar també de qualsevol manera, grans d’all i branquetes de julivert.

coc_abadejo_bona_curtaHeu de tenir present que aquest cóc -com tots els dels poble- tenen el seu origen a les cases del poble, no pas a les fleques professionals. Les dones, quan venien a fer el pa , solien aprofitar les puntes de pasta sobreres  per fer un coquet. El feien amb presses, ràpid i amb els estris que tenien a ma. Tot i la manca de refinament en l’elaboració i la teòrica modèstia dels ingredients (fa dècades, barat i accessible per les cases populars que van inventar el cóc) és deliciós i certament sorprenent: l’all no és habitual en els cocs. De sabor delicat, fins i tot subtil si es va en compte amb les proporcions dels ingredients, no té res a envejar al rei de les elaboracions salades locals, el cóc de tomata.

Els cócs són, sense cap mena de dubte, un dels productes més tradicionals de les fleques vinarossenques i també de molts pobles de les terres de l’Ebre i  les comarques del nord de Castelló. Si teniu oportunitat de provar-ne algun no ho dubteu. I si trobeu el de bacallà, sapigueu que teniu entre mans un producte fruit, gairebé, de l’arqueologia gastronòmica. Si més no, de la recerca històrica (casolana) gastronómica…

Salut!

Massitet

Anuncis

Ep, que ja és novembre!

Atabalat com estic aquests dies per la meva estada a Euskadi, encara no havia trobat un ratet per poder fer un post i explicar-vos que a Vinaròs ja ha començat el Mes dels arrossos. Com cada novembre des de fa 15 anys, un bon grapat de restaurants ofereixen durant tot el mes menús especials que tenen l’arròs com a protagonista. Com ja he explicat en altres entrades, les virtuts d les jornades són dues: que podeu trobar arrossos que solament es fan per aquestes setmanes; i que els menús tenen uns preus realment baixos, ja que l’atenció és atreure als restaurants a un tipus de client que pot ser d’altra manera no hi aniria…

No em cansaré mai de dir que nosaltres enguany anirem amb els amics de Barcelona, com sempre, a La Isla. Enguany, per segona vegada, vaig proposar un canvi per provar un restaurant nou i la resposta va ser un abrumador no. En tot cas, aquí teniu l’enllaç del PDF que fa de guia i que penja del web de l’Ajuntament. Hi trobareu els noms i adreces de tots els restaurants que participen i el menú que ofereixen. Mireu, mireu els preus…

No se m’acut millor oportunitat per donar un volt pel Baix Maestrat que el mes de novembre…

Salut!

Massitet

El nostre “pastís” de noces

Després d’haver generat un munt d’expectatives amb els nostres comentaris sobre com estàvem d’orgullosos amb el nostre “pastís” de noces, avui, finalment, escrivim el post dedicat al dolç que va tancar el (fantàstic!) sopar de noces. Com ja hem deixat escrit al post dedicat al sopar de noces, el pastís ens el va fer Marc Viver, un jove i brillant pastisser que ara porta les regnes productives (Pili, no t’enfades: tu portes les altres regnes!) d’una pastisseria amb 60 anys de tradició a Vinaròs. I Marc no ens va fer qualsevol cosa, no; ens va fer el nostre, en el ple sentit del terme, ‘pastís’ de noces…

Dues condicions i la gràcia del “pastís”
Que el pastís ens el faria Marc ho teníem tan clar que no es va ni plantejar una altra opció. I també teníem clares dos coses més. La primera, que no sería un “pastís” propiament dit: seria una peça individual. Les raons eren múltiples, com ara que no ens agrada l’estètica de les tortades de noces, que l’individual ens sembla infinítament més elegant i especialment que la peça eliminava qualsevol risc d’haver de fer-nos la insufrible foto tallant el pastís! 😉

La segona cosa que teníem clara era, de fet, la que li dóna la gràcia especial que nosaltres li trobem al pastís i que el fa sentir molt nostre: havia de maridar amb el Vino de naranja Par de Bodegas Iglesias, de la DO Condado de Huelva. Com molts de vosaltres ja sabeu, kisumenja va nàixer a Minas de Riotinto, a la província de Huelva. I a més aquest vi el vam descobrir en el primer àpat gastronòmic que vam fer en la nostra vida, a l’estimadíssim restaurant Cinc Sentit de Barcelona. Per tant, és un vi molt nostrat que volíem donar a conèixer als nostres convidats i compartir amb ells, ni que fos una mica, les coses que representa per nosaltres…

