Cassola de porc i faves (o una tarda de dissabte)

Als anys vuitanta, a casa des meus pares les tardes de dissabte eren interminablement llargues. No pas perquè el temps fos especialment relatiu a Ca Massita o perquè ens avorrissim com una ostra. Això darrer, no precisament. Les tardes eren interminables perquè l’hora de sopar no arribava mai i la gana creixent feia que el temps semblés molt més llarg. Sobretot, contemplat amb ulls d’un xiquet de vuit o deu anys.

Els dissabtes eren dia de doble, una expressió que ara ha perdut molt del seu significat però que llavors era literal: com que la fleca tancava en diumenge, la gent comprava el doble de pa. I això implicava, òbviament, el doble de feina. Tot i que el pare i Manolo Torretes -personatge inimitable, germà bessó de Cantinflas i llavors treballador de casa- es posaven a les nou del vespre de divendres, a l’endemà sempre acabaven pels volts de l’hora de dinar. Això volia dir que dissabte a la tarda era hora de neteja.

Ma mare comandava una quadrilla de tres: ella mateixa, sa mare Rosalia i Concha, senyora de la neteja que era literalment de la familia i que per mi va ser com una mena de tercera àvia. L’abuela Consuelo escurava alguna cosa i controlava el cotarro: per alguna cosa era vídua de guerra i una dóna amb molts… caràcter. Ma germana, adolescent full time per aquells temps, s’escaquejava tot el que podia i més. Servidor de vostès tenia per feina molestar el menys possible. Tot i els reforços, la quantitat de pols i pasta resseca acumulades; i el nivell d’exigència de ma mare -mai n’ha tingut prou; sempre s’ha pogut netejar una mica més- feien que la cosa s’allargués fins les nou tocades.

DSC_0194.JPG
Imprescindible cassola de fang. Encara que això ja ho sabeu... | Olletadeverdures.cat

No, no us equivoqueu; el sopar no era llavors: encara faltava l’hora de la dutxa. Tothom a quedar net com una patena. Jo sempre era el penúltim, just abans de la mare: ella era la darrera per, en acabat, netejar el bany. Ja us ho he dit, allò del nivell d’exigència. Quan jo ja estava net, m’enviava cap a baix amb un missatge clar: “Dis-li a l’abuela Consuelo que mire la cassola i si troba que ja està, que l’apague”.

Vivíem (viuen) a sobre del forn. Sí, el vostre pensament és encertat: molta calor a l’estiu però genial a l’hivern. Però tot i tenir un pis completament equipat, sempre menjavem (esmorzar, dinar i sopar; tot) a la planta baixa, a la fleca. Sempre hi ha hagut una cuina on s’ha guisat el què s’ha menjat a casa i al pis només pujàvem (pugen) a dutxar-nos i a dormir. Per això, el missatge de la mare era important: s’havia d’assegurar la comunicació nora – sogra per garantir que el sopar no es cremava.

Jo, que llavors no arribava als deu anys, baixava i despertava a l’abuela. Dormida com un soc (encara que un cop desperta ho negava) a la seva cadira, s’aixecava, mirava la cassola i amb judici expert i paraula greu sentenciava:“ja està; l’apago” o “encara li falta un ratet”. Poc després, rutinària, ma mare preguntava cridant per l’escala: “José Ángel, li has dit a l’abuela que mire la cassola??!!”. Ja faltava poc: aquest crit volia dir que ma mare estava a punt d’entrar a la dutxa. Mentre, mun pare feia poc que s’havia aixecat de fer la migdiada dels forners i llegia La Vanguardia en una punta de la taula ignorant sobiranament tot l’enrenou de fills, nets, àvies, mares, sogres, dones i cassoles.

La cassola. No feia falta concretar més. Tots sabíem què volia dir la cassola. Mentre hi havia tomates, cassola de carn de porc i tomates. Quan ja hi havia faves, cassola de carn de porc amb faves. Només el meu pare, amb aquella encantadora capacitat per oblidar informació innecesària que el caracteritzava, era capaç de preguntar cada dissabte: “Què hi ha per sopar?”.

