Brownies antiracistes

Aquests dies, el futbolista brasiler Dani Alves s’ha fet tristament famós per haver menjat un plàtan. I dic tristament perquè la banana que es va menjar li havia llançat un seguidor una mica curtet del Vila-real. El noi en qüestió, com ha havia ocorregut altres vegades per a pena de tots, li va llançar com un missatge racista,  donant-li a entendre que era un simi. Un ésser (suposadament) inferior, vaja. Quina ràbia, veritat?

Però, per sort de la humanitat, de la mateixa manera que hi ha persones justetes també n’hi ha de brillants que saben agafar una situació i reconvertir-la, girant-li tot el sentit. Una va ser Dani Alves, que devia deixar al racista en qüestió amb encara més cara de tonto quan es va menjar la fruita. I  l’altra és la persona que va crear el hashtag #somostodosmacacos i que ha donat lloc a una campanya de solidaritat i protesta que ha omplert Facebook, Twitter i Instagram de fotos amb gent menjant plàtans. Alguns, molt famosos, la qual cosa ha donat encara més revol a la protesta, a hores d’ara planetària. Brillant, el crac que va llançar-li a Alves, eh? Ai, Senyor…

DSC_0434.JPG
Negre, amb plàtan, dolç, boníssim… i antiracista | Olletadeverdures.cat

Va ser arran d’aquesta campanya que se’m va passar pel cap la idea de fer alguna recepta amb plàtan que servís, de passada, per mostrar el nostre rebuig a les actituds racistes vinguin d’on vinguin i vagin cap a qui vagin adreçades. A fi de comptes, si el gest d’Alves va consistir en menjar-se un plàtan, què pot fer millor un bloc de cuina per solidaritzar-se amb ell que fer receptes amb plàtans?

Una curiositat del cas és que la recepta la tenia feta de fa molt temps. Anys, de fet. Per aquells misteris insondables de la vida blocaire, de vegades passa que fas una recepta pensant en publicar-la però després es passa mesos a la carpeta d’esborranys, pendent de pujar-la. En aquest cas, agafeu-vos, s’hi ha passat quatre anys. En comptes de pensar que sóc un desastre prefereixo imaginar que la recepta ha estat esperant el millor moment per aparèixer. I, francament, no hagués pogut trobar-ne una de millor!

Es tracta d’un brownie de xocolata negra (el color que es veu que no suporta el noiet aquest…) amb plàtan (la fruita esdevinguda símbol de l’antiracisme). L’hem treta d’un llibre que ens vam dur d’Anglaterra i que ja ha aparegut altes cops per aquest bloc. Per exemple, en aquest plumcake de dàtils o aquest pastís de xocolata, tot un clàssic de casa nostra. Amb les mides que us passo surten 15 peces d’uns 6×6 centímetres. Pero, ei! No dubteu: feu tota la mida, que no us en penedireu! 😉

175 grams de mantega tallada a daus

300 grams de sucre “light muscovado” (no us atabaleu, amb sucre moreno surt estupendu, també)

175 grams de xocolata negra trencada a trossos

100 grams d’anous trencades a trossos

3 ous batuts

2 plàtans madurs aixafats amb forquilla

100 grams de farina

7 grams de llevadura en pols (feu el que pogueu amb la bàscula…)

30 grams de cacau en pols

Som-hi va, que és molt fàcil! Posem el sucre, la mantega i la xocolata en una cassola al foc i ho escalfem amb alegria fins que estigui ben fos i mesclat. Ho treiem del foc. Ara bé l’hora d’afegir les anous, els ous i els plàtans. Quan estigui de nou tot barrejat, afegim la farina, la llevadura i el cacau el pols. Nova mescledeta i cap una safata d’uns 18×28 centímetres. Mitja horeta al forn, que haurem preescalfat a uns 180 graus i llestos. Ha de quedar ferm del centre, punxue-lo, d’acord? Ho deixem refredar i llavors podrem fer els quadradets

Francament, queda un brownie molt bo. És ben sabut que la xocolata negra i el plátan casen molt bé. Aquí hi afegim el punt cruixent de les anous, que li donen (més) sabor i ajuden a trencar una textura tova, humida, molt british… i que a nosaltes ens enxisa! Si a sobre te’l menges com un petit acte íntim antiracista… doncs la cosa encara puja uns punts el grau de plaer!

