Un sopar Inèdit al Dos Palillos

Els (gastro)blocaires ens hem convertit en una peça important dins de les polítiques de màrqueting de les empreses (d’alimentació). Ho hem intuït molts per la (creixent) quantitat d’invitacions que rebem per correu i ho sé perquè conec gent que treballa dins del món del màrqueting. Per si em quedava algun dubte, fa unes setmanes vaig conèixer un estudi gràcies a Nuni on es diu que els blocaires ens hem convertit en “liders d’opinió” [sic]  i que interessem (i preocupem?) a les marques.

Per tot plegat, no em va estranyar que l’Estrella Damm ens convides als quatre blogs que impulsem el projecte Gastrobloc@ires  a sopar al Dos Palillos, un restaurant de gamma alta i molt nivell gastronòmic per celebrar el que anomenen #soparinedit (o#cenainedit, en la versió castellana). La jugada és clara: fer un sopar maridat per poder veure en primera persona les virtuts de la “cervesa gastronòmica” de la primera marca espanyola.

DSC_0110.JPG
El "blogueram" gaudint del sopar Inèdit al Dos Palillos | Olletadeverdures.cat

El Dos Palillos és un dels restaurants de moda a la ciutat. I no ho és, només, per un bon marquèting -que també. Ho és perquè ofereix una cuina de nivell de clara inspiració assiàtica però amb aires mediterranis. La síntesi podria ser, per dir-ho ràpidament, productes d’aquí tractats amb tècniques d’allà. I tot això ho fa un personatge molt conegut a les altes esferes de la cuina d’avantguarda però molt menys conegut entre públic general: Albert Raurich.

Raurich sol ser presentat com “qui va ser durant molts anys cap de cuina d’El Bulli” fins que va obrir el seu local al Raval el 2008. L’interès per la cuina asiàtica no és només gastronómic, ja que està casat amb la somelier japonesa Tamae Imache -que també exerceix al Dos Palillos. Raurich s’ha fet famós arran de la seva emancipació del Sancta Santorum de la cuina mundial ara fa quatre anys, que li ha permès fugir de l’ombra de l’omnipresent Adrià, i ha rebut força bones crítiques i se l’ha vist per congressos varis.

DSC_0115.JPG
Els dumplings, el descobriment de la nit. En sóc fan, ara. | Olletadeverdures.cat

La cuina que s’hi ofereix és tant en carta com en menú degustació. Aquest darrer és el que nosaltres vam gaudir, encara que amb una versió especial pensat per maridar amb la cervesa Inèdit. Aixó va condicionar el menú, en el sentit que hi van predominar els tocs àcids i amargosos, amb els quals la Inèdit lliga amb força precisió -tal i com la Tamae ens va anar explicant al llarg de tot el sopar.

No us faré un resum de tot el sopar, perquè van ser 20 entrades (una bona visió global de l’àpat la trobareu a Can Starbase). De fet, vist amb ulls d’aquí, es pot dir que l’estructura del sopar és una menú llarg i estret format per petites tapes. No, no us deixeu dur pel tòpic de “plats grans i raccions petites” que et deixen sense gana. Els plats eren petits, d’acord amb la mida de les raccions, i no et quedes amb gana. I això que servidor de vostès té capacitat estomacal…

DSC_0116.JPG
Tereyaki d'anguila. Adoro aquest peix, sobretot tan torradet! | Olletadeverdures.cat

Us descataré, com sempre que fem darrerament, els tres plats que més ens van agradar i/o cridar l’atenció. No ha estat fàcil, perquè deixem fora plats com la gamba crua amb oli de te, que ens va fer pensar en les millors gambes que hem menjat mai. O el Shao Lom Pao, una sopa que se serveix dins d’unes bosetes de pasta sensacionals. No va quedar gens enrere el Sunamanu d’algues i moluscos, una amanida que definirem fent servir una metàfora molt explotada en aquest bloc: un glop de mar. Molt de nivell en tots els plats, us ho puc assegurar.