I el resultat…
Total, que amb aquestes dues condicions i una ampolla de Par ens vam presentar a casa Viver. La resposta, insuperable: uns pastís semifred amb un biscuit fi a la base, nata muntada amb el vi Par a la capa del mig i gelatina de taronja tancant el conjunt. Genial, us ho prometem: deliciós, saborós, fresc, lleuger, potent al paladar. I, òbviament, maridava a la perfecció!! El vi ens el vam menjar. Literalment. En aquest punt, volem reconèixer la simplicitat genial de Marc buscant el maridatge: quina opció millor que incloent el vi al pastís?? A més, ens va permetre fugir de l’acompanyament recomenat fins al cansament per a aquest vi, que no és altre que la xocolata…

En fi. Esperem que el post hagi satisfet les expectatives que nosaltres mateixos hem generat tots aquests dies. Si més no, us volem reiterar l’encert del pastís, que per nosaltres és un dels millors records gastronòmics que ens quedem del nostre dia de noces.

Salut!

Massitet i kisumenja

El sopar de noces

El sopar de noces el vam fer al restaurant de l’Hotel Roca, lloc de confiança de la familia de Massitet: ja hem perdut el compte de les bodes, batejos i comunions (la famosa BBC) que hi hem celebrat! Per no anar gaire lluny familiarment parlant, ja hi vam celebrar la boda de la meva germana fa un grapat d’anys. Certament, la confiança la tenia merescuda abans d’anar-hi nosaltres (sempre hem menjat molt bé) i no ens va defraudar gens. I pel que ens han dit els convidats més íntims, a ells també els va agradar molt.

Descartat el sopar a l’ermita, doncs, el lloc el teníem clar. I també teníem força clar el menú; seria solament de dos plats. Díem solament perquè al Maestrat hi ha una certa tradició de fer menus tres plats (marisc, peix i carn) i, per exemple, la setmana després de la nostra hi havia una boda que n’oferia… quatre! En tot cas, nosatres vam dubtar una miléssima de segon (“I si la gent es queda amb gana?”), però teníem molt clar des del principi que el menú seria de dos plats forts, prepostres i postres. Tot això, sense contar el vermut de l’ermita…

“Sense llagostins de Vinaròs jo no em caso”
Com que Massitet portava mesos repetint com si fos un mantra la frase “sense llagostins de Vinaròs jo no em caso”, la tria del menú es va reduir a escollir el segon plat: el primer seria una mariscada Roca, amb tres llagostins, tres gambes i un escamarlà que, com podeu veure a la foto, era mutant! Si Saddam Hussein l’hagués vist n’hagués dit “la mare de tots els escamarlans”. Quin animalot!

La mariscada va sortir excel·lent: producte fresc de mida gran, tret assegurat! A més, els bitxos estaven intervinguts al mínim: les gambes, tot just ensenyades a la planxa i tèbies, estaven per sucar-hi (literalment, us en donem fe!) els dits. Els llagostins i l’escamarlà, bollits al punt (quina carn més dura!) i freds, com mana el cànon. La veritat és que quan els vam veure al plat vam respirar, ara ja del tot, tranquils: “el sopar aniria bé”, ens vam dir a cau d’orella…

A una taula dels amics de Kisumenja va haver un moment que es va fer la ola. ens pensàvem que era en honor nostre, però era per celebrar que a dos convidats no els agradava el marisc i tacaven a més marisc pel cap. Un indici que devia estar ben bo! 😉

I la carn? Doncs vedella, que ens remet a Girona…
Tot i que solament havíem de triar un plat, que seria carn, la cosa va ser un pèl més complicada del previst. De totes les opcions que ens havía donar Àngel Gavaldà (propietari i reposnsable de l’Hotel), nosaltres havíem triat en un primer moment el filet de porc ibèric. Però Àngel ens va dir que això, a Vinaròs i una boda, no acabava de lligar: encara que fos ibèric, el porc no donava glamour a l’apat. Ell ens recomenava vedella o xai. I aquí ens vam rajar una mica: posar solament dos plats a l’apat passi, però posar porc era forçar massa les convencions socials locals… 😉

