Bacallà confitat amb crema de carxofes

La recepta que llegireu tot seguit no és la que haurieu d’haver llegit. M’explico. Resulta que aquest post és el dedicat a La recepta del 15 de mes de gener, que va de carxofes. La nostra idea era fer una crema d’ídem amb salmó marinat. Però quan divendres vaig anar al Mercat de Sants com cada setmana, a l’Isma ja no li quedava bitxo ataronjat… Petit disgust!

Bé, dic disgust per dir alguna cosa. Perquè de fet tenia dues idees i vaig virar ràpidament cap a la segona: una reinterpretació moderneta d’una recepta tradicional de la meva terra que es menja molt per Quaresma: bacallà amb carxofes. De fet, el plat que us portem avui és una mena de recepta de receptes, ja que en versionem una aprofitant-ne una altra: una crema de carxofes que ens encanta i vam aprendre dels cafeters nocturns…

És curiós, perquè no recordava que quan vam penjar el post amb la recepta de la crema ja havia tingut la pensada de fer-la servir per actualitzar l’abadejo pasqual. Així que, com veieu, no és que fos petit: és que no va arribar a la categoria de disgust! 😉 Aquí teniu les mides de sempre; de parella sense fills:

  • 200 grams de crema de carxofes (amb aquesta recepta, la nostra a partir de la dels nocturns)
  • 2 talls de llom de bacallà d’uns 150 grams
  • 1 patata petita
  • 1/2 ceba petita
  • 1/2 pastanaga
  • 2 grans d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pebrot vermell de la Vera
  • Sal

Primer de res, farem la crema de carxofa i la reservarem en una cassoleta on desprès la poguem escalfar. A continuació posarem a bollir la patata amb una mica de sal. Tot seguit, posarem el bacallà en una cassola i el cobrirem d’oli d’oliva verge extra i hi posarem els dos alls aixafats. Ho tindrem a baixa temperatura, sense que l’oli bull i fins que el bacallà estigui cuit. Ho notarem perquè les llesques que té es començaran a separar soles. Quan estigui cuit, el treiem del foc i el deixem reposar.

DSC_0399.JPG
Joc de colors i textures per un plat dels de tota la vida | Olletadeverdures.cat

Ara agafem les patates i les posem al morter amb sal, pebre vermell i una mica d’oli i les anem treballant fins que quedi una pasta homogènia. Reservem. Tallem la ceba i la pastanaga en juliana fina i les saltem a foc fort amb una mica d’oli i sal, de manera que quedin cruixent. Les posem en paper absorvent per a que no s’estovin de l’oli.

Vinga, que ja anem a emplatar. Ja acabem! 🙂 Agafem la patata i la posem al centre del plat, com per fer d’altar del bacallà (el posarem a sobre). Agafem el bacallà, que haurem escorregut, i el posem a sobre de la patata. A sobre del bacallà, intentant que quedi una mica bonic, posarem les verdures saltades. Per acabar, posarem la crema de carxofa escalfada rodejant tot aquest conjunt.

És una recepta una mica laboriosa perquè demana quatre coccions diferents. Però el resultat val la pena, la veritat. No entraré en la discusió sobre si està millor que la tradicional, perquè no ho tinc clar i crec que tampoc importa. El joc de textures és divertit i les coccions separades fan que cada cosa conservi el seu gust. Ara, per poder gaudir de tots a l’hora has de fer l’esforç de barrejar-los…

En una cosa sí que guanya clarament: és molt més maca; més vistosa. Un plat de festa amb què volem celebrar el primer aniversari de La recepta del 15. Felicitats i per molts anys! 🙂

Salut!

