Tomàquets raf madurs fregits

No estimats, no. Aquest cop el títol del post no és cap de les meves periòdiques parafrassejades de frases fetes o títols de llibres i/o pel·lícules. En aquest cas, el titular es limita a descriure d’una manera clara i directa la recepta que us proposo avui: uns bons tomàquets raf ben madurs fregidets amb temps i carinyo

Resulta que aquest matí he anat a la parada de la Júlia, la nostre verdulaire de referència des que comprem al Mercat de Sants, i tenia els raf massa madurs. A nosaltres, com crec que al 90% de la població mundial que hi té accés, els raf ens agraden per a l’amanida. Però per al nostre gust, han de verdejar una mica. Han d’estar entreverats, de dos colors. Si no, no ens agraden. De fet, els raf madurs tendeixen a pastejar a una mica, com si fossin farinosos.

DSC_0081.JPG
Tomàquets raf madurs fregits | Olletadeverdures.cat

Com que a la vida no hi ha res millor que dir les coses ras, curt i, en el nostre cas, català, li he dit a la Júlia: “Avui els rafs estan massa madurs, posa-me’n d’aquests altres”. Llavors, la Júlia m’ha contestat: “Els has provat mai fregits? Ben madurs i pasats per la paella són  cosa bona”. I nosaltres, que ja fa temps que sabem que una altra de les millors coses que es poden fer és fer cas dels que en saben, n’hem agafat un parell. Ai quina pena no haver-ne agafat més! Que bons estan, els punyeteros! Dolços, sucosos (mireu la foto!) i d’una textura melosa que es desfeia a la boca. Pura mantega vermella!

Només cal partir-los per la meitat, espolsar-los una mica de sal a cada cara i posar-los cap per vall a la paella. A foc lent, tapadets i sense remoure’ls gaire, que els nois són delicats i es desmunten! Quina joia de menja! Sembla mentida, un altre cop, que una elaboració tan simple pugui resultar tan bona. Menys és més, no hi ha dubte…

Avui han acompanyat un talls de vedella a la planxa. Però ja m’estic imaginant uns macarrons untats amb una salsa de tomàquet fet amb aquesta llaminadura i amb un bon parmesà de veritat acabat de ratllar per sobre… Oh! Tornaria a dinar ara mateix!

Salut!

Massitet

P.S..: De vegades flipo de com em puc arribar a embolicar per explicar una cosa tan simple com un tomàquet fregit! Visca la (no) capacitat de síntesi! 😉

Advertisements

16 thoughts on “Tomàquets raf madurs fregits

  1. El tomàquet raf va esdevenir el timo de la estampita dels darrers anys. Hi havía un fals tomàquet raf que inundava les parades i tendes a un preu sospitosament baix. Afortunadament sembla que ha passat la tempesta i el raf ha tornat a la qualitat que se li suposa.

    Així ben fregidet la veritat es que té bona pinta! I ara em pregunto…i al forn escalivat?ahhh no ens ho acavem mai veritat? :))

  2. No ens ho acabem mai, Starbase! Una altra prova a la llista de pendents!!! I amb un mica de romeret per sobre, abans de posar-lo al forn??

    I tens tota la raó amb la qüestió del raf: hi ha hagut timo de la estampita durant anys. De fet, em temo, encara dura: si vas mirant pel mercat, trobes unes diferències de preu brutals! Ara, crec que si proves els dos la diferència de gust i de textura també ho són, de brutals…

    Gràcies per la visita i pel comentari, estimat!

  3. Veus, això és el que té tenir un mercat a prop, amb bons professionals de la cosa que et recomanen el millor del millor!. I que vosaltres ho continueu compartint!.

  4. Quina bona pinta tenen! Mai no se m’hauria acudit de fregir unes raf, però estan ben abellidores. Nosaltres també en comprem de bicolors, per a l’amanida. Amb aquesta opció, potser faré una ullada al basquet de les maduretes. Gràcies per la idea, perla!

