Lemon curd, by Mr. Wilkin

Ja ens ho heu sentit dir diverses vegades: no hi ha res com anar documentat per la vida. I si voleu saber coses bones sobre la cuina anglesa sense haver de fer un curs de idem, la vostra font és la secció british del bloc tequedasacenar.com, del nostre estimat i admirat Iban. D’ell vam aprendre que una de les millors mermelades angleses (que deu ser com dir del món) que es poden comprar fetes són les del senyor Wilkin i els seus fills.

Es tracta d’una empresa familiar fundada el 1885 i que encara està gestionada per la mateixa nissaga. En concret, ara porta el negoci el rebesnet del seu fundador. S’han fet famosos per la cura amb que tracten la matèria primera. Es veu que la majoria la treuen de les seves pròpies granges, situades totes a Tiptree, una petita vila del comtat d’Essex (sudoest d’Anglaterra). Els seus productes es veu que són tots d’una qualitat excepcional i es proveïdor de la familiar reial anglesa. A mi aquesta darrera dada me la bufaria completament si no fos perquè aquests reietons dels nassos tenen fama de menjar més que bé i de tenir el morro més que fi…

Addictes al lemon curd…
Nosaltres les mermelades de Mr.Wilkin encara no les hem provades, però hem comprovat que els seus productes són excel·lents. En concret, el seu Lemon Curd. Aquest dolç anglès, descobert per nosaltres de la ma de la Gemma, és una de les grans receptes british que tenim pendents de fer. Així que quan ens vam trobar un pot etiquetat per la familia Wilkin  no ho vam dubtar gens… Per cert, que es veu que la colla Wilkin s’ha fet famosa, també, per incloure missatges al darrera de la tapa. La que ens va tocar em va encantar, probablement perquè de seguida la vaig lligar amb Ca Massita i la meva germana…

Ens el vam arrear amb la nostra primera prova d’scones (nota: suspès!), una mena de galetes típiques de l’hora del te que van acompanyar força bé aquest dolç fet a base de mantega, sucre i suc de llimona. Us prometo que m’hauria arreat el pot sencer a cullerades! O, que bo! El joc que dona la textura untuosa amb el contrast dolç – àcid i un punt amarg és addictiu!!!

El vam trobar a La cuina d’en Garriga, una botiga-menjador de Barcelona que darrerament està molt de moda entre la premsa especialitzada i que és un autèntic cofre del tresor gourmet. A banda dels productes de la nissaga Wilkin vam trobar una sel·lecció de formatges que tombava de cul (entre els quals l’Ermesanda d’Eroles, una meravella catalana) i una tria de productes de gama alta que faria perillar l’economia personal més sanejada. Hi he de tornar amb càmera, perquè es mereix un post!

Mireu, sabeu què? Vaig a pegar-li un parell de viatges al Lemon Curd!!!

Salut!

Massitet

Mones solidàries

De tant en tant rebem correus dels departaments de comunicació d’empreses de tota mida del sector agroalimentari que ens demanen parlar d’una nova recepta, un premi que els han donat o ves a saber quin cosa. No els fem gens de cas, la veritat: només parlem del què ens ve de gust i normalment el que ens proposen no ens motiva, com diuen al meu poble, gens ni miqueta…

Però el passat divendres vam rebre un correu des d’Intermón Oxfam on ens explicaven que han posat en marxa, junt amb el Gremi de Pastisseria de Barcelona i Província, una campanya anomenada Apunta’t a la Mona Solidària! Mireu, ens ha semblat una idea interessant, ens ha motivat i hem pensat que no estaria malament dedicar-li un post i contribuir, modestament, a la seva disfusió.

La cosa va així: les pastisseries adherides ofereixen pollets solidaris de xocolata inspirats amb els que tota la vida s’ha afegit a les mones tradicionals en la part del país que va de Tarragona cap a dalt. És el de la imatge que il·lustra el post. Amb un donatiu de 2 euros, es podenincorporar com a complement de la mona de forma voluntària. Aquests dinerons van a parar als projectes d’Intermón Oxfam. L’exemple que posen a la nota de premsa trobo que és molt encertat pensant en un comunicat enviat a gastroblocaires: resulta que aquesta ONG ajuda a families de Tanzània a la criança de pollestre local per assegurar l’alimentació familiar. Al web d’Intermón Oxfam podeu trobar més informació.

El correu també m’ha fet pensar en una cosa: els blocaires ja no som necessaris solament per a les grans empreses. Tothom que vulgui fer una campanya de comunicació sembla que ens necessita o ens considera útils. I això m’està fent pensar que pot tenir de bo i de dolent. D’interessant i de perillòs, si m’ho deixeu dir així…

Salut!

