Milanesa napolitana, el plat nacional de Buenos Aires?!

Quan vaig arribar a Buenos Aires ara ja fa un parell de mesos, ho vaig fer amb una idea força clara tant sobre la importància de la carn a la cuina local com també de la influència que la cuina italiana havia deixat en forma de passió per la pasta i les pizzes. Però un cop aquí he anat descobrint algunes obsessions gastronòmiques més d’aquesta gent -més enllà de les conegudíssimes empanades.

Una d’aquestes descobertes és la milanesa. Al principi no li vaig prestar massa atenció, entre altres coses perquè era una cosa que no buscava: jo volia asados i pasta fresca! Sí que m’havia semblat veure-la en alguna de les moltes cartes de cases de menjar que he pogut conèixer aquests mesos. Però el dia que vam anar a dinar amb els nostres amics Pablo i Maria; i ell va dir “de aquí hay que comer la milanesa”, no me’n vaig poder estar de preguntar-li. De què va, això de la milanesa?

Pablo em va explicar que, com tantes altres receptes de la cuina porteña, la milanesa va arribar d’Itàlia -del nord, com el seu nom indica amb força claredat. La base no és res més que un filet de (bona) vedella (argentina) arrebossat amb gràcia, de manera que de dins quedi tendre i de fora cruixent. Com us podeu imaginar, és un plat que guanya molt acabat de fer i que cal rebutjar si és molt gruixut o reescalfat. L’acompanyament estàndar, la seva parella de ball habitual, són unes bones papas fritas.

milanga_sola.jpg
Milanesa sola. Veieu les mides??! | Olletadeverdures.cat

El plat, però, té una particularitat força graciosa i una variant molt interesssant -que de fet és l’objecte d’aquest post. La particularitat és la manera d’aconseguir que la carn quedi ben fina. No, no s’aconsegueix a base de tenir molta traça tallant. No. S’aconsegueix tenint habilitat fotent cops a sobre la taula! Xiquets i xiquetes: a Buenos Aires aprimen la carn a cops de martell (de fusta)… Així aconsegueixen tres coses: l’esmentada finor, la tendresa citada i les mides vistes a la primera foto. Clar, a base de cops la carn s’escampa

La variant que servidor troba tan interessant és la milanesa napolitana. No us crida l’atenció, un nom tan particular -per no no dir un pèl esquizofrènic? No sé, és com parlar d’una crema catalana madrilenya. Dos gentilcis en un sòl plat? A més, quan tens una mica de nocions de geografia italiana, la pregunta és: de dos llocs tan allunyats? L’explicació (com sempre?) es troba en l’origen d’aquest plat en una ciutat que a finals del XIX i principis del XX devia ser de les més cosmopolites del món…

Entre la carn i la pizza, tu!
A Buenos Aires van arribar italians de totes les parts del país, cadascú amb la seva cuina local a la memòria. Un cop aquí, i com ha passat al llarg de tota la història de la humanitat, algunes tradicions es van conservar intactes i d’altres es van mesclar per a donar lloc a nous plats. Així neixia la milanesa napolitana: el tall de carn arrebosat del nord cobert amb tomàquet, formatge i orenga. O sigui, els ingredients de la més famosa de les pizzes napolitanes; la margarita. Tot plegat, acabat de coure al forn. Genial, no?

IMG_5843.JPG

Genial i contundent, de fet. Especialment si hi afegeixen pernil dolç, costum força estés. Amb una poden menjar perfectament dues persones. Personalment, m’agrada més la versió que posa el tomàquet fresc a rodanxes a sobre. És una mena de toc d’autor més modernillo que trobes en alguns llocs i que la fa un pèl més lleugera que la que porta la salsa de tomàquet. Ara, per a gustos sabors…

Sigui com sigui, menjeu-la si mai veniu: és una mena de plat nacional de la ciutat.  És per tot arreu (ara ja m’hi he fixat: la tenen TOTS els restaurants que he visitat). Hi ha qui diu que ha alimentat les classes populars de la ciutat des de mitjans del segle XX.  Una explicació que es troba en la potència de la indústria càrnica argentina, que fa que els preus siguin aquí més baixos: “¿en qué otro lugar del mundo podía comerse un “escalope” de nalga o de bola de lomo, manjar de reyes, como plato cotidiano, por el precio de una salchicha?”, diu l’Academia Argentina de Gastronomia.

