Torró de cacauet: una antiga recepta valenciana

Existeix de veres un torró de cacauet de recepta antiga? Aquesta pregunta, fruit d’una certa incredulitat, va ser la que em va venir al cap  poc després de llegir la primera referència a aquest dolç, el Nadal de 2008. No és ben bé que no m’ho cregués; és que em resultava tan fascinant (i deliciosa!) la possible existència d’aquest dolç, que tot i voler em costava creure-ho. Fins que ens vam trobar amb la insaciable gana de conèixer i la inesgotable saber sobre les tradicions gastronómiques valencianes d’un dels nostres lectors més generosos…

Torro de cacauet… o de Perla 
“Algú recorda la recepta dels torrons de cacau, amb canella, llima i sucre de llustre que es preparaven a l’Horta per Nadal?”. Aquest comentari, deixat a l’entrada que dedìcàvem el desembre de 2008 al torró de la meua abuela Consuelo, està a l’origen de la petita gran història que avui us vull explicar. El va fer Perla del Túria, pseudònim amb que signa un lector valencià que ja fa més de dos anys que omple Olleta de verdures de comentaris plens de poesia i de coneixences; de petites joies de cultura gastronòmica valenciana. I és així, amb poesia gastronómica, com comença la història d’un dels posts que, per ell sól, ja fa que posar en marxa aquest bloc hagi valgut la pena.

DSC_0295.JPG
La veritat és que es mereix una safata de plata... | Olletadeverdures.cat

Va ser Perla qui s’ho va fer tot: la pregunta i la resposta. Jo només li vaig demanar que, si us plau, ens expliqués la història d’aquest dolç i ens fes arribar la recepta si la sabia.  Tres dies. Només tres dies després apareixia aquest comentari al post:  “Hola Massitet, de vegades les coses es resolen només posar-se. Tinc una coneguda que coneix, quin embolic, un senyora originària de la Valldigna, diu que ella n’ha menjat i que li demanarà la recepta. A veure si entre tots la conseguim”. Entre tots? Ell sòl ens la va portar volant i en safata de plata. Ni una semana feia que havíem sentit a parlar per primer cop d’aquest torró i ja estàvem en disposició d’elaborar-lo.

Una recepta senzilla i prou facileta…
Per donar-vos la recepta, res millor que paraula de Perla. “Vaig comentar-vos que buscaria la recepta del torró de cacaua i aquí el tenim, bells companyons. Una bona amiga l’ha aconseguit d’un poble de la Valldigna”:  

1 kg de cacaua (traducció: cacauet o cacau) molta, 1 kg de sucre, 2 rovells d’ou, 1 gotet d’aigua, canyella en pols, sucre de llustre

En una cassola poseu una taceta d’aigua a escalfar. Quan serà ben calenta, afegiu el sucre i remeneu sense descans fins que es cree una espècie de bromera blanca. Baixeu el foc al mínim i continueu la cuita. Amb molta cura i molt a poc a poc, aneu abocant la cacaua mòlta sense deixar de remoure la massa. Feu-ho així fins que esdevinga una pasta fina i ben travada. Traieu la cassola del foc i afegiu-ne els dos rovells.

Remeneu la mixtura molt lentament, plens de paciència, fins que desaparega el rastre de l’ou dins la pasta. Prepareu els motles de fusta i revestiu-los interiorment de paper blanc de seda. Amb la pasta encara calenta, aneu omplint els motles fins que acabeu el contingut de la cassola. Abans que els torrons es refreden, empolvoreu la capa superior amb una barreja de la canyella en pols i el sucre de llustre que li donaran el toc final i no els tapeu amb el paper fins a l’endemà. Almenys han de reposar entre tres i cinc dies abans de consumir-se”.

