Un sopar amb estrella a Les Moles

Crec que no exagero si dic que mai abans ens havia fet tanta il·lusió anar a sopar a un restaurant amb estrella Michelín. Era, a més, una situació una mica estranya, perquè des del nostre punt de vista l’estrella ja la tenia les tres o quatre vegades que hi havíem anat abans. Però hi havia un petit problema, un estrany entrebanc: els paios de la guia encara no se n’havien assabentat, que Les Moles es mereixia una estrella des de feia molt de temps. Per tant, que li donéssin l’any 2013 no va ser novetat: per a molts, només es feia una acte de justicia.

Per això també molts, com nosaltres, es morien de ganes d’anar a fer un sopar amb estrella (oficial) a Les Moles. De fet, més que un sopar va ser una festa de celebració amb uns amics que tenen un restaurant. I mai tan ben dit: vaig tenir la punyetera sort que els nostre amic, el mestre Juanjo Roda, s’assegués al meu costat tota la nit. Amb paternitat compartida amb el xef autodidacta Jeroni Castell de molts dels plats del restaurant, tenir-lo al costat va ser tot un plaer: explicació del plat, del procés de creació, dels perquès que tant m’agraden. I no de qualsevol menú, sinó del que els va valer el reconeixement dels senyors dels neumàtics el novembre passat. Un luxe que es va arrodonir amb una sobretaula de més de dues hores amb Jeroni assegut a l’altre costat. Brutal.

IMG_1578.JPG
Si vas a sopar a un lloc i et treuen aquest pa amb tomàquet i pernil; ja saps d'entrada quin pa s'hi dóna... 😉 | Olletadeverdures.cat

El sopar, el menjar, va ser com sempre un plaer. Creativitat i respecte extrem pel producte; tradició renovada i estima pel territori. Les Moles fa una cuina de les Terres de l’Ebre passada pel sedàs de les tècniques i els gustos contemporanis. Cuida molt les coccions i les presentacions. Agafa el context cultural del Montsià i Ulldecona per jugar amb ell i provocar al mateix temps evocacions de temps passats i entusiasme per una capacitat d’innovació que roman intacta.

IMG_1591.JPG
Una de les gunyadores de la nit, la cansalada. Ei, justificaria la visita ella sola... | Olletadeverdures.cat

Tot això ja us ho hem dit  altres cops i no som originals. Però, encara que sembli mentida, ells sí que ho són: partint d’una modesta escrita (orientals: rajada), peix de pobres i de suquet de barca, fan un plat capaç d’emocionar tot un senyor crític de la guia Michelín. El primer revisor que va anar la va demanar després de fer diverses preguntes a Carme, la cap de sala. El segon ja va anar de cara a barraca i  la va encarregar motu propio. A Les Moles diuen que l’escrita és un plat que val una estrella Michelin. I nosaltres en donem fe: cremós, melós, cruixent i gustós, és un plat que recordaries independentment del que digués un homenot d’aquests. Oh!

IMG_1584.JPG
La sardina, amb l'ou platejat per jugar amb el color del peix. Un atreviment que cal tastar, de veres! | Olletadeverdures.cat

L’escrita es va endur el protagonisme tant al paladar com a la conversa per raons òbvies. Però la resta no va quedar curt. El que va ser un autèntic festival van ser els entrants del menú, que versionaven un esmorzar de forquilla de llaurador del terreno. Pa amb oli i sal, pa amb tomàquet i pernil, sardines de casco amb ou, calamars a la romana amb maionesa de la seva tinta i cansalada amb all i oli, carxofes i carbó. Tot, servit sobre un mantell individual que emulava un paper de diaris com el que la gent del camp empraven per embolicar el menjar i endrapar-lo quan estaven al mig dels garrofers, els ametllers o les oliveres.