Massitet

Asopletando el canelón

Es veu que l’any passat em vaig portar espectacularment bé, perquè resulta que entre el tio i els Reis em van caure un munt de regals gastroculinaris que em feien molta il·lusió. Un dels més xulos és el soplet de cuina Hotery, del qual em vaig enamorar des del primer dia que el vaig veure al web d’ICC.

No és que em fes gaire falta, la veritat. O això pensava a priori. Però després he vist que és una eina força pràctica que estalvia moltes posades en marxa del forn per gratinat i què permet fer presentacions una mica més acurades dels plats gratinats. Per exemple, a mi sempre m’havia fascinat veure uns canalons o lassanyes perfectament gratinats i posats al plat, sense la més mínima senyal d’haver estat cuits en una safata ni indicis d’haver patit una extracció per paleta, normalment de resultats barroers…

Heu vist les flamerades taronja que apareixen a sobre del caneló just el moment abans de gratinar-se? A nosaltres ens té fascinats…La recepta dels canelons, uns espectaculars especímens de fetge gras i tòfona, properament en el seu bloc de cuina de referència… 😉

Salut!

Massitet

P.S.: El títol del post, a banda de ser una tàctica cutre i evindetíssima de cridar la vostra atenció, és resultat d’una de les meves anades de pilota: no sé perquè, quan em vaig posar a gratinar el canaló en qüestió, em va venir al cap la canço Apatrullando la ciudad, d’El Fary. La resta, ja ho heu vist…

Farinada d’or 2009

“Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”. El so de les castanyoles gegants dels Nanos i Gegants de Vinaròs tocant la cançó que acompanya el seu ball més característic em ve a les orelles cada cop que penso en l’entrega de la Farinada d’or 2009 a la fleca de ma germana. De tant en tant, la vida et regala moments irrepetibles sense esperar-t’ho, i això és el que va passar el 22 de desembre a la Plaça Tres de Reis de Vinaròs: la fleca plena a rebentar de gent, la farinada de repassos engalanada d’or i els Nanos honorant la teva casa familiar amb el seu ball…

Un grapat de coses per celebrar
El 22 de desembre a les vuit de la tarda a Ca Massita es van ajuntar moltes coses, com una espècie de conjunció astral. Es celebraven tantes coses i es mostraven tants afectes diferents que resulta fins i tot una mica difícil d’explicar què passava. L’entrega d’un premi que vol reconèixer a qui defensa les tradicions locals, un detall amb els clients de cada dia, una festa amb un grup de fans facebuqueros són només tres coses de les que esdevenien aquell vespre fred i plujós, tal com mana un bon tòpic 😉 . El leit motiv de tot plegat era, però, commemorar el centenari de la ubicació de la fleca familiar al seu lloc actual, d’on no s’ha mogut des del 1913.

Un grup de Facebook…
En un primer moment, la idea de fer alguna cosa va nàixer al voltant del Facebook. Resulta que uns clients, els germans Jordi i Roser Beltran, havien suggerit crear un grup de fans de la farinada de repassos, un dolç tradicional de Vinaròs que pocs forns més a banda del de ma germana encara fan. Veient com creixia el grup des de la seva fundació (si esteu en aquesta xarxa social, el trobareu aquí…), ma germana va pensar que quan s’arribés a cent estaria bé tenir un detall als membres del grup. Ja estàvem en dansa…

… i l’entrega d’un premi…
Però som valencians i, en concret, vinarossencs. Per tant, la cosa no podia quedar aquí. Així que, ni cortos ni peressossos, es va decidir convocar un premi en reconeixement a aquelles persones o entitats que destaquessin per la conservació, manteniment i promoció de les tradicions culturals d’arrel popular de Vinaròs.  Ma germana, persona inquieta i vinarossenca de soca-arrel, va pensar que era una bona manera de començar a celebrar els més de cent anys d’història en comú del forn familiar i el poble que l’acull i el sosté.  Un premi als mantenidors de les tradicions per part d’un forn que ha trobat en la recuperació de velles receptes locals un autèntic plaer i un dels seus signes d’identitat… Molt bé, no?


El premi havia de ser ben valencià, també. No podia ser una figureta o alguna cosa així, modesta. No, no. Havia de ser alguna cosa ben espectacular i a poder ser un pèl coenta (un pèl kitch per a que m’entenguen fora del País Valencia i les Terres de l’Ebre). Així va nàixer la Farinada d’or. L’autor del concepte i de la seva aplicació no és cap altre que el mestre Juanjo Roda, cuiner reconegut, liante de cuidao i un bentrobat amic de la família . El resultat el podeu veure a les fotos: una farinada de repassos pintada d’or i 100% comestible. El miracle de la doració es va obrar gràcies al  fi moviment de canell de Juanjo i als fascinants colorants alimentaris Comercial Artesa Sosa.

