Entrepà de festa grossa

En el post sobre la festa de Sant Antoni que vaig publicar dilluns passat us vaig confiar que una de les carns que més m’agrada menjar a la brasa és la cansalada viada. D’aquesta peça del porc, tan greixosa i tan gustosa, a casa no en mengem gaire sovint. Només en diades com Sant Antoni o Sant Sebastià, quan part de la festa consisteix precisament en menjar carn a la brasa, un àpat gens habitual la resta de l’any a moltes cases. Per mi, però, allò que fa diferent el dinar d’aquestes diades és la cansalada… Per això la tinc molt associada a moments concrets, a celebracions locals molt viscudes. A dies de festa grossa. 

entrepa_cansalaNo us penseu, però, que és res sofiticat, ni tecnicament complex i ni tan sols selecte en els seus ingredients. Solament calen dues llesques de bon pa, un tall gruixudet de cansalada a la brasa i allioli cassolà. Òbviament, la qualitat dels productes emprats pot donar una major dimensió a l’entrepa: un pa bon fet com cal (el meu, de ca Massita of course!) o una cansalada ibèrica, per citar dos referents de qualitat que podem compartir fàcilment tots els gastroblocaires. La recepta no ús la passo, que seria com insultar-vos…

allioli_casolaUn aclariment sobre l’allioli, també. Ha de ser, necessariament, fet a casa amb el morter i amb oli d’oliva verge. De sempre, a casa meva aquesta salsa sempre s’havia fet amb oli de girasol, que el deixa més suau. Solament en grans ocasions i molt excepcionalment es feia amb oli d’oliva. Com us podeu imaginar, un entrepà amb vocació de ser especial solament es pot fer amb aquest darrer. I més si estem fent una de les dues torrades sagrades del gener…

Per cert, que l’altre dia vaig descobrir (sí senyor, amb 32 tacos!) que els petits canalons que hi ha a les cantonades del morter són per deixar caure l’oli quan es fa l’allioli. M’ho va explicar la meva germana mentre feia anar de bòlit la ma de morter, que ha heretat genèticament l’habilitat de l’abuela Consuelo per fer allioli sense que se li negue i que la ma de morter es quedi “més erta que xulito“, com diem al poble. Ja veieu quin bé de Déu em va fer per al meu entrepà de festa grossa…

Salut!

Massitet

Polp ‘n’ allioli

Estic quasi segur que no hi ha cap bar de tapes del nord de Castelló i el sud de Tarragona que no tingui a la seva carta el polp amb allioli, o polp en allioli com ho diem per aquelles contrades. De fet, estic segur que el podeu trobar a la carta de tots els bars de tapes de Vinaròs que he recomenar en un dels darrers posts. A Barcelona no n’he trobat mai i no sé com va la cosa a la resta del país, però no es pot voler ser un bar de tapes a les comarques centrals dels Països i no tenir polp en allioli.

La recepta no pot ser més fàcil – o més difícil si volem bollir nosaltres el polp i fer també l’allioli! En tot cas, ja us dic que jo quan el faig a casa compro el polp cuit congelat de Pescanova, que trobo de força qualitat. Tot just l’escalfo posant-lo en aigua bollint uns segons i després el deixo reposar un mica. Llavors hi poso allioli, però just com a la foto: per donar-li el toc de l’all i l’oli d’oliva. Us ho dic perquè hi ha bars del meu poble on la proporció pot arribar a ser inversa i et serveixen allioli amb una mica de polp. La cosa va per gustos, però es tracta de menjar polp, amiguetes!

La recepta més habitual és amb el polp bollit. Però el millor que jo he menjat a la vida és amb el bitxo fet a la brasa. Devia tenir uns deu o dotze anys, però tinc el record ben present: en un dinar familiar a l’Ermita que hi ha als afores del poble, un tiet mariner va portar polp que va fer a les brases. Rédeu, encara salivo només de recordar-ho!

És una tapa ben fàcil de fer i, pel que tinc vist, força original al Principat. L’acompanyeu d’unes bones patetes fregides, una musclos i unes olivetes i teniu un vermutillo de categoria…

Massitet

P.S.: El títol del post vol ser un joc entre la nostra manera de dir el plat i el rock ‘n’ roll. A fi de comptes, l’alioli li dóna un punt gamberro i desenfadat…