Anuncis

Arròs el hanout (o història d’un llepafils)

Si els senyors de l’Institut d’Estudis Catalans coneixen mai el meu fillol, aprofitaran l’ocasió per introduir una frase com aquesta per il·lustrar la definició que el diccionari dona de llepafils: “Sebastià és un llepafils: només li agraden tres o quatre coses de menjar”. Sí, estimats, el meu fillol és una mena d’ovella negra gastronòmica a la nostra familia, tastaolletes i un pèl golafres per mandat genètic. Seguint al Diccionari de l’IEC, jo no conec a ningú més “triat excessivament, escrupolós, en el menjar”…

Això sí, les tres o quatre coses que li agraden les menja compulsivament: la truita de patata de l’abuela Salin (la matriarca Massita…), la fideua de la idem, la carn a la planxa sanguinosa, la sopa del putxero, les arrossos secs i sense “coses” (sobretot si són verdures)… I sobretot, sobretot, els plats amb espècies. Haurieu de veure com es menja els entrepans de shawarma del pako del costat de casa! 😮

Total, que sabedor de les manies culinàries que acumula la criatura en qüestió, un dia li vaig suggerir a ma germana que li comprés un paquet de ras el hanout. Li agradava molt i de sempre  el curri (ep, que té 13 anys!) i vaig pensar que podria explorar aquesta altra barreja marroquina. I la cosa va triomfar com l’Starlux, tu!  A base de proves i tastets diversos, la criatura s’ha muntat un plat de creació pròpia que respon als seus gustos personals i de nom un punt catxondo: l’arròs el hanout . Aquí va la recepta, via ma germana, per a la (també força) típica parella amb fill preadolescent:

  • 6 pintxos morunos
  • 250 grams d’arròs bomba
  •  Ras el hanout
  • 1/2 carabaceta (carbassó)
  • 1/2 albergínia
  • Aigua i sal

Agafem una paella (això és important) i sofregim els pintxos amb una mica d’oli d’oliva verge extra. Els reservem. Llavors a la mateixa cassola on hi ha la substància (ma germana dixit) dels pinxos, afegim aigua a bollir amb el ras al hanout. Al gust, però amb un mica de criteri que els pintxos, com dirien al meu poble, ja van carregats de bombo! Deixem que l’aigua arranqui el bull i llavors hi afegim l’arròs. Ho courem fins que perdi l’aigua.

392793_1901636240787_1838138017_1302181_1419266552_n.jpg
Fent el post he descobert que no l'he menjat mai!! Oido, cocina??!! | Foto: Sebastià Cervera

 

Heu d’anar amb compte amb el liquid, ja que l’arròs ha de quedar meloset (ma germana dixit un altre cop) i no pas nedant en aigua, com podeu veure a la foto. Un pista: 2’5 cops el volum de l’arròs en aigua. Per acompanyar, fem uns xips de carabaceta i alberginia que posarem al costat del plat, de manera que l’artista que ha insipirat aquest plat pugui decidir si està en mode llepafils intens o moderat…

La recepta és obra de ma germana, però el nom li ha posat mun fillol. A banda de punyeteret a la taula, té una vena creativo-catxonda molt marcada i molt divertida, que explota jugant amb els jocs de paraules i els dobles sentits. I no, no és passió de padrí: no trobeu que juntar arròs amb ras el hanout té el seu punt? 😉

Total, que el plat en qüestió forma part del rànquing de plats preferits del llepafils major del regne, competint amb les sopetes, les tortilletes i les patatetes fregidetes de la matriarca. Ah! I la foto és de l’artiste, que se’ns ha afeccionat a la cosa. Si és que te totes les gràcies, mun fillol… 😉

Salut!

Llandeta de peix

Temps era temps, la flota pesquera del meu poble era un de les més potents dels ports mediterranis de l’Estat. Recordo de petit com les barques s’apilaven en fileres de tres, de manera que alguns mariners havien de passar per dues barques abans de saltar a la seva. De fet, encara ara el port de Vinaròs és el segon més important del País Valencià. Però la cosa ja no és com era. Ara sobra port per totes bandes i de fet hi ha més forats que espai ocupat per vaixells…

Com us podeu imaginar, aquesta tradició pesquera ha donat lloc a una una sòlida i àmplia cuina del peix que és una part fonamental de com es menja al poble. Des dels arrossos mariners als guisats de barca passant per qualsevol tipus d’elaboració que es pugui fer amb peix de costa.  Tot i que la mare ve de familia de llauradors i el pare de la menstralia local, a casa meva també hi ha una cuina del peix molt arrelada. Ja us ho he dit, que forma part del patrimoni local 😉