…per començar a celebrar el centenari!
Sóc rebesnet, net, fill i germà de forners. Els lectors més fidels ja ho sabeu ni que sigui per la insistència amb que ho reivindico. Sabem que la nostra familia es dedica a fer pa pel cap baix des de mitjans dels anys vuitanta del segle XIX, quan el rebesavi  es va posar a fer pa al Carrer Major de Vinaròs. És probable que el seu pare ja es dediqués, però en aquest puntla memòria familiar es perd i encara no hem aconseguit documentar-ho. El que si sabem es que l’àvia Consuelo, nascuda el 1912, havia arribat “en bolquers” a la Plaça dels Tres Reis, on ella i tota la nissaga posterior ha continuat fent pa. Tot això, que ens omple d’orgull, és el que va portar a ma germana a decidir que s’havia de commemorar d’alguna manera. I no vegis com ho ha començat a commemorar…

I perquè una farinada?
Perquè havia de ser una farinada, el premi? Doncs per dues raons. La primera, perquè la pròpia pasta representa en ella mateixa la conservació de la tradició gastronòmica local, ja que era un dolç antic molt associat a la vida dels llauradors del poble. Com diu Juanjo Roda, els repassos són, sense cap mena de dubte, “la barreta energètica vinarossenca”. Això sí, acompanyada d’un bon rajolí de vi dolç o mistela del país…

Però gairebé desapareix al ritme de la mecanització del camp;  i de la industrialització i turistització del poble. Ara, unes poques fleques del poble la fan i a ca ma germana és un producte força apreciat: hi ha gent que acudeix a a Ca Massita només per comprar-la. Per tant, la farinada esdevé, sense voler ni haver-ho imaginat, un símbol tant de la tradició artesana familiar com de la cultura, en el seu sentit més ampli, local. Més clar, aigua. Més ben trobat, jo crec que impossible…

Els premiats
Sobre qui havien de ser els premiats no hi va haver gaire discussió. I us ho dic jo que vaig formar part del jurat. Per aclamació es va aprovar que serien els germans Beltran. Per haver creat el grup de Facebook? No només… Resulta que els dos són membres (i nucli dur) de la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, una de les entitats més entranyables de la ciutat. Poca conya: hi ha referències a l’existència del grup ja al 1694! Després d’una época una mica dura després d’una escissió, els dos germans són part imprescindible de la revifada de la colla, sobretot de la secció musical. A més a més, tots dos són membres de la Banda musical l’Aliança, una altra de les entitats culturals amb més arrelament a ciutat i que situa al poble en un territori musical que va de les Terres de l’Ebre a Guardamar.

Cent membres? Doncs una bèstia de cent raccions…
A Ca Massita no es van oblidar dels Facebuqueros, no. A banda de convidar-los explícitament com a part imprescindible de la festa, els mestres artesans els van fer un autèntic homenatge: dues peces de cent raccions! Sí, senyor: dues farinades de 1’60 metres de llargada cadascuna. La lògica valenciana (un pèl megalomana, festera i donada a l’exageració) va funcionar a tot gas: “No en som cent? Pos cent racions…”

Una anava farcida solament amb sucre, llimona, oli i farina. L’altra incorporava pebrot vermell escalivat. Aquesta darrera és una versió que gairebé no es fa i que era fins fa poc per l’autoconsum familiar, sobretot de les persones més grans que l’havien coneguda de joves. Ja podeu veure per les fotos la feinada per tallar-es. Us podeu imaginar, doncs, l’embolic que va suposar fer-les i coure-les! El resultat, dues peces més llargues que un dia sense pa (de Ca Massita…) 😉 .

Els convidats d’honor: els Nanos i Gegants de Vinaròs
Els Nanos i gegants fent el seu ball d’honor davant de Ca Massita amb un sac per comprar el pa com afegitó a la seva indumentària. Si m’he de quedar amb alguna imatge d’aquella jornada, és aquesta. Els nanos es van posar un sac de pa al braç per l’ocasió!  Tant m’agrada, que hem decidit obrir el post amb un vídeo recollint aquest moment. Darrerament no guanyo per a emocions, en relació amb el forn de ma germana. Va ser certament un dels punts àlgids de la jornada: veure els sis nanos que formen la colla ballant davant de casa i posats al darrera del mostrador és una de les coses més commovedores que he viscut. Sobretot, amb la meva família al seu costat: quina emoció, quina tendresa, quina dolcereta, quina alegria, quanta enyorança… “Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc /Xoc, xorroc, xoc, xoc”.

