Un marmitako per (celebrar) la pau

Aquests són dies d’alegria, felicitat, esperança i alleujament al País Basc. Tot està per fer, és cert. I encara tot és possible, malauradament. Fins que no hi hagi entrega de les armes, no hi haurà res segur. Però ahir va ser un dia històric, els nostres amics bascos estan contents i miren el futur amb una mica més d’optimisme. Quan hi vaig viure durant tres mesos, al 2007, ja frisaven per un comunicat com el d’ahir. “Serà aviat, serà aviat”. Quatre anys. Gairebé cinc. Per això, només per això, ja es pot dir que ahir va ser un dia gran. Un dia que mereix celebració.

Els bascos són com nosaltres, amb la cosa del menjar; tot ho celebren endrapant. Fins i tot l’arribada d’una cosa tan quotidiana com el cap de setmana: pocs espectacles m’han frisat tant com veure la gernació que surt de pintxos el divendres al capvespre, plogui, nevi o  faci sol, ocupant carrers, places i, com no, bars i tabernes. Zuritos, pintxos, cazuelitas. Imagino, doncs, que una fita com la d’ahir la celebraran menjant i bevent; i no pas poc. Amb joia, alegria i soroll. A la seva manera, vaja. I nosaltres ens hi volem sumar des d’aquí.

A nosaltres, si ens pregunteu per un plat gran de la cuina basca, responem ben ràpid marmitako”. Me’n vaig fer un fart de menjar-ne, quan vaig viure a Algorta. El millor, però, el de Lekeito, amb vistes a les barques que capturen el bonítol que el fan possible. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig tenir una temporada que el cuinava compulsivament; com si fos una manera de continuar vivint en un pais que des de llavors també el sento una mica meu.

DSC_0011.JPG
Marmitako clàssic, amb el vermell de la salsa biscaïna | Olletadeverdures.cat

La foto, de fet, té també quatre anys. Per aquells misteris que fan inexplicable el comportament blocaire, el post del marmitako va quedar pendent. Deuen ser d’aquelles coses que fas inconscientment: avui m’agrada pensar que em vaig guardar el post del marmitako, del (nostre) gran plat de la cuina basca, per a marcar una ocasió especial… Oi que no se us n’acut cap de millor?

La societat basca -perdoneu l’obvietat- és molt complexa. Tant, que tenen diverses receptes per fer un plat aparantment senzill com el que ens ocupa. Si mai teniu a les mans Cocina Vasca -un patracol de 520 pàgines considerat EL llibre de la cuina tradicional del país- veureu que recull fins a quatre receptes. N’hi ha més, encara. I algunes inclouen un os de pernil, segons ens va explicar el nostre estimat Iker quan vam fer un marmitako deconstruit.

La que volem compartir amb vosaltres és la que fem a casa, que vam treure del llibre en qüestió i que ha guanyat diversos premis. La signa un senyor que es diu Jose Maria González Barea i és, també, la que fan servir a l’Escola d’Hosteleria de Leioa, on vaig menjar tants cops quan estava d’estada a la EHU. Aquí va la recepta, en mides per a colla gran:

  • 1 quilo i mig de bonitol (del nord)
  • 1 quilo i mig de patates
  • 3 cebes
  • 6 pebrots verds
  • 3 tasses de salsa biscaïna (trabareu una recepta canònica aquí)
  • 100 mililitres d’oli d’oliva verge extra
  • 1 porro
  • sal

Primer de res, haurem de fer un brou de bonitol amb les despulles del peix, dos pebrots verds, un porro i una ceba (si no, un fumet ja farà el fet). Mentre, picarem les altres cebes ben petites i l’ofegarem en una cassola. Quan s’hagin ofegat ben ofegades, hi afegirem el pebrot tallat petit i les patates trencades, per a que facin espés el suc. Li donem un bon meneo i ho cobrim d’aigua. Quan les patates estiguin cuites, afegim la salsa. Removem una mica i hi posem el peix, que tindrem al foc durant 2 o 4 minuts. Sí, només 2 o 4, si no es passa.

Hi ha un consens generalitzat en què aquest plat millora si reposa -“para que la salsa engorde”, diu González Barea-, però mai durant més de dues hores perquè si no “la patata se endurece”. Ho calentem abans de servir i ho acompanyem d’un bon Getariako Txacolina. A casa nostra, una ampolla de Txomin Etxaniz, el millor amb diferència. Fresc i un punt àcid però sense excés, va perfecte per acompanyar aquest plat dens i potent.

Ahir ho deiem a la nostra pàgina de Facebook: era un dia per guisar un marmitako per (celebrar) la pau. O l’assoliment de la primera fita en el camí per a la pau, si sou dels més escèptics. I una copa de txacolí per brindar per un futur en pau i tranquilitat. O el primer pas cap a etc, etc, etc…

Salut i bona sort, Euska Herria!

