Un dinarot del 1714

Des que vaig veure per primera vegada una foto de la vaixella del Born que venen els de Sàpiens Publicacions, vaig tenir molt clar que aquells plats jo els volia tenir a casa. No només per la seva relació amb els fets de 1714-sí, el factor històric i emocional també hi jugava-, sinó especialment perquè la trobava objectivament bonica. De fet, la combinació de blau i blanc en la ceràmica em té el cor robat. I a fe de Déu que els diferents motius que tenia la vaixella en qüestió m’agradaven. Especialment, la dels plats plans grans.

Així que no vaig dubtar en encarregar-la. I només fer-ho, vaig començar a pensar amb quin menjar l’estrenaríem. Vaig contemplar la idea de buscar alguna recepta en alguns dels llibres de cuina tradicional catalana que tinc per casa. Ja sabeu, allò de fer quadrar els fons i la forma. I quan estava decidit a treure pols a aitals exemplars, em va arribar a casa el número de setembre de  Cuina. Problema resolt: hi havia quatre propostes inspirades en plats del XVIII. A més, dos em semblaven especialment sexis i del nostre gust…

IMG_3827.JPG
No em direu que la vaixella no és bonica i que l’arròs no hi queda de cine… | Olletadeverdures.cat

I així és com hem arribat al post d’avui: un dinarot de diumenge amb dues receptes del 1714. De primer, un arròs especiat molt interessant i fàcil de fer. Les mides que us passo aquí sota són per a dues persones i, en el cas de les espècies, he fet una variació per ajustar-les a les que tenia per casa

160 grams d’arròs de gra rodó

75 grans de pastanaga

50 grams d’api

Un gra d’all més aviat grandet

25 grams de panses de Corint

10 fulles de julivert

3 brins de safrà

Un clau d’olor

Una polsim de barreja de gingebre en pols, canyella, nou moscada i anís (a la recepta original posava macís, però jo no en tenia i li he posat anís estrellat molt)

Oli d’oliva verge extra, sal i aigua

Primer de res rentem l’arròs amb aigua abundant fins que l’aigua que en surti no sigui blanquinosa. Així li traiem el midó i l’arròs quedarà més solt. Tot seguit, piquem molt petit la pastanaga i l’api, que posarem a sofregir. Quan hagi agafat una mica de color, hi posarem l’all també picolat petit i les panses.

Un cop s’hagin inflat les panses, ha arribat l’hora d’abocar-hi les espècies i el julivert ben picat. Ho remenem amb alegria i tot seguit i tirem l’arròs. Meneo ràpid i cap a dins l’aigua, que tindrem tíbia. A partir d’aquí, atenció a les instruccions perquè són importants per a que quedi bé: fins que arranqui el bull, foc fort; després, abaixem i el tenim fins que estigui cuit al nostre gust.

foto.JPG
Ull amb aquesta crema de xocolata, que us pot fer passar estones moooooooooolt felices! | Olletadeverdures.cat

Després d’aquest arròs, que és lleugeret i mengívol -està bo, xe!-, hem apostat per unes postres ben contundents. A la revista cuina l’anomenen crema de xocalata. Però la veritat és que és, com veureu, una mena de crema catalana de xocolata. Que no és exactament el mateix. Aquí van de nou les mides per dues persones. Amb un avís: a nosaltres ens han sortit tres plats…

125 grams de cobertura de xocolata negra amb un mínim de 70% de cacau (El Torras és estupendu, tu)

4 ous mitjans

50 grams de sucre

1/2 litre de llet

25 grams de midó

Una mica de pela de llimona ratllada

10 grams de canyella i una mica de sucre per cremar

Desfem la xocolata amb bona part de la llet a foc molt baix per a que no es cremi. Mentre, barregem els ous amb el sucre i desfem el midó en la mica de llet (freda!) que no em posat a bullir. Quan la xocolata estigui desfeta, l’afegim a la mescla d’ous i sucre. Ho posem a foc baix per a anar espessint i hi afegim el midó i la llimona. En aquesta part del procés no poden parar de remenar i hem d’evitar que la barreja bulli, ja que sinó l’ou es quallaria i ens quedarien uns -probablement deliciosos- ous remenats amb xocolata.

Un cop això estigui espès -pot trigar una mica, la veritat-, ho posem en plats o en bols i ho deixem refredar. Llavors quallarà i quan l’anem a servir podrem fer el següent pas: hi posem a sobre una mica de sucre i canyella i amb un cremador (o amb el bufador que tants hem comprat pensant que casa nostra era El Bulli…) la cremem com si fos la nostra crema groguenca de tota la vida. Ara agafeu un ratllador (el Microplane, de quan seguíem pensant que allò nostre era El Bulli) i espolsem per sobre una mica de la mateixa xocolata amb què hem fet la crema.

Ei, la crema aquesta queda una cosa seriosa. Només un consell: ull amb la llimona. A la recepta posava la pela de mitja llimona i per nosaltres ha estat un pèl massa. A la propera en posarem menys. La canyella, com sempre, al gust. De tota manera, és una crema fantástica que dóna un munt de joc: jo ja l’he imaginada farcint un cóc ràpid cruspit una tarda de tardor -a veure si arriba ja!!!- mentre plou i fa fresca. Acompanyant l’arròs, que per cert és molt carmanyolable, ha resultat un dinar ben interessant.

Per cert, mentre cuinava m’he adonat que els ingredients que feia servir són per nosaltres ben quotidians. Però recuperant els meus coneixements d’història, he pres consciència que aquests plats devien ser propis de les classes benestants. I, probablement, no de cada dia. Si els ous i la llet no devien ser ni molt menys de consum diari, un luxe oriental -literalment- com les espècies encara ho devien ser menys. Així que, junt amb la vaixella amb que l’hem servir, no em direu que aquest àpat no ha estat ben bé un dia de festa grossa de principis del XVIII…

Salut!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s