S’ha de tenir en compte que els nanos no solen actuar en festes privades, però aquest cop van fer una excepció. En assemblea, van decidir que trencaven aquesta regla. “Ca Massita és Ca Massita”. Aquest va ser l’argument que, ens van dir, es va donar a la reunió. Com no s’ha de posar la gallina de piel? Encara ara, un mes després, m’eriço en veure el ball i, sobretot, en escoltar la música que acompanya una dansa molt peculiar: no és gens habitual que els nans tinguin un ball sols, sense els gegants. Només ciutats grans, com Castelló o Tarragona (les més properes, la tenen) Aquesta dansa, aquesta cançó, és la que vam tenir l’honor de viure davant de casa…

A més, els nanos van fer alguna cosa més: van guardar el secret sobre els premiats. Jordi i Roser es van assabentar que guanyaven quan ma germana els va citar. Es pensaven que el premi era per a la colla. La sorpresa va ser genial i va fer encara un pèl més emocionada la jornada. Ostres, és que va sortir tot rodó!

Ni pluja ni fred
Una de les cròniques periodístiques sobre la festa, signada per Emili Fonellosa, afirmava que “aquella tarda, el Forn de pa Massita va ser un forn més que mai, ple de gent”. M’ha agradat la manera  de dir-ho. Fins al carrer, arribava la gent. Tallava la vorera i es feia dificil passar per davant de casa. I dins, les safates amb farinada anaven volant de ma en ma, perquè els portejadors amb prou feines es podien moure. Igual que els porrons. La festa va desafiar les compres de Nadal, la pluja i el fred. I se’n va sortir: ma germana no s’esperava tanta gent! Fins i tot vam fer curt de farinada! Feia goig veure l’entrada plena de gent coneguda, els petons i les abraçades…


Us podeu imaginar com estava la meva familia! Crec que ma mare i ma germana encara no s’ho creuen ara. Veure com el teu entorn es mobilitza i organitza per ajudar-te commou al més insensible… Hi va haver moment, mentre m’ho mirava una mica des de fora i a través de l’objectiu de la càmera, que els homenatjats eren ells, els forners. Es va liar molt grossa a Vinaròs, aquell dia. Xé, que els nanos van tallar el carrer sense permís municipal i tot per a fer el ball! Els ullets humitejats de mun cunyat ma mare i ma germana; i el somriure de tots tres és impagable. Certament, crec que, en certa forma, al final els homenatjats van ser ells… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc , xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”

I com hem arribat fins aquí??!! Amb (moltes) complicitats…
Arribar a muntar un pollastre com aquest no és fàcil, encara que a mi des de Barcelona va haver moments que m’ho va semblar… Tot això va començar com solen fer-ho les coses que acaben sent importants per a un grup humà, el que sigui. Un cúmul de circumstàncies (gairebé) impossible, inclosa la típica conversa improvisada en un bar entre una colla d’amics amb molta imaginació i, com diuen a la nostra terra, amb molt poc suc. Ja feia temps que ma germana volia organitzar alguna mena d’acte per celebrar el centenari de la fleca familiar. No volia que fos una cosa més, sinó que tingués algun significat més enllà de la pròpia fleca; que fes poble d’alguna manera.

Tot es va desencadenar una tarda de dissabte, després d’una sensacional visita gastroblocaire a Ca Massita. Ma germana, Juanjo Roda, la seva senyora esposa, Kissumenja i un servidor vam començar a desbarrar al voltant d’una taula de bar. Després, la conversa de ma germana amb Lluís Batalla, membre dels nanos i amic de casa, els va portar fins al taulell portant la proposta a l’assemblea. La pròpia implicació de tota la colla. Ara apareix la traça de mun cunyat Sergi i de Nasio per fer unes farinades llargues com elles soles. Els contactes i la ma de Juanjo per daurar la joia de la corona van tancant el cerle. I la respota de la gent, que no s’ho va voler perdre. Sense tot això, res hauria estat possible o ho hagués resultat molt menys emotiu, molt menys entranyable… I tot això només s’aconsegueix, crec jo, quan la gent t’estima…

A Ca Massita no oblidaran/oblidarem el 2009 fàcilment. A la primavera ens van oferir participar en un llibre de pastes tradicionals, que ja està a les portes de sortir. Al novembre, la visita gastroblocaire. Un mes després, la Farinada d’or i tot el fregao del 22. Certament, no guanyem per a emocions darrerament. I ara em deixareu repetir-ho: l’any 2009 l’hem passat amb la gallina de piel… “Xoc, xorroc, xoc, xoc / Xoc, xorroc, xoc, xoc”…

Massitet

Un parell de bones cerveseries

El pont de la Puríssima Constitució (si us plau, noteu la fina ironia…) va ser molt mogut a casa nostra. En una d’aquelles coses que passen de tant en tant (conjuncions planetàries, crec que en diuen) vam tenir un dinar, un trobada amb uns amics de Madrid i una visita de cunyada / germana. Ahí es nada, que diuen els castellans! Total, que amb tanta cita vam acabar anant a un parell de cerveseries de les moltes que hi ha a la ciutat i vam sortir tant contents de totes dues que vam decidir fer-ne un post.