DSC_0018.JPG
La llandeta és un plat vistós i que no deixa ningú indiferent | Olletadeverdures.cat

La recepta que avui us vull explicar és una de les vàries de peix que es fa al forn. Efectivament, hi ha tota una sèrie de plats que combinen peix i forn. Aquesta que avui us porto és, malauradament, una recepta ja molt poc habitual a les cases del poble. Es fa amb mollets (orientals: rogers), un peix que fins fa poc a alimentat moltes famílies i que ara s’ignora per considerar-se una peça menor. Ja veieu: el nostre país s’ha aburguesat amb passos de gegant…

És un plat d’estiu, per les verdures que porta. Rodanxes d’albergínia, de patata i de tomàquet madur intercal·lades fent capes. A sobre els mollets i unes tires de pebrot vermell. Necessàriament, han de ser petits i ben nets. Petits per a que es coguin ben cuits, tirant a torradets. Nets per a que es puguen menjar tal com raja. Totes dues coses, per menjar-los sencers: sense cap mena de dubte, un dels plaers del plat! Tot, ben carregat de l’alegria que dóna l’oli d’oliva verge extra. Uns pinyonets espolsats per sobre tampoc li faran cap mal…

S’ha de fer a la llandeta, un atuell ben tradicional al tros de país que hi ha de l’Ebre cap al sud i d’on agafa el nom (ull, no confondre amb la llandeta de més al sud) . Es tracta d’un estri rectangular fet de llautó (o llanda, en occidental…) i amb vores per contenir tant cocs i coques; com plats salats com el que us porto. Antigament es solia portar a coure al forn de pa, ja que no totes les cases en tenien -sobretot, les de les classes populars. Per això era un del típics plats passejats: fets a casa, les mestresses el portaven a la fleca per coure’l, passejant-lo per carrer. Era un manera de guanyar temps: al cap i a la fi, que feia el dinar era el forner! Mentre, les dones podien seguir fent les seves faenes

DSC_0014.JPG
Els dos protagoniistes: el mollet i la (vora de) la llanda | Olletadeverdures.cat

No és un plat fàcil. Per exemple, a Kissumenja no li va agradar gaire… Té un sabor potent de peix que impregna totes les verdures, que queden toves. El fet de menjar-se el peix sencer també frenarà a molta gent ( us en puc donar fé!!). Segurament, això ha ajudat a la seva minva a les cases de poble. Ara bé, si tot això no us tira endarrera, no dubteu en fer-lo: menjareu un dels plats més clàssics de la cuina tradicional d’arrel popular del nostre país -i també dels menys coneguts…

Salut!

Stage a Ca Massita (II): fent pa a mà

Com ja us vaig explicar dilluns de la setmana passada, enguany em vaig plantejar dedicar les vacances a abusar de la confiança i dels coneixements professionals de mun cunyat per mirar de millorar les meves tècniques forneres. La cosa, de fet, estava pensada de feia temps i amb nocturnidad y alevosia, ja que una de les coses que em vaig plantejar al principi de l’any 2011 (ja sabeu, allò dels bons propòsits) era aprendre a fer pa casa. I com no aprofitar el què tens a casa, precisament? 😉

No, no havia fet mai pa a casa. De fet, encara ara no n’he fet a casa (nostra, la de Barcelona) i sol. Abans de posar-m’hi, volia parlar amb mun cunyat i fer-lo amb ell al costat, per veure totes les coses que poden passar i que no descobreixes fins que t’hi poses. Així que un dels dies que vaig treballar amb ell va ser per fer pa a mà i prendre nota de les idees clau.