DSC_0302.JPG
Color de cacauet i textura entre terrosa i cremosa. Brutal! | Olletadeverdures.cat

Fins aquí, la recepta de Perla. Només un parell d’apunts tècnics. Nosaltres vam fer el cacauet en pols amb la Thermomix. Ara, més que pols era una mena de mantega, de tant de greix que tenien els cacaus torrats! Els vam comprar al Mercat de Sants, els vam pelar, els vam despallofar i els vam moldre. Un altre detall: davant la manca de motlles de fusta, ho vam fer amb el típic de plumcake de silicona… Fàcil de desenganxar, sobretot… Nosaltres el vam deixar assecant-se sis dies  i la textura era brutal, molt semblant al del torró de Xixona granulat però molt més cremós. Buf! Increïble…

Una recepta amb intrahistória… 
És d’aquesta manera, tant estranya fa uns anys i tan pròpia d’aquesta era Internet que estem fent entre tots, que el torró de Perla (així el coneixem a casa; com, sinó?) es va presentar a casa nostra aquest Nadal i s’hi ha quedat per sempre: és saborosa, deliciosa. Brutal! Si us agraden els cacaus no ho dubteu, aquest és el vostre torró: el sabor de fruita seca d’aquesta mena de massapà és impressionant! En donen fe algunes cares de sorpresa i plaer dels qui el provaven per primer cop…

Però aquesta recepta té un altra história, un altre recorregut més íntim, que li dóna un plus . Són els records familiars de Perla, que va voler compartir amb tots nosaltres en un dels seus comentaris… “Hola Massitet, jo no recorde com es fa, sí que recorde el sabor, intens, quasi melós, ensucrat, embolcallat amb paper de seda blanquinós i emmotlat en un motles que a casa nostra preparava un fuster amic de mon pare. Puc recitar-te una part del procés”, ens contava Perla.

“Aleshores es collia cacaua al bancal, s’assecava, es torrava al forn i una vegada aquí, intervenien la meua iaia i jo. A mi em tocava pelar la corfa, extraure el gallons i posar-los dins d’una coixinera, que fregava i refregava amb intensitat fins que la pell interior es soltava. Després, només calia pujar al terrat o al colomer, posar els gallons dins d’un sedàs, i tal com fan els cuiners professionals amb les coces, iniciar un moviment d’avant arrere per tal de separar els cacaus, blanquíssims gallons, de la pallorfa, que s’enduia el vent”. ”

“Després, a poqueta nit, entra la iaia i jo molíem la cacaua amb una moleta de, trobe que de plom o un material semblant, perquè era de color gris. I aquí acaba el meu record. Després venia ma tia i entre ella i ma mare s’ho endongaven tot. Al cap de tres dies, apa, a menjar. I això és tot, tinc el regust encara a la memòria i voldria reprendre’l, a veure si entre tots ho aconseguim. Algú em va dir una vegada que era típic de Tavernes de la Valldigna, però no ho he comprovat. A veure si s’anima algú d’aquests pobles”. Dos anys després, nosaltres hi insistim: si algú ens sap donar més noticia d’aquest torró, estarem encantats d’escoltar-la… Hem trobat coses semblants, però no és el mateix…

Com no ens ha d’agradar un torró amb aquesta petita gran història al darrera? Com no ens ha d’entusiamar una recepta coneguda (recuperada?) gràcies als comentaris d’un lector apassionat i generòs? Doncs això: un nou tarró ha arribat a cals Olletos i ja s’ha fet tradicional… Moltíssimes gràcies, Perla!

Salut!

Massitet

Anuncis

21 thoughts on “Torró de cacauet: una antiga recepta valenciana

  1. Veig que avui la cosa va de torrons… però el vostre és molt més originial, per més que la recepta sigui antiga! A mi també m’hauria cridat l’atenció, ja que sembla torró d’última generació! 😉 Una pinta i una textura excel·lents
    Per cert… nosaltres els fruits secs els comprem al Mercat d’Hostafrancs, no serem pas veïns?
    Una abraçada i bona entrada d’any!
    Sandra i Xavi

  2. Això del torró de cacau té el seu què. N’he menjat des que era petit. Mon pare era de Tavernes de la Valldigna i la meua àvia en feia. A veure si puc aconseguir la recepta del torró de cacau de l’única germana de mon pare que encara és viva. Demà li telefone a veure què me’n diu.
    El que vosaltres heu preparat fa molt bona cara. Segur que és tan bo com l’original valldignenc. Salutacions

  3. En aquest post hi ha molt emoció. Molta més emoció que no pas sucre o cacauet, he de dir.
    O sigui, tenim kilos de cacauet, de sucre i un parell d’ous (que no faltin). I a sobre, una historia que hi dona sentit i uns records familiars que emocionen.
    Si això no és un post perfecte, que vingui Spock nostre senyor.

    Una abraçada i molt bon any macos!