No us descobrirem res de nou…
Les dues cerveseries que us volem destacar no estan en cap racó amagat de la ciutat ni són punt de trobada d’experts iniciats, llocs ingnots per a profans. De fet, les dues les vam treure de l’especial que Time Out Barcelona va dedicar a aquests tipus d’establiment fent els seus ja clàssics rànquings. Les dues cerveseries són La Cervesera Artesana (a Gràcia) i La Cerveteca (al Barri Gòtic).

No som, ni de lluny, grans coneixedors de la cervesa. Ens agrada beure’n, això si. També sabem què ens agrada i què no. I tenim molt clar que, en termes generals, les cerveses artesanes i/o de petites produccions ens solen resultar força gratificants. Ja ho havíem comprovat a Catalunya amb les que fa la CCM o amb la Rosita. I ho vam ratificar a Anglaterra, quan les cerveses tipus Ale de les microbreweries -petites empreses productores locals- ens vam donar grans moments de satisfacció. La Gadds n.3, la Incubus

De fet, La Cervesera Artesana la vam visitar precisament perquè la va fundar un anglès i s’hi fan, des de llavors, cerveses d’inspiració anglesa. Quan vam entrar ens vam trobar que de producció pròpia en feien rossa, torrada (la manera llatina de referir-se a les Ale), de bolets (oh, yes!) i de mel. La torrada la millor i va resultar una excel·lent companyia per a les quatre hores de conversa que vam gaudir amb J. i M. Són de Madrid i ens vam fer amics (en concret, J, i un servidor) bevent cerveses a Canterbury a les tardes mentre esperàvem que les nostres respectives acabassin les seves classes vespertines. Quina millor manera de retrobar-nos, que bevent una Ale??

La segona la vam visitar acompanyats de la germana de kissumenja i el seu manso, un gran bevedor de cervesa a qui vam voler compensar amb un bon glop després de forçar-lo a passejar per una Fira de Santa Llúcia literalment imprecticable. Així que ens vam encaminar cap a La Cerveteca, a tocar de Correus de Via Laietana. Amb més aspecte de botiga que de bar. s’hi poden trobar unes trescentes referències diferents, totes descobertes pels dos joves que la gestionen en els seus viatges pel món. És, segons diverses fonts, un dels grans centres barcelonautes del món cerveser, amb cursos i cates inclosos. Com que l’oferta és gairebé bloquejant, cada setmana en destaquen tres o quatre de tirador. Sense saber molt bé que triàvem, vam beure una gerra de cervesa austriaca Keller que encara salivo de pensar-hi: fresca, cremosa, un pèl dolcenca, amb molt poc gas…

En fi, dos grans llocs per passar una bona estona en bona companyia bevent cervesa. I flipant en colors si sou fans del beuratge en qüestió… Ara ja estem conspirant per assaltar dues que hi ha al barri… A Sants hi ha de tot, tu!

Salut!

Massitet

Actualitzant la ruta de fleques

Quan fa uns dies vam pujar al bloc el post sobre la ruta de forns de Barcelona, ho vam fer sabent que seria un post que actualitzaríem més d’un cop. El que no ens pensàvem és que l’actualitzaríem tan aviat! Doncs sí, resulta que ahir dissabte, a la primera oportunitat que vam tenir, ens vam plantar al barri de Sants a conèixer el Forn Baltà. En teníem referències de feia temps i la bona premsa que en va fer el Time Out dedicat a les fleques de Barcelona va venir a confirmar-ho.

balta

Però davant dels comentaris que ens van deixar conneisseurs tan respectats i estimats per nosaltres com els cafeters nocturns i el nostre lector Juan K, la cosa estava clara: hi havíem d’anar ja i, de poder ser, corrents. Resultat: aquesta foto d’aquí a dalt, un quilo de pa cap a casa i una modificació del post per incloure el Forn Baltà a la nostra ruta de forns de referència al Cap i Casal del Principat.

Salut!

Massitet i Kissumenja

Ruta de forns per Barcelona

Crec que estarem tots d’acord si afirmo que en els darrers anys, i en especial els darrers mesos, hi hagut una mena de debat constant sobre la qualitat del pa que es menja a Catalunya i, en especial, al Cap i casal. Només cal mirar el Time Out Barcelona de mitjans d’abril sobre els millors forns de Barcelona o el numero de juny de Descobrir Cuina per veure que és un tema recurrent en els mitjans de comunicació catalans (i en especial barcelonautes…).

