Casa Leopoldo: un clàssic (im)prescindible

Sóc dels que pensa que hi ha coses que, quan t’interessa un fenomen, has de fer a la vida. Visitar uns certs estadis o veure uns determinats partits si t’agrada un esport; llegir certs llibres si estimes la literatura o visitar alguns temples en concret si combregues amb una religió. I això, per posar només uns pocs exemples de coses ben diverses. En el cas de la cuina, que és el que ens ocupa, crec que hi ha restaurants que s’han de visitar; cuines que s’han de conèixer. Encara que després no hi tornis en la vida. Si vius a Barcelona, crec que Casa Leopoldo és un d’aquests llocs.

Un clàssic del Raval
Des que una bona part de la Gauche Divine barcelonina el va començar a freqüentar i les estrelles del veí Paral·lel hi anaven a menjar, Casa Leopoldo es va convertir en una referència gastronòmica del Cap i casal. Sobretot, des que Manuel Vàzquez Montalban el convertís en poca cosa menys que un tòthom culinari. Per no dir res del regal que un altre progre barcelonauta, Arturo San Agustín, li ha fet a aquest restaurant en forma de llibre. Per tant, sembla imprescindible visitar aquesta restaurant si es vol conèixer la cuina pública barcelonina i, sobretot, situar-la en el seu context històric més recent.

Cuina tradicional ben resolta en racions generoses
Vam pensar que una visita de la meva mare podia ser una bona ocasió per anar a Casa Leopoldo. Ma mare no es gaire amiga de les fusions ni (post)modernismes que corren per Barcelona. Ni tansols crec que li entusiasmés un bon bistronòmic. Ma mare és dóna de cassola, de cocció suau i llarga, de sabors clars i contrastats, de salses per sucar-hi pa sense parar. I pel que havíem llegit i ens havien dit, aquest restaurant era un dels millors llocs de la capital on anar a buscar això que li agrada. Ep, i us ben prometo que ho és!

Vam escollir el menú tancat que ofereixen per 50 euros. D’entrants, un seitons carnosos i ben marinats, sense excessiu vinagre. Un bacallà “a Bras”, un remenat força sofisticat i d’origen portuguès (per cert, el país que diuen millor cuina aquest peix) . No el coneixíem i el vam trobar Molt bo i interessant per la textura cruixent i melosa a l’hora.  I un peixet fregit -molls/rogers i peludetes/pelaies- molt ben cuit i sense excés d’oli. Una bona fritura, si senyor.

De plats vam procurar triar tres coses diferents per poder provar-les totes. Kissumenja va demanar -i no es va poder acabar- un cap i pota explosiu, que deixava els llavis enganxosos a la par que inflats per la picor del bitxo -excessiu? La cocció excel·lent i la salsa addictiva malgrat la potència bitxil. Ma mare es va demanar una sípia amb mandonguilles: sucoses, tot al seu punt. Pur vici. I jo em vaig arrear una cua de bou guisada realment excel·lent, tant de cocció com de sabor.

Un sorbet de llimona per a fer baixar l’àpat -tota una senyal del que s’hi dóna en aquest lloc …- i de postres un tortell de cabell d’àngel que, tot i estar una mica massa cuit, permetia veure que era de bona qualitat, amb una pasta fullada més que correcta.Per beure, una ampolla del navarrès Gran Feudo Negre  Tot això, amb parell de canyes i tres tallats, gairebé 60 euros per cap.

Val, d’acord. Però ja està…
No em penedeixo d’haver-hi anat: vam menjar força bé i, insisteixo, crec que és un lloc on cal anar si vols saber què es pot menjar a Barcelona. Ma mare, que és una dona que parla clar i no està per a tonteries, va disfrutar molt de l’àpat i va quedar contenta. Però… Però la relació qualitat preu em va semblar, sincerament, fora de lloc: gairebé 60 euros per persona per un menú tancat de cuina tradicional catalana i amb vins justets em va sembla excessiu. Val, d’acord, el producte. Es podia notar una certa qualitat, però no per a aquest preu: que no treballaven precisament amb carns D.O.!!! I si ho feien, no ens ho van saber vendre.  I la cuina que ofereixen és de manual, rutinària: un cop saps fer-la, no hi  ha sense gaires riscos ni altes exigències tècniques.

Per un menú tancat de migdia de cinquanta euros (notis el subratllat) espero -i puc trobar- millors coses a Barcelona. Suposo que això és el que val menjar una certa cuina tradiciona en un restaurant de cert prestigi  al Cap i Casal. Llavors, prefereixo esperar-me una mica i menjar-la fora de la capital, on la qualitat serà molt semblant -i en algun cas, superior- i molt més ajustada de preu que no pas aquí.