IMG_1606.JPG
Un plat que val una estrella Michelin. I justifica un viatge a Ulldecona. Gran. | Olletadeverdures.cat

Els entrants, les petites tapes amb que obren els menus, són una cosa que tenen dominada i que, crec, s’està convertint en una marca de la casa.: ja van impactar amb el menú que començava amb café, copa i puro; i encara no han  baixat el llistó. Juraria que a taula va guanyar per golejada la cansalada. Però la sardina era literalment espectacular: era un gelat -vull ser honest-gairebé inmenjable de tan potent que era el seu gust a sardina de casco. Però quan el barrejaves amb el rovell d’ou que l’acompanyava feia una barreja fantàstica. Plat complicat, dur, que diversa gent a la taula no es va poder acabar. Nosaltres, en canvi, vam recollir tots els sobrers. Jeroni, un túper de dos litres, per favor! 😛

IMG_1614.JPG
Les Moles és això. Ras i curt. | Olletadeverdures.cat

Com sempre hem fet en aquesta mena de posts, destacarem els tres plats que més ens han agradat, però no atabalar-vos amb tots que van sortir, que mantenen un nivell general molt alt amb punts de brillantor evident. El tercer aquest cop (i de nou) és un postre: “El nostre vi, la nostra vinya”. Us transcric l’explicació que en surt al menú: “El vi Les Moles criança posat al plat, amb pinzellades de cacau pur, cirera licorsa, balsàmic fresc, tocs torrats i regalèsia roja”. Ara mireu la foto: això és Les Moles. El terreny (aquest cop un vi de la Terra Alta) posat al plat (a l’ampolla!!!!!) amb una tècnica refinada i un toc artístic remarcable. Bravo.

No us enganyarem: aquest post no és gens neutral. És, de fet, més subjectiu que de costum. Ens estimem a Jeroni, a Carme i a Juanjo. Admirem el seu atrevit projecte al mig del no-res gastronòmic que és aquell tros de país. I gaudim moltíssim del seu menjar i la seva manera d’entendre’l. Per això dediquem aquest post a celebrar la seva estrella i a desitjar-los tots els èxits del món en aquesta nova etapa de molta feina i, també, molta pressió que ara heu encetat. Endavant les atxes, xe!

Salut!

 

Anuncis

Esmorzar de forquilla a Ca l’Esteve, o crònica d’un pelegrinatge

El primer diumenge de cada mes, un grup de gent es desplaça en peregrinació a un petit racó de Catalunya, mig amagat a raser de la serralada que separa el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. És una colla petita -poques vegades supera la dotzena- i no sempre està formada pels mateixos -encara que n’hi ha un grapat que repeteix mes rera més. Alguns són amics, molts són coneguts i d’altres es veuen per primer cop en aquesta mena de lloc de culte.

Com ja heu endevinat, no us estic parlant de religió. O pot ser sí, però no en tot cas en una que creu en deus, sants i verges. És més aviat una religió  laica, que adora la bona taula i la bona conversa, ben farcida de riures escandalosos. Una congregació oberta i flexible, dinàmica, que deu obediència al bon cuiner. A la bona vianda, el bon beure i el bon viure. Que rendeix culte a la gastronomia, vaja.

IMG_1539.JPG
Migas de pastor versionades: sense raïm i amb cansalada! O_o | Olletadeverdures.cat

El lloc de peregrinatge és el Restaurant Ca l’Esteve de Castellbisbal. I el cuiner al qual devem obediència és el mestre Xesco Bueno. Literalment, aixó de mestre . Ell no us ho dirà, però no ho negarà si li pregunteu: va ser molts anys professor a la Hofmann i ell era cap de cuina del restaurant quan van aconseguir l’estrella Michelin per primer cop. Només cal que aneu a sopar amb ell a algun restaurant de Barcelona: estrany serà que no surti algú de la cuina a saludar amb alegria el seu antic professor.

El lloc sempre és el mateix, però el motiu del peregrinatge canvia mes a mes: en una mena d’esmorzars temàtics, el gastrosacerdot oficia rites diferents que fan que cada cop es mostri respecte a un producte, una tècnica o una tradició culinària. Religió de temporada, baja. Sant Quilòmetre Zero: el gruix del producte que endrapem, la santa hòstia de la nostra religió, surt de l’explotació agrària que envolta el restaurant. La botifarra (que fan a la masia del costat) o les mongetes del ganxet (de la casa) són per plorar d’emoció i plaer. La retrobada amb els sabors (mig) perduts.

