Coca celestial o el retorn d’un clàssic (quasi) oblidat

La coca celestial és, probablement, el dolç nadalenc més genuí dels pobles del nord de Castelló. Si bé es cert que es pot trobar a altres comarques valencianes i que hi ha fonts que diuen que és originària de la Ciutat de València, a pobles com Alcossebre, Alcalà de Xivert o Rosell la tenen com una de les elaboracions pastisseres pròpies i més estimades. També a Vinaròs, on jo vaig nàixer, va ser fins fa unes poques dècades un must de les taules nadalenques. Però ja ho he dit: “va ser”…

De menjar de festa grossa a dolç gairebé abandonat
“Juntament amb els pastissets, la coca celestial és el dolç tradicional del Nadal vinarossenc i de no pocs altres llocs de l’antic Regne d’Aragó. Porta els ingredients clàssics dels dolços de festa gran: massapà, cabell d’àngel i fruita confitada –sobretot, carabassat. Ara està molt desapareguda de les taules vinarossenques substituïda per torrons de tota classe i pannetones de tota procedència, però fins fa unes dècades era un dels dolços més importants de l’any”.

DSC_0359.JPG
Rodoneta i decorada simètricament, fa vinga goig! | Olletadeverdures.cat

El paràgraf anterior l’he tret del capítol del llibre Els dolços i els salats als forns de Vinaròs dedicat a la Coca celestial, que jo mateix vaig escriure. Preparant aquest llibre ens vam adonar que aquest dolç  havia estat molt important a les taules del poble fins a finals dels anys setanta. A partir de llavors, però, es va deixar de consumir fins al punt que els menors de quaranta -com un servidor- no recordem haver-me menjat.

Una dada molt significativa sobre el seu delicat estat de salut és que en els darrers anys gairebé no ha estat disponible a les fleques i pastisseries de Vinaròs. Ningú la demanava. En canvi, altres dolços tradicionals van adquirir molt de pes dins del negoci forner a partir dels anys setanta, quan la gent van deixar de fer les pastes a casa i van delegar la seva producció als forners professionals. En el cas de la coca, sembla que simplement es va deixar de menjar de manera molt massiva…

“La coca del Vanity”
La cosa estava així a Vinaròs fins el Nadal d’enguany. Ma germana, que mai havia rebut encàrrecs per fer coques celestials, enguany n’ha venut… prop de 60 ! La major part, demanades amb antelació, un fet realment inaudit. A Ca Farga, l’altre forn que va participar en el llibre, també l’anunciaven amb cartells a l’aparador…Què explica aquest canvi? Ja ens agradaria dir que és pel llibre de dolços vinarossencs! Però la veritat és que no. No directament, en tot cas…

DSC_0374.JPG
El farcit, de cabell d'angel i fruita confitada. A la base, neula... | Olletadeverdures.cat

La raó és que la coca va aparèixer al número de desembre de l’edició espanyola de Vanity Fair  (vegeu aquí la pàgina escanejada) en un article signat pel blocaire Jorge Guitián. El Gourmet de provincias, a qui podem comptar com amic, havia estat a Vinaròs com a membre del jurat del concurs nacional de cuina aplicada al llagostí. En una visita a Ca Massita li vam regalar el llibre i va descobrir la història de la coca que vosaltres també heu llegit. La resta, també la sabeu…

Si, xiquets, sí: Vanity Fair ha posat de moda la coca i la demanda s’ha disparat (permeteu-me dir-ho així…). Ma germana ha rebut trucades que preguntaven per “la coca del Vanity” i ha servit encàrrecs a gent que, de fet, no sabia gaire bé que estava comprant… Què fort, no?? La Vanity Fair, global per definició, ajudant a la recuperació a Vinaròs d’un dolç gairebé perdut!! Meravellosa paradoxa del món que estem construint…

Una recepta ara modesta però llavors luxosa
La coca celestial no només es menja per Nadal. També forma part de les pastes que ensucren tot el cicle de festes d’hivern, entre els quals destaquen Sant Antoni i Sant Sebastià -molt importants a tot el Maestrat, sobretot el primer. Això vol dir que és un dolç important i ho demostra que està feta amb uns ingredients que eren luxosos no fa ni 50 anys.