En fi, insisteixo: crec que va valer la pena apropar-s’hi si t’interessa la cuina i la gastronomia perquè és, encara, una institució a Barcelona. Però ja està: jo ja he complit. Cap a altres bandes ens encaminem, i sense recança…

Salut!

Massitet

Anuncis

25 thoughts on “Casa Leopoldo: un clàssic (im)prescindible

  1. M’ha semblat una crítica excel·lent (i m’ha fet vindre una gana que fa feredat!!). Quina descripció tan bonica que fas de ta mare! Per cert, el “Bacalhau a bras” de la cuina portuguesa el vaig tastar allà, durant un viatge, i me’n vaig fer fan. El trobe boníssim, però molt i molt calòric. Salutacions

    1. Hola xicon!
      Moltes gràcies per les coses que tu ens dius a nosaltres. Mira, és que la mare és literalment així…
      I sobre el Bacalhau a bras, vull buscar alguna recepte perquè escrivint el post em van venir ganes de tornar a menjar-ne. No m’estranya que t’en fesses fan!!!

      Besets!

  2. Precisament fa menys d’un mes hi vàrem tornar. Feia potser uns quatre anys que no hi haviem estat. El vaig trobar massa car.
    Estic d’acord en que la cuina és de qualitat i la presentació correcte, però, per el preu pots trobar altres ofertes més interessants.
    Comparat amb la vegada anterior, i sé que és de mal comparar, erem poquissima gent, quatre taules, quatre. Hi ha molt de servei i ens vàrem sentir agobiats. Abans gairebé d’acabar de seure, i només deixar-nos la carta, ja ens demanaven que ens portaven per beure. Veient els preus, oferien una quantitat de plats, que no figuraven a la carta i que econòmicament potser hagués estat una gosadia de demanar. No haviem acabat tots els comensals un plat i ja començaven a recollir per a servir el següent… impresentable per a la categoria que se’ls suposa.
    Viuen de la fama passada i això no és que sigui el millor, i menys en època de crisi.
    Tal com comentes, alguna vergada a la vida s’hi ha d’anar, és un clàssic. Jo hi he anat i he repetit, però segurament no hi tornaré.

    1. Hola “pare”!!! (Què estrany em sona!!!)
      Veig que coincidim en la valoració del restaurant: val, però ja està. Jo no he gosat dir obertament que viuen de la fama passada, però és una mica la sensació que em va donar. Ep! I mira que la cuina no em va semblar malament, eh??
      Amb això del servei sí que no vam tenir aquesta sensació. També és cert que aquell dia (dissabte a hora de dinar) la cosa estava força plena i potser per això no ens van poder agobiar… Buf, només m’hagués faltat això! Ara, sí que és veritat que, per exemple, els entrents ens els van posar a taula tots a l’hora i quedava tot com una mica al munt, tot pel mig. Res a veure, ara que ho has dit, amb la categoria que es suposa que té….

      I moltes gràcies per la visita i pel teu primer comentari. Tant de bó no sigui l’últim!

      Salut!!

    1. Hola Sara Maria!
      És ben cert que la cua de bou és molt bona; és el plat que vaig demanar jo!
      Ara bé, em costa una mica pagar aquest preu per un plat de cua de bou…

      Salut!

  3. One question, Massitet, i perdona que parle del teu darrer post.
    He decidit comprar la salsa d’Ikea. Creus que també l’he deixar marinar uns dies. O es posa al moment?

    Gràciessss!

    1. Me adelanto a la respuesta de Massitet 😉 para decirte que la salsa es para acompañar al momento, tras haber preparado el salmón. Ah, la famosa salsa combina también estupéndamente con el clásico salmón ahumado.

      Creo que al final tendré que ir a Ca n’Ikea a cobrar una comisión, ¿no? :-p

      1. Juan K, gràcies per la resposta i per avançar-te! Simplement, perquè no sabria que contestar-li! Xavier, jo encara no la conec la salsa. Però ara ja en sé més coses gràcies a la teva curiossitat/necessitat!

        Gràcies als dos! Ostres, aquests comentaris m’encanten i em donen una vidilla que m’encanta!

        Salut!

    1. Hola Òscar!
      Home, a veure. Com he dit, jo crec que la cuina està bé i que el local té el seu encant, també “històric”. També, que no m’arrepenteixo d’haver-hi anat. Però també que no hi tornaré…

      Tu mateix, que eres un tio en molt de criteri! 😉

      Salut!