IMG_1546.JPG
Frit mallorquí "amb els menuts que hi hagi". Brutal. BRU-TAL. | Olletadeverdures.cat

Aquest mes de desembre, l’excusa per agafar el cotxe de bon matí i pujar a Ca l’Esteve era un plat de migas. Plat tòtem, d’aquells que es van deixar de fer a les cases perquè eren plats de pobre, de quan es passava gana. I quan les coses van començar a anar una mica millor a partir dels seixanta, es va deixar de fet. Plat mitificat pels qui som d’una altra tradició culinària però li reconeixem força. Plat tan senzill de fer com difícil de reproduir a les cases del segle XXI, on sempre anem de pressa i es percep complicadíssim aixó de deixar assecar un tros de pa.

Però ja ho he dit bé: les migas eren una excusa. Després hi entrava un plat de frit mallorquí, unes falses clotxes farcides de pringà i un tall de braç de trufa. Tot amb el toc del xef, que ja es feixa veure en el falses que qualifica a les clotxes. Xesco no és un cuiner de rite tradicional, encara que el domina. És un cuiner amb idees i dèries pròpies, que posa al plat per donar-li un toc personal. De cuina creativa, en fi. Però això sí, amb respecte escrupulós pel producte. Ja sabeu, aquests sacerdots heterodoxos que, partint de la tradició més pura, afegeixien la seva mà per donar lloc a versions modernitzades de religions que corren el risc de fer tuf de ranci. I no precisament del vi.

IMG_1548.JPG
Miniclotxes de pringà. Marededéusenyor. | Olletadeverdures.car

Ja veieu on anem de peregrinatge, el primer diumenge de cada mes. A un restaurant que fa tres generacions que porta la mateixa familia. Que alimentava traginers que anaven de Terrassa a Martorell i paraven a fer un esmorzar de forquilla. Com ara ho fan esforçats ciclistes i irreductibles caçadors, i una colla d’afeccionats a cuina que mengen, beuen, xalen… i aprenen. El sacerdot Bueno no es guarda els misteris a la sagristia: explica, descriu, raona. És un home llegit i no li importa gens compartir les lectures. Tot, per 13 euros per cap inclòs el vi (elaborat i embotellat a la casa) i el cafetó.

IMG_1556.JPG
Un tall de braç lleugerat, en la línia de la resta... hohoho | Olletadeverdures.cat

Ja us he dit que els qui fem el peregrinatge sóm una mena de congregació. Però és una congregació oberta i flexible, com també ja us he dit. Res a veure, doncs, amb una secta tancada i hermètica on només els iluminati, els iniciats, els coneixedors, estan cridats a participar. De fet, la convocatòria sempre comença amb un tuit de @gastromimix mig críptic mig evident (si no, no seríem una congregació: hi ha d’haver una mica de misteri!), on Xesco etiqueta un seguit de gent i diu de què anirà l’esmorzar. Paraula clau per començar a salivar i no poder dir que no. Paraula no cridada però tampoc amagada. Només heu de parar bé l’orella digital… o haver llegit aquest post. 😉

Ens veiem al gener? Toquen calçots el dia 12… 

Salut!

 

 

Praga cervecera: un suggeriment i dues recomenacions

Praga és una de les ciutats d’Europa i del món que més turistes rep. Ho vam poder comprovar en persona, quan hi vam estar uns dies a principis de juliol. Tot i anar-hi entre setmana i no precisament en el moment més fort de la temporada alta, la ciutat bullia de gent. En alguns punts i en algunes estones, fins i tot ramblejava una mica, ja m’enteneu… 🙂

Sense cap mena de dubte, el principal atractiu de la ciutat són els seus urbanisme i arquitectura, d’orgien medieval i amb eixe toc centreeuropeu que el fa tan atractiva a ulls meditarranis (si no en coneixeu res, aquí trobareu fotos guapes, guapes…). Ara bé, si paraves una mica l’orella i miraves una mica què feia la gent, t’adonaves ràpidament que un altre atractiu de la ciutat és la cervesa. No debades, Praga i tota Txèquia han estat una de les capitals històriques de la cervesa en aquest tros de nom anomenat Europa. Òbivament, nosaltes ens vam esforçar a conèixer també aquesta faceta de la ciutat… 😛

Un suggeriment: poca ampolla i molta tankova
Com us podeu imaginar, en una ciutat amb història però també farcida de turistes et pots trobar de tot, també en cervesa. Des de aquelles gerres de litre caríssimes servides en una terrassa del centre on veus com la cervesa es va calentant ràpidament ; fins a cerveses selectes què has de saber on anar a buscar perquè només la fan a un lloc.