  4. Aquest torró de cacau alimenta abans d’arribar a la boca; la narració que en feu de l’aportació de Perla em porta a la cuina de ca ma mare, que encara tenia un lloquet per fer torrons casolans (i que, de fet, són els que més m’agraden). Ara els fa la meua germana. Una recepta que no s’ha perdut. Gràcies a vosaltres, aquests de cacau apareixeran als rebosts de més d’una llar.
    Una abraçada

  5. Carai, mai hagués pensat que un torró pogués ser de cacahuets, però ben mirat no és gens fora del normal, perquè bé que n’hi ha d’avellanes, ametlles, etc.
    Que tingueu un Bon Any 2011!!

  6. Hola estimats!
    Sandra i Xavi: m’agrada molt el vostre comentari perquè jo també vaig pensar que semblava més un d’aquests torrons que ara és fan ves a saber amb què per ser originals que no pas un tradicional! I segur que som veïns; vivim a Sants! 😉

    Francesc, moltíssimes gràcies!!! Ens encantaria poder tenir la teva recepta familiar i veure si s’assembla o no a la de Perla! Visca la Valldigna, txe collons!!! 😉

    Mary Lou, moltes gràcies per la teva visita i pel teu comentari. I tant debó 2011 sigui un any menys injust…

    Manu i Rosi, si trobeu aviseu! Nosaltres hem bsucat en receptaris antics i recopilacions de cuina tradicional valenciana i no hem trobat res… A veure si tenim sort!! 😉 I és boníssim!

    Roger, si proves ja ens diràs! Nosaltres hem trigat dos anys en fer-lo i ens hem arrepentit d’haver perdut el temps tan misserablement! Animat! La foto és que és molt tempatadora, ho reconec… jejejeje

    Starbase, mestre, moltes gràcies. De veritat. Ara, t’he de ser honest: ha estat un dels posts més fàcils d’esciure que he fet. La història venia regalada per Perla, que és mereix tot el mèrit -si és que el té- del post. Gràcies, de totes maneres!

    Queti, ens encanta saber que has viatjat en el temps i has recuperat recrods que segur que són agradables!! I tant debó algú el faci. Més que res per què és boníssim!!!!! 😉

    Hola Gemma! Exacte! Primer penses que no i just desprès perquè no? 😉

    Moltes gràcies per tots els vostres comentaris i aportacions! I que 2011 us porte tot allò que més desitjeu i en ració extra per poder compartir-ho amb els vostres estimats!

    Salut!

  7. Em deixeu de pedra, dolços companys, quina sensibilitat més delicada. Jo no tinc paraules, ja us ho vaig escriure, però he fet trampa i me n’he buscat algunes d’un gran poeta, Climent, per oferir-vos-les.
    Que la força de l’atzar venturós us guie en aquest vinent 2011.
    Gràcies, amics meus.
    Perla

    Ens aplega la llum, el so, la calma
    en totes les vessants del temps. Es troba
    el tacte en el discurs de la memòria
    que reconeix la vida i allí traça
    teories a compte de l’estima
    L’estima simple pel carrer camina.

  8. Perla, gràcies a tu.
    Tot aquesta història és la teva història. I nosaltres només hem ajuntat les lletres que tu ens vas enviar intentant donar-los el to que nosaltres vam creure veure. Ho hem aconseguit? Contents estem!

    L’estima simple per Internet també camina?

    T’estimem, joieta del Túria!!!

  9. És veritat que resulta sorprenent que un torró de cacauets sigui tradicional… però ben mirat, tampoc és tan estrany, oi? És una història molt bonica, que encara dóna més valor a la recepta…
    El resultat ha de ser absolutament deliciós, un torró de xixona amb gust de cacauet… espectacular!
    Que tingueu una bona entada d’any i un feliç 2011!

  10. Quina delícia de torró!! No n’havia sentit a parlar mai del torró de cacauet, és impressionant la de coses que s’aprenen cada dia.
    Us ha quedat fantàstic i segur que deliciós!

    Molts petonets i mooolt bona entrada d’any 2011!! 🙂

  11. Realment no sembla una recepta tradicional sinó de cuina nova i de disseny.
    El furgar en el passat ens porta sorpreses curioses i delicioses com en aquest cas.
    Que tingueu molt bon any 2011. Una forta abraçada

  12. Té una pinta espectacular i hem de recuperar aquestes receptes antigues, encara que els donem un toc de modernitat…
    Aprofito per desitjar-vos un 2011 ple de joia i inspiració gastronòmica!!!!