  4. Jo ara fa com un any i mig que no he estat. La darrera vegada que hi vaig anar, em va agradar sense notar mermes respecte a visites anteriors. Sempre que he anat he optat per plats tipus la cua de bou, però per sobre de tot, aquell assortiment que fan a base de xai amb costelletes, ronyó, cervellets…. De postres sempre he optat pel tortell (soc persona de gustos fixos!).
    En canvi un dia que vaig demanar el menú, no em va convencer massa… però potser perquè vaig fer la comparativa amb els meus “plats habituals”.
    Resumint i basant-me en les darreres visites, el segueixo considerant recomanable i el tindria al blog si l’any 2009 hi hagues anat.

    1. Hola Ricard:

      No crec que sigui un mal restaurant i ja em va agradar fer un àpat allà. Pot ser a la carta millora una mica. Ara bé, amb els preus que vaig veure a la carta, ja et dic jo que no hi passo! Quins preus! Em van semblar inmorals!
      Unx xipirons a l’andalusa a 40 euros!!! Va a ser que no…

      En fi, que jo no li diré a la gent que no hi vagi. Però que sàpiguen que hi ha…

  5. Tras leer el artículo, creo que no voy a ir a Casa Leopoldo. Era uno de esos establecimientos que me interesaban, pero veo que la RCP es, cuanto menos, discutible.

    Una sugerencia: para la próxima invitación a tu madre, llévala a la Fonda Gaig. Éxito garantizado. Aún me acuerdo de los sensacionales macarrones… Creo que no tardaré mucho a volver.

  6. Juan K!
    Ara em sap greu això de la RCP, però és que per 60 euros menges en restaurants amb una cuina molt més elaborada i arriscada. És un qüestió de percepció, certament…

    I la Fonda Gaig la tinc ben present. Igual que el Petit Comité. L’has provat? Eventualment, quin dels dos triaries?

    Gràcies de nou, mestre!

    1. Hola de nou… Es per fer la comparativa Fonda Gaig i Petit Comité. Jo dels dos prefereixo la Gaig. La trobo com més “autèntica” i amb les racions més complertes. Tot i haver-hi estat 3 cops al 2009, no la tinc al blog per 2 motius: un es l’ambient, que no sé com explicar-ho, però no m’agrada i l’atre petites deficiències de servei (tardar massa en demanar que volem, deixar el vi fora de l’abast…).
      Cap inconvenient en tornar-hi eh?… però tinc una tercera alternativa del mateix “estil” que encara no he publicat i es Feixa Tradició (c/St. Elies) i que em va agradar més.
      Només un comentari de Casa Leopoldo… quan he anat i segurament tornaré algun dia… vaig més pel “nom” i el “símbol” que no pas pel que menjaré, tot i que sé qie menjaré be. Vull dir amb això que la RCP pot quedar una mica compensada per la simbologia del lloc… Encara recordo velols temps en que sortir d’allà per la nit, només era possible amb taxi…

      1. Hola Ricard!
        Prenc nota de la teva preferència per la Gaig. Sobre el Freixa, a mi el Josep Maria em mereix molt de respecte i es mereix una visita com Déu mana. També el tinc present!

        I sobre les relacions afectives amb els llocs no hi ha res a dir: jo també hi ha llocs que hi vaig pel que representa per a mi. I tornaré a dir-ho: no es menja malament, a can Leopoldo. Però per aquest preu, espero una coseta més…

        Salut!

    2. No, no he ido a Petit Comité. En mi agenda de posibles objetivos estaba, tal y como apunta Ricard, Freixa Tradició… Pero para cuando la cartera deje de estar tan anoréxica. :-/

  7. De res Xavier!
    Ja veus quines coses et porta tenir un bloc: gaudir de lectors com Juank!!

    Gràcies als tots dos, en tot cas, per aquest diàleg a través dels comentaris: si el nostre bloc serveix per a cosetes com aquestes, nosaltres més que contents!

    Salut!

  8. @Xavier: de nada. Hay que dar las gracias a Massitet y a Kissumenja, por permitir que nos asomemos a un punto de encuentro virtual tan ameno y agradable como el que ellos han creado en el Intenné.

  9. Ai, JuanK, por diós!
    Que ens posem vermells i tot! Mira, una de les coses que més m’agrada de tenir aquest bloc és que el fem entre tots. I això no te preu…

    Salut!

  10. Se me podrá acusar, supongo que con razón, que hablo sin conocimiento de causa, pero tengo la sensación de que Casa Leopoldo, sin desmerecer los méritos culinarios que tiene, debe parte de su reputación a factores ajenos a la gastronomía.

    1. Hola Quartdolla!
      Pel que he anat llegint, jo crec que va ser un excel·lent restaurant fa unes dècades i que ara és un bon restaurant, però car comparat amb altres opcions. D’aquí ve el títol d'(im)prescindible…
      Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s