Mongetes, poma, pollastre: una amanida diferent

Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder tornar al Concurs de Formatges Artesans dels Pirineus que s’organitza des de fa uns anys en motiu de la Fira de Sant Armengol de la Seu d’Urgell. A banda de passar-nos-ho bomba menjant formatges (vegeu la crònica de l’any passat), ens agrada anar a la Fira perquè sempre coincideixes amb gent interessant. Enguany, a servidor de vostès, li va tocar compartir taula del jurat amb Joan Pallarés, del Hotel i restaurant Can Boix de Peramola.

A Joan Pallarès el vam conèixer fa un bon grapat d’anys gràcies a una amiga i bona gourmet que ens hi va convidar a dinar. Per ella era un lloc de peregrinatge habitual amb la seva familia i ens el va voler descobrir. Ens va agradar molt i li vam fer saber amb entusiasme. Amb tanta fprça li vam fer saber que, per al Sant Jordi següent, la descobridora ens va regalar un llibre de receptes de’n Joan: En el seu millor moment.

DSC_0074.JPG
Una amanida fàcil, bona i "resultona" | Olletadeverdures.cat

És un llibre que a nosaltres ens sembla interessant per diferents motius. El primer, perquè els plats estan ordenats segons la millora temporada dels productes que s’empren per fer-los. El segon, que proposa menús complets, cosa que et facilita força l’organització tant de la compra com de l’àpat. I el tercer, que els plats són vistosos però ben fàcils de fer en la immensa majoria dels casos. Com ja us haureu imaginat, la recepta l’hem treta d’aquí.

Certament, publicar a les darreries de novembre una recepta que en Joan té col·locada a l’estiu sembla una traició en tota regla al plantejament del llibre. Però fa mesos que teníem la foto feta i el post pendent de publicar, i coincidir amb en Joan em va fer venir ganes de penjar-la; no puc esperar-me a l’estiu…. Així que aquí teniu les mides, per a la típica perella sense fills, d’una amanida diferent :

  • 250 grams de mongeta tendra rodona fina
  • 1 poma Fuji (o qualsevol poma dura i un pèl acida que us agradi)
  • 1 pit de pollastre
  • 1 tomàquet petit madur
  • Vinagre i oli d’oliva verge extra
  • Sal i pebre

Primer de res posem la mongeta a bollir. Més que a bollir, serà escaldar perquè la volem al dente. Per evitar qeu se’ns cogui massa, la refredarem en sec posant-la en un bol amb aigua i glaçons. En un altra cassola, escaldem el tomàquet per pelar-lo més fàciliment. Li treiem les llavors i el passem pel túrmix amb el vinagre i l’oli (al gust: estem fent una vinagreta). Reservem. Ara passem el pit de pollastre per la planxa ben salpebrat i el deixem que es dori per fora, agafam coloret. A darrera hora, pelem la poma i la fem a daus.

Ja ho podem barrejar tot ràpid per tal que la poma no s’oxidi (la vinagreta ho evitarà) i ja ho podem servir. A la fota la vam emplatar fent servir un motllo, però la veritat és que va costar Déu i ajuda que mantingués mínimament la forma. En tot cas, queda una amanida ben original i diferent.

Per tancar el cercle, nosaltres li vam servir a l’amiga descobridora un dia que va venir a dinar a casa i va triomfar. Si la proveu, també trobo que us agradarà. Per això la comparteixo amb vosaltres, de fet. No? 😉

Salut

P.S.: Per cert, guardeu bé la recepta de la vinagreta de tomàquet. Dóna moooooooooooolt de joc en tota mena d’amanides i plats freds. 😉

Anuncis

Milanesa napolitana, el plat nacional de Buenos Aires?!

Quan vaig arribar a Buenos Aires ara ja fa un parell de mesos, ho vaig fer amb una idea força clara tant sobre la importància de la carn a la cuina local com també de la influència que la cuina italiana havia deixat en forma de passió per la pasta i les pizzes. Però un cop aquí he anat descobrint algunes obsessions gastronòmiques més d’aquesta gent -més enllà de les conegudíssimes empanades.

