Cóc de tonyina a l’antiga

Aquest post podria acabar sent una mica vergonyant per a mi, la veritat. Després de publicar, com a coautor, un llibre de receptes tradicionals de Vìnaròs, explicar en un post que aquest agost has fet el teu primer cóc de tonyina et pot deixar en força mal lloc. Si més no, es pot interpretar molt malament… Així que anirem amb una mica de cura i sempre buscant la vostra complicitat… 😉

Vergonya, cavaller, vergonya!!!
Quan penso en el nostre primer cóc, sempre em venen al cap aquestes paraules que el Rei En Jaume va dirigir als seus cavallers quan no s’atrevien a atacar la ciutat de València, llavors en mans sarraïnes. Mira que trigar tant! Mira que no atrevir-nos fins ara! Aleshores, m’ho miro d’una altra manera: després d’haver-les vist fer centenars de cops, després d’haverne parlar al bloc, haver fet el llibre m’ha animat a fer-les a casa…

DSC_0192.JPG
Pla general. A notar la forma i gruix irregular... | Foto: Olletadeverdures.cat

De fet, la publicació del llibre m’ha tornat a connectar amb les meves arrels i ara busco de manera compulsiva (preocupant???) la manera de fer cócs i provatures vàries amb les receptes. El cóc ràpid ja el tenim controlat, el cóc de tonyina estem en camí i la coca boba serà el proper pas… Així que vergonya, al final, ben poca. Més aviat alguna cosa semblant a una mica orgull ben entès! No? 😉

Res diferent… tret de la presentació!
No us penseu, estimats amics que l’heu comprat, que avui us donaré una recepta diferent de la del llibre. En absolut! De fet, el cóc que veieu a les vostres pantalles està fet seguint fil per randa la recepta de la pàgina 13. Amb una sola diferència: la presentació i, de fet, la manera de pastar-lo. En aquest cas, hem optat per fer-lo com sempre li he sentit dir a la meva mare que es feien en la seva versió més primigènia…

DSC_0185.JPG
Val, c'acord: hi ha massa vora! Però es que vam fer curt de mullat! | Foto: Olletadeverdures.cat

Tal com expliquem al llibre, l’origen dels cócs es troba en els dies de pastar, quan les dones acudien a les fleques a fer-se el  pa. Llavors, un cop fetes les peces de pa i si sobrava un tros de pasta, el repastaven amb un xorret d’oli d’oliva, l’esclafaven mal esclafat amb quatre cops de ma i li posàven a sobre el que tenien de casa. Per tant, els cócs no eren bonics ni res per l’estil. Més bé tirant a desgraciaets, com diríem al poble.

Primer_cóc_tonyina_agost2010.jpg
Escaldant tomates, pastant amb la TM31, dessalant la tonyina, comprovant el punt de la pasta, deixant-la fermentar... | Foto: Olletadeverdures.cat

 Jo mai els havia vist fets així, de manera que el primer dia que el vam fer en vam fer dos: un amb llandeta, tot quadradet i mono, i l’altre a l’antiga… Bé, i de passada em permet justificar que el cóc no és massa bonic i que té molta vora, tal com em va fer notar una persona que, fins llavors, tenia per amiga… 😉

Així que, estimats i estimades, si el cóc no us surt bonic sempre podeu dir que es deu al vostre amor desmesurat per la tradició… A que mola? Je!

Salut!

Massitet

Advertisements

12 thoughts on “Cóc de tonyina a l’antiga

  1. Molamazoquetecagas.

    Enamora de veure’l aquest cóc.

    Tot i que jo sóc dels que critica ferotgement als restaurants on em posen una pizza amb molta vora (senyors amos de restaurants que algún segur que llegeix olleta, cobrim un euro més però possim la pizza sencera. Sense escatimar en ‘mullat’. Gràcies).

    :DD

  2. Hola colla!
    M’encanta tenir lectors tan ben educats que no fan cap referència a com és de lleig el cóc i com se’m nota el llautó: diem a l’antiga quan volem dir que no ho sabem fer millor! Per aixó també us estimo, preciosos!

    El sabor estava molt bó, molt més suau que si el fas emprant tomata de pot fregida i tonyina amb oli. No sé si ha tothom que ha provat el menys respectuós amb la tradició li agradaria aquest. Probablement el trobaria “soso”…

    Ese Starbase, que sempre que tinc un mal dia busco els missatges per animar-me! jajajaj De fet, va ser un accident: havíem fet el cóc per portar a la Mireia Carbó i amb la pasta i mullat que va sobrar vam fer aquest. I vaig voler provar de fer-lo a l’antiga…
    De tota manera, quan vinguis a sopar a casa ho tindré present! 😉

    Gemma, a mi les vores també m’agraden! Del coc quadrat, sempre em vull quedar la cantonada! Herència de la meva mare… Però una cosa és que ens agradin les vores i l’altra és que surti un petit monstre com aquest!! jajajajaja Va, posa’t-hi i explica’ns ho!

    Salut!