DSC_0858.JPG
Un punt de partida per començar a fer pa a casa. Bé, i la paciència! 😉 | Olletadeverdures.cat

A veure, siguem clars: tècnicament, la cosa no té gaire complicació. No hi ha cap pas complex ni tampoc processos sofisticats. Es tracta més aviat de tenir una mica de paciència i prou experiència com per saber quina és la textura justa i necessària de la massa  per parar d’incorporar-li farina i deixar-la reposar. Això sí: no se m’acut una cosa relacionada amb la cuina més difícil d’explicar (i d’apendre!) per escrit! S’ha de veure, s’ha de tocar. Així que amb aquest post només vull explicar-vos la meva primera experiència i donar-vos les mides amb que nosaltres farem el (primer) pa a casa…

(Un) punt de partida
 Això de la fleca no és una ciència exacta. Tot i que hi ha una proporció preestablerta, que més a sota us dono, tot sovint la temperatura i humitat ambientals; i la qualitat de la farina fan canviar la proporció necessària.I aquí és on ens maten, als novells… Així que, nois i noies, no hi ha res més que fer, fer i fer fins que aprenguem a trobar el punt pel nostre compte. Aquí va la mida massitera per fer pa de blat blanc a casa:

  • 800 grams de farina de blat de força
  • 500 grams d’aigua
  • 150 grams de llevat natural  (pasta de pa crua que haurem reservat d’una pastada prèvia)
  • 20 grams de llevat de forner o llevadura (també anomenat de París, que es ven precisament en pastilla)
  • 20 grams de sal

Primer de res, dissoldrem el llevat de forner en 100 grams de l’aigua. A continuació, posarem en un bol la farina, la sal i el llevat natural i en farem una primera barreja, molt seca. Tot seguit, afegirem la llevadura dissolta en l’aigua i començarem, ara sí, a pastar.

DSC_0883.JPG
Enganxifosa i difícil de treballar al principi. Jo ja us he avisat, eh?! | Sebastià Cervera

Ara ve la part més pesada, perquè es tracta d’anar afegint l’aigua i de treballar a braç un massa enganxifosa que no es deixarà dominar fins al cap d’una bona estona. Nosaltres vam calcular que vam necessitar al voltant de 20 minuts per obtenir una massa homegènia, lleugerament apegalosa però que es deixava treballar (Buf!). Aquí és on, com ja hem dit, ens maten: sabem que és el punt just perquè la pasta esta fina i suau; i quan l’estirem no es trenca. Es fa una mena de tèl que permet veure a través sense acabar de trencar-se del tot… El que us deia: això s’ha de veure per entendre-ho! 😦  Arribat aquest moment, deixem reposar la bola en un lloc on no hi hagi corrent d’aire (n’assecaria la superficie) uns vint minuts o mitja hora.

DSC_0917.JPG
Buscant el punt dels nassos!!! 😛 | Sebastià Cervera

Quan hagi passat aquest temps, la tallarem en porcions. Amb les mides que us he passat surt una quantitat de pa descomunal per a una perella sense fills: cinc peces d’uns 300 grams. Quilo i mig de pa, vaja. Ara, l’amassem per donar-li la forma que vulguem i el tornem a deixar reposar fins que dobli volum. Aquí no hi ha indicació de temps que valgui: dependrà de la temperatura, la humitat, la qualitat de la farina i/o del llevat natural i/o del llevat de forner. Es tracta d’anar mirant… Ara bé, estem parlat d’hores, eh? Nosaltres en vam necessitar unes quatre a ple més d’agost…

 Ara, just ara, és quan arriba el moment de coure’l. I aquí, ens tornen a matar si és que havíem sobriviscut al primer escull del punt de la massa: quan de temps? Doncs depén, com sempre! 😉 En tot cas, ha de tenir l’aspecte que veieu i el forn ha de rondar els 230 graus reals.

La veritat és que fer pa és una cosa d’aquelles que no és complicada però que més val la pena fer-ne un curset per notar punts, per tocar textures, per ensumar olors, per veure colors, etc… Si no, és molt complicat no perdre molt de temps en el procés, fent pa diversos cops i aprenent del qupe passa… Si no, doneu-li un cop d’ull al Foro del pan, obra magna del gran Iban Yarza i on veureu la desesperació que expressen molts dels forners novells. Nosaltres  us podem donar uns quants trucs / avisos per a navegants a partir de la nostra primera experiència i de les converses amb mun cunyat. Aquí va una petita llista.