Una d’aquestes descobertes és la milanesa. Al principi no li vaig prestar massa atenció, entre altres coses perquè era una cosa que no buscava: jo volia asados i pasta fresca! Sí que m’havia semblat veure-la en alguna de les moltes cartes de cases de menjar que he pogut conèixer aquests mesos. Però el dia que vam anar a dinar amb els nostres amics Pablo i Maria; i ell va dir “de aquí hay que comer la milanesa”, no me’n vaig poder estar de preguntar-li. De què va, això de la milanesa?

Pablo em va explicar que, com tantes altres receptes de la cuina porteña, la milanesa va arribar d’Itàlia -del nord, com el seu nom indica amb força claredat. La base no és res més que un filet de (bona) vedella (argentina) arrebossat amb gràcia, de manera que de dins quedi tendre i de fora cruixent. Com us podeu imaginar, és un plat que guanya molt acabat de fer i que cal rebutjar si és molt gruixut o reescalfat. L’acompanyament estàndar, la seva parella de ball habitual, són unes bones papas fritas.

milanga_sola.jpg
Milanesa sola. Veieu les mides??! | Olletadeverdures.cat

El plat, però, té una particularitat força graciosa i una variant molt interesssant -que de fet és l’objecte d’aquest post. La particularitat és la manera d’aconseguir que la carn quedi ben fina. No, no s’aconsegueix a base de tenir molta traça tallant. No. S’aconsegueix tenint habilitat fotent cops a sobre la taula! Xiquets i xiquetes: a Buenos Aires aprimen la carn a cops de martell (de fusta)… Així aconsegueixen tres coses: l’esmentada finor, la tendresa citada i les mides vistes a la primera foto. Clar, a base de cops la carn s’escampa

La variant que servidor troba tan interessant és la milanesa napolitana. No us crida l’atenció, un nom tan particular -per no no dir un pèl esquizofrènic? No sé, és com parlar d’una crema catalana madrilenya. Dos gentilcis en un sòl plat? A més, quan tens una mica de nocions de geografia italiana, la pregunta és: de dos llocs tan allunyats? L’explicació (com sempre?) es troba en l’origen d’aquest plat en una ciutat que a finals del XIX i principis del XX devia ser de les més cosmopolites del món…

Entre la carn i la pizza, tu!
A Buenos Aires van arribar italians de totes les parts del país, cadascú amb la seva cuina local a la memòria. Un cop aquí, i com ha passat al llarg de tota la història de la humanitat, algunes tradicions es van conservar intactes i d’altres es van mesclar per a donar lloc a nous plats. Així neixia la milanesa napolitana: el tall de carn arrebosat del nord cobert amb tomàquet, formatge i orenga. O sigui, els ingredients de la més famosa de les pizzes napolitanes; la margarita. Tot plegat, acabat de coure al forn. Genial, no?

IMG_5843.JPG

Genial i contundent, de fet. Especialment si hi afegeixen pernil dolç, costum força estés. Amb una poden menjar perfectament dues persones. Personalment, m’agrada més la versió que posa el tomàquet fresc a rodanxes a sobre. És una mena de toc d’autor més modernillo que trobes en alguns llocs i que la fa un pèl més lleugera que la que porta la salsa de tomàquet. Ara, per a gustos sabors…

Sigui com sigui, menjeu-la si mai veniu: és una mena de plat nacional de la ciutat.  És per tot arreu (ara ja m’hi he fixat: la tenen TOTS els restaurants que he visitat). Hi ha qui diu que ha alimentat les classes populars de la ciutat des de mitjans del segle XX.  Una explicació que es troba en la potència de la indústria càrnica argentina, que fa que els preus siguin aquí més baixos: “¿en qué otro lugar del mundo podía comerse un “escalope” de nalga o de bola de lomo, manjar de reyes, como plato cotidiano, por el precio de una salchicha?”, diu l’Academia Argentina de Gastronomia.