Salut i humanisme, xe!

Anuncis

Ximet: l’entrepà fregit de Castelló

Quan era xiquet, anar a Castelló amb mun pare era una de les meves aventures preferides. Massito hi anava regularment per qüestions de paperassa relacionades amb la fleca i, de tant en tant, a trafegar amb algun representant de farines. Com sabia que m’agradava acompanyar-lo, sempre que podia s’ho combinava per a que el meu calendari escolar em deixés anar-hi. Era així de bon paio, ell.

Vist amb ulls d’un xiquet de vuit anys, el viatge (sí, viatge…) a Castelló tenia gairebé un component èpic; un nosequè de cosa extraordinària. Tot i que amb prou feines eren 90 quilómetres. Clar que les condicions ajudaven a posar-se en situació trascendent: imagineu-vos la N340 als anys vuitanta, plena de bonys, estreta i mal acondicionada, farcida d’un tràfic insofrible amanit amb una gran quantitat de camions de gran tonatge que amb prou feines arribaven al límit dels 80 quilòmetres per hora. Si a això hi afegiu un Renault 6 (verd metalitzat, per més senyes) carregadet de quilòmetres i sense aire condicionat ni direcció assistida ni punyetes… Trajecte entretingut, vaja. I preocupant, des del punt de vista de la sempre patidora matriarca Massita…

La road movie en qüestió, però, tenia final feliç. Des del meu punt de vista dos, concretament. El primer era poder veure a Magnum en persona. Sí, tu: Tom Selleck treballava a l’Associació Provincial de Forners i Pastissers de Castelló. Superbigoti inclòs, és clar. Resulta que l’investigador privat hawaià que jo seguia amb passió per TV3 tenia un doble que vivia a Castelló i ens atenia amb aquella veuota gruixuda i fonda que em tenia tota l’estona amb la boca oberta. Tenia un punt catxondo i fascinant, veure allà al davant un tio tan semblant al Magnum…

El segon motiu, i ja us ho podeu imaginar, era gastronòmic. Mun pare va ser un home de gustos senzills però ben definits, precisos. No fou una persona amant dels luxes. Un fill de vídua de guerra d’una familia modesta de poble no pot ser-ho.  Però sí que xalava fent allò que li agradava. I el que li agradava quan anàvem a Castelló era menjar ximets…

IMG_1995.JPG
Aquesta joia vermella, cruixent, humida, gustosa és el que anàvem a buscar a Castelló... Nyam! | Olletadeverdures.cat

El viatge s’organitzava estratègicament per fer que la nostra estada a Castelló coincidís amb l’hora d’un àpat, fos esmorzar o dinar. Només hi havia un dubte, a l’hora d’anar a endrapar: on ens els menjaríem. La tria sempre estava entre El Chiki i el Virginia, dos bars setenteros que passaven per ser els que feien els millors ximos. Segons mun pare, esclar. Li (ens!) agradaven tant que fins i tot hi anàvem encara que fos massa tard. Tot sovint, pactàvem no dir-li a la mare que ens havíem fotut un ximo a la una, de pressa i corrents, just abans de sortir pitant cap a Vinaròs per arribar a dinar cap a les dues. Sempre ens pillaven, però: servidor de vostès solia arribar amb poca gana…

Perquè clar, ja heu vist les fotos del post: el ximet, l’entrepà fregit típic de Castelló de la Plana, no és precisament una coseta modesta i lleugera. És un bitxo, una autèntica bomba des de qualsevol punt de vista. Com no ha ha de ser, si és  un entrepà farcit de tomàquet fegit, tonyina, ou, pebrot, pinyons? I, per si tot això era poc, el panet es passa per la paella!

