De sopar amb el president Pujol

Els darrers dos anys me’ls he passat, per motius de feinacapbussat en la figura política de Jordi Pujol. He llegit gairebé tot el que ha escrit  i molt del que s’ha escrit sobre ell, especialment pel que fa a la seva relació amb els mitjans de comunicació. La veritat és que li he dedicat moltes hores, a aquesta feina. Potser ho heu notat i tot: mai abans havíem tingut tan abandonat el bloc… :-/

Però per molt que m’apassioni amb la feina, el gastroblocaire que porto dins treu el cap de tant en tant reclamant una estona d’atenció. Així que, mentre prenia notes compulsivament sobre la biografia política del president, també vaig crear un petit arxiu paral·lel amb les diverses coses que anava trobant sobre, ja us ho avanço ara, la ben curiosa relació de Pujol amb el menjar i la gastronomia.

President per primer cop
Francament, la darrera cosa que em podia imaginar sobre la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat al 1980 és que ho celebraria… sopant a casa seva un plat de patata i mongeta bollides i un tall de lluç a la planxa. Suposo que per la influència dels mitjans de comunicació o pel glarmur i pompa que es sol associar al poder, em pensava que hi havia hagut una mena de recepció amb un gran sopar i bona festa després.

Especialment, tenint en compte que el nomenament de Pujol representava la concreció de la recuperació de la Generalitat i de l’autogovern després de la llarga, fosca i tenebrosa dictadura feixista. Però no: un plat de patata i mongeta bollides amb un tall de peix a la planxa cuinat per Marta Ferrussola en un pis del carrer de Mandri de Barcelona.

IMG_1307.JPG
Un plat ben poc glamurós per un president, no trobeu? 😉 | Olletadeverdures.cat

El propi Pujol explica el perquè d’aquesta discreció, d’aquest perfil tan baix en la celebració, inclosa la dimensió gastronòmica. “Estava content, és clar que estava content. Com podia no estar-ho? Però vinc d’una familia refractària a la manifestació sentimental. No projecto els estats de joia ni busco amb qui compartir-los. Tinc una manera particular de funcionar. Tot d’una es produeix sobre mi un fet important, i l’assimilo amb molta serenitat. Crec que els sentiments s’han d’exterioritzar amb contenció. No en presumeixo ni ho considero una virtut que els altres hagin de seguir d’exemple. Sóc com sóc. Aquell vespre em devia trobar per sopar el menú habitual de tants dies: patates bullides amb mongetes tendres i una rodanxa de lluç. En acabat, al llit i a dormir, sense cap celebració” (Pujol, 2007: 378 i 379).

No se m’acut un perfil més baix, la veritat!  I pel que respecte estrictament al menjar, aquest sopar és, de fet, l’única referència que apareix als tres volums de les memòries de Pujol. Més 1200 pàgines de records i activitat financera, cultural, política i social que només inclouen una sola referència al menjar. I d’una modèstia que resulta gairebé increïble. No trobeu?.

Cal reconèixer, però, que al capítol que El Convidat que li va dedicar ja es veu que la cuina no és el seu fort i que el menjar és una qüestió que no l’atabala gens més enllà del fet estricte d’alimentar-se: Marta Ferrussola fins i tot insinua que ni es frega el pa amb tomàquet. Un zero a l’esquerra a la cuina, vaja. I si s’ha de fer ell el sopar ni una truita: pa i llangonissa o un tros de formatge. Zero sofisticació, tu.

Pujol fora de casa: frugalitat i poca innovació
Algunes de les obres que s’han escrit sobre la vida política de Pujol dediquen apartats o inclouen nombreses referències a la seva relació amb la cuina, el menjar i la gastronomia, sempre destacant-ne la poca atenció que li dedicava. Que ha cridat l’atenció  periodistes i historiadors, vaja. Martínez i Oliveres (2005: 83) destaquen mig sorpresos “la vida frugal que va dur mentre era el màxim executiu de Banca Catalana: per al matrimoni Pujol Ferrusola, la idea de sortir a sopar es limitava a consumir unes pizzes i unes coca-coles al desaparegut restaurant Tropeziens, al passeig de Gràcia de Barcelona, davant del seu despatx a Banca Catalana”.