IMG_0477.JPG
Havíem vingut a beure cervesa, no? Doncs això... | Olletadeverdures.cat

Ja ens perdonareu la pedanteria, si és que ho és, però anar a Praga a beure qualsevol cervesa txeca és una mica una tonteria. Especialment si opteu per les que també són fàcils de trobar aquí, com la Pilsner Urquell (per cert, única del món que es pot dir legalment pilsen), la Budveiser Budvar o la més recent per Catalunya, l’Staropramer. Parlant en plata: creuar mitja Europa per beure la mateixa cercesa que et pots trobar al súper de sota de casa és una mica fail

Com diu un argentí afincat a Praga i que respon al nick de filòsof cervecer, a Praga hi ha desenes de coses a tastar. I tot i que ell mateix reconeix que la cervesa en ampolla de les prinicipals marques que podem trobar a Catalunya no és exactament al mateixa que trobes a Praga (la de Txèquia és millor), el que s’ha de beure d’aquestes birres més industrials és la versió servida en tankova.

Tankova (o tankove, ho he vist escrit de les dues maneres) són uns depòsits força grans on es guarda una cervesa amb menys gas i que es conserva més fresca i en millors condicions. Una cervesa, a més, que és millor que l’embotellada. No en tenen a tots els llocs, i els que en tenen ho anuncien amb claredat: és un reclam de qualitat. No n’entenem tant, de cervesa, però sí que vam saber veure que eren birres més gustoses, amb més cos i una escuma densa i cremosa ben bona.

IMG_0467.JPG
Una tankova de Pilsner Urquell "a la vista" | Olletadeverdures.cat

Una de les que més ens va agradar en tankova és la Budvar svetly lezak tankova. Efectivament, és una birra feta per una de les grans marques del país però sense pasteuritzar i servida des de tankova. Buf! Jo me n’hauria begut tranquil·lament tres o quatre de mig litre seguides. Bé, tres ja… 😉

No ho dubteu, busqueu un local amb tankova. Nosaltres en vam trobar un de força tranquil i modernillo que es diu Lokal a tocar del Pont de Carles, a la banda de Mala Strana, el barri on està el castell de Praga. Si creueu el pont a ple sol en aquesta direcció, us podem garantir que us anirà força bé tenir aquesta recomenació… heheheh. Per cert, també hi vam menjar força correctament.

Dues recomenacions: U Medvidku i Klasterní Pivovar
Fet el suggeriment sobre provar cerveses (industrials) servides en Tankova, ara un parell de recomenacions d’on trobar bones cerveses artesanes. La fama de ciutat cervesera, Praga se la va guanyar des del segle XII per la gran quantitat de locals (bars, tarvernes, hostatges) que es feien la seva pròpia cervesa. Ara no en queden ni una ínfima part dels que va arribar a tenir, però encara n’hi ha uns quants i val la pena visitar-los: podreu beure bona cervesa i podreu veure on la fan…

IMG_0517.JPG
U Medvidku: al més pur estil taverna txeca | Olletadeverdures.cat

Per no emportar-te disgustos, és molt millor anar guiat i nosaltres vam fer cas a Roger i ens vam comprar aquesta guia, elaborada pel filosof cervecer, que val cinc euros en format e-book. Seguint-la vam fer cap als dos locals que ara us recomenem i ens va estalviar entrar a diversos garitos que tracten de manera diferent als pragatins i als forasters. Ja vieue: no només a Barcelona estem farts de (certs) visitants…

U Medvidku és una de les poques cerveceres històriques que queden a la ciutat. Té una història ben peculiar i fa unes cerveses ben bones. A més de ser artesanes, les tenen en tankova, amb la qual cosa la festa és completa. També es menja molt bé. És un restaurant de cuina tradicional molt respectat pels locals, la qual cosa sempre és un bon senyal. Si sóu un mínim de dos, no dubteu en demanar el garró de porc fumat al forn. Fa un pam de llarg per un pam d’ample (mireu la foto!) i es desfà a la boca. Brutal!

Aquí obligatori provar l’Oldgott, feta per ells i macerada en barriques de fusta. Ull, perquè només la podreu beure (i comprar) aquí. Cremosa, densa, gustosa. Oh!