Massapà -ho sigui, ametlla i sucre-, fruita confitada, ous i cabell d’àngel no és menjaven, ni molt menys, tots els dies. En altres llocs del Maestrat s’hi posen anous en comptes del carabassat, un producte també exclusiu de celebracions importants. Per tant, colla, si mai us trobeu una coca celestial no us penseu que és un producte nou donat a conèixer per una revista global, sinó un peça important de la gastronomia  tradicional valenciana…  

Veurem com va la demanda aquest gener i si la moda es converteix en consolidació… Tant de bo!

Salut i coca celestial! 😉

Anuncis

26 thoughts on “Coca celestial o el retorn d’un clàssic (quasi) oblidat

  1. La veritat és que m’he quedat de pedra en llegir això del “Vanity Fair”. És ben curiós que una publicació d’aquesta mena contribuesca a reviscolar un dolç tradicional nostrat. No dubte gens que els ingredients són luxosos i molt abellidors. Tant de bo la “Coca celestial” torne a regnar als forns de Vinaròs!!! Salutacions

  2. ¿La globalització apreta pero no ahora?

    No se jo, en aquest cas es demostra que darrera de tot hi ha persones. I que quan aquestes persones com en Jorge tenen sensibilitat, aleshores els efectes són bons i positius.

    Ara que als que van fer el llibre dels dolços i salats algú els hi hauria de fer algun petit homenatge a Vinarós… porque vaya tela… 😀

  3. Aquesta coca celestial, ho es amb tots els ets i uts (de celestial). Es una autèntica delícia que nosaltres hem tastat gràcies a uns amics castellers que son d’Albocàsser (Alt Maestrat).
    Us la recomano molt i molt, i amb aquest post crec que es fa justícia amb un de les coques dolces més bones que he menjat mai. Gràcies per recordar-nos-la.

  4. UMMM… la Coca Celestial!!!!
    A casa, encara que no la fem per nadals, sí la fem sempre per BBC (Bodas-bautizos-comuniones) i altres grans celebracións.
    A Xert i Rossell, li posem el carabassat a dins i la decorem per damunt amb anous i cireretes confitades. La forma, habitualment es rectangular, però com resulta més fàcil aconseguir neules rodones, de vegades, la fem rodona.
    El que he de confessar es que he simplificat el procés de Pepita de la Fonda de Rossell: la faig amb la TMX, amb molt bon resultat i un considerable estalvi de temps.
    Bon Any a tots!

  5. No tinc perdò encara tinc el llibre per estrenar me l’he mirat mil vegades però encara no he ficat les mans a la masa, potser ara veient aquesta…….. qui sap.

    Muas!

  6. Hola colla!
    És que si expliques la história és ben particular!! No sé, a mi em m’ha semblat molt curiosa, i això que la vaig viure des de dins! I jo, com tu, també crec que són uns ingredients ben luxosos…

    Estic amb tu, Òscar! Al final, al darrera de tot hi ha les persones! I aquest cop hem tingut la sort que rondava per allà en Jorge. I aquests del llibre no et pensis pas, eh? Aparenten molt però en el fons no res… jajajaajaj 😉

    Josep, oi que fa honor al nom! Jo també crec que és una joia que cal mimar i cuidar com és mereix. Per mi, el 2010 serà l’any de la coca celestial (i el del torró de cacauet…). I moltes gràcies per la teva valoració del post. Ens fa sentir molt honorats… Albocásser, bona gent! 🙂

    Calpena, que grande ereeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeees!!! Moltes gràcies estimada!!