En aquest bloc tan interessant i curiós sobre la Barcelona desapareguda he trobat un post  explicant de què anava el Tropeziens. La imatge que en dona encara fa més frugals i modestes les pizzes familiars dels Pujol Ferrussola. Us imagineu un Botin, un González o, per quedar-nos a casa, uns Serra, Todó, Calzada… baixant a la pizzeria del costat de l’oficina per menjar una pizza amb els fills? Jo ja us dic jo que no. La veritat, aquesta anècdota em va sobtar força, quan la vaig llegir.

Els mateixos periodistes expliquen una altra anècdota que demostraria el seu caràcter refractari a l’opulència culinària. “Un dels més exquisits dirigents de CDC, Macià Alavedra, havia organitzat un viatge del candidat nacionalista a París perquè hi mantingués diverses trobades amb polítics francesos. Alavedra, amant de la bona taula i bon coneixedor de París, on havia passat part de la joventut, va escollir per a l’ocasió el restaurant Au Pactole, un dels clàssics del boulevard Sant-Germain parisenc, al Barri Llatí”.

Fins aquí, potser tot encaixaria en la imatge majoritària que tenim d’un sopar amb polítics involucrats. Però la història fa un gir entre revelador i divertit: “Un sorprès Alavedra va ser agafat pel braç per Pujol, que, ostensiblement, havia quedat aclaparat pel luxe ampul·lós, l’ostentació i la llista de preus. El futur ‘superconseller’ de Pujol va ser interrogat inquisitivament: ‘Macià, n’estàs segur, que ens podem permetre aixó? No estarem rebentant la campanya abans de començar?”.

Tot menjant al Palau: sense canvis a la vista
La faceta pública del President Pujol no sembla incloure una relació especialment diferent amb el menjar. Segons expliquen algunes cròniques dels seus anys al Govern, ser convidat a dinar pel President no era una porta a l’exhuberància, la magnificiència o la fastuositat.

Segons expliquen Martínez i Oliveres (2005: 82), “difícilment aprecia la sofisticació culinària: per a Pujol, un bon àpat és un arròs a la cubana, regat amb vi de taula. El 1975, en plena presentació com a banquer transmutat en líder polític, va deixar bocabadats els empresaris que acudiren a un sopar amb el futur president de la Generalitat quan va demanar al cambrer un plat que de ben segur no figurava a la carta del selecte restaurant Reno de Barcelona: ous ferrats amb patates fregides“.

Aquests mateixos periodistes, però, expliquen que, en els seus últims anys de govern, “Pujol semblava haver millorat els seus gustos a taula: els comensals que van anar desfilant per la Casa dels Canonges durant els seus darrers mesos de mandat, en comptes dels tradicionals macarrons gratinats, els oferia cigrons amb gambes o mongetes saltades amb escamarlans; ben segur que els qui esperessin trobar un gurmet en la persona del president devien endur-se una decepció en comprovar que la màxima exquisitat que Pujol tolera a la cuina és una combinació de llegums i marisc” (Martínez i Oliveres, 2005: 82). Doncs això: jo sóc dels que m’esparava un gourmet i pam! aquí esiec fent un post basat sobretot en la sorpresa i l’estupefacció…

Així que ja ho sabeu: si mai aneu a sopar amb el President Pujol i encara que sigui en una ocasió especial, el més probable es que de menú tingueu mongeta, patata i peix. O pa (sense tomàquet) i embotit si Marta Farrussola no corre per casa… 😉

Salut!

P.S.: Si us interessa el llibre que ha sortit de la recerca que he fet sobre Jordi Pujol, en aquest vídeo s’explica força bé en i no dura ni cinc minuts… 😉

Llibres citats:

Pujol, Jordi (2007): Memòries. Història d’una convicció. Barcelona: Proa.

Oliveres, Jordi i Félix Martínez (2005): Jordi Pujol. En nom de Catalunya. Barcelona: Plaza y Janés.

