Un cap de setmana a Els Casals

El número 13 és una xifra important, per  un servidor de vostès. El fet d’haver nascut un dia 13 hi té molt a vore. De la mateixa manera que el fet d’haver estat molt supersticiós de jovenet (per sort, amb l’edat, algunes coses es matisen) ha estat determinant per atorgar a aital guarisme un valor molt determinat: és el meu número de la sort. Com comprendreu, no es pot nàixer un dia 13, ser supersticiós i no fer res al respecte! Literalment, no es pot viure en aquestes condicions!
.
Tot això us ho explico perquè enguany ha fet tretze anys que servidor i sestem junts. Una fita important, doncs, que calia celebrar a l’alçada. I com molts de vosaltres ja sabeu, des de 2005 la nostra celebració d’aniversari és anar a sopar a un restaurant amb estrella Michelin. Una manera com una altra de donar solemnitat a una data que ens agrada conmemorar.
.

Enguany, però, la cosa tenia complicacions. Veureu perquè. A més de supersticiós, de tant en tant sóc un clàssic de Cal Déu. Així que vaig decidir celebrar els clàssics 10 anys junts portant Kissumenja a sopar al Celler de Cal Roca. Clar, després d’haver sopat al millor restaurant del món i a sobre amb tres estrelles Michelin, superar el nivell per a celebrar els importantíssims 13 anys era impossible. De fet, era impossible igualar-lo, partint de la base que no volía repetir…

La cosa la vaig resoldre, vist ara amb perspectiva, amb forçs d’encert: en comptes de regalar-li només un sopar estrellat, li regalaria un cap de setmana de relax en un hotel amb restaurant amb Michelin. Sóc bo, eh??!!! 😛 La idea, de fet, va ser molt fàcil tenir-la: teníem MOLTES ganes d’anar a un lloc que teníem des de feia MASSA temps a la llista de pendents. Així és com vam anar a passar un cap de setmana a Els Casals, a Sagàs.

IMG_8582.JPG
Aixó tan bucòlic és Els Casals amb les seves vaques. Fantàstic | Olletadeverdures.cat

No us explicaré en aquest post tota la fisolofia agràrio-gastro-turística que hi ha al darrera d’aquest projecte familiar. No perquè no em sembli interessant, que sí i molt. Però hi ha gent que ho explicat abans que nosaltres i ho ha fet molt bé: la Mar, per exemple. Això ens permet centrar-nos en l’experiència d’haver passat un dia i mig als dominis (mai tan ben dit!) de la família Rovira.

El lloc  és sensacional si busques calma i tranquilitat: al bell mig d’una zona agrícola poc poblada, l’hotel està envoltat de camps de cereals on només és sent el soroll -entre bucòlic i literalment pastoril- de les vaques mugint. Vaques, per cert, de les quals després et podràs arrear un bon entrecot a la brasa! Per una parella de professors urbanites barcelonautes estressats pel final de curs com nosaltres, passar un cap de setmana de finals de maig allà va ser literalment la glòria…

DSC_0405.JPG
Aquesta sobrassada justifica ella sola una visita a Els Casals | Olletadeverdures.cat

L’hotel és confortable, amb habitacions grans, modernes i funcionals. No us espereu la típica habitació d’hotel rural que intenta reproduir amb més o menys èxit els espais d’una masia catalana del segle XIX. No va per aquí, la cosa. I de fet, les habitacions són el reflex de com és l’edifici: restaurat i molt ben conservat, però amb tocs de disseny i totes les comoditats que et pots esperar al segle XXI.

Sembla que l’edifici sigui, al seu torn, una mena de metàfora  de la cuina que s’hi fa sota comandament d’Oriol Rovira. El germà cuiner elabora uns plats que respecten l’entorn i la tradició catalana, però els hi posa mà sense por de modernitzar-los i ajustar-los als cànons de l’alta cuina actual: coccions justes, sabors nets, cura de l’estètica però sense espectaculartizar.

DSC_0412.JPG
En menjaria cada dia, d'amanides com aquesta... 😉 | Olletadeverdures.cat

Tot plegat parteix d’un producte de la terra i en molts casos de la mateixa explotació. “La primera escalora de l’hort”, “uns pesols cullits aquest matí” o “un entrecot de vaques de la casa” són oracions molt fàcils d’escoltar al menjador d’Els Casals, un espai contemporani, acollidor i oh, gràcies! ben il·luminat.

I què vam endrapar? Doncs coses bones, bones! Per al sopar de gala ens vam deixar aconsellar per David, el jove cap de sala de la casa. Franc, obert i comunicatiu, ens va recomenar per sopar el menú degustació curt. Només li vam demanar un petit canvi. El paté casolà que ens proposava d’entrant, canviar-lo per un producte de Cal Rovira que és fetitxe per nosaltres, especialment per Kissumenja. La sobrassada de Cal Rovira mereix per ella mateix una visita a aquest temple de la gastronomia. Abans, però, una cotna de porc fregida amb un toc de llimona que era molt cruixent i, sorpresa, molt fresca!