    Neus, interessant això que m’expliques de la TMX… I interessant això de la forma quadrada, que no havia sentit a dir ni havia vist mai. Clar, l’explicació que dones fa entendre que siguin més aviat quadrades! I aquesta també porta fruita a dins de la confitura. No trobes que el cabell d’angel està com de color ataronjat? No és la foto! 😉

    Estimats, moltes gràcies per passar per aquí i dir la vostra! Avui sabem alguna coseta més gràcies a vosaltres! 😉

  7. Gemma!
    Que m’has aparegut mentre contestava els missatges anteriors!
    De Déu no sé si téns perdó, però de nosaltres sí! jajajaajaj Vinga va, animat i dis-nos què tal!!!

  8. La pinta és celestial, però, després de menjar-ne un bon tall, no sé si m’enfilaria a les portes de Sant Pere… pel llast, és clar! I això del Vanity, m’ha deixat bocabadada! De Vinaròs al món mundial!

  9. Hola, hola!
    Xavier, no trigarem gaire a saber-ho, a veure què passa amb les festes de gener! Gràcies pel bon desig! Seria genial…

    Queti, la veritat és que no puc dir que sigui lleugera. Però t’haig de dir una cosa: jo em pensava que seria més pesada! No sé si el forn o què, però no és taaaaaaaaaan pesada com pot parèixer a primer cop d’ull…

    Salut, estimats!

  10. Jo sóc de Moncofa i no em sona massa veure eixa coca tan bona pels forns del meu poble, però crec que n’he menjat i no sé on, igual per algun poble de la Ribera… La qüestió és que té una pinta deliciosa i m’alegre que haja tingut tant d’èxit, encara que siga a través de la revista… Una abraçada.

  11. Lo que es espatarrant que un dolç tradicional, torni al poble per una revista com Vanity, però la sort es que se ha tornat a recuperar, encara que vosaltres hi heu posat la vostre part, si no haguéssiu editat el llibre, el Gourmet de provincias no hauria posat l’article.
    Una abraçada

  12. Ja ja ja, la coca Vanity celestial, m’encanta el nom!
    Genial, ja veus què tenen les noves tecnologies, gràcies a elles s’ha recuperat una tradició gairebé perduda… I segur que ha de ser més bona una coca d’aquestes que no pas un panetonne, no trobeu? Ha de ser força semblant al nostre tortell de Reis farcit de massapà…
    A veure si pel gener fem una visita cap a terres vinarossenques i la tastem 😉

  13. Hola Asela!
    Moltes gràcies per la informació que em fas arribar sobre la coca! LA veritat és que no he sabut determinar molt bé fins on arriba. Està clar que a totes les comarques de Castelló és estimada, especialment al interior i al Nord. I també està clar Ciutat de València. Però la resta… Si mai te la trobes, prova-la! Segur que et sorprendrà! 😉

    Sion, moltes gràcies per la teva amabilitat! Nosaltres vam fer el llibre, entre altres coses, amb l’ànim que, si més no, quedes registrat que allò un dia va ser important. Ara, qui s’anava a imaginar la revifada de la coca gràcies a una revista com la Vanity! De fet, gràcies a Jorge…

    Hola Gemma! Certament, tot el què li no es perdi perquè la gent ho valora està més be! Ara, ves que a partir d’ara no es conegui com al “Coca de la Vanity” jajajajaj Sobre la comparació amb el tortell, la veritat és que és una mica diferent. Nosaltres també el menjem i la massa és de briox… En la coca, la massa és massapà pur i dur! Una cosa bastant contundent, la veritat… 😉

    Veïns! Ja vegeu quines amistats gastem! 😉 jajajajjaja Moltes gràcies per l’elogi! Nosaltres també creiem que la coca s’ho val…

    Salut, estimats! I moltes gràcies per la visita!

  14. Aquestes receptes s’han de recuperar!
    Té una pinta sensacional!
    Enhorabona!!!! Per recuperar la recepta i pel resultat final

    Salutacions!
    La Taula d’en Bernat

  15. Molt em temo que no és cosa de la globalització sinó que la diferència entre l’èxit del llibre que comentes i el del Vanity Fair és la llengua en què estan escrits.