IMG_0524.JPG
Una darrera de l'altra, tant en ampolla com de tankova | Olletadeverdures.cat

Si la primera recomenació que us hem fet és al centre de la ciutat, la segona està una mica apartat però dins d’un lloc que es sol visitar: el Monestir d’Strahov. Just a l’entrada hi ha el Klasterní Pivovar, que precisament ocupa l’antic lloc de la cerverseria del convent. Tenen mitja dotzena de cerveses fetes totes per ells, de les quals almenys una és  de temporada (estiu, hivern, Nadal…).

A la carta expliquen perfectament de què va cada tipus. Nosaltres ens vam organtizar per provar-ne fins a quatre i estaven totes bones. Son totes particulars, ja que la majoria són IPA, un tipus de cervesa gens habitual a Txèquia i que aquí es va fer per primer cop. També és un bon lloc per dinar cuina tradicional del país. O sigui, molta carn, poca verdura i gens de peix. Si podeu beure/menjar a la terrassa, el combo és perfecte.

IMG_0446.JPG
Porc arrebossat i amanida de patata: plat nacional! | Olletadeverdures.cat

I un comentari final: no patiu excessivament pels preus. Tot i ser ja una ciutat força turistificada; i que les cerveses que us proposem són -per dir-ho d’alguna manera- de gamma alta, són més barates que una Estrella Damm mal servida en un garito de mala mort a Barcelona. Segur que m’explico…

Praga és un lloc ben bonic per passejar i també per gaudir de bones cerveses si anem amb una mica de compte i no ens deixem entabenar com a guiris per la Rambla. Val la pena rebuscar una mica (no gaire, són fàcils de trobar) i provar cosetes que dificilment trobareu al nostre tros de planeta. Ja sabeu: a demanar cerveceta i…

Na Zdraví!

Un cap de setmana a Els Casals

El número 13 és una xifra important, per  un servidor de vostès. El fet d’haver nascut un dia 13 hi té molt a vore. De la mateixa manera que el fet d’haver estat molt supersticiós de jovenet (per sort, amb l’edat, algunes coses es matisen) ha estat determinant per atorgar a aital guarisme un valor molt determinat: és el meu número de la sort. Com comprendreu, no es pot nàixer un dia 13, ser supersticiós i no fer res al respecte! Literalment, no es pot viure en aquestes condicions!
.
Tot això us ho explico perquè enguany ha fet tretze anys que servidor i sestem junts. Una fita important, doncs, que calia celebrar a l’alçada. I com molts de vosaltres ja sabeu, des de 2005 la nostra celebració d’aniversari és anar a sopar a un restaurant amb estrella Michelin. Una manera com una altra de donar solemnitat a una data que ens agrada conmemorar.
.

Enguany, però, la cosa tenia complicacions. Veureu perquè. A més de supersticiós, de tant en tant sóc un clàssic de Cal Déu. Així que vaig decidir celebrar els clàssics 10 anys junts portant Kissumenja a sopar al Celler de Cal Roca. Clar, després d’haver sopat al millor restaurant del món i a sobre amb tres estrelles Michelin, superar el nivell per a celebrar els importantíssims 13 anys era impossible. De fet, era impossible igualar-lo, partint de la base que no volía repetir…

La cosa la vaig resoldre, vist ara amb perspectiva, amb forçs d’encert: en comptes de regalar-li només un sopar estrellat, li regalaria un cap de setmana de relax en un hotel amb restaurant amb Michelin. Sóc bo, eh??!!! 😛 La idea, de fet, va ser molt fàcil tenir-la: teníem MOLTES ganes d’anar a un lloc que teníem des de feia MASSA temps a la llista de pendents. Així és com vam anar a passar un cap de setmana a Els Casals, a Sagàs.

IMG_8582.JPG
Aixó tan bucòlic és Els Casals amb les seves vaques. Fantàstic | Olletadeverdures.cat

No us explicaré en aquest post tota la fisolofia agràrio-gastro-turística que hi ha al darrera d’aquest projecte familiar. No perquè no em sembli interessant, que sí i molt. Però hi ha gent que ho explicat abans que nosaltres i ho ha fet molt bé: la Mar, per exemple. Això ens permet centrar-nos en l’experiència d’haver passat un dia i mig als dominis (mai tan ben dit!) de la família Rovira.

