Sípia amb patates: un clàssic d’èxit assegurat

La cuina tradicional és lletja. O com em va dir un dia la Mar Calpena molt acertadament, “és marró“. Això, a efectes gastronòmics no suposa cap problema, al menys per mi. Però quan tens un bloc de cuina i vols il·lustrar un post amb una foto el més xula possible, és un autèntic drama. Així ho he constatat avui quan he intentat fer una foto mínimament interessant de la sípia en patates, un plat conegudíssim de la cuina marinera tradicional, pel cap baix al tram central dels nostres Països Catalans.

A casa nostra, és un plat de diari bastant habitual. Per una senzilla raó: és una manera de menjar peix a la feina fàcilment, ja que és fàcil d’encabir en un tàper i també de menjar sense haver de fer operacions estranyes amb un ganivet -un estri força emprenyador si has de menjar a l’oficina, sincerament.

DSC_0038.JPG
Lletja, marró... tot el que vulgueu. Però boníssima... | Olletadeverdures.cat

A més, ens encanta i l’anem variant segons temporada, sobretot incorporant pésols i/o carxofes. També hi ha altres variants, com guisar-la amb vi blanc o amb cognac o amb vi ranci; posar-hi pimentó roig agredolç o no; posant-hi aigua o brou de peix… Com sempre, la cuina tradicional es caracteritza per allò de que a cada casa tenen la seva recepta. La que us donem avui és la bàsica de casa nostra. A partir d’aquí, cada casa és un món…

  • dues sípies petites o una de ben maca
  • Dues patates mitjanes o una de grossa
  • Dues cebes mitjanes o… 😉
  • Quatre grans d’all
  • Oli d’oliva verge extra
  • Pimentó roig de la Vera
  • Sal
  • Aigua

Posem una cassola de ferro al foc i quan l’oli estigui ben roent hi posem la sípia trocejada amb els dos dents d’all aixafats. Mentre, tallem la ceba a galls i la posem de seguida. “Remena, remena nena”, que diria la gran Mary Sempere. Mentre, pelem les patates i les esquixem. Això és important: cal trencar-les una mica i no tallar-les amb un tall net. D’aquesta manera solten el midó i fan una salseta que és pa morir-se!

Tornem a emular a Mary Sempere i tapem la cassola, abaixant el foc. Ho deixem tapat uns deu minuts i llavors espolsem per sobre el pebre vermell de la Vera (o d’on vulgueu, vaja) i tornem a marisamperejar. Ara és el moment de posar-hi una mica d’aigua, però que no cobreixi la sípia: amb poca ja es courà. Vint minutets…

I ja èstà. Amb un pim pam pum tindrem un plat de cuina popular que està ben bo. Si l’acompanyem d’una copeta d’un bon vi blanc com el Cristiari -que ens té el cor robat- això ja serà una cosa semblant a un moment d’aquells que et reconcilia, per uns segons, amb el món.

Salut!

Massitet

Advertisements

21 thoughts on “Sípia amb patates: un clàssic d’èxit assegurat

  1. Viscaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!! jajaaja Molt bona Glòria! M’ha agradat molt el teu comentari! Abraçades!

    Margarida, els pèsols li donen un sabor que, estic d’acord amb tu, aporten moltes coses al plat… L’has provada mai amb carxofes? O també amb carxofes i pèsols? Genial…

    Gràcies per la visita i pels comentaris, boniques!

  2. Aquesta variant amb el pimentó de la Vera no la he fet mai, per això la meva no queda marrò ja que també deixo la ceba només translúcida. I jo li poso un gotet de ví blanc al tema.

    La propera la farè ‘amarronà’ que ha d’estar igual de bona (o més, quí sap hehe)

  3. Hola, bells amics, ja veig que coneixeu els secrets de la cuina antiga. A casa la fem per la tardor i l’hivern, quan les sépies es poden comprar, que per l’estiu no hi ha qui s’arrime, de cares que estan. La recepta és la mateixa, dalt o baix, una mica més especiada, si voleu. No has dit si peleu la sépia, a casa no ho fem i així adopta un color ‘sépia’ magnífic, entre rosa i fúcsia, si m’accepteu-me la ironia. Hi afegim una fulla de llorer, uns granets de pebre negre, un bitet o bitxo petit –ens agrada que coga una mica– i un rajolí de vi blanc. O de conyac, que al Maestrat el fan magnífic i dóna un sabor contundent. Estupenda recepta. Els pésols els posem en primavera, per al guisat de Quaresta, amb carxofes de Benicarló, que les venen al Mercat Central i són tendríssimes.
    Perla

  4. Hola estimadíssims!
    Veig que som molt els fans de la cuina “marró” i, en especial, de la sípia amb patates! jajaj

    Rosa Maria, moltes gràcies per la visiteta i pel comentari. Mira, ja també dubto! Encara que crec que em quedaria… amb les patates! Què bones!