A partir d’aquí va venir un menú que manté un nivell general elevat amb alguns punts especialment reeixits. Molt bé l’amanida d’escarola de l’hort amb foie micuit, all cremat, codonyat i tòfona d’estiu. Jo me n’hauria menjat una altra sense patir gens… 🙂

DSC_0415.JPG
Si hagués de triar entre pèsols i botifarra, tindria problemes... | Olletadeverdures.cat

Sensacionals els primers pesols de la temporada amb una botifarra negra de la casa que mereixia aixecar-se i fer-li l’ola. La botifarra li planta cara a la sobrassada, que ja veieu que adorem. Sensacional, de veres! Bé el turbot carregat de tòfona d’estiu i unes favetes escandalosament bones. Ja veieu: plats directes, de coccions curtes i elaboracions per separat que s’ajuten al plat. Equilibri, frescor, molt bé.

Comentari a banda mereix el mig quilo de carn en forma de xulla de vaca que ens van posar a la taula per tancar la part salada de l’àpat. A banda de la proximitat del producte, era una carn tendríssima i molt gustosa. Sens dubte, ben madurada abans de coure-la i presentar-la acompanyada d’unes patates i uns piquillos al forn que eren, literalment, mantega. Ens va saber greu no acabar-nos una peça de carn que es mereixia ser menjada sencera.

DSC_0431.JPG
Un festival de carn. Molt millor del que ja sembla | Olletadeverdures.cat

De postre, el flam de la casa amb gelats de vaïnilla i de tel de llet va ser un tancament suau i gens feixuc per un sopar digne se ser recordat amb carinyo. Menys mal que el postre era lleuger, perquè després del tros d’animal que ens vam menjar, no haguéssim pogut amb res menys passador.

Per al dinar de diumenge vam tirar del menú del restaurant, que Roger ja ens havia dit que estava molt bé. Unes croquetes potents i meloses de pollastre. Grans. Res a envejar-li la brandada de bacallà que també vam demanar de primer. L’arròs de conill era descomunal, un dels millors a la cassola que he menjat mai. I us ho diu un valencià!

Estimats, la veritat és que és un lloc fantàstic per descansar i gaudir de la bona cuina. Si  voleu, a més, podeu fer una visita guiada amb la part de la familia que s’encarrega de les granges i dels camps. Veureu també on i com fan els embotits que, per cert, haureu pogut provar a l’esmorzar. Bufet lliure d’embotits. Ole!

Xiquetes i xiquetes, una molt bona opció si voleu gaudir d’una estona de molt bona vida... 😉

Salut!

P.S.: Si voleu fer una aproximació als productes de la familia Rovira i Els Casals, ho teniu molt fàcil anant al Pla de Palau de Barcelona i feu un entrepanet al Sagàs pagesos i cuiners. Xalareu cosa fina i no us cal pujar al Berguerdà! 😉

Locro, el plat nacional argentí

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg
Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

La Calèndula 4×2

No fa gaires dies vam fer un sopar de nenes. Estic segura que ara moltes lectores han fet un somriure perquè saben de què parlo. Deixem els homes a casa, anem a sopar, a prendre alguna cosa i a ballaaaaaaaaaaar. Sí a ballar, cosa que no puc fer amb Massitet, què hi farem! 😉

Doncs aquesta vegada les nenes vam aprofitar un dels 2×1 que ofereix la revista Cuina. La Lídia (hola, Lídia!) en tenia un i jo un altre, així que vam anar les quatre a tastar el Menú de l’Arròs al restaurant La Calèndula de Girona. 

A mi em va agradar molt l’experiència, des dels pètals arrebossats amb tempura fins al sorbet d’herbes aromàtiques. Potser hi ha una mica massa de flor i herba a tot arreu, es podria pensar, però és clar, aleshores no hi vinguis, que ja se sap què vas a menjar, oi?

Aquest és el menú que vam fer:

Amanida d’herbes, flors i fruits silvestres amb gelat de formatge blau. Aquesta era la primera vegada que menjava flors i potser al principi de veure el plat vaig tenir una mica de mania, que ràpidament se’m va passar en tastar-ho perquè és realment bo.

Arròs de pals a la cassola amb sípia, costelló i fulles de fonoll marí. Bé és conegut pels nostres lectors que no sóc gaire d’arrossos. Doncs mireu, si quan hi torni a anar hi ha aquest plat el tornaré a demanar. L’arròs estava al punt perfecte de cocció (per a mi, és clar) i el fonoll li donava un sentit fresc deliciós.

Sorbet d’herbes aromàtiques. Això era herba pura i dura! Potser sí que vaig trobar que al final me n’havia cansat de tanta frescor i amb menys quantitat n’hagués tingut prou, però tot i així no vaig deixar res al plat.

Vam trigar força en sopar perquè els havia fallat algú de la cuina però agraeixo que ens donessin l’explicació del per què i ens demanessin perdó. Finalment ens van convidar als tallats pel temps que vam esperar. Si voleu, és una tonteria, però a mi m’agraden aquests detalls. A banda de que vaig sopar molt bé, són detalls que fan que hi vulgui tornar.

Chila: cuina d’autor porteña

A Buenos Aires no hi ha restaurants amb estrella Michelin. No és que no hi hagi restaurants de nivell suficient, sinó que l’explicació és més bàsica: la famosa guia vermella no té una edició sobre l’Argentina. Per tant, no és cosa de la cuina que es fa al país de la Pampa, sinó que els de la Michelin han decidit que no li dediquen un dels seus llibrets.

