Torrons que són bombons

Cada any, quan arriben els volts de Nadal, els mitjans de comunicació -especialitzats o no- solen fer referència als nous torrons que els pastissers més creatius del país s’han empescat per introduir alguna peça innovadora en el seu catàleg … Enguany ha estat el torró de vi, que va protagitza les notícies sobre el BCN Degusta. L’any passat va generar força rebombori mediàtic el de Gintònic. I com que servidor de vostès és molt afeccionat a la beguda preferida de la reialesa anglesa, quan va sentir campanes que al seu barri s’hi feia aquest torró, cap allà que vam anar.

La veritat és que va generar força expectatives: no sóc l’únic gintoniquero de la casa. El vam reservar per al dinar de Reis, el gran àpat nadalenc de la familia Massita i el vam estar adorant com si fos el nen Jesús. Però… A veure com ho dic per no faltar al respecte a ningú. No es pot dir que fos dolent, ni molt menys. Però tampoc va causar gran furor. Una pista: tant gintoniquero massitero concentrat i… va sobrar més de mitja pastilla i ningú va repetir! Significatiu, no?

No és la primera vegada que ens passa una cosa així. Fa un parell d’anys, uns amics d’Euskadi ens van envair unes petites joies gastronòmiques basques: els torrons d’autor de la família Gorrotxategui, fets amb mandarina, trufa de iogurt, etc… No estaven dolents, però no venien de gust, com si no fossin torrons. Enguany, parlant d’això que ens passa amb aquests productes, va sortir la frase que titula el post: “És que més que torrons semblen bombons”. I a continuació va venir la següent: “I per Nadal, preferim torrons”

Total, que enguany no hem buscat res de nou i hem comprat els de sempre on sempre, a banda de fer els nostres clàssics (els nous i els de tota la vida!) No sé si això passa a más cases o és una cosa nostra, que de tant en tant ens posem xiites amb les coses del menjar i no deixem passar per alt la més mínima innovació. Què em dieu? A vosaltres també us passa? Espliqueu-nos cosetes, va, que tenim curiositat per saber… 😉

Salut!

Anuncis

Com es fa una farinada de dos metres: el vídeo!

Des de fa un parell d’anys, a la fleca que porta la meva germana hi ha un dia en què es llença la casa per la finestra: quan es fa entrega de la Farinada d’or. Com molts de vosaltres ja sabeu, i si no podeu llegir-ho aquí o aquí, això de la Farinada d’or és un premi que es va inventar ma germana com una manera de celebrar els 125 ays d’història de Ca Massita-Forn de pa i,  al mateix temps, retornar al poble una mica del que li ha donat a la meva familia venint a casa nostra a comprar el pa seu de cada dia.

Total, que a banda de l’entrega del premi en qüestió se’n munta una de ben grossa, a Ca Massita. Es talla el carrer, es munten taules i parafernàlies vàries i es fa un berenar popular a base de farinada de repassos (indocumentats, llegiu aquí :-P) i mistela (un vi dolç de la terra). I com que a ma germana, mun cunyat i l’imprescindible Juanjo Roda els va la marxa, el berenar esfonamenta en dues peces de farinada… de dos metres de llarg!!! Ara, el marrón (mai tan ben dit!) de fer-la se’l menja Ignacio Julián, el forner que treballa a casa.

De fet, aquest parell de peces de farinada formen part imprescindible de la celebració i fer-les és tot un espectacle. Que exagero? No pas! Mireu, si no, el vídeo que us hem muntat per a ensenyar-vos com es fa. Pas a pas i amb música del vinarossenc més universal: el pianista i compositor Carles Santos. Per cert, amb les obres que va crear per als Jocs Olímpics de Barcelona…

La farinada d’enguany ja està en marxa: s’entrega el proper dissabte 17 de desembre a les 19:00 hores, just abans que la fleca tanqui per vacances. Tot està a punt per fer la peça daurada i les dues bèsties de dos metres. Voleu venir? Esteu convidats! No podeu? Doneu-li un cop d’ull al vídeo: vais a flipar! Palabraaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! XD

Salut i farinà!