Calcular les mides necessàries per fer aquesta recepta és una mica arriscat. Dependrà de la mida del panet que feu servir i de quant aconseguiu farcir-lo. De tota manera, si us sobra mullat sempre podeu fer un coquet… Aquí van les mides per 6/8 entrepans de la mida dels de les fotos:

6 o 8 panets del tipus ximet (més ample del mig que de les puntes. Vegeu aquí una foto)

1/2 quilo de tomàquet natural sense pell i picat molt petit a ganivet

1 ceba petita picada a ganivet

1 pebrot escalivat o cuit al forn (només en farem servir la meitat, però)

1 llauna de tonyina d’uns 80 grams

Un grapat de pinyons fregits

1 ou dur

1 ou batut

Una mica de llet

Oli d’oliva verge extra i sal

El primer que farem serà posar fregir la ceba. Quan jo porti una estona, però sense que hagi agafat color, afegirem el tomàquet. Quan ja estigui gairebé cuit, afegirem la tonyina, els pinyons fregits, la meitat del pebrot tallat a trocets i un polsim de sal. La recepta clàssica diu que ho deixem coure tot cinc minuts. (Nosaltres, però, ho afegim tot quan el tomàquet ja està cuit. Trobem que si ho fem a la manera tradicional, la tonyina puja molt de sabor en coure-la). Un cop fet això, treiem la salsa i la deixem colar en un colador fi. Ha de quedar força eixuta, ja que sinó mullarà massa el pa i el tencarà. Quan estigui colada, afegim l’ou dur picat no massa petit (vegeu-la aquí).

IMG_1978.JPG
Així de 'monos', dauradets i cruixents (i de boníssims!) són els ximets... | Olletadeverdures.cat

Ara ja podem farcir el panet, que haurem buidat com ja haureu vist aquí. El mullem una mica, molt poc, amb llet que ahurem posat en un plat i amb ajuda d’una cullereta el banyarem un pèl per dins. El farcim amb una cullerta petita apretant per a que quedi ben ple i sense bosses d’aire a dins. Tampem posant la punta del panet a l’inrevès i aguantant-la amb un escurdents. El passem per ou batut i cap a l’oli, que ha de ser una mica abundant i ben roent. Pim, pam, un parell de voltes i cap a fora, a escórrer sobre paper absorvent.

En els podem menjar tebi o fred. Tebis, la veritat, són brutals. Entre el cruixent del pa i el mullat humit i consistent a dins. El calent de fora i el punt més tebi de dins… La ceba, la tomata, el punt quallat de l’our dur… Enteneu, oi, que pretenguéssim enganyar a la matriarca Massita fent el golafre per Castelló?

On, quan i per què es menjava?
Preparant el post m’ha assaltat la curiositat de conèixer una mica més d’aquest entrepà tan curiós. Per mi, era un menjar molt associat a Castelló. A més, sabia que hi estava molt estès, allà: no només els trob(av)es als dos bars on anem el pare i jo. Es troba(va) a tots els bars. És més: i a totes les fleques. De fet, Agus, un seguidor d’Olleta a Facebook, ens va explicar que hi ha una llegenda que diu que el va inventar un forner per treures de sobre un excedent enorme de panets petits.

Total, que tenia ganes de reconstruir una mica la història d’aquest plat convençut que era exclusiu de Castelló. Així que vaig agafar un llibre fantàstic (i monumental: 574 pagines) que es diu Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes. Els seus autors, Joan i Pere Agustí (fill i pare), en diuen això:  “Abans les iaies o les mares solien fer-los com a cosa extraordinària per a sopar algun dia, però sobretot per esmorzar o berenar el dia de la Magdalena, per Carnestoltes, Pàsqua o per anar d’excursió”. El seu origen, doncs, era un plat per a dies importants, diferents. No com ara que s’ha fet quotidià.

Tot i això, els autors no expliquen sobre els seu origen o per on es menja. Però donen una pista: “el nom canvia segons els llocs (pitos, pepitos, ximets…) però tots fan referència al mateix menjar”. O sigui, que la cosa està extesa per fora de la ciutat. La qüestió era per on. Jo tenia (en passat) una cosa clara: que a Vìnaròs no eren habituals. Però parlant amb els nostres seguidors a Facebook vam saber que hi havia un bar portant per castelloneros on en feien i on molts dels qui el coneixien (i estimen!) els van menjar allà. Joan i Agus ens en van fer cinc cèntims i n’explicaven el caràcter excepcional: el feien perquè eren de Castelló. I mun pare i jo inventant-nos excursions per menjar-ne!