Això ho vam descobrir, com un podeu imaginar, buscant un restaurant amb el famós estel per anar a sopar-hi un dia. Com ja sabeu, servidors de vostès celebrem el nostre aniversari anant a sopar a un restaurant d’aquest nivell cada 27 de maig. Enguany, però, com que ja sabíem que passaríem uns mesos a l’Argentina vam decidir que endarreririem el sopar i el faríem allà. I com que la ignorància és atrevida i l’eurocentrisme encara més, un cop aquí ens vam trobar que no hi havia guia per seguir…

Però ja us hem dit que la cosa no té res a veure amb el nivell de la cuina porteña. I seguint indicacions de bons gourmands locals (Déu els cria i ells s’ajunten…), vam començar a buscar per la Guia Oleo -considerada per molts la més fiable de la ciutat. Que si Tomo I, que si Aramburu, que si Le Bourgogne… Després de mirar força, el que més ens va agradar i encaixava amb el què volíem va ser el Chila.

Què buscàvem? Doncs el tipus de cuina creativa que ens agrada trobar en aquest nivell de restaurants: basada en productes i receptes de la terra, però passada pel sedàs de tècniques una mica més modernes i/o amb combinacions innovadores que juguen amb la tradició per fer-la més divertida i amb capacitat de sorprendre. I tot plegat, en un ambient sense excés de formalismes però amb aquell servei professional que tots sabem valorar. I tot àixò és el que oferia Chila a priori.

IMG_6926.JPG
Raviol, el plat que més ens va agradar | Olletadeverdures.cat

Vam demanar el menú Degustación Clásico, precisament perquè ens oferia aquesta combinació de clasisime i innovació. I el vam demanar maridat per a poder conèixer, de passada, els vins argentins que tant de protagonisme han adquirit en el món de l’enologia junt a d’altres dels anomenats del Nou Món. L’experiència va ser ben gratificant.

L’oferta del menú eren uns entreteniments seguidt de cinc entrades salades i una de dolça, acabant amb un cafè amb petits fours. El nivell general va estar molt bé, tant per la qualitat del producte com pels punts de coccions i les temperatures. Ens van agradar, especialment, dues coses.

La primera, un fantàstic “Raviol de maiz y comino, crema de anco, espinacas y caldo de maiz tostado“, exemple perfecte del què anàvem a buscar: el ravioli de la influència italiana amb dos ingredients ben tradicionals a l’Argentina: anco (carabassa) i panís. Boníssims els contrastos de dolços, salats, cruixents, melosos i el toc torrat del panís, com de quicos dolcens. Brutal.

IMG_6931.JPG
El cub de xai amb un acompanyament sensacional | Olletadeverdures.cat

La segona cosa, els tocs de la carn. El “Cabrito de Malargue, mini ñoquis de queso de cabra y repollitos” es desfeia a la boca, melós a més no poder. L’acompanyament maridava estupendament i ajudava a netejar la untuositat de la carn. El “Châteaubriant (lomo), risotto de quinoa y queso Sbrinz, tocino, puré de portobelos y chaucha de estación“. Una carn tendra i gustosa amb un acompanyament que ens va sorprende -el rissotto era fantástic.

No van estar gens malament els postres -així, en plural. Perquè al final vam triar  una degustació de diferents postres. Molt bo el “Cítricos: crema fría, carpaccio, maracuyá y helado de lima y romero”, perfecte per netejar la boca després de la carn. Addictiu i sorprenent el “Crocante de algarroba, crema y helado de maní, cremoso de banana y gelee de ron”. Ja veieu: ingredients humils junts amb d’altres més sofisticats presentats de formes contemporànies.

IMG_6937.JPG
Festival de postres per compartir | Olletadeverdures.cat

Tot plegat ho vam maridar amb vins Sant Felicien, la gamma de monovarietals de les Bodegues Catena Zapata -de les més conegudes d’Argentina arreu el món. Vam veure el Chardonnay en Roble, el Malbec i el Semillon dolç de collita tardana. Tots força correctes i van fer la funció que havien de complir acompanyant els plats.

Aquest apat ens va costar, al canvi del moment, uns 90 euros per persona. No ens va semblar gens car, venint de Barcelona. En un càlcul així a ull, un menú com el que hem fet i a sobre maridat no baixaria dels 120euros ara que han baixat una mica. Per tant, estem parlant d’un diferencial de preu que pot rondar el 30%. Una bona oportunitat, descomptat el viatge fins a Buenos Aires! 😉

Deien alguns comentaris en blocs i la guia Oleo que, si mai la Guia Michelin es decideix a fer una guia de Buenos Aires, Chila seria el primer en rebre-la. No ho sabem perquè no coneixem tots els candidats. Però per la nostra experiència, aquest restaurant té molt poc a envejar d’alguns estrellats catalans on hem estat.

Salut!

“¡En la Argentina cocina el teléfono!”

Per ser exactes, la frase que em va dir Guillermo, un dels professors amb qui he vingut a treballar, va ser: “¡En este país cocina el teléééééééééééfono!”. Primer, francament, vaig pensar que era una exageració de les seves (compleix força amb algun tret del tòpic d’argentí apassionat…). Però a fe de Déu que per algunes de les coses que porto veient des que estic per aquesta part de món, la cosa és veritat. Si més no a Buenos Aires i entre el que a Catalunya en podríem dir la classe mitjana.

