Les Cols: una experiència rodona

Encara no havia sortit de Les Cols, a Olot, que ja estava pensant en quin seria el fil conductor del post que li dedicaria: que havia estat una experiència rodona. No és massa habitual en mi sortir del restaurant amb les idees tan clares, però la veritat és que el plantejament d’aquest lloc m’ho va posar fàcil: vam acabar on vam començar (al jardí), l’edifici i la cuina van de la mà (l’un, metàfora de l’altra?) i el plantejament culinari és d’una coherència que tomba. Rodó, perfecte.

Comencem a dibuixar el cercle…
Arribes a Les Cols i el primer que fas és una visita guiada per l’edifici, espectacular: una antiga massia camuflada (sic) en mig d’un polígon industrial que han restaurat amb tocs futuristes. No es nota el xoc fins que has entrat i, sobretot, quan passes a la famosa sala daurada, icona del restaurant. Un cop vist el lloc, si el temps ho permet et porten al jardí on faràs temps menjant els entreteniments que obren el menú.

DSC_0244.JPG
Els blinis i els entrepans a l'aire lliure | Olletadeverdures.cat

Vam tenir sort i la Garrotxa ens va regalar un migdia de sol i caloreta que ens va permetre gaudir d’un pica-pica divertit i arrelat al territori: crosta de fajol; entrepà calent de blat de moro escairat; blini de fajol i fesols de Santa Pau. Sensacional aquest darrer. Copeta de cava rosat per acompanyar un vermut arrelat al pais… 

La Garrotxa (renovada) al plat
No m’ha costat gaire explicar la cuina del lloc, aquest cop. Les coses són fàcils aquí, ja us ho he dit. Al web de Les Cols hi ha una (auto)descripció que crec encertadíssima. Diuen d’ells mateixos que fan una “cuina sobria però essencial; depurada però generosa” ; “una cuina del paisatge i de l’estacionalitat, del producte no viatjat“. Una cuina d’autor arrelada al territori: “Treballem, amb una visió particular, els productes de la Garrotxa: les patates de la Vall d’en Bas, el fajol, el blat de moro, l’aviram de pagès -ànec i pollastres-, els fesols de Santa Pau, la ratafia, el porc i els embotits…” i una llista interminable que tracten amb “un llenguatge d’avui“.

DSC_0257.JPG
L'amanida, joc de textures amb sabor de la terra | Olletadeverdures.cat

Sense cap mena de dubte, els plats que més van sobresortir d’un menú amb 18 entrades d’un nivell general altíssim van ser les que expressaven amb més claredat aquest joc entre modernitat i tradició. Amanida de rovellons, pinyons, fulles tendres i tortell d’Olot. Sensacional. D’amanides d’aquestes no ens en cansariem.

IMG_3009.JPG
Un dels millors arrossos que hem menjat mai... Oh! | Olletadeverdures.cat

“Un plat d’hostal”, segons ells: arròs de pagès amb calamars de llauna, allioli suau i calamars a la romana. On és aquest hostal?! Hi volem fer nit una setmana!! Un “peix de muntanya”, diuen: bacallà, pil-pil, oli de cirereta i cotnes. Visca el peix de muntanya, tu! De les postres, categoria a part, ens quedariem amb el mató gelat, nous garrapinyades i melmelada de tomata. Fantàstic, fresc, saborós.

Culte al producte català
L’arrelament al territori no es limita solament a la Garrotxa ni tampoc a les elaboracions pròpies. Era directament impressionant el carro de pans del forn de llenya dels Hostalets d’en Bas. Fins a cinc tipus diferents de pans de molla humida i color crema; densa però ullada; amb crosta fosca i cruixent. Buf…

DSC_0273.JPG
Dolç, salat, cruixent, melós, cremós, territori... Bon exemple de Les Cols | Olletadeverdures.cat

La tria d’olis ens va deixar bocabadats, directament. Empordà, Garrigues, Baix Ebre-Montsià… el milloret de cada casa per acompanyar amb els diferents pans que ens van donar. Un entreteniment ben nostrat i que permet el lluiment dels productors de Catalunya nostra. Certament, si es tracta de promocionar l’oli d’oliva verge extra del país, aquesta gent no es queden curts! 😉

Fenomenal el carro de formatges, tots catalans artesans (i de llet crua, si no recordo malament). Devia haver-ne com una vintena de diferents, des dels més frescos als tupins més reconeguts. Aquí, la Garrotxa tornava a aparèixer però rodejada pel Maresme i totes les comarques del Pirineu. Per contrastar, amb les mermelades de fruites i verdures fetes de casa. Sensacional: van aparèixer després de 12 plats i abans de tres postres, però van triomfar. No us els salteu!