No us deixeu enganyar pel nom, doncs: si demaneu una milanesa napolitana, estareu menjant l’essència de  Buenos Aires. Si a sobre demaneu, amb to convençut, una milanga con fritas, ja gairebé sereu un porteño més… 😉

Salut!

Nota al peu: quan vaig veure què era, el meu cap va linkar amb la vedella arrebossada que mengen compulsivament a Baden-Wurtemberg. Com dos països taaaaaaaaan (aparentment) allunyants, comparteixen passió? L’explicació és molt fàcil: el sud d’Alemània i el nord d’Itàlia no són tan lluny… La resta, ja l’heu llegida… 😉

Macarrons amb suc

A casa dels meus pares, els llibres de cuina hi van entrar als anys setanta. No ho puc afirmar amb rotunditat, però. De fet, ho he deduït desprès d’anys buscant per casa tota cosa que s’assembli a llibres de cuina. És probable que n’hagués entrat algun abans: el meu avi patern era un bibliòfil i una persona curiosa de mena, així que el puc imaginar encarregant algun volum sobre cuines del món o alguna cosa similar.

Però la veritat és que no n’he trobat cap, de llibre dels anys vint i trenta. Si en comptes de parlar del meu avi parlo de la meva família en general, tampoc m’estranya gaire. A fi de comptes, és una nissaga menestral que ha cuinat de manera molt tradicional i sòbria, transmetent el coneixement de forma oral -i amb paperets, molts paperets: d’aixó sí que n’he trobat, d’abans dels anys setanta!

Macarrons_amb_suc.jpg
A mi em va passar el mateix: perquè es deuen dir "amb suc"? | Olletadeverdures.cat

 Imagino, doncs, que els pocs que hi ha a la meva casa familiar van entrar de la mà d’un altre bibliofil encuriosit: mun pare. Una altra cosa no, però llegir ho va fer molt i també va heretar la curiositat de l’avi. No em sorprèn, doncs, que els (pocs) exemplars que corren per casa siguin de cuina del món. Tampoc, que apareguin als anys setanta: moments de canvi cultural i de cert resorgiment econòmic impulsat pel desarrollismo feixista, les editorials van començar a traduir llibre editats a fora amb molta foto, molta recepta i poc context gastronòmica.

Un dels meus favorits és diu Pasta & Pizzaun llibre d’estètica setentera total editat el 1974 per la casa Montena i signat per Massimo Alberini i Anna Martini. El primer resulta que era un crack del gastroperiodisme del segle XX italià. D’ella, que es qui posa les receptes, no n’he trobat cap referència més. Quaranta anys desprès d’arribar a Vinaròs, ara habita un dels prestatges destacats de casa nostra a Barcelona. I sabeu què? Ha canviat la manera com mengem la pasta a cals Olletos.

Quines coses, oi? Un llibre que ma mare no sabia ni que tenia (ja us ho he dit: som una família tradicionalista) ha revolucionat la nostra cuina de la pasta. L’efecte papallona deu ser alguna cosa semblant a això… 😉 N’hem tret unes quantes receptes i una de les més repetides (fàcil, bona, ràpida i per nosaltres original) és la que us portem avui.

  • 250 grams de macarrons
  • 1/2 tall de pernil dolç de mig centimetre de gruix
  • 1 tros d’api
  • 1/2 pastanaga petita
  • 250 grams de tomàquet ratllat
  • Parmesà ratllat
  • Sal, oli d’oliva verge extra i pebre negre

Posem oli a escalfar a la paella i fregim a foc suau l’api i la pastanaga, que haurem tallat a daus petits. Quan ja tingui una mica de color, hi posem el pernil dolç tallat de la mateixa manera. Nosaltres no el passem massa, per l’oli: no ens agrada massa cuit. Llavors, afegim el tomàquet i el deixem que es faci una melmelada. I ja està: ja posem posar la salsa a sobre de la pasta i afegir-hi parmesà ratllat.

