Locro, el plat nacional argentí

Avui és 9 de juliol i a l’Argentina estan de festa grossa. És la  diada nacional i celebren la seva independència de l’Imperi espanyol. Bé, exactament celebren la proclamació d’independència d’un ens polític anomenat Provincias Unidas del Rio de la Plata i que al cap d’uns quants anys donaria lloc a les repúbliques de l’Argentina, Uruguay i Paraguay.

La societat argentina és molt nacionalista i, com us podeu imaginar, tal diada és celebra amb molta festa, normalment en família. És dia d’anar a manifestar-se i a participar de les celebracions oficials, que es fan a llarg de tot el país. És a Tucumán, però, on es fa la celebració més grossa. La raó és molt senzilla: és en aquesta provicna del nord de l’Argentina on es va proclamar la república el 1816. Aquest territoir havia estat sempre una zona amb menor presència de la potència colonial i els criollos (fills d’espanyols nascuts ja a les amèriques) independentistes s’hi havien fet forts després d’un intent previ d’independència el 1810.

Com us podeu imaginar, un país tan nacionalista i tan donat a menjar bé, té un plat propi del dia de la independència. Es diu locro, vé del nord (d’on, si no?) i és pot considerar un dels pocs plats d’origen precolombí  que va sobreviure a l’espanyolització primer i, després, a la barreja de receptaris i tradicions que va comportar l’arribada d’italians, armenis i jueus en les diverses onades migratòries. De fet, el locro és dels pocs vestigis de la cuina anterior al segle XIX que encara té una forta presència a les taules de l’Argentina. Probablement, perquè s’ha considerat el plat nacional…

El locro no pot amagar el seu origen: plat dels camperols indígenes de les muntayes del nord i oest i, per tant, menys europeitzats que els propers al Rio de la Plata i, en especial, a Buenos Aires. De fet, el seu nom prové del  quechua ruqru o luqru. No és, per tant, un plat lleuger: és dens, alimentós, hipercalòric i ric en hidrats i proteïna. Senyors, que aquella gent treballaven al camp en una terra aspra i dura com poques; i necessitaven energia per a tant de treball físic!

Locro.jpg
Salta a la vista, eh? Lleugeret i perfecte per la calor de juliol... hehehe | Olletadeverdures.cat

De fet, és un plat que es menja a tota la cordillera andida i va des de l’Argentina i Xile fins a Colòmbia passant per Bolívia i Perú. Això vol dir una cosa que estic segur que ja heu captat: no hi ha una sola recepta de locro. No només a cada estat actual el fan d’una manera, sinó que a cada contrada el fan amb uns ingredients diferents. De tota manera, tots tenen una base vegetal molt clara: carabassa, panís, fesols i patata. Alguns hi afegeixen tapioca i/o blat. Aquest locro es coneix com a locro pobre o liviano, ja que no porta carn com altres versions.

A partir d’aquesta base es van afegint coses diferent segons zones i (noves) tradicions. Penseu que el plat va baixar de les muntanye i es va anar estenent per altres llocs, portat pels criollos independentistes del nord. A l’Argentina, per exemple, és molt normal afegir-hi vedella. Ja sabeu la passió que tenen aquesta gent per aquest animal! Però també hi ha llocs on li afegeixen porc. I, com no podia ser d’altra manera, hi ha llocs on posen totes dues carns. Això sí: verdures i animals es cuinen per separat i després es barregen per fer una darrera cocció curta tots juts. A tot això s’hi afegeix una picada anomenada Quiquirimichi i que porta oli, ají molt, pimentó i sal. Que no l’alleugereix, vaja… Aquest locro es coneix com a polsudo i té poc a veure amb l’altre, és clar… 😉

Jo en vaig menjar l’any passat quan era a l’Argetina. Com no havia de fer-ho? Ja sabeu que jo sóc un noi molt ben criat i allà on vaig faig el que veig. Sobretot si es tracta d’endrapar. I en vaig menjar, òbviament, un dia 9 de julio. Ja sabeu com sóc, de xiïta, amb les tradicions: si es respecten, es respecten! I, òbviament, em vaig cascar el polsudo amb les dues carns. He!

Com tota la cuina tradicional, no és plat per a amants de les subtilesses i les lleugereses postmodernes. És un plat contundent, gustós i que tendeix a ser greixós. I, obviament, no és gaire recomenat per menjar-lo un 9 de juliol… europeu. Per si us havíeu despistat, tingueu present que ara mateix a l’Argentina és hivern i hi fa un fred que pela, sobretot al nord! Per aixó endrapen amb alegria un plat com aquest!

Salut i… independència! 😛

Anuncis

3 thoughts on “Locro, el plat nacional argentí

  1. Quien diría que después de tantos años una revista catalana de cocina me traería tan hermosos recuerdos. Ellos se remiten a varias décadas en que mi abuela materna, nativa de la provincia de Catamarca, me cocinaba a mí en “exclusiva” el sabroso plato norteño. Al leer el artículo me parece sentir el sabor de una comida única.

  2. M’agrada, el comentario. Tambien soy hijo y nieto de catamarqueños y mi infancia fue en aquella hermosa provincia argentina, CATAMARCA. Debo decir que mi abuela y mi abuelo, solían hacerlo de maíz o de trigo, nunca juntos. Además de las carnes, a veces tambien se usaba la carne de “charqui” (carnes saladas secadas al sol, para conservarlas) se hacía con patitas y cuerito de cerdo. Se le añadía choricitos colorados picantes o como se le llama alli, chorizo español. No sé, si fuera porque era una comida diaria, pero en mi casa se iba añadiendo a la olla, todas las verduras que llevaría, según su consistencia, se iban agregando, pero se cocinaba todo junto. Eso sí, debia ser bien picante, se le añadía aji “quitucho” o “puta pario”, pimienta, pimenbtón dulce para el color, etc.. Luego de servirlo bien caliente, se picaba queso criollo, elaborado en los cerros, en la cordillera, de leche vacuna. No podía ser mas exquisito!!! No solo se comia los 9 de Julio, sino todo el invierno, como en verano la mazamorra con “arrope” o azúcar. En mis tiempos, era comida diaria como el puchero y la sopa, que se intercalaban en la semana, luego con los años, surgió la idea de hacer locro para los festejos de la INDEPENDENCIA. Ah! para nosotros no era “polsudo” sino “PULSUDO” de pulso, y se refería a la “fuerza” que tenía este plato, por lo picante. Me alegra encontrar este comentrio aqui.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s