DSC_0207.JPG
Ja està al plat; ja s'ha acabat la llarga tarda de dissabte! | Olletadeverdures.cat

Cassola de porc en faves. No m’agradava gens, cosa que allargava encara més la interminable tarda de dissabte. Especialment les d’hivern, que es feia fosc de seguida i obligava a entrar a casa abans. No m’agradava l’amargor de les faves. En canvi, ara en mengem gairebé cada setmana quan n’és temporada. De fet, de petit jo només em menjava la carn. Especialment les llangonisses (salsitxes, orientals): l’abuela Consuelo -sempre vaig ser la nina dels seus ulls- renunciava a les seves per donar-me-les.

Les faves les havia pelades Consuelo durant la tarda, amb un ull posat a la quadrilla de neteja i l’altra a les faves: coses de nens, crues si que mes les fotia. Les posava en un cosi amb aigua i les apartava fins l’hora de sopar. Quan era l’hora que havia de ser -només la sabia ella-, posava la carn a sofregir en una cassola de fang. Sempre al mateix: llom de porc i llangonisses. Res més. La sofregia sola amb un bon raig d’oli d’oliva de casa fins que agafava coloret i llavors tirava les faves. Un gest mecànic marcava el canvi de ritme: foc al mínim i cassola tapada. Pim-pam. Anar fent fins que ma mare fes el crit o fins que les faves fossin tendres.

Ja està, ja no es sent l’aigua de la dutxa caient per la canonada. Mun pare, desconectat fins llavors tret dels moments en què servidor li preguntava qui era un tal Txernenko, tenia una gran habilitat per captar aquest senyal. No aigua igual a Salin ha acabat de dutxar-se. Ara sí: tots a córrer per parar taula i escudellar, que ma mare es trobés el plat de carn de porc i faves a taula…

Salut!

Nota: amb aquesta recepta soterrada sota una gruixada capa de records infantils participem a l’edició d’abril de 2011 de La recepta del 15, una iniciativa ja tant consolidada que no cal ni explicar que és… 😉

Advertisements

22 thoughts on “Cassola de porc i faves (o una tarda de dissabte)

  1. Nois, com m’agrada llegir-vos. En quatre línies sou capaços de transportar-nos als vostres records!
    Aquestes faves valen tot l’or del món amb tots aquests records darrera!!
    Una entrada fantàstica!!

    Mots petons guapos!! 🙂

  2. Oitan, gruixuda gruixuda, però fantàstica! m’ha passat com aquells llibres que t’enganxen i ja et veus a dins del conte observant cadascun dels personatges! Reconec que no sóc gaire de guisats (potser precisament perquè la meva mare sempre ha estat anti guisats, anti sofregits… i aquí la infantesa hi juga un paper fort!) però sempre és bo anar-ne aprenent i aquest vostre fa molt bona pinta!

  3. Hola,
    Ja està? He tingut aquella sensació tant estranya que ahir al vespre vaig tenir, quan en acabar un llibre, per una banda vaig estar contenta per assaborir un final que esperava des de feia dies, però trista per que s’havia acabat. Doncs això és el que m’ha passat amb aquesta entrada. No cal dir que m’ha encantat!!! Jo també em menjava només la carn,,, el que em perdia!! una abraçada i bon cap de setmana

  4. Has tornat a ser el “José Ángel” que jo coneixia! Que fort, m’has transportat en el temps! Ara que, em sorgeix una pregunta: La gent gran de casa amb quina beguda ho acompanyava tot plegat? també éreu amants del vi amb sifó a Ca Masita? (fins no fa tant encara passava per casa cada dimecres el “sifonero” a vendre botelles de sifó que mai no es podien buidar dwl tot!). Bonics records!

  5. Quines històries conteu…, totes semblants a les nostres de quan erem menuts. En ma casa també es feien de tant en tant faves al tombet. Ara que és temporada de faves, les veig a les fruiteries i les he de fer ja. La veritat és que és una recepta que tinc pendent de fer ara que ve Pasqua. En casa dels meus pares, les fan amb embotit, però jo les faig amb alls tendres i cebes tendres. De tant en tant, també m’agrada fer-les, de manera excepcional, amb embotit, que són molt bones, però tenen molt de greix, què hi farem… Una abraçada i a gaudir de la Pasqua i d’aquestes receptes tan bones de temporada.