Delivery
A Buenos Aires, tot els restaurants fan delivery. O sigui, servei a domicili. I quan dic tots vull dir tots. Des de les coses més conegudes pel nostre tros de món com pizzes, sushi o cuina xinesa fina a la cosa més inversemblant que puguem imaginar des del nostre punt de vista: plats de pasta fesca artesana, cuina macrobiòtica o un asado complet. Sí, estimats: la parrilla del costat de casa et porta carn a la brasa a casa si vols!

IMG_7111.JPG
Macrobiòtic, pizza, asado, falafel, japonès... gelat!!! | Olletadeverdures.cat

A més a mes, en una altra diferència amb Catalunya, cada restaurant té el seu propi servei a domicili i no passen per centrals de reserves com les que tenim a Barcelona. Els més grans tenen un servei propi de delivery i als més petits els cambrers de sala també es fan càrrec de repartir per la ciutat. De fet, és força habitual veure com el cambrer que t’ha servit agafa una bossa i surt per la porta del restaurant… A la foto podeu veure els fulletons de la dotzena de locals que hi ha a menys de cinc minuts camintant de casa. No us sembla molt fort?

En aquest país, com deia Guillermo, cuina el telèfon. I el punyetero sap fer de tot! 😉

Salut!

Milanesa napolitana, el plat nacional de Buenos Aires?!

Quan vaig arribar a Buenos Aires ara ja fa un parell de mesos, ho vaig fer amb una idea força clara tant sobre la importància de la carn a la cuina local com també de la influència que la cuina italiana havia deixat en forma de passió per la pasta i les pizzes. Però un cop aquí he anat descobrint algunes obsessions gastronòmiques més d’aquesta gent -més enllà de les conegudíssimes empanades.

Una d’aquestes descobertes és la milanesa. Al principi no li vaig prestar massa atenció, entre altres coses perquè era una cosa que no buscava: jo volia asados i pasta fresca! Sí que m’havia semblat veure-la en alguna de les moltes cartes de cases de menjar que he pogut conèixer aquests mesos. Però el dia que vam anar a dinar amb els nostres amics Pablo i Maria; i ell va dir “de aquí hay que comer la milanesa”, no me’n vaig poder estar de preguntar-li. De què va, això de la milanesa?

Pablo em va explicar que, com tantes altres receptes de la cuina porteña, la milanesa va arribar d’Itàlia -del nord, com el seu nom indica amb força claredat. La base no és res més que un filet de (bona) vedella (argentina) arrebossat amb gràcia, de manera que de dins quedi tendre i de fora cruixent. Com us podeu imaginar, és un plat que guanya molt acabat de fer i que cal rebutjar si és molt gruixut o reescalfat. L’acompanyament estàndar, la seva parella de ball habitual, són unes bones papas fritas.

milanga_sola.jpg
Milanesa sola. Veieu les mides??! | Olletadeverdures.cat

El plat, però, té una particularitat força graciosa i una variant molt interesssant -que de fet és l’objecte d’aquest post. La particularitat és la manera d’aconseguir que la carn quedi ben fina. No, no s’aconsegueix a base de tenir molta traça tallant. No. S’aconsegueix tenint habilitat fotent cops a sobre la taula! Xiquets i xiquetes: a Buenos Aires aprimen la carn a cops de martell (de fusta)… Així aconsegueixen tres coses: l’esmentada finor, la tendresa citada i les mides vistes a la primera foto. Clar, a base de cops la carn s’escampa

La variant que servidor troba tan interessant és la milanesa napolitana. No us crida l’atenció, un nom tan particular -per no no dir un pèl esquizofrènic? No sé, és com parlar d’una crema catalana madrilenya. Dos gentilcis en un sòl plat? A més, quan tens una mica de nocions de geografia italiana, la pregunta és: de dos llocs tan allunyats? L’explicació (com sempre?) es troba en l’origen d’aquest plat en una ciutat que a finals del XIX i principis del XX devia ser de les més cosmopolites del món…

Entre la carn i la pizza, tu!
A Buenos Aires van arribar italians de totes les parts del país, cadascú amb la seva cuina local a la memòria. Un cop aquí, i com ha passat al llarg de tota la història de la humanitat, algunes tradicions es van conservar intactes i d’altres es van mesclar per a donar lloc a nous plats. Així neixia la milanesa napolitana: el tall de carn arrebosat del nord cobert amb tomàquet, formatge i orenga. O sigui, els ingredients de la més famosa de les pizzes napolitanes; la margarita. Tot plegat, acabat de coure al forn. Genial, no?

IMG_5843.JPG

Genial i contundent, de fet. Especialment si hi afegeixen pernil dolç, costum força estés. Amb una poden menjar perfectament dues persones. Personalment, m’agrada més la versió que posa el tomàquet fresc a rodanxes a sobre. És una mena de toc d’autor més modernillo que trobes en alguns llocs i que la fa un pèl més lleugera que la que porta la salsa de tomàquet. Ara, per a gustos sabors…

Sigui com sigui, menjeu-la si mai veniu: és una mena de plat nacional de la ciutat.  És per tot arreu (ara ja m’hi he fixat: la tenen TOTS els restaurants que he visitat). Hi ha qui diu que ha alimentat les classes populars de la ciutat des de mitjans del segle XX.  Una explicació que es troba en la potència de la indústria càrnica argentina, que fa que els preus siguin aquí més baixos: “¿en qué otro lugar del mundo podía comerse un “escalope” de nalga o de bola de lomo, manjar de reyes, como plato cotidiano, por el precio de una salchicha?”, diu l’Academia Argentina de Gastronomia.