El lloc  és sensacional si busques calma i tranquilitat: al bell mig d’una zona agrícola poc poblada, l’hotel està envoltat de camps de cereals on només és sent el soroll -entre bucòlic i literalment pastoril- de les vaques mugint. Vaques, per cert, de les quals després et podràs arrear un bon entrecot a la brasa! Per una parella de professors urbanites barcelonautes estressats pel final de curs com nosaltres, passar un cap de setmana de finals de maig allà va ser literalment la glòria…

DSC_0405.JPG
Aquesta sobrassada justifica ella sola una visita a Els Casals | Olletadeverdures.cat

L’hotel és confortable, amb habitacions grans, modernes i funcionals. No us espereu la típica habitació d’hotel rural que intenta reproduir amb més o menys èxit els espais d’una masia catalana del segle XIX. No va per aquí, la cosa. I de fet, les habitacions són el reflex de com és l’edifici: restaurat i molt ben conservat, però amb tocs de disseny i totes les comoditats que et pots esperar al segle XXI.

Sembla que l’edifici sigui, al seu torn, una mena de metàfora  de la cuina que s’hi fa sota comandament d’Oriol Rovira. El germà cuiner elabora uns plats que respecten l’entorn i la tradició catalana, però els hi posa mà sense por de modernitzar-los i ajustar-los als cànons de l’alta cuina actual: coccions justes, sabors nets, cura de l’estètica però sense espectaculartizar.

DSC_0412.JPG
En menjaria cada dia, d'amanides com aquesta... 😉 | Olletadeverdures.cat

Tot plegat parteix d’un producte de la terra i en molts casos de la mateixa explotació. “La primera escalora de l’hort”, “uns pesols cullits aquest matí” o “un entrecot de vaques de la casa” són oracions molt fàcils d’escoltar al menjador d’Els Casals, un espai contemporani, acollidor i oh, gràcies! ben il·luminat.

I què vam endrapar? Doncs coses bones, bones! Per al sopar de gala ens vam deixar aconsellar per David, el jove cap de sala de la casa. Franc, obert i comunicatiu, ens va recomenar per sopar el menú degustació curt. Només li vam demanar un petit canvi. El paté casolà que ens proposava d’entrant, canviar-lo per un producte de Cal Rovira que és fetitxe per nosaltres, especialment per Kissumenja. La sobrassada de Cal Rovira mereix per ella mateix una visita a aquest temple de la gastronomia. Abans, però, una cotna de porc fregida amb un toc de llimona que era molt cruixent i, sorpresa, molt fresca!

A partir d’aquí va venir un menú que manté un nivell general elevat amb alguns punts especialment reeixits. Molt bé l’amanida d’escarola de l’hort amb foie micuit, all cremat, codonyat i tòfona d’estiu. Jo me n’hauria menjat una altra sense patir gens… 🙂

DSC_0415.JPG
Si hagués de triar entre pèsols i botifarra, tindria problemes... | Olletadeverdures.cat

Sensacionals els primers pesols de la temporada amb una botifarra negra de la casa que mereixia aixecar-se i fer-li l’ola. La botifarra li planta cara a la sobrassada, que ja veieu que adorem. Sensacional, de veres! Bé el turbot carregat de tòfona d’estiu i unes favetes escandalosament bones. Ja veieu: plats directes, de coccions curtes i elaboracions per separat que s’ajuten al plat. Equilibri, frescor, molt bé.

Comentari a banda mereix el mig quilo de carn en forma de xulla de vaca que ens van posar a la taula per tancar la part salada de l’àpat. A banda de la proximitat del producte, era una carn tendríssima i molt gustosa. Sens dubte, ben madurada abans de coure-la i presentar-la acompanyada d’unes patates i uns piquillos al forn que eren, literalment, mantega. Ens va saber greu no acabar-nos una peça de carn que es mereixia ser menjada sencera.

DSC_0431.JPG
Un festival de carn. Molt millor del que ja sembla | Olletadeverdures.cat

De postre, el flam de la casa amb gelats de vaïnilla i de tel de llet va ser un tancament suau i gens feixuc per un sopar digne se ser recordat amb carinyo. Menys mal que el postre era lleuger, perquè després del tros d’animal que ens vam menjar, no haguéssim pogut amb res menys passador.