El toc de l’api és el que la fa, per nosaltres, novedosa i diferent. La fem servir molt poc, aquesta tija: per al brou de putxero i poca cosa més. Per tant, el seu toc herbaci i un punt àcid ens resulta molt divertit combinat d’aquesta manera. I és clar: aquesta recepta ens permet sortir de les receptes de sempre. Que ja sabeu: jo vinc de casa tradicional! jejejeje Si el proveu, ja ens direu el què!

Salut!

Coca de pernil rostit

Just fa un mes us explicava en aquest post, també dedicat a La recepta del 15, que el programa Cuines de TV3 és un dels meus favorits dels dedicats a l’afecció aquesta nostra. Coses que passen, avui torno a acudir a aquest espai televisiu per treure’n una recepta per la nostra aportació a la iniciativa mensual de la gent de  Xocolata Desfeta i Els Fogons de la Bordeta.

Aquest cop, però, la recepta la vam veure abans de saber que el mes de maig la cosa aniria d’entrepans. Només la vam veure, vaig saber que aquell entrepà el faríem. Primer, per la idea de fer un bocata amb carn rostida, un de les meves formes preferides de menjar proteïna. Després, perquè la recepta és de l’hamburgueseria Santa Burg, un local d’aquessa de burguers gourmet que darrerament han sortit per Barcelona i que està al costat de casa i que ens agrada força. Aixó, però, ja us ho explicarà Kissumenja en un post que ja està escrivint.

Total que com que tenia ganes de fer-lo aviat i la Recepta del 15 anava d’entrepans, doncs que va caure el cap de setmana passat. La veritat és que l’entrepà no té cap misteri un cop has rostit la carn. Per tant, i com sempre sol passar amb aquestes receptes senzilles, la clau està a la matèria primera: un bon pa, un bon tros de porc, un bon formatge. Aquí van els ingredients per fer-lo:

  • 1 bon tros de coll de porc bridat per rostir-lo al forn
  • Cognac
  • Vi ranci
  • Sal i pebre
  • Oli d’oliva verge extra
  • Un bon formatge Cheddar (ja, ja ho sé: bo és dificil de trobar a Barcelona…)
  • Pa de coca d’un flequer artesà

El rostit el vaig fer ben senzill; res a veure amb el del vídeo. Vaig salpebrar la carn i la vagi fregar amb un bon rajolí d’oli, un raig de cognac i un raig de vi ranci. Ho vaig deixar una estona com macerant i ho vaig posar a rostir sense res més. La veritat és que va quedar tan (sorprenentment) bona que una mica més i no en deixo per l’entrepà!

[tv3 4065571]

Un cop fet això, vaig posar el pa de coca a torrar lleugerament i al costat vaig posar a fondre el cheddar (ho vaig veure al vídeo i em va semblar intel·ligent). Mentre, vaig amanir una mescla d’enciams amb una mica de vinagre no gaire àcid i oli d’oliva verge. I ja està: a muntar l’entrepà. A sota, la carn. A sobre, formatge. L’amanida i tapat amb la coca. I cap a dins!

Molte bo, la veritat. Contrastde sabors i de textures, l’amanida li aporta un punt de frescor i de lleugeresa força interessant. Donarà joc, a casa nostra, aquest enciam amanit als entrepants… Amb una bona cerveseta artesana fas un soparot de dissabte ben arreglat i original. Nyam!

Salut!

Costella de porc i espinacs: un arròs del quinze!!

Cuines, de TV3, és probablement el programa de cuina que més m’agrada. És ben cert que depèn molt del cuiner que i de la seva capacitat per comunicar. Però, en general, crec que ha fet una feina molt bona donant a conèixer el treball dels cuiners del país (siguin famosos o no). És, també, un bon recurs per veure quin és el nivell de la cuina que es fa a les cases de menjar catalanes i com ha evolucionat (heu donat un cop d’ull a la seva hemeroteca? Es pot veure clarament com ha canviat tot!).