Un altre dia, parlant amb ma germana, em va explicar, mig sorpresa perquè per ella també eren només d’allà, que la seva amiga Dolors li havia explicat que de petita n’havia menjat perquè la seva àvia li n’havia fet regularment per berenar. De fet, dos blocaires Vinaròs que ens estimem molt també els fan i tenen el record de l’àvia Pepa cuinant-los. Ara, la cosa es va posar especialment interessant quan una altra seguidora de Facebook ens va explicar que una amiga seva de Gandia els coneixia i en deia (su sóna?) pepitos. Enllaçava aquest post, que explica moltes coses interessants.

Aquest post diu, per exemple, coses com aquestes: “Com són una recepta popular el seu origen és incert, però pels seus ingredients i contundència cal destacar el seu paper com a aliment trencador del dejú de Quaresma. ‘Que no ens deixen menjar carn? Pos farem un pepito…’”. Explica, amb força gràcia, que la Quaresma era un temps de penuria i molta gana per les classes populars del nostre país, que buscaven amb aquesta bomba calòria tant tapar la gana com burlar les exigències de l’antiga Quaresma; la que no hi havia més remei que seguir… Ho sigui, no només no era exclusiu de Castellò, sinó que també era tradicional a l’altra punta del País!

Sembla, doncs, que els ximets són una menja tradicional d’una part ben grossa del centre del País Valencià, que va almenys de Castelló a Gandia tant per la costa com per l’¡interior. I que un plat tan luxuriós, com tants d’altres, tenen un origen popular lligat a festes religioses i les seves exigències.

En qualsevol cas, vinguin d’on vinguin, feu-nos cas: tasteu-los. De veres, feu-los i proveu-los. Estic segur que us encantaran! Ja sabeu: mun pare i jo erem capaças d’anar a Castelló a buscar-los… 🙂

Salut i ximets!

Espaguetis a la Roger Mas

Roger Mas és, sense cap de mena de dubte, un dels músics catalans actuals que més em fa trempar. És posar algun dels seus discos, especialment el que va enregistrar amb la Cobla Sant Jordi, i la pell comença a eriçar-se. De fet, l’espectacle que va fer girar per Catalunya a partir d’aquest disc és l’únic concert que mai hem repetit, a Barcelona i a Manresa. I no l’hem vist més perquè no hem pogut! Que em posa musicalment parlant, vaja… 😉

El vaig descobrir relativament tard, fa un parell d’anys, gràcies a dues amigues solsonines militants. Ens van dur al primer concert-assaig de l’espectacle que feia amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i des de llavors me’n vaig enamorar. Tanta passió musical em va portar, inevitablement, a voler saber d’aquest xicot de Solsona que sembla tan bona persona com bon músic és. Així que em vaig posar a seguir-lo a Twitter, em vaig fer fan de la seva pàgina de Facebook i em vaig posar a tafanejar les fotos que puja a Instagram. I un dia d’aquests, pam! Allà estava: una foto-recepta amb el plat de pasta que més li agrada.

IMG_1342.JPG
Es tan senzilla com bona. Per esperits sensibles... 😉 | Olletadeverdures.cat

Una recepta ben senzilla que ja us avanço ara, tal com la va explicar ell a Instagram: espaguetis i espinacs bollits junts, un bon grapat de parmesà ratllat i rajolinot d’oli d’oliva. Ell no ho diu, però ja m’imagino que oli d’oliva verge extra. Ja no sé si de Les Garrigues, però me’l puc imaginar consumint oli de la seva terra o algun italià de la zona de la seva parella. Un home que actua sempre amb unes espardenyes catalanes posades no deu gastar altres olis. Dic jo, vaja. I d’espinacs, el menat sancer per dos persones. Tampoc ho diu ell, però jo m’hi fico.

No cal haver tafanejat massa per saber que la seva parella és italiana. Per tant, no  em va sorprendre que no fos la més o menys habitual recepta de pasta amb alguna combinació de tomàquet i formatge, la seva favorita. De fet, quan ho vaig comentar amb una amiga que el coneix una mica em va dir: això és “cosa de la tal“, significant tal el nom de la seva parella que no sé si es tan conegut com el fet que sigui italiana. O sigui, un recepta de pasta que s’escapa de l’habitual per aquesta banda del planeta i favorita d’un paio que t’emociona. Òbviament, l’havíem de fer. Sense discussió.

Un parell de trucs per gaudir-la especialment . Cuineu-la escoltant els seus discos. Us quedarà més bona. Sobretot si feu coincidir el llançament del parmesà amb algun dels moments en què entra tota la força dels instruments d’aire a la versió d’ Un home i un elefant que va enregistrar amb la Cobla . Us quedarà carregadet de formatge i repartit cosa fina!