DSC_0925.JPG
El mestre observant la poca traça de l'alumne... | Olletadeverdures.cat

Les farines són unes punyeteres. Han passat de ser unes grans aliades dels forners a ser un dels seus grans maldecaps. La qualitat mitjana sembla que no fa més que baixar (cada cop tenen menys gluten, clau per fer el pa) i, el pitjor del cas, aquesta qualitat és inestable: dos carregaments de  la mateixa farina d’un mateix productor una mateixa temporada poden oferir prestacions molt diferents… Per tant, invertiu en una bona farina (de força, amb alta extracció de gluten) i amb un productor de confiança: és el primer pas, el més important, cap a un (bon) pa.

Vigileu amb les temperatures quan pasteu. Si ho aneu a fer a màquina (especialment amb la Thermomix), assegureu-vos que l’aigua està ben freda. Poseu-ne, fins i tot, una part en forma de glassons. Si l’aigua està calenta o si la massa s’escalfa molt mentre l’estem treballant, ens agafarà massa força i no hi haura manera de dominar-la: no li podrem fer el tel… 😦

DSC_0974.JPG
I són maques, quan la pasta s'ha deixat dominar! | Olletadeverdures.cat

Deixar fermentar dos cops: en bloc i en peces. Assegura més sabor i una massa més ullada, amb els famosos alvèols que ens han de servir d’indicador de qualitat: voldra dir que el pa no s’ha forçat a crèixer amb el llevat i s’ha deixat fermentar tot el temps que calgui. Un pa més tendre i més gustós, vaja. Ara ja enteneu allò de la paciència, oi? 😉

No congeleu la massa de pa crua. Millor coeu-lo i després congeleu-lo. El fred destrossa el gluten i el pa no us pujarà com us podrieu esperar. Això és el què li va passar al nostre primer pa: el vam haver de congelar (el forn no estava prou calent) i no va crèixer tal com caldria. El millor, com diu mun cunyat, és “fer el pa directe”: fet, fermentat i al forn.

DSC_0848 (2).JPG
Les coses et semblen més bones i maques quan les fas tu! | Olletadeverdures.cat

Fer pa no és (excessivament) complicat, de veres. Mireu, sinó, aquest vídeo . En mitja horeta,  l’Iban us ensenya a fer un pa deliciós a casa. Hi podreu veure algunes textures i punts; i que és això del preferment. Però no es pot negar que demana experiència, coneixement pràctic. I això només es pot aconseguir a base de fer-ne, sigui a pèl o sigui amb curset. Jo m’he animat i aquesta tardor, amb la fresqueta i les tardes curtes, m’hi posaré amb ganes…

Salut i pa!

Cassola de porc i faves (o una tarda de dissabte)

Als anys vuitanta, a casa des meus pares les tardes de dissabte eren interminablement llargues. No pas perquè el temps fos especialment relatiu a Ca Massita o perquè ens avorrissim com una ostra. Això darrer, no precisament. Les tardes eren interminables perquè l’hora de sopar no arribava mai i la gana creixent feia que el temps semblés molt més llarg. Sobretot, contemplat amb ulls d’un xiquet de vuit o deu anys.

Els dissabtes eren dia de doble, una expressió que ara ha perdut molt del seu significat però que llavors era literal: com que la fleca tancava en diumenge, la gent comprava el doble de pa. I això implicava, òbviament, el doble de feina. Tot i que el pare i Manolo Torretes -personatge inimitable, germà bessó de Cantinflas i llavors treballador de casa- es posaven a les nou del vespre de divendres, a l’endemà sempre acabaven pels volts de l’hora de dinar. Això volia dir que dissabte a la tarda era hora de neteja.