Crec que tot plegat ho feia força millor abans, quan el dirigia el meu admirat Miquel Sen. Hi desfilaven les primeres i segones espases del país i es veia cuina de molt nivell. Ara bé, crec que l’etapa liderada per la Tana Collados ha millorat molt a partir de la segona temporada (l’actual, la 2011 – 2012, quan s’ha desenganxat del poble que visitava el Divendres). Ara permet conèixer cuiners poc presents als mitjans i tenir també accés a receptes que potser no són (en general) del nivell tècnic de l’etapa Sen però (més) fàcilment realitzables a casa.

DSC_0468.JPG
Al web del Cuines es poden trobar arrossets gloriosos com aquest... | Olletadeverdures.cat

 De fet, la meva opinió sobre el Cuines va passar de l’admiració acrítica a l’interès matisat després d’una conversa  l’estiu de 2011. En un dels molts sopars populars que es fan al carrer al meu poble, vaig estar parlant amb una amiga que em va dir que li agradava més des que el portava la Tana. En un llenguatge senzill i planer em va dir: “trobo que abans sortien cuiners de restaurants molt pijets, que feien receptes difícils de fer a casa. Pareixien anuncis dels restaurants. Ara, les receptes es poden fer“.

En general puc entendre aquesta punt de vista, encara que nosaltres hem trobat receptes molt factibles de l’etapa d’en Sen que han marcat molt la nostra cuina. Però és ben cert que en els darrers mesos, la quantitat de receptes que es poden fer fàcilment i que són, al mateix temps, molt satisfactories des del nivell gastronòmic, són moltes.

Un exemple és l’arròs que us portem avui, una auténtica meravella popular que ens va seduir només veure-la i ens ha lligat per sempre més només tastar-la. Només mirant com el feien, vam intuir que seria la nostra Recepta del 15 (d’abril). Un cop provat, ja no hi va haver cap dubte. Aquí teniu la recepta tal com està penjada al web del Cuines. Per a quatre persones, però amb molta gana, eh?

  • 75 g d’oli d’oliva verge extra
  • 4 grans d’all
  • 2 cebes
  • 5 tomàquets madurs (triturats)
  • 1 branqueta de farigola
  • 500 g de costella de porc (a talls)
  • 100 g de papada de porc
  • 100 g de cansalada de porc
  • 150 g d’espinacs frescos
  • 360 g d’arròs bomba
  • sal grossa i oli
  • 2,5 l de brou de costella

Per fer el sofregit, piqueu la ceba molt fina, peleu els alls i piqueu-los molt fins, poseu l’oli en una cassola i, quan sigui calent, afegiu-hi els alls i, abans que agafin color, la ceba i la farigola i deixeu-ho coure a foc baix. La ceba ha de quedar molt caramel·litzada. Seguidament, afegiu-hi el tomàquet, deixeu-lo confitar amb la ceba, sense pressa i sense que es cremi i reserveu-ho a la mateixa cassola.

[tv3 4007750]

Mentrestant, fregiu la costella en una paella grossa amb oli. Quan estigui ben rossa, retireu-la de la paella i reserveu-la. Després, talleu la papada i la cansalada a trossos petits, deixeu-los coure en el mateix oli de la costella, i quan siguin ben rossos retireu-los del foc i reserveu-los. A continuació, en una altra paella amb oli molt calent fregiu els espinacs sencers i reserveu-los [Nota: nosaltres això ens ho vam saltar i ho vam fer a la mateixa paella que la costella i la papada… ;-)]

Tot seguit, a la cassola on heu fet el sofregit afegiu la costella, la papada, la cansalada, els espinacs i el brou i deixeu que arrenqui el bull. Quan ho hagi fet, poseu-hi una part d’arròs per tres d’aigua i deixeu, a foc fort, que es cogui durant quatre minuts. Després, rectifiqueu-ho de sal. Finalment, acabeu la cocció al forn a 220ºC durant 10 minuts. El traieu i el deixeureposar tres minuts abans d’escudellar-lo.

