Diuen que els humans som animals de costums. Que necessitem rutinitzar el nostre dia i a dia per poder portar la vida amb més facilitat. Hi ha qui diu que això prové de quan érem poc més que uns goril·les una mica més sofisticats del normal i vam sentir la necessitat de repetir accions cada dia per no sentir-nos tan sols i desemparats en aquell món que no enteníem. D’aquí haurien sortit festes com els solsticis o les ofrenes periòdiques a deus i deuets. O aquella cosa tan nostra de fer rituals abans d’un acte important, que tindria el seu origen en cerimònies per invocar la bona fortuna en la cacera.
Coneixeu, però, alguna activitat més sotmesa a la rutina que el menjar? Una quantitat força fixa d’àpats repartits de manera regular al llarg del dia en una successió de plats que només trenquem cada diumenge, per fer un àpat més sofisticat o elaborat per marcar que és… el dia de festa setmanal! Fins i tot s’han rutinitzat alguns plats: la paella o el tortell del diumenges en són un bon exemple. O el vermut del cap de setmana. Per no dir, és clar! els canalons de festa major, el rostit del dia de Nadal o els canalons (un altre cop!) de l’endemà. És tradició, és clar. Però que és la tradició a banda d’una rutina de llarg recorregut?
A casa nostra som força de rutines gastronòmiques. Fins i tot quan mengem fora de casa solem repetir restaurants i, a cada restaurant, ens costa força sortir d’una sèrie força petita de plats. No sé si us ha passat: vas per primer lloc a un restaurants, t’organitzes amb els comensals per demanar i tastar molts plats diferents i, un cop els has tastat i has decidit quins són els més bons, difícilment sortiràs d’aquest grup quan hi tornis. A mi em passa i reconec que sovint em fa ràbia: i si estic deixant de tastar un bon plat per no sortir d’aquell que segur que m’agradarà?
Ara bé, no conec ningú amb més rutina gastronòmica fora de casa que mun fillol. Sí, ja sabeu, aquell llepafils inventor del famós arròs-al-hanout. Si jo trio entre tres o quatre plats a cada restaurant, ell va a menú fet. És més, quan triem restaurants per anar a dinar en família, el tio sol triar-lo en funció del/-s plat/s que vol menjar. Que no tria restaurants, que tria plats! I sempre que és hivern, un plat/restaurant que sempre cau és la sopa d’ametlla amb pilotilles del restaurant La casa dels Capellans, situat a la Reial Basílica de la Mare de Déu de la Salut de Traiguera.
Aquesta sopa és un plat tradicional molt implantat a l’interior del Maestrat i als Ports, zones d’hiverns llacs i tardors i primaveres de nits ben fredes. Ara bé, és Traiguera (com es pot veure aquí o aquí) la vila que la reivindica com un plat propi i a la que s’ha acabat associant amb més força aquest plat potent i reconfortant. Que la gent busca aquesta sopa, quan va al poble, vaja.
Ara bé, tot i ser un plat aparentment tan tradicional, la feina és teva per trobar una recepta. Ma germana la fa a casa, però una mica com trobava que es feia: no té la fórmula. Però jo, que els que em coneixeu ja sabeu que sóc una mica talibà quan de cuina tradicional es tracta, volia buscar la recepta autèntica; la de veres. Sorpresa: no és pas fàcil de trobar.
La veritat és que vaig decidir, amb certa alegria, que la trobaria fàcilment en un parell de llibres fantàstics que tinc a casa. I no. El monumental Castelló i la seva cuina: tradicions, històries i receptes (574 pàgines) no en parla ni de passada. Però és que La cuina de Traiguera… tampoc! Ni la menciona.
Si us encomaneu a Sant Google, veureu que el miracle que us envia té forma de postres dolces, res a veure amb el que busquem. I cap de les cerques que he vist (unes 10 pàgines) dóna cap recepta de la zona que jo busco. Però és que si busques una recepta d’aquesta zona, t’envia a aquest treball que va fer una senyora a la “universitat per a majors” de la UJI. No em va convèncer gens: portava ceba fregida i tots després de 10 segons de conversa a casa meva estem convençuts que la que mengem al restaurant no en porta. I un bloc que parla de Catí (també al Maestrat interior) n’explica una amb ou. Poc a veure, també.
Total, que al final hem fet la recepta amb la versió simple i senzilla que ma germana troba que és: ametlla molta bullida amb un molt bon brou de carn i les pilotilles de carn picada. Per gust i aspecte, juraríem que ho és. Nosaltres hem bollit primer un parell de minuts les pilotilles amb el brou per acabar de donar-li potència. Llavors hem posat la pols d’ametlla crua i ho hem deixat bullint a foc baix fins que ha anat espessint.
Les mides per a dues persones han estat aquestes però la veritat és que són una mica lliures. La clau és que quedi una mica espès, però entenc que si algú ho prefereix més líquid no passa res:
Mig litre de brou de putxero (com aquest)
250 grams d’ametlla marcona crua molta
150 grams de pilotilles (mandonguilles petites de porc, vedella i una mica d’all i julivert)
És un plat sensacional. Com us podeu imaginar és molt gustós, però a més té un el punt curiós de la textura de l’ametlla i el fet d’estar combinar un fruit sec més aviat dolç amb ingredients clarament propis d’una sopa. Ben calentonet, ens ha fet passar les tardes ben fredes que ha tingut aquest mes de febrer. I, òbviament, ens ha donat energies per acabar d’encarar el dia! Un plat d’aquells que et reconforta i et reconecta amb la teves cultura i tradicions. Amb les teves rutines, vaja. 😉
Salut!
Olleta de verdures 
Quina recepta més bona!! Aquesta l’he de fer un dia d’aquests abans que s’acabe l’hivern del tot!!
Gràcies, Francesc! Aprofita, que ara sí que queden ni quatre dies per a la primavera! 🙂