Ma mare comandava una quadrilla de tres: ella mateixa, sa mare Rosalia i Concha, senyora de la neteja que era literalment de la familia i que per mi va ser com una mena de tercera àvia. L’abuela Consuelo escurava alguna cosa i controlava el cotarro: per alguna cosa era vídua de guerra i una dóna amb molts… caràcter. Ma germana, adolescent full time per aquells temps, s’escaquejava tot el que podia i més. Servidor de vostès tenia per feina molestar el menys possible. Tot i els reforços, la quantitat de pols i pasta resseca acumulades; i el nivell d’exigència de ma mare -mai n’ha tingut prou; sempre s’ha pogut netejar una mica més- feien que la cosa s’allargués fins les nou tocades.

DSC_0194.JPG
Imprescindible cassola de fang. Encara que això ja ho sabeu... | Olletadeverdures.cat

No, no us equivoqueu; el sopar no era llavors: encara faltava l’hora de la dutxa. Tothom a quedar net com una patena. Jo sempre era el penúltim, just abans de la mare: ella era la darrera per, en acabat, netejar el bany. Ja us ho he dit, allò del nivell d’exigència. Quan jo ja estava net, m’enviava cap a baix amb un missatge clar: “Dis-li a l’abuela Consuelo que mire la cassola i si troba que ja està, que l’apague”.

Vivíem (viuen) a sobre del forn. Sí, el vostre pensament és encertat: molta calor a l’estiu però genial a l’hivern. Però tot i tenir un pis completament equipat, sempre menjavem (esmorzar, dinar i sopar; tot) a la planta baixa, a la fleca. Sempre hi ha hagut una cuina on s’ha guisat el què s’ha menjat a casa i al pis només pujàvem (pugen) a dutxar-nos i a dormir. Per això, el missatge de la mare era important: s’havia d’assegurar la comunicació nora – sogra per garantir que el sopar no es cremava.

Jo, que llavors no arribava als deu anys, baixava i despertava a l’abuela. Dormida com un soc (encara que un cop desperta ho negava) a la seva cadira, s’aixecava, mirava la cassola i amb judici expert i paraula greu sentenciava:“ja està; l’apago” o “encara li falta un ratet”. Poc després, rutinària, ma mare preguntava cridant per l’escala: “José Ángel, li has dit a l’abuela que mire la cassola??!!”. Ja faltava poc: aquest crit volia dir que ma mare estava a punt d’entrar a la dutxa. Mentre, mun pare feia poc que s’havia aixecat de fer la migdiada dels forners i llegia La Vanguardia en una punta de la taula ignorant sobiranament tot l’enrenou de fills, nets, àvies, mares, sogres, dones i cassoles.

La cassola. No feia falta concretar més. Tots sabíem què volia dir la cassola. Mentre hi havia tomates, cassola de carn de porc i tomates. Quan ja hi havia faves, cassola de carn de porc amb faves. Només el meu pare, amb aquella encantadora capacitat per oblidar informació innecesària que el caracteritzava, era capaç de preguntar cada dissabte: “Què hi ha per sopar?”.

DSC_0207.JPG
Ja està al plat; ja s'ha acabat la llarga tarda de dissabte! | Olletadeverdures.cat

Cassola de porc en faves. No m’agradava gens, cosa que allargava encara més la interminable tarda de dissabte. Especialment les d’hivern, que es feia fosc de seguida i obligava a entrar a casa abans. No m’agradava l’amargor de les faves. En canvi, ara en mengem gairebé cada setmana quan n’és temporada. De fet, de petit jo només em menjava la carn. Especialment les llangonisses (salsitxes, orientals): l’abuela Consuelo -sempre vaig ser la nina dels seus ulls- renunciava a les seves per donar-me-les.

Les faves les havia pelades Consuelo durant la tarda, amb un ull posat a la quadrilla de neteja i l’altra a les faves: coses de nens, crues si que mes les fotia. Les posava en un cosi amb aigua i les apartava fins l’hora de sopar. Quan era l’hora que havia de ser -només la sabia ella-, posava la carn a sofregir en una cassola de fang. Sempre al mateix: llom de porc i llangonisses. Res més. La sofregia sola amb un bon raig d’oli d’oliva de casa fins que agafava coloret i llavors tirava les faves. Un gest mecànic marcava el canvi de ritme: foc al mínim i cassola tapada. Pim-pam. Anar fent fins que ma mare fes el crit o fins que les faves fossin tendres.

