De sopar amb el president Pujol

Els darrers dos anys me’ls he passat, per motius de feinacapbussat en la figura política de Jordi Pujol. He llegit gairebé tot el que ha escrit  i molt del que s’ha escrit sobre ell, especialment pel que fa a la seva relació amb els mitjans de comunicació. La veritat és que li he dedicat moltes hores, a aquesta feina. Potser ho heu notat i tot: mai abans havíem tingut tan abandonat el bloc… :-/

Però per molt que m’apassioni amb la feina, el gastroblocaire que porto dins treu el cap de tant en tant reclamant una estona d’atenció. Així que, mentre prenia notes compulsivament sobre la biografia política del president, també vaig crear un petit arxiu paral·lel amb les diverses coses que anava trobant sobre, ja us ho avanço ara, la ben curiosa relació de Pujol amb el menjar i la gastronomia.

President per primer cop
Francament, la darrera cosa que em podia imaginar sobre la primera investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat al 1980 és que ho celebraria… sopant a casa seva un plat de patata i mongeta bollides i un tall de lluç a la planxa. Suposo que per la influència dels mitjans de comunicació o pel glarmur i pompa que es sol associar al poder, em pensava que hi havia hagut una mena de recepció amb un gran sopar i bona festa després.

Especialment, tenint en compte que el nomenament de Pujol representava la concreció de la recuperació de la Generalitat i de l’autogovern després de la llarga, fosca i tenebrosa dictadura feixista. Però no: un plat de patata i mongeta bollides amb un tall de peix a la planxa cuinat per Marta Ferrussola en un pis del carrer de Mandri de Barcelona.

IMG_1307.JPG
Un plat ben poc glamurós per un president, no trobeu? 😉 | Olletadeverdures.cat

El propi Pujol explica el perquè d’aquesta discreció, d’aquest perfil tan baix en la celebració, inclosa la dimensió gastronòmica. “Estava content, és clar que estava content. Com podia no estar-ho? Però vinc d’una familia refractària a la manifestació sentimental. No projecto els estats de joia ni busco amb qui compartir-los. Tinc una manera particular de funcionar. Tot d’una es produeix sobre mi un fet important, i l’assimilo amb molta serenitat. Crec que els sentiments s’han d’exterioritzar amb contenció. No en presumeixo ni ho considero una virtut que els altres hagin de seguir d’exemple. Sóc com sóc. Aquell vespre em devia trobar per sopar el menú habitual de tants dies: patates bullides amb mongetes tendres i una rodanxa de lluç. En acabat, al llit i a dormir, sense cap celebració” (Pujol, 2007: 378 i 379).

No se m’acut un perfil més baix, la veritat!  I pel que respecte estrictament al menjar, aquest sopar és, de fet, l’única referència que apareix als tres volums de les memòries de Pujol. Més 1200 pàgines de records i activitat financera, cultural, política i social que només inclouen una sola referència al menjar. I d’una modèstia que resulta gairebé increïble. No trobeu?.

Cal reconèixer, però, que al capítol que El Convidat que li va dedicar ja es veu que la cuina no és el seu fort i que el menjar és una qüestió que no l’atabala gens més enllà del fet estricte d’alimentar-se: Marta Ferrussola fins i tot insinua que ni es frega el pa amb tomàquet. Un zero a l’esquerra a la cuina, vaja. I si s’ha de fer ell el sopar ni una truita: pa i llangonissa o un tros de formatge. Zero sofisticació, tu.

Pujol fora de casa: frugalitat i poca innovació
Algunes de les obres que s’han escrit sobre la vida política de Pujol dediquen apartats o inclouen nombreses referències a la seva relació amb la cuina, el menjar i la gastronomia, sempre destacant-ne la poca atenció que li dedicava. Que ha cridat l’atenció  periodistes i historiadors, vaja. Martínez i Oliveres (2005: 83) destaquen mig sorpresos “la vida frugal que va dur mentre era el màxim executiu de Banca Catalana: per al matrimoni Pujol Ferrusola, la idea de sortir a sopar es limitava a consumir unes pizzes i unes coca-coles al desaparegut restaurant Tropeziens, al passeig de Gràcia de Barcelona, davant del seu despatx a Banca Catalana”.

En aquest bloc tan interessant i curiós sobre la Barcelona desapareguda he trobat un post  explicant de què anava el Tropeziens. La imatge que en dona encara fa més frugals i modestes les pizzes familiars dels Pujol Ferrussola. Us imagineu un Botin, un González o, per quedar-nos a casa, uns Serra, Todó, Calzada… baixant a la pizzeria del costat de l’oficina per menjar una pizza amb els fills? Jo ja us dic jo que no. La veritat, aquesta anècdota em va sobtar força, quan la vaig llegir.