Una ruta personal
Sóc rebesnet, net, fill,  germà, cunyat, nebot i cosí de forners. No en milito (no us sabria donar la recepta de la massa!), però sé què és un bon pa i sé què és una merda (perdó per la sinceritat) ultracongelada i mal cuita en qualsevol mediocre fornet elèctric. També sé, perfectament, què és un mal pa artesanal (“haberlos, hailos…”). Per això, una de les coses que m’agrada fer és rondar per Barcelona a la cerca de forners de veritat, dels que s’embruten les mans amb la pasta i acaben de treballar canosos per culpa de la farina.

pa_turris_boqueria

De fet, una de les coses que els agrada fer a ma germana i mun cunyat quan vénen a Barcelona és anar a visitar forns de la capital. Aquí sempre hi ha algú que va un o dos o tres passos al davant, marcant tendències que després es seguiran arreu del país. A mi m’encanta acompanyar-los i, sobretot, tenir l’orella ben posada per descobrir algun lloc nou o poc conegut.

La ruta que us proposo en aquest post, doncs, és el fruit d’aquestes visites i respon estrictament al nostre gust personal tamisat per la influència professional familiar. Segur que n’hi ha de millors i és probable que considereu que me’n deixo algun de força reconegut a la ciutat. Però és la meva tria i és el pa que a nosaltres ens agrada menjar.

De dalt a baix, amb desviació a l’esquerra…
La ruta que us proposo va des de la Vila de Gràcia fins a la Barceloneta, amb incursions diverses a l’Eixample i Ciutat Vella; i fent una petita excursió absolutament recomenable fins a Sants. És l’espai per on em moc i per això apareixen aquests i no d’altres. Des que Time Out Barcelona va publicar el seu rànquing en tinc algunes de pendents de visitar, però estic convençut que les que us explico avui són de les millors del Cap i Casal.

paretEl primer que trobaríem seria el Forn Fortino, un dels pocs que queden a la capital amb forn de llenya i amb molta història a l’esquena. M’agrada molt tant el seu pa artesà com la seva brioxeria. Tot i que tenen una bona presència de productes clàssics de forner, l’oferta està dominada per pans i pastes amb tota mena de farines (kamut, espelta, orgànica…), d’espècies i de llavors, així com fruits secs de tota forma, mida i color. Només cal que doneu un cop d’ull al seu web. Les xapatetes i el pagès, molt bé! Imprescindible a Gràcia, els trobareu a  Travessera.

Si seguim baixant, ens trobarem el Forn Balmes, que es va fer famós per inverntar el pa de Sant Jordi i que ofereix uns productes clàssics més que correctes, tant en pa com dolços. Té una oferta més tradicional i convencional que l’anterior, però treballen bé i es pot trobar un pa per fer entrepans com deu mana, sucar i el que calgui… Ser la quarta generació de forner et permet saber moltes coses… A Balmes amb Diagonal, sempre que passo pel davant entro a pillar alguna peça…

A l’Eixample i relativament a prop de la Balmes tenim la que avui per avui és la nostra fleca preferida, la Turris. El seu pa, el que porta per nom precisament Turris és genial: crosta gruixuda, cruixent i ben cuita. Interior esponjós i d’un color perlat ben maco i senyal clara de bona qualitat. Aromes de massa mare suau i bones farines. Excel·lent, igual que la seva oferta dolça. A mi em té el cor robat el pa d’orenga, tomàquets secs i cansalada. I el darrer cop vam gaudir d’una xapata amb oli brutal. Mereix fer la cua que s’hi sol trobar

Darrement, parlar de forns a Barcelona sembla obligar-te a parlar de la Barcelona-Reykjavik. A veure, no serè el xul·lo que dirà que el seu pa no és bo. Primer, perquè seria mentida: el seu producte, en general, és molt bo. Però per mi té excessiu sabor de la massa mare, que li dóna un to agre i àcid massa marcat per al meu gust. Ara, és tan tupit, te la molla tan espessa i humida, que és dels millors per fer pa amb tomàquet. A més, se li ha de reconèixer la virtut d’haver obert foc en el debat sobre la millora del pa a Barcelona. La botiga original està al Raval i ara en tenen una a Gràcia.

A Ciutat Vella trabareu el forn Boix, amb un munt d’antiguetat i que es mereix tot el respecte del món. Oferta àmplia i de perfil clàssic però esquitxada amb abundants innovacions i variants de pans i pastes. Imprescindible per mi quan faig un round per la Boqueria. Els seus panets de sabors (sobrassada, formatges, olives) ja són un clàssic dels sopars de la meva colla d’amics… Al Carrer d’en Xuclà.

foto5Ara trenquem cap a Ronda Sant Antoni, per entrar al Forn Mistral i deixar-nos emborratxar per l’olor de pa i l’ambient mogut de forn com cal, ple de gent que entra i surt. Treballen molt bé el pa de blat, i les coques de forner (dolces, salades, amb orenga)  alegren qualsevol àpat amb un punt de sabor. Molt bona la xapata, un dels nostres pans més estimats. Ep! Que fan pa des del 1879. Respecte…