Segon consell: menjeu-la escoltant els seus discos, també. Us eriçarà la pell. Sobretot, si feu coincidir el primer mos amb el final d’El Dolor de la bellesa, també en la versió Cobla. La teniu aquí a sobre. Si sou gent sensible us costarà, quan començi el tram final amb eixa trompeta al més pur estil western del Morricone, no aixecar-vos de la cadira i començar a moure els brassos compulsivament com si estiguessiu dirigint una orquestra mentre mireu cap al sostre amb els ulls tancats, extassiats. Però si us aguanteu i aprofiteu aquest moment per fer el primer mos, veureu com la pasta té un altre gust.

Ja ho sé, sóc un exagerat. Però quan s’escapa el fan que tinc tancat i barrat a dins meu, em surten posts sentits i abrandats. Aquesta música, aquesta veu (aquesta veu!) i aquesta sensibilitat per modernitzar els sons tradicionals em tenen el cor robat. I a sobre, fa plats de pasta interessants. Oh!

Salut, mestre Mas!

P.S.: Òbviament, he escrit el post escoltant-lo amb la cobla (ja he avisat, que m’agradava molt!). I m’han agafat unes ganes loques de foter-me’n un plat… Nyam!

Carxofes amb calamars i oli de picada

Si al darrer post que vam publicar us parlàvem de com els llegums són una frontera gastromòmica que parteix cals Olletos en dos, avui us parlem d’un ingredient que ens uneix apassionadament: les carxofes. Val a dir que servidor de vostès s’ha convertit a la fe carxofera ja de grandet; de petit no m’agradaven massa i més aviat en fugia. Ara, però, ens agraden de totes les maneres: bullides, al forn, a la brasa, fregides, arrebosades, a l’arròs, guisades…

 

DSC_0293.JPG
Molt fàcil de fer, "resultona" i ben gustosa. Ole! | Olletadeverdures.cat

Així que quan vaig veure que el darrer número del Cuina anava de carxofes, vaig saber que alguna recepta en treuríem. I efectivament, aixì ha estat: el saltat de carxofes amb calamars i oli de picada que us expliquem avui l’hem tret d’aquest número de la revista i porta la firma del conegut Pep Nogué. Aquí va la recepta tal com la dona en Pep amb mides per parella sense fills:

  • 2 calamars de 250 grams
  • 6 carxofes mitjanes
  • sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Per al suc de calamar:

  • 1 gra d’all
  • 1/2 fulla de llorer petita
  • 25 grams de pebrot verd tallat a daus
  • 50 grams de vi blanc
  • mig bitxo
  • Les potes, aletes, pell i puntes que queden de netejar el calamar tallat a rodanxes
  • Oli d’oliva verge extra

Per a l’oli de picada:

  • 1 galeta maria (o una llesca de pa fregit)
  • 1 gra d‘all fregit
  • 10 fulles de julivert fregides
  • 4 ametlles torrades
  • 100 ml d’oli d’oliva verge extra

Preparem el suc de calamar sofregint els diferents ingredients, als quals afegirem el vi blanc quan estiguin rossos. Després d’evaporar-se l’alcohol, hi afegim l’aigua i ho deixem que faci un brou (uns quaranta minuts). El colem i el reservem. Preparem l’oli de picada picant al morter tons els ingredients sòlids i després afegim l’oli verge extra. Les mides són per la recepta per quatre, així que compte quan l’afegiu!

Preparem dues paelles. En una saltarem les carxofes, que haurem pelat i tallat en sis o vuit trossos. A l’altra saltarem el calamar fins que agafi un toc de color i ho posarem a sobre de les carxofes. Ho passeu llavors al plat i li afegiu l’oli de picada. En darrer terme, poseu el brou de calamar calent. Si voleu, poseu un punt de flor de sal i pebre. I corrents a taula, que no es refredi! 🙂

De fet, a les darreres setmanes ja l’hem cuinada tres o quatre cops. Una a la manera canònica (la recepta que veieu a la foto que teniu aquí a sota) i les altres tres en variacions. Originàriament, la recepta és un saltat on les parts es guisen per separat i després s’ajunten. Per cert, es suposa que el calamar s’hauria de congelar i tallar-lo ben fi amb una màquina per filetejar embotits. Francament, como que no. El vam tallar a rondanxes i arreando!