Els mateixos periodistes expliquen una altra anècdota que demostraria el seu caràcter refractari a l’opulència culinària. “Un dels més exquisits dirigents de CDC, Macià Alavedra, havia organitzat un viatge del candidat nacionalista a París perquè hi mantingués diverses trobades amb polítics francesos. Alavedra, amant de la bona taula i bon coneixedor de París, on havia passat part de la joventut, va escollir per a l’ocasió el restaurant Au Pactole, un dels clàssics del boulevard Sant-Germain parisenc, al Barri Llatí”.

Fins aquí, potser tot encaixaria en la imatge majoritària que tenim d’un sopar amb polítics involucrats. Però la història fa un gir entre revelador i divertit: “Un sorprès Alavedra va ser agafat pel braç per Pujol, que, ostensiblement, havia quedat aclaparat pel luxe ampul·lós, l’ostentació i la llista de preus. El futur ‘superconseller’ de Pujol va ser interrogat inquisitivament: ‘Macià, n’estàs segur, que ens podem permetre aixó? No estarem rebentant la campanya abans de començar?”.

Tot menjant al Palau: sense canvis a la vista
La faceta pública del President Pujol no sembla incloure una relació especialment diferent amb el menjar. Segons expliquen algunes cròniques dels seus anys al Govern, ser convidat a dinar pel President no era una porta a l’exhuberància, la magnificiència o la fastuositat.

Segons expliquen Martínez i Oliveres (2005: 82), “difícilment aprecia la sofisticació culinària: per a Pujol, un bon àpat és un arròs a la cubana, regat amb vi de taula. El 1975, en plena presentació com a banquer transmutat en líder polític, va deixar bocabadats els empresaris que acudiren a un sopar amb el futur president de la Generalitat quan va demanar al cambrer un plat que de ben segur no figurava a la carta del selecte restaurant Reno de Barcelona: ous ferrats amb patates fregides“.

Aquests mateixos periodistes, però, expliquen que, en els seus últims anys de govern, “Pujol semblava haver millorat els seus gustos a taula: els comensals que van anar desfilant per la Casa dels Canonges durant els seus darrers mesos de mandat, en comptes dels tradicionals macarrons gratinats, els oferia cigrons amb gambes o mongetes saltades amb escamarlans; ben segur que els qui esperessin trobar un gurmet en la persona del president devien endur-se una decepció en comprovar que la màxima exquisitat que Pujol tolera a la cuina és una combinació de llegums i marisc” (Martínez i Oliveres, 2005: 82). Doncs això: jo sóc dels que m’esparava un gourmet i pam! aquí esiec fent un post basat sobretot en la sorpresa i l’estupefacció…

Així que ja ho sabeu: si mai aneu a sopar amb el President Pujol i encara que sigui en una ocasió especial, el més probable es que de menú tingueu mongeta, patata i peix. O pa (sense tomàquet) i embotit si Marta Farrussola no corre per casa… 😉

Salut!

P.S.: Si us interessa el llibre que ha sortit de la recerca que he fet sobre Jordi Pujol, en aquest vídeo s’explica força bé en i no dura ni cinc minuts… 😉

Llibres citats:

Pujol, Jordi (2007): Memòries. Història d’una convicció. Barcelona: Proa.

Oliveres, Jordi i Félix Martínez (2005): Jordi Pujol. En nom de Catalunya. Barcelona: Plaza y Janés.

Advertisements

2 thoughts on “De sopar amb el president Pujol

  1. m’ha agradat molt llegir el teu post, però no m’ha estranyat gens, perquè aquest tema sempre m’ha cridat molt l’atenció des que vaig conèixer pujol. sense que això contradigui la tesi de l’article, al contrari, sempre havia sentit a dir, però, que la celebració de la primera victòria electoral de pujol la va fer a casa, sí, però amb truita de patata i pa amb tomàquet. amb els anys, a la casa dels canonges, per força, el menú per als convidats de pujol es podia menjar, tot i que no per interès del president, sinó per obligació protocolària. quan depenia d’ell, la cosa canviava molt. una vegada, crec que era a igualada, i durant una campanya electoral, pujol va decidir saltar-se el protocol i sopar de manera improvisada amb els periodistes que seguíem la seva campanya: no va ser cap alegria, és clar, sinó que ens va portar a menjar… una pizza amb un cocacola. un cocacola, sí, així en deia, i suposo que encara en diu, perquè era la seva beguda preferida. quan l’anunci de dimissió de miquel roca va provocar una greu crisi a convergència l’any 1992, just quan iniciàvem un viatge oficial a holanda, esperàvem pujol a l’entrada de l’hotel per conèixer la seva reacció i, en arribar, va dir que ens contestaria, però que només demanava una cosa: uns segons per pensar-se la resposta i, sobretot, que primer de tot li portessin un cocacola. al final, roca encara es va quedar un temps més al partit, el que no sé és si ho van negociar prenent-se una pizza i un refresc de cola. roca era, precisament, un dels que explicava sempre la frugalitat de pujol, igual que macià alavedra, que normalment dinava al via veneto. eren altres temps per a les arques de la generalitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s