DSC_0280.JPG
Gallina de piel només de tornar a veure'n la foto... | Olletadeverdures.cat

Per acabar de reblar el clau, el vi que ens van proposar era una Garnatxa Blanca de la Terra Alta (tot un signe d’identitat d’aquesta DO) embotellat per al restaurant en una ampolla espectacular: una magnum llarga i estilitzada. Un vi sorprenent:  fresc i un punt àcid, molt poc semblant als garnatza blanca densos i dolcencs que s’hi solen fer. Estupendu: una llàstima que no es pugui comprar en botiga.

 Arquitectura: l’edifici com a metàfora
Sobre el nivell de la cuina no hi va haver discussió entre els cinc afortunats que vam acudir a Les Cols: impressionats, gallina de piel. Ara bé, hi va haver una certa controvèrsia sobre el local. Per a mi, era molt coherent amb la cuina que s’hi fa: una masia catalana del segle XVII rehabilitada amb un estil futurista que provocava un contrast marcat entre exterior i interior.

IMG_2993.JPG
El menjador de la polémica... Amb la cuina que s'hi fa, m'és igual! | Olletadeverdures.cat

Fora els gustos personals (a mi, personalment, em va semblar massa daurat en algun punt), la veritat és que és una aposta arriscada que dóna personalitat i reconeixment al restaurant: si la cuina de Les Cols té dues estrelles Michelin, l’edifici té un premi FAD i d’altres comarcals i internacionals. En tot cas, un continent en total coherència amb el contingut. Tot quadra. Rodó, vaja…

Arrodonint el dinar
No sé si està tot pensat o no, però a mi em va semblar una idea perfecta acabar el dinar on l’havíem començat: fent els cafés, els petits furs i el gintònic (un dia és un dia!) al jardí on havíem fet el vermut. Et deixen triar, però el dia i el camí fet fins ara bé s’ho valien; així que vam optar per jardí. Lona plasticosa blanca per no tacar-nos amb la gespa i la masia al davant. Per a entretenir-nos mentre xarràvem, cafés, polo de ratafia Russet, pressa de xocolata artesana i coca ensucrada dels Hostalets d’en Bas. Apali!

No haguéssim marxat mai. De fet, van haver de venir a demanar-nos (a les set de la tarda!!) que havien de tancar per començar a preparar el servei del vespre. Cinc hores de festival que va una mica més enllà de la cuina i la gastronomia. No ens posarem metafísics, que al final és un restaurant, però això de començar i tancar tot plegat en un jardí amb vistes a la Garrotxa és un plus, tu… I grosset!

DSC_0284.JPG
No em direu que no és estupendu, fer el cafetó així! | Olletadeverdures.cat

Tot plegat va ser molt natural, res impostat ni precedit de llargues explicacions. Fàcil i evident. Transparent com la finestra que deixava veure les gallines passejant mentre nosaltres en menjàvem els seus seus ous escalivats, maionesa, tonyina -un plat intrigant i deliciós: encara ara no sé on començava l’ou i on acabava la maionesa, per no dir res de la tonyina invisible…

Les Cols: un lloc poc conegut
No, no m’he tornat boig. Esclar que és un lloc amb bona fama. Però vull acabar aquest post fent una petita reflexió, a veure si la compartiu: és poc conegut per al nivell de cuina que hi ha i de la seva oferta global. Ximo, bon amic i bon menjador, va fer una pregunta només sortir que comparteixo força: “Com és que és un lloc tan i tan bo; i el nom de Les Cols no em sonava fins que he vingut? Què passa, que no és mediàtic?”.