Després de fer una prova de menú a l’agost, ens vam decantar per un filet de vedella a la planxa amb escalopa de foie Rossini, flam de bolets i carabasseta farcida. La carn al punt, melosa, es desfeia a la boca acompanyada del foie, gustós i tot just passat també per la planxa. El flam de bolets va triomfar de mala manera, fins al punt que a una taula de cosins joves gairebé hi ha navajazos per fer-se amb el flam del veí. A la taula d’amics de Barcelona, més civilitzats, vam muntar un mercat d’intercanvi entre els fans del flam i els hooligans de la carabesseta.

Aquest plat va ser, dedicidament, una bona tria. Primer, perquè estava molt bo. Després, perquè Massitet és un talibà del foie. A més, la vedella tenia el plus que ens feia pensar en Girona. Ni que fos de refiló, un altre vincle amb nosaltres. Kisumenja i Massitet al plat…

Com ja haureu notat, del sopar també estem molt contents. Teníem la certesa que Àngel Gavaldà (rigor, professionalitat, exigència i autoexigència) no ens fallaria en un dia així. I no solament no va fallar: ens va regalar un excel·lent sopar. Quan penjem el post sobre els vins s’entendrà una mica millor perquè estem tan contents… Ara només falta que us expliquem quin va ser el postre, sobre el qual pot ser hem creat massa expectatives…

Ara venim amb el pastís i el vinet dolcet! 😉

Massitet i Kisumenja

Nota: les fotos dels plats són cortesia de la nostra estimada Atzavara. Com que dies abans del sopar Kisumenja va preguntar amb aquell to amenaçador seu “El dia de la boda no aniràs amb la càmera fent fotos amunt i avall als plats, no?” vaig haver de bucar un bon samarità que fes les fotos. I llavors aparegué Atzavara, amb la seva flamant D60 nova i moltes ganes de fer fotos. Gràcies, Mo!

Concurs de cuina aplicada al llagostí

El proper dilluns 22 setembre tindrà lloc al meu estimat Vinaròs la sisena edició del Concurso Nacional de Cocina aplicada al langostino de Vinaròs (us ho poso en castellà perquè és veu que es el nom oficial de la cosa. Com que és nacional…). Com ja us vaig explicar en un altre post, el meu poble passa per ser, des del punt de vista gastronòmic, la capital d’aquest marisc. I per donar-li difusió (al llangostí i al poble), es va posar en marxa aquest concurs. És cert, però, que la intenció també és aproximar a la ciutat noves tendències culinàries, cosa que ja em sembla bé i (ja) una mica necessari…

La part més divertida de la cosa, des del meu punt de vista, és que enguany podré estar-me tot el dia al poble i veure com els diferents cuiners van preparant els plats. I, encara més divertit, enguany podré asistir al sopar que es monta el mateix dia 22 i que prepara el restaurant que va guanyar el  l’any passat. Enguany cuina Juan Pablo Bassi, cuiner argentí del restaurant donostiarra Mirador de Ulia. He buscat informació sobre el cuiner per on veure per on va, i solament he trobat una referència a un pintxo de panceta confitada que es veu que va triomfar a un concurs de pintxos de Valladolid. Per cert, que és un dels plats que també va presentar al concurs de cuina aplicada al llangostí, secció plat lliure. Mandra? Confiança en el plat? En tot cas, el pintxo en qüestió té una pinta impressionant… A veure si us puc dir algua cosa el 23!

Massitet

Un llangostí republicà

Sóc conscient que la credibilitat que pot tenir aquest post és molt baixa: com que sóc un vinarossenc militant, parlar d’un producte del meu poble no em deixa en la millor posició per no semblar excessivament subjectiu (algú es creu encara això de l’objectivitat???). De tota manera, com ja em va passar amb la paella i la meva condició de valencià, no puc ser vinarossenc, tenir un bloc de cuina i no parlar dels llangostins de Vinaròs.