No us deixeu enganyar pel nom, doncs: si demaneu una milanesa napolitana, estareu menjant l’essència de  Buenos Aires. Si a sobre demaneu, amb to convençut, una milanga con fritas, ja gairebé sereu un porteño més… 😉

Salut!

Nota al peu: quan vaig veure què era, el meu cap va linkar amb la vedella arrebossada que mengen compulsivament a Baden-Wurtemberg. Com dos països taaaaaaaaan (aparentment) allunyants, comparteixen passió? L’explicació és molt fàcil: el sud d’Alemània i el nord d’Itàlia no són tan lluny… La resta, ja l’heu llegida… 😉

Salgado Alimentos: a menjar pasta artesana argentina!

Quan ets un afeccionat a la cuina, la tria del primer àpat que faràs en un país pot ser un moment una mica complicat. A fi de comptes, serà la primera impressió del lloc i et pot marcar una mica la teva relació amb el menjar local de cara a les properes incursions…

Si a sobre, el país és conegut per diverses opcions gastronòmiques diferents, la cosa és posa ben costa amunt. I Argentina és precisament d’aquests casos. Probablement el país de la pampa és conegut per la seva carn vermella, que té en l’asado la seva màxima expressió. Però també és conegut per la seva cuina d’arrel italiana, especialment la pasta i la pizza. Així que, què tries quan tot t’agrada i tot té tan bona pinta?

IMG_5450.JPG
L'"amanideta" del dinar. Bona pinta, eh? | Olletadeverdures.cat

La veritat és que la tria va ser molt més fàcil del què em pensava: de les quatre persones amb qui vaig parlar el primer dia a l’Argentina, totes em van recomanar la pasta artesana farcida de Salgado Alimentos. I a sobre, buscant per Internet vaig trobar que està considerat un dels millors 10 llocs per menjar-ne a Buenos Aires (aquí i aquí). Com resistir-se, quan ho tens a 2 minuts de rellotge de casa teva?

Amanideta i plat de pasta
La idea era fer un dinar més aviat lleugeret, rotllo amanida i plat de pasta. Però, com ja m’ha passat algun cop, vaig obviar una dada clau: com són les racions? Doncs grans. A Buenos Aires les racions són grans. Així que el que havia de ser un dinar lleuger va ser un senyor àpat. Sobretot, quan vaig començar a llegir la carta…

De primer, amanida de boconcinni, alfàbrega i tomàquets secs (brutals: dels millors que he menjat!). De segon, uns conchiglioni farcits de carabassa, gall d’indi i crema de romeret. Brutals! Sí, ja ho sé: no entraria dins de la categoria de plats lleugers. Però ja us he dit que quan vaig començar a llegir la carta la idea primera va perdre força… jejeje 

IMG_5451.JPG
Un plat sensacional i ben reconfortant un dia d'hivern austral... | Olletadeverdures.cat

En el primer plat, a més, la seva no-lleugeresa va venir provocada per una de les característiques que, sovint, em caracteritzen: no preguntar el que no entenc de la carta. Quan vaig sol em fa vergonya. Quines coses eh? I els boconcinni no van resultar ser una herbeta, sinó unes boles petites de mozarella. Ara, no els vaig fer cap fàstic, eh?

Nivellàs, senyores i senyors. Els argentins saben fer cuina italiana i la pasta la tenen controladíssima. Deliciosa, al dente i amb salses ben gustoses. Un altre dia  us explicaré que ja he comprovat que també saben fer pizzes 😉 L’explicacióde tot plegat és molt fàcil i es pot resumir en una dada que a mi m’ha sorprès: sabíeu que  el 80% dels argentins actuals tenen un ascendent italià?

Sí tu: entre 1870 i 1960 en van arribar centenars de milers, fins al punt que a principis del segle XX eren la meitat dels estrangers residents al país i van esdevenir el 12% dels habitants del país. Un país d’acollida (el 1910 el 42% dels habitants eren estrangers!) que van fer del mestissatge (això si: entre blanquets europeus, eh?) una marca de la casa. De fet, el propietari del restaurant és de família italiana i el local és una antiga fàbrica de pasta fresca reconvertida…

I així estan, esclar: fotent una pasta que tomba d’esquena!

Salut!

Un sopar Inèdit al Dos Palillos

Els (gastro)blocaires ens hem convertit en una peça important dins de les polítiques de màrqueting de les empreses (d’alimentació). Ho hem intuït molts per la (creixent) quantitat d’invitacions que rebem per correu i ho sé perquè conec gent que treballa dins del món del màrqueting. Per si em quedava algun dubte, fa unes setmanes vaig conèixer un estudi gràcies a Nuni on es diu que els blocaires ens hem convertit en “liders d’opinió” [sic]  i que interessem (i preocupem?) a les marques.