Anuncis

Un esmorzar amb l’estudiant Josep Pla

“En els meus temps d’estudiant a Barcelona -època de la primera guerra- se produiren en la capital quatre o cinc coses que, al meu entendre, no tingueren rival -des del punt de vista culinari, s’entén. Aquestes coses foren: primer, el pa; segon, les mongetes seques; tercer; el bacallà; quart, la confiteria; cinquè, el cafè; sisè, el tabac de fulla i concretament el cigar de l’Havana”.

“El pa. Llavors el pa era bo a tot arreu del país, però a Barcelona era finíssim, gustós, lleuger, aeri. Es feien totes les formes de pa habitual, però per Barcelona s’introduïren moltes novetats. En aquells moments els panets de Viena tenien un èxit immens. Eren bons, admirablement deixats de dins i de fora, agradables, d’un incentiu permanent. Els panets de Viena crearen l’interès del sandvitx -una altra novetat. Arribaren les màquines per a tallar el pernil i la mortadel·la fina i prima, i, dins dels panets oberts, aquestes matèries resultaven plenes d’interès. Un parell d’exemplars d’aquests i un vas de cervesa fresca constituïen un esmorzar molt ben trobat, extremament mengívol. M’hi vaig afeccionar i durant tota la vida l’he practicat, sobretot a l’estranger. Després de la guerra civil, el pa ha empitjorat enormement. N’és prou sabuda la causa -encara que massa oblidada. El pa actual és conseqüència imprescriptible del mes gran monopoli creat a la Península, dseprés de la guerra civil: el del Servei Nacional del Blat”.

IMG_2016.JPG
Un esmorzar ben trobat i molt mengívol, com diria en Pla... | Olletadeverdures.cat
Aquests paràgrafs que us he transcrit corresponen a El que hem menjat, el sobrecitat i tot sovint maltractat llibre de Josep Pla sobre (el seu punt de vista sobre) la cuina catalana. És un dels passatges que més em van cridar l’atenció des que el vaig llegir per primer cop. Gairebé podria dir que em va impressionar. Per dues raons.

La primera, que Barcelona fos la ciutat on es podien trobar les millors versions de productes com les mongetes seques, el pa o el bacallà, que semblaria que haguéssin de ser més bones en zones de pagès o amb més tradició culinària al respecte. La segona, perquè és un dels pocs passatges del llibre on Pla lloa, sense gaires matisos, productes o elaboracions. Si l’heu llegit ja sabeu que vull dir: l’escriptor empordanès sempre tenia alguna queixa que fer o alguna millora a proposar sobre gairebé qualsevol menja. Hauríeu de veure com critica l’ús del tomàquet o de l’all als receptaris familiars de l’Empordà,  que ell considera “un excès que tot ho destrueix”. I això que ha passat a la història com un dels grans defensors de la cuina tradicional catalana!

Total, que tant em va cridar l’atenció auquest passatge del llibre que sempre m’havia fet gràcia reproduir un d’aquests esmorzars. Amb un punt de repte important, és clar: intentar buscar un molt bon pa, una mortadela ben fina i prima per fer “un sandvitx ple d’interès” i acompanyar-lo d’una cervesa fresca. Per sort, la Barcelona de 100 anys (exactes?) després permet fer-ho. No sabrem mai, però, si amb el vistiplau rotund i sense paliatius del mestre de Palafrugell.

El panet de Viena, “admirablement deixat de dins i de fora, agradable, d’un incentiu permanent” tenia molt clar on anar a buscar-lo: a la Turris, una de les meves fleques preferides de Barcelona. Els havia provat feia molt de temps i els trobava certament admirables. Amb la mortadel·la tampoc tenia gaires dubtes: a la nostra xarcuteria de referència, la Fondevila del barri de Sants, feia uns quants anys que ens havien recomenat una bolonyesa ben gustosa que ens tallaven ben fina -com ens agrada, d’altra banda, tot l’embotit.

