La pasta d’en Badia

Hi ha persones que, el dia que les coneixes, intueixes que et marcaran. Que no et deixaran indiferent. No saps en quin sentit, però saps que coneixer-lo et canviarà la vida d’alguna manera. Badia era una d’aquestes persones: impetuosa, vitalista, de tot menys moderat. D’aquelles persones que quan es posava a fer una cosa ho feia per anar a fons, per deixar petjada. Que no et deixava indiferent i que feia les coses com les sentia…

De la universitat a la cuina. O sigui, fins a dins de tot…
A Badia el vaig conèixer el 1998, quan em va donar classe de Recepció de la comunicació i opinió pública, a tercer de carrera. Em va agradar tant –ens va agradar tant- que el vam convidar a un parell de sopars de classe i ens vam fet alguna cosa semblant a amics. Llavors, coses de la vida, es va fer parella d’una de les meves millors amigues i vam passar a amics. Bons amics, diria jo. Ell amb la seva Voll-damm i jo amb el meu tallat sense sucre, xerrant al bar de la Facultat de ves a saber quantes coses. Vam compartir taula i àpats impossibles -com el “cabrit injectat” de Girona!- i em va fer, com en moltes altres aspectes de la vida, un regal culinari…

In memoriam
Aquest agost ha fet quatre anys que Badia ens va deixar. Un estiu va marxar a El Salvador a treballar amb els moviments socials del país.  A lo grande, impetuós. Com sempre. Però va tornar malalt. Afeblit, fotut. Com mai.  Tinc aquest post com a esborrany pendent d’escriure des de fa tant temps com tenim el bloc. Enguany, no sé perquè, m’ha sortit escriure’l i acabar-lo. Suposo que el temps ajuda a metabolitzar les patades… Buf, si Badia llegís aquesta frase em fotria un calbot: quin topicarro, eh, company?

DSC_0017.JPG
Pasta, gambes, alls i bitxos. Fàcil i directe | Olletadeverdures.cat

Hora de fer un homenatge a en Badia, que també era gran i impetuós a la cuina. Feia poques coses, però les fotia bé. Tenia el morro fi, el xicot. Agafem uns tagliatelle d’espinacs i els posem a bollir. Mentre, agafem unes bones cues de gamba i les saltem a foc viu amb alls i uns bons bitxos. Ja he avisat que era impetuós, en Badia! Quan la pasta estigui al dente, l’afegim a la paella on estem fent el saltat i deixem que agafi el gustet de l’oli d’oliva verge extra que hem fet servir per al saltat.

Directe, clar, eficaç, potent. Em va marcar a classe, a la vida i  a la cuina: aquest és un clàssic a cals Olletos. Per beure, una Voll Damm. La veritat és que mariden bastant malament. Massa amarga, massa cos per a la pasta. Però aquest és un meridatge sentimental, que no atén ni a retrogustos, ni a aromes ni a textures. Al Badia li agradava la Voll Damm. I punt. Com sempre. A la seva. A la bona.

Salut, república i independència, Badia!

Massitet

Anuncis

21 thoughts on “La pasta d’en Badia

  1. Un post molt sentit… és dur perdre les persones que estimes o amb qui t’hi relaciones molt i molt bé. T’entenc perfectament. Em sembla bonic que l’hages recordat amb una recepta tan bona i tan contundent, amb eixos “vitets” (=bitxos) que porta. Segur que un dia la fem. Salutacions

  2. Un post-recepta-homenatge com aquest segur que hauria fet feliç aquest bon amic i company vostre. Contundent, totalment d’acord, que el bitxo i l’all tot junt només ho pot aguantar algú amb molt caràcter!

  3. Hola estimades i estimats!
    La veritat és que sí, que és un post escrit des del sentiment. Hi ha vegades que necessites fer coses com aquestes, i aquest estiu m’ha sortit…

    I efectivament, Gemma, Francesc i Glòria, és una recepta amb caràcter. Però és ben bona. La clau està en medir, al gust, el bitxo i l’all…

    Marta, m’alegra i em sorpren veure’t per aquí: no sabía que ens llegies! I si, el nus a la gola ha estat a l’ordre del dia, mentre l’escrivia… 😦

    Salut!

  4. Molt sentimental, si. Molt ben escrit i be trobat!

    En Badia era practic i de morró molt fi em penso. Res de coccions llargues i avorrides al buit i no aptes per la “home” hehehe

    Abraçades parella!

  5. La mort d’un esser estimat, amic o familiar, sempre fa mal, i poder-lo recordar de la millor manera, que son els bons moments, sempre ajuda. La recepta potent com la cervesa que es prenia amb bona companyia, els maridatges els marca moltes raons.
    Una abraçada

  6. El més interessant de cada recepta és la història que la fa arribar a les nostres vides…

    Sento que tinguessiu la pèrdua i us felicito per la sort d’haver conegut una persona com ell. I també que en treguèssiu la recepta, però això és el secundari en eixe cas. O no?

