Ja ho sabeu: el Restaurant Àtica és un dels llocs de peregrinació del gastroblocarisme català, en especial dels de la subespècie metropolitana. No solament perquè un vespre el vam, literalment, bloquejar. També perquè no som pocs els qui anem de tant en tant sols (sí, també anem sols per la vida!! jejeje) a sopar o a dinar el menú del migdia, també molt recomenable. Per això, quan van començar a fer cursos de cuina ara fa uns mesos ens hi hem apuntat sempre… que hem trobat plaça!
Carxofes rostides amb botifarra i pernil
Una de les receptes que ens feia especial gràcia aprendre a fer eren les carxofes rostides. Les havíem intentat fer pel nostre compte, però no ens sortien. Tenien un punt, una alguna cosa que no sabíem que era i que les feien diferents. Ara ja ho sabem: el rajolí de brandi, tal com si fos un rostit de veres! Seguiu llegit i ho entendre tot… 😉
Agafem una ceba mitjana i la piquem petita. La posem a la cassola a foc baix per a que vagi suant i s’cabi fent gairebé un melmelada. Llavors, hi posem els cors de carxofes tallades a quarts i apugem el foc al màxim durant dos o tres minuts. La intenció es que les carxofes agafin aquell color marronet propi del rostit. Llavors i posem un xorret de brandi i deixem que s’evapori.
Quan ho hagi fet, afegirem el brou de pollastre ( o de verdures, que noslatres ho hem fet i resulta) i la botifarra. El truc està en haver escalfat el brou mentre pelem les carxofes i haver afegit la botifarra tallada a daus per a que infusioni. Com us podeu imaginar, el brou que resulta és gloríós… Per cert, no les heu de cobrir de brou, eh? El suficient per a que es coguin i quedi una mica de salseta…
A partir d’aquí, la cosa ja va bastant a gustos. Borja les sol deixar més aviat duretes, cosa que sorprén un pèl i xoca amb la tendresa de la botifarra. A nosaltres ens agraden un pèl més tovetes, però sense deixar d’estar un punt dures; al dente suposo… Un cop al plat, hi afegiu el pernil ibèric. Si ho fem ara, no es mullarà, conservarà la textura i igualment aportarà el sabor. I l’escalfor farà que el greix quedi fonoset… Oh! Glòria divina!
Per cert, no us oblideu d’un bon tros de pa artesà o casolà: la salseta que queda és literalment addictiva…
Salut!
Olleta de verdures 
Ja veig que sou addictes a la carxofa i al suquerol que hi trau. Confie que les gaudiu força, sobretot si hi poseu tant d’art i tanta manya, segur que quedaran molt saboroses. Un dia va venir x València el famós cuiner Arzac de la mà d’un altre cuiner, trobe que Aleixandre però no ho recorde bé, això fa molts anys, i el portaren a dinar a Alboraia on tenen per costum menjar carxofa a la brasa o rostida des de ben antic, recordeu que és terra d’hortalissa i fins no fa molt encara creixien carxofes bordes vora la mar. El cas és que el bon senyor es menjà una paella, —com anaven a servir-li una altra cosa?— però d’aperitiu li prepararen unes carxofes torrades, que ací aplanen amb la mà i torren a l’inrevés, tot i rabo, amb una mica de sal grossa i un raig d’oli cru d’olives. Digué que mai no les havia menjades de millors. Al poc de temps, es presentaven en societat les famoses hortalisses torrades de Ca Arzak que totcristo ha imitat després. Açò és una versió apòcrifa però molt semblant a l’original.
Bon profit
Perla
Oh alabat sigui el senyor!! Per una super fan carxofaire com jo això és glòria divina!! (i ho diu una que no sap ni resar el parenostre! jejeje). Fa massa que no vaig a l’Atica, haurem de pujar cap al nord santsenc en breu! 😉
Petons macos!
Sandra
Oh Carxofa! Deesa del sabor i la tendresa més dureta, com pot ser tant plaer pel paladar? I què me’n dieu de quan després de menjar unes carxofes beus una mica d’aigua i notes aquell regust tant deliciós? Grandíssim bloc! La Carxofa es mereix tants posts com calgui, dí que sí!