No us deixeu enganyar pel nom, doncs: si demaneu una milanesa napolitana, estareu menjant l’essència de  Buenos Aires. Si a sobre demaneu, amb to convençut, una milanga con fritas, ja gairebé sereu un porteño més… 😉

Salut!

Nota al peu: quan vaig veure què era, el meu cap va linkar amb la vedella arrebossada que mengen compulsivament a Baden-Wurtemberg. Com dos països taaaaaaaaan (aparentment) allunyants, comparteixen passió? L’explicació és molt fàcil: el sud d’Alemània i el nord d’Itàlia no són tan lluny… La resta, ja l’heu llegida… 😉

Anuncis

Excursió amb una truita de llangonisses

Quan de petit anava d’excursió amb l’escola o amb alguna de les múltiples activitats extraescolars a què estava apuntat, gairebé sempre m’emportava per dinar un entrepà de truita. Hi ha havia diverses opcions, entre els meus gustos preferint, començant per una simple truita a la francesa (encara ara, de tant en tant, em regalo un sopar de pa amb tomàquet i truita a la francesa, un dels meus petits plaers favorits). Però les dues favorites eren la de pernil salat i, sobretot sobretot, la de llangonisses…

Tortilla_llangonisses.JPG
El meu gust de la memòria fet truita... | Olletadeverdures.cat

No em pregunteu perquè la meva mare em feia (sempre) entrepans de truita per marxar d’excursió: suposo que el saber popular li feia veure que era un àpat força complet, amb proteïna i hidrats. A mi m’era igual, perquè els entrepans de truita m’encataven. Vist amb la distància dels anys i amb el punt d’exageració que donen els bons records, juraria que una de les coses que més m’agradava de les excursions -digueu-me antisocial, si voleu…

No té cap secret, la recepta. Es tallen a trossos petits allò que al Maestrat en diem llangonisses i que els orientals dieu salsitxes i es fregeixen ben fregides. Quan tenen aquell color daurat que enamora, s’afegeix l’ou fins que qualli. La mare les doblava per a que quedessin allargades i cabessin a un mitjanet, la manera que tenim de dir-li a Ca Massita als entrepans de 50 grams.”Tomateta, sal i oli”, que diria ma mare,  i cap a dins del pa.

La que veieu a la foto la vaig fer mig extasiat un dia que tenia dues salsitxes per casa i no sabia ben bé que fer per sopar. La neurona que tinc permanentment conectada a la meva infància va fer un xispasso, els ulls se’m van obrir com quan estàs molt content, em van pujar els colors a la cara de l’emoció, vaig somriure fins quasi riure i finalment vaig dir mig cridant : “Hòstia! Una tortilla de llangonisses!”. És el que tenen les regressions infantils…

Salut!

Coca de pernil rostit

Just fa un mes us explicava en aquest post, també dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 és un dels meus favorits dels dedicats a l’afecció aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportació a la iniciativa mensual de la gent de  Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. Només la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el faríem. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteïna. Després, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. Aixó, però, ja us ho explicarà Kissumenja en un post que ja està escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat és que l’entrepà no té cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau està a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. Aquí van els ingredients per fer-lo:

  • 1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
  • Cognac
  • Vi ranci
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva verge extra
  • Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sé: bo és dificil de trobar a Barcelona…)
  • Pa de coca d’un flequer artesà

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vídeo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolí d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res més. La veritat és que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica més i no en deixo per l’entrepà!

[tv3 4065571]

Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vídeo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire àcid i oli d’oliva verge. I ja està: a muntar l’entrepà. A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. Donarà joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!

