Olleta de Vinaròs (altrament dit caldero)

El passat mes de gener va ser, a Vinaròs, temps de recuperació de menges tradicionals. Si fa uns dies us parlava de la semolà, avui dedico el post a parlar de l’olleta de Vinaròs. O caldero, com es coneixia al poble. La veritat és que era un plat que estava gairebé perdut: ma germana, que és més gran que jo, recorda haver-lo vist de petita. Jo, que ja he passat dels trenta, l’he descobert enguany: no n’havia sentit ni a parlar!

Es tracta, com la sèmola el dia de Sant Antoni, d’un guisat que es donava el dia de Sant Sebastià als peregrins que pujaven a l’ermita el dia del patró del poble. I com la semoleta, també era un plat que es menjaven sobretot les classes menys afavorides i formava part dels àpats que l’esglèsia i els majorals de la festa organitzaven amb una certa intenció caritativa. Era, per tant, un plat més aviat senzill i elaborat amb ingredients de relativa poca qualitat.

De fet, el nom amb que es coneixia a Vinaròs era el de caldero, que ja dóna una certa pista; es feia en olles ben grosses on es podien fer moltes racions i facilitaven l’elaboració. Per dir-ho d’una altra manera: tot al munt, sense gaires complicacions i que pugui alimentar molta gent de cop. Portava corder, concretament punta del pit (una peça de relativa poca qualitat), alguna botifarra (ull, orientals: és el vostre botifarró) , algún tall de costella de porc, arròs i pareu de comptar. Es bollia tot junt menys l’arròs, que s’afegia al final, i llestos. Com em va dir ma mare un dia, amb el nas arrufat, “fet de qualsevol manera”…


El 2010, però, s’ha refinat una mica. El corder que s’ha posat és cuixa, hi havia moltes botifarres i abundava la costella de porc. Ho sigui, un plat molt més enriquit, més d’una societat que malgrat la crisi és econòmicament molt més opulenta que no pas la que va veure náixer i va servir durant dècades el caldero caritatiu…

No el vam poder provar. Per tant, no us puc dir que em va semblar. Qui la va provar va dir que estava bona… De tota manera, el que sí que us he de dir és que m’agrada que es recuperin receptes i pràctiques que, tot i tenir un rerafons més aviat trist i lamentable, formen part de la història d’un poble. M’agrada que es torni a fer semolà, m’agrada que es torni a fer caldero i m’agrada que es deixin de fer tantes paelles, autèntiques dictadores dels menjars populars a Vinaròs. Hi ha vida, abans i més enllà de la paella…

Salut!

Massitet

Anuncis

8 thoughts on “Olleta de Vinaròs (altrament dit caldero)

  1. Els calderos sempre tenen el mateix orígen atipar a la gent amb allò que sobrava, i avui en dia els hem anat refinant, i la veritat és que són ben bons… i en dies com els que estan fent s’agraeixen plats com aquests!
    PTNTS
    Dolça

  2. Amb els ingredients que expliques, tant de la recepta original com la d’ara, deu ser un plat molt calòric. Potser alleugerint una mica la quantitat de greix que s’hi posar seria més digestiu… Jo també estic d’acord amb tu que s’han de recuperar els menjars tradicionals. La paella, tot i ser molt bona i agradar-me molt, la tinc un poc massa vista. Salutacions

  3. Hola Dolça!
    Escolta, hi ha altres llocs que coneguis que fan àpats d’aquesta mena i que en diguin caldero? M’interessaria molt saber-ho!!

    Francesc, ja saps que últimament estic en una mena de creuda contra la paella malentesa, és a dir, plantejada com a única opció gastronómica en àpats civics i, damunt, feta de qualsevol manera…

    I tens raó, alleugerint una mica la cosa encara seria una plat abellidor. Ara, quan es té en compte el seu origen afartapobres [sic!], s’entén tot el que porta…

    Besets, bonicos!!!

  4. Xic, molt interessant allò de recuperar plats mig perduts.

    Un suggeriment: potser seria millor escriure “semolada” del plat que has anomenat, no? Ho dic, perquè ja saps que els valencians tenim tendència a menjar-nos les ‘d’ intervocàliques, però supose que el plural de semola(d)a és semola(d)es.

    He conegut gent no valenciana que fa el plural de ‘fideuà’, ‘mascletà’, etc. com a ‘fideuàs’, ‘mascletàs’ quan nosaltres el fem ‘fideuaes’, ‘mascletaes’… per això sempre he defensat que s’escriga ‘fideuada – fideuades’, ‘mascletada – mascletades’, ‘semolada – semolades’, etc.

    No sé què et pareix, però et deixe el suggeriment. Ja saps que les meues arrels filològiques em pressionen! Heheheh! 😉

  5. Si senyor se han de recuperar totes les menges antigues i tradicionals, així com els oficis que s`estan perden. La paella ben feta es un plat deliciós, però com molt be dius “no nomes de paelles vivim”
    Petons

  6. Hola tots!
    Felipe, ara mateix m’ho miro i a veure què tal. Com va el projecte?? Et vas consolidant o què?? Jo et vaig seguint, que em sembla molt interessant el què fas!

    Xavier, el gastrònom filòleg!! Prenc nota del suggeriment, però precisament poso la paraula en cursiva per a marcar un ús incorrecte de la paraula, que efectivament s’hauria d’esciure semolada. De fet, aixó ho fem al cos del post original… Però prenc nota de la teva recomenació, eh? 😉

    Hola Sión! Es que això de la paella és molt desesperant, la veritat! I més, quan vas “descobrint” que aquestes paelles fetes de qualsevol manera han tapat, ocultat i gairebé fet desaparèixer formes tradicionals més variades i interessants! Efectivament, no només de paelles vivim!

    Besets i abraçades, estimats!

  7. Sempre recuperant tradicions…t’hauran de fer un monument! L’altre dia a Xerta feien un paella d’abadejo, espinacs i col-i-flor amb una “paella” feta a mà…un luxe!
    Ptnts guapu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s