Fa temps, la Mar va llençar una de les seves suggerents idees i ens convidava a tots a publicar posts on mostressim les pifies de la nostra cuina, aquells intents fracassats o provatures sense sentit que tenim amagades a l’armari de les vergonyes… Ara no fa tant, des de Zero Gluten deixaven un comentari en aquest post dels cuiners vermells on els felicitava per haver reconegut en un post que no havien quedat contents amb un àpat.
Reconec que totes dues coses són ben profitoses: tot sovint, donant classes, et trobes que els alumnes han aprés molt més equivocant-se de ple en un exercici que no pas quan han anat encertant, tot sovint per pura sort. Per tant, i amb un cert afany de prevenció social (no se us acudeixi fer aquesta prova!), avui us deixo una recepta d’un pintxo absolutament fallit.
Tomàquet sec, pesto i anxova en oli
A priori, us ho he de dir, em pensava que estava a les portes d’un moment gloriós, d’un eventual gran clàssic de casa nostra; d’aquells que dones a provar a tots els qui venen a casa teva a sopar, mostrant amb orgull la perícia que has tingut en la tria dels ingredients i el bon gust en el muntatge (per això en tenia com 12 fotos, per a un superpost…). Però una vegada a la boca, tururut violes! que diem al meu poble: els tres sabors es barallaven, sense ordre ni concert, per manar.
No hi havia meridatge de cap manera, ni per afinitat ni per contrast: de repent, la salabror de l’anxova; sense cap transició, la pastositat oliosa del pesto; tot seguit, la textura tersa del tomàquet amb tota la seva potència. I torna a començar, sense ordre ni concert… Un fracàs com il faut, ben didàctic: no es poden barrejar coses amb tanta potència de sabor i pretendre obtenir un plat equilibrat…
Salut!
Massitet
Olleta de verdures 