Per al dinar de diumenge vam tirar del menú del restaurant, que Roger ja ens havia dit que estava molt bé. Unes croquetes potents i meloses de pollastre. Grans. Res a envejar-li la brandada de bacallà que també vam demanar de primer. L’arròs de conill era descomunal, un dels millors a la cassola que he menjat mai. I us ho diu un valencià!

Estimats, la veritat és que és un lloc fantàstic per descansar i gaudir de la bona cuina. Si  voleu, a més, podeu fer una visita guiada amb la part de la familia que s’encarrega de les granges i dels camps. Veureu també on i com fan els embotits que, per cert, haureu pogut provar a l’esmorzar. Bufet lliure d’embotits. Ole!

Xiquetes i xiquetes, una molt bona opció si voleu gaudir d’una estona de molt bona vida... 😉

Salut!

P.S.: Si voleu fer una aproximació als productes de la familia Rovira i Els Casals, ho teniu molt fàcil anant al Pla de Palau de Barcelona i feu un entrepanet al Sagàs pagesos i cuiners. Xalareu cosa fina i no us cal pujar al Berguerdà! 😉

Locro, el plat nacional argentí

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg
Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

La Calèndula 4×2

No fa gaires dies vam fer un sopar de nenes. Estic segura que ara moltes lectores han fet un somriure perquè saben de què parlo. Deixem els homes a casa, anem a sopar, a prendre alguna cosa i a ballaaaaaaaaaaar. Sí a ballar, cosa que no puc fer amb Massitet, què hi farem! 😉

Doncs aquesta vegada les nenes vam aprofitar un dels 2×1 que ofereix la revista Cuina. La Lídia (hola, Lídia!) en tenia un i jo un altre, així que vam anar les quatre a tastar el Menú de l’Arròs al restaurant La Calèndula de Girona. 

A mi em va agradar molt l’experiència, des dels pètals arrebossats amb tempura fins al sorbet d’herbes aromàtiques. Potser hi ha una mica massa de flor i herba a tot arreu, es podria pensar, però és clar, aleshores no hi vinguis, que ja se sap què vas a menjar, oi?

Aquest és el menú que vam fer:

Amanida d’herbes, flors i fruits silvestres amb gelat de formatge blau. Aquesta era la primera vegada que menjava flors i potser al principi de veure el plat vaig tenir una mica de mania, que ràpidament se’m va passar en tastar-ho perquè és realment bo.

Arròs de pals a la cassola amb sípia, costelló i fulles de fonoll marí. Bé és conegut pels nostres lectors que no sóc gaire d’arrossos. Doncs mireu, si quan hi torni a anar hi ha aquest plat el tornaré a demanar. L’arròs estava al punt perfecte de cocció (per a mi, és clar) i el fonoll li donava un sentit fresc deliciós.

Sorbet d’herbes aromàtiques. Això era herba pura i dura! Potser sí que vaig trobar que al final me n’havia cansat de tanta frescor i amb menys quantitat n’hagués tingut prou, però tot i així no vaig deixar res al plat.

Vam trigar força en sopar perquè els havia fallat algú de la cuina però agraeixo que ens donessin l’explicació del per què i ens demanessin perdó. Finalment ens van convidar als tallats pel temps que vam esperar. Si voleu, és una tonteria, però a mi m’agraden aquests detalls. A banda de que vaig sopar molt bé, són detalls que fan que hi vulgui tornar.

Chila: cuina d’autor porteña

A Buenos Aires no hi ha restaurants amb estrella Michelin. No és que no hi hagi restaurants de nivell suficient, sinó que l’explicació és més bàsica: la famosa guia vermella no té una edició sobre l’Argentina. Per tant, no és cosa de la cuina que es fa al país de la Pampa, sinó que els de la Michelin han decidit que no li dediquen un dels seus llibrets.

Això ho vam descobrir, com un podeu imaginar, buscant un restaurant amb el famós estel per anar a sopar-hi un dia. Com ja sabeu, servidors de vostès celebrem el nostre aniversari anant a sopar a un restaurant d’aquest nivell cada 27 de maig. Enguany, però, com que ja sabíem que passaríem uns mesos a l’Argentina vam decidir que endarreririem el sopar i el faríem allà. I com que la ignorància és atrevida i l’eurocentrisme encara més, un cop aquí ens vam trobar que no hi havia guia per seguir…

Però ja us hem dit que la cosa no té res a veure amb el nivell de la cuina porteña. I seguint indicacions de bons gourmands locals (Déu els cria i ells s’ajunten…), vam començar a buscar per la Guia Oleo -considerada per molts la més fiable de la ciutat. Que si Tomo I, que si Aramburu, que si Le Bourgogne… Després de mirar força, el que més ens va agradar i encaixava amb el què volíem va ser el Chila.