Però per a nosaltres el top 3 van ser -no necessariament per aquest ordre- el Temaki d’anguila brassejada, el Dumpling de llangostins frescos i papada; i la papada ibérica a l’estil cantonés. El primer era d’una potència de sabor impressionant, adictiva. Ens els van ensenyar a fer en directe i combinant diferents vegetals. Molt fan de l’anguila i especialment si està molt tostada, vaig flipar amb aquest plat.

DSC_0132.JPG
Papada ibèrica a l'estil cantonès. Txist, ei! Fascinant... | Olletadeverdures.cat

Els dumplings van ser el descobriment de la nit. És un dels avantatges de ser un gran desconeixedor de la cuina asiàtica: encara pots endur-te grans alegries a través de troballes inesperades. Simplificant i tirant d’etnocentrisme, són com una mena d’empanades fetes al vapor d’una tendre i suavitat brutals, que contrasten amb el farcit, en aquest cas ters i sabrós. Me n’hauria cruspit una dotzena jo sol. Ja veus!  Anaven farcits de llagostins! La meva militància vinarossenca s’hi hauria abocat amb passió! 😉

I una de les estrelles indiscutibles des del meu punt de vista va ser la papada a l’estil cantonès, el plat (aparentment) més senzill de la nit. Em va cridar l’atenció només entrar al restaurant, ja que podíem veure que estaven coent una peça de carn en una brasa que tenia la flama a un metre de la vianda. De tant en tant, l’anaven envernissant amb una pintura oliosa i fosca que li donava un toc brillant. Quan la van posar a taula, després de jugar amb nosaltres i dir-nos que no entrava al menú, vam flipar: dolcenca per salada, cruixent però melosa, exòtica però reconeixible. Buf…

Tot plegat encara tenia més bon gust perquè ho podies veure en directe. Efectivament, el restaurant està organtizat com una barra japonesa que envolta la cuina en forma d'”U”. Vam poder veure al nostre davant com es preparava cada plat i per això vam patir tant de veure la papada i pensar que no la menjaríem. Vam viure per primera vegada aquesta experiència al Koy Shunka, i des de llavors estic convençut que (bona) part de l’experiència d’anar a un restaurant d’influència nipona passa per seure amb vistes a la cuina.

DSC_0069.JPG
L'espectacle des de la barra. Com no havíem de voler papada??!! | Olletadeverdures.cat

Certament és un lloc molt recomenable, tot i que no està pensat per a anar-hi cada dia si ets d’economia modesta: tot i que pot variar segons el que triis i la beguda (tenen un celler espectacular!), les referències que he trobat diuen que té un preu mitjà entre 60 i 70 euros. És, però, un bon lloc per àpats especials, ja que és petit  i pots aconseguir una certa intimitat per la separació entre cadires a la barra.

I ara toca parlar de la Inèdit…
Podria no dir res de la Inèdit, perquè entre el mundillo blocaire tinc certa fama (merescuda) de no tenir gaire bona relació amb aquesta cervesa. Així m’estalviaria un eventual desencontre amb el patrocinador del sopar. Però no sóc d’aquesta mena i he de ser honest; un altre cop. Segueix sense agradar-me especialment i, de la Damm, en prefereixo altres com la nova de blat (Weiss Damm, amb Kissumenja com a gran fan a casa nostra) o l’A.K.Damm, la meva preferida. 

No es pot negar, però, que va acompanyar molt bé el sopar. Després d’haver-ho provat, accepto el suggeriment que ens va fer un cop Encantadísimo, per a qui la Inèdit  lliga molt bé amb la cuina asiàtica. Especialment en aquest cas, amb un àpat complex pensat per al seu lluiment. Juraria, de fet, que me’n vaig beure una ampolla sencera… 😉

Salut!

Anuncis

6 thoughts on “Un sopar Inèdit al Dos Palillos

  1. Totalment d’acord en el que dieu de l’interès que generen els blogs i jo mateix no passen 15 dies que no rebo alguna invitació a restaurants que amb més o menys gràcia em conviden “sense obligació a escriure res”. També ho conec desde les agències….