  5. Caram, quina gana que m’ha entrat de menjar-me’n uns quants!!! La foto diu “menja’m!”. A mi els rafs m’agraden molt, el que passa és que no sempre en trobe per on jo visc. Així que en veja de madurs, segur que els prepare així. Salutacions!!!

  6. Fanàtica incondicional del raff, a la meva verduleria de vegades els tenen nans i ningú els vol per petits son mel i sucre ummmm!!! l áltre dia vaig veure una capsa de petits i madurs els farè com expliqueu per sucar-hi pa.!!!!

  7. Bon soire, bons germans, conec el raf, el bo i el dolent, la major part ve d’Almeria, ho sent, i això de la biologia, millor deixar-ho estar. Algun dia en parlarem del pare i de la mare. Resulta difícil trobar tomaques bones, que facen gust i totes aquelles coses… Antigament es feien unes tomaques al Perelló i als Marenys, s’anomenaven tomaques valencianes, que eren de galló i molt saboroses, però ara vés a saber per on paren. En fi, que si el pagueu car, probablemet serà millor, però no us arrende el gust, bells amics. No deixa de ser una campanya de màrqueting per a vendre més llavors als pobres llauradors. Ara les tomaques de Mutxamel, que han gaudit tota la vida de fama famosa, també són raf, en fi, bona gent, que no us engalipen. Una bona opció és plantar una tomaquera en una maceta, us asseguro que funciona i dóna tomaques! si és que la voleu ecològica, és clar que amb tanta contaminació…
    Ho lamento.
    Perla

  8. collona, i jo a Madrid en un congrés de gastronomia i turisme on, per cert, quin desastre el càtering..
    si puc discrepar, on estiguen le tomates de penjar, i com fan al meu poble, amb una sardina de casco (arengada salada) i un ou frigit (ferrat) no hi ha vi de gandesa que se li resistisca.
    demà torno a casa, a dinar bé. Visca la rutina.

  9. No em puc creure que no els haguessiu fet mai, fregits! Escalivats també molt bons, però amb cura que s’espaxurren ràpidament!
    Ara, comparteixo comanteri amb el xiquet de vinaròs, uns bons tomacons de penjar amb arengada ( amb o sense l’ou ferrat) és una menja divina!
    PTNTS
    Dolça

  10. Quina menja!! el títol es literal també jeje m’agrada molt el tomaquet Raf, si aneu a Múrcia el trobareu a tots els restaurants com un plat exquisit i val a dir que el preu no te res a veure amb el d’aquí… 😦

  11. Hola bona gent, en primer lloc cal que em disculpe per aquell paper tan aspre i desconsiderat, per la qual cosa h intentat resoldre el misteri del perquè de tot plegat sobre la tomaca RAF, que bé a significar, dalt o baix, Resistent al fong A Fusarium. Els experts diuen que es tracta d’una mutació de la tomaca tradicional de Mutxamel nascuda a Almeria. Així que sorry, bells companys, no híbrida però conreada amb tots els ets i els uts de la química, ep. Per compensar la causticitat d’aquelles paraules, he cercat algunes receptes antigues del calaix amb tomaca, molta tomaca. He trobat moltes coses entre tant de mullador: la pebrereta vilera, el mullerengue alteà, la titaina del Cabanyal, què bona, l’espencat o esgarrat, la tomaca amb tonyina, caldria que la preparàreu algun dia, era la menja típica dels valencianets que anaven a dinar a les Arenes de la Malva-rosa, al segle XIX, ei! Ara però us transcriuré un soparet casolà, senzill i tendre, que deien les iaies, o era Serrat? Agafeu 2 tomaques de pereta, si en teniu, o 1 de grossa ben madura i ratlleu-la. Fregiu un all xacat o trossejat en un bon oli d’oliva, quan s’inicie l’olor característica de l’allium, aboqueu la tomaca ratllada i fregiu-la fins que solsirà. Mentrestant, bateu un ouet, o dos, si són menudets, en un got, fa més escuma, afegiu-lo a la tomaca solsida i remeneu, remeneu sense descans, amb cullera de fusta, per si de cas. Saleu el mullador, empolvoreu-lo amb un insigne de pebre negre i nou moscada, remeneu-ho per darrera vegada i… a mullar com a desesperats. També us podeu preparar un boníssim entrepà i posar-vos-el entre pit i esquena. Alguns sibarites tallaven finament julivert i el mesclaven, però això, amics meus, és de gormands, o goluts, com diem per aquí.
    Perla