    Per no parlar que si qui lloa el producte nostrat és de fora, sempre és millor que si és de casa. On vas a parar.

    En tot cas, no hi ha mal que en bé no esdevingui.

  16. Hola gent!
    Anna, moltes gràcies pel teu comentari, pels ànims i per les felicitacions! De veritat…

    David, l’exit del llibre ha estat espatarrant: se n’han venut 700 i estem en la segona edició! La Vanity ja voldria vendre 700 exemplars a Vinaròs! jajaja En tot cas, sí que crec que la diferència està en sortir en un mitjà molt local: som d’un manera que valorem més el què aprecien els de fora que no pas el què ens ha agradat.
    I moltes gràcies per la visita i el comentari. Per cert, vaig a veure el teu bloc ara mateix…

    Salut!

  17. Disculpa el retard… ara que quasi som família nombrosa, tinc que reordenar molt be les meves 24h!
    Si, si, el color groc del cabell d´àngel: ja et vaig dir que nosaltres no en posem, només posem carabaçat a dins, però “untadet” en rovell d´ou, és clar!
    Si téns la precaució de donar uns dies abans pimentó roig a les gallines per a menjar, pots aconseguir un coloret taronja encara mes bonic! (No, tranquil, que jo al piset tampoc en tinc, de gallines…)

  18. Che, quina sorpresa! Un vinarosenc per así, convisquent amb una gironina. Això si què és una bona societat, és nota en el vostre bloc, us felicito.
    Jo no sóc castellonenca però el meu marit des de ben xicotet que anava a passar els estius a La Salsadella per què la seva àvia era d’allà. Jo he passat tambè molts estius amb els meus fills i ara anem amb els nostres nets ja que la nostra filla viu a Begur i ella i el seu home es dediquen a l’hosteleria i treballen tot l’estiu. Per un altre banda els xiquets xalen com a locos i s’estimen més pasar l’estiu a La Salsadella que no pas a Begur.
    Massitet no patixques, estem encantades de que ens hagis afegit en el vostre bloc. Gràcies

  19. A buenas horas vengo yo a leer este post!

    En fin, que me alegro un montón (ya lo sabes) de lo que pudiera colaborar el texto de Vanity en ese auge de la coca. Siempre he pensado que se pueden hacer labores de divulgación muy interesantes desde los sitios más pintorescos y, desde luego, Vanity Fair en este caso lo es. Estoy convencido de que la divulgación de los productos y tradiciones de cada zona depende, en primer lugar, de la concienciación a escala local, pero luego exige una divulgación a otras escalas y de cara a otras audiencias, más amplias aunque normalmente menos sensibles. Por eso siempre he escrito mi blog en castellano, a pesar de que en buena medida habla de productos, lugares y tradiciones gallegas. Siempre he pensado que es una herramienta interesante para que los no gallego hablantes accedan a una información que les despierte la curiosidad.
    Y esa era el enfoque en Vanity: abrirle los ojos a un público que no es de la zona o que si lo es nunca se había preocupado por ese tipo de tradiciones gastronómicas.
    Si en alguna medida ha funcionado me alegro.
    Un abrazo (con retraso)

  20. M’agrada tant, llegir articles com aquest vostre… La coca celestial, un nom en el que gairebé s’intueix que la seva salvació per un miracle… ara, que el miracle fos Vanity Fair no m’ho esperava! Celebro que passin coses com aqeusta! Paradoxals, però celebrades! Gràcies per fer-nos-ho conèixer… petons

    1. Marina. moltes gràcies pel teu comentari! Si, tu. L’efecte dels mitjans de comunicació globals vistos en una cosa tan petita com aquesta. Paradoxes a celebrar, sí! 🙂
      Bon Nadal!!

  21. HOla, m’agradaria saber com aconseguir el llibre: Els dolços i els salats als forns de Vinaròs, ja que l’enllaç amb l’editorial no m’ha funcionat.
    La coca celestial, genial!
    Seria fantàstic aconseguir també la recepta adaptada a Termomix.

    Moltes gràcies.
    Marta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s