El problema es va presentar, però, amb la cervesa. Fou petit, però. Podria haver obtat per una Estrella Damm o per una Moritz, totes dues cerveseres que estaven elaborant a la ciutat de Barcelona en els anys que el jove Pla es cascava una birreta amb l’esmorzar de cada dia. Però pensava que Pla se’n mereixia una d’artesana, feta a Barcelona, per mirar d’emular una mica la qüestió de la proximitat i el caràcter artesà. La cosa però es va resoldre de cop un bon dia, quan la Moritz va començar a fer a la seva fàbrica de la Ronda de Sant Antoni cervesa fresca sense pasteuritzar. La que, molt probablement, bevia aquell estudiant espavilat i lletraferit? No ho sé, però a mi em sembla molt probable que sí.

Així, doncs, és com un bon dissabte de març ens vam regalar aquest esmorzar. Us ho diré ras i curt: als temps de la Primera Guerra Mundial, Josep Pla seria un jovenet estudiós, però no era curt de gambals. Xe tu, quin entrepà més bo i quina cervesa més encertada. Quin esmorzarot! Certament, “molt ben trobat, extremament mengívol”. Com el mestre Pla, nosaltres també ens hi podríem acostumar a practicar-lo tota la vida…

Salut!

Espaguetis a la Roger Mas

Roger Mas és, sense cap de mena de dubte, un dels músics catalans actuals que més em fa trempar. És posar algun dels seus discos, especialment el que va enregistrar amb la Cobla Sant Jordi, i la pell comença a eriçar-se. De fet, l’espectacle que va fer girar per Catalunya a partir d’aquest disc és l’únic concert que mai hem repetit, a Barcelona i a Manresa. I no l’hem vist més perquè no hem pogut! Que em posa musicalment parlant, vaja… 😉

El vaig descobrir relativament tard, fa un parell d’anys, gràcies a dues amigues solsonines militants. Ens van dur al primer concert-assaig de l’espectacle que feia amb la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona i des de llavors me’n vaig enamorar. Tanta passió musical em va portar, inevitablement, a voler saber d’aquest xicot de Solsona que sembla tan bona persona com bon músic és. Així que em vaig posar a seguir-lo a Twitter, em vaig fer fan de la seva pàgina de Facebook i em vaig posar a tafanejar les fotos que puja a Instagram. I un dia d’aquests, pam! Allà estava: una foto-recepta amb el plat de pasta que més li agrada.

IMG_1342.JPG
Es tan senzilla com bona. Per esperits sensibles... 😉 | Olletadeverdures.cat

Una recepta ben senzilla que ja us avanço ara, tal com la va explicar ell a Instagram: espaguetis i espinacs bollits junts, un bon grapat de parmesà ratllat i rajolinot d’oli d’oliva. Ell no ho diu, però ja m’imagino que oli d’oliva verge extra. Ja no sé si de Les Garrigues, però me’l puc imaginar consumint oli de la seva terra o algun italià de la zona de la seva parella. Un home que actua sempre amb unes espardenyes catalanes posades no deu gastar altres olis. Dic jo, vaja. I d’espinacs, el menat sancer per dos persones. Tampoc ho diu ell, però jo m’hi fico.

No cal haver tafanejat massa per saber que la seva parella és italiana. Per tant, no  em va sorprendre que no fos la més o menys habitual recepta de pasta amb alguna combinació de tomàquet i formatge, la seva favorita. De fet, quan ho vaig comentar amb una amiga que el coneix una mica em va dir: això és “cosa de la tal“, significant tal el nom de la seva parella que no sé si es tan conegut com el fet que sigui italiana. O sigui, un recepta de pasta que s’escapa de l’habitual per aquesta banda del planeta i favorita d’un paio que t’emociona. Òbviament, l’havíem de fer. Sense discussió.

Un parell de trucs per gaudir-la especialment . Cuineu-la escoltant els seus discos. Us quedarà més bona. Sobretot si feu coincidir el llançament del parmesà amb algun dels moments en què entra tota la força dels instruments d’aire a la versió d’ Un home i un elefant que va enregistrar amb la Cobla . Us quedarà carregadet de formatge i repartit cosa fina!