Pollastre amb suc i carxofes

Si hi ha una fita que m’he posat com a blocaire diversos cops i que mai no he aconseguit, aquesta és publicar cada mes un post amb una de les receptes que surten a la revista CUINA. Hi estem abonats i, normalment, sempre trobem algun plat interessant que ens vindria de gust cuinar i – de passada- posar-lo al bloc. Però aviat farà cinc anys que tenim el bloc i no hem penjat pas d’un parell de receptes, de la revista.

Tinc la sensació que la raó principal per la qual no publiquem és que sempre ens criden l’atenció les receptes més elaborades o, també, més exòtiques. Aquelles que s’allunyen d’allò que cuines a diari bé perquè demanen temps i dedicació; bé perquè incorporen algun ingredient poc comú a la nostra cuina.

DSC_0169-1.JPG
Una combinació molt encertada i molt... sucosa |Olletadeverdures.cat

 Dedueixo, doncs,  que mai no hem tret el temps i/o l’energia necessaris per fer-les. Ratifica aquesta sensació el fet que, avui que publiquem, ho fem amb una recepta tan simple com n’he vistes ben poques a la revista. I precisament allunyat de la nostra tradició culinària no estaria. Aquí teniu les mides traduïdes a típica-parella-sense-fills:

  • 2 cuixes i recuixes de pollastre
  • 6 carxofes (ens agraden força…)
  • 1 tomàquet  mitjà escalivat
  • 2 alls escalivats
  • 15 grams d‘ametlles torrades
  • Julivert
  • Pebrot vermell dolç de la Vera

Netegem les carxofes i les fregim. Les reservem, i en el mateix oli enrossirem el pollastre fins que tingui un color daurat ben bonic. Llavors, el mig cobrim d’aigua i el deixem bollir durant mitja hora. Mentre, farem una picada amb tots els altres ingredients amb la batedora. Ha de quedar ben fina, perquè és la substància de la salsa. Ho afegim a la cassola i tot seguit hi incorporem les carxofes. Ho deixem a foc mig uns vint minuts més.

És una recepta que apareix al reportatge sobre els romescos, una peça força interenssant. És molt interessant veure com sota una denominació hi apareixen tantes variants de coses. Però el què més m’ha cridat l’atenció és que distingueix entre els romescos per menjar crus i els que es fan servir per guisar. Els primers serien amb els ingredients en cru, mentre que els segons es fan amb tots els components cuits. Escalivats, concretament. Com la que hem fet servir en aquest plat…

Us prometo que, tot i la senzillesa, és un gran plat. Sobretot, la salsa: addictiva; vigileu la quantitat de pa que teniu a mà! A més, la combinació pollastre-carxofa amb aquesta salsa embolcallant-los  tots dos és molt, molt encertada. Un plat que va arribar per la bústia i que s’ha quedat al receptari de casa per sempre més.

Per cert, que fent aquesta recepta he vist que la salsa d’ametlles de la meva familia per part de mare se pareix moltíssim a un dels tipus de romesco que es fan al sud de Catalunya. Ho veieu, com som un mateix país? Si més no, gastronòmicament… Com xalo, aprenent aquests coses mentre us les explico! 🙂

Salut!

P.S.: Fins i tot quan aconeguim publicar una recepta, ho fem a la babalà… aquest plat és del número març i la postegem quan ja és al quiosc el número de maig. És que no tenim remei… jojojojojojo

Rostit de Nadal 2011: un pollastre de festa major

Sense cap mena de dubte, el rostit de Nadal que ens hem menjat enguany ha estat el més negociat de tota la història recent dels nostres rostits de Nadal. Com ja us hem explicat un parell de cops, el dia 25 és un àpat molt important a casa nostra i el plat que aquell dia es posa a taula és el més pensat i calculat de l’any. Amb diferència. Còsmica.

Servidor de vostès tenia molt clar, des del mes de maig, que volia fer la recepta que avui us porto en aquest post: un pollastre de festa major que vam aprendre a fer a un dels tants i tant profitosos cursos de cuina que hem fet els darrers mesos a l’Ática Restaurant. Em va agradar molt quan el vaig menjar i em va agradar molt saber que era un plat que la mare de Borja, el cuiner, el feia els dies de festa grossa. D’aquí el nom.