    Com sabeu mai accepto llevat d’una excepció q vaig fer a Na Matrona, per ser d’un amic d’anys i molt estimat.

    I en ocasions em sap greu no anar ja que a tots ens agrada que ens convidin…. Però no vull deixar-me utilitzar….

    Pels restaurants és el gran negoci… A canvi del cost del menjar, aconsegueixen publicitat viral. … De cap altre manera poden aconseguir publicitat a un cost tant insignificant… El preu de cost d’un menú…. Per 15-20€ tirant llarg genera x impactes… on x pot arribar a ser un número important..

    També dir que lo més probable és que el dia de la convidada, les coses estiguin “trucades”… Imagina que tu tens un restaurant… I que treballes amb productes de 4a gama… bons però 4a gama…. El dia que et visiten els blogaires… De veritat que no faries un esforç i cuinaries…??.

    O si normalment poses patates congelades (busco exemples fàcils)… El dia de la convidada, no pelaries unes quantes patates…?.

    Sé que em contestareu que “no ho farieu”…. i a més m’ho crec sense cap mena de dubte…. Però vosaltres sou vosaltres i el món de la restauració, és un altre món més encarat al negoci i a la compta de resultats.

    I per acabar no tinc pas res contra les convidades…. Fins i tot em fan il.lusió quan les rebo, tot i no anar mai…. Però cal ser una mica realistes i no pintar-ho tot tant de color de rosa…

    I ho dic sense cap ànim de crítica… només com reflexió…. Ni tan sols pretenc dir que “no s’hauria d’anar”… Amb la meva mentalitat, diríem que es tracta d’una equació sense solució… Anar comporta això que he comentat… I no anar sap greu docs es com llençar un “regal”…

  2. Hola colla”
    Òscar, eres un exagerat! De totes maneres, moltes gràcies… 🙂 AH, i jo també t’estimo! 🙂

    Marina, la veritat és que ens ho vam passar molt bé. No ho podem negar! 😉

    Sara Maria, a veure si trobes voluntaris! Nosaltres animem des d’aquí a que la gent t’acompanyi! 🙂

    Ricard, moltes gràcies per compartir a través d’Olleta la teva reflexió. La veritat és que estic molt d’acord amb tu amb moltes de les coses que dius.

    Sobre el paper dels blocs i el fet que ens “utilitzin”, molt d’acord. De fet, ja veus que no tinc cap problema posant de manifest que, efectivament, és una “jugada” pensada des dels departaments de màrqueting. En aquest sentit, estic preparant un post que espero publicar aviat en relació a blogs i marques.

    Sobre anar-hi o no anar-hi, jo tampoc seré qui diré a la gent que ha de fer i què no ha de fer. Ara, el que sí que crec absolutament obligatori és explicitar que es tracta d’un convidada. Jo, i ja veus des de quina posició t’ho dic, no em miro de la mateix manera un post resultat d’una invitació que un altre resultat de d’haver triat i pagat un restaurant.

    Hi ha una cosa, però, en la que sí que vull introduir un matís. En part, perquè m’he sentit aludit. Nosaltres només parlem bé, dels restaurants. Bé, fent algun comentari crític quan cal. però fonamentalment bé. Per una raó: perquè només parlo dels que m’han agradat. Als altres, no els dedico ni un minut del meu temps. Hi ha una dita castellana que reflexa molt bé aquesta idea… 😉

    Perquè ho fem? Per moltes raons. La primera, perquè no som crítics de restaurants: no tenim formació de cuina ni de sala, no tenim experiència professional al ram… La segona, que tothom té dret a un mal dia i no anirem nosaltres a parlar de la feina de la gent per un àpat fet allà. Són maneres de veure les coses, sense cap mena de dubte. I totes respectables. `

    En tot cas, des del meu punt de vista, és ser honest i explicitar les coses. Com fas tu i com fem nosaltres. Si tothom ho fes, estaríem parlant d’una altra història…

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s