Fira de Sant Ermengol: una orgia formatgera

Enguany, per primer cop, hem acudit a la Fira de Sant Ermengol de la Seu d’Urgell. La teníem pendent des de feia anys, però un agenda apretada -filla de ser tots dos de fora de Barcelona…- i la manca de cotxe sempre l’havien postergat al calaix on guardem les coses pendents des de fa un munt de temps. Ara bé, quan hi hem anat, hem entrat per la porta grossa: amb servidor de vostès com a jurat del Concurs de Formatges Artesans del Pirineu, que es celebra des de fa 17 anys com a part d’aquesta (arquetípica) fira de mostres de fort caràcter muntanyenc.

Orgía formatgera
Ho deia el senyor alcalde de la Seu ahir mateix: ““després de disset anys de celebració de la Fira de Formatges Artesans del Pirineu sota el paraigües de la Fira de Sant Ermengol, aquest certamen s’ha singularitzat i el formatge ha esdevingut l’estendard de la nostra fira”. Efectivament. Tot i el nom tan cristià que té, el nom que li escau és el d’orgía. 120 formatges a concurs de més de 40 productors diferents provinents de banda i banda del Pirineu. Tot i que la Fira és una de les tantes fires sectorials que es fa arreu de Catalunya, aquesta és la formatgera per excel·lència. Orgia formatgera, doncs.

IMG_3258.JPG
El formatge ocupa un lloc central a la fira, també físic: un pavelló sencer... | Olletadeverdures.cat

No ho va ser només per mi com a membre del jurat (en vaig haver de catar i evaluar 11!), sinó també per la Kissumenja i la Sara Maria, que ens va dur, acompanyar i guiar pel seu pais petit. Elles dues també van poder endrapar derivats làctics compulsivament, siga en forma de mostres  que tots els productors posaven al seu abast com dels tastets que podies fer amb les tickets d’un euro que compraves a l’entrada. Quan ens vam trobar després que servidor fos de jurat, em tenien un ruta preparada per tots els expositors que era luxuria pura! 🙂 Tot això, sense tenir en compte els tastos guiats i tallers de tota mena i condició…

Formatges frescos sense sal
No tot van ser flors i violes, però. Malauradament, la gent de Pep Palau, Von Arendt i Associatstenien el meu currículum formatger una mica desactualitzat. Efectivament, fa uns anys els meus gustos es limitaven al semi de Garcia Baquero. I el límit del sabor es trobava al Flor de Esgueva, que segons quins dies ja trobava massa fort. Es d’aquí, doncs, que dedueixo que els organitzadors del fregao van decidir que el millor lloc on em podien posar era a avaluar Formatges frescos sense sal.

DSC_0153.JPG
Ja veieu quina blancor... Amb l'aigua ja feiem! 😉 | Olletadeverdures.cat

Els meus gustos, però, han evolucionat força i que m’ha dut a explorar tots els limits imaginables i per imaginar en aquest univers blanc trencat. Per això em va semblar una falta de respecte insitucional que em posesin en aquest panell! 😉 Panell, per cert, que avia va canviar de nom pel de “Taula dels formatges de règim” o, en paraules de l’alcalde d’Idiazabal la taula del “aixó no fa olor!!” o “això no té gust de res!“. De fet, erem la conyeta de tot el públic, que somreia maliciosament i feia brometes quan veia el titol de la nostra taula. Em sembla escoltar-los dient: “Ai, pobrets, quina mala sort!”. Com en pot arribar a ser de dura, la vida de blocaire gastronómic! Aix, Senyor! 😛 

Acte de desgreuge
Mireu si el organitzadors tenien mala consciència pel càstig que ens havien inflingit, que al final de la nostra feina ens van venir a rescatar amb una selecció dels millors formatges que s’havien presentata concurs. És a dir, els que apuntaven a guanyadors a les seves respectives categories (aqui, tots els guanaydors per categoria). O sigui, un (altre) festival formatger en forma d’Idiazabal (imagineu la cara de l’alcalde??), formatges de vaca francesos i catalans i els millors de cabra que es podien trobar. Tot just tats el primer va sortir un “o00hhh!!” sorollós i comunitari: tenia gust! Feia olor! 😉

IMG_3253.JPG
L'origen de la fira és agrícola i ramader, però els animalons han passat a segon terme | Olletadeverdures.cat

D’aquella mostra en va sortir una petita llista dels que van arribar a casa: Idiazabal de La Leza (va acabar tercer de la seva categoria), un ovella madurat catalanofrancés de Can Nadal (Medalla d’or, per davant del La Leza) i un de cabra que no enguany no va gunyar però l’any passat va triomfar i és dels millors que ens hem dut a la boca en anys (Farme du Bignau, brutal! Gràcies, David! 😉 ). De tupí, un en la seva versió basca: un gaztazarra de J. Aranburu (sense premi, però ens va encantar!)