IMG_4076.JPG
Un plat gustós i molt fàcil de menjar. Tu diràs! | Olletadeverdures.cat

Però resulta que la meva sogra, contrapart en això de la negociació del menú del dia 25, no ho veia gens clar. Si haguéssiu vist la cara i el to amb què va dir “para Navidad pollo??!!”, no caldria que us expliquès el nul entusiasme inicial amb que va rebre la proposta. El pobre animaló li semblava poc noble per l’àpat més important de l’any. I que, a més, cuinem i oferim a casa seva…

Servidor de vostés, però, acostumat a lidiar amb situacions bastant més compromeses i amb alumnes infinitiament més desagradables, de seguida va saber girar la situació. Argument a: el pollastre farcit és un dels plats tradicionals del dia de Nadal a Catalunya. Massitet 1 – Sogra 0. Argument b: ho farem amb pollastre Pota blava del Prat (protegit per IGP) o un gall pota negra del Penedès, les races més nobles de Catalunya i part de l’univers exterior. Massitet 2 – Sogra 0. La veritat és que em vaig preparar a fons… jejejeje

IMG_4073.JPG
Si el talleu fred aguanta la forma perfectament | Olletadeverdures.cat

Total, que ma sogra ho va veure ben clar i va acabar dient que sí. Bé, de fet ja us deveu imaginar que la intensitat de la negociació ha estat una d’aquestes llicències estilístiques que em permeto per donar-li una mica de ritme i tensió als posts… :-P. Aquí us passo la recepta per a vuit persones (penseu que arriba després de norecordoquants entrants…):

  • 1 pollastre de pota negra o de pota blava d’uns 2’5/3 quilos
  • 200 grams (aprox) de pernil serrà
  • 200 grams (aprox) de formatge que fongui bé (nosaltres vam posar Cadí)
  • 200 grams de carn de botifarra o picada amanida al gust (ja sabeu: ou, all, julivert o…)
  • 12 prunes
  • un bon grapat de pinyons
  • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre
  • 1/2 quilo de tomàquets madurs
  • 1/2 quilo de cebes (millor dolcetes…)
  • 6/8 grans d’all
  • Cognac, brandi o vi ranci (al gust…)
  • 1 got de brou de pollastre, de verdures o aigua

Per fer aquest palt és molt important un ingredient secret: una parada de mercat amb qui tinguis molta confinaça i siguin molt professionals! Això us estlaviarà haver de deshosar el pollastres, una cosa que deixo a mans de gent que en sap. No cal fer per el borinot, tampoc!  😉

Un cop tinguem el pollastre a sobre la taula amb la pell a la part de sota, es tracta d’intentar que tingui una forma rectangular que ens faciliti fer un megacaneló càrnic en enrotllar-lo. També és important que no hi hagi forats (o sigui, que vegeu la pell) ni parts molt més gruixudes que les altres. Sol passar que els pits siguin més voluminosos. Els podem tallar i aprofitar per engreixar parts més primes. Ho salpebrarem alegrement.

Ara ja només cal fer capes. Molt important: primer la de pernil. Ens ajudarà a segellar millor el formatge i evitar que ens surti. Us ho dic per experiència, que em vaig equivocar, vaig posar primer el formatge i en vaig perdre una (per sort) petita part! Llavors, posem la carn picada i aprofitem per clavar-hi les prunes, que nosaltres vam tallar per fer-ne trossos més petits. Hi posem, finalment, els pinyons.

IMG_4067.JPG
No poseu la botifarra centrada, si no a un costat. Facilita enrotllar-lo... | Olletadeverdures.cat

L’emboliquem com si féssim un caneló i llavors ve la segona part més delicada, que és bridar-lo amb fil de cuina… Si per desossar-lo us recomano una bona carnissera, per cosir-lo us recomano una sogra! La meva ho va fer estupendament, cosa que em va evitar un pas al qual li tenia pànic. Fet això, tornem a salpebrar i el marquem a la cassola per a que agafi força color i el passem a una safata per anar al forn.