Famós i amb història
Si Vinaròs és conegut en el món de la gastronomia és gràcies, sense cap dubte, pels seus llangostins. No, no és una qüestió subjectiva de vinarossenc militant: podeu veure que en diu una periodista com la Tana Collados. No negaré que en els darrers any ha hagut una tasca de promoció per part de l’ajuntament que l’ha fet més famós. Però la fama del llangostí és anterior al concurs de cuina que organitza l’ajuntament o a la promoció que en fa a diferents fires turistiques. De fet, se l’ha volgut convertir en el reclam turístic del municipi, com si el seu preu (després en parlarem) el posés a l’abast del turista-tipus de la zona…

Pel cap baix a inicis del segle XVIII ja era conegut, com ho testifica la fartera que va matar Lluís Josep de Borbó, Duc de Vendôme, un general francés que va participar en la guerra de successió espanyola i que va acudir a Vinaròs a descansar després d’haver prés Villaviciosa. Després de menjar-ne ves a saber quants, va morir d’una fartada (llegiu fartà) de llangostins de Vinaròs. Ja veieu; el meu poble va fer una gran contribució a favor de la causa austracista carregant-se un general considerat un dels millors militars francesos ;-). Al poble hi ha un hotel i un carrer que commemoren la gesta, encara que no va servir de res…

I perquè en diem republicà?
La manera de reconèixer-los és molt senzilla: quan són frescos, porten la bandera republicana a la cua. És ben cert i ho podeu veure en al foto d’aquí al costat: a la cua porten el color groc, vermell i morat (aquest darrer, molt evident) de la república espanyola. D’aquí que una manera popular de denominar-los sigui, precisament, republicans. Per cert, ja veieu que el llangostí vinarossenc té bastanta mala traça i sol aliar-se amb tots els bàndols perdedors: primer els austracistes i després els republicans. Encara com no el van prohibir!

La importància de l’Ebre i del tresmall
La qualitat del llangostí de Vinaròs no és ni molt menys una cosa esòterica o basada en mites populars. En absolut. Hi ha dos elements que l’ajuden a entendre. El primer factor, imprescinble, és el Riu Ebre. Lo riu no solament serveix per intentar calmar la set de barcelonautes assedegats i murcians especuladors. Feta la broma, els llangostins de Vinaròs tenen unes caractarístiques organolèptiques (o sigui, un aroma, un gust i un tacte en boca) particulars que el diferencien dels altres llangostins de la Mediterrània. I es veu que la presència del riu, que fa que la salinitat de l’aigua del mar de la zona sigue més baixa, n’és la principial explicació. Així mateix, el fons marí que va del Delta de l’Ebre a Peníscola té més sorra, que és on es cria. La combinació d’aquests factors fa que el llangostí de Vinaròs sigue més dur de carn, més carnós. A més, també li dóna la suavitat de sabor que el caracteritza.

A l’hora reconèixer els mèrits del llangostí, però, cal parlar de les habilitats dels mariners del meu poble i de l’art de pesca que fan servir. Com li explica a la Tana Collados un dels (cada vegada més escasos) mariners del meu poble, a Vinaròs és fa servir el tresmall, un art molt respectuós amb els peixos i mariscs perquè no els fa malbé i en conserva les virtuts. D’aquí surten els millors exemplar. El millor moment per menjar-los és al ple de l’estiu i es pesquen sobretot quan hi ha lluna plena, ja que es mouen del fons marí i cauen fàcilment a les xarxes. Per tant, ja podeu anar mirant en calendari llunar dels mesos d’estiu i reservar a l’endemà de lluna plena a qualsevol dels restaurants del poble on en podreu menjar.

Mil i una manera de menjar-lo
Com qualsevol producte de qualitat, el llangostí vinarossenc es pot menjar de mil maneres. Algunes de molt creatives i creatives, com aquesta de Martín Berasateguí (un enamorat del republicà, diu) o aquesta altra, que va guanyar l’edició 2007 del Concurs nacional de cuina aplicada al llangostí de Vinaròs. Però les formes més tradicionals de menjar-lo ha estat simplement bullit (el brou que en queda és descomunal per fer un arrossejat de Champions!), torrat amb sal o fregit – amb alls i sense. També s’ha fet amb ceba o amb alguna picaeta d’alls, julivert i fruits secs. I com ja sabeu els lectors més assidurs, és tradició posar-los a la paella quan la vols fer en versió de luxe, més glamurosa… 😉 Són imprescindibles si vols fer un arròs mariner (sec, melòs o caldós) de festa.