El resultat és un arròs realment impressionant, que ja comença a fer-te salivar només amb l’aspecte i les aromes. Sabor potent a carn i verdures, però amb l’arròs molt present. A més, queda solt però embolicat per un suc dens que us farà rellepar-vos els llavis. Queda un arròs melós realment addictiu, ple de sorpresetes gustoses en forma de costella, papada o espinacs. Molt gran, senyores i senyors!

Salut!

Un pastís de formatge, per fi…

Estic força convençut que, com afeccionats a la cuina, som una mica peculiars. Especialment, com a membres de la secció afeccionats a la cuina amb bloc. Per exemple, aquest cap de setmana ens vam adonar que no hem dedicat mai un post al Rosal 34, el nostre rustaurant de tapes favorit de Barcelona. No fa gaire també us explicàvem que servidorva trigar mooooooolt en assabentar-se que a Kissumenja la tornen boja els pastissos de Sara.

En aquesta línia, resulta que mai us hem explicat, després de gairebé cinc anys de tenir el bloc, que el pastís de formatge és una de les nostres postres preferides. La solem demanar quan la veiem a un carta -per veure quines versions hi ha per aquests móns- i en comprem alguna vegada en pastisseries quan tenim gana per berenar o esmorzar. No és només que mai no us ho havíem explicat: és que fins fa unes poques setmanes no n’havíem fet mai a casa! No us sembla raret, tot plegat?

DSC_0622.JPG
Un clàssic de la pastisseria global que finalment aterra a cals Olletos... | Olletadeverdures.cat

No sabríem explicar perquè mai no l’havíem cuinat. És més, si ho hem fet ara és perquè la recepta ens ha vingut a buscar a nosaltres. Ha estat una mica com allò de Mahoma i la muntanya, ja sabeu. Va ser en un sopar amb els amics de Vinaròs, quan Vane va portar el seu reconegut pastís de formatge per postres. La sorpresa va ser general quan vam dir que mai l’havíem cuinat, i Vane ens va cantar la recepta per tal que el féssim.

I aqui estem, agraïnt a Vane que mogués la muntanya (recepta) cap a nosaltres (Mahoma)… 😛 Amb les mides que us passem surt un molt bon pastís d’on en poden menjar 8 persones a les postres d’un sopar i en sobra la meitat (en donem fe! 😉 ). El que veieu a la foto és una versió mini feta amb un terç dels ingredients. En surten tres talls molt dignes i quatre tirant a justets…

  • 1 tub de galetes maria
  • 200 gr.de mantega
  • 3 tarrines de formatge tious Philadelphia
  • 250 gr. de sucre
  • 3 ous
  • 200 ml. de nata liquida per cuinar
  • 1 pot de melmelada de fruits vermells (o del que us vingui de gust)

Fem la base esmicolant les galetes amb la ma i barrejant-les amb la mantega a temperatura ambient. No passa res si queda una base una mica basta, poc fina. És part de la gràcia del pastís. Ho posem al motlle per fer-ne una base i ho enfornem cinc minuts. Mentre, ens posem a fer el farcit, que és molt fàcil: es posen tots els ingredients en un bol i els mesclem fins que quedi homogeni.

Treiem la base del forn i la deixem refredar una mica. Això és important: si no està freda, quan afegim el farcit es mourà i es faran forats al cul del pastís (us ho prometo… 😉 ). Per tant, ens assegurem que estigui fred i tirem la crema de formatge a sobre amb suavitat. Ho posem al forn a 160 graus i deixem que es vagi fent. De fet, ha de quallart més que coure’s. Ho sabrem pel tradicional mètode de punxar-lo: si surt sec, llestos.