IMG_3015.JPG
Bona oferta i bon servei: professional, proper però gens empalagós | Olletadeverdures.cat

Hi estic d’acord. Més enllà del públic més entès, Les Cols és poc conegut. No forma part de l’star system culinari català, i això li resta visibilitat. La seva xef, Fina Puigdevall, no és precisament un dels noms que més sonin en l’escenarì gastromediàtic. Per no dir res de Pere Planagumà, el seu cap de cuina i peça clau. Us seré sincer: jo en vaig sentir a parlar per primer cop ara fa un any. Digueu-me indocumentat…

No són uns desconeguts, és clar: la sala estava plena i el dia que hi vam anar els dos artistes no hi eren perquè estaven a Harvard representant la cuina del país. Però crec que seria de justicia un reconeixment social més enllà del que tenen; i que superi el cercle professional i els dels conneisseurs. L’experiència que s’hi viu, per 150 euros per cap, és de Champions League gastronómica.

Salut!

P.S.: TOtes les fotos dels plats del menú, aquí.

Advertisements

14 thoughts on “Les Cols: una experiència rodona

  1. Xic, m’has deixat bocabadat!! Quin reportatge més xulo!!! Ara, m’he quedat de pasta de moniato en veure l’exterior (a imatges de Google) i l’interior del menjador… Semblava una mena de nau espacial… o el refetor d’un convent galàctic del segle XXXV!! Salutacions

  2. Uau!!!! amb aquesta gran crònica, ha semblat com si hi fóssim també! Com que no hi he estat mai no puc parlar del menjar, però sí que comparteixo dues coses: la primera és que estava encuriosida perquè sabia que era un molt bon restaurant i poques vegades en sentia a parlar, i la segona és que al meu parer el fet de combinar l’estil culinari amb l’arquitectònic al mateix nivell és un gran encert! Espero poder-hi anar algun dia, me n’han vingut moltes ganes! això sí… s’haurà d’estalviar una miqueta abans! una abraçada!

  3. Una experiència fantàstica, la vostra!! Quina enveja sana que feu! Jo només en coneixia el nom, de Les Cols, perquè poc o molt sí que té anomenda. No prou pel que vosaltres dieu i pel que vau poder viure en directe. I… ja que hi som, us volia preguntar si aquesta proposta, tant la visita com la gastronomia, es pot demanar de forma particular. És que m’han vingut unes ganes d’anar-hi… Una experiència molt ben explicada, sí. Gràcies per compartir-ho!

  4. Es tot un espectacle, un menjador llarc i daurat, l’altre amb els separacions negres, les gallines fent el mateix que tu estàs fent, menjar, i quan arriba la gran desfilada de plats, a quin més bo, ja has arribat al cel.
    Nosaltres em pogut anar-hi algunes vegades i sempre ha estat fantàstic.
    Una abraçada

  5. M’ha agradat molt la vostra explicació del restaurant Les Cols. La veritat és que no sabia que no fos conegut, perquè per aquí (Garrotxa, Pla de l’Estany) sí que el coneix bastant tothom i de fa força temps. Jo no hi he anat mai a dinar, però fa uns quants anys (potser 9 o 10) hi vaig anar a un casament i la veritat és que em va agradar moltíssim.
    M’alegra veure que encara és tant com era, perquè les males llengües de per aquí diuen que ja no és el que era, però veig que són només això, males llengües.

  6. Tot i que no he estat mai i només degut a que mai em bellugo per aquesta zona, si que en tinc excel·lents referències i és d’aquells llocs que se de ben segur que m’agradarien.

    Tot i que com sabeu soc molt seguidor de restaurants, practicamanet mai faig cap kilomètre per anar a cap i per aquest motiu la gran majoria del meu blog estan en “habitats naturals” meus (BCN i Cambrils).

    Però el vostre post aporta una reflexió…. I és que actualment no és suficient en fer la feina ben feta en un restaurant. De cara a l’èxit, és fins i tot més important una bona agència de premsa que un gran xef.