Orgía de coneixement
Servidor de vostès és un personatge una mica atabalat i amb un sentit de la responsabilitat que, de tant bèstia, és a tocar de la irresponsabilitat. I quan va saber que seria jurat, es va posar a llegir compulsivament sobre com es fan els formatges, quins tipus hi ha i què vol dir exactament això de artesans. No fotem! El concurs és molt important i treure’n un premi pot ajudar a vendre uns quants quilos de mató més. Així que no es tractava d’anar per la vida com un indocumentat que no reconeix la feina dels qui si que ho estan, de documentats.

Per sort, de cap de taula vam tenir a la Mariona Rota, enginyera tècnica agrícola que treballa dissenyant instal·lacions formatgeres a GIR enginyeria agroalimental. Tots els caps de taula eren professionals del ram, però nosaltres ens va tocar la loteria i en vam tenir una que coneix la fase de producció. A més, mira tu, de ser encantadora i molt didàctica! Ens va ensenyar a notar com un formatge fet amb fermentació enzimàtica té un millor textura que un tractat amb clorur càlcic. O que és normal que els formatges frescos no tinguin gaire aroma o que tenir esquerdes a dins no és bona senyal.

IMG_3263.JPG
Els trofeus de la fira a casa. Quin soparot vam fer, senyor! 🙂 | Olletadeverdures.cat

De fet, ens van fer saber que estàvem a la taula més dificil de totes, ja que incloia formatges fets de maneres força diferents i que es caracteritzen per ser molt suaus i matisats, sense grans trets que ens permetessin diferenciar-los fàcilment uns dels altres. És a dir, difícils d’avaluar. Tot i això, em va quedar molt clar que no tots els formatges frescos (es diguin mató, recuit, brull) són precisament el mateix. És més, hi ha professionals que consideren que ni tansols ho és, formatge! Tot un màster, tu!

 Vam aprendre a notar pel nas i el gust (malgrat tot!) que estàvem davant d’un de cabra o un d’ovella; i que els de vaca eren poc habituals. També, que una textura massa seca i granulosa no és un defecte, però que no és precisament un senyal de bona elaboració. Millor textures homogènies, meloses i sense gaire forats ni esquerdes. L’orgia no va ser només formatgera, gent. També ho va ser d’aprenentatge. Amb tot això al cap, hi va hvaer força consens sobre les mostres 4, 6, 8 i 10. La decisicó final va fer caure el 10 i va fer gunyar a un mató de Castell llebre, una formatgeria catalana relativament nova i amb cert prestigi entre el sector.

La veritat és que va ser uan experiència ben interessant, instructiva i, no ho negarem, golafre i saborosa. I es per això que des de ara mateix ens oferim a la gent de Pep Palau per a repetir ad aeternum com a membres del jurat. Sabem que tenen problemes per trobar gent que vulgui participar d’una feina tan feixuga, dolorosa i desagradable com aquesta. Però nosaltres farem l’eforç, repetint fins i tot a la taula del frescos sense sal. Tot sigui pels formatges artesans dels Pirineus! 😉

Salut i formatge!

Xocorrocs, el dolç dels Nanos i Gegants de Vinaròs

Tradicionalment, el dia del Corpus Christi els Nanos i Gegants de Vinaròs fan la seva primera actuació de l’any. Així començava la seva temporada i era un dia molt esperat al poble. A fi de comptes, els Nanos i Gegants són amb tota certesa una de les tradicions  més estimades i també més vives de la ciutat. Des de l’any passat, però, el Corpus Christi és el dia que comença la temporada d’un dolç (també) molt nostrat: els xocorrocs. No ho són precisament per la seva antiguetat i ni tan sols per ser molt coneguts. Ho són per les seves característiques, definitòriament vinoarossenques.