Les carxofes, cuinades de qualsevol manera, estan boníssimes. llàstima que no s’adiuen amb begudes alcohòliques… O sí? Ja veig que els para molt bé el brandi! Les farem abans que s’acabe la temporada… o que es posen a preu de pernil (ibèric, és clar!). Quin goig, l’Àtica!
Besets
Aquest rostit us ha quedat boníssim!!! prenc nota de la recepta!
Petonets
Hola gent!
Efectivament, això de les carxofes us agrada, eh? Quins comentaris que ens deixeu!!
Perla, m’estàs dient que una de les grans aportacions de la nova cuina basca va nàixer a un marjal valencià! Què m’estàs dient! Mira que n’arrives a saber de, coses…
Xavi i Sandra, haurem de fer una visita a “quatre boques” a l’Àtica! jajaja La veritat és que són unes de les carxofes que més m’agraden…
Pablo, benvingut! M’alegre llegir comentaris teus aquí! Ja saps que t’esperàvem… I això de l’aigua no hi havia parat mai atenció: a partir d’ara ho faré! jajajajaj I gràcies per l’elogi, mestre… Saps que el valorem molt…
Queti, el xorret de brandi és el secret! Vinga a provar, vinga a provar i no trobava el gustet que tenien les del restaurant… fins que vaig veure la recepta! És la clau. I això del preu, tens raó: prompte estaran més cares que el pernil! A córrer!!!
MaryLou, quan el proves ja em diràs. Jo ja ho he dit: una de les maneres de menjar carxofa que més m’agrada…
Salut, colla!!!
Nois, amb aquestes descripcions m’heu fet venir salivera! M’encanten les carxofes i no les he menjat mai rostides però pel que veig han de ser boníssimes!! Gràcies per compartir auqestes receptes i els secretets!!
Molts petonets!
Clar com us queda prop de casa!!! Què afortunats!!! M’encanta aquesta recepta!…i lo de Vinaròs…no sé no sé….m’ho penso!!! (ja et demanaré algun telf!!!)
Ptnts
M
No hem tastat aquestes carxofes però coneixent l’Àtica, garantia segura!. Aquesta visita amb els mestres de la Bordeta, podria ser “a sis boques”, ja, ja.
que bones són les carxofes!! a casa tinc un gran fan, així que m’apunto la vostre recepte!! petonets
Hola colla!
Alba, la descripció o la foto!! jejejeje Moltes gràcies pel teu comentari. I rostides són excel·lents.
No us ho havíem dit mai que vam anar a viure a Sants per tenir a prop l’Àtica? Prova-les, prova-les. I de Vinaròsl ja saps: demana el què vulguis!!! 🙂
Glòria, doncs sopar a sis boques per provar-les!!! Certament, una recepta del Borja és una garantia…
Hola Juduth! Apunta’t la recepta, però és del Borja, eh? Nosaltres només la compartim amb tots vosaltres! 🙂
Salut!
Les carxofes ens agraden de totes les maneres, aquesta no l’hem tastada però ben segur que ara no podrem deixar de fer-la. Per mi tovetes si us plau!!
Diuen que si pronuncies tres cops seguits les paraules carxofa i Àtica a la mateixa frase, al final tens un orgasme.
Ens heu inspirat: Teníem carxofes…. vaig anar a la nevera i RES, no hi habia botifarra per enlloc!!! Al final les hem fet estofades amb sípia, han quEdat tendríssimes, però aquesta recepta la guardem per al proper dia.
petons gastronómics
gràcies per la recepta, té una pinta esplèndida, només un però: la botifarra no té cognom??? els de poble ens perdem si no ens diuen si és blanca (o crua), negra, del perol…
No he estat mai a l’Àtica i ja em comença a fer una mica de vergonya, je je je…
M’encanten les carxofes i ara que estem en plena temporada s’ha d’aprofitar. Guisadetes i amb botifarra han de ser un plat suculent! I per sucar pa del bo, és clar… 😉
Si ja sóc una addicta a les carxofes .. ara també en aquesta salseta? Doncs visca aquesta addicció!! Realment, amb l’explicació et fas idea de com de saboroses han de quedar… Molt bé per aquesta recepta. Aprofitarem la temporada per tastar-les!