Segon consell: menjeu-la escoltant els seus discos, també. Us eriçarà la pell. Sobretot, si feu coincidir el primer mos amb el final d’El Dolor de la bellesa, també en la versió Cobla. La teniu aquí a sobre. Si sou gent sensible us costarà, quan començi el tram final amb eixa trompeta al més pur estil western del Morricone, no aixecar-vos de la cadira i començar a moure els brassos compulsivament com si estiguessiu dirigint una orquestra mentre mireu cap al sostre amb els ulls tancats, extassiats. Però si us aguanteu i aprofiteu aquest moment per fer el primer mos, veureu com la pasta té un altre gust.

Ja ho sé, sóc un exagerat. Però quan s’escapa el fan que tinc tancat i barrat a dins meu, em surten posts sentits i abrandats. Aquesta música, aquesta veu (aquesta veu!) i aquesta sensibilitat per modernitzar els sons tradicionals em tenen el cor robat. I a sobre, fa plats de pasta interessants. Oh!

Salut, mestre Mas!

P.S.: Òbviament, he escrit el post escoltant-lo amb la cobla (ja he avisat, que m’agradava molt!). I m’han agafat unes ganes loques de foter-me’n un plat… Nyam!

Praga cervecera: un suggeriment i dues recomenacions

Praga és una de les ciutats d’Europa i del món que més turistes rep. Ho vam poder comprovar en persona, quan hi vam estar uns dies a principis de juliol. Tot i anar-hi entre setmana i no precisament en el moment més fort de la temporada alta, la ciutat bullia de gent. En alguns punts i en algunes estones, fins i tot ramblejava una mica, ja m’enteneu… 🙂

Sense cap mena de dubte, el principal atractiu de la ciutat són els seus urbanisme i arquitectura, d’orgien medieval i amb eixe toc centreeuropeu que el fa tan atractiva a ulls meditarranis (si no en coneixeu res, aquí trobareu fotos guapes, guapes…). Ara bé, si paraves una mica l’orella i miraves una mica què feia la gent, t’adonaves ràpidament que un altre atractiu de la ciutat és la cervesa. No debades, Praga i tota Txèquia han estat una de les capitals històriques de la cervesa en aquest tros de nom anomenat Europa. Òbivament, nosaltes ens vam esforçar a conèixer també aquesta faceta de la ciutat… 😛

Un suggeriment: poca ampolla i molta tankova
Com us podeu imaginar, en una ciutat amb història però també farcida de turistes et pots trobar de tot, també en cervesa. Des de aquelles gerres de litre caríssimes servides en una terrassa del centre on veus com la cervesa es va calentant ràpidament ; fins a cerveses selectes què has de saber on anar a buscar perquè només la fan a un lloc.

IMG_0477.JPG
Havíem vingut a beure cervesa, no? Doncs això... | Olletadeverdures.cat

Ja ens perdonareu la pedanteria, si és que ho és, però anar a Praga a beure qualsevol cervesa txeca és una mica una tonteria. Especialment si opteu per les que també són fàcils de trobar aquí, com la Pilsner Urquell (per cert, única del món que es pot dir legalment pilsen), la Budveiser Budvar o la més recent per Catalunya, l’Staropramer. Parlant en plata: creuar mitja Europa per beure la mateixa cercesa que et pots trobar al súper de sota de casa és una mica fail

Com diu un argentí afincat a Praga i que respon al nick de filòsof cervecer, a Praga hi ha desenes de coses a tastar. I tot i que ell mateix reconeix que la cervesa en ampolla de les prinicipals marques que podem trobar a Catalunya no és exactament al mateixa que trobes a Praga (la de Txèquia és millor), el que s’ha de beure d’aquestes birres més industrials és la versió servida en tankova.

Tankova (o tankove, ho he vist escrit de les dues maneres) són uns depòsits força grans on es guarda una cervesa amb menys gas i que es conserva més fresca i en millors condicions. Una cervesa, a més, que és millor que l’embotellada. No en tenen a tots els llocs, i els que en tenen ho anuncien amb claredat: és un reclam de qualitat. No n’entenem tant, de cervesa, però sí que vam saber veure que eren birres més gustoses, amb més cos i una escuma densa i cremosa ben bona.