    Una abraçada

  7. Crec en el fons que el calbot no te’l donaria, i si te’l donava seria d’amic i de complicitat. Mentre llegia l’entrada un calfred m’ha corregut per l’esquena, així que més es vols? quan un té l’art d’emocionar amb les seves paraules… i si algun dia faig aquesta recepta, que és de les que m’agraden… segur que pensaré amb el Badia sense haver-lo conegut, o sí, perquè tothom té un Badia a la seva vida…
    Moltes besades i moltes gràcies per compartir quelcom tan hermós!

  8. Hola colla!
    M’alegra vore-vos per aquí, avui parlant d’un vell amic que trobem a faltar…
    Tens tota la raó, Martí: pim pam pum i a gaudir de la vida, que la cosa no està per “tonteries”. Abraçada amiguet!

    Sión, aquest plat de pasta és una manera de tenir-lo present, la veritat. I la cervesa, sempre que la veig, no puc evitar fer un mig somriure…

    Ricard, prenc nota de la teva experiència. Cal aprendre dels qui en saben més. Mentre, els anirem recordant de la millora menera. No?

    Maria, ja veus. De vegades les coses surten sense saber com ni perquè. M’agrada saber que l’has llegit!

    Starbase, tot sovint crec que el més interessant de les receptes és el que hi ha al darrera. I la recepta, si vols, és secundària. Però mira, tenir-la és bastant millor que no haver-la tingut! Oi que sí?

    Maragda, potser tens raó: segurament diria qualsevol cosa i intentaria passar del tema. No li agradaven massa, els afalagaments… Gràcies pel comentari sobre el post. No tenia la intenció d’emocionar: ha segut quasi escriptura automàtica. Però m’agrada saber que t’ha emocionat i m’ha agradat encara més que m’ho digues. Mos veem prompte, eh???

    Salut, preciositats!

  9. Hola Helena!
    Moltes gràcies pel teu comentari, de veritat! M’ha fet molta il·lusió llegir-lo… I tant que l’enyorem…
    Vaig a llegir el teu de seguida!

    Salut i besets!

  10. A mi em va “enredar” amb aquesta pasta el molt llestasso. Avui, casualitats còsmiques, segur que la cuinarà per un convidat molt especial, el seu gat ziggy, el més que un gat educat en els valors de l’escola de frankfurt. El Badia el rebrà amb els braços oberts i les cues de gamba preparades en un platet perquè la bestiola malcriada també tingui el seu festí particular, era el seu menjar preferit. Gràcies de cor, per aquest post, i per TOT! teresa

  11. Hola 3A!
    Saps que em fa molta il·lusió trobar-te aquí. Sobretot, sabent el que t’ha costat arribar posar-te a escriure. Gràcies, txeic.
    I el Badia en sabia molt, lo punyetero. Com el seu gat, pobre. Diràs que tots anem tancant cicles, tat? En fi, suposo que la vida també és això. Així que gamba en pasta pa tots menós pal més aburgesat de tots (Encara mos deixarà sense gambés, lo bitxo negre eixe!) i tres Voll Damm.

    I gràcies a tu. Per tot, també!

    Salut!

  12. La veritat que desconeixia la faceta del Lluís per cuinar i pero molt q la llegeixi no em deixa de sorprendem! Per un moment creia que no parlavem del mateix Badia fins que he llegit que era una persona que no deixava indiferent, que marcaba,que era contundent…però no ha estat fins que he vist que el plat anava acompanyat de la seva inseparable Voll Damm que m’he convençut que parlaveu d’ell…la veritat que el tiu tenia bon gust per les coses i la cuina no era una excepció, suposo que en certa manera sa mare sempre el va tenir massa ben acostumat.

    Una abraçada del seu germà Albert i moltes gràcies de la Quimi, la seva mare i una cuinera insuperable.

    Un article molt emotiu,

    Gràcies

    1. Hola Albert:
      M’emociona saber-te llegint un post sobre tun germà, tot i que no ens hem conegut mai. Certament, Lluís era un paio amb el morro molt fi i que sabia què volia -i com aconseguir-ho. Aquest plat no és més una mostra del llegat, tan variat, que ha deixat entre tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo.
      Una abraçada per tu i per la teva mare.

      Salut!

  13. Vaig tenir la sort de conèixer en Lluís i de formar part de la seva família durant una llarga època de la meva vida. Puc assegurar, com diu l´Albert, que és d´aquelles persones que no et deixen indiferent i dic “és” perquè sóc de les que creuen que mentre es pensi en algú, mai no ens acaba de deixar del tot.
    El que més m´ha agradat, i m´ha fet somriure, és la imatge d´en Lluís amb una Voll Damm. Jo el veig a la terrassa de casa dels seus pares, amb un llibre de Habermas i la Joplin o en Hendrix de fons, oi?

    Gràcies pel post per la part que em toca

    1. Hola Sònia!
      Certament, no deixa indiferent. Ni tansols quan et convidava a la seua taula! I tens raó, Lluís encara està molt present a les vides i pensament. I per molts anys, que no ho dubti ningú. I sonre a música, ja m’està bé la Joplin i o en Hendrix. Però tampoc estaria malament algún d’aquells CD merevellosos de Jazz que tenia a casa, malgrat l’Escola de Frankfurt… ;-

      Una abraçada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s