Hola gent!
Doncs tovetes, “mecànics”! 😉 Bromes a banda, deixeu-les al punt que volgueu, però si us agraden les carxofes proveu-les…
Starbase, ho has provat? JO encara no, però m’ho crec! jajajaaj
Gat i gos, amb sípia són genials! Bona alternativa, si senyors!!!
Manel, perdó: la recepta canònica és amb negra. Però nosaltres l’hem fet sovint amb blanca o barrejant totes dues. I un petit secret: un dia només en teníem de crua, la va esparracar i va quedar brutal! De fet, ara de tant en tant dubtem.. jejeje
Gemma, això ho hem de solucionar! Quan podem anar a lÀtica? De moment, la trobada ja és a “sis boques”!!! jajaja I el pa, del bo: sinó, la salsa desmereix… jejeje
Eri, ho téns pelut: doble addicció en un sol plat! Jjajajaj Aprofiteu-les i ja vereu com les incorporeu al receptari familiar. Segur!!
Ei, digueu coses si les proveu, eh???
Les carxofes ens agraden de totes maneres, aquest rostidet deu d’estar genial, queda anotada aquesta recepta. I si aquesta visita al Àtica fos a vuit boques per provar-les!!!!!
Una abraçada
Visca la carxofa! Hauríem de crear un grup al facebook sobre aquesta fantàstica flor.
Doncs algun dia o altre hauré de fer cap a l’Àtica! ja l’he vist en diverses cròniques blocaires.. jeje i a més, les carxofes m’encanten! de totes les maneres, confitades, fetes “xips”, arrebossades, en pizza, a la brasa, saltejades amb ceba i pernil…!! A més diuen que són tan bones per la salut!
Vaja, tot són lloances de les bones! He llegit una nota de ‘Com gat i gos’ que ha recuperat un plat vellíssim, no sé com l’haurà guisat, però aquest divendres, primer de Quaresma si no m’equivoque, era habitual a molts pobles del País Valencià preparar per a dinar el guisat de Quaresma, amb carxofa, vés per on, sépia, alls tendres i pésols, tot de temporada, ‘of course’. Pràctiques perdudes i receptes saborosíssimes ai! M’ha arribat notícia de la publicació de dos llibres ben interessants, encara no distribuïts al cap i casal, un és vinarosenc, de Juanjo Roda, i es diu ‘La cuina del mercat de Vinaròs’ i l’altre és una traducció italiana del ‘Llibre del cóc’, del mestre Robert, del temps d’Alfons el Magnànim. Magnífics tots dos. A gaudir-los.
Perla
Holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!
Sión, vinga va. A veure si fem us sopar a l’Àtica a vuit boques!!! Si t’agraden les carxofes, aquest pot ser un bon lloc per trobar-nos! 😉
Visca la carxofa, Xavier! El fem? Fem un grup?? jajajajaj
Bet, escolta: som-hi o què? Que ja som una gentada que es vol passar per l`Àtica. Certament, hi ha vegada que la natura és sana: una cosa tan bona, a sobre és beneficiosa per la salut. Ole!
Perlaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! La sípia en carxofes és una meravella que nosaltres hem descobert fa poquet. Però que és ben bona! I això dels llibres, gràcies per la referència. D’un llibre en prenc nota, que no tinc cap edició del Llibre del cóc… I de l’altre, en sé alguna coseta: has viat el darrer post??? jejejej
Salut!!!
Jo crec que amb un tros de pa em quedo curt. M’apunto una barra de quart sencera 😉
Personalment sl les faig rostides, sempre hi poso un gotet de brandi del Penedès.
Les faig amb una nou de llard de porc.
I quan les faig bullides, per afegir una bona vinagretaper amanir. Hi posso una mica més d’aigua, i el brou que desprenen, és sensacional per a netejar els runyons i el fetge.
salutacions, quim