IMG_0467.JPG
Una tankova de Pilsner Urquell "a la vista" | Olletadeverdures.cat

Una de les que més ens va agradar en tankova és la Budvar svetly lezak tankova. Efectivament, és una birra feta per una de les grans marques del país però sense pasteuritzar i servida des de tankova. Buf! Jo me n’hauria begut tranquil·lament tres o quatre de mig litre seguides. Bé, tres ja… 😉

No ho dubteu, busqueu un local amb tankova. Nosaltres en vam trobar un de força tranquil i modernillo que es diu Lokal a tocar del Pont de Carles, a la banda de Mala Strana, el barri on està el castell de Praga. Si creueu el pont a ple sol en aquesta direcció, us podem garantir que us anirà força bé tenir aquesta recomenació… heheheh. Per cert, també hi vam menjar força correctament.

Dues recomenacions: U Medvidku i Klasterní Pivovar
Fet el suggeriment sobre provar cerveses (industrials) servides en Tankova, ara un parell de recomenacions d’on trobar bones cerveses artesanes. La fama de ciutat cervesera, Praga se la va guanyar des del segle XII per la gran quantitat de locals (bars, tarvernes, hostatges) que es feien la seva pròpia cervesa. Ara no en queden ni una ínfima part dels que va arribar a tenir, però encara n’hi ha uns quants i val la pena visitar-los: podreu beure bona cervesa i podreu veure on la fan…

IMG_0517.JPG
U Medvidku: al més pur estil taverna txeca | Olletadeverdures.cat

Per no emportar-te disgustos, és molt millor anar guiat i nosaltres vam fer cas a Roger i ens vam comprar aquesta guia, elaborada pel filosof cervecer, que val cinc euros en format e-book. Seguint-la vam fer cap als dos locals que ara us recomenem i ens va estalviar entrar a diversos garitos que tracten de manera diferent als pragatins i als forasters. Ja vieue: no només a Barcelona estem farts de (certs) visitants…

U Medvidku és una de les poques cerveceres històriques que queden a la ciutat. Té una història ben peculiar i fa unes cerveses ben bones. A més de ser artesanes, les tenen en tankova, amb la qual cosa la festa és completa. També es menja molt bé. És un restaurant de cuina tradicional molt respectat pels locals, la qual cosa sempre és un bon senyal. Si sóu un mínim de dos, no dubteu en demanar el garró de porc fumat al forn. Fa un pam de llarg per un pam d’ample (mireu la foto!) i es desfà a la boca. Brutal!

Aquí obligatori provar l’Oldgott, feta per ells i macerada en barriques de fusta. Ull, perquè només la podreu beure (i comprar) aquí. Cremosa, densa, gustosa. Oh!

IMG_0524.JPG
Una darrera de l'altra, tant en ampolla com de tankova | Olletadeverdures.cat

Si la primera recomenació que us hem fet és al centre de la ciutat, la segona està una mica apartat però dins d’un lloc que es sol visitar: el Monestir d’Strahov. Just a l’entrada hi ha el Klasterní Pivovar, que precisament ocupa l’antic lloc de la cerverseria del convent. Tenen mitja dotzena de cerveses fetes totes per ells, de les quals almenys una és  de temporada (estiu, hivern, Nadal…).

A la carta expliquen perfectament de què va cada tipus. Nosaltres ens vam organtizar per provar-ne fins a quatre i estaven totes bones. Son totes particulars, ja que la majoria són IPA, un tipus de cervesa gens habitual a Txèquia i que aquí es va fer per primer cop. També és un bon lloc per dinar cuina tradicional del país. O sigui, molta carn, poca verdura i gens de peix. Si podeu beure/menjar a la terrassa, el combo és perfecte.

IMG_0446.JPG
Porc arrebossat i amanida de patata: plat nacional! | Olletadeverdures.cat

I un comentari final: no patiu excessivament pels preus. Tot i ser ja una ciutat força turistificada; i que les cerveses que us proposem són -per dir-ho d’alguna manera- de gamma alta, són més barates que una Estrella Damm mal servida en un garito de mala mort a Barcelona. Segur que m’explico…

Praga és un lloc ben bonic per passejar i també per gaudir de bones cerveses si anem amb una mica de compte i no ens deixem entabenar com a guiris per la Rambla. Val la pena rebuscar una mica (no gaire, són fàcils de trobar) i provar cosetes que dificilment trobareu al nostre tros de planeta. Ja sabeu: a demanar cerveceta i…

Na Zdraví!

