Això de la truita de botifarra que es menja per Dijous Gras és una cosa que a mi m’ha agafat ja força gran. De fet, com ja us vaig explicar en aquest post, tot el fregao aquest que els principatins (i en especial els barcelonautes) munteu pel dijous de Carnaval el vaig conèixer quan ja vivia de feia anys a Catalunya.
Però nosaltres, que tenim una gran capacitat d’adaptació, ja ens hem fet nostra la tradició ;-). Ara bé, per ser-vos sincers, no teníem una recepta pròpia de la truita en qüestió. L’havíem fet amb botifarra d’ou i era correcta i tirant a exòtica. També amb una barreja de negra i blanca, que ens semblava massa normaleta, massa convencional per un dia tan especial. Total, que anàvem provant. Fins enguany…
La nostra (super)truita de botifarra
La recepta definitiva l’hem trobat al llibre Gastronomia, festes i tradicions a Catalunya , escrit per un cansalader i activista cultural de Sants de nom Jordi-Joan Alsina i Canudas. El llibre és força interessant i explica les tradicions lúdicofestives, culturals i religioses del país; i les menges que hi estan associades. Els ingredients per la truita, òbviament, els vam treure de la seva botiga, una petita joia del barri.La cosa va més o menys així, per a dues persones (un dia és un dia!):
- Tres ous
- 100 grams de botifarra blanca
- 100 grams de botifarra negra
- 100 grams de cansalada viada crua
I amb tot això fem un bé de Déu que comença fregint la cansalada a foc baix fins que es faci ben dauradeta. Mentre, piquem les botifarres i les afegim a l’ou, que haurem batut prèviament. Quan la cansalada està cuita, s’afegeix i es deixa reposar tot plegat un estona. Llavors, traiem una part de l’oli de la paella on hem fregit la cosa però reservem la resta: la truita la farem amb aquest greix!!!
Oooooooooohhhhhhhhh!! Xiquets i xiquetes, quina truita més bona!! Quin gust, quina potència! Quan trobaves un trocet de cansalada cruxient, contrastant amb tota la melositat de la resta, era per celebrar-ho…I sorpresa: quina subtilesa! No era tan greixosa com podia semblar! Ja us dic ara que no crec que triguem un any sencer a tornar-ne a menjar…
Ens l’hem arreat amb una ampolla d’un Priorat Reserva anomenat Autor que no semblava un Priorat: fresc, mentolat, gens tànic. Perfecte per acompanyar la bèstia parda de truita que ens cruspit. La relació qualitat – preu – satisfacció del vi, tres bien: 10,30€ a Divinum Selecció. Redéu, visca el Carnaval!
Salut!
Massitet
Olleta de verdures 
Ualaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!
Sensacional.
Fantàstic.
Bogería.
Atractiva.
Nyam.
En vull.
Doncs ja tens una altra truita per incorporar a la teva superllista!! Jo de les teves també en vull una de cada. Ho recordes, no??? Crec que s’imposa una trobada gastrotruitera.cat! jajaaja
Aquest és el cap de setmana de les truites (alataula…) i els plaers carnals. Ací hem celebrat una calçotada, arribada en les maletes del meu nebot barceloní, amb botifarra catalana de tota mena, i ens ha arribat al cor… i als malucs, supose!
Aquesta truita, i el llibre que us ha inspirat, cauran per ací ben prompte.
b7s
Quines coses més interessant que em contes, Queti: un nebot que et porta calçots i en monteu una enmig del País Valencià! Ves en compte que no vingue Paco Camps i t’extradite!!!
Sobre el llibre, Queti, està esgotat. Però el tornaran a editar per Sant Jordi. Si no el trobes pel País, m’avises i mirem que podem fer…
Massitet,
Al Jordi Joan Alsina fa molts anys que el coneixem i la seva cansaladeria es un dels comerços tradicionals de Sants. El Llibre Gastronomia, festes i tradicions de Catalunya es força interessant i amb receptes com aquesta que heu fet queda totalment demostrat.
Una abraçada
En Jordi-Joan i la cansaladeria els haurien de declarar patrimoni de la Humanitat! Per favor, quin plaer anar-hi a comprar!!
I el llibre és una joia gastronòmica i també un bon recull de les costums i tradicions que ens han fet com a país!
Caram quina truita més gustosa!!!! Aquestes són les que m’agraden a mi!!! Què bé poder trobar tantes classes de botifarres. A Beneixama en tenim de ceba i de carn. A Tavernes d’arròs, de ceba i de peça. Bé, aquesta truita me la copiaré a la meua. Besades.
Hola Francesc!
Escolta, vols dir que no trobaras una mica de botifarra / bisbe / bull negre o blanc?? A Vinaròs se’n troba. Escolta, i si en necessites m’ho dius i el 19 et porto una mica de cada!
O millor encara, la vas a buscar tu mateix a la Boqueria o a la botifarreria de Santa Maria…
Maredeueta quina truita!
I deu ser ben gustosa, ah?
Això sí, el Carnestoltes t’ha passat un poquiu… 😉
Hola Xavier! És alguna cosa més que gustosa…
I el post, efectivament, va arribar una mica tard. Però la truita va caure per Dijous Gras! 😉
Bona, bona, bona aquesta supertruita de butifarra i cansalada!