    Starbase, és a la meva familia (llegexis la meva mare…) li agrada molt el pimentón de la Vera. I clar, el que no heredes per la genètica, ho heretes per la cultura! Je! Amb vi blanc a mi, tot sovint, m’agrada més: trobo que queda més suau, menys “rovellada”…

    Teresa, penso exactament el mateix, amb això del tàper. I gràcies pels compliments cap a la foto! Marró, marró, eh?

    Jajajja! Gemma, m’encanta el teu comentari! jajajaj Gràcies! Besets!

    Hola Perla! Quin plaer poder llegir-te a cada post! Mira, de pelar-la, doncs va per generacions: ma mare la pela però jo no. Trobo que queda més substaciosa, no?
    I això del cognac del Maestrat, quanta raó tens! Ho haurem de provar amb un bon xorret de Segarra! 😉 Gràcies per totes les suggerències, bonica!

    No puc estar més d’acord amb l’equació que ens proposes, Josep! M’ha encantat! 😉

    Salut estimats!

  5. mmmmmm, esquisida, el dilluns en vaig fer, però jo hi afegeixo mandonguilles i evidentment, menjada a l’endemà, en va quedar un platet i avuí a caigut per dinar.

  6. Me declaro también fan de la cocina marrón. ¡Qué metáfora tan ingeniosa!

    Como todo el mundo propone alguna variación a la receta, yo también quiero aportar una: ¿qué tal una picada, un par de minutos antes de servir? 😉

  7. Ummm… boníssima!
    La sípia, m´agrada amb ceba i patata. “Marró” tal cual.
    La recepta de la Perla, nosaltres la reservem per al polp, i queda exquisit.
    Em quan al tupper, les 2 receptes es recalenten perfectament.
    Seguiu així!

  8. Jo també dic : VISCA LA CUINA MARRÓ!!!

    És cert que no surt afavorida però també és cert que és la més virtual , ja que tothom o gairebé tots ens imaginam el seu sabor i fins i tot diría que l’assoborim mentres miram la foto.

    A mi també m’agrada molt en carxofes i pèsols , noltros som dels que a més li posem pebre bord dolç.

    Una abraçada

  9. Hola estimats!
    No m’agrada trigar tant en contestar els missatges, però he estat off line (sí, encara és possible!!!) uns dies, així que perdoneu…

    Kukes, moltes gràcies per la teva visita i pel teu comentari! I sí, amb mandonguilles és brutal. De Champions, diria jo…

    Juan K, cuando se la escuché a Mar me pareció genial! Y la picada, “paraules majors”, maestro! Sin duda, como para probarlo la próxima vez… 😉

    Sara Maria, no es pot dir millor: difícil de fotografiar però boníssima!

    Neus, moltíssimes gràcies pel teu comentari i pels teus ànims! Aix, com ens agrada que us agradin els posts! I això del polp, m’ho apunto i ben subratllat! Ho hem de fet, Déu meu senyor!!! 😉

    jjajaajjajaaj Ada! Mira, és que me passava el mateix que tu i llavors vaig trobar que no hi havia res millor que fer explicit el “problema” que em vaig trobar! Tot sovint, agafar la sípia per les potes és la millor manera d’anar per la vida!! Publica-la, per l’amor de Déu, publica-la!!!

    Xisca, moltes gràcies per tornar a passar per casa nostra i per dir-nos coses tan agraïdes! Carxofes i pésols és, un altre cop, de Champions…

    Colla, moltes gràcies! Tot això amb vosaltres és molt més interessant. De fet, sense vosaltres no seria res… Besades!

  10. Totalment solidària amb el marro. Casualitat, avui per dinar hem menjat aquest plat però amb mandonguilles, que vaig cuinar ahir tarda. Jo en el sofregit, després de fer la sipia amb l’all i la ceba hi poso un tomàquet rallat i quan està fet hi afegeixo un trocet de xocolata negra i també queda molt bò. Trobo que el principal ingredient perqué la cuina sigui bona és que t’agradi fer-ho i com diu la meva neta ademés fer-ho amb amor. Felicitats per el vostre blog i les receptes tan estupendes que publiqueu. Petons.

    1. Hola Narcís!
      Espero arribar a tamps. Són un parell d’alls aixafats per cada persona. Però ja saps que aixó va a gustos: si trobes que són massa, en treus.

      Vaig a canviar la recepta ara mateix. Gràcies per la visita, pel comentari i per l’avís! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s