Entre la metàfora i l’onomatopeia  
El xocorroc neix de les ganes de Ca Massita – Forn de pa de fer un homenatge a la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs. I per fer-ho, ma germana i mun cunyat, amb l’ajuda de l’imprescindible cuiner Juanjo Roda, van idear un producte que recordés a la colla tan com fos possible. Per això el xocorroc és tota una metàfora i, també, una onomatopeia.

DSC_0135.JPG
Minixocorrocs, per menjar d'un mos. N'hi ha de tres mides | Olletadeverdures.cat

la forma del castanyot, unes castanyoles gegants que toquen els Nanos i Gegants en un dels seus balls més estimats. I el seu nom és l’onomatopeia del so que fa aquest instrument quan es balla aquesta dança: xoc-xorroc-xoc-xoc (aquí podeu escoltar-lo). El nom s’arrodoneix per donar idea de l’ingredient clau: estan fets de xocolata. De fet, són una galeta de xocolata. Però no pas d’una xocolata qualevol… 

Una galeta amb sabor a xocolata a la pedra
Un dels malnoms amb què es coneix als vinarossencs és el de xocolaters. No pas per res relacionat amb substàncies il·legals, sinó perquè antigament hi va haver fins a tres fàbriques de xocolata a la pedra. Una de les més conegudes era la Serret, que es va arribar a convertir-se en sinònim de xocolata a la pedra. A Vinaròs, dir “xocolata Serret” és dir “xocolata a la pedra”.

65906_1299428986144_1843011050_589380_4044925_n.jpg
Xocorrocs i castanyot. Oi que s'assemblen?! | Foto: Nanos i gegants de Vinaròs

La xocolata a la pedra és un producte tradicional de la zona mediterrània, en especial del que era podríem anomenar Països Catalans. El més famós actualment és el d’Agramunt. Però n’hi ha hagut grans productors a Tortosa o també a Sueca, per citar alguns casos. Una de les seves característiques definitòries és que al cacau se li afegeixen diferents tipus de farines per espessir-lo i donar-li consistència. A Tortosa i a Sueca, per exemple, s’afegeix farina d’arròs. En el cas de Vinaròs, el més tradicional era farina de garrofa.

Sí, colla, garrofa. Cultiu endèmic del Maestrat i, que durant anys, també s’exportava a altres parts de l’Estat i d’Europa per afegir a xocolates i allargar el cacau, tot i que no sempre la declaraven. Una de les característiques que li donen a la xocolata és que resulta un producte cruixent i terrós. Si mai n’heu menjat, ja sabeu de què parlo! Aixó fa, també, que sigui molt difícil de fondre. De fet, no es pot fondre sol si no que cal posar-lo al foc amb llet. Per això la forma més tradicional de menjar-lo era així, a la tassa.

Per recollir tot això, mun cunyat s’ho ha manegat per elaborar una galeta que fos molt cruixent i amb potent sabor a xocolata. Un truquet, i també ingredient clau per fer-la ben nostrada, és que hi posa farina de garrofa. El sabor a xocolata s’aconsegueix posant cacau en pols a la masa de la galeta i s’ha potenciat amb una crema de xocolata posada entre les dues capes de galeta que formen el xocorroc. De fet, crec que es pot dir que és una galeta de xocolata Serret. I molt bona. Ja em perdonareu que ho digui jo, però tot un encert.

Avui és Corpus Christi i avui comença la temporada de Nanos i Gegants de Vinaròs. I de xocorroc. Un pasta que busca sumar innovació i tradició. Una d’aquestes coses que a nosaltres tant ens agraden i que ens emocionen quan surten de casa nostra. Així que perdó, però algú us ho havia de contar! 🙂

Salut i Nanos!