La melmelada la posarem a darrera hora, quan ja estigui fred i abans de servir-lo. No n’abuseu, que ha de tenir gust de formatge! Per al pastís gros, nosaltres no vam arribar a fer servir ni la meitat d’un pot de 350 grams. De tota manera, si us en sobra bo patiu: és un pastís que aguanta perfectament a la navera

La veritat és que és una recepta ben senzilla i ben resultona. No us descobreixo res, segur. Però crec que és una versió més fàcil d’algunes que he vist per internet (amb suc de llimona, diferents tipus de nata i llet; o pell de taronja) i dóna un molt bon resultat. A nosaltres, personalment, ens agrada amb una proporció més baixa de sucre (el primer dia em vaig equivocar de mides…) . Però sigui com sigui et resol unes postres amb sobrietat i eficiència.

Salut!

Pollastre amb suc i carxofes

Si hi ha una fita que m’he posat com a blocaire diversos cops i que mai no he aconseguit, aquesta és publicar cada mes un post amb una de les receptes que surten a la revista CUINA. Hi estem abonats i, normalment, sempre trobem algun plat interessant que ens vindria de gust cuinar i – de passada- posar-lo al bloc. Però aviat farà cinc anys que tenim el bloc i no hem penjat pas d’un parell de receptes, de la revista.

Tinc la sensació que la raó principal per la qual no publiquem és que sempre ens criden l’atenció les receptes més elaborades o, també, més exòtiques. Aquelles que s’allunyen d’allò que cuines a diari bé perquè demanen temps i dedicació; bé perquè incorporen algun ingredient poc comú a la nostra cuina.

DSC_0169-1.JPG
Una combinació molt encertada i molt... sucosa |Olletadeverdures.cat

 Dedueixo, doncs,  que mai no hem tret el temps i/o l’energia necessaris per fer-les. Ratifica aquesta sensació el fet que, avui que publiquem, ho fem amb una recepta tan simple com n’he vistes ben poques a la revista. I precisament allunyat de la nostra tradició culinària no estaria. Aquí teniu les mides traduïdes a típica-parella-sense-fills:

  • 2 cuixes i recuixes de pollastre
  • 6 carxofes (ens agraden força…)
  • 1 tomàquet  mitjà escalivat
  • 2 alls escalivats
  • 15 grams d‘ametlles torrades
  • Julivert
  • Pebrot vermell dolç de la Vera

Netegem les carxofes i les fregim. Les reservem, i en el mateix oli enrossirem el pollastre fins que tingui un color daurat ben bonic. Llavors, el mig cobrim d’aigua i el deixem bollir durant mitja hora. Mentre, farem una picada amb tots els altres ingredients amb la batedora. Ha de quedar ben fina, perquè és la substància de la salsa. Ho afegim a la cassola i tot seguit hi incorporem les carxofes. Ho deixem a foc mig uns vint minuts més.

És una recepta que apareix al reportatge sobre els romescos, una peça força interenssant. És molt interessant veure com sota una denominació hi apareixen tantes variants de coses. Però el què més m’ha cridat l’atenció és que distingueix entre els romescos per menjar crus i els que es fan servir per guisar. Els primers serien amb els ingredients en cru, mentre que els segons es fan amb tots els components cuits. Escalivats, concretament. Com la que hem fet servir en aquest plat…

Us prometo que, tot i la senzillesa, és un gran plat. Sobretot, la salsa: addictiva; vigileu la quantitat de pa que teniu a mà! A més, la combinació pollastre-carxofa amb aquesta salsa embolcallant-los  tots dos és molt, molt encertada. Un plat que va arribar per la bústia i que s’ha quedat al receptari de casa per sempre més.

Per cert, que fent aquesta recepta he vist que la salsa d’ametlles de la meva familia per part de mare se pareix moltíssim a un dels tipus de romesco que es fan al sud de Catalunya. Ho veieu, com som un mateix país? Si més no, gastronòmicament… Com xalo, aprenent aquests coses mentre us les explico! 🙂

Salut!

P.S.: Fins i tot quan aconeguim publicar una recepta, ho fem a la babalà… aquest plat és del número març i la postegem quan ja és al quiosc el número de maig. És que no tenim remei… jojojojojojo