Ja està, ja no es sent l’aigua de la dutxa caient per la canonada. Mun pare, desconectat fins llavors tret dels moments en què servidor li preguntava qui era un tal Txernenko, tenia una gran habilitat per captar aquest senyal. No aigua igual a Salin ha acabat de dutxar-se. Ara sí: tots a córrer per parar taula i escudellar, que ma mare es trobés el plat de carn de porc i faves a taula…

Salut!

Nota: amb aquesta recepta soterrada sota una gruixada capa de records infantils participem a l’edició d’abril de 2011 de La recepta del 15, una iniciativa ja tant consolidada que no cal ni explicar que és… 😉

Entrepà de peix fregit

Segurament per la majoria de vosaltres un entrepà de peix fregit és una cosa prou insòlita. En canvi, per mi és una menja força habitual. Està molt associada a les nits de quan era un nen i vivia amb els pares a Vinaròs. Ma mare, els dies que havia sobrat peix fregit del dinar, se’l desmollava pacientment i el posava dins d’un tros de pa que havia sucat abundantment amb tomàquet. Hi afegia un rajolí d’oli d’oliva i no gaire sal. Encara ara, alguna de les nits que parlem per telèfon, em pregunta: “Saps què he sopat?“. Jo li dic que no, però ja sé que em dirà que s’ha fet aquest entrepanet…

DSC_0325.JPG
un "redonet" de Ca Massita farcit de peix fregit... | Olletadeverdures.cat

Ahir vaig fer peix fregit per dinar i, deliberadament, en vaig fer de més. De fet, quan el vaig comprar al mercat, dies abans, vaig decidir que me’n enduria més del què em faria falta per poder-ne fer un entrepà. La idea de fer-lo em va saltar al cap, per sorpresa, en veure aquelles peludes (orientals, pelaies) molsudes i frescotes a la parada de l’Eva i l’Ismael al Mercat de Sants

I aquí el teniu: modest, discret, d’aprofitament. I (emocionalment) deliciós

Salut!

“El bikini, com més guarro millor!!”

Aquest crit, tota una declaració d’intencions, va ser un dels  comentaris que més es va fer sentir la setmana passada en el debat que es va muntar a la nostra pàgina de Facebook sobre com han de ser els bikinis. Contra tot pronòstic, una pregunta innocent llançada als nostres lectors sobre si s’havia de posar mantega als famosos entrepants calents de pernil i formatge ha donat lloc… a quatre fils de discussió amb gairebé cent comentaris de gairebé trenta persones diferents!

IMG_0963.JPG
Amb mantega i sense: a veure què en surt! | Olletadeverdures.cat

 Qui ho havia de dir! Tot va començar per una anècdota al bar de la Facultat, on va vaig escoltar les protestes d’una Eramus francesa sobre la mantega que diu que aquí, a Catalunya, es posa als bikinis. Llavors, es va muntar un debat entre el cambrer, l’Erasmus i un servidor. Nosaltres, la veritat, sempre n’hem posat…per a que no s’enganxin a la sandvitxera! O com deia la Gemma, una de les lectores  que va deixar comentaris, “per a que quedin torradets”.

En canvi, la Sara Maria de Delicies del Rebost i Sara de Cocina para emancipados explicaven que no en posaven, al de pernil dolç i formatge. Rosita, en canvi va fer notar amb vehemència que no entenia els bikinis sense mantega i com més guarros millor, fent servir la frase que encapçala el post. Va ser en aquest punt quan una força de la natura va deixar anar tota una senyora declaració. Era l’Anna de Petroglifa a la cuina i va ratificar l’afirmació feta per Rosita… La cosa, però, no va quedar aquí i hi van aparèixer gairebé tantes versions i punts de vista com persones. Com no? Estàvem parlant de gustos! 😉

Guarro versus Net: el partit
Davant de tanta discussió, aquesta ment que tinc deformada per tanta investigació universitària em va portar a muntar una mena d’experiment per comparar les virtuts i defectes de totes dues opcions. Així que vam fer un parell de bikinis: un amb mantega a fora i també una mica a dins (havia de ser guarro, no???) i un altre sense gens ni mica. De fet, ni oli d’oliva tampoc -com havien suggerit na Xesca i en Xavier.