Oli mil·lennari del Territori del Sénia

Segurament, el títol del post d’avui us haurà creat més confusió que una altra cosa. Em sembla que, fins i tot, us sento pensant en veu alta: “Oli mil·lennari? Territori del Sénia? De què parlen aquesta parella, avui? Quina cosa més rara”. Però la veritat és que avui us vaig a parlar d’això: de l’oli que es fa amb les olives d’arbres mil·lennaris en un país petit però poderòs que es comença a conèixer amb el nom de Territori del Sénia

Territori del Sénia? On para?
Comencem pel principi. O sigui, per la terra. Què és això del Territori del Sénia? Doncs són unes terres que històricament, econòmica, social, lingüística i humana han estat sempre molt unides, tot i pertànyer a tres  Comunidades Autónomas diferents: Catalunya, el País València i Aragó. Aquest territori, que fins fa quatre dies ni tansols tenia nom ( i, per tant, no existia!) està format per les comarques del sud de Catalunya, les més meridionals de l’Aragó i les del nord del País Valencià. Les que uneix més que sepera el Riu Sénia.

mapa_terres_Senia.jpg
Per a que us feu una idea: pobles integrants de la Mancomunitat | Imatge: Taula del Sénia

Tot i que mai ha estat articulat políticament, des de l’any 2004 hi ha 26 municipis d’aquest territori (14 valencians, 9 catalans i 3 aragonesos) que han constituit la Mancomunitat de la Taula del Sénia. Un ens que té per objectiu denunciar les problemàtiques comunes (ras i curt: estan abandonats per les administracions autonómiques respectives) i mirar de posar en marxa projectes que ajuden al desenvolupament econòmic, social i cultural d’aquestes viles i ciutats. És aquí quan, de sobte (oh, miracle!), les administracions s’adonen que el territori compta amb un patrimoni natural mil·lennari…

4157 oliveres mil·lenàries
Doncs sí: resulta que en aquest tros de terra hi ha la major concetració de l’Estat i una de les majors d’Europa (i per tant, del món) de les anomenades oliveres milenàries, arbres amb diversos segles de vida a les seves fulles. Estan repartides entre 18 municipis, encara de manera molt desigual: Ulldecona, al Montsià, concentra ella sola 1.234 de les 4157 que hi ha.

DSC_0620.JPG
La "Farga de l'Arión I" és una de les més grosses i espectaculars | Olletadeverdures.cat

El nom tècnic d’aquesta mena d’arbres és oliveres monumentals. S’anomenen així aquells exemplars que superen els 3’50 metres de diàmetre a una alçada d’1’30 metres. O sigui, un autèntic bitxo! Per a que us feu una idea, n’hi ha un bon grapat que superen els set metres i fins i tot una, la més grossa de totes, que supera els vuit. Aquesta amplada certifica que tenen uns quants segles de vida, encara que no s’ha pogut documentar, malgat el nom, que hi hagi arbres realment amb mil anys de vida.

Com us podeu imaginar, es tracta d’un patrimoni natural i paissatgístic de primer ordre. Però, i això ja és més increïble, tot plegat s’ha començat a posar en valor en els darrers anys. Només una dada: la catalogació d’aquests arbres no es fa fins 2009. Abans, no es tenia ni idea de les que hi havia.

DSC_0626.JPG
Els arbres momumentals s'amunteguen a Ulldecona... | Olletadeverdures.cat

De fet, aquestes oliveres es venin al millor postor per decorar rotondes o cases de potentats japonesos (aquests paios s’ho emporten tot!).  Qui tenia oliveres d’aquesta mena era, fins fa ben poc, un afortunat: s’han pagat quantitats immorals per aquests arbres. Però d’un temps cap aquí la cosa ha canviat: el turisme (per un cop!) i la gastronomia (com tot sovint) han ajudat a aturar l’expoli… I les subvencions públiques, és clar: tant la Unió Europea com l’administració central de l’Estat han posat recursos per potenciar una zona relativament empobrida per als estàndards catalanovalencians.

Un patrimoni a posar en valor
Tot va començar a canviar quan a algú se li va ocórrer  comercialitzar l’oli  com un producte gourmet i gairebé de luxe que ajudés a posar en valor els arbres. Això fa que els llauradors els vegin com una font d’ingressos importants i no com arbre vell i gros que gairebé no dóna olives. El resultat ha estat espectuacular: el 201o, 7 cooperatives de la zona comercialitzen 7 olis mil·lennaris. El segell  “Oli d’oliveres milenàries” l’identifica. Aquí els podreu veure tots. Ha estat força ben acollit al territori i poc a poc es va coneixent a fora. Aquest darrer és el repte actual: donar-lo a conèixer a fora i convertir-ho en un actiu del país.