Locro, el plat nacional argentí

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg
Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

La picada: l’aperitiu argentí

Al argentins, com a bons descendents de pobles mediterranis, els encanta convertir els àpats en un  acte social. Ho vaig veure ben clar el dia que Maria i Pablo em van explicar de què anava realment això de l’asado. I ho vaig acabar de confirmar quan vaig aclarir de què va això de la picada, un costum tan arrelat en aquest país que ja és una insitució per ella mateixa. De fet, la picada va ser un dels grans descobriments de la meva estada a Buenos Aires l’estiu passat.

En essència, i com diuen aquí, és una “colación compuesta de varios alimentos servidos en pequeñas cantidades, de manera semejante a las tapas españolas aunque mantiene muchas más similitudes con el antipasto italiano”. En la seva essència més bàsica, la picada és un plat que acull embotits, formatges i olives. La de la foto és una versió ultraortodoxa: “jamón crudo”, salame, formatge Pategras i olives.

DSC_0325.JPG
Una picada clàssica en una taula clàssica menjada a BCN... | Olletadeverdures.cat

Aquesta seria la seva fórmula elemental, original si ens podem permetre aquest adjectiu. De tota manera, sembla que també és antiga la tradició de posar-hi unes patatones fregides i també uns cacaus (maní) fregit. Tot plegat acompanyat de pa; normalment una cistelleta variada.

El seu origen, i d’aquí el títol del post, sembla que és ser l’apertiu d’un àpat amb molta gent -especialment dels asados. Com una mena de picoteo abans del plat fort, vaja. Però a hores d’ara el títol del post és una mica enganyós, ja que la picada original ha anat creixent i afegint ingredients fins a unes dimensions que han fet que esdevinguí un àpat. De fet, és molt habitual trobar als bars i cafès de Buenos Aires ofertes del tipus “Picada para dos más cerveza por XX pesos”; sobretot als vespres. És a dir, s’ha convertit en una forma informal de sopar.

Els pots trobar a tots els bars i els restaurants de Buenos Aires -és omnipresent, com la Milanesa. Però també fora de la capital. Hi ha una zona molt, molt interessant a la ciutat de Puerto Iguazú anomenada Feirinha (influència brasilera) on s’acumulen uns setanta locals destartalats on només serveixen per sopar picada i empanada. La feina es teva per aconseguir taula, sobretot a les taules amb vistes a les actuacions en directe. Doneu un cop d’ull a les fotos d’aquest post i veure què s’hi dóna… :-O

Una oferta habitual a les xarcuteries
De tota manera, per mi, el senyal més clar de què la picada esta fortament implantada al país és que totes les xarcuteries del país ofereixen la possibilitat de muntar-te una picada al teu gust i portar-te-la a casa. Al costat d’on vaig viure hi ha una petita xarcuteria que ofereix fins a vuit tipus de picades diferents ja muntades, a banda de la què et puguis fer tu: “española”, “italiana”, “criolla”, “patagónica”, “tandilera”…

Aquesta seria una altra de les característiques que ha canviat: s’han anat diversificant per l’origen dels productes i a les originals i generalment humils taules d’embotits locals (la que ara en diuen criolla) s’han anat afegint taules gourmet amb productes d’importació. A banda que s‘han anat incoporant elaboracions com croquetes, miniempanades, trossets de pizza o fins i tot de milanesa (és com nostre senyor, està per tot!). També hi ha la picada d’autor, on els cuiners més creatius afegeixen elaboracions pròpies per marcar el segell del seu local.

La idea original, però, continua sent la mateixa: emplatar coses diverses per anar picant mentre estàs reunit amb una bona colla. La forma tradicional d’emplatar, que també es manté força, és sobre una taula de fusta dissenyada especialment per a ella. La que veieu a la foto és que la que em vaig dur de suvenir cap a Barcelona. Com no??!! 😛

Per cert, sabeu quan hi ha més demanda de picades a les xarcuteries? Segur que heu encertat: les nits que hi ha partits de futbol importants…

Salut!