    Estic bastant en contra tot l’enrenou del “star system culinari català”, que per cert m’ha agradat que posessiu vosaltres aquesta frase . Estic en contra el concepte de “cuiner-Deu” o “cuinera -Deu”… La cuina és la cuina i penso que avui en dia en fem un gra massa. I aquest “gra massa”, acaba espatllant als propis actors que en molts cops acaben creient-se ser “star system”… i són cuiners… Bons cuiners o excel·lents cuiners… per al cap a la fi cuiners… Una feina tan digna com moltes d’altres.

    Be… ja m’he deixat anar… :).

  7. Hola colla!

    Moltes gràcies, Francesc! I tens tota la raó del món amb l’edifici: m’ha agradat molt això del refrator!! jejeje

    Moltes gràcies, parella! Els teus pares en saben molt: quin gran lloc, senyors! 🙂

    Hola Bet! Moltes gràcies, també, per dir-nos com t’agrada el text! Sou tots tan macos! 🙂 Certament, jo crec que la seva fama no està al nivell de la seva cuina. I a mi aquestes coses em dolen… SI mai hi vas, ja em diràs el què! 🙂

    Hola Marina! Moltes gràcies! Sobre l’experiència, nosaltres no vam demanar mai res, o sigui que m’imagino que deu ser el que fan amb tothom. Per tant, reserva lloc i gaudeix: si el post ja t’ha agradat, a taula fliparàs!! :-))

    Sión, perfecte descripció; curta i clara. I el detall de les gallines… genial! Sí senyora!

    Hola Cristina! A veure, que no dic que no sigui conegut. Però crec que no al nivell de la cuina que s’hi fa. Està a un nivell altíssim, comparable als més famosos de Catalunya. I en canvi a molta gent pot no sonar-li… M’havia arribat, això de les males llengues. Però noia, jo per mi està a la lliga dels grans!

    Ricard, sempre tant encertat. Estic amb tu que ara és gairebé més important tenir un bon equip de comunicació que de cuina. I a mi aquestes coses, tot i ser del ram dels “comunicadors”, em sap molt greu, per injust. I sobre anar-hi, ja saps que les dues estrelles volen dir “mereix desviar-se per anar-hi”… Així que ja ho saps: fes un esforç, que val la pena! 🙂

    Salut i bona cuina, gent!

  8. Hola parella! Ja m’ho crec ja que hi vàreu tenir una experiència rodona! A la Garrotxa és molt difícil no tenir-la! 🙂 Nosaltres encara no hi hem anat mai a Les Cols (bé, a Les Cols tal i com està ara), i no perquè no sigui conegut a La Garrotxa com diu la Cristina, ja que Les Cols és un restaurant dels de tota la vida. I igual que la Cristina, nosaltres també hem sentit les males llengües. Però ja se sap que quan fas canvis no a tothom se li posen bé! Així que la vostra crònica segur que farà que més d’un i d’una s’ho repensin 😉 I la propera vegada que us desvieu, aviseu! I així arrodonim del tot la trobada. Una abraçada!

  9. una altra visita que fa temps que tinc ganes de fer, perquè ja saps que m’agrada aquesta cuina innovadora ben arrelada al territori, i encara que em carregui una mica l’excés de disseny, estic segur, ara més que mai, que és una experiència que val realment la pena.

  10. Nosaltres hi vam estar fa una mica menys d’un any i va ser tota una experiència, molt semblant al que expliques tu. Realment et fan sentir especial, com si fossis l’únic client a qui t’ensenyen tota la masia. Al final la dona i el sogre van poder passar per la cuina per fer una ullada a la grandiosa feina que s’hi feia (jo era al cotxe carregant nenes).
    I sobre tota aquesta polèmica, nosaltres no hi havíem anat abans, així que tampoc hi ha gaire per comparar. No sé com devia ser, però diria que el canvi ha estat cap a millor 🙂

  11. Hi ha també uns cubicles impressionants per passar-hi la nit! A nosaltres ens ho van regalar quan ens vam casar, fa gairebé quatre anys: sopar, dormir, esmorzar als cubicles… i te n’emportes les restes de pícnic súper fashion!!!! Una experiència molt més que recomanable!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s