 
 
 
No només això. S’ha fet un llibre (força difícil de trobar, tot sigue dit) en tres llengues que dóna a conèixer els arbres i la seva història. S’han marcat rutes i s’organitzen visites guiades als municipis amb major concentració. La més espectacular és la que es pot fer a l’Arion, una finca d’Ulldecona on s’en concentren 35 i on s’ha creat un museu natural. Aquí hi trobareu informació i si us voleu fer una idea de què va la cosa, no dubteu en donar-li un cop d’ull a aquest vídeo. Ben aviat, una guia situarà en el mapa els 54 restaurants que estan treballant per oferir pel cap baix un plat fet amb oli d’oliveres mil·lenàries. I aquí a sota teniu un altre vídeo on s’explica tot el projecte, amb imatges impressionants d’oliveres –doneu-li un cop d’ull, hi ha imatges realment boniques… 
 
I l’oli, què tal?
No es pot parlar d’un sol oli mil·lennari. Per raons diverses: les oliveres momumentals són de moltes varietats, encara que les més abundat són la Morruda, la Farga i la Sevillenca. La segona és la tradicional del territori, ja que va ser la primera que es va conrear, segurament ja pels romans. De tota manera, tots els arbres que han arribat fins aquí són de l’Edat Mitjana, els més antigues dels segles XII – XIII.
Per tant, dependrà de quina finca i de quina mescla de varietats tingui. Nosaltres n’hem provat quatre dels set i tots tenen una característica en comú: olis força aromàtics, fruitats però amb sabor molt matisat, poc potent. Res a veure amb altres olis de la zona d’oliveres més joves i, per descomptat, dels olis andalusos de varietats fins i tot picants. És un oli de matisos, suau, ideal per sucar amb un bon tros de pa i un polsim de sal gruixuda. O per aromatitzar unes verdures; o carns i peixos blancs poc tractats. Per menjar en cru vaja.

 

DSC_0285.JPG
"Que no nos enganyen! Que nos diguan la verdá!". El segell de garantia... | Olletadeverdures.cat
No és un oli barat: les ampolles de mig litre ronden entre els 15 i els 20 euros. El seu valor, però, no és només gastronòmic. Crec que tota la història que hi ha al darrera (la bona, però també la dolenta) són un valor afegit. Per això porten un segell que el certifica, aquest afegitó. Consumir aquest oli ajuda a mantenir fixats en el territori uns arbres que, d’altra manera, desapareixerien. A mi m’agrada pensar que tenir un ampolla d’aquest oli a casa ajuda a dignificar la feina dels soferts llauradors i mantenir viu (literalment) un signe d’identitat.Si tot això qualla, estic segur que el Territori del Sénia aconseguirà el lloc que es mereix dins del mapa gastronómic, si més no, dels Països Catalans. I si es fa la feina una mica bé, segur que algun que altre gourmet foraster, sobretot de l’Estat espanyol, vindrà a donar un cop d’ull – i algun que altre mos! Esperem que així sigui: jo estic convençut que aquesta terra, aquests arbres i aquesta gent s’ho mereixen.

 

Salut!

Màster en cassoles de fang

Fa unes setmanes, aprofitant que la meva mare rondava per Barcelona, vam anar a comprar una cassola de fang nova. Per gran pena nostra i en especial del nostre paladar (el toc del fang usat és únic), la que havia heretat  precisament de la matriarca Massita va morir a mans d’una cruel vitroceràmica que no va entendre la delicadesa d’una de les joies més preuades de la nostra cuina…

Substituir una cassola que porta 15 anys amb tu i ves a saber quants amb la familia no és fàcil. Per això vam necessitar l’ajuda de la mare i per això vam acudir a una botiga de Travessera de Gràcia on un senyor, que ja huaria d’estar jubilat però per sort no ho ha fet, regenta una botiga que fa més de 50 anys que es dedica a la cosa de les cassoles. Anàvem a buscar una cassola de fang, oi? Doncs vam sortit amb cassola i amb un títol de màster sobre la matèria…

DSC_1121.JPG
Un cuiner valencià sense una cassola de fang; o no és cuiner o no és valencià! | Olletadeverdures.cat

Que les cassoles de fang són delicades ja ho sabia. De fet, la nostra va morir perquè la vitro traïdora va assassiar-la aprofitant una petita esquerda que se li havia fet de tant usar-la. Bé, es cert que algú va posar-la a sobre de la vitro quan tot el món sap que no estan dissenyades per a tal estri diabòlic. Però això és secundari. La idea clau a retenir aquí és que són delicades, les punyeteres.