  13. Bon any tingueu, bona gent. Alguns de vosaltres s’heu estranyat de la tradició popular del cacauet al País Valencià i ben bé quasi és així perquè només es collia a l’Horta, com la xufa. Si no em tracteu de pedant, us explicaré la segona part de la primera història del torró. Cristo, açò pareix un guió dels germans Marx. A veure, al meu poble, les collites de cacauet formaven part del paisatge des de molt antic, bé, no tant. Provinent de terres sudamericanes, el cacau entrà pel port de València durant la segona meitat del segle XVIII i aconseguí una gran difusió entre els llauradors de l’Horta, de forma que la comarca es convertí en el primer productor europeu, hi havia molins i almàsseres d’oli de cacauet, una indústria pròspera estroncada per un decret de la dictadura de Primo de Rivera de 1927 que prohibí la fabricació d’aquest oli a fi de donar suport als terratinents andalusos de les olives, ja s’estilava en aquell temps, fotre els valencians. A casa el cultivàvem anualment i es tractava d’una faena dura perquè col•laborava tota la família en la collita. Amb el cap cobert amb un mocador i una cadireta al braç, dones, xiquets i xiquetes féiem un rotgle i amb la cadira a l’inrevés, espolsàvem la mata sobre el respatller perquè els grans caigueren dins el muntó central, després es portava a l’era per a secar-lo. A la vesprada, menjàvem cacaua acabada de torrar, i de collir, picada al morter amb sucre i canella que posàvem dins el pa amb un raig d’oli. Era una llepolia per a les criatures. Fou tan gran la importància d’aquest conreu que encara avui hi ha una varietat botànica coneguda amb el nom de València. Una planta que els valencians portaren a l’Algèria al segle XIX amb l’emigració.
    És un goig el nostre, companys, compartir coses tan importants amb tots vosaltres. Moltes gràcies a tots d’una més que modestíssima persona. I excuseu una vegada més la llargària del text.
    Perla

    L’estima circula per la xarxa i per allò on es trobeu, Massitet.

  14. Hola colla!
    Maia, moltes gràcies a tu per la visita i pel comentari! Bona entra d’any!

    Gemma, ho has dit perfectament: és un torró de Xixona amb gust de cacauet! I certament, és ben tradicional: mira el comentari que ens ha deixat Perla avui… Bona entrada d’any!

    Hola Alba! Moltes gràcies pels elogis, però tots els mèrits són per la Perla. Nosaltres ens hem limitat a seguir les seves indicacions! I si pots, prova’l. És realment sorprenent… Molt bona entrada d’any, preciosa!!

    Josep, certament rebuscar en el passat és una font de satisfaccions fins i tot per al paladar. I llegint el teu comentari he vist clarament que tot sovint ens pensem que som originals i en el passat podem trobar coses ben contemporànies i trencadores… Molt bona entrada d’any, benvolgut!

    Anna, tota la raó del món!!! Molt bon any per tu també!!

    JuanK, quina alegria tornar-te a llegir! Quant de temps! Moltes gràcies pels teus bon desitjos que compartim amb tu! Salut!

    Perla, estimat, em passa com el Guardiola amb els seus jugadors: se m’acaben les paraules per agraïr-te tot el que ens estàs ensenyant i tot el que ens regales cada dia que vens a vore-mos. Admirat, MOLTES GRÀCIES UNA ALTRA VEGAGA!!!

    Per cert, colla, impressionant la història del cacauet al País Valencià, no? I la llepolia aquesta l’hem de provar, no???

    Salut!

  15. Ep! El Torró de cacauet deuría ser una recepta antiga de l’Horta, a la Ribera fem Torrons de panet, i pareix ser que també a la Valldigna pel comentari de Reyes. Aquesta és la recepta que fem a casa, des que tinc memòria. A casa sempre deien que s’usava el cacau en comptes de l’armeló (ametlla mòlta) perquè era molt més econòmic i accesible. Ep! l’enllaç a la recepta:
    http://latastaolletes.blogspot.com.es/2011/12/torrons-de-panet.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s