Entrants (nostàlgics) de Nadal

Temps era temps en què esperaves l’àpat de Nadal perquè sabies que menjaries “pernil del bo” i que els llagostins del teu poble, tan famosos, tornarien a ser a la taula de les grans ocasions. Eren èpoques en que ta mare comprava “formatge del car” i l’oferta especial de Nadal a les botigues no anava més enllà de mitja dotzena d’embotits i el salmó fumat -ara ja producte quasi cotidià- era una cosa molt exòtica que només menjaven els quatre conneisseurs amb diners del poble.

No estic parlant de temps tant llunyants. Estic parlant dels vuitanta, quan les àvies de casa encara vivien el menú de Nadal era tancat i molt, molt tradicional. Anys en què ibèric encara no significava gaire cosa per la majoria de les classes mitjanes i populars . Quan “manxego” era l’adjectiu més sofisticat que podia tenir un formatge de gamma alta. En fi, temps de força menys complexitat gastronòmica.

DSC_0249.JPG
Una manera diferent de menjar dàtils, molt més lleugera... | Olletadeverdures.cat

A casa meva, aquestes coses van començar a canviar als anys noranta. Just quan la cosa econòmica millorava, tots anàvem fent introduccions al mundillo de l’altra gastronomia i, sobretot, quan ma germana començava a tenir capacitat d’incidència en els menús familiars. En aquest moment apareix el primer entrant que avui us expliquem en aquest post: el dàtil farcit d’ametlla torrada i pernil (ara sí) ibèric. Diu ma germana que es tradicional de Portugal, però no n’he sabut trobar referències.

És tan fàcil que gairebé em fa vergonya explicar-lo: li treiem el pinyol al dàtil confitat i el canviem per una ametlla torrada. Ho embolcallem tot amb una llenca ben fina de pernil ibèric i ho assegurem tot amb un escuradents. Ens agrada molt per la combinació encertadíssima de dolç i salat; de crocant i tou. A més, com que no va fregit com altres receptes amb dàtils és molt més lleuger.

El segon entrant va arribar ja als anys dos mil i mostren clarament un canvi: el vam treure d’un dels primers exemplars de la revista CUINA que van tenir a les mans. Torradetes de sobrassada i mel. Una recepta que ara sabem que és tradicional mallorquina. Però fa deu anys combinar un embotit amb mel era tan innovador que fins i tot ocupada portades de revistes de cuina. Literal. A casa nostra va triomfar per dos raons: perquè la matriarca Massita és fan incondicional de la sobrassada (de Mallorca, eh??) i tots són una colla de llèpols.

DSC_0273.JPG
Amb un mos, cap a dins! | Olletadeverdures.cat

Recepta? Només un truc: poseu la mel després de treure les torradetes amb sobrassada del forn, on les hem posades per fer suar la sobrassada i donar-li un toc de calor. Si posem la mel abans d’entrar al forn, no seran tan brillants. Ràpid a taula i a menjar-les d’un mos, que perden de seguida la temperatura.

Per mi són entrants nostàlgics perquè s’han consolidat com a receptes tradicionals de la nostra familia i perquè em remet a temps en què la vida va començar a canviar. Vist amb perspectiva, em permet veure en les coses petites del dia a dia aquells instants en què algunes coses van deixar de ser com eren i van donar pas a altres maneres de fer i d’entendre. A mi, aquestes coses i en aquestes dates, què voleu que us digui, em posen nostàlgic…

Amb aquestes dues receptes -ben fàcils i però també ben bones- i ens acomiadem de La recepta del 15, que aquest desembre s’ha convocat per darrera vegada. Una llàstima, perquè és una iniciativa genial en la què hem participar tant com hem pogut i de la qual sempre treiem alguna recepta quan no sabem què cuinar. Però també entenem que és una feinada i que indexar cada més centenars de receptes (alienes) pot acabar cansant qualsevol. En tot cas i sobretot, felicitats i gràcies per la feina feta, Sandra i Xavi!

Ep! I bon Nadal a tothom!!