Un dels dies, però, en vam fer una versió que era un guisat: vam saltar els carxofes en una cassola, hi vam afecgir els calamars a mig procés i al final ho vam coure tot guisat amb el suc de calamar que surt a la recepta original. Just abans de servir, oli de picada per sobre i cap a taula.

Estan totes dues bones, la veritat. Però a nosaltres en ha agradat més la versió guisada: els sabors es conjunten més i les carxofes queden especialment delicioses. Agafen un toc de peix molt, molt bo. I el suc resultant també és ben bo: prepareu un bon pa artesà, que no parereu de sucar!

En poc més d’un mes, aquesta receta s’ha convertit en una de les nostres favorites per menjar carxofes, juntament amb les mítiques carxofes rostides de l”Atica. Aquestes amb calamar han resultat ser una manera diferent de menjar peix, un altre ingredient que divideix els Olletos. Però aquesta és una altra història… 😉

Romesco de cigrons i polp

Si hi ha un ingredient que marqui una frontera a cals Olletos, aquest són els llegums. Mentre a servidor de vostès li encanten,  Kissumenja no els trobaria gens a faltar, al menú setmanal. En mengem, esclar. Intento que un parell de cops per setmana, un dels quals sempre són llenties -per allò del ferro, ja sabeu. Però són els dos dies que sé que algú hagués preferit que no hagués pogut fer el dinar previst…

De tota manera, les coses van canviar una mica ja fa uns quants mesos; potser uns pocs anys: el dia que vaig descobrir que si els llegums portaven una bona picada, la cosa passava amb molta més alegria per casa nostra. Una bona picada vol dir, però, contundència. Fruits secs torrats o fregits; alls fregits, pa fregit, julivert i/pebre vermell, conyac i/o vi ranci,etc… Res de tonteries, vaja. Ans la contrari: que doni gust i densitat a la cosa… i faci més discrets als llegums!

Cigrons_polp.jpg
Simplicitat i contundència. Sabor, aromes, consistència... Nyam! | Olletadeverdures.cat

Així que només veure la recepta d’aquest post vaig intuir que tenia tots els números per a que es pogués incorporar al receptari familiar sense dificultats. Primer per la picada, que en aquest cas seria un senyor romesco. Però a més, la presència del polp és garantia d’èxit: li encanta! Per tant, semblava un plat pensat per Kissumenja. I efectivament, així ha estat: ha triomfat i tornarà a aparèixer a la nostra taula…

La recepta no us la penjo perquè la trobareu aquí, al web del programa Cuines de TV3.  Només us diré un parell de canvis que he fet el primer cop que l’he cuinada. No són canvis voluntaris, sinó fruit de la pressa i d’una certa por. I tots dos afecten al romesco. El primer, que no hi he posat la ceba fregida que demana la recepta televisiva. Senzillament, he fet un sofregit de ceba normal que ha servit de base del plat. La segona, que no he posat les nyores a remull per treure’n la carn: he fet la salsa amb carne de pimiento choricero.

Segurament és alguna cosa semblant a un sacrilegi, però a la meva cuina la nyora és una frontera poc i mal explorada: tinc la impressió que no en trec bé la xixa. En tot cas, goso dir que si trobes un pimiento choricero de qualitat, fa el fet. A mi, si més no,  em treu de decidir si provo o no provo de nou amb la ditxosa nyora. Fora estrès, xe! 😛

I un consell: el polp no l’he guisat jo. Ni molt menys! Si una modesta nyora ja em fot respecte, imagineu un bitxo de vuit tentacles! Jo en compro les potes ja bollides i congelades, en paquets de mig quilet. Si mai un dia som familia nombrosa, igual em lio a guisar un animal de tres o quatre quilos un cop a la vida, per allò de no deixar de provar-ho un dia. Pero mentre tingui potes cuites de qualitat i a un preu que em sembli raonable… 😉

El resultat del plat ja us ho he dit: espectacular. Gustós i dens, és una combinació de sabors que trobo molt encertada. És d’aquells menjars que et reconcilia amb el món i et fa sentir còmode i a gust (alló que els anglosaxons en diuen comfort food). Al mateix temps, però, té un punt de novedós. Si més no a casa meva, on la tradició familiar ha guisat molt poc polp i els llegums mai, mai, mai han anat acompanyats de fruits del mar.

