El guisat de Perla: patates i botifarró de ceba

Perla del Túria és el pseudònim d’un dels lectors més actius que tenim el goig de gaudir a Olleta de verdures. Des que aquest valencià va aparèixer amb el seu primer comentari el passat mes de gener, no ha parat de fer aportacions riquíssimes. Només en quatre mesos ja ens ha regalat, entre d’altres, un parell de receptes que hem guardat ben zelosament per poder fer-les quan en tinguéssim ocasió. Una és un guisat – al Principat en diríeu, segurament, platillo– de patates i botifarró absolutament espectacular. Per favor, que bo que està!

Avui, trobats en la tesitura d’haver de reinagurar Olleta per la seva estrena dins del web de CUINA, hem pensat que aquesta recepta era una bona manera de fer-ho. Per nosaltres, aquesta menja representa, en certa manera, l’essència del què volem que sigui Olleta de verdures des que la vam posar en marxa el 2007: un lloc d’encontre on una colla d’amics parlen de cuina, amb especial predilecció pel receptari tradicional popular dels Països Catalans. I, sobretot, que tenen ganes de conèixer d’on surten les coses i perquè són com són i no ho són d’una altra manera.

Una recepta (valenciana) explicada pel seu autor
Ho hem comprovat empíricament un munt de vegades: no hi ha millor manera d’explicar una recepta que com ho fa aquell que l’ha menjada de menut. Això és fàcilment comprovable, de fet: a tots se’ns encén una llumeta als ulls quan expliquem aquell plat que feia la mare i que tant ens agradava; i que ara, dècades després, ens porta a la infantesa, on diuen que està l’autèntica pàtria de tots els humans. Es per això, i per sentit respecte a l’autor real, que hem decidit explicar-la amb les seves paraules. Allà va!

“Sofregiu un parell de grans d’all en oli del Maestrat, sigueu generosos, i poc després una botifarra negra. A casa en déiem botifarró de ceba, busqueu-la que tinga bona cosa d’orenga, és una cosa massa. A la que anàvem. Sofregiu-la trossejada menuda, quan començarà a prendre una mica de color, no us perdreu, la intensa olor la descobrirà, afegiu una creïlla, o dos, o tres, segons la mida, tallada a tallons, rodanxes, gassons, com vulgueu dir-li. Tapeu l’atifell fins que es courà el tubercle. Deixeu que botifarró i creïlla formen un tot comestible. Quan la creïlla serà cuita, aboqueu el contingut en un plat i tindreu al vostre abast un mullador complet. Assaboriu la dolça i intensa aroma de la barreja i mulleu, mulleu sense por en l’oliet del plat”. Per l’amor de Déu, salivo només d’escriure-ho! 😉

Què, ja esteu mirant a la nevera si un botifarró per fer-la avui per sopar?? Segur que sí! Us podem garantir que és brutal, molt saborosa. Com ens explica Perla, sorprenentment també per a ella, es solia menjar per sopar i no es feia gens pesada. Nosaltres ja l’hem incorporada, sense cap dubte, a la llista de plats de casa; al nostre fons d’armari gastronómic. Això sí, amb una variant: davant la impossibilitat de trobar botifarrons especiats amb orenga, la fem sense. Això sí, posem força oli a la cassola, que si no s’acabade seguida! Suqueu, suqueu, punyeteros!

Un plat de postguerra que ens sembla de luxe
Quan ens la va explicar, la veritat és que ens va semblar un plat luxós, gairebé luxuriós. Ens imaginàvem aquells llauradors de l’Horta grossos i amb faixa que pinta el tòpic menjant a galta plena aquesta truita. És a dir, un plat de classes adinerades, de terratinent valencià dels que apareixen descrits als textos de Blasco Ibàñez. Però no, senyores i senyors: estem parlant d’un menjar de postguerra de les classes populars, de les comarques valencianes famolenques tot i la riquesa de la seva terra. Agafant de nou les paraules de Perla, “la pots trobar arreu de l’Horta, però la veritat és que no l’he trobada en massa llocs fora d’aquesta àrea: a la Ribera Alta la coneixen i també en alguns pobles del Camp de Morvedre i del Camp de Túria, però no sé de més llocs”.

El nostre estimat lector ens conta que per fer-lo s’havia de tenir molta paciència. En temps de carències extremes, “calia fer unes cues immenses davant determinades carnisseries que avisaven els dies que tenien carn. Això significava la possibilitat de comprar botifarrons, com es diuen per ací, que podien ser de ceba o de carn i una mena de botifarretes estretes i llargues que fins i tot te les podies menjar crues després d’uns dies d’assecat”. Com us podeu imaginar, aquell dia a casa es devia fer festa grossa!

Explica Perla que era “un plat apropiat per a les criatures, ens agradava molt. El preparava la meua iaia, que tenia unes mans d’or, en un foguer de serradura, primer i en un altre de petroli, tan típic”. Ja vegeu, un plat (aparentment) senzill però carregat d’història… Aquests són els que tenen més bon gust!

Per als nous lectors, benvinguts a Olleta de verdures. Per als vells amics, què us sembla el nou piset? Per a tots, salut!

Massitet i Kissumenja