Ara bé, que eren taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan delicades no ho sabia… No se’ls pot donar copets als laterals ni enlloc. No es poden posar buides al foc. No suporten els canvis forts de temperatura. No es poden posar al foc al màxim. S’han de netejar bé abans de fer-les servir i s’ha de fer fent que bulli aigua gelada al seu interior. La veritat és que aquell senyor ens va acribillar amb dades importantíssimes per a la futura supervivència de la nostra nova joia.

escanear0001.jpg
El llibre de text del màster. No em direu que no és útil! | Olletadeverdures.cat

A punt vaig estar de treure una llibreta per apuntar o posar a gravar el mòbil, us ho juro! Però no va fer falta. Després d’un monóleg farcit de dades -i tot sigui dit, estressant de nassos- el bon home em va dir amb aquella alegria: “et poso aquest paperet amb totes les coses que t’he dit i alguna més, per a que no s’oblidi“. “Gràcies, mestre”, em va sortir. Hagués pogut afegir: “Canvii l’estratègia, jefe: doni primer el paper!!!” Però fer això  hagués resultat molt impertinent: el senyor ho feia amb carinyo i jo diria que passió per les cassoles en qüestió.

Total, que ara som màsters (del universo, je!) en això de les cassoles i a més en tenim una de supermoderna dissenyada per a vitroceràmiques (el món canvia tant, xicons…). Ja la vam netejar com il faut i ja l’hem estrenada amb un clàssic de casa: vedella amb patates. Aix, que bona és la “vella cuina familiar”…

Salut!

P.S.: Per cert, la vitroceràmica va morir a les mans del nostre lampista pocs dies després, sentenciada com estava des que havíem entrat al pis i condemnada a pena capital després d’assassinar la pobra cassola familiar. A mi, el jutge em va absoldre del càrrec de “col·laborador necessari”… 😛

Cócs i coques: tot comparant dos cosins germans…

Tot i que no ho sembla pel post que vam publicar fa uns dies, el fregao que es va muntar a Ca Massita el passat 9 d’octubre era per resoldre un dubte existencial que tenia la Xesca: saber si els cócs que es fan al Maestrat (i altres parts del país, sobretot de l’Ebre cap a vall) i les coqes que es fan a les Illes eren la mateixa cosa -o una de molt semblant. Avui, recuperant una mica aquella idea general (soterrada sota tones de festa, disbauixa i gula el dia de autos…) Xesca i un servidor us volem explicar tot el què hem après sobre això durant l’agermanament. Bé, i insistir en una idea clau: : les dues coses són brutaaaaaaaaaaaaaals!!!

Un mateix principi, però amb una diferència de base…
Que els cócs i les coques són cosines germanes sembla una obvietat si ens limitem a donar-li només un cop d’ull: una base de pasta  sobre la qual es posen productes (majoritàriament vegetals i conserves de peix) i què es couen al forn per ser menjades en saraos col·lectius. Però a partir d’aquí, també es poden notar unes quantes diferències, algunes de les quals no són pas menors…

Coc_cocarrois_Roger.jpg
Coc de tonyina vinarossenc amb cocarois de fons | Cuina amb compte

Perdoneu-nos la broma simple i fàcil: la primera diferència està a la base, a la pasta. Mentre que la del Maestrat es tendeix a fer de manera que quedi una mica esponjosa (hi posem sal i llevat de forner), la mallorquina es pretén prima i cruixent: Val més menjar-ne dos talls prims que un de gruixut. Per això pot portar llevat o no, la mallorquina. A més, la massa de la illenca porta una major proporció d’oli, cosa que la fa molt fonoseta un cop te la poses a la boca…

DSC_0482.JPG
Coques mallorquines: verdures crues i vora en cadena... | Olletadeverdures.cat

Així, mentre la pasta dels cócs vinarossencs té el seu origen en la massa del pa repastada amb un bon raig d’oli d’oliva ,  la massa de les coques recorda més aviat les galetes d’oli o pa de mariner de Mallorca. De fet, la recepta standard d’aquestes galetes salades  és la mateixa que la de la pasta de coca. Es a dir, un producte més sec i per tant més fàcil de conservar, molt pràctic per les llargues travesses pel mar.