Per tot plegat, no em va estranyar que l’Estrella Damm ens convides als quatre blogs que impulsem el projecte Gastrobloc@ires  a sopar al Dos Palillos, un restaurant de gamma alta i molt nivell gastronòmic per celebrar el que anomenen #soparinedit (o#cenainedit, en la versió castellana). La jugada és clara: fer un sopar maridat per poder veure en primera persona les virtuts de la “cervesa gastronòmica” de la primera marca espanyola.

DSC_0110.JPG
El "blogueram" gaudint del sopar Inèdit al Dos Palillos | Olletadeverdures.cat

El Dos Palillos és un dels restaurants de moda a la ciutat. I no ho és, només, per un bon marquèting -que també. Ho és perquè ofereix una cuina de nivell de clara inspiració assiàtica però amb aires mediterranis. La síntesi podria ser, per dir-ho ràpidament, productes d’aquí tractats amb tècniques d’allà. I tot això ho fa un personatge molt conegut a les altes esferes de la cuina d’avantguarda però molt menys conegut entre públic general: Albert Raurich.

Raurich sol ser presentat com “qui va ser durant molts anys cap de cuina d’El Bulli” fins que va obrir el seu local al Raval el 2008. L’interès per la cuina asiàtica no és només gastronómic, ja que està casat amb la somelier japonesa Tamae Imache -que també exerceix al Dos Palillos. Raurich s’ha fet famós arran de la seva emancipació del Sancta Santorum de la cuina mundial ara fa quatre anys, que li ha permès fugir de l’ombra de l’omnipresent Adrià, i ha rebut força bones crítiques i se l’ha vist per congressos varis.

DSC_0115.JPG
Els dumplings, el descobriment de la nit. En sóc fan, ara. | Olletadeverdures.cat

La cuina que s’hi ofereix és tant en carta com en menú degustació. Aquest darrer és el que nosaltres vam gaudir, encara que amb una versió especial pensat per maridar amb la cervesa Inèdit. Aixó va condicionar el menú, en el sentit que hi van predominar els tocs àcids i amargosos, amb els quals la Inèdit lliga amb força precisió -tal i com la Tamae ens va anar explicant al llarg de tot el sopar.

No us faré un resum de tot el sopar, perquè van ser 20 entrades (una bona visió global de l’àpat la trobareu a Can Starbase). De fet, vist amb ulls d’aquí, es pot dir que l’estructura del sopar és una menú llarg i estret format per petites tapes. No, no us deixeu dur pel tòpic de “plats grans i raccions petites” que et deixen sense gana. Els plats eren petits, d’acord amb la mida de les raccions, i no et quedes amb gana. I això que servidor de vostès té capacitat estomacal…

DSC_0116.JPG
Tereyaki d'anguila. Adoro aquest peix, sobretot tan torradet! | Olletadeverdures.cat

Us descataré, com sempre que fem darrerament, els tres plats que més ens van agradar i/o cridar l’atenció. No ha estat fàcil, perquè deixem fora plats com la gamba crua amb oli de te, que ens va fer pensar en les millors gambes que hem menjat mai. O el Shao Lom Pao, una sopa que se serveix dins d’unes bosetes de pasta sensacionals. No va quedar gens enrere el Sunamanu d’algues i moluscos, una amanida que definirem fent servir una metàfora molt explotada en aquest bloc: un glop de mar. Molt de nivell en tots els plats, us ho puc assegurar.

Però per a nosaltres el top 3 van ser -no necessariament per aquest ordre- el Temaki d’anguila brassejada, el Dumpling de llangostins frescos i papada; i la papada ibérica a l’estil cantonés. El primer era d’una potència de sabor impressionant, adictiva. Ens els van ensenyar a fer en directe i combinant diferents vegetals. Molt fan de l’anguila i especialment si està molt tostada, vaig flipar amb aquest plat.

DSC_0132.JPG
Papada ibèrica a l'estil cantonès. Txist, ei! Fascinant... | Olletadeverdures.cat

Els dumplings van ser el descobriment de la nit. És un dels avantatges de ser un gran desconeixedor de la cuina asiàtica: encara pots endur-te grans alegries a través de troballes inesperades. Simplificant i tirant d’etnocentrisme, són com una mena d’empanades fetes al vapor d’una tendre i suavitat brutals, que contrasten amb el farcit, en aquest cas ters i sabrós. Me n’hauria cruspit una dotzena jo sol. Ja veus!  Anaven farcits de llagostins! La meva militància vinarossenca s’hi hauria abocat amb passió! 😉

I una de les estrelles indiscutibles des del meu punt de vista va ser la papada a l’estil cantonès, el plat (aparentment) més senzill de la nit. Em va cridar l’atenció només entrar al restaurant, ja que podíem veure que estaven coent una peça de carn en una brasa que tenia la flama a un metre de la vianda. De tant en tant, l’anaven envernissant amb una pintura oliosa i fosca que li donava un toc brillant. Quan la van posar a taula, després de jugar amb nosaltres i dir-nos que no entrava al menú, vam flipar: dolcenca per salada, cruixent però melosa, exòtica però reconeixible. Buf…

Tot plegat encara tenia més bon gust perquè ho podies veure en directe. Efectivament, el restaurant està organtizat com una barra japonesa que envolta la cuina en forma d'”U”. Vam poder veure al nostre davant com es preparava cada plat i per això vam patir tant de veure la papada i pensar que no la menjaríem. Vam viure per primera vegada aquesta experiència al Koy Shunka, i des de llavors estic convençut que (bona) part de l’experiència d’anar a un restaurant d’influència nipona passa per seure amb vistes a la cuina.