Ara és hora d’agafar el metro i marxar fins a Sants, a visitar el Forn Baltà. Fleca amb 75 anys de tradició a l’esquena, combina creacions com el pa de gaspatxo o d’ecalivada amb les formes més tradicionals. A nosaltres ens va encantar el seu Pa a l’antiga, una peça de quilo de molla blanca i sabor suau. No som gens objectius amb aquesta fleca per una raó: el seu pa és el que més ens recorda el de ca Massita, la fleca familiar d’un servidor. Com comprendreu, em té el cor robat des que el vaig tastar…

Acabaré la ruta a la Barceloneta, on el Forn Baluard ha estat una de les obertures més sonades dels darrers anys. A mi em va agradar molt el pa Barceloneta, feta amb sal grossa, però em vaig quedar espatarrat amb l’oferta global (formes, mides, ingredients) d’aquest forn. El matís (tipus de farina, tipus de sal, olis diversos) sembla ser la marca de la casa. Els trobareu davant del mercat del barri i treballen tan bé que el meu estimat Miquel Sen els va portar al cuines per ensenyar al personal a fer pa. Les receptes, aquí!!!!

Si no en coneixeu alguna i la proveu, ja ens direu el què, val? Si en coneixeu alguna que us agrada molt i no apareix, si us plau digueu-nos-ho! Ja sabeu que ens apassiona trobar gent que passa la nit en blanc per regalar-nos una de les joies de l’alimentació humana…

Salut!

Massitet

Nota: les dues fotos des interiors de les fleques les he tretes del web de Forn Fortino i del Mistral, citats en estrictre ordre d’aparició al post… 😉

Aude gastronòmic (i II): les botigues

L’Aude és una contrada gourmet i gourmand, no en tenim cap dubte. La raó no és solament el nivell de la seva restauració pública, com us explicàvem aquí. Ho demostren, sobretot, els seus comerços. Un lloc amb tantes botigues d’alimentació interessants i suggeridores és senyal que la seva gent sap menjar (i viure…) bé. Aquest post només és una petita mostra de tot el què s’hi pot trobar, que no és pas poc…

Comencem per Carcassona…
La Cité, la part vella de Carcassona, és una successió de botigues i botiguetes interessants. També n’hi ha de molt turístiques, en el pitjor sentit del terme, però hi ha cada joieta que no té preu. La Vinoteque està especialitzada en vins de la zona i en productes gourmet del territori que es poden comprar o menjar allà mateix. Proximitat a la botiga, vamos. Aquí vam poder sopar amb unes anxoves de Colliure descomunals i uns embotits i formatges del país que poc tenien a envejar als millors del Pirineu català o dels Ports. Tot, acompanyat d’una oferta inmensa de vins a copes…

Viatge_de_noces4

Ara bé, les botigues que ens van semblar més originals i espectaculars van ser les dedicades a les galetes i altres golafreries. La Cure Gourmande, literalment fins al sostre de xocolates, galetes i caramels, ens va sobrepassar tant que no ens en vam recordar ni de fer fotografies. Però L’Art Gourmand, d’on són les fotos de galetes i fruites confitades que veieu per aquí, ens va semblar una autèntica preciositat. Productes de qualitat (i boníssims!) posats en escena amb molta cura.

Viatge_de_noces3

El mercat de Carcassona, tot i petit, tenia cops amagats. I no pas fluixets. La parada de formatges, dels quals us hem de parlar necessàriament en un proper post, valia la visita per ella sola. I si no en teníem prou, la d’embotits artesans venuts per la mateixa parella encantadora que els fa colma, segur, tota expectativa. Les de verdures eren ja una mica més discretes, però la d’espècies obligava a passar i repassar per davant per veure i olorar tanta exhuberància…

De compres pel Canal del Midi
No només a la gran ciutat de l’Aude es podien comprar bons productes. La Peniche Epiciere, ara ja tornant a Le Somail, era sense cap mena de dubte la botiga més especial de totes. Una antiga barcota de mercaderies (peniche, en terminolgoia del canal) convertida en una mescla ecantadora de botiga gourmet i super de barri. Ep! I flotant! Bons vins i formatges, galetetes salades de tota mida i un pa artesà respectable.

Viatge_de_noces2

Als pobles del canal el petit comerç és d’una qualitat notable, en especial els artesans. Messié Collon, a Argeliers, fa uns patés i embotits de idem ;-). Cinquena generació de xarcuters i pare de la sisena, era un culé militant i encantador. Amb els seus productes artesans vam fer un excel·lent sopar aquell vespre al nostre bateau. Ja sabeu, al restaurant més especial de tots…

De tota manera, el que més ens va cridar l’atenció és que en qualsevol botigueta de comestibles de qualsevol poblet del canal podies comprar productes locals de bona qualitat, més enllà dels habituals de grans multinacionals o empreses més o menys industrial. De fet, una de les compres més especials que vam fer va ser en una benzinera d’una carretera comarcal! És cert que és una zona turística, però us imagineu comprar formatges i embotits artesans en una benzinera de la Costa Brava o la Daurada?