Anuncis

13 thoughts on “Un marmitako per (celebrar) la pau

  1. Que bé que us hagués quedat pendent de publicar, realment li heu trobat una ocasió ben merescuda! i jo em pregunto… com és que no l’he tastat mai?? em sembla que també faré un petit homenatge a Euskadi, aprenent com cuinar un marmitako. Gràcies per la recepta!! 🙂

  2. La fotografía ho diu tot, un bon homenatge a un gran dia. Quatre versions no em semblen tantes… sempre recordo un cop que vam fer amb els castellers un concurs de salsa de calçots… no n’hi havia 2 d’iguals (amb licor, amb all escalivat, sense nyora, amb o sense vinagre…).De tota manera em quedo amb la que ens dones tú. No m’extranya que en mengis sovint!, ja m’agradaria a mi clavar-hi la forquilla…Una abraçada macos!

  3. Hi ha motius per fer una festa grossa a Euskadi, i llegint el post, m’imaginava Gasteiz, o Donosti, amb els carrers a vessar de gent que s’agombola a les tavernes i els voltants. Amb la teua recepta i dos o tres pintxos, brindarem també. Apunte la recepta i el txacolí (a veure si tenim sort i el trobem per ací).
    Besos

  4. Quina entrada tan emotiva, m’ha encantat, de veritat!! 😀
    Així generalitzant, m’encanten els bascos, m’encanta menjar i m’encanta celebrar, o sigui que no m’ho he pensat dues vegades i he copiat la recepta, per a fer-la pròximament!! jaja Moltíssimes gràcies!! 🙂

    Un petonet!!

    Per cert, us heu deixat el link de la salsa biscaïna!! Esperarem jeje

  5. Una recepta de la qual he sentit molt a parlar però que mai no he fet ni he menjat. Una bona ocasió per a posar-la. Sempre he tingut ganes de fer-ne, vinga, a veure si ara m’anime amb la vostra. Besets.

  6. com has dit….estem molt contents. Moltissim hauria de dir. I com te va dir fa només un parell de dies, independientement dels matises, “por fi” han estat les paraules més ditas en aquets dies al meu país. Encara que els meus amics -la cuadrilla- , la gent i jo mateixa no ens creuen del tot que sigui veritat…després de tantas vegadas amb semi treguas i tot aixó….
    parlem peró de la recepta. Me agrada massa el marmitako i ho faig normalment als messos del estiu quand el bonitol es en temporada. Moltes gracies por la teva recepta “homentage”.
    petonets (suposo que ens veurem en algú sarao jajjaja)

  7. Hola gent!
    Abans de res, perdoneu per haver trigat tant en contestar… No m’agrada gents, però m’he anat despistant…

    Bet, jo també ho he pensat! 🙂 No n’has menjat mai? Fes la recepta, a veure què et sembla. Però, sobretot, ves a buscar-ne un de fet com Déu mana al País Basc! Oh! 🙂

    Sandra, llàgrimes als ulls! Visca el País Basc! Gora!

    Mercè, és ben cert que quatre no són gaire. Però vaig pensar que era un plat més “estandaritzat”. No sé, és com si al Gran llibre de la cuina catalana sortissin quatre recepta de fricandó, no? jejeje EN tot cas, forquilla cap a dins i a guadir!! QUin platarro!

    Gemma, felicitats doncs! 🙂

    Gemma, anem a celebrar-ho va!

    MaryLou: millor notícia, millor marmitako! Euskadi Aurrera!

    Queti B, és un espectacle digne no vde vore, de ser viscut! Deixar que la gent te porte i vore com les colles es fan i es desfan per després refer-se. I busca el txacolí, que és prou conegut i segur que el trobes! Ben bo!

    Ostres, Anna! QUins desastres! Ara mateix poso l’enllaç a la salsa biscaina! I si el fas, ja ens diràs què et sembla! Bascos i celebració vol dir cuina, sobretot si ens afegim catalans i valencians… Bon profit, doncs! 🙂

    Asela, prova-la que tampoc té gran misteri i el plaer que et dona compensa amb escreix el poc esforç que has de fer!

    Isabel, absolutament d’acord… Salut!

    Sión, veig que com sempre estem d’acord… Una abraçada ben forta!!

    Astrid, tens tota la raó del món. Segurament, cal ser cautes i en això els bascos sou la referència clara: si vosaltres no n’esteu segurs, més val esperar. Ara, les senyals semblen tan clares i hi ha tantes ganes, que crec qeu l’optimiste de la voluntat ens ha portat a celebrar amb una mica de precipitació… I és cert, un bon marmitako quan el bonítol està en el seu moment… Olé!

    Osasuna, maiteak! 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s