DSC_0069.JPG
L'espectacle des de la barra. Com no havíem de voler papada??!! | Olletadeverdures.cat

Certament és un lloc molt recomenable, tot i que no està pensat per a anar-hi cada dia si ets d’economia modesta: tot i que pot variar segons el que triis i la beguda (tenen un celler espectacular!), les referències que he trobat diuen que té un preu mitjà entre 60 i 70 euros. És, però, un bon lloc per àpats especials, ja que és petit  i pots aconseguir una certa intimitat per la separació entre cadires a la barra.

I ara toca parlar de la Inèdit…
Podria no dir res de la Inèdit, perquè entre el mundillo blocaire tinc certa fama (merescuda) de no tenir gaire bona relació amb aquesta cervesa. Així m’estalviaria un eventual desencontre amb el patrocinador del sopar. Però no sóc d’aquesta mena i he de ser honest; un altre cop. Segueix sense agradar-me especialment i, de la Damm, en prefereixo altres com la nova de blat (Weiss Damm, amb Kissumenja com a gran fan a casa nostra) o l’A.K.Damm, la meva preferida. 

No es pot negar, però, que va acompanyar molt bé el sopar. Després d’haver-ho provat, accepto el suggeriment que ens va fer un cop Encantadísimo, per a qui la Inèdit  lliga molt bé amb la cuina asiàtica. Especialment en aquest cas, amb un àpat complex pensat per al seu lluiment. Juraria, de fet, que me’n vaig beure una ampolla sencera… 😉

Salut!

Un curset, una fotografia i un dinar

“Una imatge val més que mil paraules”, diuen. També s’ha dit sempre que “el menjar entra pels ulls”. Amb la primera frase no hi estic gaire d’acord, però perquè em pot el professor de periodisme que porto a dins: la millor història ben contada no es pot resumir en una sola imatge. La segona frase, però, me la crec sencera. No només perquè solc salivar en veure el plat a taula. També perquè les fotos de Martí, d’Apunts de Cuina, sempre m’han fet entrar una gana fora mida sigui l’hora que sigui. Té mèrit, tractant-se d’un lletraferit com jo… 😉

Precisament per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-nos al curset de fotografia gastronòmica que aquest petit gran geni va fer la setmana passada al restaurant Ca l’Esteve i organitzat per la gent de Gastrobloc@aires. No vam ser precisament originals: 44 persones més provinents de tota la gastrofera catalana ( i algun outsider rebut amb bombo i platerets) van pensar com nosaltres. Els blocaires  no solament són bona gent -com ja us he dit un munt de cops-; és que a més no són tontos! 😉

Espàrrecs_Martí.jpg
La foto que Martí va fer al curset: això anàvem a aprendre! | 356mm.cat

El curset va estar molt bé. Per dues raons bàsiques. La primera, perquè Martí va ajudar a desmitificar això de les fotografies ben fetes. Es va passar bona part de la classe explicant que va començar amb flaixos barats i material reciclat que li feia de reflectors. Com li vaig comentar a la pausa, saber que “reflectors” podia voler dir “cartró-ploma blanc” o “tros de porexpan” o “cartolina” anima bastant a posar-s’hi.

La segona raó és que les fotos de Martí son, ho diré així, minimalistes. Això em va reafimar en una cosa que ja havíem après mirant les seves imatges; no cal ser un gran estilista ni tampoc tampoc tenir milers de plats, gots i estris per poder fer fotos poderoses. Unes teles (comprades a qualsevol botiga), mitja dotzena de plats per no posar sempre els mateixos…

DSC_0443.JPG
El mestre en acció. Li veieu la cara de passió? | Olletadeverdures.cat

 Tot això explicat amb la forma planera, clara i directa de Martí; i recolzat per uns apunts ben il·lustrats que ens han permès repassar a casa i, al mateix temps, poder estar atents a classe. Podeu valorar vosaltres mateixos la manera de fer d’aquest xicot (amb un gran futur al davant) si cliqueu aquí: hi ha el vídeo de tot el curset i també els apunts. Per cert, ja li podeu agrair el desplegament tècnic a Starbase, que s’ho va currar molt per fer-ho possible!

La part tècnica (obturador, velocitats, ISOs) va estar molt bé, sobretot pels novells. Però la part que més ens va interessar va ser la artística, la del llenguatge: què cal per fer una bona foto que il·lustri una recepta de la qual vols dir (normalment) que és bona, interessant, saborosa. Poca cosa, vaig entendre. Mireu, si no, la foto dels espàrrecs. Què té? Per nosaltres, la força de la senzillesa.

De fet, el curset ens va aportar una cosa molt valuosa: vam prendre consciència que no tenim prou paciència per buscar la fotografia. Fins ara, les hem anat trobant sense buscar-les gaire, tot enmig de la improvització que provoca una taula parada i un estómac que remuga de gana. Temps, poc. Composició, la justa. Llum, la que hi ha. Res de fabricar les condicions. Ara, però, la cosa ja ha canviat.