PTNTS
Dolça
Dolça, si tens ocasió prova-lo. És una truita important, sense cap mena de dubte!
Una truita deliciosa sens dubte, no hem posat mai la cansalada i li deu donar un toc especial, ho provarem la pròxima vegada que la faixi
Petons
Sión, a mi la recepta també em va sonar estranya al principi, ja que jo mai havia sentit res a dir de la cansalada. De fet, com la Cristina, jo sempre l’havia feta només de botifarra d’ou.
Si la proves ja em diràs el què. Però diria que us agradarà!
Jo sempre l’he fet només amb butifarra d’ou, l’any vinent faré aquesta super truita, segur que a casa triomfa!
Hola Cristina!
A mi també m’havia passat que sempre la feia amb botifarra d’ou. Però em temo que ja no en faré més! jajajjaj
I trobo que a casa triomfarà segur! És que és espectacular!!!
I gràcies a tots i a totes per venir!
M’encanta trobar-me tanta gent que ens visita i ens fa saber què pensa!
Salut a tots i totes, estimats!
Hola Massitet i tots els teus bells companyons, i també a Kissumenja perquè, amb permís seu, també ho tastem els ‘altres’. Acabe d’incorporar-me i la primera cosa que m’ha eixit a estat la supertruita de botifarra. Deixeu-me que sense desmerèixer ningú us suggerisca una recepta de l’Horta, és la meua debilitat, perdoneu! És una menja que tastat innombrables vegades de menut. Ací la teniu. Sofregiu un parell de grans d’all en oli del Maestrat, sigueu generosos, i poc després una botifarra negra, a casa en déiem botifarró de ceba, busqueu-la que tinga bona cosa d’orenga, és una cosa massa. A la que anàvem. Sofregiu-la trossejada menuda, quan començarà a prendre una mica de color, no us perdreu, la intensa olor la descobrirà, afegiu una creïlla, o dos, o tres, segons el tamany, tallada a tallons, rodanxes, gassons, com vulgueu dir-li, tapeu l’atifell fins que es courà el tubercle. Deixeu que botifarró i creïlla formen un tot comestible. Quan la creïlla serà cuita, aboqueu el contingut en un plat i tindreu al vostre abast un mullador complet. Assaboriu la dolça i intensa aroma de la barreja i mulleu, mulleu sense por en l’oliet del plat. Delicatessen de canonge, amics meus. Ja m’ho direu. Menjar de postguerra, saborós, substanciós, alimentici… Quasi res porta el diari, Massitet, per a mullar i no parar. No sabien res els nostres pares… a que no!
Perla
Marededeusenyor, Perla!!
Aquesta truita la provo però ja! Uaaaaaaaaaaaaauuuuuuuuuuuuuuuuuu!!! I tant que en sabien els nostres pares i avis! I nosaltres, de tant en tant, buscant emocions a fora… 😉
L’únic inconvenient és que no sé si trobarem botifarres de ceba (natros sempre li hem dit així, al Maestrat…) amb orenga… Ho preguntaré al mercat, a veure si tinc sort!! I això de l’oli del Maestrat m’ha arribat al cor!!!
Moltes gràcies per les teves aportacions, Perla. Són una auténtica ídel del nostre bloc!! Gràcies, de veritat…
Salut!
Hola Massitet, ets massa generós amb les meues paraules i t’ho agraïsc de debó. Puc assegurar-te que està molt bona. La botifarra d’orenga és típica d’algunes parts del País Valencià, no en totes, però, se’n troba. No passa res si no n’hi ha, la botifarra de ceba és prou. Si us agrada valenta, podeu usar una botifarra coenta, encara en sucareu més, de pa. L’oli del Maestrat, bell amic, és una de les coses bones que ens envia el Senyor, això deien a casa que eren molt i molt antigament, traginers.
Perla
Prenc nota de totes les recomenacions, Perla!
I un dubte que tinc jo: i si quan afegim les patates posem una mica d’orenga? Per mirar d’aproximar-nos una mica més a l’original!
I això que em contes de la teva família traginera i l’oli del Maestrat s’ha de convertit en un post! Explica’m més cosetes, va!!! Quines rutes feien? Què traginaven??
Gràcies, Perleta nostra!!!
Hola Massitet, deixa córrer allò de l’orenga, si en té la botifarra, endavant, si no, amb la botifarra que uses ja n’hi ha prou, potser caldrà parlar algun dia de l’enorme varietat de botifarres valencianes i alhora, la certinitat que deien els antics, del tronc comú que ens uneix a les terres litorals de Niça a Guardamar, compartim massa coses com per no tenir-ho en compte. La terra de l’Horta ha sigut històricament una comarca dedicada al transport, sobretot per la proximitat del cap i casal. Calia portar manduca d’on fóra i l’oli hortolà resultava ben escàs, car i prou corrent, tot i que a casa hi havia almàssera. Els carreters s’encarregaven de buscar l’avio adequat. Al Maestrat compraven oli i també un formatge dur i saborós que feien a Catí. No sé moltes coses més perquè devia ser l’avi de mon pare, el traginer, vull dir, que açò devia ocórrer entre el darrer terç del segle XIX i la primera guerra mundial, quan els comerciants d’oli, de farina i d’arròs s’ompliren la butxaca. El record, però encara perdura, ja veus.
Perla