  3. Ha d’estar ben bó, encara que no sigui massa bonic i les vores siguin massa amples.

    Em fa gràcia, al que tu en dius coc jo n’hi dic coca i a vostra coca és el meu coc! Si és que no ens podem entendre de cap manera, amb això, les mongetes i la butifarra la tenim “liada” segur!
    PTNTS
    Dolça

  4. Hola bells companya, ja som aquí altra vegada a donar-vos la vara. Quin ‘luco’ de blog teniu. Enamora veure les estampes tan ben il·lustrades i les explicacions Es nota que heu treballat de valent aquest estiu. Jo era fora de la vida atrafegada,en un lloc ben tranquil i assossegat. I ara parlem del coc que és la darrera cosa que he vist. Certament no és d’aquells que entren pels ulls, amb perdó, ho dic per allò de la vora. Efectivament l’heu feta ampla però com se suposa la bona qualitat del producte, avant. En tot cas algun suggeriment. En alguns llocs del País Valencià aquest coc rep diversos noms, coca de pebre, coca de tonyina, coca de pimentó, això de coc és un arcaisme bellíssim que devíeu conservar fins a morir. Per la foto he deduït que useu tonyina de sorra, és molt bona, però també podeu fer servir tonyina negra, del cap, de taconet, és a dir, de la cua… i poseu-ne una mica més, la coca us ho agrairà. Així i tot, està dient: mengeu-me. Bon profit a tots

    1. Hola Perla!
      Quina alegria tornar-te a llegir per casa nostra! Ja començava a patir, dels dies que feia que no te llegia! 😉
      No sabía que coc era un arcaïsme: al Maestrat i les terres de l’Ebre sempre i encara ho diem així! I tens tota la raó amb a tollina de sorra. I de l’altra… no estic segur si ho entenc! De fet, al forn de casa la fan amb lloc de tonyina seca en bloc.
      I lo del mullat, com explico al comentari anterior, va ser una accident… No ha tornat a passar! 😉

      Gràcies de nou, preciositat!

  5. Moltes gràcies per la vostra visita al meu bloc, i jo que mai m’havia atrevit a fer-vos un comentari encara que el visito sovint ara vos vull dir : i tant que hi vull a ser i vos estic molt agraïda.

    Aquest coc es sembla molt a les coques que noltros feim per aquí i tens tota la raó quan dius que surten de l’aprofitament de la necessitat de no tudar. Aqui se’n fan de verdura , de trempó , de pebres vermells i tot surt de l’enginy de les cuineres que tenien cada dia boques a alimentar i aliments que et sobren i no saps ja que fer-ne. Gràcies a Déu que ha estat i segueix sent així.

    Moltes gràcies una altra vegada i una aferrada pel coll

  6. Hola estimats!
    Manel, mira que en saps, eh? jajajaj Doncs sí, en aquest cas el recorregut també és el mateix: de la “teoria”, de l’interès per tota la història que hi ha al darrera, he arribat als cócs… i a la cuina popular tradicional! 😉

    Xisca, quina alegria llegir-te a casa nostra. Benvinguda! I moltes gràcies per haver-nos deixat un comentari: ens encanta que ho hagis fet i esperem que ho continues fent tantes vegades com vulgues!

    I sobre els cócs, tens tota la raó del món: és exactament el mateix plantejament! De fet. amb la Xesca Coll i en Xisco Guari ne’m parlat moltes vegades. Vatros també en feu, de dolces? Al Maestrat també hi ha tradició que les mestresses en fessen de dolços, en temporada de fruita. Com dius tu, menys mal que han mantingut la tradició!

    Una abraçada molt forta i fins aviat!

    Gràcies, també, per acceptar la nostra petició.

  7. Hola Massitet, això dels cocs era la base, el recapte que es posava era el que hi havia o es podia. Igual podia ser una mica de verdura silvestre fregideta amb bacallà que la tomaca i el pebre amb tonuyina en arribar l’estiu. És un menjar del temps de la fam. Si no hi havia res, almenys es posava una mica d’oli i de sal, i apa, al forn. Amb això s’enganyava la gana. La tonyina se’n fa de totes les parts del cos, i en funció d’on s’extreu, rep una denominació o altra. La negra és la del múscul més focs de l’animal, l’energètic, vaja, per això és més fibrosa i com té tanta sang, és més seca i saborosa. La del cap sol portar algun osset i resulta més melosa, la de tronc, és caríssima i no se’n sol trobar massa, i la de taconet, que és de la cua, ja no se’n sol fer, almenys al sud del País Valencià. La de sorra és de la part del ventre, virada de greix i per tant magnífica, com vulgueu menjar-la.
    El coc és una denominació molt antiga, probablement basca, no ho he esbrinat, però també s’usa en rètic i en provençal si no recorde malament. Si teniu interès, m’hi poso i us ho busco.
    Au, que m’escape uns dies i ja em teniu el rebost ple de propostes. Ara em poso a llegir-les. Tingueu un cap de setmana divertit i saborós, que jo me’n vaig de pur compromís
    Perla

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s