  6. jo com tots aquest comentaris me ha agradat molt lo que expliqueu tambe mi he enganxat no vulia que se acabes. Per altre banda us he de dir que les faves la meva mara i pose botifarra dolce son bunissimes dons els hi treu l`amargo que tenen.
    molts petons desde Palau

  7. Molt guapa aquesta entrada!, ho heu explicat amb una descripció tan curada que m’he pogut imaginar als pares, a la germana “escaquejadora”…,l’abuela consuelo, l’escalfor del forn… i fins l’oloreta d’aquest plat tan complet i recomfortant. Una entrada entranyable! Una abraçada macos!

  8. Com canviem amb l’edat, els anys i la distància fan que rememorem amb nostàlgia i una pàtina de perfecció costumista els moments de la infantessa que aleshores no varem apreciar per propers i quotidians. Com tu que de petit no menjaves faves i ara les sovinteges amanides de records familiars…. ho fem tots, els bunyols dels berenars del diumenge a casa meva mai van ser tan bons com els recordo!!! Felicitats per la crònica
    petons gastronòmics

  9. Ens has explicat els teus records d’una manera tan gràfica, que jo ja em trobava a Ca Masita, asseguda a taula, amb la cassola al mig, tot esperant per començar a sopar.

  10. FAVES AMB COR.
    He entrat buscant el Pa Negre de Ca Massita, i m´heu enganxat.
    Les faves, encara no me les menjo ara, però els records… Heu estat genials!
    Neus.

  11. Quan preneu la ploma, o el teclat, i emmarqueu la recepta amb vivències personals, doteu el blog d’un aire clarivident i cosmopolita que enlluerna. Com els Massita, a ma casa era ma iaia que tenia cura del menjar i en aquest cas, en temporada de faves, feia allò que per aquí s’anomena faves sacsades o solsides, que pam a munt pam a baix, ve a ser el mateix que féu a Vinaròs. Les faves, furtades o donades, solien regalar-nos-les, érem família llauradora, i per tant a casa també solíem fer presents d’hortalissa. Venia al cas perquè en ocasions en què la iaia se sentia certament inspirada, amb més paciència que Job, es dedicava a posar la cassola de test al foc de carbó i pelar, una a una, cadascuna de les faves que abocava en una ‘ferrada’ per rentar-les amb aigua, llima i sal per a posteriorment afegir-les al sofregit de llomello, llonganissa i costelletes que tenia al foc. Podeu imaginar que les criatures de casa ens llepàvem els bigots, com se sol dir, a còpia de mullar pa en el suquet. Per a mon pare, conscientment li escudellava les faves i li deixava caure un ou cru sobre el plat ben calent perquè es fera només una miqueta i que es menjava com si fóra una golosia. A l’endemà, ja teníem l’esmorzar per anar a costura: rotllo amb faves.
    Gracietes per la plasticitat dels records, bells amics
    Perla

  12. M’ha agradat molt aquest post tan entranyable. Quina feinada a cada dissabte!!! Crec que hi ha moltes mares d’una determinada generació molt preocupades amb la neteja i la higiene. Sempre està bé això, sense que esdevinga una obsessió. Ma mare, sense anar més lluny, cada vegada que feia dissabte, era capaç de trobar una recialla de pols amagada sota un llibre i tornar a netejar tot el moble. Per no parlar de la cambra de bany o la cuina: sempre lluents i amb olor de lleixiu i sabó de casa. I sempre un raconet o un altre que “ai, Senyor, si això està encara brut!!!”… i torna a començar amb el lleixiu, l’amoníac i el fregall. Recorde que em molestava molt l’olor del lleixiu sec i l’amoníac, però no hi havia queixa possible: tot net, polit i esterilitzat. Deu ser per això que encara ara em fa ois eixa olor. Sort que ara hi ha altres productes de neteja equivalents.
    Pel que fa a la recepta, a mi sempre m’han agradat les faves (crues o cuites) des de petit. Trobe que és ben bona de fer. A casa, potser, li hauríem posat ceba… Per cert, a Tavernes també en diuen “llangonisses” del que a Beneixama diem “llonganisses”. Coses de l’idioma.
    He hagut de buscar qui era el Txernenko aquell. No en tenia ni idea de qui era. Salutacions