A la mateixa cassola on l’hem marcat, hi afegim les verdures picolades no gaire petites. Vigilem l’acidesa del tomàquet, que podem corregir amb una mica de sucre. Quan ja estiguin una mica cuites les afegim a la cassola on tenim el pollastre i ho alegrem tot plegat amb un bon raig de brandi. Cap al forn a 180 graus durant 40 minuts. Anirem vigilant i si veim que es queda sense suc (no patiu, no sol passar), ho compensem amb una mica de brou o aigua.

Tot i que sembla una recepta força aparatosa i entretinguda, la veritat és que és força ràpida i no té gaire feina -tret de l’habilitat tècnica necessària per al bridat. En un parell d’hores pots tenir-ho tot enllestit, inclosa la cocció. El que sí que heu de tenir en compte és que s’ha de cuinar el dia abans de menjar-lo. La raó és tècnica: es serveix tallat a rodanxes i, per poder-ho fer, el pollastre ha d’estar ben fred. Del contrari, es desmuntaria. Un cop tallat, el podem salsejar i posar-lo 10 minuts a 200 graus al forn. Estarà estupendu! 🙂

El plat va triomfar de manera clara entre la secció vinarossenca de la taula. Va triomfar també amb contundència a la part jonquerenca: ma sogra s’ha convertit a la fe pollastril 😛 . De fet, m’atreviria a dir que li va agradar més i tot a ella que no pas a nosaltres! El tornarem a fer, perquè és ideal quan tens convidats: es deixa fet i a taula queda currat. I està ben bo! Gustós, potent i de sabors variadets… Nyam!

Salut!

Galtes de porc rostides amb rom negre, llimona i mel

A cals Olletos, el Nadal comença el 22 desembre. És una tradició que vam instaurar ara fa quatre anys, quan Kissumenja va començar a treballar de mestra. Aquell dia, el darrer de classes, sempre cuinem galtes de porc. Aquesta mena de nova tradició va arrencar una mica així sense voler. Per celebrar el primer cop que tenia vacances de Nadal, vaig decidir cuinar-li un plat que feia poc (després de sis anys festejant!) que sabia que li encantava. Des de llavors, no ha fallat cap dia: cada any, el 22 de desembre, galtes de porc.

DSC_0343.JPG
El daurat que agafa la ceba ja anticipa que estem davant d'un bon plat... | Olletadeverdures.cat

Normalment, la recepta la trio a darrera hora. Un o dos dies abans. Però enguany, la tenia decidida des de maig. La raó? Molt fàcil: quan vaig penjar aquest post amb les galtes de l’Àtica, un dels lectors que més ens cuida i ens alimenta l’ànima gastroblocaire ens va deixar una recepta que em va captivar només llegir-la: galtes rostides amb rom de canya, llimona i mel. Es tracta de Perla, valencià militant i gastrònom sempre sorprenent. Es podrien dir, perfectament, les galtes de Perla…

La recepta
És un plat tan senzill com efectiu. Directe, com ens agrada a nosaltres: sabors clars, nets i reconeixibles. I potents, molt potents. Compte, de fet, amb la llimona… Agafem les dues galtes de porc amb os i les passem per un plat fons on tenim el rom de canya. Que s’empapin ben empapades. Les salpebrem i les posem a marcar en una cassola que tindrem al foc. Mentre les segellem, tallem un parell de cebes en juliana i esclafem quatre o cinc alls. Ho posem en una safata d’anar al forn amb un rajolí d’oli al fons. Quan les galtes estiguin marcades, les posem a sobre.

Ara bé la part més original de la recepta. A la cassola on les hem marcades, hi afegim una bona cullerada de mel i mitja llimona espremuda. Ho aprofitem per desgreixar el fons de la cassola i per a que es faci una mica de caramel. Ho llencem per sobre de les galtes i la ceba i cap al forn!

En principi la recepta ja està. Jo però, he decidit afegir el culet de rom que ha sobrat d’emborratxar les galtes i un petit rajolí d’aigua, per por que no quedessin massa seques. Les courem durant un parell d’hores. Els primers vint minuts, a forn fort: 220 graus. Després, baixarem a 170. Sempre, però, mirarem de regar-les amb el suc cada vint minuts, per a que no quedin massa seques. Sempre, amb la part de l’os tocant la cassola.