IMG_0965.JPG
Ostres! Quins porten mantega i quins no???? | Olletadeverdures.cat

El resultat és, i ja em sap greu, que no vam notar gaire res! Vull dir, sembla que el que portava mantega quedava una mica més untuós, però no pas més gustós. De fet, al que no en portava es notava una mica més el pernil… Però no era una diferència gaire apreciable, certament. Ara bé, aquest experiment ha acoseguit un dels grans objectius que persegueix tot científic: fer caure mites. Senyores i senyors, van quedar tots igual de torradets! O sigui, que l’excusa de la torramenta del pa ja no val per justificar la mantega!

Per cert, que la Nuni i la Anna van fer dues aportacions per variar els bikinis que volem provar sí o sí un dia d’aquests. El de la Nuni consisteix en canviar el formatge de fondre de sempre per formatge de cabra. Uau! El segon té un punt més de sofisticació: pernil canari amb formatge de Maó. Oooooooooooo!! Quines dues propostes més temptadores!

Més enllà del bikini: de trifàsics i altres herbotes!
La cosa no es va quedar aquí i, a més del de pernil dolç i formatge també en vam fer amb sobrassada, pernil dolç i formatge. Però parlem amb propietat, eh? Com va fer notar en Xisco, de bikinis només n’hi ha dún tipus. Com explica la Mar Calpena en aquest post el bikini es coneix així perquè la discoteca del mateix nom va ser la va posar en circulació a Barcelona aquest entrepà de pernil dolç i formatge. Pernil i formatge. Això és un bikini. El que porta sobrassada a casa nostra sempre n’hem dit trifàsic…

IMG_0970.JPG
Fa difícil de dir, però sembla que amb mantega és més untuós... | Olletadeverdures.cat

La resta serien altres sandvitxos calents. En aquest punt, els nostres lectors ens van proposar receptes… salades i dolçes! La Nuni (aquest dóna és una màquina proposant sandvitxos!) ens va dir que adora els de tres formatges i nous. També va ser ella qui va proposar el més guarro de tota la sèrie, amb diferència:  de frankfurts i ketchup! O Joan, un vinarossenc de pro, va proposar fer-lo amb anxoves del poble “ben oliosetes”. “Ben guarro!”, com va dir ell mateix… 

Ara, una de les propostes -tot i que alguns la considereu força clàssica- és l’esparedenya. Segons ens va explicar la Blanca, al local jove de Cellera de Ter feien un sandvitx calent amb aquest nom i porta pernil salat i formatge. Ep! I un parell de detall més: es fa amb pa de Viena i s’hi pot posar tomàquet calent!

DSC_0015.JPG
No ens estranya gens que ens agradin tant. Heu vist quin torradet? | Olletadeverdures.cat

Ei, i fins i tot podem fer un menú complet inclosos postres: el de nocilla o xocolata (amb mantega!!) va ser dels més proposats -amb una variant que inclou anous. Però hi va haver propostes molt suggerents i ben porcotes (amb carinyo!) com el de dolç de llet amb poma o platan tallat ben finet. Moltes gràcies per la proposta, Vanessa! Aquest també caurà!

Francament, mai hagués pensat que un comentari d’una Erasmus francesa al bar de la Facultat sobre la mantega dels bikinis donés per unes converses tant interessants i donés lloc a un post de 900 paraules amb gairebé una dotzena de propostes d’entrepans calents. Només puc dir una coseta, que sonarà a tòpic però que és ben autèntic: moltes gràcies a tots! Ens ho hem passat bomba i hem après un munt de coses. No?

Salut!