  13. Hola colla!
    Vagi per avançat que m’he fet envermellir amb els vostres comentaris! Per mi, aquest post és el reflex d’una petita història que tinc molt gravada a la memòria i que tenia ganes d’escriure des de feia molt de temps. Per tant, encantat de veure que us ha agradat! 🙂

    Sandra, gràcies per posar en marxa aquest post que tan t’ha agradat: quan vag veure que la recepta d’abril eren les faves vaig pensar: “és ara”! Gràcies pel comentari, també…

    Alba, moltes gràcies, de veritat! Per la visita, per llegir-nos i per comentar-nos. L’admiració, de tota manera, és compartida! 🙂

    Taller, moltíssimes gràcies. De veritat. Tan aviat com la melàngia m’assalti ho torno a intentar. Però, lamentablement, aquestes històries no són el meu fort… 😦 Txist, però jo ho intento, eh???

    Dolça, moltes gràcies! 🙂

    Aix, Bet! Quines coses de dir! Gràcies pel judici sobre el post. I sí, certament, la infantesa és l’explicació de tot plegat, em temo… jejejejejej De tota manera, i pel que veig jo al Clubdecuines, no et fan cap falta els guisats! 😉

    Hola Eri! Ostres, moltes gràcies pel teu comentari i per la teva sinceritat. Ostres, quin elogi més gran ens has fet! Molt bona setmana! 🙂

    Moltes gràcies, Mari Àngels! 🙂

    Joan! jajajaj Certament, he tornar a ser “José Ángel”. Natros no erem massa de sifó, encara que els “sifonero” passava per casa a deixar aigua i graciosa. Ostres, gran record! I nators erem de graciosa i cerveseta… 🙂 Mmmm, aquesta idea del “sifonero” té pinta de post! jejejeje

    Hola Asela! A casa nostra no som tampoc massa de fer-les amb embotit. Més aviat les fem com tu, amb cebeta i alls tendres: ofegades. Molt bones! Bones festes per tu també i bona cuina! 🙂

    Hola, Remei! No saps l’alegria que ens ha donat llegir-te! Prenc nota de la recepta amb botifarra dolça: ja saps com m’agrada!! Trobo que la farem amb la botifarra dolça de Palau… 🙂

    Mercè, moltíssimes gràcies pel teu comentari. I el plat, tens tota la raó del món, és sobretot reconfortant. Bon adjectiu! 🙂

    Gat i gos, teniu tota la raó del món; com canviem! A mi aquests records em fan adonar de com era de petit i de com canviem en tants aspectes de la vida… Gracies pel comentari, de veritat.

    Glòria, moltes gràcies! Saps que series molt benvinguda a la taula dels Massitos! 🙂

    Neus, moltes gràcies pel comentari. Ei, m’ha tocat! I el pa negre, no tardarem massa… Hi has anat? Ostres, no està gent malament l’exposició… 🙂

    Perla, moltes gràcies. Pel judici sobre el post i pels records i coneixences que -com sempre- ens regales. Em quedo amb la idea d’afegir costella al guisat. I sobretot, l’ou afegit per al pare. Els “patriarques” sempre tenen “privilegis” ben suggerents… I tens tota la raó del món: a sucaaaaaaaaaaaaaar!!! 🙂

    Queti B.onica!! Moltes gràcies per les teves paraules. Eres una joieta! 🙂

    Francesc, veig que ta mare i la meua són de la mateixa “quinta”. Ma mare m’ha dit que una variant era afegir uns alls tendres quan és temporada… indria a ser com la ceba, no? I allò del Txernenko era una nota de context històric. Ja saps: “la cabra tira al monte”! jajaajjaj

    Pablo, 🙂

    Besets a tots i a totes, txe! Quin goig tenir lectors com vosaltres!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s