A mi, personalment, com més m’agraden són bollits: es possa una cassola al foc en abundant aigua salada. Quan l’aigua està bollint, es posen els llangotins. Un cop a dins, quan l’aigua torna a bollir es treuen i es posen en aigua freda per a que talli la cocció. Són com els que veieu cuits a la foto. Són brutals! Ara bé, una mica torrats i amb molta sal són també excel·lents.

 Si amb els arrossos que podeu menjar al mes de novembre trobeu que no teniu prou raó per baixar a Vinaròs, jo us dic amb la mà al cor que si els combineu amb uns bons llangostins, no podreu evitar tornar a visitar-lo ni que sigue una vegada a l’any. De veritat.

Massitet

P.S.: Encara que la forma més acceptada de dir-ho és llagostí, al meu poble sempre n’hem dit llangostí, una variant formal acceptada per l’IEC. Per tant, es pot dir llangostí de Vinaròs i també llagostí de Vinaròs. El nom del poble, però, sempre… 😉

Mones, micos i farinades de ca Massita

Qui avisa no és traïdor; o lo premetut és deute, com diu el meu amic afeccionat a la traducció directa salvatge de frases fetes castellanes… Aquí teniu les fotos que vaig prometre sobre els micos, les mones i les farinades (pronunciat farinaes a la meva terra) que es fan a Vinaròs i, per extensió, al Maestrat. Encara que, en principi, aquest post havia de ser fonamentalment fotogràfic, resulta que l’estada a casa ma mare (i per tant, al forn de ma germana) ha comportat ampliacions i actualitzacions de la informació que vaig posar en el primer post dedicat a aquest tema. Primer començarem amb les dades noves (que es noti la vena acadèmica. redéu!) i després passarem a les fotografies. He afegit alguns comentaris a les imatges, que no sempre es pot donar tota la informació de manera gràfica! Totes les fotos estan preses al forn de ma germana, Forn de pa Massita, el malnom familiar amb que sempre s’ha conegut la fleca al poble.

L’escalforeta del pandurmiendo i el frito dels Ports
Parlant amb la meva mare mentre ens mengavem alguna que altra mona i algun que altre tros de farinada / farinà, em va descobrir noves dades sobre el pandurmiendo (la pasta base de mones, micos i farinades) i d’algunes pràctiques que es fan cap a l’interior de la comarca, quan el tros de paìs ja agafa el nom dels Ports (de Morella). Resulta que el pandurmiendo no solament es deixava reposant tota la nit, si no que es posava al costat d’un llit per a que l’escalfor del cos que hi dormia l’ajudes a fermentar. Cal pensar que fins ben entrat el segle XX el llevat artificial no era habitual ni a cal forner. Per tant, en una època de l’any on les nits encara són fredes, s’havia d’impulsar la masa d’alguna manera…

Així mateix, als Ports era habitual posar a sobre de les mones trossos de frito, nom amb el qual es coneix la conserva de carn de porc fregida i conservada en pots de vidre o ceràmica dins del mateix greix en que s’havia fregit, tant podia ser manteca del propi porc com oli d’oliva. Dit així pot sorprendre, però cal tenir present que el pandurmiendo, ben fet, és neutre (ni dolç, ni salat com el brioix francés) i la forma tradicional de consumir-lo és acompanyat dels ous bollits que decoren les mones i els micos. A més, hi ha zones del país que se’ls mengen amb llonganissa de pasqua, un embotit de porc curat llarg i prim molt gustós. Jo en sóc un fervent seguidor, d’aquesta pràctica.

Entre el retorn als orígens i les farinades frikis (amb perdó…)
De mones, de micos i de farinades també n’he menjat xarrant amb la meva germana. La conversa, però, no ha estat de tipus històric com amb la meva mare, si no més aviat sobre les tendències actuals. En aquest sentit, hi ha dades que semblen contradictòries però que prefereixo entendre com a indici de la complexitat dels temps que ens ha tocat viure. D’una banda, ma germana ha notat un estancament amb lleuger augment de la venda de farinades. Al mateix temps, però, en els darrers anys ha notat un augment significatiu -enguany diu que espectacular – de la venda de mones i micos: sembla que molts padrins de nova generació han tornat als orígens i regalen als seus fillols el dolç més tradicional.