DSC_0449.JPG
Agulles "dels xinos", porexpan, un mantell blanc... | Olletadeverdures.cat

De fet, l’efecte del curset va ser demoledor: en arribar a Barcelona vam anar cap a Servei Estació a buscar reflectors i mirar si hi havia alguna teleta per donar varietat als fons. I no es broma, eh!? Ja hem buscat al mapa on es creuen els carrers Rogent i València, on Miquel ens va explicar que hi ha una botiga on tenen plats i gots desparellats a molt bon preu. Avui, fent fotos a una plat d’escrita amb salsa d’ametlla, ja hem buscat evitar les ombres i treballar amb ISO baix…

Abans de sortir corrents cap a Servei Estació, però, vam gaudir d’un bon àpat a Can Xesco. La Cuina de Ca l’Esteve ens agrada des que hi vam anar per primer cop per aprendre de cerveses. Desprès, el xef ens ha anat seduïnt amb tapes fàcils i estupendes. Aquest cop ens va guanyar amb el garró amb crema de rocafort: carn melosa i amb el gust que ha de tenir, acompanyada d’una crema de formatge molt suau, addictiva. 

DSC_0469.JPG
El garró en qüestió. Crec que li demanarem la recepta a Xesco... | Olletadeverdures.cat

Estava molta bona la sopeta amb toc de farigola i l’amanida de favetes (de l’hort), pernil i menta. Ens va encantar el corball amb carbó d’albergínia: brutal, el carbó era brutal! Fet amb albergínia rostida i amb la pell cremada -per donar-li el gust de carbó- s’ennegreix fins a dir prou amb tinta de calamar. Per sorpresa nostra, lligava molt amb el peix -tot just marcat a la planxa. Tot plegat, més unes postres de pa pessic i xocolata, per 25€. Els olletos patim per aquesta mena de restaurants: no fos que no els vagi bé la calculadora i hagin d’acabar tancant! 😉

Per tancar una jornada perfecta, gintònics de nivell:  amb copa baló, twist de llimona i una tria de tòniques Schweppes ben àmplia. I sobretot, servides per un cambrer que savia què tenia entre mans, explicans les diferències entre els diferents destil·lats. Vaig optar per una Bayswater dolcenca i fàcil, molt semblant a la Blackwood’s que recentment m’ha robat el cor.

No he sabut trobar una fotografia que sintentitzés la jornada. Ja us he dit al principi, que no hi creia gaire en la capacitat sintetitzadora d’una imatge quan estem davant d’una bona història.  Aquest text, però, té exactament 1000 paraules. Espero que us hagi fet arribar una bona destil·lació d’un altra estupenda (i original) jornada de la mà de  Gastrobloc@ires. 

Salut!

El Trull d’en Francesc

No recordo els anys que fa que hi anem però ja en deu fer una pila! Fa molt de temps que quan hi vaig no em donen cap joguineta per haver-m’ho menjat tot… 😛 Tant a la meva germana com a mi ens agradava molt anar al Trull d’en Francesc i quedar-nos mirant els ànecs de La Muga, just al costat. De fet, aquest últim Sant Esteve encara ho hem fet i hem rigut com a tòtiles quan volaven per salvar el petit salt d’aigua del riu!

Façana.jpg
Foto de la façana treta de la seva pàgina de Facebook

El meu pare hi devia anar per primera vegada poc després de la inauguració ; va ser el primer, de terres empordaneses, on vaig dur al Massitet; i des de fa uns anys és cita obligada a Sant Esteve, amb les famílies dels olletos al complert.

La carta m’agrada per diverses raons però la principal és perquè cuiden molt els productes de la zona. Si hi feu una ullada al què s’hi pot menjar, veureu que no és una cuina sofisticada en el sentit actual: no trobareu esferificacions, productes exòtics o noms de plats que no sapigueu reconèixer. Això sí, podreu degustar una cuina tradicional catalana per treure’s el barret. De fet, hi ha pocs plats a la carta que no duguin la identificació d’estar recollits al Corpus del patrimoni culinari català, considerat EL receptari tradicional català de referència.

………Carxofes_vinagreta   IMG_4142.JPG

Alguns dels plats que vam menjar aquesta última vegada són carxofes a la brasa amb vinagreta, cargols a la llauna, escudella de galets amb pilota del caldo, galtes de vedella a la cassola o cuixa de cabrit a la brasa. No sabria dir-vos què era el més bo de tot! Trobo que la carn la fan boníssima: a banda de tenir productes de qualitat saben trobar el punt perfecte de cocció sigui com sigui que la cuinin: a la brasa, al forn…  Només d’escriure-ho al post ja estic salivant!

peu.JPG
Peus de porc farcits de carn de perol | Olletadeverdures.cat

Tot això ho vam acompanyar amb un vi de Sant Climent Sescebes però altres vegades han estat cellers de Peralada, Capmany, Cantallops o Vilajuïga. Com veieu, també aquí promocionen el territori. No em direu que així no és bonic fer país! 😉

Aquest any, per fer baixar el dinar, vam estar fent una volteta per la Salut de Terrades  i mirant el Pantà de Boadella des d’allà dalt. Uf! Quants records infantils de pilota i picnics, també… Ja ho diuen, ja, que és molt bonic l’Empordà…