Què buscàvem? Doncs el tipus de cuina creativa que ens agrada trobar en aquest nivell de restaurants: basada en productes i receptes de la terra, però passada pel sedàs de tècniques una mica més modernes i/o amb combinacions innovadores que juguen amb la tradició per fer-la més divertida i amb capacitat de sorprendre. I tot plegat, en un ambient sense excés de formalismes però amb aquell servei professional que tots sabem valorar. I tot àixò és el que oferia Chila a priori.

IMG_6926.JPG
Raviol, el plat que més ens va agradar | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menú Degustación Clásico, precisament perquè ens oferia aquesta combinació de clasisime i innovació. I el vam demanar maridat per a poder conèixer, de passada, els vins argentins que tant de protagonisme han adquirit en el món de l’enologia junt a d’altres dels anomenats del Nou Món. L’experiència va ser ben gratificant.

L’oferta del menú eren uns entreteniments seguidt de cinc entrades salades i una de dolça, acabant amb un cafè amb petits fours. El nivell general va estar molt bé, tant per la qualitat del producte com pels punts de coccions i les temperatures. Ens van agradar, especialment, dues coses.

La primera, un fantàstic “Raviol de maiz y comino, crema de anco, espinacas y caldo de maiz tostado“, exemple perfecte del què anàvem a buscar: el ravioli de la influència italiana amb dos ingredients ben tradicionals a l’Argentina: anco (carabassa) i panís. Boníssims els contrastos de dolços, salats, cruixents, melosos i el toc torrat del panís, com de quicos dolcens. Brutal.

IMG_6931.JPG
El cub de xai amb un acompanyament sensacional | Olletadeverdures.cat

La segona cosa, els tocs de la carn. El “Cabrito de Malargue, mini ñoquis de queso de cabra y repollitos” es desfeia a la boca, melós a més no poder. L’acompanyament maridava estupendament i ajudava a netejar la untuositat de la carn. El “Châteaubriant (lomo), risotto de quinoa y queso Sbrinz, tocino, puré de portobelos y chaucha de estación“. Una carn tendra i gustosa amb un acompanyament que ens va sorprende -el rissotto era fantástic.

No van estar gens malament els postres -així, en plural. Perquè al final vam triar  una degustació de diferents postres. Molt bo el “Cítricos: crema fría, carpaccio, maracuyá y helado de lima y romero”, perfecte per netejar la boca després de la carn. Addictiu i sorprenent el “Crocante de algarroba, crema y helado de maní, cremoso de banana y gelee de ron”. Ja veieu: ingredients humils junts amb d’altres més sofisticats presentats de formes contemporànies.

IMG_6937.JPG
Festival de postres per compartir | Olletadeverdures.cat

Tot plegat ho vam maridar amb vins Sant Felicien, la gamma de monovarietals de les Bodegues Catena Zapata -de les més conegudes d’Argentina arreu el món. Vam veure el Chardonnay en Roble, el Malbec i el Semillon dolç de collita tardana. Tots força correctes i van fer la funció que havien de complir acompanyant els plats.

Aquest apat ens va costar, al canvi del moment, uns 90 euros per persona. No ens va semblar gens car, venint de Barcelona. En un càlcul així a ull, un menú com el que hem fet i a sobre maridat no baixaria dels 120euros ara que han baixat una mica. Per tant, estem parlant d’un diferencial de preu que pot rondar el 30%. Una bona oportunitat, descomptat el viatge fins a Buenos Aires! 😉

Deien alguns comentaris en blocs i la guia Oleo que, si mai la Guia Michelin es decideix a fer una guia de Buenos Aires, Chila seria el primer en rebre-la. No ho sabem perquè no coneixem tots els candidats. Però per la nostra experiència, aquest restaurant té molt poc a envejar d’alguns estrellats catalans on hem estat.

Salut!