Si el proveu, ja m’ho direu. Ara, una advertència… Després de menjar això només hi ha dues opcions; o vas a passejar o t’estarrufes al sofà fins que la sang et pugui tornar a pujar al cervell…

Salut!

Entrants (nostàlgics) de Nadal

Temps era temps en què esperaves l’àpat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava més enllà de mitja dotzena d’embotits i el salmó fumat -ara ja producte quasi cotidià- era una cosa molt exòtica que només menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les àvies de casa encara vivien el menú de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu més sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

DSC_0249.JPG
Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anàvem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menús familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dàtil farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sí) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que és tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita és fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots són una colla de llèpols.

DSC_0273.JPG
Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? Només un truc: poseu la mel després de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. Ràpid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi són entrants nostàlgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostàlgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fàcils i però també ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llàstima, perquè és una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però també entenem que és una feinada i que indexar cada més centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i gràcies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!

 

Guisat de llenties i sardines escabetxades

Fer una recepta per cridar als nostres lectors al participar al Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments és un plaer. Però us he de dir que quan vaig veure els productes que demanavem enguany em vaig atabalar una mica: “llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix”La meva intenció inicial era fer servir dos ingredients, a la recepta. I vista la llista no em sortia cap combinació agradosa. De fet, només se m’acudia mesclar llegums i conserves de peix. Però no, no volia caure en una amanida… Si hem de col·laborar amb el gran recapte, fem-ho aportant alguna cosa, no?

Així que vaig fer una cosa ben revolucionària: fer una cerca a google 😉 Vaig fer diverses combinacions de llegums (cigrons, fesols, llenties) amb converves de peix (tonyina, muclos, escupinyes, cloïses). I en una d’aquestes em vaig trobar una cosa que no m’esperava: un plat de la Ruscalleda amb llenties i sardines! Oh! I fàcil de fer i sense ingredients estranys! hehehehe

DSC_0218.JPG
Una combinació que ens sembla original i és ben bona | Olletadeverdures.cat

La recepta l’hem versionat una mica: a la de Ruscalleda, es guisaven les llenties i s’escabetxaven les sardines. Però clar, nosaltres les sardines ja les teníem escabetxades… Així que vaig pensar en fer-ho a l’inrevès: faria una mena d’escabetx suau de llenties i hi afegiriem les sardines. Aquí teniu la reepta original i aquí us passem la nostra versió amb mides per a parelleta:

  • Un pot de 400 grams de llenties
  • Una llauna de sardines en escabetx
  • Una llenca de pebrot vermell
  • Mitja ceba mitjana o una de ben petita
  • 1 trocet de porro
  • Una pastanaga petita
  • Un parell de dents d’alls
  • Una fulla de llorer i una mica de sajolida
  • Vinagre de vi
  • 1 culleradeta de pebre vermell en pols
  • Oli d’oliva
  • Sal

Tallem les verdures a juliana petita trets dels alls, que tots just aixafarem. Les posem a sofregir a foc mitjà, fins que afagin color. Llavors, afegim la culleradeta de pebre vermell. Remenem i de seguida hi tirem un bon rajolí de vinagre i deixem que es redueixi. Ara afegim l’aigua fins que cobreixi les verdures ben cobertes. Ho deixem bollir un quart d’hora i afegim les llenties sense escorrer. Les deixarem fins que estiguin tovetes però sense desfer-se: les volem senceres. En aquest moment heu d’anar vigilant l’aigua, que no assassequi.

Aquest guisat el deixarem reposar, ja que no deixar de ser un escabetx: si el deixem un dia encara estarà més bo. El pas segúent serà molt fàcil: tot just cal posar les sardines escabetxades a sobre del guisat un cop emplatat i llestos. Per a que no es perdi res, el suc de la llauna el posarem per sobre.

Francament, no esparàvem que fos tant bo. De veres, un plat per provar. Ara a veure si entre tots col·laborem avui amb el Gran Recapte 2012 del Banc dels Aliments i fem que moltes famílies el puguin fer… Vinga, va, que no costa res i ajuda molt!