El que es podria entendre com un matís no és, però, una qüestió menor: la pasta illenca és molt més cruixent. La diferència, sobretot a les vores, era més que evident (i divertit…). I en cada coca, els mallorquins transporten allò del pit o cuixa a “vorera o enmig”, tot són gustos i tot es despatxa.

sofregit.bmp.jpg
Sofregint la tomata per a un cóc vinarossenc | Jordi Beltran

Per cert, que la illenca és una xicca prou delicada: resulta que si no la fas amb la “farina d’es xotet” no surt igual de bona! Per això el viatge de Xesca i Xisco va donar lloc a una de les situacions més estrambòtiques i divertides del viatge: van volar amb una maleta plena de farina de Mallorca!! Us imagineu l’escena? “A ver, ustedes, donde van con tanto polvo blanco?” A haser cocas, senyor agente…” Uooooooooooooo!!! Al cuartelillo, fijo!

A les coques els van les verduretes crues…
Una altra diferència substancial entre els cócs i les coques (salats) és que els primers solen portar el mullat cuít mentre que les segones es solen cobrir de ingredients crus. Així, la majoria de les coques porten verdures tallades molt petites i sense coure prèviament. En canvi, tots els cócs salats que coneixem a Vinaròs (excepte el de sardines fresques) solen portar ingredients ja cuïts.

Farciments i mullats de tota mena de coques i cocarrois...
Festival de verdures crues per les coques mallorquines | Olletadeverdures.cat

Els casos paradigmàtics, els més coneguts, són el cóc de tomata (el preferit dels vinarossencs, amb la verdureta sofregida) i la coca de trempó, amb (també) tomàtiga, pebres i cebres (tot en cru, amanit -trempat- i tallat petit). Francament, no sabríem quina triar de les dues!!

Les coques foren  salades i als cócs tiraren cap el dolç però també poden anar a l’inrevés
Mentre que les coques mallorquines que arribaren a Ca Massita foren només salades, els cócs també varen ser uns llépols : els encanta suportar fruites de tota mena i condició. El dia de la trobada, a Ca Massita en van fer de figues i de pomes i prèssecs. És a dir, de fruita fresca del temps, que és el principi bàsic d’aquestes receptes. A més, en van fer un de comunió o de l’àvia Consuelo, amb massapà i cabell d’angel.

Les coques mallorquines més famoses són salades, però el terme coca també fa referència a altres masses, dolces o de continguts variats: la coca de patata, la coca d’albercocs, la coca bamba, la coca de quarto… podríem dir que el concepte coca es refereix a una massa de farina pastada que pot anar tota sola, com el cas de la coca de patata o la de quarto, o servir de base per suportar el pes d’altres elements dolços o salats (albercocs i fruita en general, talls de sobrassada, crema, confitures, verdures…). També poden contenir ingredients al seu interior com si fossin una empanada de les gallegues, en aquest cas serien coques tapades.

En aquest viatge només ens visitaren la de trempó, la de pebres (pimentons) i la verdures amb arengada. En aquest punt, una diferència clara entre unes i altres és que les illenques empren més tipus de vegetals: no es coneix cap coca valenciana que porte espinacs o bledes o estigue només fetes de pebrot/pebres/pimentons. També pot sorprendre que sobre una coca dolça com la de patata s’hi puguin posar coses salades com ara la sobrassada o talls de xulla (cansalada).

Fent_coc_poma.jpg
Fent el cóc de poma, el més apreciat pels vinarossencs | Olletadeverdures.cat

Certament, estem davant d’unes cosines germanes que es porten molt bé, perquè es pot muntar un àpat espectacular combinant-les les dos. Són semblants, ara no ens posarem estupendos! Però també es veritat que hi ha prou diferències com per a notar quan n’estàs menjant una o t’estàs fotent l’altre… Ara només falta ampliar la comparativa per veure’ls junts amb les coques de recapte lleidantanes i la imperialista pizza italiana, dos altres membres de la familia… Algú se li acut un cosí més?

Salut!

Massitet i Xesca