No recordo els anys que fa que hi anem però ja en deu fer una pila! Fa molt de temps que quan hi vaig no em donen cap joguineta per haver-m’ho menjat tot… 😛 Tant a la meva germana com a mi ens agradava molt anar al Trull d’en Francesc i quedar-nos mirant els ànecs de La Muga, just al costat. De fet, aquest últim Sant Esteve encara ho hem fet i hem rigut com a tòtiles quan volaven per salvar el petit salt d’aigua del riu!
El meu pare hi devia anar per primera vegada poc després de la inauguració ; va ser el primer, de terres empordaneses, on vaig dur al Massitet; i des de fa uns anys és cita obligada a Sant Esteve, amb les famílies dels olletos al complert.
La carta m’agrada per diverses raons però la principal és perquè cuiden molt els productes de la zona. Si hi feu una ullada al què s’hi pot menjar, veureu que no és una cuina sofisticada en el sentit actual: no trobareu esferificacions, productes exòtics o noms de plats que no sapigueu reconèixer. Això sí, podreu degustar una cuina tradicional catalana per treure’s el barret. De fet, hi ha pocs plats a la carta que no duguin la identificació d’estar recollits al Corpus del patrimoni culinari català, considerat EL receptari tradicional català de referència.
………
… 
Alguns dels plats que vam menjar aquesta última vegada són carxofes a la brasa amb vinagreta, cargols a la llauna, escudella de galets amb pilota del caldo, galtes de vedella a la cassola o cuixa de cabrit a la brasa. No sabria dir-vos què era el més bo de tot! Trobo que la carn la fan boníssima: a banda de tenir productes de qualitat saben trobar el punt perfecte de cocció sigui com sigui que la cuinin: a la brasa, al forn… Només d’escriure-ho al post ja estic salivant!
Tot això ho vam acompanyar amb un vi de Sant Climent Sescebes però altres vegades han estat cellers de Peralada, Capmany, Cantallops o Vilajuïga. Com veieu, també aquí promocionen el territori. No em direu que així no és bonic fer país! 😉
Aquest any, per fer baixar el dinar, vam estar fent una volteta per la Salut de Terrades i mirant el Pantà de Boadella des d’allà dalt. Uf! Quants records infantils de pilota i picnics, també… Ja ho diuen, ja, que és molt bonic l’Empordà…
Olleta de verdures 
Boníssim tot!! aquesta és la cuina que agrada més als de casa meva! No conec aquest restaurant, però el poso a la llista dels pendents!
Bon any!!!
A nosaltres ens encanta aquest tipus de cuina. Les carxofes a la brasa i l’escudella m’hi apuntaria ara mateix. Ens apuntem el lloc
sort que a molts pobles encara queden llocs com aquest que eviten que perdem les referències. kissumenja, volem més posts teus!
Aquest restaurant fa el tipus de menjar que m’agrada a mi.
Acabo de publicar una recepta vostra, espero que us agradi la meva versió.
Petons.
Quin trull més senyor! I quins plats, apostant per la tradició… per a xupar-s’hi els dits. Petons
Això de poder gaudir de plats tradicionals, cuinats amorosidament, és tot un luxe. Per les fotos i pel que hi dius es nota que eren ben bons. M’apunte la referència. Besades
Quines ganes d’enfilar-me cap amunt del mapa m’han vingut! La cuina, la bona cuina, sempre es reconeix, tant si és de la moderna com de la tradicional. Cuinar amb gust, ofici i respecte pel producte és un art. M’apunte el restaurant, i somie a tastar algun dels plñats tan bons que ens has presentat. Gràcies, bonica! Besets
Cita obligada de Sant Esteve, els parents vinarossencs dels Olletos l’esperem en candeleta cada any!!!! Mos anxissa El Trull, el llepafils de casa diu mmmmmmmmmmmmmmmmm
A mi em porteu aquí i em feu feliç, que aquesta cuina és difícil de trobar als restaurants ja! Sort que es mantenen les tradicions!
Petons
Sandra
No conec aquest restaurant però m’han vingut unes ganes “tremendes” d’anar-hi!! m’encanta aquest tipus de cuina, la innovadora també està molt bé, però aquesta és la que em fa més feliç! A veure si algun dia hi anem, que l’Empordà és molt bonic però no sé per què sempre ens costa anar-hi!
Quan la cuina catalana es fa ben feta no calen sofisticacions. En jordi no va tastar els caragols a la llauna fins que va dinar amb mi, però ara n’és un autèntic fan!
A l’Empordà esta ple de petits restaurants on és menja molt bé, i si a més a més porten bons records que més és pot demanar
Una abraçada i Bon Any
Aix, quants comentaris!!! Com m’agrada que digueu coses!! 🙂
MaryLou, posa’l, posa’l i ja ens diràs. A mi m’agrada “tornar als orígens” de tant en tant!
núria, estaven bones, bones! Imagina que la meva germana ha canviat la seva amanida de tota la vida, per les carxofes!!
Aix, Manel, ho intentarem això d’escriures més posts. Gràcies! 😉
ANABDN, ara mateix hi vaig!
Sión, totalment d’acord. Fa temps que penso que n’hauria de parlar més dels restaurants de per allà, que a algun hi he anat…
Doncs ara el Jordi ha de tastar els del Trull, jordi i/o alba, del taller de cuina. La veritat és que no fa tants anys que m’agraden, quines coses que et perds quan ets jove i inexpert! 😉
Empordà, Garrotxa… Tot allò és taaaaaaaaaaan bonic i s’hi menja taaaaaaaaaaan bé! Oi, Bet? I que no et costi, que segur que si hi vas, hi tornes!
Sandra, et farem membre dels olletos amb tota l’alegria del món i vindràs amb nosaltres sempre que vulguis, jajajja!
Sobretot a ma sogra, cunyà, que una vegada vam canviar i mira on hem tornat!
Un cop de cotxe i cap amunt, Queti B. A més de la cuina hi ha paisatges ben interessants!
Aix, Francesc, crec que ho has dit molt bé: cuinats amorosidament. Al final no cal tanta història per poder menjar coses ben gustoses i properes, oi?
Petonets a tothom!