Ei, colla. Grans. Molt grans. Aquesta elaboració passa al receptari familiar dels Olletos des d’ara mateix. La segona aportació de Perla, per cert: ja hi tenim aquest torró de cacauet. Salivant només d’enllaçar-lo… 🙂

Salut i bon Nadal, gent!

Arròs el hanout (o història d’un llepafils)

Si els senyors de l’Institut d’Estudis Catalans coneixen mai el meu fillol, aprofitaran l’ocasió per introduir una frase com aquesta per il·lustrar la definició que el diccionari dona de llepafils: “Sebastià és un llepafils: només li agraden tres o quatre coses de menjar”. Sí, estimats, el meu fillol és una mena d’ovella negra gastronòmica a la nostra familia, tastaolletes i un pèl golafres per mandat genètic. Seguint al Diccionari de l’IEC, jo no conec a ningú més “triat excessivament, escrupolós, en el menjar”…

Això sí, les tres o quatre coses que li agraden les menja compulsivament: la truita de patata de l’abuela Salin (la matriarca Massita…), la fideua de la idem, la carn a la planxa sanguinosa, la sopa del putxero, les arrossos secs i sense “coses” (sobretot si són verdures)… I sobretot, sobretot, els plats amb espècies. Haurieu de veure com es menja els entrepans de shawarma del pako del costat de casa! 😮

Total, que sabedor de les manies culinàries que acumula la criatura en qüestió, un dia li vaig suggerir a ma germana que li comprés un paquet de ras el hanout. Li agradava molt i de sempre  el curri (ep, que té 13 anys!) i vaig pensar que podria explorar aquesta altra barreja marroquina. I la cosa va triomfar com l’Starlux, tu!  A base de proves i tastets diversos, la criatura s’ha muntat un plat de creació pròpia que respon als seus gustos personals i de nom un punt catxondo: l’arròs el hanout . Aquí va la recepta, via ma germana, per a la (també força) típica parella amb fill preadolescent:

  • 6 pintxos morunos
  • 250 grams d’arròs bomba
  •  Ras el hanout
  • 1/2 carabaceta (carbassó)
  • 1/2 albergínia
  • Aigua i sal

Agafem una paella (això és important) i sofregim els pintxos amb una mica d’oli d’oliva verge extra. Els reservem. Llavors a la mateixa cassola on hi ha la substància (ma germana dixit) dels pinxos, afegim aigua a bollir amb el ras al hanout. Al gust, però amb un mica de criteri que els pintxos, com dirien al meu poble, ja van carregats de bombo! Deixem que l’aigua arranqui el bull i llavors hi afegim l’arròs. Ho courem fins que perdi l’aigua.

392793_1901636240787_1838138017_1302181_1419266552_n.jpg
Fent el post he descobert que no l'he menjat mai!! Oido, cocina??!! | Foto: Sebastià Cervera

 

Heu d’anar amb compte amb el liquid, ja que l’arròs ha de quedar meloset (ma germana dixit un altre cop) i no pas nedant en aigua, com podeu veure a la foto. Un pista: 2’5 cops el volum de l’arròs en aigua. Per acompanyar, fem uns xips de carabaceta i alberginia que posarem al costat del plat, de manera que l’artista que ha insipirat aquest plat pugui decidir si està en mode llepafils intens o moderat…

La recepta és obra de ma germana, però el nom li ha posat mun fillol. A banda de punyeteret a la taula, té una vena creativo-catxonda molt marcada i molt divertida, que explota jugant amb els jocs de paraules i els dobles sentits. I no, no és passió de padrí: no trobeu que juntar arròs amb ras el hanout té el seu punt? 😉

Total, que el plat en qüestió forma part del rànquing de plats preferits del llepafils major del regne, competint amb les sopetes, les tortilletes i les patatetes fregidetes de la matriarca. Ah! I la foto és de l’artiste, que se’ns ha afeccionat a la cosa. Si és que te totes les gràcies, mun fillol… 😉

Salut!