Com a contrapés d’aquestes dues tendències més conservadores, n’hi ha una d’innovadora que jo, francament, no aconsegueixo entendre: augmenta la demanda de farinades farcides de crema, xocolata o boniato. Fa molts pocs anys eren directament innexistents i ara van fent forat, encara que solament són per encàrrec. Tan bones com són les de cabell d”angel de tota la vida! Jo, francament, les farinades aquestes les trobo una mica (per no dir molt) frikis: roïnes no estan, però fan mal a la vista!

La reina de la festa: la farinà

farinaes_retallades.jpg

Com que una de les sorpreses que em vaig endur fent el primer post sobre el tema va ser que no trobava fotos de les farinaes per internet, aquesta Pasqua m’he passat una mica fent-los fotos a les que fan al forn familiar. Aquí us en passo tot just dues per que en veigeu la forma i l’interior, però aquí he farcit_farinada.jpgpenjat totes les fotos que tinc sobre les farinades, tradicionals i frikis. Les que veieu són les tradicionals, farcides amb la confitura de carabassa blanca coneguda com cabell d’àngel. Ben farcidetes, a casa ens agraden més a l’endemà: la pasta s’ha assecat una mica i al mateix temps s’ha empapat del suc de la confitura. La dolçoreta melosa de la confitura, la pasta una mica cruixent… Fuuuààààààààààà, que bó…

La mona, el dolç per les nenes
Aquí teniu les fotos del dolç de Pasqua que al meu poble els padrins compren a les filloles. Com mones_cuites.jpgpodeu veure, és un zero fet amb pandurmiendo i un ou bollit tancant el cercle. Clarament és menys amorosa que les farinades, ja que no van farcides de res i en ser poc gruixudes la pasta queda una mica menys esponjosa que els seus germans grassonets, els micos (vegeu més avall). Com podeu veure, i com passa amb tots aquests dolços, a casa es fan artesanalment una a una i s’acaben amb un decoració de sucrets de colors que li donen una mica d’alegria. En aquesta foto es veu el meu pobre cunyat decorant una de les gairebé 200 que van fer entre ell i el treballador de la casa, Nasio, el dissabte de Pasqua, el dia més fort de l’any al forn…

fent_mones.jpg

Els xicots fan el mico
Mireu quins micos més llustrosos fan el meu cunyat i Nasio!
La pasta es tan flonja, tan suau, que pobra tot sovint no aguanta el pes de l’ou bollit que el corona. Fixeu-vos, tot comparant les dues fotos, com augmenta de volum aquest dolç. És amb diferència el més esponjós, el més subtil de tots els que es fan per Pasqua a Vinaròs. Personalment, aquest és el que més m’agrada menjar amb la llonganissa de Pasqua: el contrast de textures i sabors és descomunal; i forma part de la gràcia de la menja conjunta de totes dues coses.

mico_cru.jpgmico_cuit.jpg

Tot fet a mà, solament amb màquina per pastar…
Em permeto acabar aquest àlbum de fotos amb una composició de quatre imatges on podeu veure com es fan a mà totes les mones, micos i farinades, inclosa la creu de pasta que encercla els ous quan s’escauen. Hi ha coses que canvien, però hi ha d’altres que es mantenen. A les quatre fotos d’aquí a sota podeu veure a Nasio estirant la pasta, donant-li la forma a la mona, fent la creu de pasta a l’ou i un bon grapat fermentant just abans d’anar al forn de quatre en quatre.

fent_xurro.jpgencerclant.jpg

fent_creu.jpg fermentant.jpg

Tingueu pressent que el passat dissabte, al llarg de 22 hores de feina ininterrompuda, el meu cunyat i Nasio van fer més de 250 farinades, unes 150 mones i més de 100 micos, sense comptar el pa del dia i altres pastes. Totes fetes i enfornades a mà, tretes amb la pala de forner llanda a llanda després d’haver fermentat a la cambra. Que voleu que us digui, m’ha emocionat una mica fer aquest post…

Massitet

Nota al peu: una selecció de les millors fotos que vaig fer al forn de ma germana, incloses aquestes i moltes més, les podeu trobar aquí.