DSC_0210Fins i tot a les llibreries de la contrada es menja. Mireu quina prestatgeria vam trobar a la Libraire Ancienne du le Somail, una botiga gegant on tenen llibres des de 1840. Si mireu bé la fotografia, veureu el llom d’una edició de 1853 de La Physiologie du goût de Jean Anthelme Brillat – Savarin, considerada com una mena d’obra fundacional de la teoria de la gastronomia. Llàstima que valia 60€… i que no sabem prou francés!

En tot cas, refieu-vos del nostre judici: l’Aude també té, a banda dels més coneguts, bons arguments gastronòmics que justifiquen una visita dels afeccionats al bon menjar…

Massitet i kissumenja

Quimet i Quimet

Remenant fotos a l’ordinador, m’he trobat aquesta d’un dels diversos cops que hem tingut la sort d’anar a fer un mos al mític Quimet i Quimet, al Poblesec de Barcelona. Sempre l’he trobada una foto bonica: els pintxos en primer terme, les copes de cervesa Pilsner Urkell de barril en segon pla, la iluminació càlida del local… Trobar-la sense buscar-la m’ha inspirat, i m’he posat a escriure el post pendent que sempre hem volgut fer de la bodega en qüestió i que sempre acabava darrera d’alguna altra entrada nova… 

Un clàssic barceloní
Si sou lectors habituals nostres, ja sabeu que Quimet i Quimet ens agrada molt: el tenim destacat a la nostra pàgina de llocs preferits on anar a fer tapes, pintxos i platillos. I si no sou seguidors de la nostra olleta, dons és probable que també la conegueu, perquè és una de les tabernes clàssiques de Barcelona i lloc de peregrinatge dels gourmets barcelonins, catalans i de tota la península.

DSC_0062Situada al mateix carrer on va nàixer el noi del Poblesec, és un local amb història; una de les antigues bodegues de barri que encara queden operatives a Barcelona. I regentada encara per la mateixa familia. El propi local ja mereix una visita per si sol, amb les dècades que porta a l’esquena i les parets fins a dalt de productes abellidors que podeu comprar.

És famosa per moltes coses. Però  sobretot ho és per  la selecció de conserves de gamma alta que hi podeu trobar;  per les quatre cerveses que surten dels seu brolladors i la pròpia de la casa que es van fer a Bèlgica; pel platillo de formatge, pel surtidor de vermut Yzaguirre que ja justifica una visita, pels assortits que podeu fer al vostre gust ; i també pels pintxos que han servit d’excusa per a aquest post

DSC_0065Els pintxo que veieu en primer pla és el nostre preferit: el de cecina de Burgos amb parmesà i crema de balsàmic. El que està al darrera, pobre, ha acabat eclipsat darrera del nostre estimat: mesos després d’haver-lo menjat, sóc incapaç de recordar de què estava fet. No és l’altre nostre preferit, el de crema de formatge, llom de salmó fumat i mel. Dues meravelles que solem demanar quan anem. Per ells mateixos ja compensen el fet d’haver de menjar de peu i de córrer a pillar posicions a les mini taules o la barra correguda que rodeja tot el local. En hora punta, fins i tot és probable que acabeu menjant al carrer, literalment.

En cas de no saber què menjar, no dubteu en demanar consell als germans  que us atendran, encantadors i disposats a facilitar una tria que es pot fer complicada entre tanta delicia.

Massitet

‘Regalís de palo’

Al poble sempre li hem dit així, regalís de palo. El “de palo” era per diferenciar-la de la de gominola, negra o vermella. Aquesta era, simplement, regalís. Efectivament, és la regalèssia. Però ja sabeu que a Vinaròs ja fa temps que parlem una mica malament, amb castellanismes que clamen al cel com “hasta”, “pos” (pues) o “entonses”. No serà menys en qüestió de menjar! Perquè dir regalèssia si es pot dir el més curt regalís? 😉

regalisTotal, que el dissabte vaig tenir una superregressió infantil en passar per les paradetes dels artesans de la Plaça del Pi de Barcelona. Allà, a la parada de xocalata tenien aquests farcellets que veieu a la foto:  no me’n vaig poder estar. De seguida que les vaig veure em va venir al cap la bola que es feia a la boca amb els  fils que quedaven quan s’acaba el pal. Ja veus, quines coses et poden agradar quan eres xiquet!

Vosaltres també en menjàveu? O potser ho he de preguntar en present, perquè també teniu regressions?

Salut!

Massitet