  12. Hola estimats!
    No m’agrada gens tardar tant en contestar a la gent que us preneu la molèstia de venir a visitar-nos i dir-nos coses tan boniques… Però aquesta setmana de final de curs no he trobat ni temps ni energies per venir a saludar-vos. I això que esteu a casa nostra! En tot cas, gràcies a tots!

    Glòria, tenir un mercat a prop amb botiguers de la teva confiança és un dels secrets per a la bona vida, no hi ha cap dubte! I ens encanta compartir-ho quan els trobem!

    Queti, veig que també eres de les nostres! A mi, francament, el raf era sinònim d’amanida… Ale, a revisar el basquet de tomates!! jajajajaja

    Francesc, això del preu és un dels inconvenients. Però com que la Susanna i jo l’únic vici que coste diners és menjar bé, doncs de tant en tant un raf que cau! I damunt, madurs estan més barats perquè la gent no els vols!

    Anaori, n’he vist molt poques vegades de nans i no en vaig fer gaire cas. Ara, si els trobo, “pa la saca!”, que diria aquell. Gràcies per la recomenació!

    Sara Maria, ho hem de provar això de la pasta, eh? Va, a veure qui és el primer què ho fa! jejejeje

    Xiquet de Vinaròs, com se t’acut sortir del nostre trocet de cel! Mira, jo un dia em vaig despistar, me’n vaig sortir i encara no he tornat! Ves al tanto, que passen coses rares a la vida! 😉 Això de les tomates de penjar, tens tota la raó del món. Un dia tenim que fer un esmorzaret d’estos, però oficiat per tu, eh? Va, posem data! jajajaj

    Sión, veig que eres de la corda del Xiquet de Vinaròs! Si es que en saps, de la vida! 😉

    Quinteros, visca la tomata de l’hort de casa i la sardina de casco! Òstia, un dia hauríem de montar un fregao de les Terres de l’Ebre als blocaires barcelonautes. Caurien de cul! Cocs, panedons, un bon arròs, un clotxa… Buà! Alucinarien!!!

    Dolça, prenc nota dels raf escalivats. De tota manera, jo sempre havia escalivat els de penjar. Per cert, veig que també eres de la corda tradicional. Visca!

    Hola Anna! No he estat mai per Múrcia, però quan hi anem em fixaré! Ja he vist que això del raf és gairebé una religió: n’hi ha uns quants, que en som fans!!

    Perla, te contesto als dos de cop! Escolta, que no passa res per dir el que penseu. Malament estaríem si només poguesseu dir les coses que trobeu que ens agraden o que queden bé! No, correcció política no!!! Sobre le raf, jo també tinc alguna reserva. Però he de reconèixer que em van sorprendre fregits. D’aquí el post!
    Per cert, m’acabes de provocar un refgressió infantil d’un parell de nassos: ma mare ens en feia per sopar, de tomata i ou! És un dels tants posts que tinc pendents de penjar! Ens enxisava! Amb una barra de pa de casa al costat i vinga i fot-li! Oh, que bo! Pre cert, buscaré per aquests internets de Déu les receptes d’aquests plats que esmentes, a veure si trobo a recepta. Gràcies de nou, joieta valenciana!!

    Salut a tots, estimats!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s